La matinada d'aquest dijous 24 de febrer, Vladímir Putin va ordenar una gran ofensiva militar sobre Ucraïna bombardejant objectius militars estratègics en nombroses ciutats del país. Immediatament l'OTAN i els governs imperialistes dels EUA i Europa, feien gala novament d'un cinisme sense límits i condemnaven aquesta violació “del dret internacional” que soscava “la seguretat i l'estabilitat europees i mundials”.
Els mateixos poders que han reduït a enderrocs nacions com Síria, l'Iraq, el Iemen, Líbia o l'Afganistan, que van perpetrar una guerra a Iugoslàvia amb l’objectiu de desmembrar el país per a beneficiar les multinacionals alemanyes i nord-americanes, que han donat suport a intervencions militars, cops d'estat i dictadures militars sagnants, els mateixos que després de la desaparició de l'URSS van aprofitar la feblesa de Rússia per a estendre els tentacles de l'OTAN a les seves fronteres i guanyar un avantatge geoestratègic substancial… ara es lamenten que Putin recorri a les seves mateixes armes per a assegurar els interessos del seu règim capitalista i oligàrquic.
Com a comunistes internacionalistes hem de dir alt i clar que l'OTAN, els EUA i la UE són completament responsables dels esdeveniments que avui es viuen a Ucraïna. Ells van ser els que en 2013-14, aprofitant-se d'un moviment popular de descontentament contra el Govern de Ianukòvitx, van secundar, finançar i armar tota mena de bandes d'extrema dreta i neonazis per a fer-se amb el control del Govern, l'Estat i l'Exèrcit ucraïnès. La intenció, òbviament, era disposar d'un aliat estratègic per a utilitzar contra la força creixent del règim de Putin i la seva aliança amb la Xina.
I, assenyalant aquests fets innegables, rebutgem frontalment la invasió militar decidida per Putin, i exigim la immediata retirada de les tropes russes. Per a una part de l'esquerra hereva de l'estalinisme, Putin és presentat com el continuador de l'URSS, i se’l pinta com un nacionalista disposat a resistir l'envestida occidental que mereix un suport incondicional i acrític. Però, en realitat, el règim de Putin respon als interessos de l'oligarquia capitalista russa que, sobre les ruïnes de la propietat nacionalitzada, sobre el saqueig del patrimoni històric de l'URSS i del robatori al poble soviètic, es va alçar al capdavant d'un sistema de capitalisme salvatge amb evidents aspiracions imperialistes.
En el discurs que va pronunciar al poble rus 48 hores abans de la intervenció militar a Ucraïna, Putin va denunciar Lenin i els bolxevics pel “crim” d'haver posat en pràctica, després de la revolució d'Octubre del 1917, el dret d'autodeterminació i la independència d'Ucraïna, afavorint la seva integració en peu d'igualtat, amb Rússia i altres nacions, en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Putin va acusar Lenin de no retenir Ucraïna per la força, com succeïa sota l'imperi dels tsars. En aquest discurs, Putin va demostrar que és un xovinista gran-rus, un imperialista, un enemic acèrrim del bolxevisme, un anticomunista feroç i, en tot cas, un continuador de la política repressiva, centralitzadora i russificadora d’Stalin.
És mil vegades mentida que l'oligarquia xovinista russa persegueixi amb aquesta guerra cap objectiu progressista. Els seus interessos no són defensar la població russa del Donbass, ni “desnazificar” Ucraïna, ni vetllar pels oprimits del món. Els capitalistes russos i el Govern de Putin tenen objectius imperialistes clars: fer-se amb fonts de matèries primeres estratègiques per a la seva economia, posar sota el seu control directe rutes comercials essencials i desviar l'atenció dels grans problemes socials que viu el poble rus atiant el xovinisme per a aixafar els drets democràtico-nacionals del poble ucraïnès.
Canvis en la correlació de forces internacional
El rerefons d'aquest conflicte bèl·lic, la seva envergadura i desenvolupament possible, està directament relacionat amb la lluita oberta per la supremacia mundial i els canvis en la correlació de forces interimperialista. Rússia compta amb el suport de la potència capitalista més dinàmica del moment, la Xina, i amb aquesta intervenció no ha fet més que reafirmar el seu paper preeminent en els assumptes mundials, tal com assenyalàvem en la nostra última declaració. “Tambors de guerra a Ucraïna. Un capítol transcendental en la lluita per l'hegemonia mundial”.
El militarisme nord-americà, després de la derrota a l'Afganistan que va mostrar un punt crític en la seva decadència prolongada, ha intentat retenir la seva influència en el continent europeu. En els fets, Joe Biden i els seus aliats han continuat desenvolupant la seva estratègia militarista contra Rússia, com si tot seguís igual que en 1991. Però les coses han canviat molt des de llavors.
Els aliats dels EUA, començant per la UE i seguint amb la socialdemocràcia internacional, s’arronsen d'espatlles quan se'ls recorda que l'OTAN es va ampliar entre 1999 i 2004 a Hongria, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Bulgària, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i Romania. És a dir, aquests campions de la “democràcia i la pau”, “de l'Estat de dret”, “de la diplomàcia”, van afeblir al màxim la capacitat defensiva de l'Estat rus, que es va trobar envoltat per un setge hostil sense precedents. L'intent de continuar aquesta expansió militar, incorporant Ucraïna a l'OTAN i assitiant encara més Rússia, és el que hi ha darrere d'aquesta resposta. Com reaccionaria els EUA si Rússia o la Xina establissin acords militars i disposessin de bases militars o armament nuclear a Mèxic o el Canadà?
El 2008 l'OTAN va acceptar la sol·licitud d'admissió de Geòrgia i Ucraïna, que havien format part durant setanta anys de l'URSS. Però a l'agost d'aquell any les tornes van canviar: Rússia va desencadenar una intervenció militar per a impedir l'ocupació georgiana d'Ossètia i Abkhàzia, estimulada per l'imperialisme occidental a través de Turquia.
En 2013, el règim sirià d’Assad es trobava contra l'espasa i la paret, i els EUA podien acabar amb ell. En aquest moment Putin va deixar clar a Obama que no deixaria caure Assad. Encara que l'imperialisme occidental va continuar armant els gihadistes, no tenia capacitat per a enviar forts contingents sobre el terreny; per contra, al setembre del 2015 Rússia va llançar una vasta operació amb tropes aerotransportades, avions de combat i gran quantitat de material el resultat del qual va ser la consolidació d’Assad.
Si alguna cosa ha quedat clara en aquests últims anys és que Rússia no és aquella potència dessagnada que va assistir impotent a la desintegració de Iugoslàvia, i a què la seva àrea d'influència a Europa de l'Est es transformés en una gegantesca plataforma perquè l'imperialisme occidental desplegués bases militars i milers de tropes. Avui, el progrés rus com a actor internacional decisiu és indiscutible: a Síria, a Líbia, a tot l’Orient Mitjà i a l’Àfrica.
La guerra és la continuació de la política per altres mitjans
La guerra és l'equació més complicada de totes, i encara que estiguin implicats factors militars de primer ordre, és un assumpte essencialment polític. En aquests moments la guerra a Ucraïna té una naturalesa reaccionària per tots dos bàndols. El Govern de Zelenski a Kíev és un mer titella de l'imperialisme occidental, i ha convertit la seva administració i les seves forces armades en un conglomerat de camarilles corruptes on la influència de l'extrema dreta és preponderant. La naturalesa de classe del Govern rus ja l'hem assenyalat: representa els interessos de l'oligarquia capitalista furibundament xovinista i imperialista, que s'enorgulleix del passat tsarista.
Fins ara, les notícies que arriben des dels mitjans de comunicació occidentals parlen d'un ràpid avanç de l'exèrcit rus. El Ministeri de l'Interior ucraïnès, les informacions del qual cal prendre amb cautela, assenyala que ja hi ha tropes russes a Odessa i que diverses divisions cuirassades estarien a 150 quilòmetres de la capital. És evident que el poder de la maquinària de guerra russa podria fer-se amb el control de les principals infraestructures, i assestar un cop mortal al feble exèrcit ucraïnès.
L'OTAN, els EUA i la UE ja s'han afanyat a proclamar les conseqüències catastròfiques de la decisió de Putin, però s'han cuidat molt d'anunciar que enviaran armes i tropes en suport del Govern de Kíev. Està més que clar que una intervenció militar de l'OTAN a Ucraïna provocaria un conflicte de tal magnitud, que el moviment de masses contra la guerra a tot el món superaria al que es va desenvolupar en 2003.
En aquestes hores només podem assenyalar línies generals i ser cauts en les perspectives. Si el que pretén Putin és consolidar la seva posició amb un cop de força, demostrar l'OTAN, els EUA i la UE que el joc d'amenaçar la seguretat de Rússia s'ha acabat, i mantenir un control polític i econòmic de la regió del Donbass, o fins i tot la seva annexió, l'aposta és molt elevada.
És evident que asseure els EUA per a discutir un acord global de seguretat que garanteixi la desmilitarització d'Ucraïna i que aquest país deixi de ser una plataforma per a les maniobres i intrigues de l'imperialisme occidental contra Rússia, compta avui amb arguments sòlids: el suport de la Xina a les poques hores de l'inici de les hostilitats, i la determinació de les operacions militars, són coses molt serioses. Però és impossible fer una predicció tancada del que passarà.
Si es desfermen combats d'envergadura i l'ocupació del país es prolonga, Putin pot trobar-se a mitjà termini amb un moviment de resistència que enarbori la bandera de l’“alliberament nacional” en benefici de les forces d'extrema dreta ucraïneses, que es reforçaria molt més si es cometen atrocitats contra la població civil. El tsar rus està jugant amb foc, i encara que temi poc les sancions de l'OTAN i els seus aliats, pot sofrir un desgast polític formidable.
Aixecar un moviment massiu contra la guerra imperialista!
Ni el poble ucraïnès ni el poble rus poden esperar res positiu d'aquesta guerra reaccionària, excepte sofriment, mort i destrucció. Els arguments defensius que Putin invocava, “protegir la població russa de les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk”, han estat destrossats pels fets. Les tropes russes han d'abandonar immediatament Ucraïna, tal com estan reclamant ja els manifestants a Sant Petersburg i Moscou que estan sent durament reprimits per la policia del règim.
D'altra banda, les proclames sobre la “democràcia”, “l'Estat de dret”, o la “sobirania nacional” que han escampat Biden, Johnson, Macron o Pedro Sánchez, són l'enganyifa que utilitzen llops que es cobreixen amb pell de xai. Ells són igual de responsables d'utilitzar Ucraïna per a les seves ambicions imperialistes.
Ens trobem davant una guerra entre bandits que pagarem la classe treballadora ucraïnesa, russa i de tot el món. Una guerra que és un símptoma més de la crisi insuperable del sistema capitalista, i del canvi de correlació de forces entre les diferents potències i blocs imperialistes. El conflicte a Ucraïna a més aprofundirà tots els desequilibris econòmics, aguditzarà l'escalada dels preus de l'energia (gas, petroli), dels productes bàsics i alimentaris, generarà una nova catàstrofe humanitària amb desenes de milers de refugiats, habitatges destruïts, infraestructures arrasades…
Però aquesta guerra no es frenarà amb crides a la “diplomàcia” o a què actuïn organismes com l'ONU, que són una fulla de parra amb la qual es cobreixen els imperialistes per a les seves maniobres. La guerra només es frenarà amb la mobilització massiva i contundent de la classe treballadora i el jovent prenent els carrers de tot el món, i aixecant una política revolucionària, internacionalista i d'independència de classe que posi en qüestió els interessos capitalistes i imperialistes de les potències implicades i els seus Governs.
Si vols la pau lluita pel socialisme
