A l'agost d'aquest any es complirà el 70º aniversari de l'assassinat per ordre de Stalin del gran revolucionari i teòric marxista Lev Trotski. Amb la finalitat d'homenatjar la seva vida, la seva intensa activitat revolucionària i les seves idees, fonamentals per al desenvolupament i preservació de la teoria marxista fins als nostres dies, Militant publicarà una sèrie d'articles al llarg dels pròxims mesos. A part de comentar textos que van al nucli central del seu pensament com La revolució permanent, La revolució traïda o El programa de Transició, volem abordar diferents aspectes de gran rellevància per a la teoria marxista amb el propòsit fonamental d'animar als nostres lectors a un estudi profund i extens de tots els escrits de Lev Trotski. Comencem amb un tema de primeríssima actualitat, els cicles econòmics, i seguirem amb uns altres igualment interessants com el materialisme dialèctic, la qüestió nacional, la revolució espanyola, la guerra civil russa, art i literatura, etc. A www.elmilitante.net dedicarem un apartat especial al 70º aniversari de l'assassinat de Lev Trotski, on trobaràs una bibliografia completa i organitzada temàticament.

Una part menys coneguda de l'obra de Trotski són les seves anàlisis econòmiques. En diversos articles va abordar qüestions molt importants i va aconseguir orientar als seus companys de lluita en unes dècades tan complexes i plenes de canvis bruscs i sobtats com van ser els anys 20 i 30 del segle XX.

En primer lloc cap destacar que, seguint el que havien anticipat Marx i Engels, i que Lenin va explicar tan bé en la seva obra L'imperialisme, fase superior del capitalisme, Trotski considerava l'economia mundial com una realitat concreta, un conjunt interdependent en continu moviment, amb tendències generals i canvis en les relacions entre les seves parts, no com una mera suma d'economies nacionals. En paraules pròpies: "Unificant en un sistema de dependències i de contradiccions països i continents que han arribat a graus diferents d'evolució, aproximant els diversos nivells del seu desenvolupament i allunyant-los immediatament després, oposant implacablement tots els països entre si, l'economia mundial s'ha convertit en una realitat poderosa que domina la dels diversos països i continents" (del llibre Stalin, el gran organitzador de derrotes).

La qüestió dels ‘cicles llargs' i la corba de desenvolupament capitalista

Com ja va explicar Marx, els cicles econòmics de boom-recessió són consubstancials al capitalisme. Són la manera que aquest funciona, els batecs del seu cor. No obstant això, igual que el batec del cor és un reflex de l'edat i estat de salut de l'organisme, els cicles econòmics deriven de la dinàmica de funcionament general del capitalisme. No obstant això, Trotski també assenyalava: "...no podem dir que aquests cicles expliquen tot: això està exclòs per la senzilla raó que els cicles mateixos no són fenòmens econòmics fonamentals, sinó derivats" (La corba de desenvolupament capitalista, 1923).

El capitalisme no es limita a una mera repetició de cicles de boom i recessió. Existeixen oscil·lacions a llarg termini, períodes llargs de desenvolupament de les forces productives que els booms sobrepassen àmpliament la intensitat de les crisis, i altres contractius o d'estancament, que les crisis duen a l'economia de tornada a l'instant de partida i fins i tot més enrere. Això té enormes efectes en tota la societat. Com assenyalava Trotski (Op. Cit.): "les èpoques d'enèrgic desenvolupament capitalista han de posseir formes -en política, en lleis, en filosofia, en poesia- agudament diferents d'aquelles que corresponen a l'època d'estancament o de declivi econòmic. Encara més, una transició d'una època d'aquesta classe a una altra diferent ha de produir necessàriament les més grans convulsions en les relacions entre classes i entre estats (...) No és difícil demostrar que en molts casos les revolucions i guerres s’espargeixen  entre la línia de demarcació de dues èpoques diferents de desenvolupament econòmic".

L'economista rus Kondratiev va elaborar la seva teoria dels cicles llargs intentant explicar aquests períodes que abastaven diverses dècades (cinquanta anys, segons ell). Però ho va fer atribuint-los un caràcter totalment mecànic, similar al funcionament dels cicles "curts". En primer lloc cal assenyalar que Kondratiev no va explicar les causes d'aquests supercicles, sinó que simplement els va construir mitjançant la suma de cinc cicles "normals", presentant després les sèries estadístiques que s'ajustaven al seu esquema com "prova" i rebutjant les altres. Les seves idees han tingut cert ressò entre els economistes burgesos, que periòdicament intenten predir el moviment de l'economia amb diferents versions de les ones llargues. Una de les raons d'aquest èxit és que les idees de Kondratiev són compatibles amb punts centrals de la teoria econòmica burgesa com l'existència d’un equilibri de caràcter estàtic entorn al qual el capitalisme oscil·la d’una manera simètrica i regular. Això permet concebre'l com un sistema etern en moviment perpetu, sense contradiccions internes que són el seu veritable motor.

Trotski, en La corba de desenvolupament capitalista (1923), va respondre a les idees de Kondratiev explicant que les oscil·lacions a llarg termini depenien també dels aspectes polítics i ideològics que formen la superestructura (guerres, revolucions, etc.). Com sempre hem explicat els marxistes, la relació entre la base econòmica i la superestructura social és complexa i dialèctica, no mecànica i unidireccional. En paraules de Trotski: "Pel que es refereix a les fases llargues (...) el caràcter i durada estan determinats, no per la dinàmica interna de l'economia capitalista, sinó per les condicions que constitueixen l'estructura de l'evolució capitalista".

Per exemple, per al gran auge de tres dècades després de la Segona Guerra Mundial no només van ser necessàries precondicions econòmiques (encara incloent entre elles la destrucció causada per la guerra) sinó també polítiques, com el propi resultat de la guerra (enfortiment de la URSS i l’estalinisme) i el fracàs de les revolucions a Europa Occidental per la traïció dels dirigents reformistes i estalinistes. El triomf d'una revolució sana a França o Itàlia hauria donat pas a un període totalment distint, fins i tot amb les mateixes "bases" econòmiques inicials.

Per a l'estudi històric, Trotski proposa establir una corba de desenvolupament capitalista basada, al seu torn, a agregar altres dues corbes: la bàsica, que reflecteix el creixement general de les forces productives i es mou cap amunt en tot el desenvolupament capitalista (amb major o menor inclinació), i les ones periòdiques, que reflecteixen les fluctuacions cícliques de la conjuntura. Una vegada fixada, caldria dividir-la en períodes segons el grau d'ascens o descens, i després buscar sincronitzar-la amb els successos polítics, trobant la interrelació entre la les èpoques de la vida social i els segments de la corba, sense ser mecànics, tenint en compte la persistència i dinàmica interna dels esdeveniments i sense oblidar mai que l'economia és decisiva en la superestructura només en última anàlisi.

A l'hora d'analitzar el període i fixar perspectives, Trotski va respondre a Varga (Sobre la qüestió de "l’estabilització" de l'economia mundial, 1925) que per a analitzar si ens trobem en una fase ascendent o descendent del desenvolupament capitalista no ens podem basar solament en les xifres, ja que l'estadística sempre reflecteix el passat, sinó estudiar dialècticament la situació econòmica: "Per tant la qüestió bàsica es resol no calculant la producció sinó per mitjà d'una anàlisi dels antagonismes econòmics".

Relació entre cicle i lluita de classes

Trotski, igual que Lenin, va combatre la idea de certs esquerrans sobre la "crisi final" del capitalisme. Aquest sistema només serà destruït mitjançant l'acció conscient de la classe treballadora, ja que per la seva pròpia dinàmica de destrucció de forces productives tota crisis capitalista crea les condicions per a una recuperació més o menys intensa.

També existeixen suposats "revolucionaris" per als quals la lluita sempre és impossible. En èpoques d'auge econòmic perquè la classe obrera s'ha "aburgesat" ja que té cotxe i surt de vacances, i en èpoques de crisis perquè la por a l'atur paralitza a la gent. Per a uns altres, en canvi, el creixement econòmic permetrà arribar al socialisme automàticament, fer la revolució sense que la burgesia s'adoni. Existeixen també els apologistes de la recessió, per als quals només la crisi, la caiguda en la misèria, provoca la rebel·lió de les masses.

Totes aquestes visions tenen en comuna el seu caràcter mecànic. Enfront d'elles, Trotski va afinar l'enfocament marxista: "Aquesta circumstància reforça la nostra convicció que els efectes d'una crisi sobre el curs del moviment obrer no són tot l'unilaterals que certs simplistes imaginen. Els efectes polítics d'una crisi (no només l'extensió de la seva influència sinó també la seva direcció) estan determinats pel conjunt de la situació política existent i per aquells esdeveniments que precedeixen i acompanyen la crisi, especialment les batalles, els èxits o fracassos de la pròpia classe treballadora, anteriors a la crisi. Sota un conjunt de condicions la crisi pot donar un poderós impuls a l'activitat revolucionària de les masses treballadores; sota un conjunt distint de circumstàncies pot paralitzar completament l'ofensiva del proletariat i, en cas que la crisi duri massa i els treballadors sofreixin massa pèrdues, podria afeblir extremadament, no només el potencial ofensiu sinó també el defensiu de la classe" (Fluxos i refluxos, 1921).

En definitiva, l'efecte de la crisi sobre la consciència de la classe treballadora depèn de la seva experiència en el període anterior. Així, per exemple, mentre la crisi dels anys trenta va tenir l'efecte momentani de deprimir les lluites als EEUU (per a reprendre-les amb més força amb els primers signes de recuperació), no va frenar sinó que atià la revolució espanyola. També hem vist esclats revolucionaris que el seu detonant ha estat una crisi econòmica, com l’Alemanya el 1923 o l’Argentina el 2001.

La conclusió a la qual arriba Trotski, per als temps que la crisi econòmica dificulta les lluites empresa a empresa (encara que també té l'efecte de radicalitzar algunes fins a la presa de la fàbrica) és la necessitat, d'una banda, de potenciar la vessant política de la lluita sindical, dotant-li 'un programa que inclogui la transformació de la societat, i per un altre de generalitzar i unificar les lluites, per a superar així les dificultats. És la mateixa conclusió a la qual estan arribant avui dia milers d'activistes obrers en tot el món.

Els escrits econòmics de Trotski, igual que tota la seva obra, són una magnífica escola per a tots els revolucionaris que pretenguin orientar-se en un període turbulent com el que ens trobem.

Bibliografia

·Flujos y reflujos (1921): www.marxists.org/espanol/trotsky/ceip/economicos/flujosyreflujos.htm

·La curva del desarrollo capitalista (1923): www.fundacionfedericoengels.org/index.php?option=com_content&view=article&id=91:la-curva-de-desarrollo-capitalista&catid=33:marxismo-hoy-no8&Itemid=53

·Sobre la cuestión de la "estabilización" de la economía (1925): mundial www.marxists.org/espanol/trots-ky/ceip/economicos/sobrelacuestiondelaestabilizacion.htm

·Sobre la cuestión de las tendencias en el desarrollo de la economía (1926): mundial www.marxists.org/espanol/trotsky/ceip/economicos/sobrelacuestiondelastendencias.htm