Fa 20 anys malls i martells retrunyien en el centre de Berlín, destruint el Mur. Cada cop de martell estimulava en milers d'alemanys orientals l'odi cap a un règim podrit i corrupte, el règim estalinista, i sobretot la il·lusió en una vida millor, amb un major nivell de vida, amb majors comoditats i major llibertat. Al mateix temps, cada cop de martell impactava sobre la consciència de milions de treballadors i joves de tot el món, amargant les seves esperances d'acabar amb el capitalisme i l’imperialisme explotador i per trobar una alternativa socialista.

Durant aquests vertiginosos mesos i anys, el que va caure no va ser l'autèntic socialisme, sinó un règim monstruosament burocràtic i policíac, que usurpava i embrutava la neta bandera del comunisme. Per altra banda, no es va produir el triomf definitiu del capitalisme (‘el final de la història', com pretensiosament va declarar Francis Fukuyama), sinó que en termes històrics aquest sistema va continuar per la senda del declivi, acumulant les càrregues de dinamita que aquests últims anys estan explotant. No obstant això, aquestes dues evidències no ho eren per a les masses. Fins i tot amb independència que la immensa majoria dels treballadors a Occident no tinguessin cap simpatia per la burocràcia sí veien en la URSS la prova històrica que era possible l'existència d'una societat diferent i més justa que el capitalisme.

Per això, la caiguda dels règims de l'Est va tenir un efecte desmoralitzador ja que implicava la consolidació de la idea que era impossible l'existència de qualsevol model social alternatiu al capitalisme.

Els dirigents dels partits de l'esquerra, inclosos els quals parlaven en nom de la URSS, i sindicats, no només no van donar una explicació correcta d'aquest importantíssim esdeveniment, sinó que van reaccionar davant ell aprofundint el seu gir cap a la dreta i l'abandó, fins i tot de paraula, de qualsevol referència al socialisme.

Aquests factors, unit a la coincidència en el temps amb l'inici d'un boom econòmic a Occident, va alimentar la idea que el capitalisme podia entrar en una senda ascendent contínua.

Totes les anàlisis burgeses expliquen la caiguda de la URSS com una prova de la superioritat del capitalisme sobre el socialisme. No obstant això, la realitat és que el desenvolupament econòmic i social que es va produir a la URSS, a pesar de l'hostilitat militar i econòmica del capitalisme, no és igualable al de cap altre país en la història del capitalisme, ni tan sols amb el Japó de la postguerra.

La usurpació estalinista d'Octubre

La primera revolució comunista triomfant de la història va donar lloc a un estat obrer incipient que va haver de desenvolupar-se en condicions molt adverses com el seu aïllament, l'endarreriment social i econòmic del que es partia, i el desgast que va suposar quatre anys de guerra imperialista i guerra civil.

La revolució russa va ser producte de la combinació d'una àmplia iniciativa de les masses obreres i camperoles amb l'existència d'un partit revolucionari, el Partit Bolxevic, amb un programa, una tàctica i estratègia marxista. En aquest sentit, la revolució no va ser, com diuen molts historiadors burgesos, un cop d'estat, sinó una revolució, on la disjuntiva imposada pels fets era la presa del poder per part de la classe obrera o la negra reacció capitalista.

 Però prendre el poder és només el primer pas per a construir el socialisme. En el cas de Rússia, es tractava d'un país d'enormes recursos però amb un retard secular, que s'expressava en la debilitat numèrica del proletariat. Les condicions en que va haver de desenvolupar-se la revolució van ser extremes. La classe obrera va sortir exhausta (i en gran part aniquilada) de la massacre de la guerra mundial, de la intervenció militar imperialista, de la guerra civil i de la fam i la misèria subsegüents. La seva única alternativa era resistir el més possible, guanyar temps, fins que l'extensió de la revolució per tota Europa, i en particular la revolució a l’Alemanya (la classe obrera de la qual era la més forta del continent), acudissin en la seva ajuda. La necessitat d'estendre la revolució era absoluta i explícitament assumida per Lenin i els quadres del partit. Aquest, contestant a l'acusació d’aventurerisme feta pels menxevics (que argumentaven que no era possible el socialisme a Rússia), deia el 1918: ‘Els esdeveniments històrics han demostrat a aquests patriotes russos que no atenen més que als interessos immediats del seu país, concebut a la manera antiga, que la transformació de la nostra revolució russa en una revolució socialista no va ser una aventura sinó una necessitat, ja que no va haver altra elecció; l'imperialisme anglo-francès i el nord-americà inevitablement escanyaran la independència i la llibertat de Rússia, tret que triomfi la revolució socialista mundial, el bolxevisme mundial' (1).

Desgraciadament la revolució a l’Alemanya i la resta del continent va fracassar. L'extensió d'Octubre es va ajornar per un període de temps. Mentrestant, de forma al principi imperceptible, la correlació de forces interna a Rússia va ser canviant. La desmoralització de sectors importants de la classe obrera davant anys de fam i aïllament internacional, sense perspectives de canvi a curt termini, el cada vegada major pes dels kulaks (camperols acomodats) i altres sectors proclius a la restauració capitalista, i la regressió en condicions de vida prèviament conquistades (com la jornada laboral de 8 hores) i fins i tot la seva disminució numèrica van dur a un procés d’independització creixent de l'Estat pel que fa a la classe obrera. L'Estat soviètic des del principi va haver d’usar, fins i tot, funcionaris i oficials tzaristes, encara que, això sí, sota control dels soviets. Tan prompte com el 1922, Lenin escriu: "Posant-nos la mà en el pit, hem de confessar (...): l'aparell que reclamem com nostre en realitat encara no té res en comú amb nosaltres i constitueix una barreja burgès i tzarista que no hi ha hagut possibilitat alguna de transformar en cinc anys sense l'ajuda d'altres països i en uns moments que predominaven els compromisos militars i la lluita contra la fam"2.

Lenin va dedicar una part important de les seves energies, a pesar de la seva llarga convalescència, i fins a la seva mort el 1924, a lluitar contra les tendències burocràtiques en el si de l'Estat i del Partit Comunista. Aquestes tendències oscil·laven entre el proletariat i els sectors socials proclius al capitalisme. Una casta de funcionaris, cada vegada més independent del control soviètic, nodrida amb tot tipus d’arribistes, revolucionaris frustrats i petitburgesos, i representada per Stalin i la seva teoria del socialisme en un sol país, va expropiar els fruits d'Octubre als treballadors i camperols. La contrarevolució estalinista va fer enrera moltes conquestes, en el plànol social i cultural, va posar en greu perill el règim amb la col·lectivització forçosa, i va llançar al moviment revolucionari internacional a una i una altra derrota amb la seva política aventurera i oportunista.

Tot això no hagués pogut fer-ho sense destruir qualsevol record de democràcia obrera, qualsevol record de la política leninista, i qualsevol sector o dirigent que recordés a la cansada classe obrera l'única sortida per a la revolució: l'extensió internacional, i l'aprofundiment de la democràcia obrera. Aquesta és la raó de la ferotgia amb la que Stalin va perseguir a Trotsky i a l'Oposició d'Esquerres. De fet, la consolidació definitiva de la burocràcia es va produir només després i a través de l'extermini de tot allò i aquells que estaven lligats d'alguna manera a les tradicions d'Octubre.
No obstant això, la reacció estalinista mai va arribar a acabar amb la conquesta més important de revolució: la nacionalització i planificació de les forces productives. Aquesta era la base del seu prestigi i poder, i això és la base de la contradicció fonamental entre la URSS i el món capitalista. Per a milions de persones en el món, l'existència d'un gran país desenvolupant les seves forces productives de forma gegantesca, sense l'enorme càrrega de l'apropiació privada de la plusvàlua, no podia ser més que un estímul per a la lluita socialista. Cap acord o intent d'acord entre imperialistes i buròcrates soviètics (i hi ha hagut molts) podia esbiaixar aquest fet.

El ‘miracle' de l'economia planificada

‘Ja no hi ha necessitat de discutir amb els senyors economistes burgesos', diu Trotsky, ‘el socialisme ha demostrat el seu dret a la victòria, no en les pàgines del capital, sinó en un terreny econòmic que constitueix la sisena part de la superfície del globus; no en el llenguatge de la dialèctica, sinó en el del ferro, el ciment i l'electricitat'. Això ho escriu el 1937, quan enmig de la crisi que afligeix al món capitalista, i que va a dur a la Segona Guerra Mundial, la URSS s'ha recobrat econòmicament i avança imparable. De 1925 a 1935 la producció de la indústria pesada va augmentar un 900%; el 1925 la Unió era l'onzè país en generació d'electricitat, mentre el 1935 era el tercer; en extracció de hulla, va passar del desè lloc al quart; en producció d'acer, del sisè al quart; i en producció de tractors, el 1935, és el primer país del món. Mentre l'economia francesa i nord-americana baixen un 30 i 25%, respectivament, i el militarisme i les bandositats de Japó li duu a la cúspide en el rànquing capitalista, amb un 40% de creixement, la producció soviètica creix un 250%!

Aquest procés va ser tallat per l'intent d'invasió nazi. La responsabilitat de la victòria sobre el feixisme en la Segona Guerra Mundial recau en gran part sobre la URSS, sobre les enormes reserves que la planificació econòmica tenia i el titànic esforç dels pobles soviètics per defensar-la. I el preu fonamental també el va pagar la Unió: 27 milions de morts i una economia devastada. No obstant això, una vegada més, l'ós soviètic va tornar a aixecar-se amb força. Des de final de la guerra fins als anys 70 el progrés econòmic va ser impressionant; entre 1945 i 1979 el PIB va créixer un 400%!, una mitjana anual d'un 11,4%. L'economia planificada, àdhuc amb la trava de la burocràcia, va ser capaç de convertir un país similar en molts aspectes a la Índia, el 1917, en la segona potència mundial. El país amb més científics (el 25% del món), amb major producció de petroli, acer, ciment, tractors. Un país que, podent disposar col·lectivament de la seva plusvàlua, va ser capaç, no només de créixer, sinó de garantir millores socials àmplies en tots els aspectes fonamentals: habitatge, alimentació, treball, sanitat, cultura... Cal tenir en compte que aquesta progressió, a diferència dels països capitalistes, va ser possible sense recessions, sense inflació, i, sobretot, sense l'existència d'aquest fenomen que pretenen presentar com inevitable, però que només ho és en el capitalisme: l'atur. La carn i els productes lactis van mantenir el mateix preu des de 1962 fins a la perestroika; el pa, el sucre i altres aliments bàsics, des de 1955. El lloguer d'habitatge no superava el 6% del salari. Tot un seguit de conquestes per als treballadors impensables fins i tot en els països econòmicament més avançats del capitalisme. També la Xina i la resta de països de l'Est europeu van passar per aquest procés; és incomparable la situació d'extrem endarreriment i majoria camperola a Iugoslàvia, Romania o Bulgària -per no parlar de l'Àsia Central o Mongòlia-, abans de la Segona Guerra Mundial, amb el desenvolupament d'aquests països al llarg dels anys 50, 60 i 70. Però aquest progrés no es va fer gràcies a la burocràcia, sinó a pesar d'ella.

La trava dels buròcrates no és tant els seus privilegis legals i il·legals (que creixien al mateix temps que creixement econòmic, i també en el període de declivi de la URSS, en la mesura que s'independitzava més i més de la classe obrera i del record d'Octubre). És el seu propi paper en la producció: paper de retard, de balafiament, de descontrol. A diferència de l'economia capitalista, el motor de la qual és la plusvàlua, l'estímul de l'economia socialista és l'augment del nivell de vida de les masses, i això només pot ser guia i motor de la producció i de tots els aspectes de la societat amb el control directe dels interessats, és a dir, amb el control obrer, amb una genuïna democràcia soviètica. El socialisme és tan impossible sense democràcia obrera com el capitalisme sense mercat.

A causa del caràcter privat de l'apropiació d'una riquesa que no obstant això és generada socialment, el capitalisme té una naturalesa caòtica, amb totes les implicacions destructives que això comporta, sobretot per als sectors més febles de la societat. No obstant això, malgrat la seva anarquia, les seves crisis, el capitalisme funciona i ho fa a través de les brutals correccions del mercat. No obstant això, en el règim estalinista -en termes marxistes, de bonapartisme proletari-, si els buròcrates d'una empresa no fan bé el seu treball, balafien, o retarden, la producció, no existeix cap mecanisme corrector per a remoure'ls, molt menys per a millorar la qualitat del treball o decidir què, com i per a quines necessitats socials produir. L'únic element corrector possible en una economia planificada és la democràcia obrera, la participació conscient i massiva dels treballadors en tots els àmbits de la vida econòmica, social i política.

La burocràcia, trava absoluta al desenvolupament de la URSS

Mentre l'economia parteix d'un nivell molt baix i del que es tracta és de cobrir necessitats bàsiques per a tots, és relativament fàcil organitzar la producció. En aquest cas el control burocràtic, àdhuc tenint un cost, no és un obstacle absolut al desenvolupament de les forces productives.

No obstant això, arribat a un nivell alt de sofistificació, el llast burocràtic és un fre absolut. Un grapat de dirigents (i eren milions en la URSS, però no deixava de ser una minoria de la població), fins i tot si conten amb la millor voluntat, no poden decidir correctament en una societat d'economia complexa, que precisa de béns de consum de qualitat, i on sorgeixen contínuament noves necessitats. A partir de finals dels 70, i de forma accelerada en els 80, l'economia soviètica, àdhuc creixent, va anar rebaixant el seu percentatge a índexs més propis d'una economia capitalista en estancament (augments d'entre 0 i 3%), el que també va tenir el seu efecte en el progrés de les condicions materials de les masses, i va anar soscavant de forma paulatina la base social de suport al règim. Ja en els 60 entre el 30 i el 50% de la producció es balafiava per la mala gestió, el robatori o la corrupció. El 1983 el 20% dels pous petrolers estaven fora de funcionament, per falta de manteniment, mala gestió o escassesa de mà d'obra; és un exemple molt gràfic de la trava burocràtica i del desaprofitament que suposava. En part, la ineficàcia oficial va ser superada pel paper del mercat negre, que va desenvolupant-se fins al punt de convertir-se en un element imprescindible per al funcionament habitual; aquí també participaven molts buròcrates, especialment directors de fàbrica.

La ‘perestroika'

"A causa de la negligència en el control i a tot un seguit de raons addicionals, han aparegut grups de gent amb una mentalitat propietària diferenciada i una actitud de menyspreu cap a la societat. Els treballadors han plantejat legítimament la qüestió d'acabar amb aquest estat de coses. Es considera necessari portar a terme en el futur immediat mesures addicionals contra aquests paràsits, saquejadors de la propietat socialista" (The Times, 26/6/86). Amb discursos com aquests, picant l'ull als obrers, Gorbatxov pretenia basar-se en ells per a pal·liar el col·lapse del règim, prenent mesures contra els buròcrates més corromputs. Però reformar des de dalt era impossible, el cruixit del monstruós règim usurpador d'Octubre només podia dur a la revolució política (és a dir, a la insurrecció obrera per a restituir la democràcia obrera) o a la tornada al capitalisme.

Mijail Gorbatxov va ser triat el 1985, després de les morts successives dels seus antecessors Breznev (el 1982), Andrópov i Txernenko. L'elit burocràtica es va decidir per ell, entre altres coses, perquè l'elecció d'algú de 54 anys (jove, des del punt de vista de la gerontocràcia imperant), podia donar sensació d'aire fresc i renovació al règim. No obstant això, Mijail va anar molt més lluny del que pretenien els seus electors, i per descomptat ell mateix.

La tàctica de Gorbatxov va ser donar una mica d’aire a un malalt terminal. Intentar crear esperança que el règim era reformable, controlant a la burocràcia, i que ell anava a tornar a implantar els principis leninistes. Amb l'objectiu d'atreure als desencantats va impulsar la glasnost (obertura), que implicava: obrir les pàgines dels diaris a les crítiques cap als desastres provocats pels buròcrates o cap a xacres com la dolenta qualitat dels habitatges, l'alcoholisme o el mercat negre; establir mesures controlades d'elecció des de baix; l'obertura d'arxius secrets de l'època de Stalin, que tot i amb la desestalinització de Kruschev van ser mantinguts com secrets d'Estat; un procés de descentralització cap a les repúbliques soviètiques; etc. Alhora que prenia aquestes mesures i insinuava en el seu discurs tornar a Octubre, intentava augmentar la productivitat esprement més als treballadors, bé amb denúncies de l'absentisme, el robatori o el sabotatge (el pal), bé amb incentius als més productius (el vell stajanovisme estalinista: la pastanaga).

No era la primera vegada que es prenien aquest tipus de mesures. Inevitablement, la cúpula burocràtica havia de recolzar-se en una capa de l’aparell per a oposar-se a una altra; i, de vegades, també, havia de recolzar-se en sectors de la classe obrera (només temporalment i fins a cert punt, sense perdre mai el control) per a copejar a la capa més envilida dels buròcrates, que podia posar en risc tot el sistema. Adular a la classe obrera i posar en la picota a diversos corruptes, o reprimir a la classe obrera, o ambdues coses alhora, sempre tenia un objectiu: mantenir el règim burocràtic. Aquesta oscil·lació entre diferents capes i classes és l'essència del bonapartisme, sigui burgès o proletari. Per altra banda, mesures de major centralització o de major descentralització, buscant sempre l'augment de la productivitat, també s'havien anat alternant en l'evolució econòmica del règim.

La burocràcia no és reformable

No obstant això, ara les coses eren diferents, com hauria de comprovar Gorbatxov. El nivell de col·lapse econòmic i social no tenia precedents. Les tensions acumulades durant tant temps, en un període d'estancament, només podien aflorar, més aviat que tard. I l'espoleta va ser precisament les mesures que va prendre Gorbatxov para evitar-ho. La perestroika, a l'obrir una escletxa per a deixar anar aigua de forma controlada, va provocar la ruptura de tota la presa. Un altre factor també marcava la diferència: la classe obrera no era el 20% de la població com en els 30; era el 70%. Tenia força, i una vegada intuïda la debilitat de la burocràcia no era tan fàcil controlar-la...

La perestroika no va complir els seus objectius. Era impossible augmentar la productivitat quan la producció xocava una vegada i una altra amb una maquinària obsoleta, mala gestió i sabotatge dels propis directius, primers responsables del robatori dirigit al mercat negre. Més enllà d'uns momentanis èxits, la política gorbatxoviana va ser un malson per a la classe obrera. A cinc anys de l'elecció de Gorbatxov, ni més ni menys que 70 milions de persones, un 25% de la població, vivia en la pobresa (Soviet Weekly, 8-XI-90). Deu dies després Pravda escriu: "La situació segueix empitjorant. La producció cau i es trenquen els vincles de subministrament econòmic. Les tendències separatistes són més fortes cada dia. El mercat de consum és un desastre. El dèficit pressupostari (...) ha arribat a nivells crítics. El comportament antisocial i el crim han augmentat. La vida cada vegada és més difícil, els incentius per al treball s'han afeblit, la fe en el futur està col·lapsant. L'economia està en una situació altament perillosa".

El descontentament era major pel fet que la gent sabia que l'escassesa era artificial. De 1986 a 1990, 13.000 tipus de productes diferents havien desaparegut de les prestatgeries, amb destinació al mercat negre. El 22 d'agost de 1990 va haver disturbis en Txelyabinsk per l'escassesa d'aliments en les botigues; la multitud va obligar a retirar a la policia. Posteriorment, l'Administració va haver d'admetre l'existència d'un magatzem secret amb menjar en la seu del Partit Comunista local. Aquest incident reflectia que les masses començaven a perdre la por a les forces repressives, i que el malestar estava arribant a un punt de ruptura. Enfront de l'atzucac del règim, cada vegada es va estendre amb més força, entre un sector de la burocràcia, una idea: la de la restauració capitalista. Estaven impressionats amb les taxes de creixement del capitalisme europeu, a la fi dels 80. Un altre sector (inclòs Gorbatxov) encara no renunciava a l'economia planificada, si bé apostava per mesures procapitalistes per a incentivar la productivitat, o fins i tot somiava amb la idea quimèrica d'una economia mixta, amb aspectes socialistes i capitalistes. Al seu torn, un tercer sector proposava la tornada a mesures de centralització i repressió; aquestes mesures podrien haver donat un respir al règim, però molt temporal. Realment només existia l'alternativa del capitalisme pur i dur... i la de la revolució política.

Era possible tornar a Octubre?

Teòricament la tornada a una democràcia obrera era possible. Però només la classe obrera podia fer bandera d'aquesta alternativa. Hagués arrossegat amb ella fins i tot a sectors de la burocràcia, especialment de la baixa burocràcia. Però la casta burocràtica de llavors eren fills i néts dels que van viure Octubre, no mantenien cap vincle amb la revolució, i els seus cadells eren tan snobs, paràsits i superficials com els fills de papà burgesos. Aquests buròcrates, per pròpia iniciativa, mai haguessin abraçat la idea de ‘tornar a Lenin', s'imaginaven molt més com nous propietaris o nous administradors de les seves pròpies empreses, prèviament privatitzades, que com humils servidors dels treballadors.

La classe obrera no es va mantenir impassible davant els atacs al seu nivell de vida. Una onada de vagues va recórrer la Unió Soviètica, al capdavant d'ella els miners de les conques del Donbàs i el Kuzbàs. A Meshdurechensk 12.000 miners vaguistes van prendre el control de la ciutat, exigint augments salarials, més vacances, etc., alhora que la independència econòmica de les seves mines. Els 100.000 miners vaguistes del Kuzbàs reivindicaven l'abolició dels privilegis dels funcionaris i una nova Constitució. Aquestes lluites amb reivindicacions confuses reflectien precisament això, la barreja de descontentament i confusió, la falta d'alternativa clara per a la majoria dels treballadors.

Es pot dir que en general no existien grans il·lusions en el capitalisme, entre ells, encara que també cal dir que després de 65 anys de control asfixiant, policíac, i de repressió, tot en nom del ‘paradís socialista' i de Marx i Lenin, la neta bandera del comunisme havia estat suficientment embrutada per a àmplies masses (especialment els joves, dels quals només el 15-20% declarava confiar en el socialisme). Tanmateix, enfront del col·lapse econòmic, el 40% dels enquestats preferia una major centralització econòmica enfront d'un 25% que volia mesures de mercat.
La classe obrera va lluitar en part, sí, però no va haver cap moviment independent del proletariat, amb les seves pròpies banderes. Els treballadors aprenen de l'experiència, i l'experiència de l’estalinisme (i més exactament del període de declivi del règim burocràtic), del que s’autoanomenava socialisme, no generava molta il·lusió.

Això va determinar el resultat final, davant l'absència de cap partit revolucionari que lluités per la rehabilitació de les idees socialistes, per l'abolició dels privilegis de la burocràcia i per la recuperació dels quatre punts de Lenin (4), armant ideològicament a la classe obrera i preparant-la per a un enfrontament frontal, en un determinat moment, amb la burocràcia. Una URSS autènticament socialista, amb la força d'una superpotència mundial, i la major classe proletària del món, s'hagués recuperat ràpidament del col·lapse i, el més important, hagués electritzat a tota la població mundial.

Però, orfes de cap partit leninista, movent-se a les palpentes, els treballadors soviètics sabien el que no volien, però no sabien què volien. Mentre, un sector important de la burocràcia, cada vegada de forma més evident, i tement una explosió social, caminava a marxes forçades cap al capitalisme, encara que sense atrevir-se a donar el salt definitiu. El 1989 Gorbatxov reconeixia el perill de ‘motins en el carrer'; el seu govern donava bandades, sense saber com parar el col·lapse. El Gosplan (l'agència central de planificació) avisava que la producció podia caure entre un 30 i un 70%! Com explica Ted Grant (5): "davant l'absència d'un moviment independent dels treballadors, tota la lluita es va donar entre ales rivals de la burocràcia. El conflicte només es podia resoldre mitjançant la confrontació oberta. Ja que les ales oposades de la burocràcia estaven bastant igualades, una solució bonapartista era l'única possible. Així, l'atzucac de la burocràcia va dur directament a l'intent de cop d'Estat de 1991".

El cop no va ser fruit d'una planificació minuciosa, implicant a la casta militar, el KGB i tots els buròcrates descontents. Molt al contrari, va ser una temptativa desesperada, acuitada per la ratificació, l'endemà, del Tractat de la Unió, que afeblia els vincles entre el centre i la perifèria. L'actuació pusil·lànime dels colpistes, reflex de la falta de confiança d'una casta històricament desnonada, va ser decisiva en el fracàs del putsch. Enfront d'ella, un sector decidit a abraçar el capitalisme, amb Ieltsin al capdavant, estava molt més disposat a defensar els seus interessos. Tanmateix, no estava decidit per endavant el resultat final. I és que quan les masses (i especialment les masses obreres) es mantenen al marge (i aquest va ser el cas), un petit grup pot imposar-se enfront d'un altre, si mostra més determinació.

El fracàs del cop va accelerar tots els processos. Gorbatxov es va convertir en ostatge polític de Ieltsin, fins a la seva discreta dimissió. Els buròcrates de les repúbliques soviètiques, que havien abraçat convenientment el nacionalisme, van aprofitar la debilitat del centre per a proclamar la seva independència. I Ieltsin va aplicar la teràpia de xoc a la nova Rússia. En els següents anys els esdeveniments van ensenyar a molts obrers què significa capitalisme. El 1996 el PIB rus era un 47% més baix que el de 1989. Una hecatombe. El 2 de gener de 1992 el Govern va abolir el control estatal de preus, el que va provocar que alguns augmentessin fins a un 350%. La privatització i reestructuració massives, l'eliminació dels subsidis socials i altres drets conquistats, i la pressió de l'imperialisme per a obrir les portes de bat a bat als productes i a la inversió estrangera, van provocar que el percentatge de pobresa escalés fins al 90%. Pensions de misèria, salaris no pagats, atur massiu, desnonament d'habitatges (abans propietat d'empreses estatals), xacres de tot tipus es van abalançar sobre els pobles exsoviètics. A això cal sumar els conflictes nacionals. Les dramàtiques conseqüències de la restauració capitalista van dur a la majoria parlamentària del Partit Comunista i els seus aliats el 1995, a l'aguda crisi econòmica de finals dels 90 i a la dimissió de Ieltsin.

Lluites antiestalinistes a l'Est europeu

El col·lapse del règim burocràtic de la URSS va tenir un efecte multiplicat en la resta de l'Europa de l'Est. Feia ja temps que sense el recolzament del germà major rus, els buròcrates txecs, polonesos o hongaresos haguessin estat incapaços de mantenir-se en el poder. La perestroika va transmetre debilitat, creant inseguretat en les castes estalinistes d'aquests països.
De Polònia a Romania, la implantació de repúbliques populars (règims estalinistes a imatge de la URSS de l'època després del fracàs nazi i la desaparició del capitalisme (més per ineptitud i debilitat de l'escassa burgesia que no havia fugit amb els nazis, i pel prestigi de l'Exèrcit Vermell, que per la voluntat dels estalinistes) van ser acollides amb entusiasme per les masses. Dècades de planificació econòmica, a pesar del llast burocràtic i de la utopia reaccionària de construir el socialisme en cada país, van canviar la fisonomia d'aquests països. No obstant això, és convenientment amagat per la burgesia que la lluita pel genuí socialisme, contra el estalinisme, va ser desenvolupat una vegada i una altra per sectors importants dels obrers, i en determinats moments per les masses. Les vagues i mobilitzacions en la RDA i Polònia en els 50; la meravellosa insurrecció hongaresa de 1956 (quan autèntics Consells Obrers van arribar a tenir el control del país), aixafada pels tancs russos; la resistència massiva a la invasió soviètica de Txecoslovàquia, el 1968; el moviment dels obrers polonesos el 1970 i 1976; i la massiva mobilització obrera dirigida per Solidarnosc a Polònia, el 1980. El proletariat polonès va estar prop d'enderrocar el règim burocràtic. Aquest moviment revolucionari va ser traït per la direcció de Solidarnosc dominada per Lech Walesa, els assessors reformistes i els intel·lectuals catòlics. Posteriorment el moviment va ser manipulat al servei dels interessos imperialistes.

També és convenientment oblidat que els primers moviments de les masses que van dur a la caiguda del Mur, no pretenien la reinstauració capitalista, sinó reformes democràtiques o fins i tot una genuïna democràcia socialista. De forma confusa i incipient, els primers en mobilitzar-se buscaven una alternativa al capitalisme i al règim mal anomenat socialista. On el procés va arribar més lluny va ser a Romania, el 1989, ja que va ser l'únic cas que el règim va caure per insurrecció popular. Els treballadors van acabar amb sorprenent facilitat amb les estructures estalinistes de Ceaucescu, van vèncer l'única resistència existent (la de l'odiada Securitate, la policia política), i van substituir l'Estat per elements incipients de poder obrer, els comitès del Front de Salvació Nacional. Durant un període les masses romaneses no es van moure cap al capitalisme, sinó cap a l'autèntic socialisme, però una vegada més van ser traïdes pels seus dirigents, que en públic abjuraven del lliure mercat i en el dia a dia preparaven el terreny per a implantar-lo. Pàgines de glòria i drama sepultades per tones d'escombraries propagandístiques burgesa.

‘Nosaltres som el poble'

Quant a Alemanya Oriental, poca gent sap que el moviment que va acabar amb la caiguda del Mur es va iniciar amb una manifestació a Leipzig (el 15 de gener de 1989) en commemoració de l'assassinat de la dirigent comunista alemanya Rosa Luxemburg; va ser un intent d’arrabassar a la burocràcia aquesta icona de la revolució, les idees de la qual tant xocaven amb el règim. La repressió subsegüent va acabar amb 190 persones a la presó. És sis mesos després quan comença l'èxode a Alemanya Occidental, via Hongria o Txecoslovàquia; el fenomen és important, reflecteix el col·lapse de les expectatives de milers de famílies, la dificultat de canviar les coses des de dintre, però encara aquesta sortida individual és bastant minoritària. A partir de setembre, i mentre continua el degoteig de centenars d'alemanys orientals, un altre sector de les masses busca l'alternativa de la lluita. Les mobilitzacions dels dilluns a Leipzig, en principi espontànies, van començar el 4 de setembre, i es van estendre per Dresden, Karl-Marx-Stadt (actualment Chemnitz), Magdeburg, Rostock... al crit de" Wir sind dónes volk" (Nosaltres som el poble). L'onada va culminar amb la major manifestació de la història de la RDA, a Berlín est, amb entre mig milió i un milió de persones, el 4 de novembre; l'endemà passat una multitud similar es reuneix a Leipzig.

Aquest moviment demana amnistia als presos polítics, eleccions lliures, llibertat de viatjar, i reformes democràtiques; alhora, ovacionava el nom de Gorbatxov. Va ser un moviment confús, com no podia ser d'altra forma, i la major confusió residia en el cap dels seus dirigents, els rectors i intel·lectuals del Neues Forum (Nou Forum), si bé és evident que ni un ni uns altres demandaven la restauració capitalista. Però la falta d'alternatives té un preu, i les masses posen les seves expectatives, a curt termini, en la possibilitat de millorar les seves vides, bé emigrant a l'Oest, bé amb l'ajuda de la RFA. No cal oblidar que Alemanya no és qualsevol país capitalista, sinó el tercer més fort del món (en aquell moment), i que el capitalisme europeu està immers en una etapa de creixement econòmic que inevitablement va crear il·lusions en el sistema en un sector, fins i tot, de la classe obrera.

Només cinc dies després de la manifestació històrica de Berlín est, la cúpula burocràtica, suspesa en el buit i davant d’un Moscou desentès, talla en sec: obre les fronteres. Una multitud entusiasmada participa de la festa enfront del Mur i intenta demolir-lo amb les seves propis mitjans. No obstant això, no serà fins al 20 de novembre (onze dies després de la caiguda del Mur) quan, en una manifestació a Leipzig, s'escolta, per primera vegada, la consigna de la unificació alemanya. La resta és ben conegut.

La burgesia alemanya (amb l'alarma de la francesa i de Thatcher, que temen el nou expansionisme germànic) aposta per la unificació mitjançant absorció (incloure Alemanya Oriental en la RFA), estimula les il·lusions en el capitalisme amb una promesa que després va tenir un alt preu (el canvi del marc oriental per l’occidental a la taxa de 1:1), i guanya les eleccions pluripartidistes en la RDA de març de 1990. La seva coalició Aliança per Alemanya arriba al 48,15%, mentre l'antic Partit Comunista (ja excomunista) encara manté un 16%, el SPD obté un 22% i els dirigents del moviment (el Nou Forum) treuen un minso 3%. Aquestes dades reflecteixen com la major part de les masses abracen la il·lusió d'un capitalisme on puguin millorar les seves vides, però alhora un 40% (la suma de vots de SPD, el ex PC i el Partit Camperol), d'alguna forma, encara confia en algun tipus de socialisme o alguna forma d'integrar els dos sistemes. El fracàs del Nou Forum s'explica pel caràcter amorf de la seva ideologia, la seva falta d'alternatives; la mateixa raó que els va alçar com dirigents del moviment -també confús- els va enfonsar en la insignificància política quan eren necessàries alternatives clares.

Les celebracions per la unificació van durar setmanes, però el descens als inferns bastants anys. En primer lloc, l'equivalència artificial entre els dos marcs provoca la fallida de l'aparell productiu germà oriental. La riquesa sobtadament adquirida pels ossies (alemanys orientals) és només aparent; de cop l'economia germà occidental, mil vegades més productiva, envaeix amb els seus productes de qualitat, i a preus competitius, l'antiga RDA, duent a la ruïna la seva producció i a l'atur als seus treballadors. Per altra banda, la tristament coneguda com Treuhand (la Treuhandanstalt, o Agència Fiduciària) es constitueix el mateix any 1990 per a complir la ‘privatització de la propietat socialitzada' prevista en el Tractat d'Unificació de les dues Alemanyes. Aquesta agència procedeix, en els següents cinc anys, a privatitzar, sanejar o tancar les empreses i serveis germà orientals. Un dels seus principis era la restitució als antics propietaris, si pot ser en espècie, del patrimoni estatal. A l'octubre de 1994 la Treuhand ha realitzat 80.000 privatitzacions, incloent 4.300 restitucions als antics patrons, i ha tancat 3.600 empreses. Amb tot aquest esforç (per al treballador) es pretenia cobrir els costos de la unificació, no obstant això dels 600.000 milions de marcs previstos per l'agència només es va recaptar una desena part. Tota una economia a preu de saldo. Un altra font prevista de finançament, la inversió privada, va fallar, amb el que els fons públics s'han erigit en principal sustentació econòmic del procés de restauració capitalista, alimentant el dèficit i llastrant l'economia germana fins al dia d'avui.  Fins a tal punt que a partir de 1995 el Govern burgès de Köhl va retallar subvencions i despeses socials i va augmentar els impostos. Retallades que va continuar el socialdemòcrata Schröeder amb el seu pla Hartz IV i que va motivar la recuperació de les mobilitzacions dels dilluns a Leipzig i a altres ciutats.

El capitalisme triomfant, lluny de garantir “paisatges florits”, com va dir Köhl, ha estat i és un malson per a la classe obrera. En un sol any, 1990, la producció va caure un 18,5%, i fins a 1996 no recupera el nivell que tenia el 1989. En els cinc anys d'actuació de la Treuhand, es perd un terç dels llocs de treball. L'atur passa de pràcticament el 0% al 17%. "El procés de convergència sembla estancat, quan el PIB oriental representa el 60% de l'occidental. La bretxa econòmica entre l'Est i l'Oest, lluny de tancar-se, s'ha ampliat i no s'albira un canvi de tendència a curt termini" (7); encara que aquestes paraules són de 2000, són més actuals ara.

Què queda de les il·lusions que van derrocar el Mur? Tan prompte com el 1992, la joventut germà oriental (el sector de la població menys apegat a l’estalinisme) declara, en un 41%, estar contra el capitalisme. Set anys després el 43% dels joves pensa que es vivia millor a la RDA.
Tota la població d'Europa Oriental va ser sotmesa a tractament de ‘xoc'; de fet,  una de les primeres mesures procapitalistes va ser la llibertat de preus, bonica expressió que significa l'eliminació del control dels preus dels productes bàsics, i la seva multiplicació en funció del que dictés el mercat (és a dir, els especuladors i els monopolis d'Europa Occidental). Les empreses van ser revenudes a baix preu o, en la majoria dels casos, tancades; l'atur massiu i la inflació van impactar sobre diverses generacions que mai havien gaudit d'aquestes experiències capitalistes; els beneficis socials de tot tipus es van perdre; nacionalitats que convivien, àdhuc amb tensions, es van separar afeblint-se mútuament (txecs i eslovacs), i fins i tot a través de guerres i extermini (Iugoslàvia)... Tota aquesta experiència no ha passat debades.

Conseqüències polítiques

Les conseqüències polítiques de la caiguda de l’estalinisme van ser sísmiques. L'imperialisme USA es va sentir fort i per primera vegada des de Vietnam va intervenir militarment a gran escala (la primera guerra de l'Iraq). La burgesia i les seves titelles reformistes (amb l'inestimable suport de excomunistes, convertits en feroços anticomunistes) van intentar cobrar el preu d'Octubre sobre els lloms dels treballadors. Va ser la seva venjança cap al terror que va despertar en ells l'emancipació socialista de la classe obrera russa, i els seus ressons en tot el món. Alhora, van aixafar amb tot el pes de la seva maquinària propagandística qualsevol veu crítica amb el capitalisme, substituint-la per lloes al seu propi sistema. Això va tenir un efecte, especialment entre la petita burgesia, però també sobre la nostra classe. Cal dir que pocs grups van ser capaços de suportar la pressió, de no perdre la confiança en la revolució, i de contestar amb teoria marxista als prejudicis estesos pels propis dirigents de l'esquerra; per descomptat, el Corrent Marxista Internacional Militant està entre ells.

Avui la cosa ha canviat. Una idea recorre el món: el capitalisme està en crisi. Mil oportunitats sorgeixen (a Amèrica Llatina, especialment) i sorgiran per a acabar amb aquest sistema caduc. La correlació de forces per a que això passi és la més favorable de la història. La classe obrera mundial és més poderosa que mai. El gran llast de l’estalinisme (aquesta força contrarevolucionària disfressada amb la màscara d'Octubre) tot just subsisteix. Armats amb el genuí programa del marxisme podrem fer realitat el vell somni que els obrers i camperols russos van intentar però no van poder culminar: una societat socialista, la democràcia més profunda que pot haver, on poder decidir per nosaltres mateixos les nostres vides, sense el pes mort de la propietat privada.

NOTES

1. Citat a Rusia. De la revolución a la contrarrevolución, de Ted Grant; pp. 137. 1997, Fundación Federico Engels.

2. Lenin, Contribución al problema de las naciones sobre la ‘autonomización' (Obras completas, vol. 45). Ènfasis del autor. Citat en la o.c. de Ted Grant; pp. 115.

3. Trotsky, La revolución traicionada, pp. 45; 2001, Fundación Federico Engels.

4. Els quatre punts de Lenin, explicats en el seu llibre L'Estat i la revolució, són les mesures que un règim de democràcia obrera ha de garantir, i que la Comuna de París va portar a terme: tots els càrrecs elegibles i revocables en qualsevol moment; cap càrrec cobrarà més que el sou mig d'un obrer qualificat; progressivament s'implantarà la rotació de càrrecs; i l'armament del poble, en comptes d'un exèrcit com cos especialitzat. Trotsky, fent-se ressó de la reivindicació assumida pels treballadors alemanys en revolució, va afegir el punt de la llibertat de partits polítics que acceptin el règim de democràcia proletària.  

5. O.c.; pp. 373.

6. Aquest resultat reflectia el descontentament amb la restauració capitalista. Desgraciadament, les idees de la direcció del PC no eren les de Lenin i Trotsky, sinó una barreja reaccionària del pitjor de l’estalinisme amb els prejudicis granrussos més perillosos, sense atrevir-se alhora a qüestionar el procés de restauració.

7. José Ramón Díez Espinosa, Diez años de unidad alemana. Reconstrucción económica e integración nacional de los länder orientales. 2000, Universidad de Valladolid.