Fa mesos que l'alegria occidental sobre la “contraofensiva ucraïnesa” s'ha apagat definitivament. Un equilibri inestable, marcat per petits però constants avenços russos al front est, es va mantenir durant setmanes, fins que el 10 de maig les tropes russes van obrir un nou front al nord d'Ucraïna, a prop de Khàrkiv, la segona ciutat del país i un important centre industrial.
De moment, el desplegament militar rus ha estat modest i no ha alterat substancialment la situació. Els factors determinants del curs de la guerra –el nivell de desenvolupament de les forces productives i la cohesió interna dels contendents directes i els seus aliats internacionals– que hem explicat a les nostres anteriors declaracions i articles, no han patit canvis significatius. Però aquests últims dies l'ànim bel·licista dels països de l'OTAN ha fet un pas endavant molt perillós, fruit de la desesperació creixent.
Tant els Estats Units com diversos països europeus, amb el govern PSOE-Sumar al capdavant, han anunciat importants augments de l'ajuda militar a Ucraïna i, els últims dies, els EUA i Alemanya han autoritzat Ucraïna a atacar territori rus emprant armament procedent de l'ajuda occidental, un pas que conté un risc clar d'escalada i que suposa una autèntica provocació.
Sembla que l'experiència d'aquests tres últims anys no ha ensenyat res als jerarques de l'OTAN. Ni les sancions ni els bloquejos han pogut fer efecte en la capacitat industrial de Rússia que, amb l'ajuda de la Xina i mitjançant el comerç amb països que no apliquen sancions (Brasil, Índia o Turquia, entre molts altres) ha pogut reconvertir la seva economia en una economia de guerra capaç de cobrir les necessitats militars sense imposar alhora sacrificis a la població. El fracàs ha estat de tal magnitud, que fins i tot el comerç amb els EUA i Europa, directe o a través de països intermediaris, ha continuat.
Davant d'aquesta correlació de forces desfavorable a Occident tampoc no han servit de gran cosa les ajudes milionàries (més de 250.000 milions d'euros fins a l'octubre del 2023) al govern de Zelenski. Un pou sense fons on una part es perd fruit duna corrupció endèmica.
Una de les febleses més grans de l'exèrcit ucraïnès és l'escassetat d'efectius, que el govern de Zelenski ha intentat compensar mitjançant una nova Llei de Reclutament que ha aixecat una forta oposició entre els joves afectats i les seves famílies. Un altre bon exemple de la moral que regna al país i de com estem lluny, malgrat el que han assenyalat alguns, d'una guerra d'alliberament nacional.
Tothom a Ucraïna sap que els fills dels jerarques del règim de Zelenski no van al front i dediquen el seu temps lliure a festes a les discoteques més luxoses de Kíiv. S'hi uneixen els reiterats escàndols de corrupció en els serveis de reclutament que, mitjançant el pagament d'uns milers de dòlars, permeten que els joves de famílies amb recursos puguin eludir la guerra.
La nova Llei recorre, a la desesperada, al reclutament de presos comuns per alleujar la situació al front, on hi ha reclutes que porten a les trinxeres des de l'inici de la guerra. Però res d'això canviarà la patent situació de desavantatge de l'exèrcit ucraïnès.
L'hegemonia xinesa i la decadència de l'imperialisme occidental
L'ajuda militar a Ucraïna es va veure marcada des del principi per una limitació important: la insuficient capacitat de la indústria dels països occidentals per igualar la potència industrial de la Xina i els seus aliats. Com passa en molts altres sectors (cotxe elèctric, energies renovables, ferrocarrils, bateries elèctriques, etc.) els subministraments necessaris per al funcionament de la indústria bèl·lica provenen en una gran mesura de la Xina, directament o a través de socis comercials on es realitza l'assemblatge final de components fabricats per empreses xineses. Europa pot aprovar grandiosos plans d'ajuda militar a Ucraïna, però aquests plans s'estavellen contra la seva limitada capacitat de produir, per exemple, prou munició d'artilleria, la fabricació de la qual depèn totalment de les importacions de cotó des de la Xina.
Fins i tot l'ajuda militar nord-americana ha posat de manifest al camp de batalla la debilitat de la seva indústria. En un recent reportatge de la CNN[1] militars ucraïnesos protestaven per la deficient qualitat dels tancs M1 Abrams, el blindatge dels quals és inefectiu enfront de les armes russes. A més, aquests tancs, que són l'arma estrella de l'exèrcit nord-americà i que van ser àmpliament utilitzats en la invasió de l'Iraq, no resisteixen la pluja i la boira, que inutilitzen els seus circuits electrònics.
Amb el decidit propòsit d'obstaculitzar el desenvolupament industrial de la Xina, el president nord-americà, Joe Biden, seguint el camí obert per Trump, no es cansa d'imposar nous paquets de sancions comercials que inclouen la prohibició de subministrar-li components considerats estratègics i l'augment dels aranzels duaners a una àmplia gamma de productes, inclòs els molt competitius cotxes elèctrics xinesos.
Tot i que les sancions de Trump ja van demostrar sobradament que perjudicaven més la pròpia economia nord-americana que la xinesa, Biden insisteix en aquesta via, presa d'una creixent desesperació davant del lent però imparable declivi de l'imperialisme nord-americà.
És molt improbable que aquesta guerra comercial pugui arribar gaire lluny, ja que la mundialització de les cadenes de subministrament, unit al fet que la Xina genera el 35% de la producció industrial mundial, ha creat vincles molt difícils de trencar entre les principals economies del món. D'altra banda, sectors fonamentals del capital financer nord-americà continuen mantenint quantioses –i molt rendibles– inversions en empreses xineses. Apple, Nvidia i altres firmes insígnia del capitalisme ianqui depenen completament de proveïdors radicats a la Xina, per als quals a curt i mitjà termini no s'entreveu alternativa.
L'únic camí que li queda al govern nord-americà és intentar mantenir un delicat equilibri entre les sancions i la cooperació perquè les travetes que posa a l'economia xinesa no se li tornin en contra.
L'hostilitat econòmica es complementa amb una pressió militar creixent contra la Xina i el seu principal aliat, Rússia, com s'ha plasmat a la doctrina més recent de l'OTAN, que assenyala la Xina com a principal amenaça per a Occident, i no descarta l'ús de l'arma nuclear per a fer-hi front. El subministrament d'armament capdavanter nord-americà a Taiwan és part d'aquesta agressiva estratègia de l'ultrabel·licista Biden.
Però, com passa en el terreny econòmic i comercial, ni els Estats Units ni Europa Occidental tenen interès per desencadenar un conflicte a gran escala, els resultats del qual serien sens dubte catastròfics per als interessos de les seves classes dominants.
La reacció massiva a tot el món occidental davant l'atac genocida a Gaza és un avís seriós als seus governants. Biden podria perdre la presidència a causa del seu suport incondicional a Israel i maniobra a la desesperada per promoure un pla de “pau” que li permeti recuperar terreny davant de Trump. Tot i això, ni tan sols està sent capaç de disciplinar el seu principal aliat, l'Estat d'Israel, amb un govern ultradretà descontrolat. És el que passa quan els teus aliats són nazis.
A Europa els governs no només s'enfronten a una protesta cada vegada més gran contra les seves polítiques pro sionistes, contra la que la bateria de mesures repressives i antidemocràtiques que estan aplicant amb duresa extrema es mostra del tot impotent, sinó que les divisions sobre l'ajuda a Ucraïna segueixen aprofundint-se.
El malestar de la població europea davant la pobresa, la precarietat creixent i el deteriorament de les condicions de vida, que s'aprofundiran els propers anys a causa de la decadència de l'economia alemanya, és cada cop més evident. El suport incondicional a la política dels Estats Units a Ucraïna ha tingut un cost enorme per a la població europea. Les sancions contra el gas rus van obligar Europa a comprar gas nord-americà, quatre vegades més car que el rus. I per si no n'hi hagués prou, periodistes de Reuters, en un article publicat a finals de maig[2], explicaven que el 63% de la despesa militar de la UE se la queden empreses nord-americanes.
No és estrany, per tant, que el suport a Ucraïna hagi generat esquerdes profundes en l'opinió pública dels països més afectats pel conflicte. A Polònia i Romania hi ha hagut grans mobilitzacions camperoles contra les importacions de gra ucraïnès i els seus governs han hagut d'establir barreres comercials. A Eslovàquia, amb un govern que, com el d'Hongria, no amaga les seves simpaties per Putin, acabem de presenciar un atemptat que gairebé costa la vida al primer ministre Robert Fico.
L'esquerda provocada pel conflicte ucraïnès també ha arribat a l'extrema dreta, escindida entre una ala completament otanista i pro nord-americana, encapçalada per la cap del govern italià Giorgia Meloni, i una ala prorussa, encapçalada per Alternativa per Alemanya. Sigui quin sigui el resultat de les eleccions europees del juny, el que és segur és que la escalada militarista en què s'han embarcat els països de la Unió Europea generarà una profunda inestabilitat política i social, fet que beneficiarà a curt termini la ultradreta.
Jugant amb foc. Provocacions desesperades contra Rússia
En els darrers dies els principals països occidentals, amb els Estats Units, Alemanya i el Regne Unit al capdavant, han fet un arriscat salt endavant en la seva escalada bel·licista, autoritzant l'exèrcit ucraïnès a atacar objectius militars en territori rus amb l'armament proporcionat per ells.
Suposadament, els atacs en territori rus haurien de limitar-se a instal·lacions militars que estan participant activament en bombardejos contra Ucraïna, i sempre en un radi geogràfic proper a la frontera entre Ucraïna i Rússia. Però una de les primeres accions ucraïneses després de rebre aquesta llum verda va ser la destrucció d'alguns dels radars de la defensa antinuclear de Rússia, deixant una part del país inerme davant de possibles atacs amb míssils intercontinentals. Aquest atac ha provocat, segons la premsa nord-americana[3], “preocupació” al Pentàgon davant la més que probable reacció de Moscou.
Però aquesta preocupació davant d'una escalada no sembla atenuar l'ardor guerrer dels governants europeus. El president francès Emmanuel Macron acaba d'anunciar que enviarà instructors militars a Ucraïna, i el Regne Unit, Lituània i Estònia s'han manifestat disposats a seguir el seu exemple. Són precisament els països bàltics els que més atien la flama de la guerra, fins i tot oferint-se a l'OTAN per albergar armament nuclear al seu territori. El ministre d'Exteriors polonès, Radoslaw Sikorski, ha expressat el que és fins ara el disbarat bel·licista més gran[4] escoltat a Europa: no cal preocupar-se per una guerra nuclear perquè “l'exèrcit rus no està equipat per lluitar sobre el terreny en un entorn contaminat... No hem de caure en l'autodissuasió davant d’aquesta amenaça”.
És molt possible que els governants occidentals no tinguin als seus plans una guerra generalitzada, que tindria conseqüències imprevisibles. Però tots els passos que estan fent, forçats pel seu afany en mantenir la posició hegemònica que han imposat al món durant dècades, suposen jugar amb foc.
Els retrocessos de l'imperialisme nord-americà i europeu, no només a Ucraïna, sinó ara amb el genocidi sionista a Gaza, que ha posat en completa evidència el seu cinisme i doble moral, i la seva brutalitat sense límits contra els pobles i els oprimits, no deixen d'accentuar-se.
El seu descrèdit no fa més que agreujar la seva decadència política, en benefici d'un pol imperialista, el de la Xina i Rússia, que si bé estan lluny de les atrocitats i crims comesos per Occident, actuen a l'escena mundial en defensa dels seus interessos capitalistes i imperialistes. Per això la seva negativa també a prendre mesures concretes, més enllà dels discursos, contra el govern de Netanyahu.
Només una mobilització decidida de la classe treballadora i del jovent, amb un programa internacionalista, que assenyali l'arrel del problema, que és que la guerra imperialista és conseqüència directa del capitalisme –especialment en la seva etapa actual de decrepitud–, podrà frenar aquesta perillosa escalada bel·licista. Gaza és un exemple de què és capaç de fer la classe capitalista per mantenir el domini i els privilegis. És hora d'acabar per sempre amb ells!
--
Notes
[1] Soldiers in Ukraine say US-supplied tanks have made them targets for Russian strikes (CNN, 29/05/2024)
[2] Los dólares europeos destinados a defensa irán a parar a EE UU (El País · Cinco Días, 22/05/2024)
[3] U.S. concerned about Ukraine strikes on Russian nuclear radar stations (The Washington Post, 29/05/2024)
[4] El ministro de Exteriores de Polonia: “Rusia se ha dado cuenta de que un tercio de la población es propensa al autoritarismo” (El País, 28/05/2024)
