Només mobilitzar les masses amb un programa socialista derrotarà l'ofensiva colpista! Cal expropiar l'oligarquia!
La situació al Perú ha arribat a un punt crític. Com ja assenyalàvem en articles anteriors, la decisió de Pedro Castillo -que va arribar al poder propulsat per la mobilització massiva de treballadors i camperols- de buscar aliances al Parlament amb sectors de dreta i acords amb els capitalistes, en comptes de basar-se en les masses per aplicar mesures revolucionàries, ha fet caure el seu suport en picat.
Durant les últimes setmanes, Castillo ha reaccionat a les mobilitzacions de transportistes, agricultors i camperols contra les pujades de preus, desqualificant-les com a maniobres de la dreta i ha ordenat reprimir-les. Fins i tot va decretar l'estat d'emergència a Lima. El descontentament provocat per aquestes decisions el va obligar a recular poc després, però la brutal repressió policial va causar 4 morts. La seva política de buscar un consens impossible amb l'oligarquia l'ha posat al límit de l'abisme.
Malestar social massiu, maniobres colpistes de la dreta i mobilitzacions de l'esquerra
La dreta i la ultradreta -de la qual l’últim intent de destituir Castillo va fracassar el passat 29 de març, en no aconseguir els 2/3 necessaris al Parlament- han aprofitat aquesta situació per llançar la seva ofensiva colpista més decidida i violenta. El 5 d'abril mobilitzaven massivament els seus partidaris a Lima, on la seva base de suport és més ferma, ‘contra l'autoritarisme presidencial’ i exigint que Castillo renunciï. Les mateixes bandes feixistes que van atacar camperols i indígenes el juny i el juliol de l'any passat, quan aquestes exigien davant la seu del poder electoral el reconeixement de la victòria electoral de Castillo, van desfermar una nit de foc i violència. Partits burgesos i sectors de la classe dominant que fins ara havien optat per negociar amb Castillo, per temor a la reacció popular si el Parlament el destituïa i convençuts que aquest era el millor camí per empènyer-lo a la dreta, s'han sumat al cor exigint la seva renúncia.
Tot i això, segueixen dividits sobre si forçar una destitució immediata o esperar una mica més; també sobre si convocar eleccions o posar al capdavant del país la presidenta del Congrés, de la dreta fujimorista. L'última vegada que van fer una cosa similar (el novembre del 2019) van provocar una insurrecció popular que va fer caure el Govern conservador. Quan van convocar eleccions per calmar els ànims després d'aquesta insurrecció, es van emportar la sorpresa de la victòria de Castillo.
Reflectint la inquietud de les masses davant les maniobres de la reacció, el 7 d'octubre la CGTP, la principal central sindical i el sindicat de professors SUTEP, l'organització sindical més gran del país, convocaven mobilitzacions de treballadors denunciant l'ofensiva colpista de la dreta , desmarcant-se'n i exigint a Castillo un gir de 180º: pujar els salaris, garantir els drets socials i complir els seus compromisos amb el poble.
Els mitjans de comunicació peruans i internacionals presenten les accions colpistes de la dreta, aquestes manifestacions obreres i els bloquejos de carreteres i protestes de diferents sectors populars contra les pujades de preus i les polítiques capitalistes aplicades per Castillo, com a part d'un mateix moviment de protesta , però és completament fals.
Les consignes i reivindicacions del jovent, camperols i treballadors que van participar en les manifestacions que van organitzar els sindicats o que mantenen talls de trànsit i barricades a diferents regions exigint mesures que defensin els seus ingressos contra l'alça de preus, no tenen res a veure amb les que promou la dreta. Les demandes més repetides eren exigir a Castillo que trenqui amb els capitalistes, escolti el poble i que tanqui el Parlament dominat per la dreta. Fins i tot els sectors més radicalitzats contra la repressió governamental, que llançaven la consigna “que se'n vagin tots”, assenyalaven en primer lloc els diputats i els partits de l'oligarquia.
Segons una enquesta de l’empresa Datum, el suport a Castillo ha caigut de més del 50% quan va ser elegit al 19%. L'últim mes - després d'enfrontar-se a diferents col·lectius populars crítics amb les seves polítiques - ha perdut 19 punts. Però el Parlament, segons aquesta enquesta, no arriba al 12%.
Derrotar la dreta trencant amb el capitalisme i aixecant una esquerra revolucionària
La crisi del capitalisme peruà, que ja havia estat fortament agreujada per la pandèmia, ha experimentat un salt qualitatiu amb l'espiral inflacionària alimentada per la guerra d'Ucraïna. La inflació ha patit el creixement més gran en 24 anys, i ha tornat la situació de les masses encara més intolerable en un país que, després de dècades de polítiques neoliberals, té una de les taxes d'informalitat i precarietat laboral més altes del món: 80%!
Veient el gran malestar provocat per les seves últimes accions, Castillo ha decretat una pujada del salari mínim. Però aquest augment, del 10,2%, no compensa el 14% d'inflació acumulat des del 2018 i deixa fora milions de treballadors informals i precaris que no reben el salari mínim legal. Castillo també ha ordenat als seus ministres reunir-se amb els transportistes i altres sectors. Però sense posar sobre la taula mesures que defensin realment el poder adquisitiu, els talls de trànsit i mobilitzacions continuen a diverses regions. Intentant transmetre disposició a escoltar el poble, va convocar un Consell de Ministres extraordinari a Huancayo, un dels focus de les protestes i on la repressió policial va ser més dura, però aquesta política de gestos està esgotada.
En un context de crisi profunda del capitalisme a nivell mundial com l'actual és impossible millorar ni tan sols mínimament les condicions de vida del poble mentre els bancs, la terra, les grans empreses i els recursos miners i gasífers del país segueixin a les mans de l'oligarquia i les multinacionals imperialistes.
Les manifestacions del 7 d'abril han estat importants per donar una primera resposta a la dreta colpista. Però aquesta resposta ha de tenir continuïtat i ser molt més contundent. Si l'assistència va ser menor que la de les mobilitzacions que van imposar el reconeixement de Castillo al juny i al juliol de l'any passat no és perquè falti força. La causa principal, al costat òbviament del malestar i la desil·lusió sembrada per les polítiques del mateix Castillo, és la manca d'un programa i un pla de lluita clars per part dels dirigents polítics i sindicals de l'esquerra que transmeti la decisió d'anar fins al final i aconseguir la victòria.
L'alternativa davant de l'ofensiva de la dreta dels dirigents de l'esquerra, des dels del principal partit al Parlament, Perú Libre (PL), fins als de la CGTP, els dos partits comunistes i l'esquerra anticapitalista que es declara trotskista, és la convocatòria d'una Assemblea Constituent (AC) que substitueixi el Parlament i elabori una nova constitució.
Aquesta consigna desperta simpatia i il·lusions entre els sectors més combatius i avançats de les masses en la mesura que planteja acabar amb el Congrés dominat per la dreta i amb la Constitució heredada de la dictadura fujimorista. Però l'AC representa una altra forma de parlamentarisme burgès i no resol el problema fonamental: la necessitat d'aplicar ja un programa revolucionari que faci front a la situació dramàtica que viuen les masses, unint-les en la lluita i impedint que l'escepticisme i la desmoralització s'estenguin i puguin ser utilitzats per la dreta per culminar els seus plans colpistes.
La dreta rebutja avui l’Assemblea Constituent perquè té el Parlament. Si la mobilització revolucionària de les masses l'obligués, no dubtarà en utilitzar l'AC per guanyar temps, desviar la lluita dels carrers al terreny parlamentari, bloquejant qualsevol mesura revolucionària, i desmoralitzar amplis sectors del poble que no poden esperar més.
Impulsar una vaga general i assemblees i comitès de lluita per derrotar els colpistes i aplicar un programa socialista!
El clam exigint tancar el Parlament reflecteix les conclusions avançades que estan traient milers de joves, treballadors i camperols. Però no hi ha temps per perdre. No és cert que “la crisi política hagi passat”, com afirma irresponsablement Castillo. La dreta continua la seva escalada. Només els divideix la qüestió quan i com tombar el Govern.
L'esquerra ha d'organitzar de forma urgent la mobilització independent i acció directa als carrers de la classe obrera i el poble, impulsant una vaga general i pla de lluita que permetin a la classe obrera desplegar tota la seva força i posar-la al capdavant del conjunt de les i els oprimits per aixafar les maniobres del Parlament corrupte i colpista i exigir al Govern trencar amb el capitalisme, aplicant mesures socialistes que garanteixin les reivindicacions socials i democràtiques del poble:
-Manteniment del poder adquisitiu dels salaris i els ingressos d'autònoms, falsos autònoms i petits propietaris.
-Ocupació, educació, sanitat, habitatge i pensions dignes per a totes i tots.
-Drets dels pobles originaris; dret a l'avortament i la plena igualtat de gènere de les dones; drets LGTBI; etc.
-Nacionalització del gas, petroli, les mines, els bancs, les grans empreses i la terra com a única forma de fer realitat totes les reivindicacions anteriors, planificant democràticament l'economia en funció de les necessitats socials i acabant amb el control pels imperialistes i la oligarquia
Per tirar endavant aquest pla de lluita és imprescindible formar a cada centre de treball i estudi, cada barri i poble, assemblees i comitès d'acció formats per delegats elegibles i revocables i estendre'ls i unificar-los localment, regionalment i nacionalment. L'extensió i unificació d'aquests organismes de lluita serviria per aixecar una Assemblea del Poder obrer i popular capaç de substituir el Parlament colpista i aplicar les polítiques revolucionàries que cal.
Dins del capitalisme, buscant acords i negociacions amb un sector de la classe dominant al Parlament o en una Constituent, és impossible avançar un mil·límetre. Cal construir una esquerra revolucionària que lluiti de manera audaç i decidida per la transformació socialista de la societat amb el programa i els mètodes del marxisme. Només així es podrà evitar la derrota. Una victòria al Perú inspiraria les i els oprimits de la resta de l’Amèrica Llatina i del món.
