En el món en flames que ens envolta la crisi estratègica de l'esquerra no fa més que amplificar-se, tant internacionalment com aquí. Des del Govern, els dirigents del PSOE i els seus lacais de Sumar insisteixen: som l'única oportunitat per a frenar l'extrema dreta. I ho afirmen els mateixos que amb les seves polítiques no fan més que reforçar les posicions de la reacció.
Vessar llàgrimes de cocodril per l'holocaust que sofreix el poble palestí ja provoca nàusees. Les declaracions i gestos buits mai pararan el genocidi, tan sols demostren la hipocresia d'un Govern que continua comerciant a tota màquina amb l'ens sionista, i les relacions diplomàtiques i militars del qual continuen intactes després de saber que més de 70.000 vides innocents, majoritàriament de nens i dones, han estat segades gràcies a aquesta col·laboració i la de molts altres.
Ens parlen de pau, però preparen la guerra. Sí, Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, colze a colze. I no els cau la cara de vergonya. Ens parlen de pau, però aproven els majors pressupostos militars de la història. Ens parlen de pau, però se sotmeten sense dir res a l'OTAN i a les exigències de Trump. En tot segueixen l’estel·la de l'amo: quan traeixen al poble sahrauí, quan corren rabents a Damasc per a rendir tribut a l'integrisme més obscurantista, o quan aplaudeixen i financen al règim neofeixista de Zelenski.
Sí, la política burgesa és l'art de la mentida, la simulació i la diplomàcia podrida. I aquestes destreses estan en l'ADN de la socialdemocràcia.
Sota el patrocini de Pedro Sánchez, els beneficis de les corporacions de l'IBEX 35 i la gran banca estan batent tots els rècords imaginables. Notícies que són celebrades amb algaravia des de la Moncloa, i que tenen molt a veure amb la pau social i la desmobilització sindical que imposen les cúpules de CCOO i UGT.
Mentrestant, l'empobriment de la classe obrera i la joventut és cada dia més visible. No és demagògia.
L'accés a un habitatge digne s'ha convertit en un somni impossible. Aquest Govern, siguem honestos, continua permetent milers de desnonaments i no ha mogut un dit per a posar límit al negoci multimilionari dels fons d'inversió, bancs i casolans rendistes, que s'enriqueixen a costa dels nostres salaris sota el mantell protector de les institucions i la legislació.
Ens diuen que combaten a la reacció. Com? Mantenint en vigor la Llei Mordassa? Negant-se a indultar als sis joves antifeixistes de Saragossa empresonats des de fa més d'un any, o a Pablo Hasél a la presó des d’en fa més de quatre? Blindant a una justícia plena de feixistes que criminalitza la lluita obrera? O quan el seu ministre de l'Interior infiltra a policies en els moviments socials d'esquerra i encoratja a la Brigada Central d'Informació per a organitzar muntatges en benefici de la ultradreta, com ha fet amb les 7 estudiants de Somosaguas a Madrid?
No hi ha alternativa, insisteixen. O ens voteu o arriba la reacció. Però la reacció ja ha arribat. A Madrid ja sofrim a la ultradreta ayusista, i a la València de la Dana passa el mateix, i a Castella i Lleó, i a Galiza, i en tants d’altres territoris on la reacció ha copat les palanques del poder polític per a executar fins al final els plans de privatització dels sectors públics estratègics que els Governs del PSOE van iniciar, van estendre i van reforçar durant dècades.
I ara, sigueu concrets, vosaltres que ens interpel·leu a tothora perquè us votem: quines són les vostres mesures reals per a impedir que s'arrasi amb la sanitat i l'educació públiques? Quantes elèctriques heu renacionalitzat o renacionalitzareu? Quin percentatge més del PIB dedicareu als serveis públics essencials, a garantir que no siguin pastura de la cobdícia dels monopolis privats? Quants habitatges públics teniu previst edificar per a acabar amb l'especulació immobiliària? Només amb formular les preguntes les respostes són clares.
Però no us n’adoneu que la responsabilitat que avanci l'extrema dreta és la conseqüència de la vostra negativa a enemistar-vos amb els poderosos, de totes les renúncies a aplicar mesures conseqüentment d'esquerra? Tan difícil és entendre que actuant com els majordoms del capital l'única cosa que feu és reforçar els discursos i la demagògia reaccionària?
Deixeu de culpar als treballadors i la joventut, que són els que omplen els carrers de manifestacions massives per l'educació i la sanitat públiques, per l'habitatge digne i contra el genocidi sionista i el feixisme. Sou vosaltres els que alimenteu les sortides individuals, els que actueu com una rèmora impedint que la consciència de classe avanci, els que boicotegeu l'organització col·lectiva i la mobilització perseguint-la amb la vostra policia. El vostre model de capitalisme liberal és un frau que fa aigües pertot arreu.
No, aquesta no és l'esquerra que necessitem ni mereixem. I llavors? Llavors només queda un camí: reconstruir l'esquerra, i fer-ho amb les eines que sí han demostrat ser útils i eficaces en la lluita contra els nostres enemics de classe, contra els capitalistes i les seves institucions, contra el militarisme i les guerres imperialistes, a favor de la solidaritat internacionalista, en defensa dels drets democràtics i per a enfrontar l'amenaça de l'extrema dreta i el neofeixisme.
Una esquerra que advoqui per la lluita de classes i la mobilització, en els fets i no sols en les paraules, que defensi sense complexos el socialisme i la independència política dels treballadors, que entengui el Parlament com un mitjà per a la propaganda i la denúncia revolucionària, i que rebutgi enèrgicament la participació en Governs capitalistes i aquest ministerialisme “d'esquerres” que al final sempre es plega, en els assumptes fonamentals, davant la plutocràcia.
L'experiència ha demostrat que no es pot assaltar el cel a través del Butlletí Oficial de l'Estat. Que els escuts socials només els pot generar la mobilització de masses, que és l'única cosa que arrenca conquestes, i que participar en un Govern otanista ahir i clamar avui contra l'OTAN, quan ja no hi ha ministeris que defensar, erosiona la credibilitat política més que qualsevol altra cosa. Si se segueix per aquest camí sense reconèixer errors, i el projecte no és més que un trampolí per a tornar a repetir el mateix, el fracàs està assegurat.
No, la legitimitat de l'esquerra es construeix entenent que el capitalisme no es pot reformar. Cal enderrocar-ho. El pragmatisme del qual tant ens parla la socialdemocràcia, en totes les seves versions, només ens condueix a convertir-nos en els doctors d'un sistema gangrenós que mereix desaparèixer i, per tant, en còmplices necessaris perquè la barbàrie continuï campant al seu aire.
Hem de trencar amb aquesta lògica. L'esquerra només pot ser revolucionària si vol complir amb l'emancipació del gènere humà. Que no ens cansin amb les seves mentides.
