El Militant hem entrevistat a Mar Cambrollé, presidenta de la Federació Plataforma Trans i activista històrica pels drets LGTBI i la llibertat sexual.
En esta conversa parlem dels orígens combatius del moviment LGTBI a l'Estat espanyol baix encara la dictadura franquista, de com l'avanç de l'extrema dreta és una amenaça molt real, del paper del PSOE i la seua transfòbia, entre moltes altres coses.
Un xicotet avançament de tots els temes que abordarem el divendres 4 de juliol en el cinefórum de la pel·lícula T'estic estimant bojament que celebrarem a les 18h en l'Espai Rosa Luxemburg de Madrid.
El Militant -. El 28 de juny els carrers de tot l'Estat s'ompliran en les manifestacions de l'Orgull crític. Unes protestes cada any més massives que reivindiquen els orígens revolucionaris del moviment LGTBI. Com naix la lluita del col·lectiu LGTBI i de les persones trans al nostre país?
Mar Cambrollé -. L'inici de les protestes i l'organització LGTBI té molt a veure amb la repressió del dictador Francisco Franco. En 1970 el règim franquista aprova la Llei sobre Perillositat i Rehabilitació Social, una llei que va ser venuda com a necessària per a “reeducar” tot allò que consideraven que estava malament, que era immoral o que podia ser un delicte. I com educava la dictadura? Doncs igual que als militants d'esquerres o als sindicalistes, ficant-nos en presons i centres de rehabilitació. Amb esta legislació a la mà, les persones LGTBI i trans no teníem dret a existir.
Este salvatgisme va despertar l'organització del col·lectiu LGTBI. Va començar a
Catalunya, en un espai que es diu el Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual (MELH); estem parlant d’un conjunt de col·lectius clandestins i semiclandestins perquè la brigada político-social ens perseguia. Esta associació va ser impulsada per hòmens cis i gais. Ells van ser els qui van col·locar l'estructura, perquè les dones trans ho teníem tot en contra per a participar en política.
La nostra major aportació va ser la nostra valentia. Allí on hi havia una dona trans, hi havia una bandera de visibilitat, diversitat i llibertat. Així va anar també en molts altres països que van patir dictadures militars. Per això, el nostre despertar polític té tant a veure amb la lluita contra les dictadures i l’autoritarisme.
En els anys 80 ja va nàixer la primera organització trans. En aquells dies les dones trans es prostituïen en el passeig de la Castellana de Madrid i eren brutalment atacades per les bandes feixistes. Els skinheads tenien la consigna de “a la caza del travelo” i quasi totes les nits eixien amb cadenes i porres a colpejar a les prostitutes transsexuals. I ací naix, com una resposta davant la persecució neonazi i la impassibilitat de la policia, en el 82/83, la primera organització trans en l'estat espanyol, que es deia Transexualia.
EM -. La repressió baix la dictadura franquista, però també durant la Transició, va ser sagnant i va colpejar durament les persones trans.
MC .- Com us comentava abans, les persones trans vam pagar els pitjors tractes d'eixa dictadura. La immensa majoria érem expulsades de les nostres llars, el mercat laboral el teníem tancat amb pany i forrellat –igual que ara, que després de tant de temps de democràcia l'ombra del franquisme fins i tot ens colpeja-. No podíem estudiar, ni tindre accés a la sanitat… A moltes sols ens quedava la prostitució obligada i el món de l'espectacle com a mitjà per a sobreviure.
Però eixa repressió no ens va frenar. La primera manifestació LGTBI va tindre lloc el 1977 a Barcelona, on van eixir als carrers més de 5.000 persones malgrat la Llei de Perillositat Social encara estava vigent. En un any van proliferar col·lectius en diferents territoris: a Galícia, al País Basc, a Madrid, a Múrcia, a Catalunya, a Andalusia…
És en eixa època en la qual vaig fundar el Moviment Homosexual d'Acció Revolucionària (MHAR) a Andalusia. El 26 i 27 de maig de 1978 vaig convocar a tots els col·lectius a Sevilla per a organitzar la primera acció unitària: eixir un mateix dia en totes les zones on teníem presència amb un mateix cartell i les mateixes reivindicacions: abolició de la llei de Perillositat i Rehabilitació social i amnistia sexual. Perquè fins i tot en les presons franquistes, a pesar que Franco havia mort feia tres anys, encara quedaven moltes persones gais i persones trans. Les dones lesbianes, per exemple, que també van ser molt reprimides, no estaven entre barrots, sinó que van ser recloses en eixa institució feixista que era el Patronat de la Dona, regentat per l'Església. Allí també hi havia dones anarquistes, comunistes, dones solteres, dones que no combregaven amb el rol que la dictadura i l'Església havia assignat a les dones.
EM -. A la pel·lícula “Te estoy amando locamente” es veu amb claredat tots estos esdeveniments que ens contes. Tu vas ser protagonista directa. Com ho vas viure?
MC -. Els meus primers passos polítics van ser des de l'activisme social, la lluita de barri i l'antifranquista. La pobresa i un règim totalitari em van fer prendre una gran consciència de classe, i la meua identitat em va convertir en una dona feminista.
Jo sempre vaig ser una dona inquieta, i va arribar a les meues mans una revista contestatària de l'època, en la qual Armand de Fluvià, el pare del moviment LGTBI a Catalunya, feia una anàlisi marxista sobre la llibertat sexual. En llegir-ho, va ser com si s'encenguera una llum al meu cap.
Des de la innocència, vaig cridar a la direcció de la revista per a veure si podia parlar amb Armand perquè m'ajudara a crear un moviment igual a Andalusia. Evidentment, em van dir que no podien posar-me en contacte amb ell. Jo els vaig deixar el meu telèfon i sense vergonya vaig dir: diga-li que ha cridat un marieta de Sevilla. En eixe moment, ni tan sols existia un nom per a definir a les persones trans. Encara que jo des de xicoteta ja expressava la meua identitat, el missatge que se'm deia era que jo no era una xiqueta, sinó un marieta. I vaig pensar: doncs si soc un marieta, seré un marieta revolucionari.
Als quatre dies Armand em va cridar, vaig preparar un viatge a Barcelona, que és el que es veu en la pel·lícula, vaig estar cinc dies amb ell. I quan vaig tornar a la meua ciutat vaig treballar dins de l'ambient gai de Sevilla per a anar captant militants per al MHAR. La majoria eren militants de CCOO, simpatitzants del PCE…
Jo mateixa em sorprenc de veure tot el que vam fer. Hui, amb la Llei Mordassa i amb la persecució del Règim del 78 al jovent combatiu, es pretén retrotraure'ns a eixa època. Però ni ara ho aconseguiran, ni abans ho van aconseguir. Nosaltres en el 78 vam tirar una pancarta de 50m des de la Giralda demanant la llibertat sexual, vam donar mítings i vam organitzar protestes il·legals. Però així ens vam guanyar els drets.
Recorde eixe míting perquè el vam celebrar en un saló de CCOO. Quan anàvem de camí, li vaig dir a la meua amiga Teresa que si no podíem haver aconseguit un saló més xicotet, si total, “per a quatre marietes que anirem…”.
Perquè no vam ser quatre, no. A les 11.15h del matí la sala estava repleta. Jo em vaig vindre a dalt, i vaig dir que tot eixe moviment no podia quedar-se entre quatre parets.
Que nosaltres no érem els perillosos, que el perill és el capital i un sistema que té al jovent en atur, els barris sense col·legis ni ambulatoris. Eixes 600 persones després ens vam anar de manifestació, des de la Plaça del Triomf al Palau de Justícia.
En sis mesos, el 26 de desembre de 1978, vam aconseguir excloure de la Llei de Perillositat social l'homosexualitat. Va ser gràcies a la pressió que vam exercir. Però en el Codi Penal es continuava parlant d'escàndol públic, per la qual cosa molta policia i jutges feixistes ho utilitzaven per a apallissar-nos i continuar multant-nos.
EM -. Tota esta experiència històrica és molt valuosa per a enfrontar l'ona reaccionària que vivim a tot el món. Trump, Milei, Abascal… fan de la transfòbia una de les seues banderes. Per què creus que l'extrema dreta va a pel col·lectiu trans?
MC -. Som el seu boc expiatori. La Internacional de l'odi ataca a les persones trans primer per a, després, retallar drets a tots: al conjunt del col·lectiu LGTBI, a les dones, als migrants, a les treballadores i treballadors…
El col·lectiu trans som un col·lectiu molt vulnerable i fàcil de colpejar. Un col·lectiu que ha patit una criminalització i estigmatització per part de tots els Estats, una ferramenta molt vella per a deshumanitzar-nos i justificar la nostra opressió. Són mètodes que els sistemes totalitaris i els qui els defenen, coneixen molt bé.
EM -. L'aprovació de la llei Trans al Congrés, fruit d'una incessant lluita del moviment trans combatiu, va donar un dur colp a PP i Vox, però també a l'aparell del PSOE, enquistat en posicions trànsfobes que res tenen a veure amb el feminisme ni amb l'esquerra. Ara el Tribunal Constitucional obre la porta a la derogació d'esta legislació amb el silenci del Govern PSOE-Sumar. Quina opinió et mereix?
MC -. Per a mi ha sigut molt dolorós, després de tot el que hem patit i batallat, veure com se'ns ha posat en la diana de nou a Espanya. Un argumentari malvat que ha sigut defés per les dones més ràncies del PSOE. No ha sigut sol Carmen Calvo, ha sigut tota la política defesa per este partit. Com en un partit suposadament d'esquerres (ja sabem que no) es pot dir que “las personas trans son un peligro para 47 millones de españoles” ? A mi se'm va gelar la sang, va ser com recuperar eixe “perill social” del qual parlava el dictador.
Totes estes dones, que estan molt còmodes en les seues butaques, ens diuen que les persones trans hem vingut a trencar el feminisme. Les úniques que trenquen el feminisme són elles. Són les sicàries del patriarcat i es mouen en el mateix marc ideològic que l'extrema dreta.
Per això la llei Trans va tindre tanta importància. Perquè la lluita incessant de les persones trans, les més ningú dels ningú, vam torçar el braç a l'aparell del PSOE. I com no és del seu grat, han continuat maniobrant i difonent faules. Els milhomes de dretes, la judicatura patriarcal i feixista, els mitjans de comunicació i les trànsfobes, totes unides en el seu odi.
Per això, que ara el Constitucional vulga tombar la llei no ens sorprén. Perquè el Govern tampoc farà res per a defendre-la. El Govern PSOE-Sumar ha nomenat a Carmen Calvo com a presidenta del Consell d'Estat, a Isabel García directora de l'Institut de les
Dones…
Després ens diran que ve l'extrema dreta i assetjaran amb la por. Però l'extrema dreta i la por ja són ací.
EM -. Tu sempre t'has reivindicat no sols com una activista trans, sinó com una dona de classe treballadora compromesa amb la lluita contra totes les injustícies socials. Per què creus no podem separar la lluita de les persones trans, del col·lectiu LGTBI, del feminisme… de la lluita contra el capitalisme?
MC -. La meua lluita no es pot separar de les altres. Quan diem “patriarcat i capital aliança criminal”, és que no es poden separar. Jo soc una dona feminista, soc d'esquerres, soc treballadora, soc antiracista, antifeixista… Crec que totes les lluites han de confluir cap a colpejar el capitalisme. Perquè defendre les persones trans és defendre la classe treballadora. Totes les oprimides, juntes, hem de colpejar este sistema capitalista, este sistema opressiu que es nodrix de la nostra força de treball i que ens vol esclaves per a acumular més riquesa.
El col·lectiu trans és una esperança per a totes les lluites, perquè demostra que és possible transformar la societat. Perquè, a poc a poc i pas a pas, hem anat canviant una societat que no va aconseguir canviar-nos a nosaltres.
