Per primera vegada a la història de Colòmbia l'esquerra ha guanyat la primera volta a les eleccions presidencials. Amb 8.527.768 de vots, un 40,32% del total, Gustavo Petro es converteix en el candidat més votat, obtenint 3.672.699 vots més que a la primera volta de les presidencials de 2018, quan va aconseguir el 25,08% i 487.319 paperetes més que a la segona volta del 2018, on ja va aconseguir el 41,77% (8.040.449). Petro s'ha fet amb la victòria a la capital Bogotà i en 5 més de les 10 ciutats més grans (Cali, Barranquilla, Cartagena, Soacha i Soledad). Entre els 33 departaments electorals, Petro guanya en 19 i queda segon en 12.
Aquest vot és un reflex del salt en la consciència de milions de joves, treballadors i camperols, fruit de la creixent lluita social d'aquests darrers anys, i sobretot dels aixecaments revolucionaris viscuts els anys 2019 i 2021[1], que van paralitzar el país durant mesos, van posar contra les cordes el Govern de Duque, van enfrontar una dura repressió que va deixar més de 80 morts i 130 desapareguts, i van donar lloc a la formació de les primeres línies, grups d'autodefensa populars per enfrontar la repressió de la policia i els grups paramilitars.
En aquell moment, la lluita als carrers podia haver tombat Duque i haver conformat un genuí Govern de l’esquerra, però tant el Pacte Històric com Petro, juntament amb els dirigents de la principal central sindical, la CUT –que va mantenir l'aturada per la pressió del moviment– van renunciar a portar aquesta batalla fins al final, posant com a únic horitzó les eleccions. Una estratègia completament errònia que ha permès a la dreta rearmar-se i recuperar una part del terreny perdut.
Rodolfo Hernández, la nova cara de l'uribisme, les elits i la reacció
Tot i que el candidat oficialista de la dreta Federico Gutiérrez –que va rebre el suport tant d'Iván Duque com del partit d'Álvaro Uribe i dels Partits Liberal i Conservador– ha quedat fora de la segona volta, els resultats s'han vist més que compensats amb el meteòric ascens de l'ultrareaccionari Rodolfo Hernández. De fet, la dreta ha obtingut conjuntament 11.011.219 vots, el 52,06%, superant els 10.398.689 que va obtenir Iván Duque a la segona volta el 2018. Uns resultats que auguren serioses dificultats a Petro de cara a guanyar a la segona volta.
Sens dubte, la gran sorpresa de la jornada va ser Rodolfo Hernández, que passa a la segona volta amb 5.953.209 vots, el 28,15%, guanyant en 13 dels 33 departaments electorals. Un empresari multimilionari, ultrareaccionari, racista i masclista, que segueix els passos de Katz a Xile o Bolsonaro al Brasil.
“Fico” Gutiérrez, el candidat oficialista, va obtenir 5.058.010 vots, el 23,91%; 2.558.847 menys i 15 punts per sota dels que va obtenir Iván Duque a la primera volta el 2018 (7.616.857 i un 39,34%). Una mostra del profund desgast de l'uribisme i de Duque, però que malauradament ha acabat sent capitalitzat per un candidat igual d'ultradretà.
Davant la sorpresa pel pas a la segona volta de Rodolfo Hernández, nombrosos mitjans de comunicació intenten rentar-li la cara presentant-lo com el “candidat del canvi”, un candidat independent aliè a l'elit política tradicional. Tot i això, és aquesta elit i els seus mitjans de comunicació els que ja s'estan bolcant per garantir la seva victòria. Tot i els intents d'aquest de desmarcar-se tant d'Iván Duque com del partit d'Uribe, el mateix Fico Gutiérrez va anunciar la mateixa nit electoral que demanaria el vot a la segona volta per a Hernández. El mateix van fer diferents càrrecs de partits d'aparença progressista, com ara Alianza Verde.
Les renúncies de Petro han contribuït a l'ascens de la nova ultradreta
Però el pitjor en aquest sentit és que Petro ha contribuït a construir aquesta imatge facilitant que aquest reaccionari pugui arribar a la Presidència. Durant la campanya electoral ha reconegut Hernández per “la seva lluita contra la corrupció”, malgrat estar imputat per contractes irregulars quan va ser alcalde de Bucaramanga, presentant-lo com un empresari decent, i fins i tot convidant-lo a unir-se al Pacte Històric. Una deriva precedida per la incorporació a la candidatura de Petro de personalitats amb passat uribista.
Ara, després de la primera volta, en comptes de llançar-se a denunciar l'amenaça que suposa aquest ultradretà i cridar a una mobilització massiva contra el mateix, ha tornat a oferir-li la seva mà proposant-li "un gran acord nacional" guanyi qui guanyi a la segona volta. Maniobres que són rebudes amb escepticisme pels activistes i el jovent, potenciant la confusió i la desmobilització electoral.
Aquesta deriva de Petro plantejant una política d'unitat nacional amb la dreta, substituint les reivindicacions més avançades del moviment de l'Aturada Nacional per un programa de petites reformes per “desenvolupar el capitalisme colombià”, renunciant a qualsevol mesura que posi en qüestió els negocis dels terratinents i la burgesia, i reduint tota la seva acció política a la institucionalitat burgesa i al terreny electoral, és la que ha permès als capitalistes reorganitzar-se i preparar el terreny per desmoralitzar les masses.
Òbviament, milions de persones s'han bolcat en aquestes eleccions per colpejar l’injuriat uribisme i la reacció. De fet, allà on el moviment va arribar més lluny els resultats de la candidatura de Petro són molt millors: Bogotà (47%), Soacha (55%), Cali (53%), Pasto (70%), Buenaventura (78%) o Quibdó (72%). Les mateixes enquestes, després de finalitzar l'Aturada Nacional, donaven una victòria contundent a Petro, però el pas del temps i l'abandonament de la lluita als carrers han contribuït a desinflar aquestes bones expectatives.
És cert que el frau i la manipulació electoral al camp, en un país molt camperol, estan realment esteses. Alguns empresaris fins i tot han amenaçat d'acomiadar els treballadors que votin a l'esquerra[2]. També les màfies del narcotràfic, vinculades amb l'aparell de l'Estat i l'exèrcit, suposen un altre pilar per reprimir els drets democràtics dels sectors més empobrits i a les zones apartades, havent-hi amenaces de cara a votar per Hernández o per Fico Gutiérrez . Tot i això, totes aquestes pressions, com es va demostrar durant les insurreccions de 2019 i 2021, poden ser vençudes mitjançant l'organització i una mobilització contundent. Justament el que la candidatura de Petro ha renunciat a fer.
Per vèncer a la segona volta, cal impulsar la mobilització defensant un programa revolucionari i socialista!
Les causes profundes que van portar a les insurreccions del 2019 i del 2021 no s'han resolt, i la burgesia ho sap. El mateix Alejandro Gaviria, influent dirigent burgès, ho assenyalava: “Estem dormint al cim d'un volcà. Hi ha molta insatisfacció. Podria ser millor tindre una explosió controlada amb Petro”. Tot i això, malgrat aquesta opinió, la immensa majoria de la reaccionària classe dominant colombiana, de l'exèrcit i de l'aparell de l'Estat rebutja Petro com a la pesta, i no canviaran d'opinió per més que aquest segueixi descafeïnant el seu programa.
Per a la segona volta, les perspectives estan obertes, encara que Hernández surt amb un clar avantatge. Els milions que van protagonitzar l'Aturada Nacional veuen a Hernández una reedició de la política repressiva i neoliberal de Duque, cosa que podria generar una mobilització electoral a favor de Petro. No obstant, per garantir això, per garantir frenar la ultradreta, cal fer un gir de 180 graus, defensar un programa anticapitalista i revolucionari, i recolzar-se en l'enorme potencial de l'Aturada Nacional i dels moviments socials que el van protagonitzar.
Una victòria d'Hernández tampoc no resoldrà la crisi del capitalisme colombià. Després d'un període de xoc entre les masses, aquestes respondran, amb més força que el 2021, a la brutal política d'austeritat, les retallades i la repressió que sens dubte implementaria un Govern d'aquest caràcter.
El punt fonamental és que per fer fora realment els capitalistes i la dreta del poder no hi ha vies intermèdies. Cal una confrontació real, explicant com la corrupció i el podrit aparell de l'Estat són la base sobre la qual s'assenta el capitalisme colombià. L'única alternativa és lluitar per un programa socialista basat en la nacionalització de la banca i els sectors estratègics sota control obrer, l'expropiació i distribució de la terra en mans de l'oligarquia latifundista, la defensa del medi ambient davant del saqueig de les multinacionals, i el judici popular i càstig per als repressors dels cossos policials, militars i paramilitars.
Aquest programa connectaria immediatament amb el sentir i les reivindicacions de milions de persones, guanyant el vot a zones obreres, camperoles i perifèriques, on l'abstenció supera moltes vegades el 50%. Un programa que cal vincular a l'organització i la mobilització, reactivant les primeres línies i les assemblees a barris i pobles de cara a lluitar entre altres coses contra el frau electoral.
Les masses van demostrar durant mesos la convicció d'arribar fins al final enfrontant-se a tots els obstacles. És necessari recuperar la mobilització contra el capitalisme, la repressió, la violència i la corrupció. Aquest és l’únic camí per guanyar. Això és el que defensem les i els comunistes revolucionaris que formem part d'Esquerra Revolucionària Internacional.
Notes
[1] Per conèixer més sobre l'Aturada Nacional, l'aixecament revolucionari i el paper de les direccions reformistes, recomanem llegir la nostra declaració al respecte: L’aturada nacional es transforma en una crisi revolucionària. Fora el Govern assassí de Duque!
[2] Un exemple, entre milers, que reflecteix l'ambient generat cap a les masses és el de l'empresari i dirigent uribista Sergio Araujo, que publicava al seu perfil de Twitter: “[...] tinc ple dret sobre les meves empreses, per tant un empleat que voti per Petro no cap al meu esquema empresarial. Simplement haurà d’anar-se’n”.
