Fora les tropes de Putin, fora l'OTAN! Per la unitat internacionalista de la classe obrera contra la guerra i el militarisme!
La guerra a Ucraïna s'ha convertit en el nou camp de batalla entre les grans potències i blocs imperialistes per l'hegemonia mundial. Com en 1914, tant el règim capitalista de Putin, secundat per la Xina, com els EUA i les declinants potències europees agrupades a l'OTAN, apel·len a nobles motius per a justificar la seva intervenció militarista. Però darrere de tota la muntanya de propaganda i desinformació, en l'un o l'altre sentit, s'amaga una guerra pel domini del mercat mundial, dels fluxos de capital, de les àrees d'influència, les matèries primeres i les rutes comercials.
Com a marxistes revolucionaris condemnem la brutal invasió militar decidida pel govern rus, els interessos del qual en aquest conflicte no tenen res a veure amb “desnazificar” Ucraïna ni protegir la població del Donbass. Però això no ens fa tancar els ulls respecte a la responsabilitat directa de l'imperialisme nord-americà i l'OTAN, que han decidit prolongar la guerra fins i tot a risc que Ucraïna quedi completament arrasada.
En els plans de Washington el poble ucraïnès és només carn de canó en un enfrontament que han ordit des de fa molt temps, i que li està permetent, almenys fins al moment, assegurar-se el servilisme de la UE, a més de donar un dur cop a Alemanya perquè trenqui els seus vincles econòmics amb Rússia i la Xina. La classe dominant estatunidenca vol mantenir la seva influència determinant en el continent europeu al preu que sigui, aplicant una estratègia que condueix a un caos impredictible tant en el terreny militar, com en l'econòmic i polític.
L'esquerra reformista capitula
Igual que en 1914, la vergonyosa capitulació de la socialdemocràcia europea davant l'OTAN i l'imperialisme nord-americà i europeu és sorprenent. El cas del president espanyol Pedro Sánchez és paradigmàtic. Governant en coalició amb Podemos i Izquierda Unida (Unides Podemos), ha seguit fidelment els dictats de Washington, incloent un viatge a Kíiv/Kíev per a reunir-se amb Zelenski i anunciar-li el major enviament d'ajuda militar espanyola fins avui. Una posició avalada públicament per la vicepresidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, membre del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i cap de cartell d'Unides Podem per a les pròximes eleccions generals.
Com la socialdemocràcia tradicional, la nova esquerra reformista també ha cedit davant la propaganda occidental sumant-se directament al cor otantista o reivindicant, en el millor dels casos, “negociacions per a una pau plena i duradora” a les mateixes potències que ens han portat fins aquí. Així es planteja en el manifest impulsat per intel·lectuals i dirigents com Noam Chomsky, Pablo Iglesias i Jeremy Corbyn[1].
Això sí, res de denunciar els interessos imperialistes dels EUA i dels governs europeus, que han protagonitzat guerres que van destruir nacions senceres (Vietnam, l'Iraq, l'Afganistan, Líbia, Síria…) i que avui en dia continuen fent-ho (com al Iemen). Res de condemnar el cinisme menyspreable del bel·licista Biden —al qual fins no fa poc presentaven com un campió del “progressisme” mundial— quan parla d'un conflicte entre “democràcia” i “autoritarisme”. Res de cridar a organitzar mobilitzacions massives per a aturar aquesta i totes les guerres reaccionàries, i la barbàrie que s'està cometent contra milions d'innocents. Cap oposició seriosa contra els plans d'ajust i les noves retallades socials que es preparen apel·lant a la “unitat nacional” i la “pau social”, i que empobriran centenars de milions però ompliran les butxaques dels grans monopolis.
La dinàmica de la guerra
En les últimes setmanes hem vist com tots els intents d'arribar a una treva, tots els contactes i trucades telefòniques entre els dirigents europeus i Putin, totes les mediacions, i finalment, les converses de pau d'Istanbul, que semblaven apuntar la possibilitat d'aconseguir un acord, han saltat per l'aire. El mateix ministre d'Exteriors turc Mevlüt Çavuşoğlu, apuntava responsabilitats: “Després de la reunió de ministres de Relacions Exteriors de l'OTAN, vaig tenir la impressió que... hi ha persones dins dels Estats membres de l'OTAN que volen que la guerra continuï i que Rússia s'afebleixi”[2].
Tal com hem explicat en anteriors materials[3], la guerra d'Ucraïna és només una baula més en la batalla per l'hegemonia mundial en un context de crisi orgànica del capitalisme. L'imperialisme nord-americà ha sofert derrota rere derrota en l'última dècada, al mateix temps que la Xina irrompia amb força i es col·locava com la potència econòmica més influent a l’Àfrica, Àsia, l’Orient Mitjà, i fins i tot en gran part d'Amèrica Llatina. Aquesta decadència va quedar en completa evidència amb l'esclat de la pandèmia, que ha segat més d'un milió de vides estatunidenques enfront dels 4.655 morts de la Xina, que va fer un salt amb la humiliant derrota militar i política dels EUA a l'Afganistan.
Washington necessita imperiosament rescabalar-se i tractar de recuperar part del terreny perdut, començant per Europa, a la qual ara com ara ha subordinat a la seva agressiva estratègia bel·licista. Les contínues declaracions de l'Administració Biden contra el règim de Xi Jinping posen en evidència les seves veritables intencions: necessiten una derrota decisiva de Putin per a frenar també la Xina, i per això boicotegen qualsevol tipus d'acord amb pesar d'aprofundir així el terrible cost que per al poble ucraïnès ha tingut ja aquest conflicte, amb milers de morts, 7,1 milions de desplaçats interns i més de 5 milions de refugiats que han sortit del país, la caiguda del 50% del PIB, 60.000 milions de danys en infraestructures…
La guerra està entrant en una fase més decisiva i virulenta de conseqüències imprevisibles. L'ofensiva al Donbass per part de les tropes russes ha palesat les autèntiques intencions del règim de Putin: fer-se amb el control del sud i de l'est d'Ucraïna, dominant la seva principal zona industrial i minera i la seva única sortida al mar. La forma política en què es concretaria aquesta annexió territorial imperialista encara està per veure. Al seu torn, els EUA, l'OTAN, i una gran part de països europeus s'han llançat a subministrar al Govern de Zelenski armament pesant en grans quantitats (tancs, artilleria, helicòpters, etc.) i empantanar Rússia en un conflicte interminable.
Les declaracions del secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, assenyalant que la guerra pot durar “setmanes, mesos o anys”, són eloqüents sobre aquest tema. Una posició a la qual s'ha sumat amb el mateix entusiasme bel·licista la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen: “No hi ha diferència entre les armes pesants i lleugeres. Ucraïna ha de rebre tot el que necessiti per a defensar-se... Hem de fer tot el que puguem per a preparar-nos per al fet que la guerra pot durar mesos i fins i tot anys en el pitjor dels casos”.
I així ho estan fent. L'ajuda rebuda pel govern de Zelenski en tan sols un parell de mesos no té parangó: més 8.000 milions per part dels EUA, 4.100 exclusivament en ajuda militar, 2.900 milions dels països europeus, i altres 2.000 milions del Banc Europeu d'Inversions. Gairebé 15.000 milions, l'equivalent al 9% del PIB ucraïnès![4], que podria aconseguir els 24.000 milions al llarg de 2022[5].
La sol·licitud realitzada per Biden al Congrés dels EUA d'un “pressupost suplementari per a mantenir el flux d'armes i municions a Ucraïna sense interrupció”[6], i la seva reunió amb les vuit majors empreses armamentístiques nord-americanes[7] (Lockheed Martin, Raytheon, L3 Technologies, Boeing…) perquè incrementin la seva producció, demostra el lluny que estan disposats a arribar.
El caràcter de la “resistència ucraïnesa” i l'anticomunisme de Putin
Zelenski i el seu govern són mers titelles de l'imperialisme nord-americà. La idea que lideren una lluita progressista per l'alliberament nacional d'Ucraïna és un complet frau. A aquest govern, com a l'imperialisme occidental, el poble ucraïnès li importa molt poc, com la democràcia. Tot és pura propaganda de guerra per a ocultar els autèntics interessos en pugna.
Tal com hem explicat[8], l'aparell de l'Estat i l'exèrcit ucraïnès estan dominats per grups d'extrema dreta i neonazis com el famós Batalló Azov, integrats en el seu si després del triomf de la contrarevolució en les mobilitzacions de l’Euromaidan en 2013/14[9]. Aquests sectors han estat la columna vertebral de l'exèrcit ucraïnès durant els vuit anys de guerra civil al Donbass, amb més de 15.000 morts, i han estat denunciats per nombroses ONG per cometre nombrosos crims de guerra i violacions de drets humans.
Des de la invasió russa milers de mercenaris estrangers s'han unit també a les seves files. Com assenyalava un exlegionari espanyol que combat a Ucraïna: “Aquí no he vist milícies de civils armats. El que hi ha són empreses militars de molts països (…) hi ha poloneses, sueques, daneses i, sobretot, dels EUA”[10].
Aquesta és la realitat de la “resistència” ucraïnesa. Un exèrcit dirigit en el camp de batalla per xovinistes i neonazis, amb un Estat Major que es regeix per les indicacions de la intel·ligència nord-americana i britànica, i que són enemics declarats dels treballadors i els oprimits d'Ucraïna. La idea que els revolucionaris hem de fer costat a aquestes forces perquè estan resistint contra Rússia i lluitant per la “independència nacional ucraïnesa” és una burla a l'internacionalisme de Marx i de Lenin.
La imatge que es conrea de Zelenski com un demòcrata és una altra fal·làcia. Fa tan sols unes setmanes el seu govern va aprovar per decret il·legalitzar onze partits polítics, entre ells la Plataforma de l'Oposició-Per la Vida, amb 43 diputats a la Rada i gairebé dos milions de vots, i tots els partits de l'esquerra ucraïnesa[11]. Abans de la guerra ja havien estat il·legalitzats els tres partits comunistes que existien a Ucraïna, i els seus activistes perseguits, empresonats i assassinats. Les imatges de gitanos lligats a fanals, de presoners russos executats o torturats, o de dissidents ucraïnesos desapareguts, posen en evidència que no només les tropes russes estan cometent crims de guerra.
Aquesta realitat no pot justificar en cap cas els objectius imperialistes del règim de Putin. En anteriors declaracions hem analitzat detalladament l'agressiva expansió de l'OTAN a l'Est europeu i l'amenaça real que això significa per als interessos de Rússia. Sense restar un gram de transcendència a l'estratègia de provocació de Washington com a desencadenant dels actuals esdeveniments, la declaracions públiques de Putin són transparents: és un xovinista gran rus i un anticomunista declarat, que carrega contra el llegat de Lenin i els bolxevics, als quals va acusar de concedir el dret d'autodeterminació a Ucraïna i a la resta de nacions oprimides pel tsarisme després del triomf revolucionari d'Octubre del 1917.
Putin i l'oligarquia capitalista que el sosté neguen la nació ucraïnesa, no dissimulen les seves simpaties pel passat imperial tsarista i han teixit vincles estrets amb l'extrema dreta europea, a més de comptar amb els serveis de la unitat militar mercenària del Grup Wagner. Aquests fets, per si sols, desmenteixen el conte de la “desnazificació”.
Guerra, recessió i lluita de classes
L'escalada militar i la prolongació de la guerra estan accelerant fins a l'extrem les greus contradiccions que ja patia el sistema capitalista. La perspectiva d'una nova recessió, i fins i tot d'una profunda depressió de conseqüències incalculables, s'agreuja dia rere dia. I en el centre es troba el continent europeu i la seva principal potència industrial, Alemanya, que ja està pagant un preu per les sancions contra Rússia.
Les sancions occidentals han colpejat durament la població russa però estan molt lluny de ser decisives per a frenar a Putin[12]. Des del començament de la guerra, Europa ha pagat a Rússia 40.000 milions d'euros pel seu gas i el seu petroli. Amb l'actual pujada dels preus del cru, Moscou podria reduir en un terç les seves exportacions sense ni tan sols perdre ingressos gràcies a l'aliança que continua mantenint amb l'OPEP[13]. Però la dependència i interrelació de l'economia europea i mundial amb les matèries primeres russes va molt més allà, afectant la producció d'urani enriquit per a les centrals nuclears europees, també exclòs de les sancions, o a minerals essencials per a la indústria automotriu com el níquel o el pal·ladi.
El suposat aïllament internacional de Rússia amb què ens bombardegen els “experts” i els mitjans de comunicació és un autèntic conte de fades, que ignora el canvi de correlació de forces que s'ha produït en les últimes dues dècades fruit de l'ascens de la Xina com a potència mundial.
El ferm i decisiu suport de la Xina a Rússia està atorgant un ampli marge a Putin, i continuarà malgrat les amenaces dels EUA i Occident. Així ho manifestava recentment el viceministre d'Exteriors xinès, Le Yucheng: “No importa com canviï el panorama internacional, la Xina continuarà enfortint la coordinació estratègica amb Rússia per a una cooperació beneficiosa per a tots, salvaguardant conjuntament els interessos comuns dels dos països…”[14].
D'aquí la desesperació i l'agressivitat dels EUA i els sectors més otantistes de la UE, que pressionen perquè es talli com més aviat millor el subministrament de gas i petroli russos. Un pas que sumiria Alemanya en una greu recessió que podria enfonsar el seu PIB en 2022 i 2023 fins a un 6,5%, el major retrocés des de la Segona Guerra Mundial, que destruiria centenars de milers de llocs de treball i els efectes del qual s'estendrien: “posant-nos en el pitjor (…) podria suposar una reducció del PIB europeu del 3%”, en paraules d'Alfred Kammer, director del departament europeu de l’FMI.
Per una política internacionalista conseqüent
És difícil preveure el desenvolupament dels esdeveniments a curt termini. L'FMI ja ha retallat la previsió de creixement mundial en un punt, deixant-lo en el 3,6%, però fins i tot aquests càlculs es quedaran molt curts si la guerra es prolonga i s'empitjora, o si Europa talla sobtadament amb el gas i el petroli russos. D'altra banda, l'escalada inflacionista, anterior a la guerra, ha fet un nou salt i s'agreujarà en els pròxims mesos fruit de l'increment de l'especulació i l'acaparament per part dels grans monopolis. La guerra suposa misèria per a les masses però grans oportunitats de negoci per als capitalistes. I així està ocorrent!
L'índex del preu del blat i dels aliments va arribar a un rècord històric al mes de març, per sobre del que en 2011 va desencadenar la Primavera Àrab. La guerra està accelerant l'enfonsament de les condicions de vida de la classe treballadora i les masses oprimides a tot el món, i prepara, de la mà d'aquesta crisi, grans convulsions socials, aixecaments populars, insurreccions i revolucions.
Els comunistes revolucionaris som clars aixecant un alternativa d'independència de classe i internacionalista que no es plegui als interessos de cap dels bandits imperialistes, rebutjant la “unió sagrada” amb la burgesia de la nostra pròpia nació i combatent sense concessions una pau social que té per objectiu que treballadors i treballadores paguem les conseqüències de la guerra imperialista. Com va dir Karl Liebknecht davant de la carnisseria de 1914: l'enemic principal està a casa!
Rebutgem l'agressió imperialista del règim de Putin, i exigim la immediata retirada de les seves tropes, i assenyalem que la guerra és també responsabilitat de l'imperialisme nord-americà, de l'OTAN, i dels governs europeus. Cap d'ells actua per la llibertat i la independència d'Ucraïna sinó en defensa dels espuris interessos de les seves respectives burgesies. L'obligació dels revolucionaris és revelar i denunciar aquest embull d'interessos i acords podrits dels governs capitalistes, i els obscens beneficis que tornaran a obtenir els grans monopolis a costa del sofriment del poble ucraïnès i d'una major explotació de la classe treballadora mundial.
Seguint l'exemple de Lenin, lluitem pels drets nacionals i democràtics de la nació ucraïnesa. Però sabem que només l'impuls d'una acció revolucionària i socialista de la classe obrera, que trenqui tot tipus de subordinació a qualsevol dels blocs imperialistes i que enderroqui el govern titella de Zelenski, podrà conquistar l'autèntic alliberament nacional i social d'Ucraïna.
Davant de les mentides de la propaganda burgesa, davant d'aquells que es resignen a suplicar a les potències imperialistes que “dialoguin” i fan crides buides a la diplomàcia, assenyalem que l'únic camí per a parar la guerra imperialista, la tragèdia humanitària dels refugiats, l'empobriment i la barbàrie militarista, és l'acció revolucionària de la classe obrera mundial i la seva unitat amb un programa internacionalista i socialista.
--
Notes
[2] Some NATO states want war in Ukraine to continue: Turkiye
[3] Segon mes de guerra a Ucraïna. La classe obrera pagarà durament les conseqüències
[4] Who is helping Ukraine? A new database makes international aid comparable
[5] L'FMI, controlat pels EUA i que sempre ha imposat condicions draconianes per a finançar països en crisi, planteja que l'economia ucraïnesa necessita mensualment 4.600 milions de dòlars per a sostenir-se i que les ajudes es realitzin en forma de donacions i no de préstecs.
[6] Biden pide presupuesto al Congreso para armar a Ucrania "sin interrupción"
[7] Les empreses armamentístiques nord-americanes i europees han vist incrementat el valor de les seves accions entre el 15 i el 70% des del començament de la guerra.
[8] L'extrema dreta a Ucraïna. Molt més que els nazis del Batalló Azov
[9] La invasió russa d'Ucraïna i la lluita imperialista per l'hegemonia mundial
[10] Un francotirador español en Kiev: «Mis opciones de salir vivo de aquí son del 50%»
[11] Los 11 partidos que ha prohibido Zelenski en Ucrania: la medida que criticó IU ante su discurso en el Congreso
[12] Part del petroli rus afectat per les sancions dels EUA, Gran Bretanya o Austràlia, 1,5 de 3 milions de barrils segons l'Agència Internacional de l'Energia (AIE), ha estat reabsorbit els nombrosos països que es neguen a aplicar sancions, com l'Índia (Rusia encuentra la vía para colocar el petróleo que Occidente no le compra)
[13] Las finanzas de Putin pueden sobrevivir a un embargo a la energía
[14] China Says it Will Keep Boosting Strategic Ties With Russia
