Han passat tres anys des d'aquell 6 de gener del 2021 en què Donald Trump va dirigir un intent de cop d'Estat al Capitoli, tan sols uns mesos després de la seva derrota a les urnes i del formidable aixecament social Black Lives Matter. Aleshores va dir que era només el principi, mentre tota la premsa burgesa i els dirigents de l'esquerra reformista van qualificar aquests fets com una rebequeria, per tot seguit dipositar les seves esperances en Joe Biden com a restablidor de l'estabilitat social del capitalisme nord-americà.
Tot i això, el saldo d'aquests anys ha donat la raó als qui analitzem aquests fets amb més rigor [1]. La política de l'Administració Biden s'ha basat en acontentar el capital financer, en la màxima agressivitat imperialista i el militarisme per intentar recompondre el poder d'una potència en decadència (els quals s'estan saldant amb clamorosos fiascos a Ucraïna i l'Orient Mitjà), en un discurs nacionalista que no serveix de res per guanyar suport social a qui s'ha convertit en el president pitjor valorat de la història, en atacar més durament les condicions de vida de la classe treballadora, que ha respost amb un moviment sindical fresc, cada cop més fort i radicalitzat en els darrers mesos.
Contraposat a ell, Trump s'obre pas com a favorit per a les presidencials d'aquest any. No es tracta d’un suport conjuntural, sinó d’una tendència de fons. L'avenç de l'extrema dreta és un fenomen global.
El Trump d'avui, el partit i la base social, més a l'extrema dreta
A l'hora d'escriure aquestes línies assistim a una rebel·lió dels republicans trumpistes a l'estat de Texas, desafiant el Govern de Biden. Un enfrontament obert que acapara l'atenció de tota la nació, després de la decisió del Tribunal Suprem d’autoritzar la retirada dels filats d’espines a la frontera de Texas amb Mèxic, tal com reclamava l’Administració demòcrata.
La resposta del governador de Texas, Greg Abbot, ha estat declarar una “invasió” i invocar el seu dret, segons la Constitució local, a “defensar-se i protegir-se” usant les forces armades de l'Estat al seu abast. Trump ha fet una crida als estats governats pel seu partit a desplegar les seves tropes a la frontera de Texas amb Mèxic i la resposta no s'ha fet esperar: 25 estats ja han enviat forces de la seva guàrdia nacional per, arribat el cas, enfrontar-se a la policia federal del Govern.
No només això. Les forces de xoc trumpistes, les bandes armades supremacistes i feixistes que van assaltar el Capitoli, han organitzat caravanes cap a Texas per donar un cop de mà i “evitar la invasió d'immigrants”. Més enllà de com acabi aquest enfrontament, revela diverses qüestions importants.
La primera és que Trump va tenir i té el suport d'una part important de la classe dominant, de l'aparell de l'Estat i que és a les antípodes de ser un outsider o d’estar aïllat. És més, dirigeix per majoria absoluta el Partit Republicà. Com veiem a les primàries republicanes, ningú no li fa ombra. Fins al punt que els que han intentat aixecar una oposició suposadament moderada dins del partit, com Liz Cheney, han acabat la carrera política.
La segona és que el Partit Republicà se situa completament a l'extrema dreta i és un dels motius pels quals als EUA no hi hagi escissions del tipus que han patit els partits conservadors als països d'Europa. Reflecteix, alhora, un gir molt marcat d'una part de la classe dominant cap a posicions neofeixistes. Aposten per copejar i aixafar la classe treballadora ara, abans que adquireixi més consciència de la seva força. És la base sobre la qual pretenen dur a terme l'explotació que necessiten dins de les seves pròpies fronteres per competir al mercat mundial amb la Xina.
La tercera qüestió correspon al suport de masses de l'expresident. Un recolzament que va fer un salt el 6 de gener de 2021, i que té una base cada cop més àmplia i radicalitzada, mobilitzada i organitzada. Això fa molt difícil que cap maniobra als tribunals per treure’s de sobre l'exmandatari pugui tenir èxit. De moment tots els càrrecs, intents d'impeachment o prohibir-li presentar-se a les eleccions han fracassat. Trump va dirigir l'assalt al Capitoli, i què? Ell mateix ho celebra. Els judicis, els registres de la seva mansió... li han permès presentar-se com un màrtir i sortir impune del seu intent colpista. Trump és avui més fort.
Per què Trump s'ha pogut fer amb un suport de masses?
Biden representa aquesta altra facció de la burgesia que no aposta per un xoc directe amb la classe treballadora en aquests moments, sinó per apaivagar i adormir el moviment amb gestos “progressistes” per contenir la mobilització.
Tot i això, en els fets, ha estat el major defensor del programa de Trump. El militarisme més desaforat. Defensor a ultrança del nacionalisme econòmic que, canviant l'America First per Made in America, predica els mateixos principis que Trump. Les seves polítiques han fet als multimilionaris assolir xifres rècord de beneficis mentre la pobresa i la precarietat avancen sense fre. Pel que fa als drets democràtics tampoc no hi ha hagut un canvi radical. Cal recordar les seves recomanacions a la policia per “disparar a la cama” i no al cor arran dels assassinats racistes del 2020. I si parlem dels drets de les dones: sota el seu mandat el Suprem ha prohibit el dret a l'avortament en desenes d'estats.
Aquest autodenominat ‘defensor de la democràcia’ està recolzant la punta de llança del feixisme internacional, l'Estat sionista de Netanyahu, i el seu genocidi, mentre planteja ser l'alternativa a l'extrema dreta als Estats Units (???). Una contradicció insuportable que les mobilitzacions massives contra la matança a Gaza han denunciat amb força.
Les promeses de Biden han estat un fiasco complet. Sobre aquesta base, s'ha abonat el terreny per a l'avenç de l'extrema dreta. Al capdavall, de què ha servit aquest Govern? Aquí rau el quid de la qüestió.
El trumpisme s'aixeca sobre la decrepitud i la crisi del sistema, sobre una deslegitimació de les formes de dominació de la democràcia burgesa que fins fa no tant funcionaven. Sobre l´ascens de la pobresa i la desesperació. Sobre la ruïna de les capes mitjanes que fa unes dècades eren el vaixell insígnia de la prosperitat capitalista. S'aixeca sobre una aristocràcia obrera precaritzada i que no arriba a final de mes. Sobre la petita burgesia copejada i descol·locada, que no veu futur. Sobre la ràbia de no poder tornar als bons temps i l'orgull ferit d’una potència en decadència.
La crisi social és molt profunda, i la manca d'alternativa que ha empès milions de persones a comprar la demagògia feixistoide del magnat novaiorquès té una base material que Biden ha fet encara més sòlida. Però això no és tot. El paper de col·laboradors necessaris amb l'estratègia demòcrata que han jugat els principals dirigents de la nova esquerra reformista (Sanders, Ocasio-Cortez…) ha estat un altre factor polític de primer ordre.
Què serveix i què no serveix per frenar el trumpisme
L'amenaça d'un retorn de Trump, amb forces de xoc més poderoses, conviu amb l'onada de vagues més gran des dels anys 30. Les restriccions més greus als drets de dones i immigrants coexisteixen amb una radicalització que ha desbordat per l'esquerra el Partit Demòcrata i fins i tot els anomenats “socialistes” del DSA i Bernie Sanders, expressant-se en les protestes massives contra el genocidi del poble palestí.
La polarització entre la revolució i la contrarevolució reflecteix les dues cares d'una mateixa moneda, que avancen en direccions oposades. És el resultat de la crisi existencial que travessa la primera potència.
És la nostra obligació com a revolucionaris ser crítics i honestos sobre allò que és útil per frenar l'avenç del trumpisme. Biden no ho ha estat, tampoc blanquejar les seves polítiques com han fet Sanders i Ocasio-Cortez. Molt menys posar les esperances d'un canvi radical en la candidatura de Biden com acaba de fer el nou dirigent de la UAW.
Totes les conquestes o recuperació de drets han vingut del moviment des de baix, amb una denúncia al sistema i als seus defensors, republicans o demòcrates. Els 15 dòlars l'hora, els sindicats creats contra vent i marea a Starbucks i Amazon, el blindatge del dret a l'avortament amb referèndums a estats on s'ha fet una campanya militant porta a porta, les vagues guanyades a l'automoció, el professorat, les infermeres…, la derrota de Trump després de l´aixecament contra l´assassinat de George Floyd.
Necessitem aglutinar i unificar aquesta força sota una bandera i un programa veritablement d'esquerres i revolucionari que desafiï el sistema i no transigeixi davant els seus trucs. Que demostri per la via dels fets que aquesta barbàrie a què ens condemnen no és l'única cosa a la qual podem aspirar.
Només comprenent les lliçons del que ha passat aquests anys i posant en pràctica les seves conclusions, podrem armar-nos per lliurar aquesta batalla i guanyar-la. La disposició, la força i la capacitat de la classe treballadora nord-americanes per lluitar ja estan més que demostrades.
Notes:
