Hem de tornar als carrers!

Les eleccions del passar 30 de gener van significar un vot massiu contra la dreta, amb un gran canvi en la distribució de vots a l'esquerra, que va tenir com a resultat la majoria absoluta per al PS.

Un vot massiu contra la dreta i la ultradreta

Aquestes eleccions van estar marcades fonamentalment pel perill d'un Govern que inclogués l'extrema dreta, un perill sentit per àmplies capes de la classe treballadora i el jovent. Aquest és el principal factor que explica el vot massiu contra la dreta per tercera vegada consecutiva a les eleccions legislatives. L'esquerra en conjunt —PS, BE, CDU, PAN i Livre— va obtenir 2.874.591 vots, o el 53,34%, i 130 diputats (1).

El vot d'esquerres es va concentrar en el Partit Socialista. Amplis sectors dels treballadors han considerat que aquest era el vot més útil per evitar que es pogués conformar un govern de dretes i de l'extrema dreta. El PS va obtenir 2.246.483, o el 41,68% dels vots, una xifra aclaparadora que correspon a un augment de 379.972 vots davant dels 1.866.511 obtinguts el 2019, any en què ja havia registrat un augment de 160.000 vots respecte als comicis del 2015, l'inici de la geringonça (2). Això es va traduir en 11 escons parlamentaris més per al PS, que té així 117 diputats, la majoria absoluta.

La dreta encara seguia sent l’aposta d’un sector de la burgesia que veia en un Govern del PSD (partit de dretes, el PP portuguès) la millor sortida a la crisi parlamentària. Durant el mes de gener vam assistir a un gegantí esforç de mobilització de les capes més reaccionàries de la societat, recolzat amb fons milionaris i amb una contribució gens menyspreable dels mitjans de comunicació. A la recta final de les eleccions, diaris i canals de televisió ja anunciaven Rui Rio (líder del PSD) com l'inevitable guanyador de les eleccions. Això, combinat amb els avenços de la dreta a les eleccions municipals del 2021, ha funcionat per electrificar l'electorat de dreta.

Malgrat això, la dreta en el seu conjunt (PSD, Chega, IL, CDS-PP i PSD-CDS), ha obtingut un total de 2.318.294, al voltant de mig milió de vots menys que l'esquerra. Això és sens dubte una derrota. Val a dir, però, que també es tracta d'un augment de més de mig milió de vots —549.203, precisament— des del 2019, creixement repartit per totes les forces de la dreta a excepció del CDS-PP. Aquest darrer sembla haver acabat finalment el seu procés de descomposició i no ha aconseguit ni un sol diputat.

El PSD, però, va ser el partit de dreta amb menys creixement. Rui Rio va acabar la nit electoral fent les maletes. El partit taronja només va tenir 77.961 vots més que el 2019, quedant amb 1.498.605 paperetes i 71 escons, és a dir, amb una pèrdua de 6 escons.

Això passa mentre l'esquerra en conjunt registra una caiguda de 36.186 vots i 12 mandats. Com en els comicis locals del setembre del 2021, la dreta va ser derrotada, però va fer un pas endavant.

La caiguda del BE i CDU

La política reformista i de seguidisme del PS, aplicada pel BE i CDU, va tornar a ser castigada a les urnes, aquesta vegada amb una violència sense precedents.

BE va obtenir només 240.257 vots a tot el país, o el 4,46%, amb una direcció que ha hagut d'encaixar una pèrdua de 252.250 sufragis respecte al 2019. S'ha quedat per tant amb menys de la meitat dels 492.507 vots (el 9,67%) aconseguits en les legislatives anteriors. En aquestes ja havia patit una caiguda de més de 50.000 vots respecte al 2015. Dels 19 diputats que va tenir durant els anys de la geringonça, s'ha quedat amb un grup parlamentari de 5 membres.

La CDU (PCP - Partit Ecologista, els Verds), per la seva part, va obtenir 236.630 vots, o el 4,39%, i va obtenir 6 dels 12 escons que ocupava. Va ser una caiguda de 92.611 vots respecte al 2019, i de 206.118 respecte al 2015.

Així, els 6 anys de geringonça han enfortit el PS fins al punt de permetre-li a Costa fer-se, en aquestes eleccions, amb més de la meitat dels vots que tenien BE i CDU el 2015, quan aquests sumaven pràcticament un milió.

A més de tota la gamma de comentaristes i “experts” als mitjans burgesos, els mateixos líders de l'esquerra reformista ens diuen ara que aquest és el preu que es va pagar pel rebuig dels Pressupostos Generals de l'Estat l'octubre passat. Això està molt lluny de la realitat.

La profunda crisi en què es troben aquestes dues formacions no és una conseqüència directa i mecànica del NO als pressupostos del 2022, és més aviat la conseqüència de la política de conciliació de classes que han seguit. Des de l’octubre fins avui, BE i PCP van mantenir la seva negativa a mobilitzar els treballadors i joves a lluitar als carrers, van sotmetre tota la seva acció al Parlament i altres institucions burgeses, van presentar programes que respecten religiosament els límits del capitalisme, tot en un intent de mostrar-se davant de les classes mitjanes com a partits “responsables” capaços d'entrar al “club dels partits de Govern”. L'ambició d'entrar en un Executiu amb els socialdemòcrates oficials del PS –com va fer Unides Podem a l'Estat espanyol– va guiar totes les accions d'aquests partits.

Fins i tot durant la campanya on tant en el cas de BE com en el de CDU van establir com a objectiu “ser la tercera força política”, Catarina Martins (la candidata a la presidència del BE) ja obria la porta a nous acords amb el PS. Per part seva, Jerónimo de Sousa (el secretari general del Partit Comunista portuguès) la mateixa nit de la votació —abans que es conegués la majoria absoluta de Costa—, va demostrar per última vegada que la burocràcia del PCP tenia exactament els mateixos desitjos que la burocràcia del Bloco.

L'error, per tant, no va ser rebutjar els “comptes” del 2022, sinó fer-ho com una maniobra institucional davant dels pèssims resultats a les eleccions municipals. L'error de les direccions del BE i del PCP va ser no seguir la pauta d'un canvi de política real i continuar sent la socialdemocràcia 2.0.

Com vam escriure en el balanç de les eleccions del 2019, quan el “el dubte és triar entre el producte original i les diferents còpies, la classe obrera tendeix a decantar-se per la força política més gran i rebutja les imitacions”. I aquesta tendència s’ha reforçar ara davant del perill d’un Govern d’extrema dreta.

El reformisme és incapaç de frenar la ultradreta

Després del PS, el gran triomfador d'aquestes eleccions ha estat Chega (el Vox portuguès), que ha recollit 319.095 vots més que el 2019, i ha aconseguit 385.543, el 7,15% del total. La presència parlamentària de l’extrema dreta va augmentar així d’1 a 12 diputats, i ara són la tercera força política en termes electorals. De fet, Chega té avui més diputats que el BE i PCP junts. Aquesta és la conseqüència més gràfica de la geringonça.

Per darrere de Chega, Iniciativa Liberal va ser el partit que més va celebrar els resultats, havent aconseguit ser la quarta força política, superant fins i tot BE i CDU. Els liberals van obtenir 268.414 vots, quelcom que equival al 4,98% de l'electorat i mostra un notable creixement de 202.869 paperetes des de les legislatives passades.

Entre Chega i IL van absorbir tota la base social del CDS-PP, sent IL més fort als centres urbans i Chega avançant especialment a les zones rurals.

Com s’explica aquest creixement de l'extrema dreta?

Com fan després de cada derrota electoral, els líders reformistes parlen ara del “baix nivell de consciència” de la gent, que la “societat portuguesa és de centreesquerra”, d'un “gir a la dreta de tota la societat” i altres ximpleries equivalents.

Hi ha treballadors que han votat a l'extrema dreta? Definitivament sí. I seran encara més quant més gran sigui la desmoralització, i la manca de perspectives i d'una direcció política amb un programa clar per a la transformació radical de la societat. Però la classe obrera no és en cap cas la base de l'extrema dreta.

El que la classe obrera i el jovent van revelar el 30 de gener no va ser un baix nivell de consciència, va ser una consciència molt clara del perill que representa un Govern de dreta amb l'extrema dreta, i una brutal pèrdua de confiança en les direccions reformistes de l’esquerra després de 6 anys de discursos buits.

El vot d'esquerra va ser més fort —constantment per sobre del 53% a nivell nacional— a tots els municipis amb més presència de la classe treballadora. Alguns exemples són Odivelas (59,24%), Loures (61,65%), Amadora (62,36%), Setúbal (62,84%), Marinha Grande (63,1%), Almada (64,79%) ), Covilhã (66,56%), Barreiro (73,81%). Exactament com a les eleccions del 2019, els treballadors que van votar ho van fer per l'esquerra, contra les idees d'extrema dreta, contra l'explotació, el racisme, el sexisme i la LGTBIfòbia.

La base de Chega està entre les classes mitjanes més reaccionàries, que es veuen arruïnades o a la vora de la ruïna amb la crisi econòmica, que veuen tots els avenços dels moviments socials i obrers com una amenaça als seus privilegis. Chega es presenta a aquestes capes amb una sortida a la crisi: l'augment de l'explotació i les retallades a les ajudes socials, la reducció de la càrrega fiscal a les seves petites empreses i comerços, la repressió als treballadors, dones, negres, gitanos , persones LGBTI i a tots els grups oprimits, nacionalisme i autoritarisme. André Ventura (el dirigent de Chega) aconsegueix el suport d'aquesta petita burgesia desesperada més fàcilment com més profunda és la crisi social i l'absència d'alternatives.

Les explicacions dels líders reformistes, que veuen en el creixement de l'extrema dreta una prova de “baixa consciència”, revelen la seva arrogància i elitisme, la manca de confiança en el proletariat i la manca de programa i solucions. En definitiva, en assenyalar amb el dit els treballadors, ens estan dient que no s'han equivocat i que no els hi queda més remei que seguir el rumb seguit fins ara i esperar millor sort a les properes eleccions.

Ara bé, els resultats del 30 de gener, ben analitzats i tenint en compte tota la lluita de classes dels darrers anys, si alguna cosa proven és precisament que estem en condicions de seguir una política genuïnament socialista, que la classe obrera té la força i determinació per frenar l'extrema dreta, que hi ha les condicions per construir una esquerra revolucionària i transformar radicalment la societat.

Cal construir una esquerra genuïnament socialista i revolucionària!

La majoria absoluta del PS no és un xec en blanc lliurat a António Costa. La classe obrera no confia cegament en la socialdemocràcia, i les lluites que en certa mesura es van veure interrompudes per l'impacte de la crisi sanitària no s'han acabat. Tot el que en els darrers anys ha provocat xocs de classes –moviments socials, vagues i tota mena de protestes– és ara més present que mai.

Tot i això, amb la majoria absoluta Costa ja no s'ha de preocupar per la fragilitat institucional que va enderrocar el seu Govern l'octubre passat. Per això mateix, en veure els resultats electorals, la burgesia va sospirar alleujada. La reacció d'António Saraiva és reveladora. El president de la CIP –la patronal– va saludar la majoria absoluta com l'inici d'un "nou cicle econòmic" amb "estabilitat" que permetrà dur a terme una sèrie de "reformes" per desenvolupar "el país".

El fet és que, enmig de la crisi del capitalisme, la burgesia exigeix ​​al Govern el saqueig de la gran majoria de la població. I ja no es tracta de mantenir les mesures de l’Executiu PSD-CDS i la troica, com ha fet fins ara Costa, sinó d’avançar en aquestes mesures. Queda per veure com el PS intentarà fer passar aquesta política sense desencadenar una explosió social i no serà una tasca fàcil. Els diners europeus del “Pla de Recuperació i Resiliència” que el PS presenta com una panacea, no solucionarà aquest problema.

La política de la socialdemocràcia al servei del capital financer continuarà sent incapaç de frenar l'extrema dreta i, a la llarga, equival a estendre una catifa vermella a un Govern reaccionari entossudit a atemptar contra els drets laborals, els drets democràtics, de les dones i els èxits de la classe obrera.

Hem de trencar immediatament i d’una vegada per sempre amb la socialdemocràcia, amb la política de conciliació de classes que ens ha portat fins aquí. Perquè cap dels objectius presentats pels líders del BE i PCP per justificar la política dels darrers 6 anys s’han aconseguit. No hi ha hagut cap millora en les condicions de vida de la classe obrera i la immensa majoria de la població, no hi ha hagut un enfortiment de l'esquerra i de les organitzacions obreres, i evidentment no s’ha pogut frenar el creixement de l'extrema dreta.

La submissió a la lògica del capitalisme en qualsevol aspecte sempre és una submissió completa al capitalisme. L'intent de conciliar els interessos del proletariat amb els interessos de la burgesia, en qualsevol mesura, vol dir sempre abdicar per complet dels interessos del proletariat.

En aquestes eleccions, un cop més, les masses van demostrar a les urnes el que reiteradament demostren als carrers: que hi ha força i determinació per lluitar. El que falta és una esquerra que plantegi un programa revolucionari, basat únicament en la mobilització i l'organització de la classe obrera i el jovent.

Notes:

1. A la data de redacció d'aquest article, encara no s'havien comptat els vots als consolats, que corresponen a 4 diputats.

2. Aquesta paraula es refereix al pacte entre PSP, BE i PCP que va portar el socialdemòcrata António Costa a ser cap del Govern de Portugal el 2015 i que va ser renovat després de les legislatives del 2019.