Els resultats de les eleccions europees han confirmat l'avanç de la ultradreta i del nacionalisme reaccionari, racista i populista, mentre s'aprofundeix la desfeta de la socialdemocràcia, lligada de peus i mans a l'austeritat, les retallades socials i el militarisme.
La victòria del Partit Popular Europeu, amb el 25,83% dels vots i 186 escons, tan sols quatre més que en 2019, contrasta amb la progressió exponencial de les formacions ultres que, en les seves diferents variants, obtenen 175 escons, 45 més, i un 24,3% dels vots enfront del 18,4% de les últimes eleccions. Unes dades que mostren una tendència evident: l'extrema dreta s'alimenta de l'espai tradicional de les formacions conservadores i mostra el gir cap a la reacció d'àmplies capes de les classes mitjanes.
Les anomenades formacions de centre i liberals passen del 14,38% al 10,97% dels vots, i perden 29 escons, de 108 en 2019 a 79. La socialdemocràcia retrocedeix 19 diputats, de 154 a 135, i cau del 20,51% al 18,75%. Un retrocés que els situa molt lluny de les forces de la dreta i confirma la seva profunda crisi. També Els Verds, el grup encapçalat pels seus homònims alemanys, investits de l’otanisme i el sionisme més fanàtic, sofreixen una dura patacada: de 74 a 53 escons, 21 menys, i del 9,85% al 7,36%. Finalment, el grup de L'Esquerra, on s'enquadra Podemos, IU o La França Insubmisa, retrocedeix 5 escons, de 41 a 36, obtenint tan sols el 5% dels vots. En conjunt, la socialdemocràcia, Els Verds i L'Esquerra, perden 45 escons.
Els resultats a l'Estat espanyol suposen una relativa excepció. A pesar de què el PP guanya les eleccions amb un 34% i 22 escons, es queda lluny de la victòria plebiscitària contundent que Feijóo buscava. Però tot i que és cert que el PSOE resisteix amb un 30% i 20 diputats, aconseguint concentrar la majoria del vot útil, no es pot defugir que la ultradreta avança amb el 14,21% dels vots, 6 escons de Vox, que suma dos més que en 2019, i la irrupció de la candidatura d'aquest energumen d'extrema dreta, Alvise, i els seus 3 escons i 800.000 vots.
Els tres escons de Sumar són un nefast resultat que ha obert una potent crisi en el seu interior, coronació d'una estratègia gregària del PSOE i d'un blanqueig de les polítiques otanistes i procapitalistes difícil de superar. La dimissió de Yolanda Díaz com a coordinadora general de Sumar, que no de vicepresidenta del govern, és una prova del gust per les poltrones d'aquesta casta de buròcrates professionals.
Partint d'una posició difícil i amb una motxilla de greus errors a l'esquena –amb una clara absència d'autocrítica del seu paper en el govern de Sánchez–, els escons aconseguits per Podemos assenyalen que desenes de milers d'activistes han optat per Irene Montero, que ha mostrat molta més bel·ligerància contra el genocidi sionista i llançat crítiques al govern per l'esquerra.
Els comunistes no podem menystenir aquests fets
És cert que les taxes d'abstenció han estat molt elevades en alguns països, però això no significa que la victòria de l'extrema dreta l’hàgim de prendre a la lleugera. Le Pen arrasa a França; l’AfD és segona força a Alemanya i primera en tres dels cinc estats de l'est; l'extrema dreta supera el 37% a Itàlia, obté al voltant del 50% a Hongria i Polònia i més del 30% als Països Baixos…
Com ja explicàvem en la nostra declaració prèvia, el creixement de l'extrema dreta és directament proporcional a la crisi que pateix el capitalisme europeu, començant per Alemanya i França, i al seu paper minvant en l'escena internacional davant l'embranzida de la Xina i submís davant la creixent agressivitat d'un imperialisme nord-americà en decadència. No és casualitat que Le Pen o l’AfD pretenguin erigir-se com les valedores de la pau a Ucraïna.
Les llibertats democràtiques estan sota atac i sectors de la classe dominant s'inclinen cap a aquestes formacions. L'equilibri capitalista s'ha trencat per molts punts i l'escenari està dominat per una lluita de classes feroç.
El genocidi del poble palestí a Gaza per part d'un govern sionista, supremacista i plagat de neofeixistes, la brutal repressió del moviment de solidaritat a Itàlia, Alemanya o França, o el suport al govern de Zelenski amb l'escalada militarista que l'acompanya és la millor prova del que diem. El mateix respecte del projecte de l’“Europa fortalesa” amb aquest infame pacte sobre immigració que crea camps de concentració on els migrants no tenen cap dret, i que subministra fons públics multimilionaris a règims dictatorials i corruptes perquè internin desenes de milers de refugiats o els expulsin al desert condemnant-los a la mort… Amb aquestes polítiques, com no avançarà l'extrema dreta?
Aixecar una esquerra de combat. Contra la pau social cal prendre els carrers!
Aquestes eleccions europees han tingut lloc en un context de greu crisi de l'esquerra parlamentària i, especialment, de la nova esquerra reformista que va sorgir arran de la Gran Recessió del 2008. Podemos o Syriza, però també Die Linke o La França Insubmisa han gaudit d'un suport popular molt important, i van tenir a la seva mà la possibilitat d'impulsar una sortida socialista i revolucionària per a transformar Europa i evitar el malson que estem vivint ara.
Però, arribat el moment, la seva única alternativa va ser aplicar polítiques capitalistes o bé blanquejar-les, pactant amb la socialdemocràcia, sotmetre's a l'estratègia de la burocràcia sindical i advocar per la pau social. Aquestes eleccions han tornat a certificar les profundes contradiccions i falta de credibilitat de totes aquestes organitzacions.
La consciència de classe, la consciència socialista, no neix només dels discursos. Neix de l'experiència de l'acció i del paper que les organitzacions de la classe obrera fan en la batalla contra el capital.
A la reacció, que s'alimenta de la descomposició de la democràcia burgesa i que compta amb el suport de seccions cada vegada més importants de l'aparell repressiu de l'Estat, no se la pot vèncer amb el parlamentarisme capitalista o crides abstractes a la democràcia. La UE va ser una aposta de l'imperialisme europeu per a competir pel control dels mercats i explotar la classe treballadora amb major èxit. L'únic camí és una política revolucionària basada en la mobilització de masses.
