S'han complert divuit mesos des de l'inici de la guerra imperialista a Ucraïna, i la seva marxa s'ha complicat molt per al règim de Zelenski i els seus amos de Washington. Després d'apostar-ho tot a la contraofensiva, els seus escassos resultats han aguditzat els xocs al bàndol occidental mentre les veus autoritzades que clamen per una via de negociació amb Rússia es multipliquen.
El contraatac de Kíev fa aigües
Al juny per fi es donava llum verda a l'esperada, i tantes vegades endarrerida, contraofensiva militar de Kíev. Milers de soldats entrenats a Occident, centenars de tancs i blindats proporcionats per l'OTAN es llançaven contra unes línies defensives que l'exèrcit rus ha construït i reforçat des de la tardor passada dedicant-hi grans recursos. El resultat per als mentors de Zelenski ha estat frustrant: les tropes ucraïneses gairebé no han aconseguit penetrar deu quilòmetres —als punts més destacats— al llarg d'un front que s'estén 600 quilòmetres.
Afirmar que aquesta ofensiva és un fracàs no és propaganda russa. Durant el mes d'agost els portaveus principals de l'imperialisme nord-americà han publicat materials molt crítics amb l'estratègia a Ucraïna. The New York Times, The Washington Post, Financial Times o The Wall Street Journal han fet un balanç demolidor, plantejant sense cap ambigüitat el fracàs del Departament d'Estat i dels seus titelles a Kíev i pronosticant que és impossible que els seus soldats arribin a Melitòpolis i puguin partir en dos la franja de territori ucraïnès annexionat per Rússia.
Aquests informes parlen d'altes xifres de baixes ucraïneses, de mitjans blindats insuficients, artilleria i una aviació gairebé inexistent, necessària per a un avenç en profunditat. Alhora fan referència a les diferències entre els comandaments militars ucraïnesos i els occidentals. El Pentàgon hauria estat categòric en la seva aposta per una sola línia cap al sud, amb tots els mitjans i sense importar el nombre de baixes, i s'haurien mostrat molt crítics amb l'estratègia de Kíev de crear diverses línies ofensives i fer més lenta la progressió conservant més tropes.
The Wall Street Journal resumia aquests desacords amb unes declaracions de Valery Zaluzhny, comandant en cap ucraïnès: “No comprenen la naturalesa d'aquest conflicte. Això no és contrainsurgència. Això és Kursk”, en referència a la gran batalla de tancs entre l'URSS i els nazis a la Segona Guerra Mundial.
A finals d'agost apareixien nous articles a The Washington Post, The Economist o El País amb un caràcter totalment diferent del publicat en aquests divuit mesos. Centrats en l'ambient ombrívol que sobrevola la societat ucraïnesa, descriuen un país cansat de la guerra, amb una població cada vegada més disposada a sacrificar territori per pau i que fuig del reclutament. Com resumia una mare a El País: “Prefereixo que els russos es quedin amb el Donbàs que veure el meu fill combatent”.
Molt important també és la percepció cada cop més crítica cap a la figura de Zelenski. Ja no queda res de les promeses amb què va arribar al Govern el 2019: pau amb Rússia, lluita contra la corrupció, millora de les condicions de vida… Durant mesos ha pogut escudar-se a la guerra i agitar la bandera de l'ultranacionalisme més reaccionari però tot té un límit. Ucraïna és avui un Estat mafiós on l'oposició d'esquerra ha estat il·legalitzada i reprimida amb especial sanya, el Consell de Ministres ha estat substituït per un cercle de confiança de Zelenski cada vegada més reduït i la corrupció és per tot arreu, provocant purgues i enfrontaments dins de l'aparell de l'Estat més semblants a baralles entre lladres. Alhora, la violència policial que pateix la població és cada vegada més gran.
Enmig de la contraofensiva, Kíev s'ha convertit en un formiguer de rumors sobre unes possibles eleccions. La Rada acaba el seu mandat a l'octubre i les presidencials s'haurien de celebrar el març del 2024. La llei marcial en vigor no permet la celebració de comicis, però la camarilla de Zelenski està valorant fer-les abans que sigui massa tard per als seus interessos.
Aquesta realitat condiciona les darreres accions militars ucraïneses. A principis de setembre hi ha hagut una ruptura a la línia defensiva russa al sud, amb la presa de la localitat de Robotine i amenaçant ara Verbove. Alhora, els atacs ucraïnesos amb drons en territori rus són més nombrosos i audaços. Però això per si mateix no canviarà la dinàmica general de la guerra. Fins i tot si consoliden la bretxa no significaria un avenç ràpid cap al sud: a l'exèrcit de Kíev només li queden unes setmanes abans que les pluges de la tardor converteixi el front en un fangar.
Si no hi ha un col·lapse de les línies russes, i això no és precisament el més probable, els objectius bèl·lics de Zelenski hauran fracassat estrepitosament, quelcom que també explicaria les seves sortides de to cada vegada més habituals “manant callar els que critiquen el ritme de l'ofensiva”.
Divisions a l'imperialisme occidental
Washington ha advertit Ucraïna que no poden garantir el mateix nivell d'ajuda militar i econòmica el 2024. I aquests advertiments no només provenen dels problemes amb els seus minvants estocs militars. El proper any se celebren eleccions presidencials als Estats Units i el cost de la guerra s'està traduint en més inflació i dèficit. Això aprofundeix les divisions que recorren la classe dominant i l'aparell de l'Estat nord-americà, les més grans en dècades, reflex de la profunda crisi del seu paper com a gendarme mundial.
El Partit Republicà ara mateix és el partit de Trump, que ja ha anunciat la seva oposició a continuar concedint ajuda econòmica i militar al Govern de Kíev si guanya les properes eleccions. I aquesta agenda té un suport ferm entre la seva base electoral. Segons la CNN, el 55% dels nord-americans s'oposen que el Congrés segueixi dedicant més recursos a Ucraïna, i aquest percentatge puja fins al 71% entre els votants republicans.
L'enfrontament a la classe dominant nord-americana es ventila diàriament a la premsa burgesa. Les declaracions oficials de la Casa Blanca lloant Zelenski comparteixen espai amb els articles crítics amb la política de Biden, que es nodreixen de declaracions d'alts funcionaris civils i militars de la seva mateixa Administració.
Això és el que està darrere de la pressió nord-americana perquè la contraofensiva aconsegueixi resultats concrets i poder arribar amb alguna cosa a una taula de negociació. Una negociació que abans o després es farà inevitable, i de la qual cada vegada es parla amb més franquesa a Washington i Brussel·les.
A mitjans del mes d’agost, Stian Jenssen, cap de gabinet del secretari general de l'OTAN, va insinuar una possible sortida negociada amb la cessió dels territoris de l'est ucraïnès a Rússia a canvi de l'entrada de Kíev a l'OTAN. El secretari general Stoltenberg va haver de sortir ràpidament a calmar els ànims després que Zelenski considerés “inacceptable” la proposta.
És evident que la proposta de Jenssen respon a l'opinió d'un sector de l'imperialisme occidental que està molt preocupat davant de l'absència “d'objectius realistes” de Kíev i de les conseqüències nefastes que per a la situació domèstica dels EUA i Europa està comportant aquesta guerra. Més pragmàtics i més allunyats de la fanfàrria de la propaganda, aquest sector cada dia més important descarta la possibilitat d'una expulsió de Rússia del Donbàs i de Crimea. Davant d'això, l'Administració Biden i el seu lacai Stoltenberg fan pinya amb Zelenski, alimentant una dinàmica cega i descontrolada que pot acabar molt malament per als seus interessos.
Arribats a aquest punt, ja han sorgit moltes veus a Washington partidàries de deixar la qüestió d'Ucraïna en mans d'Europa i concentrar-se al Pacífic per fer front a la Xina. Aquesta idea apareix diàriament als editorials dels principals think tank nord-americans, però la UE no pot sostenir Ucraïna ni militar ni econòmicament ni políticament. Intentant colpejar primer, els EUA han quedat atrapats en una lluita en dos fronts.
Fins ara Washington ha tingut cert èxit a doblegar una Europa que s'havia acostat massa a Rússia i la Xina. Igualment, l'ofensiva econòmica nord-americana per atraure capitals europeus té efecte. Però el cost de la política de Biden és introduir unes contradiccions brutals: Alemanya està en recessió, el BCE aposta per un “aterratge forçós” de l'economia abans d'haver de lidiar amb l'estaflació, la crisi sobrevola un país darrere l'altre a Europa, i tot apunta que les conseqüències en la lluita de classes seran similars a les que hem vist recentment a la Gran Bretanya i França. El president francès Macron deia no voler veure's arrossegat a una lluita entre els EUA i la Xina; Scholz i altres dirigents europeus han fet declaracions similars, però són ostatges de la seva pròpia incapacitat per mantenir una posició independent.
El règim bonapartista de Putin i la mort de Prigozhin
Quina situació travessa el règim de Putin en comparació?
Hi ha algunes respostes clares a aquest interrogant. El 23 d'agost passat esclatava a l'aire el jet privat en què viatjaven Yevgueni Prigozhin juntament amb el nucli dur de Wagner. Aquell mateix dia es feia pública la destitució definitiva del general Surovikin, vinculat a Prigozhin i enfrontat al ministre de Defensa Shoigú i al cap de l'Estat Major Guerasimov.
Dos mesos abans s'havia produït el motí de Prigozhin i Wagner, el desafiament més important a què Putin s'ha hagut d'enfrontar en dues dècades. La propaganda occidental bavejava amb la perspectiva d'un cop d'Estat, fins i tot alguns més somiadors parlaven d'una imminent guerra civil. Però res més lluny de la realitat. Dos mesos després del motí, sembla que Putin ha tancat l’assumpte al més pur estil de la GPU estalinista.
Rússia està governada per un règim bonapartista burgès i imperialista profundament reaccionari, on Putin exerceix d’àrbitre entre diferents camarilles. La maniobra de Prigozhin no va ser un “assalt al poder”, sinó més aviat la seva defensa desesperada davant els intents clars de defenestrar-lo després d'haver estat utilitzat per a la conquesta de Bajmut. En aquests dos mesos Putin ha deixat fer Prigozhin el que volia, mentre les autoritats reprenien fermament el control del grup Wagner, un actiu clau de la política exterior russa, responsable de la seva intervenció a l'Àfrica. Quan les seves activitats han quedat sota control de l'Estat, la vida de Prigozhin i els seus aliats no valia res.
El saldo d'aquest motí respecte la popularitat de Putin ha estat el contrari del pronosticat per la propaganda occidental. Segons una enquesta de finals de juliol del centre rus independent Levada, l'aprovació de Putin es manté per sobre del 80%, la del ministre Shoigú ha disminuït una mica i la de Prigozhin havia caigut dràsticament.
Rússia està sent capaç de resistir la bateria de sancions econòmiques, incrementant les vendes d'hidrocarburs cap a l’Àsia però no només això. La pròpia debilitat de l'imperialisme occidental es manifesta que segueixen necessitant matèries primeres russes que han deixat fora de les sancions, com l'urani o el gas natural liquat, del qual Europa ha comprat des de començament d'any un 40% més que abans de la guerra. Alhora, entre les restes de míssils russos no deixen d'aparèixer components occidentals, que continuen arribant sense cap problema. Una anècdota sobre això es feia pública a finals d'agost: la primera ministra estònia Kaja Kallas, una de les veus més bel·ligerants contra Putin, era citada a una comissió parlamentària per explicar per què l'empresa del seu marit ha continuat comerciant amb Rússia durant tota la guerra. És el mercat, amics!
Rússia no només ha sostingut la seva economia, sinó que l'ha transformada en una economia de guerra. Aquest és el principal aspecte pel qual el temps juga a favor de Putin. Poden continuar sostenint l'esforç bèl·lic amb moltes millors perspectives que Ucraïna i els seus patrocinadors occidentals. Fins i tot en el cas que les tropes ucraïneses, o els errors russos, provoquessin una ruptura del front, Moscou encara compta amb elements suficients per continuar sostenint una guerra llarga, començant per una mobilització general d'efectius.
Rússia i la Xina s'enforteixen
L'1 de setembre Putin va anunciar la inversió de 20.000 milions de dòlars per al desenvolupament de les quatre regions ucraïneses annexionades el setembre del 2023, i una nova reunió amb Xi Jinping. Aquest és un altre factor clau per explicar l'etapa actual al conflicte interimperialista: l'enfortiment dels llaços de Rússia amb la Xina. Un procés que s'ha aprofundit al llarg de la guerra i que queda de manifest en la xifra de comerç bilateral que podria arribar als 200.000 milions de dòlars el 2023, un rècord que arribaria un any abans del previst.
Des que va començar la guerra, una sèrie de països aliats de l'imperialisme occidental han donat l'esquena a l'estratègia nord-americana i estan girant clarament cap a la Xina. I no són nacions sense importància: Índia, Israel, Turquia, tots els països del Golf, Brasil…, cap d'ells ha aplicat les sancions contra Rússia, i en una mesura o altra estan sent determinants per sostenir l'estabilitat de la seva economia, a més de que estan tancant acords cada cop més estrets amb la Xina.
Fa uns mesos vam veure el restabliment de relacions entre l'Aràbia Saudita i l'Iran gràcies a la mediació de la Xina. Ara, a la quinzena cimera dels BRICS celebrada a finals d'agost ha estat aprovada l'entrada d'Argentina, Egipte, Etiòpia, Iran, Aràbia Saudita i els Unió dels Emirats Àrabs. Una notícia que anava acompanyada d'una altra de no menys rellevant: per primer cop el PIB combinat dels BRICS va superar el PIB combinat del G7.
En l'enfrontament per l'hegemonia mundial entre els EUA i la Xina, aquesta última no deixa de fer passos endavant mentre que Washington no deixa de retrocedir. Si prenem la proporció del PIB mundial basat en paritat de poder adquisitiu, la Xina ja va superar els EUA el 2020 (18,33% davant del 15,83%). El percentatge del dòlar com a moneda de reserva de divises va caure al 59% el 2021, amb una reculada sostinguda de més d'onze punts en 22 anys.
Els EUA encara continuen sent la primera potència del planeta i el principal poder militar però la seva fatiga i decadència en terrenys clau és més que evident, mentre que les forces productives de la Xina, la formació bruta de capital fix, el desenvolupament de la seva indústria i tecnologia, les seves infraestructures, el comerç interior, el superàvit comercial i les inversions exteriors han fet un salt colossal els últims trenta anys. No és un miratge. No és el tipus de creixement que va experimentar el Japó als anys seixanta i setanta. És un procés d'acumulació capitalista d'una envergadura similar al que va viure els EUA a la primera meitat del segle XX. I les conseqüències en les relacions internacionals són evidents.
També és inevitable que la Xina jugui un paper en la resolució negociada del conflicte ucraïnès. Ja ha participat a la cimera celebrada a l'agost a la ciutat saudita de Yeda. Sens dubte, la guerra imperialista continuarà perquè els motius que van empènyer que esclatés es mantenen. I en aquest escenari l'única cosa que pot oferir Washington són armes per endarrerir una derrota ucraïnesa, però l'imperialisme occidental comença a veure’s davant l’abisme.
