El 21 de juny, amb un seguiment massiu, va començar al Regne Unit la vaga dels ferrocarrils i del metro de Londres. Es tracta de la lluita sindical més gran en tres dècades, i tot indica que serà el tret de sortida per a una onada de lluita de classes molt més àmplia.
El motiu del conflicte és doble. En primer lloc, aconseguir una pujada salarial que compensi en part l'augment del cost de la vida. Els sindicats demanen un tímid increment del 7%, quan el Banc d'Anglaterra calcula que la inflació arribarà a l'octubre a l'11%, però s'han trobat amb una negativa taxativa de la patronal que només accepta el 3%.
En segon lloc, els treballadors exigeixen el manteniment dels llocs de treball davant dels plans d'acomiadaments massius previstos per les empreses del sector amb el suport del govern conservador. Des de la privatització del transport públic als anys 80, sota el govern de Margaret Thatcher, s'han produït una destrucció salvatge de llocs de treball que ha provocat un seriós deteriorament de la qualitat del servei i la precarització de les condicions laborals. Ara, els treballadors i treballadores del sector han dit prou i es neguen que els seus sindicats negociïn una nova destrucció de llocs de treball.
La classe treballadora britànica en peu de guerra contra la carestia de la vida
La pujada dels preus al Regne Unit ha assolit aquest mes de juny el nivell més alt dels últims 40 anys, un 9,1%.
En aquestes circumstàncies, després de dècades de polítiques d'austeritat i de congelació salarial, milions de treballadors i treballadores de tots els sectors perceben que les seves condicions de vida s'acosten cada cop més a la pobresa. Per això és molt probable que les properes setmanes, seguint els passos dels treballadors del transport, vagin a la vaga els professors, el personal sanitari, els carters i els cuidadors de persones dependents. Fins i tot els elegants advocats britànics han amenaçat amb la vaga si no s'atenen les seves demandes.
Molts d'aquests sectors ja han iniciat formalment les votacions per aprovar la convocatòria de vaga, de manera que si la patronal i el govern no canvien de criteri el Regne Unit estarà abocat a un “estiu del descontentament” o, com anunciava sense embuts el diari arxirreaccionari The Sun, a la “guerra de classes”.
El professorat ha perdut en els darrers 12 anys una mica més del 20% del valor real dels seus salaris. Per això, els 750.000 professors i professores afiliades als sindicats NEU i NASUWT estan debatent declarar-se en vaga des del primer dia del curs que ve si les autoritats educatives no els ofereixen una pujada salarial d'acord amb l'augment del cost de la vida. També el personal d'infermeria ha arribat al límit de la seva resistència. El sindicat exigeix una pujada del 15% per fer front a la inflació.
Només és qüestió de temps que noves empreses i sectors s'uneixin a la demanda de salaris dignes. Mentre s’escrivia aquest article, la plantilla de British Airways de l’aeroport de Heathrow va votar a favor d’anar a la vaga si la companyia no els torna el 10% de salari que els va rebaixar amb l’excusa de la pandèmia.
El govern conservador en peu de guerra contra la classe treballadora
Les reivindicacions plantejades per aquesta onada de vagues, que semblen més que raonables, xoquen frontalment amb els fonaments de l'ordre capitalista al Regne Unit. Les pujades massives de preus i els plans d'acomiadaments massius, la substitució de treballadors fixos per treballadors precaris i, molt important, crear un clima de por entre les plantilles, representa una estratègia fonamental per incrementar la taxa de guanys empresarials davant de la recessió mundial que s'acosta.
Per això, la patronal britànica s'ha tancat en banda a les demandes sindicals i tot indica que podem estar assistint als primers compassos d'un enorme aixecament de la classe treballadora britànica.
El govern conservador de Boris Johnson, que acaba de superar per molt poc una moció de confiança plantejada des de les files del seu propi partit, no ha dubtat ni un segon a fer pinya amb la patronal. El viceprimer ministre, Dominic Raab, va deixar molt clara el primer dia de vaga la posició de la classe dominant britànica: “El govern no pot permetre que els sindicats guanyin aquest conflicte”.
El primer pas que ha fet per intentar esclafar la protesta obrera ha estat posar sobre la taula una proposta de legislació antisindical que permetria a la patronal recórrer a empreses de treball temporal per contractar esquirols i trencar les vagues. Una mesura similar ja va estar en vigor al Regne Unit fins als anys 70, quan nombroses lluites sindicals van conquistar la seva derogació.
De moment, els dirigents sindicals britànics no estan demostrant estar a l'alçada de la combativitat de les bases. En lloc d'encapçalar el sentiment de ràbia i determinació amb decisió i fer front amb fermesa al repte que els planteja el govern conservador, la cúpula del TUC es mostra espantada.
Conscients que tot aboca a un enfrontament frontal, no se'ls ha acudit res millor que dirigir al govern una carta oberta, signada pels secretaris generals dels catorze principals sindicats del país i publicada diumenge 19 de juny, suplicant que els empresaris s'avinguin a negociar per evitar així la batalla que s'acosta.
L'última gran mobilització de la classe treballadora britànica, la vaga minera dels anys 80, va ser derrotada i com a conseqüència es van obrir anys obscurs d'explotació i empobriment creixents per a sectors cada cop més amplis de la classe obrera. En aquesta derrota va jugar un paper decisiu la burocràcia sindical, que va aïllar els miners i no va atendre la crida a la convocatòria d'una vaga general.
Avui les circumstàncies són molt diferents de les dels anys 80. La classe obrera ha pagat molt durament la decadència del capitalisme britànic, com ho testifiquen els 14 milions de pobres, un 22% de la població del país. Després de la pandèmia i del dur impacte del Brèxit, l'onada inflacionista llançarà aquest any 1,3 milions de persones a la pobresa absoluta –és a dir, que ni tan sols podran accedir a una alimentació suficient– segons un estudi del think-tank Resolution Foundation.
El conflicte serà dur i perllongat, però obrirà grans possibilitats perquè les tradicions combatives i militants dels treballadors britànics tornin a ressorgir amb força.
