El 9 de juliol es compleix el centenari del naixement de Ted Grant, un dels pensadors marxistes més importants i brillants del segle XX. Ted va morir fa set anys i ens va deixar un llegat immens, una obra política imprescindible per a tot aquell que vulgui comprendre els esdeveniments més importants del segle passat: des de la revolució i la contrarevolució als anys trenta i la Segona Guerra Mundial, passant pel boom econòmic de la postguerra, l’avenç, desenvolupament i caiguda de l’estalinisme a l’Europa de l’Est, la revolució xinesa o la revolució colonial. Però el seu pensament mai va estar separat de la seva activitat militant, de la lluita conscient per construir el partit. Ted Grant, com els grans marxistes, va ser, per sobre de tot, un revolucionari.
Els orígens
Ted Grant va néixer a Germinston (Sudàfrica) el 1913, i el seu nom verdader era Isaac Blank. Fill d’emigrants, pare rus i mare francesa, sent encara adolescent va conèixer les idees de Marx, Engels i Lenin a través de Ralph Lee, un militant del Partit Comunista de Sudàfrica que va ser expulsat durant les primeres purgues estalinistes. Ambdós es van posar en contacte amb el moviment trotskista internacional en comprar un exemplar de The Militant, el periòdic de la Lliga Comunista dels EUA, secció nord-americana de l’Oposició d’Esquerres Internacional. A partir d’aquest moment van emprendre la tasca de formar a Sudàfrica un grup de l’Oposició.
A la seva obra ‘Història del trotskisme britànic’, Ted explica la seva decisió d’emigrar a Gran Bretanya el 1934: “Abans de la guerra la classe obrera negra a Sudàfrica era molt més petita que avui. Les possibilitats del nostre treball realment eren molt limitades. Els joves trotskistes sud-africans veien a Europa més possibilitats per a la revolució socialista. Degut a les connexions amb la Commonwealth i l’idioma, la Gran Bretanya era l’elecció més òbvia”. (1)
Junt a Max Basch, un altre militant del grup sud-africà, va fer la travessia al vell continent. A la seva escala a París, Ted va tenir contactes amb dirigents de l’Oposició, entre aquests, Leon Sedov, el fill de Trotsky que més tard seria assassinat per agents estalinistes. A la seva arribada a Gran Bretanya, el desembre de 1934, va adoptar el nom de guerra de Ted Grant, amb l’objectiu de preservar a la seva família de possibles represàlies per les seves activitats polítiques. D’immediat va començar a participar activament a la vida política del país, enquadrat en els petits nuclis de l’oposició trotskista, l’activitat dels quals es trobava en franca minoria dins de les organitzacions dominades o influïdes per l’estalinisme. A aquella època correspon la seva participació en les batalles contra les bandes feixistes de Mosley, a l’East End londinenc.
Després d’un breu temps de militància en el Partit Laborista Independent (ILP) i en el Grup Bolxevic-Leninista, més tard conegut com a grup Militant, Ted Grant, Ralp Lee i altres companys van formar el desembre de 1937 la Workers International League (WIL), que representa el primer intent seriós de crear una organització trotskista a la Gran Bretanya.
La Segona Guerra Mundial i la ‘política militar revolucionària’
Ted Grant i els seus camarades van mantenir una actitud rigorosa vers la teoria i d’entrega total a la militància revolucionària. Van ser anys de dures proves: la crisi econòmica i l’ascens del feixisme a Europa; la derrota de la revolució espanyola i les grans purgues estalinistes després dels judicis farsa de Moscou, que van acabar amb l’extermini de la vella guàrdia bolxevic i de desenes de milers de militants comunistes als camps de concentració de Vorkutà i Kolimà. Esdeveniments que van preparar l’esclat de la Segona Guerra Mundial, i que van coincidir a més amb l’assassinat de Trotsky a Mèxic per un agent de Stalin.
L’eliminació de Trotsky, un objectiu perseguit pel Bonaparte soviètic, era el colofó del cicle de degeneració burocràtica a l’URSS i va colpejar durament les files de la Quarta Internacional, els inicis de la qual van ser extremadament difícils, marcats per l’aïllament polític i, en molts casos, les dures condicions de la clandestinitat. Tots aquests fets van enfonsar la majoria del moviment trotskista internacional en un període de confusió i desorientació. Hi va haver excepcions, i d’aquestes, la WIL va ser l’organització que millor es va saber orientar en mig d’una atmosfera sufocant de xovinisme i reacció. Ted Grant era en aquell moment el seu secretari nacional i va elaborar els documents més importants de l’organització. Quan la majoria de les tendències del moviment obrer queien en el pacifisme petitburgès, com l’ILP, en el xovinisme més rabiós, com el Partit Comunista de Gran Bretanya (PCGB), o duien a terme una política sectària i ultraesquerranosa, la WIL va adoptar una posició marxista i de classe davant la guerra, seguint el fil conductor que Trotsky havia plantejat en els seus últims escrits amb l’anomenada política militar revolucionària. En aquesta, Trotsky explicava la necessitat imperiosa d’adoptar un punt de vista d’independència de classe, de defensa de l’URSS i de les conquestes revolucionàries de l’octubre soviètic.
Un dels materials més importants de Ted Grant sobre aquesta qüestió és ‘Xovinisme i derrotisme revolucionari’, escrit el 1943. El text és una resposta a la Lliga Socialista Revolucionària (SRL), secció oficial de la IV Internacional a Gran Bretanya, però que mantenia una posició sectària. “El material de Trotsky sobre la política militar proletària ens va entusiasmar molt”, escriu Ted Grant. “Aplicant aquella política a les condicions britàniques el nostre programa exigia al laborisme que trenqués amb el govern d’unitat nacional i que prengués el poder amb una programa socialista. En una Gran Bretanya socialista, lluitaríem militarment contra el feixisme, al mateix temps que faríem propaganda de classe per oferir una mà amiga als treballadors alemanys, fent-los una crida perquè derroquessin Hitler. La política militar també incloïa l’elecció dels oficials pels soldats, la formació dels oficials a càrrec dels sindicats, la necessitat d’una milícia obrera, l’establiment de comitès a les forces armades, ensenyar als treballadors l’ús de les armes, etc. En unes altres paraules, el seu objectiu era exposar les qüestions de classe en relació amb l’exèrcit i la guerra.
“(...) L’única classe que podia lluitar contra el feixisme era la classe obrera, però per aconseguir-ho d’una manera eficaç, era necessari portar una lluita irreconciliable contra la classe dominant tant en els països democràtics com en els països feixistes. Enfront del pacifisme i l’objecció de consciència, nosaltres estàvem a favor que els companys anessin a les forces armades per fer treball revolucionari”. (2)
La WIL també es va enfrontar a les polítiques i els atacs dels estalinistes. El Partit Comunista de Gran Bretanya va resultar ser un aliat molt útil per a la burgesia i per a Churchill. Després d’haver defensat aferrissadament el pacte Hitler-Stalin d’agost de 1939, igual que anteriorment van fer amb els Fronts Populars o amb la teoria sobre el “socialfeixisme”, i després d’haver-se mantingut indiferents davant la invasió nazi a Polònia, els líders estalinistes britànics van fer un nou gir de cent-vuitanta graus. Quan en el matí del 22 de juny de 1941 més de tres milions de soldats alemanys van iniciar la invasió del territori soviètic, el PCGB es va transformar en el més fervent seguidor del govern Churchill, donant-li un suport entusiasta i erigint-se en una poderosa força trenca vagues.
Els escrits de Ted Grant d’aquesta època, ‘Xovinisme i derrotisme revolucionaris’; ‘Preparar-se per al poder’; ‘El col•lapse del feixisme’; ‘Ascens i caiguda de la Internacional Comunista’ o ‘Per què va arribar Hitler al poder?’ són una exposició brillant del mètode marxista d’anàlisi sobre un període històric molt complex, a més a més d’una lliçó sobre la tàctica i el programa dels revolucionaris en relació amb la guerra, el treball a l’interior de les forces armades o de com apropar-se a la classe obrera i a les seves organitzacions en un període de reacció. (3)
La derrota de la revolució a Europa i l’estabilització del capitalisme
El 1944 els avenços de la WIL a Gran Bretanya eren sòlids. L’organització defensava hàbilment les idees marxistes en el moviment obrer, distribuïa la seva premsa i guanyava adeptes. La seva activitat a les forces armades, impulsant la formació de comitès de soldats, en l’entorn del Partit Comunista, guanyant a militants obrers descontents amb la política de pau social i de suport a Churchill decretada per la direcció del partit, i l’energia amb què van dur a terme la seva activitat en el front sindical, van donar a la WIL una projecció política indiscutible.
La WIL era una realitat, mentre la secció oficial de la IV Internacional es trobava en plena descomposició. Finalment, el Secretariat Internacional de la IV va haver de reconèixer l’evidència i acceptar la WIL com el referent trotskista a Gran Bretanya. D’aquests avenços sorgiria el Partit Comunista Revolucionari (RCP), format el març de 1944 per la fusió de la WIL amb els militants que van quedar després de la dissolució de la SRL. Jock Haston va ser elegit secretari general del partit i Ted Grant va esdevenir el referent teòric.
El RCP va avançar ràpidament i es va inserir en el cor de la classe treballadora. La seva participació activa a la vaga nacional d’aprenents, on els seus quadres van jugar un paper de direcció, va consolidar les posicions del partit en el front obrer. També en d’altres terrenys inesperats, com l’oportunitat que van oferir les eleccions parcials de la ciutat minera de Neath, al sud de Gal•les, on van presentar a Haston com a candidat. En mig d’una campanya hostil del Partit Comunista, que va fer servir les calúmnies tradicionals de l’estalinisme, “un vot a Haston és un vot per Hitler”, el RCP va fer una enèrgica propaganda comunista i de classe, obligant fins i tot a la direcció del Partit “Comunista” a acceptar un acte públic en què el seu candidat i el del RCP van debatre davant de més de dos mil treballadors, amb un èxit formidable per a les tesis revolucionàries.
Ted, Haston i els dirigents del RCP també van jugar un paper molt rellevant en el desenvolupament de la IV Internacional. La guerra i el seu desenllaç van presentar nous desafiaments per al moviment trotskista, després que la victòria de l’Exèrcit Roig contra el nazisme enfortís la posició de Stalin i, per tant, dels partits comunistes a tot el món. A països com Itàlia i França, on els militants comunistes van encapçalar les files de les resistència antifeixista, el final de la guerra es va precipitar per les insurreccions obreres. La revolució socialista es va posar de nou a l’ordre del dia, però Stalin i els dirigents soviètics tenien altres plans.
El 4 de febrer de 1945 es va celebrar la conferència de Ialta, a la costa septentrional del mar Negre. Stalin, Winston Churchill i Franklin D. Roosevelt van procedir a repartir-se les àrees d’influència dels seus països respectius. Stalin, que va dissoldre la Internacional Comunista el 1943 com a gest de “bona voluntat” davant els seus aliats, no tenia el menor interès per impulsar la revolució. De fet, els estalinistes van descarrilar l’onada revolucionària que va sacsejar l’Europa occidental. En aquestes condicions, l’imperialisme nord-americà va desenvolupar una estratègia molt diferent a la que vint-i-cinc anys abans es va acordar amb la Pau de Versalles. Amenaçats pels avenços de l’Exèrcit Roig a l’Europa de l’Est i els Balcans, la burgesia europea, després de fer servir els estalinistes en diferents governs d’”unitat nacional” per frenar la revolució, els va expulsar d’aquests. Les grans inversions per reconstruir l’economia devastada d’Alemanya, França o Itàlia, van posar les bases per a una època d’auge econòmic, expansió del comerç mundial i estabilitat política. Un període ampli de pau social va dominar l’escena europea durant les dues dècades següents.
La majoria dels dirigents de la Quarta Internacional no comprenien la nova situació mundial i van seguir repetint la perspectiva plantejada per Trotsky abans de la guerra. Es negaven a reconèixer els canvis en la correlació de forces i en la realitat que tenien davant els ulls. Ted ho assenyala: “En aquell moment teníem la perspectiva, compartida amb tota la Internacional, basada en el pronòstic de Trotsky, que la guerra mundial provocaria una onada revolucionària a Europa. Alhora, aquesta onada descobriria el paper contrarevolucionari de les velles organitzacions i conduiria a la creació de partits de masses de la Quarta Internacional. Aquella perspectiva es basava en la idea que els esdeveniments després de la Segona Guerra Mundial serien similars a la situació que va emergir després de la Primera Guerra Mundial, quan es va desenvolupar una situació revolucionària a Gran Bretanya i altres països europeus.
“(...) Vam discutir la situació dins de la direcció del RCP i aviat ens vam adonar que s’estaven produint canvis importants que deixaven antiquada la nostra perspectiva. A partir d’aquestes discussions vam corregir les nostres anàlisis i perspectives d’acord amb les noves condicions. Els dirigents de la Internacional, en canvi, estaven cecs davant els nous esdeveniments. Amb l’assassinat de Trotsky a l’agost de 1940, els dirigents de la Quarta s’havien d’espavilar sols i no van ser capaços d’elaborar una anàlisi adequada del nou període ni tampoc van saber reorientar al moviment trotskista”. (4)
Aquest episodi seria l’inici de tota una sèrie d’errors polítics que finalment van portar a la Quarta Internacional al desastre. Al Richardson i Sam Bornstein, a la seva obra sobre el trotskisme britànic, resumeixen quina va ser l’actitud dels dirigents de la Internacional des del final de la guerra: “El fracàs ideològic de la Quarta Internacional en el període de reconstrucció que va seguir a la postguerra, de 1945 a 1949, va prendre al trotskisme un dels seus actius més segurs fins aquell moment: la seva capacitat de trobar sentit als esdeveniments de l’època i intervenir d’acord amb ells. Durant més de cinc anys es van negar a acceptar els nous Estats que es van formar a Europa després de la guerra; l’enfrontament Tito-Stalin els va agafar totalment desprevinguts i van intentar racionalitzar el procés a posteriori; van fer servir tot tipus d’evasives per mantenir la seva posició com a direcció revolucionària; van abandonar el mètode del marxisme a favor de l’empirisme vulgar”. (5)
A les seves obres, Ted va explicar un cop i un altre què significa per a una organització revolucionària cometre l’error d’aplicar esquemes preestablerts a una situació objectiva determinada, i insistia sempre en la necessitat d’elaborar una tàctica marxista prenent sempre com a punt de partida la correlació de forces del moment i els objectius generals del moviment. A diferència de Mandel, Pablo, Pierre Frank i altres líders de la Quarta, els quadres del RCP sí van intentar comprendre la nova situació i desenvolupar una perspectiva adequada. Un cop més, el paper de Ted va ser essencial per a la reorientació del trotskisme britànic. Va ser capaç d’estendre i aplicar la teoria marxista a totes i cada una de les noves direccions que es van obrir en l’escena política a partir del 1945.
‘El canvi de correlació de forces a Europa i el paper de la Quarta Internacional’ és un dels textos de Ted Grant de lectura imprescindible. Escrit el 1945 com a document polític del comitè central del RCP, és una mostra del mètode dialèctic per enfrontar-se a fenòmens nous i complexos. Traçant una anàlisi àmplia de la situació política després de la guerra, Ted elabora una perspectiva oberta respecte dels processos que s’estaven desenvolupant als països ocupats per l’Exèrcit Roig. En aquells moments encara no estava clar quin seria el comportament de la burocràcia soviètica, tot i que sí suggeria ja la possibilitat que els estalinistes, malgrat els seus desitjos, es veurien obligats a trencar amb la burgesia i nacionalitzar la indústria als països ocupats. Per descomptat, actuant des de dalt i sense permetre la participació de les masses. La possibilitat de crear Estats calcats de la Rússia estalinista és suggerida ja per Ted. Més important encara és la línia que assenyala l’estabilització de a situació política a Europa occidental gràcies al paper jugat per les direccions dels partits estalinistes i socialdemòcrates. Ted, en resposta a les posicions mecàniques del Secretariat Internacional de la Quarta, planteja la perspectiva que la burgesia pogués dur endavant una contrarevolució política amb “formes democràtiques”.
Seguint els raonaments esbossats en el material anterior, Ted Grant va escriure a l’agost de 1946 el que seria sens dubte un dels seus treballs teòrics més brillants: ‘Democràcia i bonapartisme a Europa, resposta a Pierre Frank’, dirigent de la secció francesa de la Quarta Internacional. D’acord amb la tesi de Frank, a Europa occidental després del final de la guerra s’havien establert governs bonapartistes i, per tant, negava l’existència de democràcies capitalistes. La resposta de Ted, a més a més de ser demolidora, manté la seva vigència i utilitat per comprendre el fenomen del bonapartisme i el paper de l’Estat en la societat capitalista.
L’enfortiment de l’estalinisme
D’entre les grans contribucions de Ted Grant al marxisme destaca amb força la seva anàlisi de l’estalinisme després de la Segona Guerra Mundial. En articles com ‘L’estalinisme en el món de la postguerra’, escrit el 1951, aborda la naturalesa i el caràcter dels nous estats creats a l’Europa de l’Est per l’ocupació de l’Exèrcit Roig. En els seus treballs d’aquest període, Ted insisteix que davant fenòmens polítics i històrics totalment inèdits, és imprescindible retornar a les obres teòriques de Marx, Engels, Lenin i Trotsky. Partint dels clàssics del marxisme, sobretot de l’anàlisi que Trotsky va fer de l’estalinisme a ‘La revolució traïda’, calia apropar-se amb cura a aquests processos i caracteritzar la seva naturalesa de classe. Aquests règims, anomenats oficialment Repúbliques Democràtiques i Populars, lluny de ser Estats obrers similars als que van encapçalar Lenin i Trotsky després de la victòria d’octubre de 1917, només eren una caricatura monstruosa, totalitària i burocràtica del socialisme. Començaven en el punt on l’estalinisme havia culminat la seva reacció termidoriana, com Estats obrers deformats, basats en un tipus de bonapartisme especial, el bonapartisme proletari.
En una altra de les seves obres més importants de l’època, ‘Contra la teoria del capitalisme d’Estat’, escrita el 1949, trobem una refutació de les anàlisis que consideraven completada la restauració del capitalisme a l’URSS i qüestionaven “teòricament” la caracterització feta per Trotsky temps enrere. El text és una resposta a Tony Cliff, militant en aquells moments del RCP, que el 1948 va escriure ‘La naturalesa de la Rússia estalinista’. El punt central de la tesi de Cliff és que Rússia, sota Stalin, havia esdevingut un “Estat capitalista” d’un tipus peculiar, “capitalisme d’Estat”, i el mateix s’aplicava a la resta de països del bloc soviètic.
Ted Grant centra la seva resposta en l’anàlisi marxista de la naturalesa de classe d’una societat determinada, que comença amb un examen de les relacions socials de producció i propietat sobre les que se sustenta el poder de tot Estat, proporcionant-nos una descripció detallada i elaborada del caràcter de l’Estat “en transició” entre el capitalisme i el socialisme. Ted analitza les relacions entres les classes, el mode de producció i distribució de la societat soviètica. Sota el capitalisme, la forma econòmica dominant és la propietat privada dels mitjans de producció, i l’acumulació de capital es realitza a través de la venda de mercaderies en el mercat i l’apropiació privada i individual de la plusvàlua que es materialitza en aquest acte. A un Estat obrer, incloent-hi l’existent a l’URSS, malgrat el seu caràcter profundament burocratitzat i deformat, la base econòmica era la propietat nacionalitzada dels mitjans de producció. I la burocràcia, per més que obtingués els seus privilegis del seu poder polític i del robatori d’una part de la plusvàlua generada per la classe obrera en el procés de distribució; per més que saquegés la propietat estatal, no era la propietària dels mitjans de producció, no podia comprar lliurement la força de treball assalariada ni acumular guanys obtinguts de la venda de mercaderies i de la seva participació privada en el mercat mundial. A l’URSS, i a la resta dels països de l’Europa de l’Est, seguia existint el monopoli estatal del comerç exterior.
El procés de restauració capitalista des de mitjans dels anys vuitanta, després del col•lapse de la Perestroika de Gorbatxev i el triomf final de Ieltsin, va refutar les tesis sobre l’existència de capitalisme d’Estat a l’URSS. La burocràcia estalinista sí va esdevenir la nova classe propietària, la nova burgesia (com també ha passat a la Xina), però abans va haver de liquidar l’economia planificada i el règim polític i de propietat imperant a l’URSS. (6)
Aquests materials reflectien importants divergències amb la direcció de la Quarta Internacional, que es van accentuar per la posició d’aquesta última respecte de les divisions sorgides entre les diferents burocràcies estalinistes, especialment entre Tito i Stalin. Al seu article ‘Darrere de l’enfrontament Tito-Stalin’, escrit el 1948, Ted Grant va explicar aquest esdeveniment des d’un punt de vista marxista. També va prestar una gran atenció a la revolució xinesa, preveient un desenvolupament similar al de l’Europa de l’Est, malgrat que Mao seguia insistint en un règim de col•laboració amb la “burgesia nacional xinesa” que duraria anys. Basant-se en la teoria de la revolució permanent, Ted no va deixar cap marge de dubte en què l’eliminació del latifundisme i les reformes democràtiques conduirien inevitablement als estalinistes xinesos a l’expropiació de la propietat privada, dels capitalistes nacionals i dels imperialistes. I lluny de conformar-se amb la idealització de Mao o de Tito, als que la direcció de la Quarta catalogava de “trotskistes inconscients”, Ted Grant va analitzar seriosament les contradiccions que enfrontaven a aquestes burocràcies amb la casta dominant de l’URSS i que van cristal•litzar en la ruptura entre elles, com a conseqüència de l’abandonament de l’internacionalisme proletari i la degeneració nacional-reformista a què conduïa inevitablement la teoria del “socialisme en un sol país”.
Anderson i Bornstein reconeixen en el seu llibre que “La majoria del RCP va tenir poques dificultats en analitzar aquests nous esdeveniments perquè van partir lògicament de l’anàlisi de l’Europa de l’Est que havien defensat en el Segon Congrés Mundial de 1948 (...) La tesi del RCP no només estava elaborada d’una forma lògica i coherent a totes les seves parts, sinó que tenia a més el valor predictiu que garanteix el caràcter científic del marxisme”. (7)
La revolució colonial i el boom de la postguerra
L’anàlisi de la revolució colonial va ser una altra de les grans contribucions de Ted Grant a l’arsenal teòric del marxisme. Les dècades posteriors a la guerra mundial van ser un període d’agitació política sense precedents per als països colonials i ex colonials, caracteritzat per guerres, revolucions i contrarevolucions. Milions de persones van despertar a la vida política i van participar en lluites de masses a l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina per aconseguir alliberar-se del jou imperialista.
Mentre predominava la confusió a la Quarta Internacional, Ted Grant, partint de les idees bàsiques elaborades per Trotsky a la seva teoria de la revolució permanent, va ser capaç de situar tots aquests esdeveniments, moviments revolucionaris i líders en el seu context correcte. Ted va escriure molts articles sobre els diferents processos i països, fins fen avançats els anys vuitanta. Des de la Revolució Cubana, fins els processos a Egipte, l’Iran o Síria.
Al mateix temps que esclatava la revolució colonial, els països capitalistes desenvolupats vivien un boom econòmic que va durar un quart de segle i va representar la major expansió de producció, tècnica, inversió i comerç de la història. Inevitablement, aquest fet va influir poderosament en els processos polítics i en les files de les organitzacions de la classe obrera, enfortint les idees reformistes i l’abandonament del marxisme.
El Partit Laborista a Gran Bretanya o l’SPD alemany van abraçar fervorosament les teories de Keynes. Creien que l’economia capitalista, mitjançant nacionalitzacions limitades de sectors estratègics, amb l’increment de la despesa pública i el desenvolupament de l’estat del benestar, seria capaç de resoldre les seves contradiccions inherents i superar, per sempre més, el seu cicle econòmic natural. Així conqueririen el somni etern dels capitalistes: acabar amb les crisis de sobreproducció. El 1960, en el punt àlgid del boom econòmic, Ted Grant va escriure un document amb el títol ‘Hi haurà una recessió?’, que constitueix una de les aportacions més importants al debat que es duia a terme en aquell moment sobre les perspectives econòmiques. En aquest article, Ted rebat les idees reformistes i keynesianes, i analitza el paper limitat de la intervenció de l’Estat en el cicle econòmic: pot incrementar l’abast i intensitat d’un auge econòmic, però no evita la recessió, que depèn de les contradiccions del propi mode de producció.
La validesa de les idees exposades per Ted en aquest article es va demostrar amb la crisi de 1974-75, que va arribar a tots els països desenvolupats, i manté tota la seva vigència per comprendre les forces motrius de la crisi econòmica actual.
El treball en les organitzacions de masses
Els llargs anys d’auge que va experimentar el capitalisme van amagar durant un període històric la lluita de classes als països avançats. Unit a la fortalesa i influència de l’estalinisme i la socialdemocràcia al moviment obrer, van fer que les forces del marxisme quedessin aïllades amb poques perspectives immediates d’èxit i en unes condicions molt difícils per intervenir en els esdeveniments. Ted Grant, conscient de la difícil situació objectiva, sabia que tard o d’hora la lluita de classes es recuperaria. Sempre va tenir al cap com arribar a les masses.
A ‘Problemes de l’entrisme’, escrit el 1959, explica quina era la tasca principal dels marxistes en aquella època: “Per a comprendre la tàctica a desenvolupar de cara a la construcció del partit, és necessari comprendre com sorgeix històricament el moviment obrer. Com, per un costat, la consciència està determinada per les condicions objectives i, per un altre, la traïció de l’estalinisme i la socialdemocràcia, que han esdevingut alhora en factors objectius, condicionant tot el procés històric. A aquests fets irrefutables és necessari afegir la debilitat de les forces revolucionàries. Per tant, la tasca bàsica d’aquest període és com superar la debilitat i l’aïllament del moviment revolucionari mantenint, al mateix temps, els principis del marxisme”. (8)
Per a Ted Grant l’orientació estratègica cap a les organitzacions de masses de la classe obrera i el treball en aquestes sempre va ser de vital importància, fugint de qualsevol esquema ultra esquerranós i oportunista. “La classe obrera no arriba fàcilment a conclusions revolucionàries. El pes de la rutina, les tradicions, les dificultats excepcionals creades per la degeneració de les direccions de les organitzacions tradicionals socialistes i comunistes, són obstacles formidables al mig del camí per a la creació d’un moviment marxista de masses.
“La història ensenya que, a les primeres etapes de l’auge revolucionari, les masses giren cap a les seves organitzacions tradicionals buscant una solució als seus problemes, especialment la generació més jove que entra per primer cop a la política (...) L’experiència de cada un dels despertars revolucionaris dels últims cinquanta anys a Europa demostra la correcció d’aquesta teoria (...) El fonamental és respondre a la qüestió de què fer i quan en relació als problemes plantejats per la història. La tasca és convertir la nostra petita organització en un grup amb arrels en el moviment de masses i desenvolupar els quadres. Només d’aquesta manera podem plantejar-nos la tasca d’avançar fins a transformar-nos en una organització de masses”. (9)
Però Ted Grant mai va fer un fetitxe de l’entrisme i, tot i que sempre va mantenir l’orientació general cap a les organitzacions tradicionals de la classe obrera britànica, a la pràctica sempre va ser molt flexible, recolzant-se durant un ampli període en el treball independent, obert, de les forces revolucionàries, però mantenint-se en els principis ideològics del marxisme. Ted sempre va rebutjar les posicions d’aquells que veien en l’entrisme una mera tècnica, deslligada de l’anàlisi concreta de la situació objectiva, dels processos dins de les organitzacions de masses i de la trajectòria dels marxistes dins del moviment. Al seu llibre, ‘Història del trotskisme britànic (1930-1946)’, podem veure el mètode i la tàctica en què Ted va educar una generació de quadres, fugint de fórmules preconcebudes.
A finals dels anys seixanta la situació objectiva va començar a canviar. 1968 va ser un any d’esdeveniments revolucionaris i a Gran Bretanya també van començar a sentir-se els primers símptomes d’aquest canvi. Després de la caiguda del govern laborista de Harold Wilson van arribar al poder els tories i Edward Heath va ser nomenat primer ministre, inaugurant un període de radicalització sense precedents de la classe obrera britànica, fins el punt que en poc més de dos anys el govern tory va decretar en cinc ocasions l’estat d’emergència.
Ted Grant va comprendre que no era possible construir el partit revolucionari al marge de les grans organitzacions de masses de la classe obrera i, en conseqüència, va emprendre una lluita sense quarter contra tot tipus de sectarisme i ultra esquerranisme dins del moviment obrer. El treball pacient al llarg d’aquests anys va fructificar finalment amb la formació del Corrent Marxista Militant.
El 1970 Militant va guanyar la majoria de les Joventuts Socialistes, l’organització juvenil laborista, i va emprendre una campanya per a construir l’organització juvenil. El 1966 Militant tenia poc més de cent membres, però el 1980 el seu nombre sobrepassava ja els mil militants. “Amb la tendència Militant, vam crear l’organització més poderosa que mai ha tingut el trotskisme a la Gran Bretanya, possiblement la posició internacional més forta des dels dies de l’Oposició d’Esquerres russa”. L’auge del trotskisme va alarmar a la classe dominant britànica que des dels editorials de la premsa burgesa exigia un cop i un altre la seva expulsió del Partit Laborista. Un fet que va arribar el 1983.
Sota el govern de Margaret Thatcher, Militant va participar activament i va tenir un paper destacat a la vaga minera del 1988. Va arribar a comptar amb tres parlamentaris i va dirigir l’Ajuntament de Liverpool el 1983, a més d’organitzar la batalla contra l’impost conegut com a Poll Tax, que va desfermar el major moviment de desobediència civil de la història britànica i va precipitar la caiguda de la poderosa “dama de ferro”.
Malauradament, Militant no va sobreviure al seu èxit. Tot i que el balanç a fons de la seva caiguda requeriria d’un espai molt més ampli, les arrels del seu col•lapse van ser essencialment polítiques i van cristal•litzar en una deriva burocràtica, sectària i ultra esquerranosa, a la que Ted Grant es va enfrontar. Cegada pels èxits assolits des de finals de la dècada dels 70 i en els anys 80 –“els èxits són a cops més perillosos que els fracassos” solia dir Ted-, la majoria de la direcció de Militant va treure la conclusió que podien substituir a curt termini els partits de masses de la classe obrera, llençant per la borda totes les lliçons de la història del marxisme. Però aquesta conclusió va ser també el resultat de tota una sèrie de factors previs.
El canvi brusc de la situació a finals dels anys vuitanta, provocat per les derrotes del moviment revolucionari a Europa a finals dels setanta, el fracàs de les guerrilles a l’Amèrica Llatina, el boom econòmic i els efectes brutals de la caiguda de l’estalinisme i la restauració capitalista a l’URSS, va obrir un panorama polític molt advers, que va costar un temps detectar i reconèixer. Ted Grant també hi va tenir responsabilitat, tot i que es va enfrontar amb energia a la deriva que va imprimir la majoria dels dirigents de Militant, restablint el nus gordià amb la tradició i la política del marxisme revolucionari.
El llegat polític de Ted Grant
Ted Grant mai va abandonar la lluita política ni es va desmoralitzar, ni tan sols en els moments de més fosca reacció, quan el feixisme dominava Europa o la burocràcia estalinista descarregava tot el seu pes contra els trotskistes tant dins de Rússia com a les files de la Internacional Comunista. Sempre va mantenir la seva confiança en la classe obrera i va aconseguir superar totes les adversitats i dificultats. Mai va vacil•lar en iniciar la reconstrucció del moviment sempre que va caldre. Una de les característiques personals més destacades de Ted era el seu sentit de l’humor, però també la seva modèstia: fugia de qualsevol culte a la personalitat, de les adulacions i les cerimònies d’adhesió incondicional, i se’n reia, d’aquells que feien servir aquests mètodes er cultivar el seu prestigi. Li repugnaven els revolucionaris de saló.
Com els grans marxistes, va comprendre que les idees eren molt més que teoria, que no es tractava només de filosofar sobre el món sinó de transformar-lo. Per aquesta raó, la vida de Ted va estar fermament unida a la lluita contra el capitalisme i pel triomf de la revolució socialista. Sempre es va mantenir ferm en la defensa dels principis teòrics i en el mètode marxista. El seu llegat no es va limitar només a explicar els esdeveniments, també ens va ensenyar com fer arribar aquestes idees als treballadors.
El Corrent Marxista Revolucionari es basa en les idees de Ted Grant, en els seus mètodes proletaris i democràtics, com a continuïtat del programa i de la tenacitat revolucionària de Marx, Engels, Lenin, Trotsky i Rosa Luxemburg. Malauradament, una part important de la seva obra no ha estat accessible en castellà fins fa pocs anys, quan la Fundació F. Engels va emprendre la tasca.
El sistema capitalista viu la pitjor crisi econòmica des dels anys trenta, i en mig d’una ofensiva sense precedents contra els drets socials i laborals de la classe obrera, milions de joves i treballadors estan despertant a la política revolucionària. El pensament de Ted Grant manté tota la seva vigència com una eina valuosa que ens serveix per comprendre els processos econòmics, polítics i socials. Però també ens dota d’un instrument de lluita i combat contra el sistema capitalista. El 1934 Trotsky va escriure: “La doctrina marxista i el programa comunista no es poden remuntar per sobre del caos com l’Esperit Sant, ni estar tancats en el cervell d’alguns profetes. Necessiten un cos, és a dir, l’organització de l’avantguarda obrera”. Des del Corrent Marxista Revolucionari continuem convençuts de la correcció d’aquestes paraules. I en aquests moments de convulsions socials i revolucionàries, és més necessari edificar amb fermesa, sobre fonaments sòlids, el partit mundial de la revolució socialista.