La guerra d'Ucraïna ha donat novetats importants durant el mes d'agost. Al camp de batalla l'avenç rus és innegable per a tots els observadors, però el més significatiu ha passat en l'àmbit de la diplomàcia. El 15 agost va tenir lloc la cimera entre Putin i Trump a Alaska i el 18 el president ucraïnès Zelenski es reunia a la Casa Blanca amb Trump abrigallat pels presidents d'Alemanya, Itàlia, Gran Bretanya, de la Comissió Europea i el cap de l'OTAN.
Washington, derrotat a Ucraïna
En altres materials hem analitzat que, més enllà de l'autobombo de Trump per presentar-se com a pacificador, és indubtable que la maquinària militar dels EUA i de l'OTAN ha sortit derrotada de la guerra d'Ucraïna. La situació a tot el front és clarament favorable a Moscou, que té la iniciativa i avança de manera sostinguda des de fa mesos.
L'exèrcit ucraïnès, amb tropes molt insuficients, subministraments cada cop més limitats, i amb una moral de combat per terra, no pot aspirar a revertir el curs dels esdeveniments. Aquest fet condiciona i colpeja directament Zelenski i tots els seus patrocinadors, especialment els EUA i Trump, que veuen molt poc rendible seguir subministrant recursos bèl·lics i financers perquè s'esfumin en una partida que ja està perduda. De fet, l'última enquesta de Gallup assenyala que el 69% de la població ucraïnesa es mostra favorable a un fi negociat com més aviat millor, davant d'un 24% que recolza continuar la guerra “fins a la victòria”.
La guerra imperialista a Ucraïna mai no va ser el conflicte que ens va presentar la propaganda occidental, sinó part de la lluita per l'hegemonia mundial entre els EUA i el bloc xinès-rus. Assestar un cop dur a la Rússia de Putin, estendre les fronteres de l'OTAN, i disciplinar la Unió Europea, eren els tres eixos de l'estratègia de Washington. Però el saldo no ha estat ni de bon tros l'esperat amb Rússia, encara que en el cas d'Europa les coses sí que han anat de millor manera.
La bufetada d'Alaska encara retruny a Brussel·les
Com vam assenyalar en el nostre darrer article sobre la capitulació de la UE davant Trump[1], la posició de vassallatge del vell continent s'ha completat en aquests darrers mesos. La dependència de l'economia alemanya i europea de les importacions energètiques dels EUA, la seva acceptació incondicional als plans de rearmament de Washington o el suport indissimulat al genocidi sionista són factors polítics de primer ordre, i mostren que l'estratègia de l'imperialisme nord-americà ha rendit els seus fruits en aquest terreny.
I en aquest context cal situar la cimera d'Alaska, la penúltima d'una sèrie de sonores bufetades de Trump a Brussel·les: una reunió amb Putin per abordar la guerra d'Ucraïna que es va fer fora d'Europa, sense presència de la UE i sense Zelenski.
La trobada es va saldar amb un triomf total de Putin, i Trump no va poder obtenir ni mitja concessió. Putin sap que té la paella pel mànec i no està disposat a rebaixar les exigències per a un possible acord de pau. A més, la cimera es va desenvolupar en un ambient distès i amb repetides picades d'ullet entre Putin i Trump, un altre gest d'indiferència d'aquest cap a Brussel·les.
Tres dies després, Zelenski i els principals mandataris europeus es van reunir amb Trump al Despatx Oval, oferint una imatge que retrata per a la posteritat l'absoluta postració de la UE. En aquesta cimera la UE aspirava a "garanties de seguretat" per a Ucraïna per part de Washington i la resposta de Trump ha estat: "Molt bé, voleu garanties de seguretat? Perfecte, però les pagareu vosaltres, i amb interessos".
El canvi a l'estratègia de Trump respecte a Ucraïna no és innocent. Com diu el refrany, “per força van a galeres”. L'imperialisme nord-americà ha arribat a la conclusió que no pot canviar la correlació de forces de la guerra i necessita sortir de l'atzucac. En segon lloc, també podrien recuperar part dels negocis sucosos que algunes multinacionals nord-americanes de l'energia feien amb Rússia abans del conflicte. En tercer lloc, no són pocs a l'Administració Trump els que somien introduir una falca en la relació de Moscou amb Beijing.
Podrà Trump enfrontar Moscou amb Beijing?
Si mirem les xifres pures i dures, aquest somni és força improbable. El comerç entre els EUA i Rússia ha passat de més de 35.000 milions de dòlars el 2021 a 3.500 milions el 2024. Entre la UE i Rússia, la xifra s'ha reduït de 174.000 milions el 2020 a poc més de 5.000 milions a l'estiu del 2024.
Tot i això, la xifra d'intercanvis comercials entre Rússia i la Xina va assolir els 245.000 milions de dòlars el 2024, repetint la Xina com a primer soci comercial de Rússia els últims quinze anys. Hem analitzat en altres materials l'aliança estratègica entre Moscou i Pequín. Una aliança construïda des d'abans de la guerra a Ucraïna, i que no ha fet més que enfortir-se des de llavors. A través d'acords econòmics i militars –una gran part amb antics socis dels EUA– han aixecat un bloc alternatiu al liderat per Washington, amb organismes com els BRICS o l'Organització per a la Cooperació de Xangai.
La cimera d'aquesta darrera organització, que va obrir les sessions el 31 d'agost passat, no ha fet més que reforçar la solidesa d'aquesta aliança i del paper fonamental de la Xina en les relacions mundials. “A l'esdeveniment, que se celebra a la ciutat portuària de Tianjin, hi assisteixen més de 20 caps d'Estat i de Govern, entre membres permanents de l'OCS (Xina, Rússia, Kazakhstan, Kirguistan i Tadjikistan, Uzbekistan, Índia, Pakistan, Iran i Bielorússia) i altres 14 socis més de diàleg , com Turquia, Aràbia saudita , Egipte o Myanmar (…) El mandatari rus romandrà a la Xina almenys fins dimecres, quan assistirà a una desfilada militar a la plaça de Tiananmen amb motiu del 80è aniversari de la rendició del Japó a la segona guerra xinès-japonesa (1937-1945) i el final de la II Guerra Mundial. S'espera que sigui la major exhibició de múscul castrense xinès dels darrers anys…”[2].
Per això és important no desviar l'atenció del que és fonamental. Trump pretén apuntar-se triomfs diplomàtics que no són tals, com la firma recent d'un acord de pau entre els presidents d'Armènia i l'Azerbaidjan, mentre Rússia observa amb molta atenció, segura que en qualsevol moment podrà intervenir per salvaguardar els seus interessos al Caucas. Davant països com Brasil o Índia (fundadors dels BRICS) està utilitzant el xantatge dels aranzels, amb l'efecte d'empènyer-los més cap als braços de la Xina. Davant d'altres, com l'Iran o Veneçuela, la pressió militar directa tampoc no li proporciona els resultats que anhela ni de bon tros.
A l'Orient Mitjà, Trump és el principal suport del genocidi sionista a Gaza i de les operacions de càstig sobre el poble iemenita, i valedor del nou president sirià, un terrorista d'Al-Qaida. Però els seus èxits a curt termini no signifiquen que pugui imposar-ne l'ordre eternament. Les contradiccions que ha sembrat, per no parlar de l'odi antinord-americà que incendia tota la regió, afloraran amb força la superfície en no gaire temps.
Fins i tot a l'Àfrica Washington maniobra per recuperar el terreny perdut. Després de donar suport a Rwanda en la seva intervenció contra la República Democràtica del Congo, va patrocinar un acord entre tots dos països a finals de juny. De la mateixa manera, està intentant tornar al Sahel, on la presència de Rússia i la Xina s'havia tornat central. Funcionaris nord-americans han visitat les capitals del Níger, Mali i Burkina Faso per explorar acords sobre minerals a canvi d'acords sobre “seguretat”. Però en tots aquests casos tindrà moltes dificultats per recuperar la iniciativa.
El major exèrcit del món, però això no és suficient
Fa uns dies va ser destituït ni més ni menys que el cap de l’Agència d’Intel·ligència de la Defensa, responsable de l’informe del Pentàgon que minimitzava els danys de l’atac nord-americà sobre la infraestructura nuclear iraniana. També deixen el càrrec la cap de la Reserva Naval i el comandant del Comandament d'Operacions Especials Navals.
Des que Trump va arribar a la Casa Blanca s'està produint una autèntica purga a l'oficialitat, que ha inclòs per exemple el cap de l'Estat Major Conjunt, els caps de l'Armada i la Guàrdia Costanera, el general a càrrec de l'Agència de Seguretat Nacional (NSA), el subcap de l'Estat Major de la Força Aèria o un almirant de l'OTAN . Poc després de prendre possessió del seu càrrec, el cap del Pentàgon, Hegseth, va ordenar a més una reducció d'almenys un 20% en el nombre de generals de quatre estrelles i almiralls en servei actiu.
Com en altres esferes, Trump no vol crítics amb la gestió ni amb la visió del MAGA. I la seva disposició a utilitzar aquest tipus de mètodes expeditius i bonapartistes està creant una gran confusió.
És cert que els EUA segueixen tenint, sobre el paper, l'exèrcit més poderós del món i amb el pressupost més gran, aproximadament el triple del seu competidor immediat, la Xina. Tot i això, aquestes xifres no es tradueixen necessàriament en fortalesa en la mateixa proporció.
Encara que compta amb 800 bases militars a més de 80 països, aquest fet no assegura la supremacia nord-americana. L'avenç de la Xina com a superpotència econòmica, al qual també han contribuït les inversions multimilionàries dels monopolis nord-americans en les últimes dècades, s'està traduint en un creixement del seu múscul militar.
El sector de l'alta tecnologia militar és un exemple de com van les coses. El juliol del 2024 els EUA van cancel·lar el seu programa de caces de sisena generació. Al desembre, la Xina sorprenia presentant dos models de caces diferents d'aquesta categoria. Això va obligar Trump a reactivar el programa nord-americà, amb promeses d'un nou avió abans del 2029. Però, encara que les seves accions pugin a la borsa davant les noves oportunitats de negoci, la situació de la indústria militar nord-americana és molt concreta.
L'agost del 2024, el portal francès meta-defense.fr publicava l'article. S'ha convertit el Pentàgon en una màquina per perdre contra els exèrcits xinesos? S'hi fa un recorregut pels programes cancel·lats en l'últim període pel Pentàgon, la majoria després d'anys de desenvolupament i un cost de milers de milions de dòlars.
Durant l'any transcorregut, la situació ha empitjorat considerablement. La indústria russoxinesa de míssils i de drones militars porta anys d'avantatge als EUA, i Beijing avança espectacularment Washington a la indústria naval. Mentrestant, el Pentàgon denunciava amb sorpresa maniobres militars xineses a l'espai per enderrocar satèl·lits.
I un aspecte molt rellevant: les lliçons de la guerra d'Ucraïna s'estan aplicant a nivell industrial i de doctrina d'una manera molt més eficient per part de Moscou i Beijing.
Malgrat tot això —o precisament per tot això—, no es pot prendre a la lleugera la política de Trump: ha deixat clar que lluitarà per mantenir l'hegemonia de l'imperialisme nord-americà amb dents i ungles, i compta amb el suport d'un sector decisiu de la classe dominant.
Notes:
[1] La Unió Europea s'agenolla davant de Trump
[2] China proyecta su visión alternativa del mundo frente a EE UU en una cumbre junto a Modi y Putin
