La guerra d'Ucraïna acaba d'entrar en el seu tercer any i tot indica que difícilment hi haurà un quart, tot i que Zelensky s’esgargamelli reclamant més ajuda als EUA i la UE o Macron llanci la bravata d'enviar tropes.

El passat 21 de febrer, el Govern de Kiev es va veure obligat a retirar les seves tropes d'Avdiivka, al Donbàs, davant l'avanç contundent de l'exèrcit rus. Aquest revés ha tornat a desfermar les alarmes a totes les capitals occidentals, i les veus a favor d'un acord que reconegui les conquestes russes a Ucraïna, es multipliquen en tots els àmbits. La idea peregrina que el recolzament econòmic i militar al règim ucraïnès pot seguir indefinidament ha estat rebutjada.

Confirmant el que senyalàvem en la nostra última declaració, els elements decisius de la guerra imperialista a Ucraïna són el nivell de desenvolupament de les forces productives i la cohesió interna dels contendents directes i els seus aliats internacionals.

En tots dos terrenys, la superioritat del bloc imperialista conformat per la Xina, Rússia i altres països s'ha demostrat en els fets. Per suposat que l'imperialisme nord-americà conserva encara un poder econòmic i militar que li permetrà continuar donant molts cops per intentar frenar la seva decadència. Però, després de la Gran Recessió del 2008 i la pandèmia, després de la seva humiliant derrota a l'Afganistan, aquest nou fracàs a Ucraïna, i els efectes d'haver arrossegat Europa fins aquest escenari, constitueixen una fita decisiva en el seu declivi. Les conseqüències per a les relacions internacionals i en la política interna dels països occidentals seran de llarg abast.

Genocidi a Gaza

Els esdeveniments d'Ucraïna estan desfermant efectes centrífugs en el bloc de països que, fins fa pocs anys, se sotmetien sense discussió a la voluntat de Washington.

L'auge de la Xina i el seu robust múscul productiu i exportador ha fet bascular nombrosos països cap a Pequín durant l'última dècada i mitja. L'acostament de l'Aràbia Saudita és un bon exemple de com un aliat incondicional dels Estats Units se’n distancia buscant no només beneficis comercials, sinó també la protecció per a la seva seguretat interna que li proporciona l'acord propiciat des de Pequín amb el seu arxienemic tradicional, l'Iran.

Països de l'OTAN, com Turquia, i d'altres amb forta presència militar estatunidenca, com Filipines, posen la seva pròpia agenda per davant de les conveniències de la potència ianqui.

Potser el millor indicador del laberint en què està atrapat Estats Units en aquesta nova etapa, el representa la seva política cap al genocidi que el Govern sionista de Netanyahu està cometent a Gaza. Israel ha depès des de la seva fundació de l'ajuda militar i econòmica nord-americana. En el context de la Guerra Freda amb l'URSS, l'imperialisme nord-americà va trobar en Israel un excel·lent aliat per controlar els hidrocarburs d'Orient Mitjà i per aixafar qualsevol conat de revolució al món àrab, de manera que va regar la seva economia amb centenars de milers de milions de dòlars i el va dotar paral·lelament d'un enorme poder militar, armes nuclears incloses.

Però aquesta ajuda tenia un preu. Estats Units decidia l'agenda del Govern israelià a l'hora de dur a terme els seus plans expansionistes i bel·licistes per no posar en perill els equilibris geopolítics de la regió o l'estabilitat dels seus aliats àrabs. Això va ser el que va ocórrer el 1956, quan Israel va haver de retirar-se dels territoris egipcis ocupats després de la invasió del Canal de Suez, o el 1979, quan va ser forçat a acceptar un acord de pau amb Egipte, que òbviament complia satisfactòriament amb els objectius de l'agenda imperialista de Washington.

Actualment les coses són diferents. Fent una lectura de la derrota estatunidenca a Ucraïna, Netanyahu sap perfectament que és l'únic aliat sòlid amb què Washington compta a la regió, i utilitza aquest as per imposar la seva política genocida i colonialista sense condicions ni pressions. Es mofa obertament de les hipòcrites crides dels Estats Units i de la UE perquè la matança de Gaza es moderi, alhora que els exigeix suport incondicional. Sap perfectament que ni la classe dominant d'EUA ni la d'Europa li posaran cap límit, tal com ha sancionat la deplorable resolució del Tribunal de Justícia internacional.

És cert que no pocs Governs occidentals temen que l'onada de mobilitzacions contra el genocidi que recorre el món pot convertir-se en un factor d'inestabilitat interna. O que fins i tot Biden vegi amenaçada la seva reelecció pel rotund rebuig d'una gran part de l'electorat demòcrata al seu recolzament incondicional al règim sionista. Però la diplomàcia nord-americana ja no té la capacitat per condicionar el que fan els seus aliats de Tel Aviv. Per això, Biden recolza i seguirà donant suport a un Govern supremacista i d'extrema dreta sionista, per molta llàgrima de cocodril i paquets de menjar que llanci sobre la població martiritzada i famolenca de Gaza.

Aquest és el paper del Partit Demòcrata: desplegar una agenda militarista i imperialista agressiva, que despulla el seu líder i aquells suposats "esquerrans" com Alexandria Ocasio-Cortez o Bernie Sanders que s'arrosseguen darrere de l'establishment demòcrata. El mateix seguidisme nauseabund que veiem aquí per part del Govern de Pedro Sánchez i de la seva major seguidora, Yolanda Díaz.

Els fracassos exteriors i el seu reflex en les crisis internes

Les pròximes eleccions nord-americanes de novembre ens oferiran una bona mesura de la derrota a Ucraïna. Com hem explicat recentment, el retorn de Trump assenyala les conseqüències dels fracassos exteriors de l'imperialisme estatunidenc i d'una polarització social interna que no deixa de créixer.

L'estratègia de la Casa Blanca a la guerra d'Ucraïna, i la seva determinació per salvaguardar la seva primacia al vell continent davant altres actors imperialistes com la Xina i Rússia, estan alimentat noves contradiccions i divisions en la classe dominant. En aquests moments, l'ajuda financera i militar a Ucraïna es troba paralitzada per l'oposició dels republicans, que consideren que el factor fonamental per a la supervivència del seu poder imperialista és la batalla econòmica contra la Xina i volen passar la patata calenta d'Ucraïna als seus aliats europeus.

Però aquest esquema polític és també un carreró de difícil sortida. La destrossa comesa pels EUA a Europa, el fet que l'economia alemanya estigui feta pedaços i l'extrema dreta germana avanci amb pas sòlid, crea dificultats gens menyspreables a Washington de cara al futur immediat. La demagògia nacionalista d'AdF, com la d'altres formacions d'extrema dreta d'Europa, passa per un discurs anti-americà cada dia més evident. Aquesta és una bona raó perquè un reaccionari, imperialista i anticomunista com Putin mostri la seva satisfacció sense dissimular gens.

Però siguem concrets. La política de Biden amb relació a la Xina no és diferent de l'aplicada sota la presidència de Trump. Al contrari, l'Administració demòcrata ha llançat noves rondes de sancions comercials i ha tractat de boicotejar els avenços xinesos en sectors tecnològics clau. El resultat ha estat un complet fiasco. La revista The Economist, la bíblia econòmica dels neoliberals, reconeixia al gener que el ritme de la inversió xinesa en innovació estratègica (Intel·ligència Artificial, cotxe elèctric, energies renovables, etc.) sobrepassava amb molt el dels Estats Units.

La resposta de Biden davant d'aquesta derrota ha estat endossar la factura de la seva decadència a Europa, i continuar lliurant una guerra de classes interior contra els treballadors. Centrant-nos en el primer aspecte, la seva Llei per a la Reducció de la Inflació té com a eix l'intent d'atreure al territori nord-americà indústries radicades en sòl de la UE. I està tenint èxit, amb Alemanya com a principal perjudicada.

Al tancament del 2023 l'economia alemanya presentava un balanç desolador [1]. El retrocés del seu PIB en un 0,3% o la caiguda de les exportacions no és la pitjor dada. El més greu és la caiguda de la inversió, que en el sector clau de l'economia alemanya, el de fabricació de maquinària i béns d'equip, ha estat del -3,5%.

Fa un any, una enquesta de la Cambra de Comerç i Indústria alemanya assenyalava que una de cada deu empreses del país estava pensant en traslladar la seva producció a altres països, particularment als Estats Units. Aquesta fugida d'inversions, que només acaba de començar, anuncia importants commocions socials a Alemanya i a tot Europa.

Aquests factors atien la demagògia xovinista de l'extrema dreta alemanya, que a més es beneficia, tal com expliquem en un article publicat a finals de gener, de la bancarrota d'aquesta esquerra col·laboracionista i procapitalista de l'SPD, del militarisme dels verds, i de la implosió de Die Linke.

Aquest procés s'estén pel vell continent, amb una esquerra del sistema que continua insistint en la quimera que és possible un capitalisme de rostre humà, socialment responsable i amistós amb el medi ambient, encara que el que tinguem davant dels nostres ulls sigui tot el contrari.

Als països europeus on governa l'esquerra reformista (Alemanya, Portugal, Estat espanyol) el deteriorament dels serveis públics, l'empobriment d'amplis sectors de la classe treballadora i la degradació del medi ambient són imparables, com també és imparable el reforçament dels trets repressius, autoritaris i bonapartistes de l'aparell de l'estat. Les similituds amb els anys 30 són cada dia més evidents.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària!

Els esdeveniments dels últims mesos confirmen plenament la perspectiva que els comunistes revolucionaris defensem des de la crisi financera del 2008. La decadència del sistema capitalista, expressada en l'enfrontament a mort de les dues grans potències imperialistes del nostre temps, anuncia que, de seguir així les coses, la barbàrie s'estendrà amb més rapidesa.

Recentment Úrsula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, va declarar que "l'amenaça de la guerra pot no ser imminent, però no és impossible". Aquesta és la perspectiva que manegen els capitalistes de la civilitzada Europa per aterrar a la població, justificar les seves bilionàries despeses en armament i la militarització de la societat.

Ens quedarem de braços creuats quan aquests polítics al servei de les altes finances i els monopolis menyspreen vilment la vida de milions de persones? Per descomptat que no.

En els últims anys, hem estat testimonis d'enormes mobilitzacions, de vagues i aixecaments socials. Hi ha una enorme ràbia acumulada, un descontentament que creix i es manifesta quan troba una llera adequada: contra la destrucció de l'educació pública o del sistema sanitari, contra el cost de la vida, els baixos salaris i l'explotació laboral, contra l'hecatombe mediambiental, la violència masclista que ens continua matant i violant, la transfòbia, la repressió exercida des de l'Estat contra els que es rebel·len contra l'ordre existent, el tracte inhumà i criminal a les nostres germanes i germans immigrants... i sobretot amb el moviment internacionalista que denuncia el genocidi sionista a Gaza i mobilitza milions de persones al món.

Darrere de cadascun d'aquests motius de resistència i lluita hi ha una mateixa causa, un sistema en decadència que només pot sobreviure explotant més i més les i els assalariats, destruint irreversiblement els recursos de la natura en nom d'un benefici obscè, promovent les guerres, estenent la descomposició social per garantir la supervivència d'un ordre irracional, i el reforçament del poder de l'Estat per esclafar sense pietat les lluites de les oprimides i oprimits.

És el moment de treure conclusions de tots aquests esdeveniments. Les lluites abans esmentades demostren que no és força i massivitat el que els falta als constants esclats de rebel·lió. El que cal és unir-les per afrontar obertament l'enemic comú a totes elles. Combatre de forma aïllada contra cadascuna de les conseqüències de la crisi capitalista ja no és suficient. Cal unificar totes les nostres forces al voltant de l'únic programa que pot oferir un futur a la Humanitat, el programa de la revolució socialista.

Aquesta tasca, construir un partit comunista de combat i amb una influència real en la classe obrera i el jovent, no es pot ajornar. Això és exactament pel que els comunistes d'Esquerra Revolucionària lluitem cada dia en cada front de la lluita de classes. I aquest és el motiu pel qual et cridem a unir-t’hi.

Ara és el moment! Afilia't a Esquerra Revolucionària!

Notes:

[1] Alemanya confirma una caiguda del PIB del 0,3% al tancament de 2023

Il·lustració de portada creada per Miguel Rojas

 


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01