"Les peticions democràtiques no poden satisfer mai al partit del proletariat. Mentre la democràtica petita burgesia desitjaria que la revolució acabés tan aviat ha vist les seves aspiracions més o menys satisfetes, el nostre interès i el nostre deure és fer la revolució permanent, mantenir-la en marxa fins que totes les classes posseïdores i dominants siguin desproveïdes del seu poder (...) i fins que les més importants forces de producció estiguin en mans del proletariat.

Per a nosaltres no és qüestió reformar la propietat privada, sinó abolir-la; no pal·liar els antagonismes de classe, sinó abolir les classes; no millorar la societat existent, sinó establir una nova".

Marx i Engels, Circular del Comitè Central a la Lliga Comunista (març de 1850)

Recapitulant sobre l'onada revolucionària que va sacsejar Europa el 1848, Marx i Engels feien una crida a la classe obrera perquè trenqués amb els sectors de la burgesia democràtica que volien limitar l'abast de la revolució a canvis menors en l'aparell de l'Estat, i perquè mantingués la revolució en marxa fins a subvertir completament l'ordre capitalista. D'aquesta manera, assenyalaven com la participació del jove proletariat canviava el caràcter del procés revolucionari en curs, ja que les reivindicacions democràtiques, associades al període històric en el qual la burgesia havia lluitat per desplaçar a l'antiga aristocràcia feudal, eren superades per la defensa dels interessos de classe del proletariat, que xocaven frontalment amb la propietat privada i l'Estat burgès.

Gairebé 50 anys després, Lev Trotski, aplicant el mètode de Marx i Engels, analitzava el caràcter de classe de la revolució que s'albirava en la Rússia tzarista, i assenyalava que la participació del proletariat portaria la revolució més enllà del límit de les reivindicacions democràtic-burgeses que l'ortodòxia de la II Internacional plantejava com horitzó insuperable dels processos revolucionaris dels països endarrerits. Els esdeveniments de 1905 van demostrar les posicions de Trotski, i van ser la base pràctica sobre la qual es va construir una de les seves més grans aportacions al marxisme: la teoria de la revolució permanent, que presenta una visió completa del caràcter i la dinàmica de la revolució en els països capitalistes endarrerits, de la relació entre el proletariat i les altres classes que protagonitzen la revolució, i de la inevitable necessitat d'expandir internacionalment la revolució socialista per a assegurar el seu triomf.

El desenvolupament desigual i combinat

El pensament social burgès presenta el desenvolupament del capitalisme com un procés d'evolució natural, que es desenvolupa en etapes que totes les societats han de travessar. Per a aquesta escola, els països endarrerits (els països colonials i els països que, com Rússia, havien arribat tard al desenvolupament del capitalisme i mantenien estructures socioeconòmiques associades al feudalisme) es trobaven en una etapa per la qual els països avançats ja havien passat amb anterioritat, de manera que bastaria amb el pas del temps perquè de forma evolutiva un país com Rússia arribés a el grau de desenvolupament de l'Anglaterra capitalista moderna.

Trotski desmunta aquesta teoria, explicant que els països endarrerits no estan en un estadi similar al que els països avançats van viure dècades enrere. Aquests països, encara que mantenen estructures precapitalistes, també coneixen els aspectes més moderns del capitalisme, a causa de les polítiques imperialistes d'exportació de capital. El desenvolupament capitalista de Rússia s'estava produint d'una manera que res tenia a veure amb el procés de desenvolupament de la producció capitalista que havia tingut lloc un segle abans en altres països d'Europa. La introducció a Rússia, igual que posteriorment va passar en altres països colonials, de la tècnica i les formes més innovadores de la producció capitalista, va canviar profundament la seva estructura social. De les masses camperoles empobrides es va separar una nova classe de proletaris, que en el curs de molt pocs anys, educada per l'ambient i la disciplina de la moderna fàbrica capitalista, va adquirir una força i una consciència de classe equiparable a la de la classe obrera dels països més avançats. Aquesta classe obrera plenament moderna, i les relacions socials que l'havien creat, es combinaven amb la pervivència a Rússia de formes primitives d'organització social, que corresponien a l'època feudal, formes sobre les quals se sustentava l'Estat yzarista, i sota les quals vivia la immensa majoria de la població, la pagesia.

Aquesta combinació de sistemes socials d'èpoques diferents va tenir un important impacte en la formació de la nova classe dominant. La burgesia russa, creada en un context d’inversió econòmica de les potències imperialistes, no va ser capaç de guanyar la seva independència com classe enfront dels grans terratinents i enfront de l'Estat izarista. Al revés, el seu temor davant la naixent classe obrera, davant les primeres vagues i lluites dels seus treballadors, els va llençar en braços de la autocràcia, unint així la seva sort a la del règim tzarista i l'ordre social precapitalista que el sustentava.

La revolució de 1905

Encara que el 1905 les condicions socials de Rússia posaven en l'ordre del dia les tasques pròpies de la revolució burgesa (liquidació del feudalisme i reforma agrària, derrocament del tzarisme i establiment d'una república parlamentària, alliberament de les nacions oprimides pel jou tzarista, alliberament de Rússia de la seva subordinació a l'imperialisme, etc.) la burgesia no estava en disposició d'escometre-les. L'única classe que demostrava la determinació necessària per a dur endavant la revolució, i ocupava un lloc en l'organització social que així li ho permetia, era la classe obrera.

Segons Trotski explica en el prefaci de 1919 a Resultats i perspectives: "Corresponentment a les seves tasques més pròximes, la revolució comença sent burgesa, però després fa que es despleguin ràpidament potents antagonismes de classes i només arriba a la victòria si traspassa el poder a l'única classe capaç de col·locar-se al capdavant de les masses oprimides: el proletariat. Una vegada en el poder, el proletariat no vol ni pot limitar-se al marc d'un programa demòcrata burgès. Pot portar a terme la revolució només si la revolució russa es perllonga en una revolució del proletariat europeu. Llavors se superarà el programa democràtic burgès de la revolució, juntament amb el seu marc nacional, i la dominació política temporal de la classe obrera russa progressarà cap a una dictadura socialista permanent".

El desenvolupament de la revolució de 1905 va confirmar l'anàlisi de Trotski. A diferència de les revolucions burgeses clàssiques dels segles XVII i XVIII (Anglaterra, Holanda, França), la burgesia no va jugar un paper dirigent. Al contrari, i demostrant el canvi radical que havia ocorregut en la societat russa, va ser la classe obrera, organitzada en soviets (consells obrers triats pels treballadors) la que va protagonitzar el moviment des del primer moment.

I així, mentre que en la seva etapa de classe revolucionària la burgesia desafiava a l'Estat absolutista cridant al poble a prendre les armes i formar milícies nacionals, a Rússia la burgesia corria a emparar-se darrere dels cosacs i del poder del tzar.

El paper dirigent que la burgesia no era capaç d'ocupar va caure pel seu propi pes en mans del proletariat, que es va convertir en la força dirigent de la gran massa de camperols oprimits que constituïa la majoria de la població russa.

Però a l'encapçalar la revolució la classe obrera no podia limitar-se a realitzar les tasques que la burgesia era impotent per a realitzar a causa de la debilitat del seu pes social: "La dominació política del proletariat és incompatible amb la seva esclavitud econòmica. Poc importa la bandera política sota la qual el proletariat hagi arribat al poder: estarà obligat a prosseguir una política socialista" (Resultats i perspectives, cap. 8).

De manera que era completament impensable que la revolució russa pogués reproduir la dinàmica de les revolucions burgeses. Ja que la revolució només podria triomfar sota la direcció del proletariat, era inevitable que aquest posés el seu segell en la marxa dels esdeveniments: "Si els representants del proletariat entren en el govern, no com ostatges sense poder sinó com força dirigent, llavors liquidaran el límit entre el programa mínim i el màxim, és a dir, inclouran el colectivisme en l'ordre del dia" (Resultats i perspectives, cap. 6). En conclusió, Trotski anunciava que l'era de les revolucions burgeses havia finalitzat ja a tot el món. L'expansió mundial del sistema de producció capitalista havia eliminat per a sempre la possibilitat de noves revolucions burgeses, i en endavant "el compliment de les tasques democràtiques que es proposen els països burgesos endarrerits, els duu directament a la dictadura del proletariat" (La revolució permanent, Introducció).

La revolució de 1917

La revolució de febrer de 1917 va tornar a posar sobre la taula el problema del caràcter de la revolució. Mentre que les tendències reformistes (mentxevics i socialrevolucionaris) seguien insistint que la classe obrera havia de limitar les seves reivindicacions i cedir el poder a la burgesia, els esdeveniments reals es van encarregar novament de demostrar la correcció de la perspectiva de Trotski.

Tot just transcorregudes les primeres setmanes de la revolució, la situació de dualitat de poder entre el Govern Provisional, subordinat a la burgesia, i els soviets que la classe obrera havia de nou aixecat a tota Rússia, indicava que la revolució burgesa havia esgotat ja el seu recorregut, i que no podia arribar més enllà.

La principal reivindicació de les masses camperoles, la reforma agrària, que hagués estat imprescindible per al desenvolupament capitalista de Rússia, es va aturar davant el terror de la burgesia i els seus auxiliars reformistes a enfrontar-se al tzar i a l'aristocràcia terratinent, posant de manifest que la pagesia només podien confiar en la classe obrera per a aconseguir el seu alliberament.

Les Tesis d'Abril, redactades urgentment per Lenin per a clarificar la posició i l'estratègia del Partit Bolxevic, reconeixen aquesta situació i reafirmen el punt de vista de la revolució permanent: "La peculiaritat del moment actual a Rússia consisteix en el pas de la primera etapa de la revolució, que ha donat el poder a la burgesia per mancar el proletariat del grau necessari de consciència i d'organització, a la seva segona etapa, que ha de posar el poder en mans del proletariat i de les capes pobres de la pagesia".

També la perspectiva internacionalista que es desprèn de la teoria de la revolució permanent va ser assumida pels bolxevics. Conscients que sense el triomf de la revolució en alguns dels països capitalistes avançats la revolució russa estava abocada al fracàs, els bolxevics es van plantejar com tasca vital l'organització del partit mundial del proletariat, la Internacional Comunista.

Els esdeveniments posteriors i la revolució permanent avui

Els esdeveniments posteriors a Rússia són coneguts. La derrota de la revolució a Europa, i molt especialment a Alemanya, va deixar a la revolució russa aïllada. Una capa burocràtica es va desenvolupar fins a apropiar-se de l'Estat soviètic en el seu propi interès, destruint en el camí als quadres bolxevics que havien protagonitzat la revolució.

Sota la direcció d’Stalin, la Internacional Comunista va abandonar la seva política revolucionària i es va convertir en un apèndix de la política exterior de la Unió Soviètica. Per a congraciar-se amb sectors de la burgesia als quals la burocràcia veia com potencials aliats, la perspectiva de la revolució permanent va ser doblement abandonada.

D'una banda, Stalin va ressuscitar la perspectiva menxevic de la revolució per etapes. D'aquesta manera, els comunistes en els països colonials es van subordinar a unes suposades "burgesies nacionals" que haurien d'encapçalar la primera fase de les revolucions. El Partit Comunista Xinès, seguint aquesta orientació, va subordinar la seva política a la del reaccionari Kuomintang, amb el resultat de la derrota de la revolució el 1927 i la destrucció de les organitzacions comunistes a Xangai i Cantó.

A més, la política internacionalista bolxevic, que reflectia la necessitat objectiva que la revolució proletària s'estengués internacionalment, va ser traïda. En el seu lloc es va proclamar la teoria del "socialisme en un sol país", que era la justificació ideològica que millor s'adequava als estrets interessos de la burocràcia soviètica.

Però el vigor teòric de la teoria de la revolució permanent va resistir aquests atacs. Totes i cadascuna de les revolucions que durant el S. XX van sacsejar a països capitalistes endarrerits van ser una nova confirmació que el temps de les revolucions burgeses ja ha passat, i que fins i tot en països amb fortes restes de l'antic ordre feudal, el desenvolupament de la classe obrera fa inevitable que la revolució, encara que intenti mantenir-se inicialment en el marc del capitalisme, evolucioni finalment cap al socialisme. Tot el capítol sisè de Resultats i perspectives, escrit el 1906, anticipa brillantment la dinàmica que 54 anys més tard va desenvolupar la revolució cubana.