La importància cardinal que el marxisme atorga a la qüestió nacional radica en el fet que només una política correcta en aquest terreny pot garantir l'èxit de la revolució, especialment en aquells estats de composició plurinacional, com la Rússia tzarista, autèntica "presó de pobles", en la qual va desenvolupar la seva acció revolucionària el Partit Bolxevic.
"Qualsevol que siguin les destinacions ulteriors de la revolució soviètica -i està lluny encara del port- la política nacional de Lenin entrarà per a sempre en el patrimoni de la humanitat"
Lev Trotski, Història de la Revolució Russa
"Completa igualtat de drets de les nacions; dret d'autodeterminació de les nacions; fusió dels obrers de totes les nacions; aquest és el programa nacional que ensenya als obrers el marxisme"
V.I. Lenin, El dret de les nacions a l'autodeterminació
La importància cardinal que el marxisme atorga a la qüestió nacional radica en el fet que només una política correcta en aquest terreny pot garantir l'èxit de la revolució, especialment en aquells estats de composició plurinacional, com la Rússia tzarista, autèntica "presó de pobles", en la qual va desenvolupar la seva acció revolucionària el Partit Bolxevic.
La defensa del dret a l'autodeterminació
El 57% de la població de l'Imperi rus estava formada per minories no russes, oprimides nacionalment per la burgesia de la nacionalitat dominant. I com explica Trotski "el gran nombre de nacions lesionades en els seus drets i la gravetat de la seva situació jurídica donaven una força explosiva enorme al problema nacional en la Rússia tzarista".
Només una política d'oposició intransigent a l'opressió nacional per part dels bolxevics podria unir a la classe obrera de les diferents nacionalitats que componien l'imperi. Però "amb això, el partit bolxevic no es comprometia en cap manera a fer propaganda separatista. A l'única cosa que es comprometia era a lluitar amb intransigència contra tot tipus d'opressió nacional, incloent la retenció per la força de qualsevol nacionalitat en els límits d'un estat comú. Només per aquest camí el proletariat rus va poder conquistar gradualment la confiança de les nacionalitats oprimides".
Al mateix temps que els bolxevics lluitaven contra l'opressió nacional, es negaven categòricament a aplicar una estructura "federal" en el si del partit, que dividís als obrers en línies nacionals. Al cap i a la fi, "una organització revolucionària no és el prototip de l'Estat futur, és únicament l'instrument per a crear-lo. L'eina ha de ser adequada per a la fabricació del producte, però de cap manera ha d'assimilar-se a ell", ja que "únicament una organització centralista pot assegurar l'èxit de la lluita revolucionària fins i tot quan es tracta de destruir l'opressió centralista sobre les nacions".(1)
Lluita contra el nacionalisme burgès
De la lluita contra l'opressió nacional i per la defensa del dret d'autodeterminació de les nacionalitats "no es desprenia en cap cas el reconeixement d'alguna missió revolucionària de la burgesia de les nacionalitats colonials o semicolonials".(2) Per al triomf de la revolució tan important era que els obrers de la nacionalitat dominant s'oposessin a l'opressió nacional, com que els obrers de la nacionalitat oprimida trenquessin qualsevol llaç o confiança en els partits de la burgesia i de la petita burgesia de la seva nacionalitat.
La burgesia de les nacionalitats oprimides estava íntimament lligada a la burgesia de la nacionalitat opressora, tal com va explicar brillantment Trotski en la seva teoria de la revolució permanent. En realitat, tal com passa sempre en la història, l'únic moment en el qual la burgesia de la nacionalitat oprimida lluita seriosament per la independència, és quan la revolució socialista amenaça amb escombrar-los.
En vespres de la revolució d'Octubre, quan els obrers finlandesos abraçaven el bolxevisme, la burgesia finlandesa escrivia en la seva premsa: "el poble rus s'acosta a un desenllaç anàrquic... En aquestes condicions no hauríem de deslligar-nos en tant que sigui possible d'aquest caos?".(3) Trotski assenyala com davant la imminència de la revolució a Rússia "els cercles burgesos de la perifèria que estaven sempre inclinats invariablement cap al poder central, es llançaven ara a un separatisme que en molts casos no tenia ni ombra de fonaments nacionals".4
El potencial revolucionari de l'opressió nacional
En no poques ocasions, l'opressió nacional a Rússia estava també entrellaçada amb l'opressió de classe, al ser la burocràcia i la burgesia russa la que aixafava als sectors populars de la minoria nacional. En el cas de Rússia "a mesura que la revolució guanyava més àmpliament a les masses en la perifèria, apareixia més clarament que la llengua oficial era allí la de les classes dominants" de manera que "el despertar polític de la pagesia no podia produir-se més que amb la tornada a l'idioma natal i amb totes les conseqüències que es desprenien d'això en matèria d'escoles, tribunals i administracions autonòmiques".(5)
Si bé és cert que l'existència de diferents nacionalitats dintre d'un estat crea dificultats per a la unitat de la classe obrera, no ho és menys que, una vegada trencada qualsevol il·lusió en la burgesia nacionalista, la lluita contra l'opressió nacional deslliga unes ingents energies revolucionàries. Aquest procés va ser analitzat amb profunditat per Trotski, qui considerava que el nacionalisme de la classe obrera i la pagesia de les nacionalitats oprimides a Rússia era en realitat l'embolcall d'un "bolxevisme immadur”. La política nacional dels bolxevics va aconseguir separar a aquests sectors de la influència de les seves burgesies i fer que el torrent de la lluita contra l'opressió nacional confluís en el jaç de la lluita pel socialisme.
Estat obrer i qüestió nacional
Després de la presa del poder a l'octubre de 1917 els bolxevics van posar en pràctica el seu programa nacional. La forma de mantenir units als diferents pobles de Rússia consistia que aquesta unió fos voluntària, atorgant el dret a la separació per a les nacionalitats oprimides. I la forma de convèncer a aquestes nacionalitats que no s'independitzessin era acabant amb qualsevol tipus d'opressió nacional, potenciant la seva llengua i la seva cultura. Per descomptat, al costat de tot això, millorar profundament les condicions de vida de la població de les nacionalitats oprimides era essencial per a sortejar les tendències centrífugues.
El jove Estat obrer va procedir a inventar quaranta-vuit alfabets per a aquelles llengües parlades en l'antic imperi rus que mancaven d’aquest, entre les quals es trobava la dels uzbecks, turkmens o kirguís. Abans de la revolució, el rus era l'únic idioma impartit en les escoles. Deu anys després, el 1927, el 90% de l'ensenyament en aquestes nacionalitats s'impartia en la seva llengua materna.
L'autodeterminació es va posar en pràctica. El 1918 s'accepta la separació de Finlàndia i Polònia. Aquest mateix any es constitueixen repúbliques soviètiques independents a Estònia, Letònia i Lituània. Això, al seu torn, va permetre mantenir dintre de les fronteres de la URSS a la resta de nacionalitats. El problema nacional en les fronteres de l'Imperi rus estava en vies de solucionar-se, a través de mètodes revolucionaris.
No obstant això, la degeneració burocràtica que va sofrir la URSS, amb l'arribada al poder de la camarilla d’Stalin el 1924, va suposar una seriosa reculada, i una tornada a la vella opressió nacional, sota altres formes. La burocràcia estalinista no podia tolerar cap manifestació d'independència i, de forma monstruosa, va reprendre els vells mètodes del tzarisme.
Com en molts altres aspectes, part essencial del llegat teòric de Lev Trotski, prové de la lluita contra aquesta degeneració. Trotski analitza el procés afirmant que el centralisme burocràtic totalitari establert a la URSS, que exigeix total submissió, explica que "com el Kremlin és la seu del poder, com la perifèria ha d'imitar al centre, la burocràcia central pren inevitablement una actitud russificadora, mentre que li atribueix a les altres nacionalitats un sol dret indiscutible: el de cantar en el seu propi idioma els elogis de l'àrbitre".(6)
Lluita contra la política nacional del estalinisme
L'Oposició d'Esquerres de Trotski va denunciar implacablement la política de repressió dels drets democràtic-nacionals a la URSS, que l’estalinisme va imposar. En el programa polític de l'Oposició d'Esquerres, publicat el 1927, podem llegir: " [el burocratisme] ha imposat una vigilància burocràtica a les repúbliques autònomes, fins al punt de privar a aquestes últimes del dret a resoldre els litigis sobre la terra entre la població local i la població russa" i alerta que "aquest xovinisme de gran potència (...) segueix sent el principal enemic de l'acostament i la consolidació dels obrers de les diferents nacionalitats".(7)
Entre les diferents mesures que l'Oposició d'Esquerres exigeix que s'implementin en el Partit per a corregir aquesta situació, cap esmentar la d'adoptar el "repudi absolut de l'actitud de comandament envers els elements no russos i dels nomenaments i els trasllats des de dalt" o que "les qüestions d'aquests sindicats [en les nacionalitats oprimides] han de tractar-se en la llengua local, havent de protegir-se els interessos de totes les nacionalitats i les minories nacionals".(8)
Lluny de corregir-se, l'opressió nacional sota l’estalinisme es va exacerbar. En els anys 40 Stalin va bandejar nacions senceres sota pretext de suposada col·laboració amb els nazis. Aquest va ser el cas, per exemple, del poble txetxè, deportat per força a Àsia central el 1945 i els exiliats del qual no van poder tornar fins a 1957. Aquests crims van contribuir a la ruptura de la URSS una vegada que el règim va entrar en crisi.
El retorn a l'opressió nacional a l'interior de la URSS, l'abandó d'una política internacionalista, va tenir el seu correlat en la política exterior amb l'adopció, per part de la burocràcia, de la antileninista teoria del "socialisme en un sol país". Aquesta política nacionalista (que responia al desig de la burocràcia de gaudir dels beneficis de la seva posició de privilegi i oblidar-se de la molesta lluita per l'extensió de la revolució a altres països) va ser analitzada i combatuda per Trotski, qui va demostrar la impossibilitat de construir el socialisme en un sol país i va denunciar el perniciós paper de les mentides propagandístiques de l’estalinisme, que asseveraven que a la URSS -enmig d'una situació de sofriment de les masses- el socialisme havia arribat a ja en les seves "nou desenes parts".
"L'obrer que comprèn que no es pot construir el paradís socialista com un oasi en l'infern del capitalisme mundial, que la destinació de la república soviètica i, per tant, el seu, depenen enterament de la revolució internacional, complirà el seu deure envers la URSS amb molta més energia que l'obrer al qual s'ha dit que el que existeix són ja les nou desenes parts del socialisme".(9)
Com va preveure Trotski, la teoria estalinista del "socialisme en un sol país", va acabar per provocar la degeneració nacional-reformista del PCUS i de tota la Internacional Comunista. Com a conseqüència d'aquest abandó de l’internacionalisme, els diferents partits comunistes de la Internacional van renunciar a prendre el poder en els seus propis països i van passar a convertir-se en simples peons usats per la burocràcia de Moscou per a pressionar i arribar a acords amb les potències imperialistes, renunciant a la revolució socialista. Aquesta visió està també darrere de la política de col·laboració de classes que la direcció dels PC dels països excolonials practicava, donant suport a la burgesia nacional d'aquests països enfront de l'imperialisme i provocant derrota rera derrota.
Només Trotski va analitzar, va preveure i va combatre aquesta política traïdora. Els seus escrits constitueixen un autèntic arsenal teòric, imprescindible per a armar a les noves generacions de revolucionaris i educar-los en les idees del genuí internacionalisme proletari.
Notes
1. Lev Trotski, Historia de la Revolución Rusa. Volum II, Pàg. 302-303, Fundación Federico Engels.
2. Ibíd., pàg. 315
3. Ibíd., pàg. 305
4. Ibíd., pàg. 312
5. Ibíd., pàg. 308
6. Lev Trotski, La Revolución Traicionada, pàg. 169. Fundación Federico Engels.
7. Lev Trotski, La Oposición de Izquierdas en la URSS, pàg. 82. Editorial Fontamara.
8. Ibíd., pàg. 87
9. Lev Trotski. Crítica al programa de la internacional comunista. Ed. Akal.
