Fora el Govern assassí de Duque!
L'aixecament que el jovent i la classe treballadora de Colòmbia protagonitzen des del passat 28 d'abril contra l'ultradretà de Duque ha commocionat el món sencer.
La brutal resposta repressiva de l'oligarquia governant, que fins al moment s'ha saldat amb més de 55 joves i treballadors assassinats a mans de les forces policials, milers de ferits i desapareguts, i centenars de detinguts, no ha aturat la mobilització popular. L’uribisme està desesperat i recorre a tot el seu arsenal de mort, incloses les seves bandes de paramilitars feixistes com s'ha vist en l'atac que va patir la Minga a la seva entrada a Cali.
L'aturada nacional s'ha transformat en una autèntica crisi revolucionària. Durant més de dues setmanes no hi ha circulació fluïda per cap de les principals vies, els ports funcionen sota mínims, són pocs els centres d'estudi que segueixen operatius, i el treball en moltes indústries s'ha aturat totalment. Les mobilitzacions diàries reuneixen a centenars de milers de persones, que podrien ser milions en una situació de normalitat sanitària, mentre l'ofensiva de la població contra l'oligarquia capitalista no para de créixer.
Aquest salt colossal en la lluita de classes a Colòmbia reprèn el fil dels aixecaments i insurreccions que des 2019 sacsegen el continent llatinoamericà, i porta l'acció de les masses fins a un nivell extraordinari.
La diàspora es mobilitza contra la hipocresia imperialista
L'impacte mundial de les protestes és inqüestionable. Les imatges de la violència i l'abús policial han estremit a milions de persones en tots els continents, i el moviment desperta enormes simpaties entre el jovent. Les comunitats d'immigrants colombians, especialment nombroses als EUA i Europa occidental, han cridat a nombroses mobilitzacions en suport a l'Aturada Nacional i contra la repressió amb una participació massiva.
A més de mostrar la solidaritat i la indignació popular, aquestes concentracions també han estat una denúncia clara de la hipocresia dels governs capitalistes. Tot i que la preocupació que la repressió deslligui una revolució hagi motivat algunes reprimendes per part de les diferents institucions imperialistes, el suport de la burgesia mundial a Duque és unànime i ferm. Aquest assassí garanteix, a qualsevol preu, els sucosos negocis que es mantenen al país. Si només una fracció del que passa a Colòmbia succeís a Cuba, Veneçuela o Bolívia, obriria tots els telenotícies, ompliria les columnes dels diaris i les tertúlies televisives i d’arreu del món s'alçarien veus clamant per una intervenció militar exterior o un cop que enderroqués el Govern.
A l'Estat espanyol, a través de telegràfics missatges a Twitter, el PSOE i Unides Podem han rebutjat la violència de manera abstracta, sense assenyalar directament Duque ni el seu govern. El cas d’Ione Belarra, ministra de Drets Socials i futura secretària general de Podem és representatiu.
Belarra va expressar el ferm compromís d'Espanya amb "la construcció de societats pacífiques, justes i respectuoses amb els drets humans a tot el món", apel·lant al paper de l'ONU i la UE. De la UE que no mou un dit per evitar aquesta massacre ni la que pateix el poble palestí? De quines societats justes i pacífiques ens parla Belarra?
Aquesta diplomàcia podrida, típica de la socialdemocràcia, és una capitulació oberta davant els poders imperialistes. Se sosté políticament la complicitat dels governs europeus amb la violència estatal reiterada a Colòmbia, i es renuncia a exigir la caiguda immediata de l'assassí Duque i que pagui pels seus crims. Una posició que no suma, sinó que resta, a la lluita de l'altre costat de l'Atlàntic i que, lamentablement, retrata la deriva dels dirigents d'UP.
Revolució i contrarevolució
Davant la repressió salvatge de l'aparell estatal colombià, el moviment ha començat a organitzar l'autodefensa per garantir la integritat dels que participen en les protestes i el manteniment de l'Aturada Nacional indefinida. Per exemple, han sorgit organismes com les Primeres Línies (joves que de manera coordinada i ordenada resisteixen les càrregues i les repel·leixen) i diferents Comitès de Barris. Pel propi desenvolupament del procés, aquests organismes s'han convertit en assemblees populars on es discuteixen els plans de lluita i s'organitza la vida local.
On més lluny ha arribat aquesta dinàmica ha estat a les zones obreres de Cali, tercera ciutat del país, especialment en els barris de Puerto Rellena i Loma de la Cruz, rebatejats com Puerto Resistencia i Loma Dignididad, respectivament. Allà, les Primeres Línies garanteixen la convivència, distribueixen el combustible que s'expropia a les gasolineres i organitzen el repartiment d'aliments que arriben a través de la solidaritat camperola des de la perifèria de Cali.
Per reforçar l'aturada i les protestes, milers d'indígenes van acudir a la crida de "minga" (trobada) del Consell Regional Indígena del Cauca (CRIC). En la pràctica, l'ocupació de Cali per part del CRIC, coincidint amb els elements de control i gestió popular en diferents barris, podria haver suposat un nou salt en la crisi revolucionària.
Conscient d'això, la burgesia local no podia permetre aquesta situació. L'alcalde de Cali, Jorge Iván Ospina, del Partit Verd, en unitat d'acció amb l’uribisme, va cridar "als ciutadans de bé" a defensar la ciutat, mentre Duque reforçava la presència policial i militar. En coordinació amb la màfia narcotraficant de la ciutat i la policia, es van organitzar piquets paramilitars armats per impedir l'entrada de la Minga a Cali, obrint foc contra la guàrdia indígena i deixant a nou persones ferides greus.
Aquest episodi és el reflex de la radicalització de la burgesia i petita burgesia del país, especialment aquella vinculada al contraban, el narcotràfic i el latifundi, la posició dels quals es veu amenaçada per l'ascens de la lluita de masses, i està disposada a aixafar, sigui com sigui, l'Aturada Nacional. La contrarevolució és l'altra cara de l'avanç de la revolució.
El paper de la direcció reformista
Arran d'aquest formidable moviment de masses que ha posat contra les cordes el Govern i l'Estat capitalista, el dirigent de Colòmbia Humana i candidat a la presidència, Gustavo Petro, ha despertat enormes simpaties, ampliant la seva autoritat davant el moviment pel suport que ha mostrat a la lluita.
De cara a les eleccions legislatives i presidencials hi ha una gran possibilitat que guanyi un suport massiu, fins i tot no es pot descartar ni molt menys que s'alcés amb una victòria històrica. I aquesta és l'estratègia que plantegen al moviment. En un àudio filtrat, s'escoltava al propi Petro dir que l'Aturada Nacional hauria d’haver estat desconvocada i declarada triomfant un cop retirada la reforma tributària, primera victòria puntual de la mobilització, per tornar a "l’estabilitat democràtica". Petro desitja una campanya electoral tranquil·la, per fer-se amb la presidència i gestionar de manera "decent" el capitalisme.
També el Comitè Nacional de l’Aturada, que gaudeix d'una important credibilitat davant el moviment, s'ha vist minat davant l'avantguarda revolucionària per la seva negativa a exigir la dimissió immediata de Duque i la seva resistència a oferir un pla de lluita seriós i ascendent. El pla del CNP, liderat per la Central Unitària de Treballadors (CUT), la principal central obrera, es basa en intentar arribar a acords mínims amb Duque presentant-se com interlocutors fiables i sensats. D'aquesta manera, els interessos burocràtics, i també materials, de la direcció estatal del CNP no es veuen compromesos alhora que mantenen la seva autoritat. No obstant això, la negativa de l'uribisme a dialogar amb el CNP deixa sense sortida a la burocràcia enmig d'una situació de pressió asfixiant.
Enmig de la crisi brutal del capitalisme, la burgesia colombiana és incapaç de fer cap concessió de fons, de manera que ha de recórrer a la repressió i la sobreexplotació per apuntalar al seu règim. El plantejament de Colòmbia Humana i el CNP, de fer una oposició dins el marc de la legalitat constitucional i la lògica d'un sistema oligàrquic que per sostenir-se recorre a la repressió brutal, xoca amb els límits de la realitat. Si se segueix per aquest camí, la conseqüència seria l'esgotament del moviment, la seva fragmentació, i la supervivència d'un govern assassí sostingut sobre la violència estatal.
El socialisme és l'única sortida
El passat 12 de maig es van convocar mobilitzacions centralitzades en les ciutats, com a repulsa a la violència feixista patida per la Minga a Cali. Després de 14 dies d'aturada indefinida, aquesta jornada va tornar a ser un èxit complet, demostrant la resistència, vitalitat i força de les masses colombianes. No obstant això, el manteniment de l'aturada, de manera instintiva i espontània, no pot sostenir-se sense el suport de la gran majoria de la població, entre la qual pot començar a estendre’s l'escepticisme si no hi ha avenços en la lluita, i si no es presenta un programa convincent i realitzable.
En aquest sentit, l'exemple d'organització a Cali marca el camí. No és cap casualitat que ni els paramilitars ni la policia puguin entrar a Puerto Resistència o Loma Dignidad. Mitjançant l'acció directa, en aquests barris s'han aconseguit gestionar els recursos alimentaris i sanitaris, així com l'autodefensa, a través de la democràcia obrera aplicada, per ara, de manera intuïtiva. La creació de la Unió de Resistència de Cali (URC), que aglutina representants de 21 barris de la ciutat, és un gran pas endavant.
La tasca de l'avantguarda revolucionària a Colòmbia és aprofundir en aquest camí, i fomentar l'organització de Comitès d'Aturada a tots els barris, centres d'estudi, de treball, senderes i localitats per a organitzar la resistència i aplicar les demandes de la població. Cal també enfortir aquests organismes i coordinar-los a nivell estatal, mitjançant delegats elegibles i revocables per unificar la lluita per tot el territori. Això seria un impuls formidable per a la victòria del moviment, arrossegant els sectors més dubitatius.
La grandíssima força que les masses colombianes han demostrat ha de ser aprofitada per l'avantguarda revolucionària per aixecar un programa socialista que sí que pugui resoldre les necessitats de la classe treballadora i la pagesia pobra: la nacionalització sense indemnització de la banca i els sectors estratègics sota control obrer, la distribució de la terra acabant amb el latifundisme, la defensa del medi ambient i els recursos naturals davant el saqueig de les multinacionals, el judici popular i el càstig als cossos policials, militars i paramilitars per la repressió salvatge contra el poble i els 6.402 falsos positius reconeguts.
L'aturada indefinida sostinguda durant setmanes, tot i la repressió i les limitacions de les direccions reformistes, és una prova del desenvolupament i l'avanç de la consciència de milions a Colòmbia. Lo lluny que ha arribat la lluita en el seu conjunt, i en particular a Cali, demostra com la correlació de forces és totalment favorable. Juntament a la caiguda immediata de Duque i el seu govern assassí, s’ha d'articular un programa socialista que connecti amb les aspiracions i necessitats de la classe treballadora, el jovent, la pagesia pobra i els indígenes. Lluitar per la via dels fets per aplicar aquest programa i defensar la vida, així com les conquestes assolides, és l'única sortida a la misèria capitalista. És l'hora del socialisme a Colòmbia i a Amèrica Llatina.
Com canten els nostres germans i germanes colombianes a les marxes: ¡A parar para avanzar, viva el paro nacional!
