El 2005, l'esquerra aconseguia desallotjar de la Xunta de Galícia al PP, encapçalat per Manuel Fraga. Ara, tan sols quatre anys més tard, el PP recupera la Xunta. I això amb una participació històrica: el 70'46 %, tres punts percentuals més que el 2005. Estava generalment acceptat que una participació alta afavoria a l'esquerra i una participació baixa, a la dreta. Ara ha passat el contrari. Quina explicació hi ha?
Finalment, l'onada de decepció amb un bipartit que no ha canviat res, va fer realitat la perspectiva que semblava menys probable: una tornada del PP a la Xunta.
2009 % Escons 2005 % Escons diferència en vots
PP 760.591 47,1 39 704.202 44,9 37 56.389
PSOE 483.357 29,9 24 509.340 32,5 25 -25.983
BNG 267.631 16,6 12 307.249 19,6 13 -39.618
Si el 2005 l'esquerra va avantatjar a la dreta en més de 100.000 vots, ara la dreta -sense arribar als nivells del 2001, quan li va treure a l'esquerra més de 80.000 vots- va guanyar per 10.000. La premsa burgesa, per descomptat, procura desanimar a la classe treballadora: si el 2005 van qualificar com a "pírrica" la victòria de l'esquerra per 100.000 vots, ara parlen d'una "victòria aclaparadora del PP", a pesar que la diferència és la desena part i que el PP no aconsegueix la majoria absoluta dels vots, que va ser l'habitual a l’"era Fraga".
D'on prové l'augment de suport electoral al PP?
A les zones rurals, el PP ha retrocedit lleugerament, però on sí ha augmentat de forma significativa va ser a les ciutats, especialment a Corunya i Vigo. Però les dades demostren que aquest augment no va provenir d'un transvasament de vot obrer a la dreta, sinó de les capes mitges urbanes.
La naturalesa de les capes mitges les fa oscil·lar permanentment entre la gran burgesia i la classe obrera. Als darrers cinc anys, i a diferència del que ha passat a la majoria de les autonomies, un sector de les capes mitges urbanes gallegues van girar, en gran mesura, cap a l'esquerra. Un quart de segle de governs de la dreta i l'impacte de la profunda mobilització social de la classe treballadora i la joventut gallegues (LOU, Prestige, guerra de l'Iraq, etc.) van empènyer aquests sectors a votar al PSOE o al BNG, el que va dur a la derrota de Fraga i la formació de la Xunta bipartita el 2005.
Una política decidida per part del bipartit, atacant els beneficis dels grans capitalistes, garantint l'ocupació, facilitant crèdits barats, etc., hagués enfortit el suport a l'esquerra entre els treballadors i atret encara més a les capes mitges. Però la seva política va ser justament la contrària. Res va canviar en essència, el bipartit va suspendre la prova de la pràctica, apareixent com totalment continuista, amb el mateix discurs que el PP sobre la necessitat de donar suport als empresaris perquè "són els que poden crear ocupació i riquesa a Galícia", amb la mateixa política de privatització dels serveis públics, fins i tot algunes de les seves formes es van semblar enormement a les dels temps de Fraga. A aquesta frustració se li va afegir la crisi econòmica. La incertesa, la por davant del futur i les ombrívoles perspectives van despertar els instints més conservadors de les capes mitges. Encara que això tornarà a canviar en el futur, ara li van retornar la Xunta al PP. També cap destacar que el PP va comptar amb l’inestimable ajut de la premsa burgesa, que va participar activament en la campanya bruta del PP, però no és menys cert que això no hagués estat possible si els dirigents de la Xunta no anessin cortejant als empresaris gallecs.
El vot de la classe obrera
La classe obrera gallega s'ha sentit enormement frustrada, i fins i tot empipada, amb el bipartit. Totes les expectatives de millora es van venir a baix. En aquests quatre anys assistim a un gran divorci entre l'actuació de la Xunta bipartita i les preocupacions i problemes quotidians de les famílies obreres.
Els debats estrella, que van omplir les primeres planes de la premsa del país, van ser: l'estatut d'autonomia (on la polèmica va ser si incorporar o no en el seu prefaci la frase "Nació de Breogán"); el repartiment del negoci eòlic entre diferents empresaris, i la constitució o no d'una "comissió de seguiment" de les obres de l'AVE a Galícia. Com és fàcil d'endevinar, les preocupacions dels treballadors es trobaven a anys llum d'aquests fascinants temes d'alta política.
Fins i tot durant la campanya electoral, els mítings insulsos dels dirigents del PSdeG i BNG van ser incapaços de connectar amb la profunda preocupació de la nostra classe social davant el futur, els acomiadaments, l'atur, el deteriorament dels serveis públics... Ni Touriño ni Quintana van parlar el llenguatge dels treballadors ni van connectar, per posar un exemple, amb la profunda indignació que hi ha davant del transvasament de fons públics a les mans dels banquers. La seva política procapitalista, més enllà de les bones o males intencions, no li va oferir res a la classe obrera.
Els símptomes del profund malestar amb el bipartit es van anar expressant durant tota la legislatura: desafiliacions públiques de dirigents de la CIG al BNG, crítiques duríssimes dels sindicats de classe a les polítiques privatitzadores, dues grans manifestacions d'esquerres contra la política de la Xunta convocades sota el revelador lema de "Galícia no es ven”, el vot nul en aquestes eleccions es duplica respecte de les anteriors... La frustració va ser major entre els votants nacionalistes, que veien als dirigents del BNG com els garants d'una política genuïnament d'esquerres.
Tot i que l’1 de març la classe obrera gallega va votar de forma molt majoritària a l'esquerra, també es va abstenir per sobre de la mitjana. Si la participació general va augmentar va ser per una elevadíssima mobilització electoral de les capes mitges.
La Corunya i Vigo
Les dues principals ciutats de Galícia, Vigo i Corunya, van ser la clau per a la victòria del PP. En ambdues es reflecteixen totes les tendències electorals que hem descrit.
El 2005, l'augment de la participació electoral als barris obrers d'aquestes dues ciutats va ser molt important per a la victòria de l'esquerra En aquesta ocasió, el transvasament del vot de les capes mitges cap al PP -sumat a la seva major participació electoral- i l'augment de l'abstenció als barris obrers van produir l'efecte contrari.
A Corunya, el PP obté 10.000 vots més que el 2005 i l'esquerra perd 18.400. Un alt percentatge del vot d'esquerres no es trasllada a la dreta (fins i tot tenint en compte el vot a UPyD), sinó que va a l'abstenció. El gruix de l'avanç del PP es produeix als districtes 1 i 3 (els districtes de la petita burgesia), en els quals aconsegueix 4.100 vots més que el 2005. Per la seva banda, a Monte Alto, bastió tradicional de l'esquerra, el PSOE baixa del 44% al 36% i el BNG del 25'3% al 16%. El següent quadre, que mostra algunes meses electorals de Monte Alto on l'esquerra obté molt bons resultats, reflecteix també el comparativament alt grau d'abstenció entre la classe obrera.
PSdeG + BNG abstenció Mesa electoral
57% 37,2% 02-010-B
58% 41,4% 02-013-O
59% 43,7% 02-019-O
A Vigo, es produeix el mateix fenomen: participació massiva a les zones de residència de les capes mitges i abstenció comparativament molt major als barris obrers.*
Zona obrera PSOE+BNG Abstenció Mesa
Lavadores 63% 35,70% 07-036-A
Teis 64,50% 40,30% 06-011-A
Teis 58,80% 37,70% 06-003-A
Zona capes mitges PP Abstenció Mesa
Policarpo Sanz 68,20% 26,20% 1-004-A
Policarpo Sanz 62% 24,30% 1-012-O
Conclusions
La tornada de la dreta a la Xunta és una notícia molt dolenta per als joves i els treballadors. Els atacs als nostres drets, a l'idioma, a les despeses socials i a les nostres condicions laborals no es faran esperar, i menys en un moment de crisi econòmica tan profunda com l'actual. A la seva primera roda de premsa com a president electe, Feijóo ja va anunciar la privatització dels serveis socials.
Però el PP no es trobarà un camí asfaltat: la classe obrera gallega està molt mobilitzada. El profund malestar a la base de la societat duu temps expressant-se: a les massives mobilitzacions dels últims anys li ha seguit una onada de vagues. El 2006, les jornades perdudes per vaga van augmentar un 1.477%!!! respecte del 2005. I el 2007, van augmentar un 147% respecte del 2006.
La responsabilitat que la classe obrera no votés massivament l’1 de març recau, única i exclusivament, sobre els dirigents del PSdeG i del BNG, que van ser incapaços d'aprofitar l'ambient extraordinàriament favorable. Però la indiferència i fins i tot, en alguns casos, l'obert menyspreu cap als dirigents del PSdeG i BNG no significa apatia. Com a la resta de l'Estat, entre un sector significatiu dels joves i els treballadors existeix un sentiment anticapitalista més o menys conscient i una predisposició a organitzar-se per a lluitar contra aquest sistema.
* Per descomptat, aquesta relació entre barri obrer, vot a l'esquerra i abstenció no es repeteix matemàticament mesa per mesa, però aquesta mostra sí expressa la tendència general.
