El Sinn Féin (SF) ha estat el partit més votat a les eleccions autonòmiques d'Irlanda del Nord celebrades el passat dijous 5 de maig, amb un 29% dels vots i 27 diputats. Aquesta victòria ha suposat un autèntic terratrèmol polític.
Per primera vegada a la història des que el 1921 l'imperialisme britànic partís l'illa i mantingués sota el seu domini el nord, un partit republicà nacionalista irlandès ha guanyat uns comicis a Irlanda del Nord.
El Sinn Féin ha aconseguit vèncer en aquestes eleccions col·locant en primer pla els problemes socials i la situació a què s'enfronten les famílies de la classe obrera. La seva campanya electoral ha estat presidida per un discurs dirigit contra la pobresa i la desigualtat, en defensa de la sanitat i l'educació pública, a l'accés a l'habitatge, millora dels transports… Plantejant impostos als més rics, reivindicant un canvi social i un futur digne per al jovent. Aquests arguments han connectat i enfortit la base social a l'esquerra.
Amb aquests mateixos plantejaments, el SF també es va alçar per primera vegada amb la victòria a les eleccions generals de la República d'Irlanda el febrer del 2020, i va aglutinar gran part del malestar existent al sud per les polítiques d'austeritat i precarietat. La mobilització del vot de la classe treballadora, especialment entre el jovent, va derrotar els partits tradicionals de la dreta Fine Gael (FG) i Fianna Fáil (FF), que havien estat alternant-se al poder durant 90 anys, encara que finalment el Govern que es va constituir, després de mesos de negociacions, va ser una coalició entre FG, FF i el Green Party (GP).
Ja a les eleccions autonòmiques d'Irlanda del Nord el 2017 el Sinn Féin es va col·locar com a segona força política, per darrere del Partit Unionista Democràtic (DUP), per només 1.168 vots de diferència (un 0,2%).
Hi ha un profund descontentament social que s'acumula entre la classe obrera i els joves a tot el continent europeu. És evident que la qüestió nacional a Irlanda del Nord continua sent, també en aquestes eleccions autonòmiques, un element clau i determinant que condiciona la vida política en aquesta comunitat, però aquesta tendència ascendent del SF amb un discurs on els aspectes socials han jugat un especial protagonisme, mostren que aquesta ràbia entre els oprimits que recorre Europa també és molt present a Irlanda del Nord i que les qüestions de classe pugnen per cobrar cada vegada més protagonisme.
L'unionisme redobla el discurs d'odi sectari
El perdedor clar d'aquestes eleccions ha estat l'unionisme reaccionari. El DUP, que ha estat la principal força des del 2003, ha perdut tres escons i més de 40 mil vots respecte a les anteriors eleccions el 2017 (passa de tenir el 28,1% al 21,3% dels vots). El partit conservador lleialista UUP (Partit Unionista d'Ulster) que va ser hegemònic a Irlanda del Nord des del 1921 al 2003, tampoc no s'ha beneficiat d'aquesta caiguda i continua amb el descens històric perdent un escó i 7 mil vots (del 12,9% al 11,2%).
La pèrdua de vots de l'unionisme ha estat canalitzada en part pel partit liberal Alliance, que oficialment es declara “neutral davant de la divisió entre nacionalistes i unionistes”. Aquesta formació que es va oposar al Brexit i es dóna un caire progressista defensant els drets LGTB, el dret a l'avortament i els immigrants, s'ha situat en tercer lloc amb el 13,5% dels vots, guanyant 9 escons, amb 17 en total.
Tot i que diversos mitjans i analistes insisteixen en explicar el resultat d'aquestes eleccions sobre la base de la divisió de l'unionisme o l'auge demogràfic en la descendència catòlica, la realitat és que les causes fonamentals que ho expliquen estan directament relacionades amb la crisi que travessa el capitalisme britànic, i les polítiques dels conservadors a Londres i Belfast.
El cop patit per l'unionisme reaccionari i la histèria provocada, estan molt ben resumits als comentaris de l'analista Lewis Goodall de la BBC: “Sinn Féin, un partit nacionalista, ha encapçalat les eleccions. Això no havia passat mai abans en els 101 anys d'història de l'existència d'Irlanda del Nord. Irlanda del Nord va ser literalment dissenyada, les seves fronteres van ser dissenyades perquè això no passés, perquè hi hagués una majoria unionista assegurada”[1].
Els partits unionistes, amb el DUP al capdavant, han intentat amb el seu discurs agitar la por sectària entre la base protestant denunciant que la continuïtat d'Irlanda del Nord com a part del Regne Unit està amenaçada. Es tracta de la seva maniobra habitual per intentar aglutinar l'electorat protestant i desviar l'atenció de les polítiques de retallades socials que han imposat a Irlanda del Nord i les quals han donat suport a Londres.
En aquest sentit, el cavall de batalla ha estat la denúncia del protocol del Brexit, que col·loca la frontera entre el Regne Unit i la Unió Europea (UE) al mar d'Irlanda, és a dir, considera comercialment tota l'illa com una unitat. Els unionistes exigeixen al Govern de Londres que trenqui aquest acord o que sigui modificat substancialment. El DUP i l'UUP vociferen contra aquest protocol i clamen als quatre vents que la unitat duanera de la República d'Irlanda i Irlanda del Nord davant de la UE és una greu amenaça perquè Irlanda del Nord segueixi sent part integrant del Regne Unit.
Aquest és l'eix de gran part de l'activitat dels unionistes lleialistes des de fa molts mesos. Aquests han clamat al cel per “la traïció” de Johnson, van dimitir del Govern al febrer i van forçar eleccions anticipades, exigint un Brexit total.
Per complir els seus objectius, han portat a terme tota mena d'accions violentes en un intent de provocar una espiral d'enfrontaments sectaris que fossin el centre d'atenció.
A principis d'abril del 2021 va haver-hi una onada de disturbis i atacs organitzats pels grups paramilitars unionistes lleialistes -la UVF (Força Voluntària de l'Ulster), la UDA (Associació en Defensa de l'Ulster), els Defensors de la Mà Roja, etc.- contra el protocol Brexit. Van amenaçar de mort treballadors portuaris i van atacar els barris catòlics amb explosius i pedres, etc.
Quan el jovent republicà va respondre per defensar-se d’aquests atacs es van trobar amb la repressió policial. Aquests grups paramilitars instigats per forces unionistes i que actuen impunement, han estat molt presents en aquestes eleccions, on van agredir la candidata del partit People Before Profit i la candidata del SDLP (socialdemòcrata) entre una altra sèrie d'atacs.
En el passat els unionistes van poder garantir certes condicions de vida a la població protestant, davant de la població catòlica històricament més empobrida. Però la crisi capitalista ha estès la pobresa bruscament entre les masses treballadores protestants durant la dècada passada. Els unionistes fan tot el possible per desviar la ràbia, el sentiment d’abandonament i el desemparament que sent el jovent protestant cap al sectarisme més histèric usant els grups paramilitars per evitar que aquesta ràbia es dirigeixi contra els seus propis opressors: els capitalistes.
L'estabilitat política penja d'un fil a Irlanda del Nord
El líder del DUP, Jeffrey Johanson, ha declarat que impedirà la formació del nou Govern. I encara que hagi estat el perdedor pot complir l'amenaça gràcies al fet que l'Acord de Divendres Sant del 1998 va deixar la clau per a la formació del Govern en mans dels unionistes. Aquest acord va establir la regla de la “doble majoria” entre les comunitats, és a dir, l'assemblea legislativa d'Irlanda del Nord s'ha de formar conjuntament amb les dues forces principals dels republicans i els unionistes. La butaca de ministre principal l’ha d'ocupar el partit més votat i el de viceministre principal, el segon. I només es pot governar de manera conjunta. La fràgil estabilitat política a Irlanda del Nord està clarament amenaçada i les properes setmanes seran claus.
Tot i que el ministre britànic per a Irlanda del Nord, Brandon Lewis, vint-i-quatre hores abans que s'acabés la campanya electoral, admetia a la cadena ITV que Downing Street ha retirat del seu programa de Govern la idea de desmuntar unilateralment les parts més polèmiques del protocol Brexit, un Boris Johnson acorralat i debilitat pels escàndols i les derrotes electorals dels tories[2], en la seva desesperació per buscar suports i per desviar l'atenció, ha amenaçat la Unió Europea de trencar l'acord en l'obertura de l'any polític.
La política del DUP i aquesta nova fugida cap endavant de Boris Johnson per intentar “salvar el seu coll”, suposen un cop dur per al delicat equilibri polític existent a Irlanda del Nord, que ja penja d'un fil. La majoria de la població, tant catòlica com protestant, és conscient de les conseqüències nefastes que tindria per a la convivència aixecar la frontera terrestre entre el nord i el sud d'Irlanda. Desestabilitzar la zona també preocupa els grans empresaris, que en una carta han instat Johnson a no prendre cap acció unilateral.
Alhora, els resultats electorals a Irlanda del Nord i les conseqüències que ja estan tenint afegeixen més inestabilitat al mateix Govern britànic i incrementa les divisions al si de la classe dominant del Regne Unit.
La qüestió nacional entra en una nova fase. L'única alternativa és la lluita pel socialisme
Després de la victòria electoral del Sinn Féin, els partits unionistes agiten encara amb més histerisme el fantasma de la sortida d'Irlanda del Nord del Regne Unit i la seva unificació amb la resta d'Irlanda. Repeteixen amb insistència que el protocol Brexit suposa una amenaça i insisteixen que a aquest cal sumar-hi ara que els republicans aprofitaran la majoria obtinguda per imposar un referèndum sobre la unificació d'Irlanda.
Sens dubte, les victòries del SF han obert expectatives en el moviment nacionalista irlandès sobre la possibilitat de fer passos endavant en el procés cap a la unificació de l'illa. I és molt probable que els dirigents del SF, tal com demostra la seva trajectòria en aquesta dècada, mantinguin centrada tota la seva activitat cap a les institucions, i continuïn frenant la mobilització i la lluita als carrers. Aquesta política reformista es mostrarà una vegada més incapaç de millorar les condicions de vida de la classe treballadora i els líders republicans passaran a donar-li un protagonisme més gran a la qüestió nacional, culpant de tots els mals a Londres, alhora que complauen els empresaris nord-irlandesos.
Mary Lou McDonald, presidenta del partit, ja ha declarat que veuen possible un referèndum per a la unificació en el termini de cinc anys.
Tot i això, en aquest sentit, la classe dominant britànica considera que acceptar la celebració d'aquest referèndum crearia un clima d'extrema tensió, que a més podria provocar un aixecament dels unionistes més radicals i farà tot el possible per evitar que la consulta es dugui a terme. El desenvolupament històric i la conflictivitat de la qüestió nacional a Irlanda del Nord són molt diferents de la d'Escòcia.
D'altra banda, la burgesia catòlica del sud d'Irlanda tampoc no està per la feina. És de l'opinió que la Integració d'Irlanda del Nord a la República d'Irlanda seria un factor que introduiria més inestabilitat a la situació social ja existent al país.
En tot cas, la qüestió nacional a Irlanda entra en una nova fase, marcada per la crisi capitalista i la lluita de classes.
L'Acord de Divendres Sant no ha solucionat res i és la constatació que sota el capitalisme l'infern del sectarisme i la divisió es continuaran agreujant. Des que es va signar l'acord els anomenats “murs de la pau” que divideixen les zones catòliques de les protestants han proliferat i els enfrontaments entre les dues comunitats no han cessat. A més, malgrat que el Sinn Féin és el partit que canalitza de forma més clara del descontentament de gran part de la classe obrera i el jovent, com demostra aquesta victòria electoral, la seva participació al Govern de doble mandat durant aquests anys, acceptant i aplicant des de les institucions les polítiques d'austeritat només ha servit per restar credibilitat i encaixar aquest partit en el sistema.
Aquestes eleccions, així com les celebrades el 2020 a la República d'Irlanda, han tret a la llum el potencial existent per aixecar una alternativa que unifiqui les aspiracions de la classe treballadora, tant catòlica com protestant, i que guanyi la confiança de les masses en el seu conjunt. Un programa anticapitalista i revolucionari amb què mobilitzar els i les treballadores d'Irlanda del Nord seria l'instrument decisiu per poder superar la divisió en línies nacionals existent entre la classe obrera nord-irlandesa.
Millorar decisivament les condicions de vida de les masses i donar una solució definitiva a la qüestió nacional irlandesa i als enfrontaments sectaris a Irlanda del Nord, només és possible defensant una alternativa conseqüentment anticapitalista i demostrant en els fets la disposició de portar-ho endavant fins al final. L'única força que pot enfrontar la burgesia i els provocadors paramilitars al seu servei és la mobilització de masses unides en la lluita per un programa revolucionari. L'única sortida és la lluita pel socialisme, la lluita per una Irlanda socialista.
Notes:
[1] Comentaris de l'analista Lewis Goodall de la BBC
[2] Les eleccions locals celebrades el mateix dia 5 de maig al Regne Unit han estat desastroses per als tories, que han perdut gairebé 500 regidors i una dotzena de consells municipals, incloent bastions importants.
