Els resultats de la segona volta de les eleccions presidencials franceses podrien semblar a primera vista una repetició de les eleccions del 2017. Els mateixos candidats i de nou victòria de Macron sobre Le Pen, encara que per un marge força menor que el 2017 i amb una participació del 71,8%, la més baixa des del 1969.

Però moltes coses han canviat des de fa cinc anys, i seria un error ignorar-les. El 2017 Macron pràcticament va duplicar els vots de la candidata d'extrema dreta, però aquesta vegada la distància s'ha retallat gairebé a la meitat. Una part dels votants de l'esquerra va votar aquell any amb el nas tapat a Macron per evitar la victòria de Le Pen. En aquesta ocasió, la creixent convergència de les polítiques reaccionàries de Macron amb el programa de Le Pen ha convençut molts d'aquests votants que Macron no és un dic contra l'extrema dreta i que l'única manera de combatre-la és als carrers i electoralment recolzant França Insubmisa –la plataforma d'esquerres encapçalada per Jean-Luc Mélenchon– i en conseqüència han optat per l'abstenció i el vot nul o en blanc.

El fonamental és veure la pel·lícula completa i comprendre les tendències de fons que aquestes presidencials han posat sobre la taula. Primer, per què la candidatura de Mélenchon es va alçar amb un resultat històric a la primera volta, vencent a moltes de les grans ciutats de França i al cinturó vermell de París; i, en segon lloc, per què aquests comicis han acabat de dinamitar dos grans partits tradicionals que van governar la V República durant dècades.

Avanç de Mélenchon i la França Insubmisa

Mélenchon va obtenir uns resultats molt potents que van estar a punt de fer un tomb a la situació. Amb 7.714.949 vots i el 21,95% es va quedar tan sols a 421.400 vots (1,2 punts) de Le Pen.

Si a aquests resultats els suméssim els del PCF (2,28%), els del NPA (0,77%) i els de Lluita Obrera (0,56%) haurien aconseguit conjuntament 8.983.732 vots, és a dir, el 25, 56%, dos punts per sobre de Le Pen i a tan sols dos punts de Macron. La campanya de la segona volta hauria esdevingut una disputa política amb un caràcter completament diferent i tot el panorama polític es podria haver vist completament trastocat. La possibilitat que Mélenchon guanyés les presidencials hagués estat molt real, mobilitzant molts dels abstencionistes d'esquerres.

Malauradament, la decisió de mantenir candidats sense opcions ha frustrat aquesta possibilitat. La ceguesa dels defensors d’aquesta estratègia sectària és evident.

De totes maneres, l'avenç de la França Insubmisa demostra el potencial per conformar un front anticapitalista i antifeixista, i les oportunitats que hi ha per aixecar una esquerra de classe i combativa. L'ascens de les lluites durant la presidència de Macron, especialment la rebel·lió de les “armilles grogues” i les grans vagues contra la privatització de les pensions, dels treballadors ferroviaris i de l'educació pública, ha tingut el seu reflex al camp electoral. És important subratllar això i combatre la campanya que a França l'avenç de l'extrema dreta és l'única cosa rellevant.

L’extrema dreta avança i la dreta republicana i els socialistes col·lapsen

La dreta republicana tradicional, el gaullisme, que des del final de la Segona Guerra Mundial va constituir el més ferm pilar del sistema polític francès, va perdre a la primera volta 5.533.525 vots, passant del 20,01% al 4,78%. Macron només va aconseguir arrossegar una petita part d'aquests votants, que van optar majoritàriament per l'extrema dreta o l'abstenció.

La profunda polarització social i política que viu França, com està passant a la resta del món, està empenyent al vot conservador tradicional cap a forces d'extrema dreta racistes, homòfobes i protofeixistes. Aquestes eleccions són una nova confirmació d'aquest aspecte: el Rassemblement National de Le Pen i l'encara més ultradretà Zemmour van obtenir a la primera volta un 30,22% dels vots, i a la segona volta Le Pen va aconseguir incrementar aquest resultat fins al 41 ,8%. Un perill seriós per a la classe obrera i els drets democràtics, que demostra la corrosió que pateix la democràcia burgesa en un dels països capitalistes més desenvolupats.

Tampoc Macron ha aconseguit beneficiar-se de l'enfonsament del Partit Socialista, que en les últimes dècades va compartir amb la dreta republicana la responsabilitat d'assegurar l'estabilitat del capitalisme francès. El 2012 el PS va guanyar la presidència de la república amb un 51,64% del vot, però la seva política de retallades i la seva completa submissió al capitalisme francès va provocar la seva estrepitosa derrota el 2017, amb només el 6,36%. A la primera volta d'aquestes presidencials, la candidata socialista només va aconseguir un ridícul 1,75%, una situació que amenaça seriosament amb la desaparició del partit.

Els treballadors i el jovent en lluita contra Macron

La presidència de Macron ha estat marcada aquests cinc anys per polítiques capitalistes salvatges contra la classe treballadora i d'autoritarisme i de repressió. Ha estat un servidor fidel dels grans monopolis capitalistes francesos, eliminant impostos als més rics i aprovant una brutal reforma laboral que va facilitar la contractació temporal i l'acomiadament, va obrir la porta a jornades laborals de fins a 46 hores setmanals i va atacar durament la negociació col·lectiva. També va impulsar una agressiva contrareforma de les pensions, que va ser frenada per les vagues i mobilitzacions massives que van paralitzar durant gairebé tres mesos el país. Durant la seva presidència, les xifres de pobresa no han deixat de créixer, i el 21% de la població ja està sota el llindar de la pobresa.

El profund malestar social amb les polítiques de Macron i la seva plena identificació amb els multimilionaris han deixat espai per a la demagògia nacionalista i racista de l'extrema dreta, especialment entre amplis sectors de les capes mitjanes empobrides cada cop més histèriques davant la creixent incertesa que els ofereix el capitalisme. A això hi ha contribuït també la distància mostrada per Mélenchon davant les grans mobilitzacions socials per donar-los un suport conseqüent. La insuficiència del programa de la França Insubmisa, que continua orientat a l'acció purament institucional i evita recolzar-se plenament en la mobilització als carrers oferint una alternativa socialista, és un factor decisiu perquè la demagògia de Le Pen continuï mantenint aquest suport tan important.

Un ascens de l'extrema dreta al qual la classe dominant no és aliena, ja que ha viscut amb preocupació creixent la rebel·lió social contra Macron i les seves reformes. Aquesta preocupació, el descrèdit i el desgast de Macron, i la por que Mélenchon pugui canalitzar per l'esquerra aquest descontentament, com ara s'ha confirmat, ha portat a la burgesia francesa i els seus mitjans de comunicació a maniobrar obertament per blanquejar Le Pen. L'estratègia és clara: si el descrèdit de Macron continua augmentant, excepte entre els milionaris i les classes més altes, la possibilitat de col·locar Le Pen com a garant dels negocis del gran capital ha d'estar damunt la taula.

És el moment de construir una esquerra combativa, anticapitalista i revolucionària

Els bons resultats de Mélenchon als barris obrers de les grans ciutats —més del 60% en algunes circumscripcions de París i primera força a 6 de les 10 ciutats més grans— reflecteixen com aquesta dècada de grans batalles no ha caigut en sac trencat, sinó que ha estat plena de lliçons per als treballadors i el jovent.

Les properes eleccions legislatives del mes de juny seran una nova oportunitat per a l'esquerra. És fonamental afrontar-les amb un programa que ofereixi una resposta real als problemes de la classe treballadora i que es vinculi a la voluntat de combat que els treballadors i els joves francesos han demostrat una vegada i una altra, i que tornaran a demostrar en els propers mesos, com anticipen les mobilitzacions juvenils dels darrers dies contra l'extrema dreta.

Mélenchon i la FI mantenen viva la il·lusió que és possible reformar aquest sistema des de dins. Els fets han demostrat que aquesta perspectiva és una via morta i que és el moment d'una política conseqüentment socialista i anticapitalista. Però seria un error al·legar aquest reformisme com a excusa per rebutjar una tàctica electoral de suport crític a la FI, alhora que mantenim una posició d'independència de classe. Aquest és també el camí perquè els comunistes revolucionaris puguem arribar a milers d'activistes i guanyar-los per construir un partit revolucionari a l'alçada de les tasques que enfrontem.