Les eleccions europees han desfermat un terratrèmol polític a França. Després de la rotunda victòria de l'extrema dreta de Le Pen i la completa desfeta de la candidatura patrocinada per Macron, el president va dissoldre immediatament l'Assemblea Nacional convocant eleccions legislatives per als pròxims 30 de juny i 7 de juliol. Els pròxims comicis obriran, amb tota seguretat, una nova fase explosiva de la lluita de classes a França.
Els comunistes revolucionaris no podem prendre aquests resultats a la lleugera. Ans al contrari. El debat sobre quin programa i quina estratègia són les que necessitem per derrotar de l'extrema dreta i crear les condicions per derrocar el decrèpit capitalisme francès tornen a plantejar-se amb una urgència evident.
Les forces motrius d'aquest escenari
Igual que a Estat espanyol, la situació a França presenta importants paral·lelismes amb els anys trenta del segle XX: amplis sectors de les capes mitjanes estan girant a l'extrema dreta, mentre les formacions de la dreta tradicional, el gaullisme i el centrisme es descomposen a passos accelerats. La classe obrera i el jovent han mostrat sota la presidència macronista el seu múscul i potencial per escombrar el sistema, però les seves direccions polítiques i sindicals han pres el camí de frenar el moviment i encastar-lo en negociacions estèrils generant desconcert i frustració.
La decadència de l'imperialisme gal és un fet inqüestionable. La pèrdua accelerada dels seus mercats i àrees d'influència política a l'Àfrica, reflex del canvi en la correlació de forces a escala mundial, ha portat Macron a una política exterior erràtica, intentant mantenir distàncies amb Washington per després plegar-se als seus dictats en la guerra d'Ucraïna, criticar l'OTAN per després convertir-se en el campió del militarisme més agressiu, intentar rebaixar la tensió amb la Xina per a més tard incrementar-la, o cedir en tot a la línia del sionisme genocida i reprimir el moviment de solidaritat amb el poble palestí.
França ja no és la potència econòmica que era abans. Els salaris en caiguda lliure, l'explotació despietada de la mà d'obra immigrant, la precarietat, l'especulació immobiliària, la desigualtat creixent... animen el creixement de Rassemblement National (RN) a costa de l'enfonsament de la dreta oficialista i conservadora. Però l'esquerra parlamentària i governamental ha estat incapaç de desmuntar, amb fets, la demagògia nacionalista i racista d'aquests reaccionaris, i que continua calant entre sectors endarrerits i desmoralitzats dels treballadors.
Com a l'Estat espanyol, a Alemanya o a Itàlia, Le Pen compta amb el suport de centenars de milers de servidors de l'Estat, en les diferents escales de funcionaris de l'Administració central i de les regions, en l'aparell polític i militar, en la judicatura, entre els agricultors i ramaders, etc. que són un suport molt sòlid. Le Pen porta anys assistint a totes les fires agrària d'importància.
Sí, el resultat de Rassemblement National de Le Pen ha estat espectacular: supera els 7 milions i mig de sufragis, assolint el 31,37% i 30 eurodiputats. 2,5 milions de vots més que el 2019, una pujada de 8 punts percentuals i 7 escons més. D'altra banda, la candidatura encara més ultradretana de Reconquête, el partit de Zemmour, entra amb força al parlament de Brussel·les. Supera els 1,3 milions de vots, el 5,5 % i obté 5 parlamentaris. La suma dels sufragis d'ambdues formacions frega el 37 % de les paperetes i assoleix 35 diputats d'un total de 81. Això és una advertència molt seriosa per als i les treballadores i el jovent i seria un error molt greu menystenir-la.
La llista avalada pel president Macron, i liderada per Valérie Hayer, pateix una derrota monumental. Passen d'obtenir més de 5 milions de vots a poc més de 3 milions i mig, quedant-se en el 14,6% i 13 eurodiputats. El 2019 en van aconseguir 23. És el pitjor resultat des de la fundació del seu partit, el 2016. En cap de les cites electorals des d'aleshores havien baixat del 22% dels sufragis.
Mentre tot això succeeix, els dirigents de l'esquerra reformista han estat apel·lant contínuament a confiar en les institucions republicanes, i europees, i a presentar la "democràcia" burgesa com l'antídot per conjurar els ultres. Per suposat, la fórmula no ha funcionat.
Poc més d'un any després de la insurrecció obrera que va tenir Macron penjant d'un fil, la França Insumisa s'estanca. Aconsegueix 2.448.711 sufragis (un 9,9%) el que suposen un avanç respecte al 2019 a causa de l'augment del vot del jovent, que els dona suport pel seu compromís amb la causa palestina i contra el genocidi a Gaza. Aquestes xifres, no obstant, estan lluny de les recollides en les presidencials del 2022, quan Jean-Luc Mélenchon va ocupar la tercera força, amb més de 7 milions de vots i un 21,95%.
El fet que la FI es plegués a la burocràcia sindical en la fase decisiva de la lluita contra la reforma de les pensions, les cessions al programa socioliberal del PS i Els Verds dins la NUPES (la candidatura de l'esquerra parlamentària conformada per concórrer a les legislatives de juny de 2022), són factors que han reduït el seu perfil combatiu i que han donat bafarades d'oxigen a un moribund PS. En aquests comicis, la coalició dels socialistes amb l'agrupació Place Publique recupera la tercera plaça obtenint 13 diputats i un 13,83% del vot.
La candidatura dels Verds pateix una dura patacada. La seva política electoralista i la seva renúncia a un ecologisme de combat i anticapitalista, els ha portat a aquest enfonsament. Passa de ser la tercera força del país el 2019 (13 escons, un 13,48% i més de 3 milions de vots) a ser la sisena, amb 5 diputats i poc més del 5% dels vots.
Pel que fa al Partit Comunista Francès, els seus resultats són un càstig per la seva política submisa a la burocràcia sindical i al PSF, el seu abandonament de qualsevol element marxista o comunista en el seu programa, i la seva actitud extremadament hostil a la FI. Tan sols aconsegueixen el 2,36% dels vots i cap eurodiputat.
Quines conclusions es pot treure d'aquests fets? En primer lloc que els que actualment apel·len a la defensa de les institucions republicanes per combatre l'extrema dreta, obliden que aquestes institucions, polítics, jutges, comandaments militars i policials, al costat del gruix de la classe capitalista, van fer tot el possible per aixafar les ànsies revolucionàries del poble treballador i van acabar entregant el país als nazis i creant un règim col·laboracionista i feixista com el de Vichy.
En segon lloc. Que agitar amb la bandera d'un "antifeixisme parlamentari", mancat de contingut anticapitalista, que renuncia a la lluita de masses i a un programa revolucionari, no pot actuar més que com un cimbell de curt recorregut. Per vèncer la reacció cal donar un gir radical, i aixecar un programa de combat conseqüent.
Les perspectives electorals. El nou Front Popular
Després de la dissolució de l'Assemblea Nacional, els dirigents de RN van ser molt clars i contundents: estan disposats a guanyar les eleccions legislatives i es preparen per assaltar el poder i forçar Macron a una cohabitació fins a les pròximes presidencials, el 2027.
La campanya sistemàtica de blanquejament de l'RN per part dels mitjans capitalistes, les alabances de sectors de la patronal al seu programa empresarial, la seva constant identificació amb Meloni, la decisió de Le Pen de trencar amb els elements neonazis d'AfD... són símptomes inequívocs. No hi ha dubte que seccions importants de la burgesia francesa es preparen per a un possible Govern de l'extrema dreta, veient les magres possibilitats dels candidats macronistes. Per què no? Vostè, Ursula von der Leyen, no ha insistit en la possibilitat de pactar amb Meloni i Le Pen al Parlament europeu? El PP no governa amb Vox en nombroses CCAA i en ajuntaments?
Aquest blanquejament no farà més que aprofundir-se, però no podrà ocultar que Jordan Bardella, el seu candidat en les legislatives, continua sent un element ultrareaccionari, masclista, xenòfob i racista fins a la medul·la. El "no" de l'RN a la proposta de la líder de Reconquête de concórrer junts a les eleccions és una maniobra més en aquest sentit. No són transcendentals per concentrar el vot de la reacció després de l'èxit que RN ha aconseguit, i a més un gest així els serveix per aparèixer públicament com a "polítics" raonables.
El gir cap al "liberalisme" de la direcció de l'RN té l'objectiu de convèncer la burgesia que ells podrien dur a terme les grans reformes contra la classe treballadora que encara queden pendents: augmentar encara més l'edat de jubilació, la reforma de l'atur o l'eliminació dels règims especials de la Seguretat Social. I, òbviament, donar una volta de tendresa en la legislació d'excepció i en la repressió contra l'esquerra.
En els últims 15 anys (que coincideixen amb l'ascens de Le Pen), la dreta agrupada al voltant de la UMP i ara els Republicans ha perdut 3,1 milions de vots, més de 20 punts percentuals i 23 seients a l'Eurocambra. De fet, després dels resultats electorals, Els Republicans han implosionat i, a la pràctica, s'ha produït una escissió. Escissió que ha portat els sectors més radicalitzats a la dreta a decidir concórrer juntament amb Le Pen a les pròximes legislatives.
Aquestes divisions entre els dirigents de la dreta tradicional francesa reflecteixen molt bé també la situació en el si de la classe dominant i les vacil·lacions que s'estan produint entorn de la possibilitat de col·locar la ultradreta al capdavant d'un Govern, les conseqüències que això tindria per a la lluita de classes i la dificultat que això comportaria per mantenir la pau social.
Des de la mateixa nit electoral, milers de joves, treballadors i treballadores estan mobilitzant-se per tot França contra l'extrema dreta. Mobilitzacions en molts casos espontànies, com les de la Plaça de la República a París, i que mostren el descontentament i una ràbia creixent.
Aquesta situació potencial de rebel·lió social podria estendre's i aprofundir-se en el cas que Bardella s'imposi en les legislatives i es converteixi en el nou primer ministre, un fet que no es pot descartar. Un Govern sota el mandat de l'RN seria una pesseta per al moviment obrer, el jovent o el moviment LGTBI des del mateix dia de la seva constitució i milers d'activistes i sindicalistes en són molt conscients i han començat a prendre els carrers contra aquesta possibilitat.
Aquest és precisament el camí per enfrontar l'auge de l'extrema dreta: la mobilització popular, les vagues en fàbriques i empreses, l'ocupació de liceus i facultats.
I aquesta perspectiva no és cap somni utòpic. La pressió des de baix és tan forta que les direccions de FI, PS, PCF i els Verds han anunciat un pacte electoral per derrotar l'extrema dreta, el Nou Front Popular. El nom triat no és casual: es tracta d'evocar el triomf de l'esquerra, aliada en aquell moment al "liberal" Partit Radical, en les eleccions del 3 de maig de 1936. Unes eleccions que van donar el Govern al dirigent socialista León Blum, i que van obrir una crisi revolucionària a tot el país amb un moviment vaguístic i d'ocupacions de fàbriques que hauria pogut acabar amb el capitalisme.
És evident que la campanya electoral serà ferotge, amb les enquestes mostrant una polarització molt forta al voltant de les candidatures de RN i de l'FP. Però el gest de proclamar la unitat electoral de les forces parlamentàries de l'esquerra no val per si sol. Quin programa, quina estratègia utilitzarà l'FP per combatre l'extrema dreta?
Seria d'una estupidesa sectària que els comunistes revolucionaris no actuessin conseqüentment per escombrar a les urnes i als carrers l'extrema dreta. Que no recolzessin críticament a les urnes el vot al front Popular. Seria d'un ultraesquerranisme de manual. Però el vot no és suficient. El més important és l'acció i la política per confrontar Le Pen i la burgesia francesa que ha creat les condicions perquè aquests reaccionaris d'extrema dreta puguin arribar al Govern. I no seran les polítiques fracassades de la socialdemocràcia les que els frenin i els derrotin.
La nostra proposta no és confiar en el cretinisme parlamentari sinó en la lluita de classes per fer avançar l'organització, la consciència i la combativitat dels treballadors i el jovent. Cal estendre la mobilització i dotar-la d'un programa de ruptura amb el capitalisme.
Un programa basat en l'antifeixisme militant i que assenyali com les polítiques de Macron han conduït a aquesta situació. Un programa que defensi la nacionalització de la banca i dels monopolis sota el control democràtic de la classe obrera, que proposi sense vacil·lar l’expropiació de l'oligarquia financera —a aquest 1% de la població que imposa la seva dictadura despietada a la majoria de la societat— per emprendre immediatament un pla de xoc que creï milions d'ocupacions dignes, amb bons salaris, que permeti l'accés a un habitatge públic digne i assequible, que rebaixi l'edat de jubilació i augmenti dràsticament els recursos destinats a l'educació i la sanitat pública.
Un programa per depurar de dalt a baix l'aparell de l'Estat i acabar amb els elements feixistes a la policia, la judicatura o l'exèrcit, que posi fi a l'imperialisme francès, que garanteixi la independència de Nova Caledònia i el suport al poble palestí amb la fi de les relacions econòmiques, militars i diplomàtiques amb l'estat sionista d'Israel.
La base de l'acció del nou Front Popular ha de ser la mobilització als carrers. Cal reprendre l'esperit de lluita de la batalla contra la reforma de les pensions, o dels joves de les banelieues parisenques. El proper pas ha de ser llançar-se a la formació de comitès d'acció antifeixista a totes les empreses, fàbriques, barris, instituts i facultats per organitzar manifestacions i aturades d'estudiants i treballadors que preparin una vaga general massiva i contundent contra l'extrema dreta.
Només un programa i una estratègia així podran impedir l'arribada d'un ultradretà com Bardella al palau de Matignon.
