El proper 9 de juny se celebraran les eleccions europees i totes les enquestes auguren un avanç contundent de l'extrema dreta. Com de lluny queden en la memòria aquells discursos que ens parlaven de l'Europa dels drets humans, de l'estat del benestar i la defensa de la democràcia.
Avui el projecte europeu és un avortament polític esbiaixat per una desigualtat i un empobriment només comparable al dels anys trenta del segle passat, amb una crisi salvatge dels partits que han estat pilars del sistema (la dreta conservadora i la socialdemocràcia), un augment exponencial del militarisme i de la legislació racista i antidemocràtica, i que ha tingut el seu colofó més menyspreable en el suport indissimulat al genocidi sionista a Gaza. Tots aquests factors es reforcen per la decadència de la UE com a potència imperialista, constatada novament després dels catastròfics resultats obtinguts a la guerra d'Ucraïna.
Aquest és el context que explica l'avanç del populisme d'extrema dreta en totes les seves variants nacionals. En països decisius la seva victòria sembla assegurada. A França, Rassemblement National de Le Pen, amb més del 30% dels vots, pot doblar el partit de Macron. A Itàlia, Meloni al costat de Salvini poden alçar-se amb una victòria sense pal·liatius. Les diferents opcions ultradretanes podrien convertir-se també en les més votades a Àustria, Bèlgica, República Txeca, Hongria, Països Baixos, Polònia i Eslovàquia, i quedar en segon o tercer lloc a Bulgària, Estònia, Finlàndia, Alemanya, Letònia, Portugal, Romania, Suècia i l'Estat espanyol.
Uns resultats que podrien convertir l'extrema dreta en la primera força del Parlament d'Estrasburg, superant el Partit Popular Europeu, si s'ajunten els dos grups en què està dividida: els Conservadors i Reformistes Europeus, on s'integren Vox i Meloni, i Identitat i Democràcia, on se situa la Rassemblement National francesa i Alternativa per Alemanya (AfD).
Aquest progrés deixa al descobert les formacions burgeses de la dreta tradicional que, abandonant definitivament qualsevol vel·leïtat sobre un hipotètic cordó sanitari, es preparen per ampliar els pactes amb l'extrema dreta tal com ja estan fent des de fa anys al mateix Parlament europeu i en nombrosos Governs. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, o el líder del PP espanyol s'obren a acords permanents amb Meloni sense més problema: "No em sembla homologable a altres partits d'extrema dreta", ha declarat Feijóo. Un moviment que també ha aprofitat Le Pen per trencar la seva aliança amb AfD de cara a la seva integració en el grup de Meloni i de Vox.
I és que la dreta conservadora tradicional, aquesta "dreta democràtica i moderna" per la qual sospiren desesperadament des de l'esquerra governamental, no només no fa fàstics a aquestes formacions, sinó que avala i comparteix el seu discurs racista contra la immigració, el seu suport fanàtic al sionisme genocida, el seu xovinisme nacionalista, que va de la mà del militarisme i la guerra imperialista, i la seva defensa a ultrança de la cristiandat i la família tradicional contra el comunisme i tot el que faci pudor d’esquerrós.
Aquesta tendència en el terreny electoral no és aliena a l'Estat espanyol, on les enquestes pronostiquen la victòria del PP i un important ascens a Vox. Feijóo està plantejant les eleccions europees com un plebiscit contra el Govern de Pedro Sánchez, recruant la seva ofensiva, i Vox ha iniciat la seva campanya en gran omplint el Palau de Vistalegre a Madrid amb el més granat de la ultradreta europea i mundial. Se senten forts i van a per totes.
Què hi ha darrere de l'ascens de l'extrema dreta?
Com si d'un malson es tractés, assistim a fenòmens que semblaven desterrats del continent després de l'experiència bàrbara del feixisme i el nazisme als anys 30. Però, tal com va ocórrer en aquell moment històric, aquest ascens no és fruit de la casualitat. La crisi del capitalisme europeu, cada vegada més feble i desplaçat de l'escena mundial, atia la inestabilitat, la polarització i una lluita de classes cada vegada més ferotge.
La guerra d'Ucraïna ha suposat un punt d'inflexió, multiplicant els problemes econòmics i socials al continent, i tot plegat en exclusiu benefici de l'imperialisme nord-americà. Alemanya, el múscul industrial europeu, s'enfronta a la recessió i a una crisi sense precedents de la seva indústria, amb l'amenaça de nombroses deslocalitzacions empresarials als EUA després de la guerra comercial empresa per Biden. França continua retrocedint com a potència, accelerant-se la seva humiliant expulsió dels seus antics territoris colonials a l'Àfrica en favor de Rússia i de la Xina. Tant Le Pen a França com AfD a Alemanya apel·len al nacionalisme identitari, al passat gloriós de la pàtria i criden a lluitar per "la pau" a Ucraïna alentint la demagògia contra Washington. Però és difícil fer marxa enrere en la roda de la història. La imparable decadència europea que alimenta la ultradreta suposa també el seu taló d'Aquiles.
La gran crisi capitalista del 2008 va despullar la Unió Europea. Aquest projecte de l'oligarquia financera i els grans monopolis no va dubtar a utilitzar bilions d'euros dels pressupostos públics per garantir la seva supervivència i guanys obscenes, alhora que imposaven polítiques d'austeritat salvatges que van enfonsar en la misèria la classe treballadora i el jovent, i van empobrir amplis sectors de les classes mitjanes.
Aquesta realitat, que no ha deixat d'aprofundir-se posteriorment amb la crisi del covid i la guerra imperialista a Ucraïna, ha anat eixamplant la base de suport a l'extrema dreta.
El creixement de la ultradreta és el resultat directe de la descomposició capitalista i la crisi que corroeix la democràcia burgesa, del fracàs rotund de les polítiques seguidistes de la socialdemocràcia, però també de totes les formacions a la seva esquerra que han seguit immerses en la col·laboració de classes i implicant-se en la gestió del sistema.
Tot i que sectors claus de la burgesia no volen en aquest moment una victòria de l'extrema dreta, per exemple d'AfD a Alemanya, per por a una explosió social i a una recruada de la lluita als carrers, la realitat és que els vincles de les grans empreses amb aquestes formacions són cada vegada més grans, entre altres coses perquè governen ja en nombrosos països europeus.
Amb la seva demagògia agrupen el creixent descontentament entre sectors de les capes mitjanes arruïnades, però també a sectors de petits i mitjans empresaris que estan fent enormes fortunes, com passa a l'Estat espanyol, Itàlia o Portugal, a través de l'especulació immobiliària o de la indústria agroalimentària i el turisme, gràcies a l'explotació salvatge d'una mà d'obra immigrant mancada de qualsevol dret. El seu furibund anticomunisme connecta amb aquests sectors, que demanen més contrareformes per explotar sense límits la classe treballadora, acabar amb qualsevol tipus de regulació, ja sigui mediambiental o urbanística, i reduir dràsticament els seus impostos encara que el preu sigui demolir els serveis socials.
Però la demagògia de l'extrema dreta no només ha calat entre aquests sectors, també entre capes endarrerides, desmobilitzades i desmoralitzades de la classe obrera que, fruit de la desindustrialització i el tancament d'empreses, i del retrocés dels drets laborals i socials impulsat, tant per governs conservadors com socialdemòcrates, assumeixen el seu discurs contra les i els immigrants, culpant-los de la falta d'ocupació o habitatge, de la saturació dels serveis públics o de la degradació dels nostres barris.
Un discurs xenòfob i racista, nacionalista i militarista, que correspon a la perfecció amb les polítiques impulsades des de la Comissió i les institucions europees, tant pel Partit Popular Europeu com pels socialdemòcrates. Són ells els que han conclòs fa menys d'un any un infame pacte sobre immigració que militaritza encara més les fronteres; que endureix les condicions als centres de detenció, autèntics camps de concentració on les persones migrants no tenen cap dret; o que continua subministrant fons públics a règims dictatorials i corruptes com els de Turquia, el Marroc, Tunísia, Mauritània i Líbia perquè internin desenes de milers de refugiats sirians o afganesos, o expulsin al desert centenars d'immigrants subsaharians, condemnant-los a la mort.
El mateix podem dir respecte al militarisme i l'imperialisme de la UE i els seus representants. Von der Leyen i Borrell, la dreta "civilitzada" i la socialdemocràcia, no han deixat de fer sonar els tambors de guerra, i han armat fins a les dents el reaccionari règim de Zelenski i prolongat la carnisseria a Ucraïna al dictat de l'OTAN i del seu amo nord-americà; han cridat a la militarització de la societat europea i augmentat els pressupostos militars a costa, per suposat, dels drets socials; han recolzat sense vergonyes el genocidi sionista a Gaza i mantingut totes les relacions econòmiques, diplomàtiques i militars amb el règim israelià, del qual són el seu primer soci comercial; i han atacat sense objeccions els drets democràtics, com s'ha vist amb el moviment de solidaritat amb Palestina.
I després es queixen de l'ascens de la ultradreta. Quin cinisme!
La socialdemocràcia otanista impotent davant l'extrema dreta
Això és el que explica la completa impotència de la socialdemocràcia per frenar la reacció. I un bon exemple d'això el trobem aquí, a l'Estat espanyol, amb un Pedro Sánchez que s'ha erigit en la gran esperança socialdemòcrata europea.
Malgrat la victòria per la mínima a les eleccions generals del 23J, el Govern del PSOE-Sumar no deixa de patir revessos electorals, aplanant cada vegada més el camí en favor del PP i de Vox. Però la raó d'aquest retrocés és la incompleta incoherència entre el que es diu i el que es fa, entre els discursos i la realitat. Tant el PSOE com Sumar ens parlen tots els dies que l'economia va com un coet, ens anuncien que no deixen de guanyar-se nous drets i ens intenten convèncer que vivim un progrés sense precedents. Aquests discursos són completament aliens a la realitat que viu dia a dia la classe treballadora i els oprimits, la base social d'aquesta esquerra parlamentària.
Totes les xacres que venia a combatre aquest Govern, i l'anterior amb Podem, no han deixat d'aprofundir-se. El preu de l'habitatge es troba en màxims històrics, impossible per a milions de famílies obreres; la reforma laboral de Yolanda Díaz és impotent davant la precarietat; l'espiral inflacionista s'ha menjat els salaris enfonsant milions de treballadors en la pobresa, mentre l'IBEX 35 i la banca obtenen beneficis històrics; la pobresa infantil assoleix nous rècords; el turisme especulatiu arrasa amb els recursos naturals i destrueix el medi ambient, expulsant els treballadors de les seves ciutats i barris; la Llei Mordassa segueix aplicant-se contra l'esquerra que lluita, com s'ha vist ara amb l'entrada a la presó dels 6 joves antifeixistes de Saragossa; la repressió contra el moviment d’alliberament nacional a Catalunya no cessa, la llei d’Amnistia tindrà enormes dificultats perquè els jutges l’apliquin; la violència contra la dona no cessa, i s'alimenta per una justícia patriarcal cada vegada més reaccionària i masclista; i els nostres germans immigrants explotats són apallissats i assassinats a la tanca de Melilla. Aquesta és la realitat després de la xerrameca governamental.
Igual passa en l'altre gran pol socialdemòcrata europeu, el del Govern alemany encapçalat per l'SPD i Els Verds, el gran aliat europeu del sionisme genocida, convertit en el major defensor de la guerra imperialista a Ucraïna i principal proveïdor d'armes europeu, tant de Zelenski com de Netanyahu, i un exemple de duresa en les polítiques contra els immigrants.
Amb aquestes polítiques tan similars a les de la dreta, i fins i tot, com passa amb la immigració, a la ultradreta, i on la defensa de l'OTAN i de la guerra és la nova alternativa socialdemòcrata, és inevitable l'avenç de la reacció. Unes polítiques que empenyen a la completa desconnexió d'una part de la classe obrera, i de gran part del jovent, amb aquesta esquerra governamental que es dedica tot el dia al postureig, però que a l'hora de la veritat es plega al gran capital i a l'imperialisme nord-americà.
La ultradreta se la venç als carrers amb una alternativa revolucionària
Després de l'esclat de la crisi capitalista del 2008, vam assistir a una profunda rebel·lió social pel continent europeu que va donar lloc al sorgiment de potents formacions i moviments de masses a l'esquerra de la socialdemocràcia: Syriza, Podem, Die Linke a Alemanya o Corbyn a Gran Bretanya, Mélenchon i la França Insumisa... No obstant això, la immensa majoria d'aquestes organitzacions van assumir el marc capitalista, considerant que entrar a les institucions i Governs burgesos era la clau per canviar les coses, abandonant la lluita als carrers, trencant qualsevol vincle amb el programa del marxisme i del comunisme, i mirant de convèncer la banca i els grans monopolis capitalistes de la bondat de les seves polítiques, i no atemorir-los. Avui tots aquests plantejaments utòpics jauen enterrats sota les ruïnes d'aquestes organitzacions.
Un bon exemple d'això el tenim a l'Estat espanyol amb Sumar, un conglomerat de formacions liderades per Yolanda Díaz i en la qual s'integra també IU i el PCE, que en tots els assumptes de fons s'ha plegat al PSOE i ha actuat com un potent ariet en la campanya política i mediàtica per destruir Podem. Evidentment la decadència d'aquesta esquerra, la major virtut de la qual és ser un instrument a favor de la pau social, no és aliena a tota l'experiència política viscuda amb la formació morada.
La crisi de Podem ha resolt la hipòtesi que els seus dirigents van plantejar el 2019: "entrem en el Govern del PSOE per obligar-lo a girar a l'esquerra". Després de quatre anys Sánchez segueix ancorat en les mateixes polítiques, però Podem s'ha calcinat després d'una trajectòria governamental que només ha servit per reduir substancialment la seva credibilitat i la seva capacitat de mobilització.
La candidatura d'Irene Montero, que sens dubte és la que més a l'esquerra se situa en aquestes eleccions de les forces amb representació parlamentària, i que desenes de milers d'activistes, de lluitadores i lluitadors donaran suport a les urnes, no resol els errors estratègics comesos en aquests anys. És indubtable que Irene Montero, al capdavant del Ministeri d'Igualtat, va impulsar lleis realment transformadores, tot i que finalment van ser edulcorades o tombades pel PSOE i la reacció. Però la qüestió de fons no és la gestió al capdavant del Ministeri d'Igualtat o utilitzar un discurs més radical, sinó la política global que s'ha defensat en el Consell de Ministres durant anys, consentint-ho tot, i els enormes gripaus que s'han empassat.
És cert que ara els dirigents de Podem alcen la veu amb contundència contra el genocidi sionista i exigeixen la ruptura de relacions amb Israel, o es posicionen en molts casos contra les polítiques del PSOE d'una manera dura. Però hauria estat igual si els haguessin cedit un lloc al Consell de Ministres? La notícia de la utilització de Maó com a base de l'OTAN per sostenir l'ofensiva israeliana a Gaza, aprovada amb Podem al Consell de Ministres, ho posa en evidència. És aquesta falta de credibilitat la que explica on es troben.
Podem i Irene Montero podria obtenir un o dos diputats, i serà sens dubte positiu. Fora del Govern mantenen una posició crítica davant la completa submissió de Sumar davant el PSOE o davant la fidel col·laboració d'ERC o EH Bildu amb Pedro Sánchez. Tanmateix, si no es treuen conclusions dels errors del passat, si no s'entén que la lluita és als carrers i no al Parlament, i menys al Parlament europeu, no serà possible reconstruir l'organització que es necessita, una organització de combat que passi dels discursos a l'acció.
Malgrat aquestes perspectives electorals, els comunistes revolucionaris entenem que la lluita de classes és alguna cosa més que votar cada quatre o cinc anys. I així ho estem veient dia a dia, amb l'enorme moviment de solidaritat amb el poble palestí, nascut i organitzat des de baix, mitjançant l'acció directa, ocupant ara els campus universitaris i assenyalant els nostres Governs, ja siguin ultradretans, conservadors o socialdemòcrates, com còmplices del genocidi. Un moviment que no pot esperar i que s'està aixecant al marge d'aquesta esquerra governamental la política de la qual ha quedat reduïda al pitjor dels cretinismes parlamentaris i a la defensa incondicional de la pau social i del règim del 78.
La classe obrera i el jovent, com en altres moments de la història, malgrat els revessos i les decepcions, s'obriran camí. Però ho faran mitjançant la lluita de classes, confrontant la ultradreta i la reacció amb una alternativa genuïnament socialista que posi a la picota els interessos dels seus amos, dels banquers i els grans capitalistes. Lluitant perquè l'enorme riquesa que generem la majoria del poble treballador sigui expropiada a aquest punyat de plutòcrates que, de la mà dels Governs capitalistes, sembren el món de misèria, guerres imperialistes i genocidis.
Contra la ultradreta, contra el capitalisme, organitza’t amb els comunistes revolucionaris!
Uneix a Esquerra Revolucionària!!
