La guerra entre Rússia i Ucraïna està sacsejant els fonaments de l'economia mundial, aguditzant la crisi del capitalisme a tots els països. Un dels efectes més notables és l'augment de la inflació, que s'ha agreujat com no es veia des dels anys 80.
Argentina ha estat un dels països més afectats, arribant a una taxa d'inflació interanual del 58%, el pitjor registre des de l'any 1992 sota el Govern de Menen. Juntament amb l'augment de la pobresa, la misèria i el descontentament social, la inestabilitat política s'ha expressat en una profunda divisió al Govern del peronista Frente de Todos, sumat a un augment vertiginós del suport per a la ultradreta encapçalada per Javier Milei.
La causa última de la crisi inflacionària és el caràcter parasitari del capitalisme argentí. Un país ric i exportador d'aliments que condemna bona part de la població a la malnutrició i la misèria. La fugida massiva de capitals en mans dels capitalistes empeny l'Estat regularment a un dèficit de finançament; escassegen els dòlars en una economia en què conviuen dues monedes en què una, el peso, perd valor mentre que l'altra, el dòlar, que és la divisa amb què estalvien els argentins, s'aprecia. En els darrers mesos el dòlar “blue” que s'adquireix al mercat negre va augmentar el seu preu en un 39%.
Per esquivar el dèficit fiscal, el Govern utilitza un dels recursos habituals de l'Estat argentí en aquestes situacions com és imprimir més paper moneda. El 2021 el Tresor va facilitar a l'Estat 2,1 bilions de pesos, l'equivalent al 4,8% del PIB, i va aprofundir la devaluació del peso. Tal és la depreciació que, a causa de l'alça dels preus del níquel i el coure al mercat mundial, la moneda argentina té un valor superior com a metall pels aliatges que conté que com a mitjà de pagament. Així, encara que Argentina va tenir un increment del PIB del 10% el 2021, els seus efectes s’evaporen per l'alça dels preus.
El Govern d'Alberto Fernández, en la mesura que accepta la lògica del capitalisme, està lligat de mans i peus per les condicions del préstec de 40.000 milions de dòlars que l'anterior Govern de Macri (2015-2019) va signar amb l'FMI.
El març d'aquest any davant la impossibilitat de fer el pagament de 19.000 milions de dòlars, entre capital i interessos del préstec, que ha de fer aquest any, va haver de renegociar-ne les condicions a canvi de tota una sèrie de retallades pressupostàries. A això se li suma que el Govern té pràcticament tancats els mercats de deute; la prima de risc d’Argentina superava els 19.000 punts el 17 de maig.
Divisió al Govern
Els resultats de la renegociació del préstec de l'FMI obliguen el Govern a reduir el dèficit fiscal del 3% al 0,9% el 2025. Ajust que la part kirchnerista va rebutjar perquè considerava que l'ajust implica una retallada de la despesa social, perjudicant els sectors més desafavorits, i que pavimentava una derrota electoral a les eleccions presidencials del 2023.
Una de les retallades principals a què es va comprometre el Govern amb l'FMI és la reducció dels subsidis a l'energia que suposen entre un 3 i un 4% del PIB i mantenen els preus del gas i la llum pràcticament congelats. Si bé es va anunciar que el 10% dels usuaris amb més ingressos deixessin de percebre els beneficis del subsidi, i que durant un any no s'apujarà la “tarifa social” del gas, s'estima que la pujada de la llum serà d'aproximadament un 17% i del gas un 21% amb variacions entre regions.
El sector encapçalat per Cristina Fernández de Kirchner s'oposava criticant la política de "concentració d'ingressos i salaris baixos" i reivindicant la congelació del preu del gas i l'electricitat que es va aprovar durant el segon Govern de Kirchner davant l'alça dels preus el 2011.
Encara que s'oposen a aquests ajustaments, els kirchneristes no proposen com a alternativa el no pagament del deute i trencar amb el capitalisme expropiant els capitalistes sense indemnització. Els seus plantejaments no passen de reivindicar un abstracte “capitalisme de rostre humà”, fet que converteix el seu programa reformista en una utopia, que també, com la política del president Alberto Fernández i el ministre d'Economia Martín Guzmán, porta a un atzucac.
Recentment el Senat argentí, presidit per Cristina Fernández, i amb majoria oficialista (peronista), va aprovar un projecte per al pagament del deute a l'FMI amb els béns no declarats a l'exterior. Es va justificar la seva aprovació amb la creació d'un fons estatal compost amb el 20% del capital fugat que, segons els senadors, podria arribar a recaptar 20.000 milions de dòlars. Aquest fons seria aportat per particulars i empreses que tenen béns no declarats a l'exterior. El que no explicaven els senadors era el mecanisme a través del qual convencerien els evasors perquè paguessin aquest impost.
Polarització social
La crisi afecta sobretot la classe obrera. No és accidental que el consum d'herba mate hagi augmentat en els darrers mesos entre la població més pobra per suplir un dinar o sopar. El mate dona la sensació d'omplir l'estómac quan no hi ha res per menjar. I és que per a una bona part de la classe obrera els salaris no són suficients per cobrir la cistella bàsica. Aliments i begudes van pujar un 28% en els primers 4 mesos de l'any, i el mate és un dels pocs productes que s'ha resistit a la inflació (al març la pujada de l'IPC va ser del 6,7%, la més gran des de la crisi del corralito el 2001). No són estranyes aquestes notícies en un país on el 40% de la població viu en la pobresa i un 8,2% malviu en la indigència.
La major part de les pujades salarials pactades en conveni es mouen sobre el 45% i poques arriben al 60%, quedant per sota de l'increment de la inflació. Mentrestant, el salari mínim (SM) va augmentar només un 45% (el mes d'abril l'SM puja a 437 dòlars mensuals).
En realitat, la situació de les masses també es fa més insostenible precisament per la política de retallades del Govern. Exemple d'això és la caiguda de la població que rebia subsidis, aquesta va passar de 8,9 milions de persones el 2020 a 7,5 actualment, generant un gran malestar.
Aquesta crisi social i política ha generat una forta polarització social que s’ha expressat d’una banda amb l’auge explosiu de l’ultradretà Partido Libertario Argentino, de l’ultraliberal Javier Milei, alimentat per l’aprofundiment del gir a la dreta d’amplis sectors de les capes mitjanes. A aquest partit els sondejos li atorguen un 23% dels vots, davant del 27% de l'oficialisme i el 26% de Juntos por el Cambio, l'aliança de la dreta.
Com Trump i Bolsonaro, el racista i ultrareaccionari Milei té un discurs contra la casta política, proposa liberalisme al màxim així com l'eliminació del peso com a moneda, quedant-se només amb el dòlar. El 2021 va aconseguir el 17% dels vots a les eleccions de la ciutat de Buenos Aires.
A l’esquerra, la mobilització de la classe obrera s’està radicalitzant contra la política d’Alberto Fernández. L'u de maig es van congregar 200.000 treballadors majoritàriament oficialistes a Buenos Aires que, atiats per la divisió del Govern, van marxar en protesta contra les mesures d'ajust de l'Executiu. El 10 de maig va començar una marxa federal de 3 dies convocada per organitzacions socials a l'esquerra del Govern d'Alberto Fernández, per confluir a Buenos Aires i protestar «contra els ajustos i el Fons monetari internacional», congregant milers de treballadors, piqueters i les seves famílies de tot el país.
El potencial perquè una alternativa revolucionària, que lluiti decididament per la transformació socialista de la societat, pugui desenvolupar-se decisivament és clar.
Per això cal arrencar la classe obrera de la influència de les organitzacions que avui predominen en el moviment obrer. Això només es pot aconseguir mitjançant una crítica seriosa i rigorosa de la política d'aquestes organitzacions i els seus líders i proposant als sectors més combatius del peronisme un front únic de lluita per les reivindicacions immediates que afecten la vida de les masses.
L'atzucac del capitalisme torna a portar a escena la possibilitat d’un nou esclat social com el Argentinazo de 2001, mostrant els límits de les polítiques reformistes de gairebé dues dècades de kirchnerisme. La putrefacció del sistema capitalista que la política del reformisme allarga està donant ales, com en altres països, a l'extrema dreta. Tasca de la classe obrera argentina és dotar-se d'una autèntica direcció revolucionària que acabi amb aquest malson recurrent.
