Trenta anys després de la caiguda de l'URSS, la situació a Europa de l'Est torna a concentrar l'atenció del món i mostra les febleses de l'imperialisme nord-americà i els seus aliats europeus. Els avenços espectaculars de la Xina en el pla econòmic i militar, i la recuperació de Rússia com una potència de primer ordre, han modificat profundament les relacions internacionals.

En aquesta nova “guerra freda” és important considerar els interessos en joc i no deixar-se enlluernar per les aparences. Els EUA estan utilitzant el règim reaccionari ucraïnès, com ja va fer en el passat, per a accelerar la seva lluita contra Rússia i llançar un seriós advertiment a la Xina. Però les seves pretensions d'incloure Kíev a l'OTAN i convertir Ucraïna en la seva punta de llança contra el règim de Putin s'ha trobat amb una resposta contundent.

Rússia planta cara als EUA

Per a una part considerable de l'esquerra hereva de l'estalinisme, el conflicte actual es redueix a meres consideracions de geopolítica. Putin és presentat com el continuador de l'URSS, un nacionalista disposat a resistir l'envestida occidental que mereix ser secundat incondicional i acríticament. Però la realitat és que el règim de Putin respon als interessos de l'oligarquia capitalista russa, que sobre les ruïnes de la propietat nacionalitzada, sobre el saqueig del patrimoni de l'URSS i del robatori al poble soviètic, es va alçar al capdavant d'un sistema de capitalisme salvatge.

Dit això, seria d'una ingenuïtat vergonyosa empassar-se la propaganda occidental que presenta els EUA i la UE com els garants de la democràcia i la llibertat d'Ucraïna davant les ànsies expansionistes de Rússia. La lluita que s'està lliurant a la frontera entre Ucraïna i Rússia és part d'una altra molt més àmplia per l'hegemonia mundial.

"Putin encapçala un règim de capitalisme salvatge amb aspiracions imperialistes. Però això no omet la responsabilitat que té l'imperialisme estatunidenc en l'escalada militar a Ucraïna"

Rússia ha tornat al tauler internacional amb forces renovades. La seva intervenció en els assumptes mundials ha anat in crescendo de la mà de la Xina. A l’Àfrica ha conquistat posicions país rere país. Ha portat endavant maniobres militars conjuntes amb la Xina, Bielorússia, Tadjikistan, Uzbekistan, Abkhàzia, Armènia, l'Índia, el Pakistan, el Kazakhstan, Egipte, Ossètia del Sud i per primera vegada també amb l'ASEAN, que engloba deu països del sud-est asiàtic, i ha aconseguit signar amb l'Índia, un ferm aliat dels Estats Units, un acord de cooperació tècnico-militar fins a l'any 2031.

A Europa, la construcció del gasoducte Nord Stream 2, ha generat ja una divisió entre Polònia, el Regne Unit i els països bàltics, més a prop de Washington, i Alemanya i Itàlia, que veuen perillar els seus importants negocis amb el règim de Putin. Els EUA no poden de cap manera renunciar a mantenir la seva influència política, econòmica i militar al continent europeu.

En aquest context hem de situar l'escalada militar entre Ucraïna i Rússia. El Govern ucraïnès ha situat gairebé 10.000 soldats a la frontera russa, però Putin no es deixarà sotmetre i ha respost mobilitzant desenes de milers d'efectius.

Està en joc la independència d'Ucraïna?

El 2013 l'imperialisme estatunidenc va maniobrar per a un canvi de règim a Ucraïna. Aprofitant el descontentament popular contra el règim capitalista del president pro rus Víktor Yanukóvich, va fomentar les mobilitzacions de l’”Euromaidan” i va finançar armar grups paramilitars d'extrema dreta. Va aconseguir reemplaçar-lo per l'empresari pro EUA i UE Petrò Poroixenko, que va obrir de bat a bat les portes del país a l’FMI i els seus plans d'ajust. Els nivells de vida van col·lapsar i els drets democràtics van ser aixafats amb l'ajuda de les bandes feixistes incorporades a la policia i l'exèrcit ucraïnesos.

La resposta a la violència d’aquests nacionalistes ucraïnesos d’extrema dreta fou una formidable rebel·lió popular a la regió minera del Donbass (províncies de Donetsk i Lugansk), a l’est d’Ucraïna. L'aclaparadora majoria de la seva població és d'ètnia russa, com succeeix a Crimea, i concentren la major part de la indústria i minera ucraïnesa. El resultat de l'aixecament popular va ser el naixement de la República Popular de Donetsk i la República Popular de Lugansk. Però l'absència d'una direcció revolucionària va deixar el camí lliure a Putin, que intervingué militarment en la zona per a controlar la situació i protegir els seus interessos. Els Governs d'aquestes “repúbliques populars” s'han convertit en meres camarilles obedients dels interessos del gran capital rus, amb tota mena d'elements nacionalistes pro russos amb idees antisemites i fins i tot feixistes.

"La suposada “independència” d'Ucraïna que diuen defensar l'OTAN, els EUA i la UE és una fal·làcia. Des del col·lapse de l'estalinisme, els EUA han maniobrat per a mantenir aquest país sota el seu control"

A l'octubre del 2019 va guanyar les eleccions Volodímir Zelenski amb una campanya més allunyada de l'histerisme patriòtic i el nacionalisme dretà. Però la intensificació de la guerra a l’est –que consumeix milers de milions d'euros d'una dèbil economia– i el descontentament amb la gestió criminal de la pandèmia, ha enfonsat la seva taxa d'aprovació fins al 24,7%.

D’aquí el seu gir radical cap al patriotisme i el nacionalisme més reaccionaris: anunciant la seva intenció de recuperar Crimea, incomplint els alto el foc signats, continuant amb els atacs de l’exèrcit i recentment manifestant la seva intenció d'intervenir militarment per a aixafar a les repúbliques rebels, en una oberta provocació a Rússia.

La suposada “independència” d'Ucraïna, que diuen defensar l'OTAN, els EUA i la UE és una fal·làcia. El que volen és mantenir el país sota el seu control. La doble moral dels socis de l'OTAN és òbvia: acusen Rússia de planificar una invasió quan s'han dedicat a armar fins a les dents l'exèrcit ucraïnès.

Hi haurà guerra?

Les contradiccions estan arribant a un punt seriós. L'aposta de Putin és molt alta i necessita resultats tangibles i, per l'altre, Washington no pot permetre's retrocedir molt més a Europa. És difícil traçar una perspectiva tancada, però una guerra oberta amb ús de grans quantitats de tropes, armament pesant, intervenció de diverses potències i destrucció massiva no és la més probable. Però l'escenari assenyala les contradiccions irresolubles que estan emergint en aquesta fase de lluita interimperialista pel domini del món.

"Una guerra oberta amb ús de grans quantitats de tropes, armament pesant, intervenció de diverses potències i destrucció massiva no és la més probable. Però la guerra i el capitalisme són inseperables"

Noves guerres, fins i tot més brutals que les que hem vist en aquests últims anys, són inevitables. Per això és urgent que el moviment obrer alci la seva veu independent, defensant una postura de classe, socialista i internacionalista contra la guerra imperialista, i contra tots aquells que ens arrosseguen a la barbàrie. En aquests moments decisius és quan es proven les organitzacions. I el lamentable espectacle de l'esquerra reformista i governamental europea, actuant de vassalls de l'imperialisme occidental demostra que poques coses han canviat, i que acceptar la lògica del sistema et porta a donar suport a les intervencions militars.

La guerra i el capitalisme són inseparables. Per això, si volem la pau cal lluitar per enderrocar aquest ordre injust i criminal. Hem de construir una esquerra combativa i internacionalista i lluitar pel socialisme!