El poder de la lluita i l’organització popular davant l’emergència climàtica
Baix l’alerta taronja declarada el passat 14 de juny de 2025, AragóBaix l’alerta taronja declarada el passat 14 de juny de 2025, Aragóva enfrontar unes pluges torrencials que provocaren greusinundacions, amb danys materials, riscos per a la vida i un impactesocial profund.
Dotze localitats negades, talls en infraestructures i serveis bàsicsalterats. Diversos municipis com Azuara, Letux, Herrera de losNavarros, Villar de los Navarros, Moyuela, La Zaida o Almonacid de la Cuba han sol·licitat ser declarats zona catastròfica a causa de la magnitud del desastre. Les pluges deixaren més de 100habitatges afectats, fàbriques inundades, conreus arrasats i caminsintransitables. Al voltant de 500 persones es quedaren sense subministrament elèctric en algunes de les zones més colpejades.
La resposta institucional davant uns esdeveniments climàtics. La resposta institucional davant uns esdeveniments climàtics extrems que s’esperen cada vegada més freqüents repeteix un patró deficient: recursos meteorològics precaris i coordinació improvisada. El director general d’Emergències del Governd’Aragó, Miguel Ángel Clavero, va reconéixer a Radio Zaragoza que la intensitat real del temporal va superar les previsions, i va admetre que “només comptàvem amb un pluviòmetre a la zona afectada” de la CHE, una errada de primera magnitud que va dificultar l’anticipació del desastre. El resultat és una resposta reactiva, no preventiva, davant un fenomen que no hauria d’entendre’s com un esdeveniment aïllat, sinó com una manifestació concreta de les alteracions climàtiques que la conca mediterrània ve patint les últimes dècades.
El Mediterrani escalfat: motor d’episodis climàtics extrems
El Mediterrani és una regió especialment vulnerable al canvi climàtic per la seua situació geogràfica i per la dinàmica atmosfèrica que la caracteritza. L’escalfament global —resultat directe de l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera,causats principalment per la crema massiva de combustibles fòssils— ha provocat un augment sostingut de la temperatura mitjana global, amb efectes particularment aguts en zones mediterrànies.
Aquest escalfament intensifica l’evaporació de la superfície marina i terrestre, augmentant la humitat en l’atmosfera. Al mateix temps, altera els patrons de circulació atmosfèrica i provoca una major inestabilitat climàtica, amb episodis més freqüents intensos de precipitacions extremes. En concret, les tempestes convectives i els episodis de gota freda es fan més violents iduradors, generant inundacions ràpides i devastadores, com s’ha constatat tant en la DANA de València d’octubre de 2024 (més de 500 l/m² en 8 h i 232 morts), com en les recents pluges aragoneses.
Segons l’IPCC, “les activitats humanes —principalment l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle per l’ús d’energia… han causat inequívocament l’escalfament global”.
Aquest escalfament, que ja ha arribat a 1,6 °C per damunt delsAquest escalfament, que ja ha arribat a 1,6 °C per damunt dels nivells preindustrials, va de la mà d’un capitalisme fòssil que essosté en l’extracció intensiva de recursos i en l’externalització sistemàtica dels impactes ambientals i socials cap a la perifèria del sistema econòmic (a altres persones, territoris o generacions).
El capitalisme no sols ha provocat la crisi ecològica i climàtica;també ha generat desigualtat, pobresa i precarietat a escala global.La seua lògica extractivista i productivista —orientada al’acumulació il·limitada— impedeix qualsevol solució real isostenible que desafie els seus fonaments i perpetua la degradaciódel planeta i la desigualtat social.
Enfront l’abandonament institucional: la força de la solidaritat i l’autoorganització
Enfront la inacció de les institucions, la resposta social a l’emergència ha demostrat, una vegada més, el potencialtransformador de la solidaritat popular. Companyes i organitzacions socials de l’Horta Sud han desplegat xarxes de suport mutu per ajudar les persones afectades, en les tasques deneteja i reparació, i oferint ajuda i solidaritat a qui ha perdut la casa o els mitjans de vida.
Aquest teixit d’autoorganització demostra que la veritable resiliència davant les crisis no resideix en les precàries polítiques públiques neoliberals, sinó en la capacitat de les comunitats per articular respostes col·lectives basades en la cooperació, la cura mútua i el reconeixement de la interdependència ecològica i social.
La crisi climàtica exigeix un canvi radical en el model econòmic i social que la genera. Des d’Esquerra Revolucionària defensem la necessitat de nacionalitzar les palanques fonamentals del’economia: els grans grups financers i empresarials que exploten recursos naturals limitats com l’aigua, els aqüífers, les terres fèrtils, els minerals crítics (liti, coure, etc.) o l’energia, tots ells huien mans de grans monopolis i que haurien de ser expropiats i posats sota control democràtic.
Això permetria planificar democràticament l’economia en funció de les necessitats socials i la sostenibilitat mediambiental del planeta, i no del màxim benefici i l’acumulació de riquesa per auns pocs, lluitant decididament contra l’emergència climàtica i per una planificació social que evite que catàstrofes com la DANA deValència tornen a costar tantes vides i deixen tanta devastació. La gestió democràtica i justa dels recursos i la planificació ecosocial baix control de la classe treballadora i el poble són imprescindibles per fer front als reptes que vénen.
Esta manera d’afrontar les catàstrofes des de baix, agafa cos en companyes com Ana Isabel Martínez, coordinadora de la Nau Albal Zona Zero València i presidenta de València és Refugi.
Després de viure en primera línia la DANA de 2024 a l’Horta Sud, Ana Isabel es va traslladar a Aragó per donar suport a les comunitats afectades per les inundacions, compartint experiències, aprenentatges i estratègies de resistència. Parlem amb ella sobretot açò, en una xicoteta entrevista que transcrivim a continuació:
Quines similituds i diferències has vist entre la situació a València i la que s’està vivint ara a Aragó?
En primer lloc, pel que fa a les diferències, el que va passar a l’Horta Sud va ser una catàstrofe quasi sense precedents en territori espanyol perquè eren més de 300.000 persones afectades,79 municipis, més de 228 víctimes mortals, 5 dies sense cap mena d’ajuda institucional, ajuntaments que no van saber estar a l’altura.No obstant això, la zona afectada d’Aragó és una zona molt localitzada, poblacions molt menudes, on el nombre de cases afectades es poden comptar. Les inundacions foren el divendres ala nit, i el dilluns ja estava el president autonòmic, també bombers fent rescats, i Creu Roja fent cures ambulatòries i traslladant ferits a ambulatoris no afectats, treballadors socials anant casa per casa apuntant necessitats, el dimarts ja estava la UME... Així que la resposta institucional no ha tingut res a veure, sí que hi ha hagut ferits, però no víctimes mortals, i la resposta ha sigut més ràpida que a València, encara que no la necessària. Pel que fa als alcaldes, l’alcalde d’Azuara anava de fang fins a les orelles i plorava com un més del poble.
Pel que fa a les similituds: Clar, quan arribàrem i veiérem el fang, les grues alçant els cotxes, els mobles com s’anaven traient delshabitatges al carrer, doncs va ser com viatjar 7 mesos enrere en el temps. Quan has estat en les zones afectades veus clarament totes les similituds. El clam del poble era el mateix: “No ens han avisat”. Hi hagué molts danys a agricultors, per exemple, havien perdut 200 vedells que estaven ofegats, amb els cossos per ahí. Hi ha hagut gent que ha perdut la forma de vida. A nivell del govern autonòmic també veiérem similituds clares: el president d’Aragó,Jorge Azcón, estava de boda i va tardar a arribar a les zones afectades. Nosaltres arribàrem abans que ell i que la UME. Alguna cosa s’està fent malament quan la resposta ciutadana és més ràpida que la institucional, és un problema que cal posar damunt la taula.Com pot ser que gent afectada de la zona zero de València arribe fins a Aragó abans que el president autonòmic i la UME? La reacció del poble a la seua arribada fou la mateixa que el poble valencià: “On estaves?!”
Des de la teua perspectiva com a afectada, què és el que més falta fa en aquests moments per donar suport a les persones que estan patint ací?
És molt important que la societat civil estiga present i romanga amb projectes assistencials, ja siguen projectes de reconstrucció,repartiment d’aliments, acompanyament psicològic, tallers, el quesiga. Perquè la societat civil organitzada, per exemple a València,encara no pot aparéixer només una vegada al mes, hem d’estar de manera contínua perquè encara que el temps i els mesos passen,dins de les plantes baixes el temps està parat, les cases continuen destrossades, garatges on encara no s’ha entrat, ascensors que no funcionen, centres educatius sense reconstruir, xicotets negocis que encara no han pogut tornar a obrir la persiana, ajudes que no arriben perquè la burocràcia ho dilata… Així que ací encara fa falta molta ajuda, fins i tot en el que no són plantes baixes. Per exemple, estem atenent setmanalment amb aliments famílies que viuen en edificis, però tenen derrames, entre portals, garatges,apuntalaments, de fins a 200.000 euros, i el consorci d’assegurances els ha pagat 9.000. La gent està demanant préstecs per fer front a tot això i esta totalment ofegada; cap salari actual,ni pensió, ni prestació, amb la inflació tan desproporcionada i l’escàs augment salarial, pot fer front al dia a dia amb totes aquestes despeses afegides. Quan estàvem en el fang vam prometre que no abandonaríem la gent i eixe és el principi al qual seguim aferrades, perquè creiem en la capacitat transformadora de la societat civil organitzada.
Com ha sigut l’acollida i la col·laboració amb la gent local?
Amb la gent local ha sigut una meravella. Nosaltres intentem fer un treball d’ajuda humanitària de qualitat, portem més de quinze anys, així que sempre treballem contactant prèviament amb la gent local per atendre necessitats exactes i no necessitats pròpies. Així que hi hagué una comunicació prèvia, en la qual ens van transmetre que ens estaven esperant, sabien què portàvem per al repartiment, i com que sabien que érem de València (vam ser, per desgràcia, els primers en arribar), es va crear de seguida molta vinculació, ens reberen plorant i abraçant-nos.
Quin paper creus que té la societat civil organitzada entre les comunitats afectades per superar aquestes crisis?
Jo sempre he sigut partidària que la societat civil té l’obligació de romandre, perquè un dels problemes que ens ha portat al punt antropològic en què estem és que hem delegat completament en unes institucions que han demostrat per activa, per passiva i de manera reiterada que no estan a l’altura i que no posen la vida humana ni els drets socials ni de cap altre tipus com a prioritat. Aleshores nosaltres no podem anar cada quatre anys a depositar una papereta i pensar que eixa és tota la participació que hem de tindre en els nostres propis territoris. La societat civil autoorganitzada és imprescindible, més encara hui, i probablement molt més en un futur proper. Actualment ja tenim més capacitat de resposta immediata que les mateixes institucions, i hem de continuar lluitant per romandre, per existir, per a què se’ns escolte,i més actualment. La gent ens hem d’organitzar també per a fer unes polítiques participatives en les quals prenguem les regnes,per a exigir els nostres espais dins de les institucions com a societat civil organitzada, i no com a meres figures aparentment participatives però que, en la realitat, no ho són.
Quins aprenentatges creus que hauríem de traure d’aquestes dues experiències per a preparar-nos millor davant futures inundacions?
Sabem que les inundacions i riuades formaran part de la nostra nova realitat, sobretot a la vessant mediterrània. Coneixem perfectament la temperatura de la mar i sabem en què es traduirà cada tardor. Hem après en el fang, i és precisament aquest aprenentatge el que volem incorporar en la nostra manera d’organitzar-nos.
No parle només d’aquesta resposta —que em fascina— dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER), sinó també de la capacitat de reacció ràpida davant les emergències.De cara al futur, hem d’estar presents, crear vincles i xarxes de contacte, unificar-nos com a comunitat afectada —i potencialment afectable— i extrapolar el model dels CLER a altres zones.Perquè, des de la nostra narrativa de defensa dels drets humans i de la justícia social, hem d’assumir que arribem tard: l’extrema dreta ja ha entés que el poble escolta i confia en qui està present en el moment més dur: qui apareix amb menjar quan hi ha fam, qui ofereix ajuda quan hi ha necessitat, qui entra a ta casa i t’ajuda atraure el fang. És ací on ens estem disputant el relat i la legitimitat.I ells ja estan jugant aquesta partida, per això nosaltres també hemd’estar-hi.
A València vam veure el desembarcament de personatges de l’extrema dreta, influencers, pseudoperiodistes i oportunistes de tot tipus que instrumentalitzen aquesta falsa ajuda humanitària amb fins polítics. Nosaltres, en canvi, anem a quedar-nos.
La nau d’Albal —eixa nau de totes per a totes— es quedarà per a fer ajuda humanitària de veritat. Sabem que això incomoda, però hi ha estructures i grups —suposadament organitzats per a ajudar— que generen més mal que suport. Ho vam tornar a veure este dilluns a la nit a Azuara: van col·lapsar el poble només per a fer-se una foto.
De cara al futur, hem d’estar presents, crear vincles i xarxes de contacte, unificar-nos com a comunitat afectada —i potencialment afectable— i extrapolar el model dels CLER a altres zones. A Letux, on la gestió municipal va ser desastrosa, vam estar parlant amb veïnes sobre la necessitat de crear comitès locals i ens vam oferir a tornar quan passe l’emergència per a explicar com fer política participativa, per a formar part activa del procés de reconstrucció. Ens van dir que sí.
Les desgràcies, si es treballen des de la societat civil organitzada, poden convertir-se en autèntiques oportunitats d’emancipació.Però per a això cal diàleg i acció. Les paraules, per si soles, es buiden de contingut. Necessitem les dues coses: discurs i acció.Sense una, l’altra no transforma res.
