Amb una participació del 66,2%, la més alta en 30 anys, els resultats de les eleccions legislatives del passat 10 de març a Portugal han suposat un clar retorn electoral a la dreta després de vuit anys de governs del Partit Socialista de Portugal (PS), en solitari o en coalició amb el Bloco de Esquerdas (BE) i el Partit Comunista de Portugal (PCP).

Un capgirell basat en l'ascens meteòric de la formació ultradretana Chega que en cinc anys ha passat de tenir una presència testimonial a l'Assemblea Nacional a assolir 48 diputats i el 18% dels vots. Unes dades que constaten com l'ascens de l'extrema dreta és una amenaça molt real per a la classe obrera i el jovent.

La catàstrofe del Partit Socialista —que perd la majoria absoluta i gairebé mig milió de vots— confirma també que les seves polítiques en benefici dels grans empresaris i la banca, el seu otanisme i la seva pau social han abonat la desigualtat i l'empobriment de milions, i només serveixen per aplanar el camí a la ultradreta.

I una altra evidència d'aquestes eleccions és que no confrontar amb els grans poders econòmics i polítics, abandonar la mobilització als carrers per fer polítiques "responsables" i "realistes" a les institucions i a l'Assemblea Nacional, no fa més que passar factura al Bloco de Esquerdas i al PCP, que són incapaços de recollir l'enorme descontentament social existent. No compensen la caiguda del PS, el PCP obté els pitjors resultats des del 1974, i el Bloco esgarrapa una ínfima quantitat dels més de 750.000 nous votants respecte a les passades eleccions.

En conjunt, el bloc de la dreta ha obtingut 3.331.868 paperetes (54,26% del total) i 135 diputats: un increment d'una mica més d'un milió de vots, 39 diputats i 11 punts percentuals respecte al 2022. El més significatiu és que tres quartes parts d'aquest creixement se'n van a Chega, que amb 1.108.764 sufragis (723.191 més que el 2022), passen del 7,15% al 18,06% i quadriplica els seus diputats fins a 48.

I explica també que tot i que la dreta tradicional representada per Alternativa Democràtica (AD) —coalició formada per PSD, CDS i PPM— obté només 51.029 vots i dos diputats més que el PS, pugui col·locar-se al capdavant del nou Govern gràcies al resultat espectacular que obté l'extrema dreta.

AD ha tret 1.811.027 vots, el 29,5% i 79 diputats. Augmenta 138.721 paperetes, però a causa de l'augment de participació perd més de dos punts percentuals respecte al 2022. Si no comptem els diputats del CDS (que es van presentar per separat fa dos anys), el PSD empataria en nombre de diputats (77) amb el PS. Es tracta d'un fracàs de l'aposta de Luís Montenegro per aglutinar el vot de la dreta i barrar el pas a André Ventura i Chega, i que li impedeix assolir la majoria a l'Assemblea només amb els resultats de la seva coalició, i ni tan sols sumant els diputats d'Iniciativa Liberal (IL), l'altra formació de la dreta que va mantenir els seus 8 diputats, amb 312.614 vots (43.650 més) i el 5,1%.

Enfonsament de l'esquerra

El bloc de l'esquerra ha aconseguit 2.555.038 vots (41,61%) i 91 diputats: una pèrdua de gairebé 320.000, 39 diputats i una mica més d'onze punts. Una caiguda que es concentra, com hem assenyalat, en el Partit Socialista, que amb 1.759.998 vots (28,7%) i 77 escons perd gairebé mig milió de vots i 40 diputats.

El Bloco de Esquerdas, PCP, Livre i Poble Animals i Natura (PAN) van obtenir conjuntament 795.040 vots (13%), és a dir, un augment de 166.677 (+1,3%) i un diputat, totalitzant-se'n 14. Una xifra que no compensa la sagnia de vots del PS.

El Bloco, amb un lleuger augment de 33.754 paperetes, manté els seus 5 diputats i el 4,5% dels vots (274.011), però en un context de més participació no aconsegueix augmentar la seva representació.

El PCP accentua la seva decadència, perd 2 dels seus 6 diputats i més de 34.000 vots, amb el 3,3% del total (202.565) i obtenint els seus pitjors resultats històrics.

Entre Livre (amb gairebé 200.000 vots, el 3,3%, passa d'1 a 4 escons) i PAN (que manté el seu diputat i 118.574 paperetes, l'1,9%) augmenten uns 167.000 vots, que reflecteixen que han estat vists per capes especialment del jovent més radicalitzat com la forma de mostrar un vot de protesta per l'esquerra.

En el balanç de les legislatives del 2022 destaquem que la majoria absoluta obtinguda pel PS no va ser de cap manera un xec en blanc, va ser el resultat de la mobilització del vot de milions de treballadors que volien barrar el pas a la dreta.

El descontentament amb les polítiques capitalistes del Govern d'António Costa s'ha aprofundit. El tan presumit "miracle econòmic" capitanejat pel PS en l'última dècada amb taxes de creixement del PIB del 2% i 3%, s'ha basat en la més terrible precarietat i en uns salaris miserables. Condicions de vida i laborals abusives i indignes, especialment per als treballadors immigrants, la sobreexplotació dels quals està darrere d'aquest "miracle".

Aquesta és la base per al continu creixement dels beneficis de les grans empreses, l'aprofundiment de la crisi immobiliària i el desmantellament del servei nacional de salut i educació públiques.

Des d'Esquerra Revolucionària subratllàvem que aquestes polítiques capitalistes, combinades amb l'absència d'una esquerra de combat organitzada que impulsés la mobilització i defensés un programa per acabar amb aquest sistema en lloc d’aspirar exclusivament a gestionar, en el millor dels casos, les engrunes que ens deixa, implicaria un creixement de la dreta i molt especialment de la demagògia de l'extrema dreta. Dos anys després, això és precisament el que ha ocorregut.

L'avanç de l'extrema dreta no cau d'un cel blau

Durant vuit anys, l'empobriment de la classe treballadora i de sectors de les classes mitjanes s'ha aprofundit, a la qual cosa se suma la desafecció davant la impunitat amb què compta la corrupció dels partits del sistema i la burocràcia estatal.

La desconfiança en les institucions burgeses, la crisi, i el descrèdit de la democràcia parlamentària són enormes. I s'aprofundeix com més es consoliden les desigualtats socials i la falta de solucions a problemes essencials per al sotrac de la vida quotidiana de milions.

Tradicionalment, la petita burgesia constituïa una base sòlida de la dreta conservadora. Però ara aquesta ha girat cap a l'extrema dreta, un procés que no és exclusiu de Portugal. Aquestes classes mitjanes es veuen sacsejades per la inestabilitat i la pèrdua de les velles certeses del seu estatus i privilegis socials. Lluiten per no quedar-se enrere en una època de crisi generalitzada. No hi ha dubte que les classes mitjanes empobrides estan furioses i culpen la política i el sistema per la seva caiguda.

Una capa important d'aquesta petita burgesia a les grans ciutats i al camp s'està fent d’or com mai; i ho fa gràcies a l'especulació immobiliària i al creixement del turisme, basat en la súper-explotació dels treballadors immigrants, i també en l'explotació intensiva de l'agricultura, on les condicions són de semi-esclavitud. Només una dada: el 44% del treball no qualificat en agricultura, ramaderia i pesca el realitzen immigrants i un terç del treball a l'hostaleria.

Això és el que explica els resultats històrics de Chega, i que una part del vot més conservador que agrupava tradicionalment la socialdemocràcia en temps d'estabilitat s'ha transvasat, en aquesta cita electoral, a la dreta i també a l'extrema dreta.

Chega ha aconseguit diputats a tots els districtes electorals, a excepció de Bragança. Ha estat el partit més votat al districte de Faro i el segon a Setúbal, Beja i Portalegre (per davant d'AD), no per casualitat uns dels districtes més pobres del país. La conquesta d'un clar espai en aquests districtes del sud és particularment important per ser feus tradicionals de l'esquerra i antics bastions del PCP, en els quals sempre van garantir l'elecció de diputats, cosa que en aquestes eleccions només va ocórrer a Setúbal.

Un sector important de la burgesia ha invertit en l'enfortiment i legitimació de Chega, que consideren una eina útil per atacar amb més virulència la classe treballadora en el futur. Han estat molts els esforços realitzats en els últims anys, començant pel president Marcelo Rebelo de Sousa i molts dels seus consellers d'Estat, per blanquejar Chega com a partit democràtic. Un fet que posa en evidència que els "cordons democràtics" al voltant de l'extrema dreta, dels que s'omple la boca la burgesia, i en aquests moments Lluís Montenegro, són una fal·làcia.

André Ventura amb la seva demagògia més reaccionària —és significatiu que el seu lema de campanya fos "Netejar Portugal", una referència a la corrupció però sobretot a assenyalar la immigració com l'enemic a batre— connecta a la perfecció amb aquests sectors de la petita burgesia, la seva principal base de suport. Com ho fa amb la seva apologia del patriotisme i del colonialisme portuguès.

Però aquestes idees també estan penetrant entre sectors políticament més endarrerits de treballadors, entre els quals cala el discurs racista i xenòfob que enfronta els treballadors blancs contra els treballadors no blancs i els immigrants, la defensa de la família patriarcal, l'atac als drets de les dones i de les persones LGTBI+ i contra els activistes antifeixistes i de l'esquerra en general.

La demagògia suposadament antisistema i radical, contra la política oficial, que utilitza Ventura connecta amb les seves pors i desitjos, perquè la política i les posicions tradicionals no van portar solucions a les seves necessitats i, per tant, busquen altres camins.

Mentrestant, les direccions dels principals partits de l'esquerra reformista, vells i nous, han posat el focus de la seva campanya electoral a moderar el seu discurs. Pedro Nuno Santos s'ha dedicat a netejar la seva imatge d' "esquerra" dins del PS i a tranquil·litzar els capitalistes assenyalant la seva aposta per la responsabilitat fiscal i l'estabilitat. Per la seva banda, la dirigent del Bloco, Mariana Mortágua, ha apuntalat la seva imatge de tecnòcrata reflexiva i s’ha dedicat a allunyar el BE de la seva antiga aura de partit radical.

BE i PCP paguen el preu de la pau social

El cretinisme parlamentari i la pau social defensats per les direccions del Bloco i del PCP en l'última dècada, el seu suport en la pràctica a les polítiques capitalistes del Govern d'António Costa i els seus esforços per desmobilitzar la classe treballadora, han aplanat també el camí a l'extrema dreta.

El 2015, després d'anys de brutal austeritat imposada per la troika i duta a terme pel Govern de coalició de dretes PSD i CDS, i recolzant-se en el massiu moviment de protesta als carrers, el BE va obtenir el 10,2% dels vots, un dels millors resultats de la seva història, i el PCP, el 8,3%. En total van sumar gairebé un milió de vots i 36 diputats. Una mostra de les grans expectatives a aconseguir un canvi radical en les nostres condicions de vida, en definitiva, un vot contra el sistema capitalista. La frustració d'aquestes expectatives ha fet que, des d'aleshores, en cada elecció aquests partits hagin estat penalitzats.

El fet que aquests dirigents continuïn fent una valoració positiva de la Geringonça, aferrant-se als "grans assoliments" dels bons socials i manuals escolars que van aconseguir formant part del Govern, mentre es perpetuava la precarietat, els baixos salaris i les polítiques capitalistes que avui condueixen a una crisi històrica d'habitatge, salut i educació, revela que no s'han tret les conclusions correctes.

El 2022, com ara, aquestes direccions van interpretar les dades electorals com el resultat d'una classe treballadora amb baixa consciència i un gir generalitzat de la societat cap a la dreta. Rebutgem la seva interpretació. De fet, la foto fixa d'aquestes eleccions mostra un gir a la dreta i extrema dreta de la petita burgesia i sectors de la classe treballadora més endarrerida. Però els resultats electorals sempre presenten una imatge distorsionada i incompleta de la realitat i la lluita de classes.

En aquests anys s'ha anat produint un fort procés de radicalització per l'esquerra entre sectors amplis del jovent i la classe treballadora, que s'ha expressat en lluites sorgides des de baix, com la que fa un any protagonitzava el professorat durant mesos, malgrat el tap que han suposat les burocràcies sindicals. També en els moviments pel dret a l'habitatge, contra el racisme i pels drets de la dona treballadora. No obstant això, aquestes capes no troben una expressió electoralment útil, que respongui a les necessitats urgents davant la crisi del sistema capitalista.

A més, l'Estat burgès simplement impedeix votar milers d'immigrants i afro-descendents que van participar en les grans manifestacions antiracistes i per l'habitatge a finals del 2023, en la vaga dels missatgers de les plataformes d'entrega d'aliments que va paralitzar els serveis el 23 de febrer... Els sectors més oprimits entre els oprimits.

Construir una esquerra revolucionària i de combat!

En altres paraules, la força i la voluntat de lluita del jovent i la classe treballadora no es limita, més o menys, al vot electoral. Les manifestacions abans esmentades, les aturades i lluites docents dels darrers dos anys i les vagues que van en augment en tots els sectors, encara que sense una estratègia que les unifiqui i tregui tot el seu potencial, els moviments LGTBI+ i feministes que continuen prenent força com vam veure en el recent 8M amb marxes combatives a tot el país, etc., ho demostren.

De fet, un sector de la burgesia percep que un Govern de la coalició encapçalada pel PSD amb l'extrema dreta podria ser un factor que empenyés a trencar la pau social, augmentant l'escalada de les lluites. Això és el que ha estat darrere que dies abans de les eleccions, els mitjans de comunicació burgesos comencessin a informar que Marcelo evitaria per tot mitjà que Chega pogués ser part del seu Govern, per tal de dissuadir una reacció a les urnes per l'esquerra.

La situació és bastant volàtil. Una solució, que sembla comptar amb suports sòlids en la classe dominant, és que Marcelo designi Luís Montenegro per formar un Govern en minoria amb la intenció d'aconseguir acords específics amb el PS.

Un executiu d'aquest tipus seria molt inestable sota la forta pressió de l'extrema dreta, que a l'oposició pot continuar afermant el seu avanç, com per una situació social objectiva cada vegada pitjor, que d'una o altra forma empenyerà la lluita de classes. Però tampoc es pot descartar per complet que Montenegro s'hagi de recolzar a Chega per dur a terme la seva acció de govern, si no ara, sí en un moment determinat de la legislatura.

Aquestes eleccions han estat un cop per a la classe obrera i el jovent. Però els comunistes revolucionaris sempre hem explicat que la representació parlamentària de la classe obrera està considerablement per sota de la seva força real. És fonamental entendre que només la lluita revolucionària mostra l'autèntica correlació de forces que les eleccions burgeses sempre oculten. I també diem que aquesta dura experiència ens reafirma que no es pot combatre la reacció defensant les polítiques capitalistes que són les que ens han portat a aquesta situació, o apel·lant a cordons sanitaris parlamentaris que no funcionen en cap país.

Si volem combatre l'extrema dreta, si volem trencar definitivament amb l'austeritat i les retallades necessitem la mobilització més contundent i massiva dels treballadors i construir una organització revolucionària conseqüent, capaç d'atraure el jovent, la classe treballadora i els seus sectors més oprimits per omplir els carrers i confrontar sense doblegar-se als grans poders econòmics.

Una esquerra conseqüent que doni la batalla per salaris dignes, habitatge públic, salut i educació gratuïtes i de qualitat, per drets plens per a immigrants, dones i persones LGTBI+, per una solució a la catàstrofe ambiental. Un partit revolucionari que defensi sense complexos el programa de la transformació socialista de la societat.

Aquesta és la tasca. Uneix-te a Esquerra Revolucionària per combatre l'extrema dreta i lluitar pel socialisme!