Els sindicats han de reaccionar: cal preparar la vaga general
Els efectes socials de la crisi capitalista a l'Estat espanyol són cada vegada més amplis i devastadors. La xifra d'atur ja ha arribat als 3,5 milions de persones i la situació empitjora de forma accelerada. De 1.166.528 desocupats nous en els últims dotze mesos, pràcticament una tercera part, 350.000, es van produir tan sols al gener i febrer de 2009. Encara que el ritme actual d'increment de l'atur es reduís a la meitat, una cosa molt improbable, l'atur sobrepassaria àmpliament els quatre milions de desocupats el 2009. Ara mateix ja hi ha 827.000 famílies que tenen tots els seus membres aturats i, segons dades facilitades per IU, 1,5 milions de desocupats hauran deixat de percebre el subsidi d'atur a la primavera.
Aquesta dramàtica situació, per si mateixa, demostra el fracàs i l'engany que han suposat i segueixen suposant les mesures de rescat impulsades pel govern, i que han actuat en una sola direcció: preservar els interessos de la gran Banca i dels empresaris. Són 250.000 milions d'euros (equivalent al 25% del PIB) els diners públics que el govern de Zapatero té compromès per a bancs i caixes. Aquesta ingent quantitat de recursos ha permès a les entitats financeres seguir repartint sucosos beneficis, però no ha evitat, en absolut, la crisi ni les seves demolidores conseqüències per a milions de famílies treballadores. AL contrari: aquesta desorbitada despesa públic introdueix noves contradiccions en el sistema i compromet seriosament les futures prestacions socials.
Nova ofensiva contra els treballadors
No obstant això, el govern de Zapatero no ha tret altra conclusió d'aquesta experiència que la necessitat de seguir aprofundint en la mateixa línia. Es preparen noves intervencions en bancs i caixes amb la finalitat de" sanejar-los" amb més diners públics i, amb el paquet de mesures anunciat el 3 de març, es dóna una altra volta de rosca en l'abaratiment dels costos laborals per a l'empresari. Segons informa Cinco Dias es bonificaran el 50% de les cotitzacions a la Seguretat Social a aquelles empreses que efectuïn un ERO de suspensió temporal si després mantenen un any els llocs de treball; s'ajornarà el pagament de les quotes a la Seguretat Social a aquelles empreses amb problemes de tresoreria; s'incrementarà la bonificació dels contractes indefinits a temps parcial; s'ampliaran els crèdits a través de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) i, el més increïble, es destinarà la prestació per atur a bonificar a les empreses que contractin a desocupats. Totes aquestes mesures tenen una lògica aclaparadora: substituir ocupació de qualitat, ocupació amb salaris dignes, per contractes de treball escombraries que permeten a la patronal una reducció molt important dels seus costos salarials per a augmentar els seus beneficis, a compte de les finances públiques.
A pesar que aquestes mesures són un autèntic escàndol -són senzillament més regals als empresaris-, que tampoc resoldran el problema de l'atur, el secretari general de la CEOE, José María Lacasa, va declarar que "s'han quedat curtes", exigint una autèntica reforma laboral per a abaratir l'acomiadament, incloure les ETTs en el servei d'ocupació i rebaixar les quotes empresarials a la Seguretat Social de forma permanent, entre altres reivindicacions. Gerardo Díaz Ferrán, president de la CEOE, havia exigit, poques setmanes abans, que "els EROs han de ser ràpids i sense la necessitat d'autorització prèvia de l'Administració".
La crisi, a pitjor
Malgrat la quantitat de diners públics sense precedents que l'Estat destina a banquers i empresaris, la inversió privada està caient abruptament. A l'últim trimestre de 2008 les inversions en béns d'equip van caure un 9,7% respecte al mateix període de 2007, el que augura una caiguda de l'activitat econòmica molt major de la que ja s'ha produït fins al moment. Aquestes xifres fan que ressonin encara més ridícules les imploracions lacrimògenes als capitalistes perquè inverteixin i canviïn de "model de creixement".
L'esquema dels empresaris és un altre: salvar el seu capital com sigui, traient-lo del sector productiu si és necessari i exigir al govern, sense límit, més diners públics i noves mesures per a reduir els costos salarials. L'autèntic "model" de funcionament econòmic salta a la vista: els recursos públics destinats a ajudar als capitalistes són cada vegada majors, mentre els capitalistes inverteixen cada vegada menys. Resultat: es produeix una transferència directa dels diners dels treballadors (que són els que més recursos generen a l'Estat) a la butxaca dels capitalistes sense que aquests compleixin, en absolut, el teòric paper de" generadors de riquesa i d'ocupació" que els defensors d'aquest sistema els atribueix.
Des de l'inici de la crisi les mesures del Govern s'han centrat a desviar els recursos de l'Estat cap a les butxaques dels capitalistes. No obstant això, el fracàs dels "plans de rescat" s'ha fet evident, i les perspectives de recessió s'han consolidat. En aquest context, els capitalistes estan apostant decididament per una ofensiva contra els treballadors, sota la coartada del que ells anomenen "reformes estructurals". En altres paraules, la creació d'un marc de relacions laborals en el qual els salaris i les prestacions socials es redueixin significativament, encara més del que ja es van reduir en el període de creixement econòmic. Els capitalistes saben que això no evitarà la recessió, però la recessió mateixa aguditza la necessitat de prendre mesures per a preservar la seva posició enfront dels competidors i el seu nivell de beneficis.
El govern de Zapatero sembla haver assumit plenament aquesta dinàmica. Així, les mesures aprovades a principis de març són l'avantsala d'un enduriment de la seva política social, en particular, de l'aprovació d'una nova reforma laboral que abarateixi el cost dels acomiadaments. Inevitablement intentaran més atacs, orientats a reduir la despesa en sanitat, educació i atur. Aquesta és la dinàmica que acaba assumint qualsevol govern que accepti la lògica del sistema capitalista. Després de destinar grans quantitats de diners als capitalistes, més d’hora que tard, es veuran obligats a utilitzar les tisores contra les despeses socials per a compensar-lo. El saldo de les administracions públiques ha passat d'un superàvit de 23.259 milions d'euros el 2007 (2,2% del PIB) a un dèficit de 41.874 milions el 2008 (-3,82%), una bolcada que no té parangó a escala internacional.
Preparar la vaga general
Una de les preocupacions més serioses del govern de Zapatero ha estat la d'evitar obrir un escenari de confrontació social. Per això ha insistit tant, de paraula, que es mantindria i ampliaria la protecció social a pesar de la crisi, i que no es faria cap reforma sense el consens dels agents socials, és a dir, sense l'aprovació dels dirigents de CCOO i UGT. No obstant això, la gravetat de la crisi i els límits de la política pressupostària exigeixen, amb urgència, l'acceleració de mesures contra els treballadors, amb o sense consens dels sindicats. Malgrat tots els esforços per assolir un equilibri entre la necessitat d'emprendre atacs brutals contra els treballadors i preservar l'estabilitat política i social, finalment aquest equilibri es trencarà.
Ni el govern, ni els dirigents sindicals, i en veritat ni tan sols la CEOE, volen un escenari de conflictivitat social. La principal dificultat per a aplicar les "reformes estructurals" no està en el programa o la voluntat subjectiva dels "agents socials" sinó en el clima social; en el profund malestar existent entre la classe obrera i la joventut; en el fet que la idea que estem tots en el "mateix vaixell" no ha calat malgrat la gravetat de la crisi; més aviat al contrari, el contrast entre la diligència del govern a donar tota classe de suports a banquers i empresaris i la seva passivitat enfront de la cascada de EROs i acomiadaments ha aguditzat la percepció que existeixen interessos socials ben enfrontats en aquesta crisi. Aquest és l'aspecte de fons de l'ambient social.
D'altra banda, als dirigents del PSOE els agradaria que el PP s'impliqués en les impopulars mesures que el govern té previst aplicar. Però Rajoy, encara que s'ha apartat de l’histerisme feixistoide del període anterior, difícilment abandonarà la tàctica de deixar que Zapatero es cremi ell solet en aquesta crisi, encara que la dreta sigui la primera a estar d'acord en la necessitat d'atacar als treballadors. Aquesta orientació li ha ofert bons resultats a Galícia, i són un nou advertiment de les conseqüències electorals que pot tenir la política "realista" de Zapatero: afavorir políticament, i sobretot electoralment, a la reacció. Com més agressiu es mostri el govern enfront dels treballadors, més feble estarà el PSOE enfront del PP, la qual cosa introdueix un altre element de tensió i inestabilitat en la situació política general, constituint també la llavor de les futures crisis internes en el PSOE.
En qualsevol cas, és necessari revertir la dinàmica d'atacs, plantar cara a la patronal i obligar al govern a donar un gir de 180 graus. Els diners públics s’han d'utilitzar per a defensar als desocupats, els salaris i els serveis públics (educació i sanitat). Quantes més cessions facin els dirigents sindicals a la patronal i al govern menys condicions tindran per a plantar cara a una ofensiva que té també com objectiu afeblir la pròpia capacitat dels sindicats. Per això els sindicats de classe han de trencar amb aquesta dinàmica d'acceptació passiva de la crisi i passar a la mobilització unificada a tot l'Estat, organitzant ja una vaga general en els pròxims mesos que comptaria amb el suport, sens dubte, de milions de treballadors, desocupats i joves. Els exemples de França, Itàlia, Irlanda o Grècia mostren el camí que cal prendre per a frenar els atacs i defensar els nostres llocs de treball.
La crisi econòmica està posant en evidència que no hi ha marge per a satisfer els interessos dels capitalistes i dels treballadors alhora; que les millores de les condicions de vida de les masses no només no avancen gradualment de la mà del lliure mercat sinó que corren el perill de sofrir una brusca reculada; que l'Estat capitalista no serveix per a redistribuir equitativament la riquesa social sinó per a accelerar la seva canalització cap a una minoria de privilegiats. És a dir, la crisi està posant en evidència no només el fracàs del capitalisme sinó d'aquelles idees i d'aquelles pràctiques polítiques que sostenen que és possible un capitalisme de rostre humà.
A l'època de decadència capitalista, les úniques millores i conquestes serioses per a la majoria de la societat només poden ser producte d'una lluita massiva, continuada, organitzada i conscient de la classe obrera i de la joventut, és a dir de la lluita per apartar a la burgesia de les palanques del poder polític i econòmic de la societat; de la lluita per la revolució socialista. No hi ha sortida més realista.
