Diumenge 19 de juny es va celebrar la segona volta de les eleccions legislatives a França. El resultat ha estat una duríssima patacada per a la llista de Macron, que perd la majoria absoluta a l'Assemblea Nacional.
Per primera vegada en sis dècades cap partit no tindrà una majoria parlamentària clara, obrint-se per a la burgesia francesa un escenari de més inestabilitat precisament en un moment crític: una crisi econòmica gestant-se i un malestar al carrer que pot saltar en qualsevol moment.
Aquests comicis també han reflectit la creixent polarització política a dreta i esquerra que s'ha manifestat en anteriors cites electorals. La coalició d'esquerres encapçalada per Jean Luc Mélenchon (NUPES) es converteix en la primera força de l'oposició, i ha aconseguit un fort augment respecte a les legislatives del 2017, encara que no ha aconseguit el seu propòsit declarat de ser la candidatura més votada i obligar a Macron a nomenar-lo primer ministre. A l'altre pol, Marine Le Pen i el seu Reagrupament Nacional (RN) aconsegueix els seus millors resultats en unes legislatives i entra —per primera vegada des del 1986— amb grup propi a l'Assemblea. Però malgrat aquests bons resultats, cal assenyalar que la dreta en conjunt perd en aquestes eleccions pràcticament dos milions de vots respecte el 2017, mentre que l'esquerra augmenta en gairebé 4,5 milions el seu suport electoral.
Un altre factor que cal destacar és el 53,7% d'abstenció que es va registrar. Tot i que cinc punts menor que el 2017, segueix mostrant el descrèdit i la crisi del parlamentarisme. Segons una enquesta realitzada el novembre del 2021 per l'Assemblea Nacional, el 40% de la població francesa considera que aquesta institució no és útil, 27 punts més que el 1995.
Macron perd la majoria absoluta
Igual que a les presidencials d'abril [1], el desgast de les polítiques antiobreres i reaccionàries de Macron és més que palpable. La coalició de la primera ministra Élisabeth Borne (en què s'enquadra En Marche!, el partit de Macron) ha obtingut 8.927.222 vots, el 39% del total, i ha perdut 835.170 paperetes respecte a la segona volta del 2017 i deu punts percentuals, cosa que es tradueix en una caiguda de 101 diputats que els deixa a més de 40 per a la majoria absoluta.
El revés patit per Macron és històric. Des de la introducció de les eleccions presidencials quinquennals l'any 2000 és la primera vegada que el candidat de la majoria presidencial no aconsegueix aquesta majoria a les legislatives immediatament posteriors. La desfeta ha estat tan dura que el mateix Macron no ha acceptat la dimissió de la seva primera ministra.
A això se li suma la patacada de la dreta tradicional —agrupada a la coalició Unió de la Dreta i el Centre—, que es deixa gairebé un 65% del seu suport electoral de fa cinc anys, perdent 3.154.664 sufragis i 63 diputats. Una posició molt compromesa (fins i tot des del punt de vista del sosteniment econòmic del seu partit), quedant-se com la quarta força a l'Assemblea, amb només 74 diputats.
Crisi de la dreta tradicional i grup parlamentari per a Marine Le Pen
La dreta republicana gaullista, pilar central durant dècades del règim polític francès, ha deixat de ser-ho, i afronta un aprofundiment en la seva crisi. D'una banda, la classe dominant francesa necessita continuar els atacs contra la classe treballadora i això només ho pot assegurar si Els Republicans (LR) eixamplen la fràgil majoria macronista. De fet, la burgesia europea ja ha assenyalat aquest camí i ha apressat tant LR com els diputats socialistes (31) de NUPES a donar suport a Macron en els “temes de pes”. El president dels Republicans, Christian Jacob, de moment ha afirmat que “no entrarem en una lògica de pactes i coalicions”; sap que lligar-se a un Macron en hores baixes pot acabar de posar el RIP de les sigles. Però la pressió de la burgesia serà forta en aquest sentit. De l'altra, l'ascens de l'extrema dreta podria acabar fagocitant tot l'electorat dels Republicans.
La realitat és que l’ascens de l’extrema dreta és una advertència molt seriosa per als treballadors i el jovent. L’RN de Le Pen va obtenir 3.589.460 vots, el 17,34% del total, cosa que significa 1.998.602 paperetes més que el 2017, arribant a duplicar el seu suport electoral i augmentant el nombre de diputats de 8 a 89. Per la seva banda, l'ultrareaccionari Zemmour, que no va passar a la segona ronda, va obtenir 964.868 vots més a la primera volta.
El transvasament de vots i escons dels Republicans a l'extrema dreta és clar. Com estem veient a la resta del planeta, la manca d'alternativa de l'esquerra i l'enfonsament de les condicions de vida de la majoria de la població està empenyent sectors que antigament votaven a la dreta o al centre a virar de forma violenta a l'extrema dreta. Aquest ascens de l'extrema dreta reflecteix la polarització social existent i l'escissió que s'ha produït a la base de la dreta clàssica.
L'esquerra de Mélenchon, la força que avança més. Derrocar les polítiques de la dreta amb la mobilització i un programa socialista!
Tot i això, si el quinquenni de Macron ha estat marcat per alguna cosa, això ha estat la lluita social als carrers. El fort ascens de la candidatura de Mélenchon a les presidencials va demostrar precisament com els treballadors i el jovent no estan disposats a acceptar el programa d'atacs de Macron, ni tampoc el discurs racista i reaccionari de l'extrema dreta.
En aquestes legislatives, la candidatura liderada per Mélenchon amb el nom de NUPES i integrada per la França Insubmisa, el PS, el PCF i Els Verds, ha tingut un ascens fulgurant. Ha aconseguit 6.537.676 vots, el 31,58% del total, passant de 72 diputats a 131, amb 4.051.000 vots més que el 2017. Sens dubte, la força política que avança amb més contundència, consolida l'avenç que ja va mostrar a les presidencials i es converteix en la principal força d'oposició a Macron. Igual que a l'abril, els cinturons vermells de les grans ciutats han esdevingut el principal feu de Mélenchon. Per exemple, al departament de Seine-Saint Denis (a l'extraradi de París), l'esquerra ha aconseguit els 12 diputats en joc.
El 2012, la majoria absoluta del PS va ser rebuda amb bons ulls per part d'una majoria de treballadors i joves, després de més d'una dècada de governs de malson de la dreta. Tot i això, la socialdemocràcia va donar pas ràpidament a un programa d'austeritat, privatitzacions, mesures antiobreres i destrucció dels serveis públics.
El programa de Mélenchon planteja molts aspectes que són progressistes com la reducció de l'edat de jubilació als 60 anys, que cap pensió no estigui per sota del SMIC, la garantia d'un salari mínim mensual de 1.400 euros nets, un decret de congelació de preus dels productes bàsics… Des de la victòria de Macron a les presidencials, tota la seva campanya ha tingut un únic objectiu: convertir Mélenchon en el nou primer ministre i utilitzar aquesta posició per dur a terme aquestes propostes. És a dir, posar tot l'èmfasi en què des del Parlament i sense confrontar amb els grans poders fàctics es poden canviar les coses, i deixant en un segon pla l'organització des de baix i la lluita als carrers. Tot i això, l'experiència ens ha ensenyat que guanyar les eleccions no és suficient. Els treballadors i joves a l'Estat espanyol hem hagut de patir aquesta amarga lliçó els últims temps, igual que ja va passar a Grècia, després de la rotunda victòria de Syriza el 2015 i el triomf de l'OXI al referèndum antiausteritat.
En el proper període la lluita i la mobilització social no es faran esperar. Macron ja ha anunciat els propers atacs, començant per una reforma de les pensions que pretén endarrerir l'edat de jubilació dels 62 actuals als 65 anys. Com ja han demostrat en el passat, els treballadors i els pensionistes tornaran a donar la batalla contra aquest tipus de mesures. Si la França Insubmisa vol servir com a una palanca per a fer avançar aquestes lluites no es pot plegar als interessos de la direcció reformista del PS, sinó que ha d'utilitzar les seves posicions parlamentàries i els seus diputats com a altaveu de les reivindicacions dels treballadors, els joves i els pensionistes. Aquesta estratègia és l'única que pot doblegar Macron i les seves polítiques. Aquestes eleccions també ho han posat de manifest: a la 7a circumscripció del Val-de-Marne, una de les dirigents de la lluita de les cambreres de pis de l'hotel Ibis a Batignolles (París) ha vençut l'anterior ministra d'esports de Macron.
Intentar reformar el sistema des de dins, negociant amb els capitalistes, és una via morta. Si de veritat volem transformar la societat i assolir unes condicions de vida dignes per a la majoria de la població, hem d'apostar per una política que trenqui definitivament amb el sistema capitalista, que confronti contra els capitalistes amb un programa socialista i que es recolzi en la força de la mobilització social al carrer i no en l'aritmètica parlamentària.
Notes:
[1] Veure l'anàlisi a "França. Macron reelegit amb abstenció rècord i després d'un gran resultat de Mélenchon a la primera volta"
