La victòria de l'esquerra en les eleccions de 1936 va provocar l'entusiasme de les masses després del malson que va representar el Bienni Negre. Els treballadors van passar a l'acció ocupant les fàbriques, les terres i traient els presos polítics de les presons. En poques setmanes, els obrers i camperols ja havien portat a terme el programa del Front Popular sense esperar l'opinió de les Corts. Ja no li quedava a la classe obrera altra tasca més que la total eliminació del capitalisme i la transició cap al socialisme mitjançant un règim de democràcia obrera.
Després de l'aixecament militar del 18 de juliol, el camí estava lliure ja que la gairebé totalitat dels banquers, terratinents, industrials i generals s'havien passat al camp de Franco. En lloc de posseir-lo la policia i l'exèrcit, el poder va passar a les mans de les milícies obreres en els nuclis proletaris i industrials més importants. En aquesta situació, l'única cosa que feia falta era detenir als ministres burgesos i proclamar la República Obrera per a poder portar a terme una guerra revolucionària contra els exèrcits franquistes. No cap el menor dubte que els obrers i camperols, la base del PSOE, la UGT, la CNT el PCE i el POUM haguessin acceptat amb entusiasme aquesta alternativa. Però els dirigents de l'esquerra estaven compromesos amb el que era l'ombra de la burgesia en el Front Popular. Sota la forta pressió dels prietistes al si del PSOE i els seus aliats stalinistes del PCE, que havien assumit el paper dels defensors més fervents de l'ordre burgès, es va imposar, no sense una forta oposició, la idea de “primer guanyar la guerra; després fer la revolució”.
Els dirigents de les organitzacions obreres tenien tot el camí lliure per a portar a terme una política d'independència de classe, negant-se a pactar amb la burgesia i guanyant-se, amb un programa socialista, a les masses de les nacionalitats oprimides. La classe treballadora era l'única que podia dirigir aquest moviment utilitzant en l'Estat espanyol el mateix programa respecte a les nacionalitats que havien adoptat els bolxevics a Rússia. Al cap i a la fi, la classe obrera en l'Estat espanyol no era més feble que a Rússia, sinó tot el contrari. Entre 1910 i 1930 la classe obrera industrial havia augmentat en més del doble, arribant a més de dos milions i mig de persones. Això representava el 26% de la població treballadora, en comparació del 16% de vint anys enrere. No obstant això els dirigents de les organitzacions obreres van centrar tota la seva estratègia en la defensa de la República burgesa, que ni va resoldre, ni podia resoldre radicalment, cap dels problemes fonamentals de la revolució democràtica: l'agrari, el de les nacionalitats, el de les relacions amb l'Església, el de la transformació de tot el mecanisme burocràtico-administratiu de l'Estat...
L'organització obrera més forta a Catalunya era la CNT, que en 1931, en el moment àlgid del conflicte entre l'efímera República Catalana i el poder central, es declarava disposada a lluitar contra la independència de Catalunya per tots els mitjans, sense excloure la “insurrecció armada”. La seva posició partia del fet que el nacionalisme era una cosa aliena als treballadors, els dividia i era, per tant , un prejudici que calia combatre amb tots els mitjans possibles. Aquesta postura, que tractava suposadament de preservar la unitat revolucionària del proletariat de la ideologia nacionalista burgesa, no tenia en compte que negar l'opressió nacional del poble català suposava objectivament posar-se al costat del nacionalisme espanyol. Quan va arribar l'hora de la veritat, en 1936 i després de les jornades de maig de 1937 que el moviment obrer a Catalunya va passar a ser la punta de llança de la revolució, el moment en què per a vèncer al feixisme era imperiosa la conquesta completa del poder per part de la classe treballadora, els dirigents anarquistes van renunciar a prendre'l a Catalunya. Li’l van cedir a la burgesia nacionalista catalana que, a través de Companys, li’l va cedir al seu torn al govern de Madrid, que el va utilitzar per a aixafar el moviment revolucionari a Catalunya i en tot l'Estat.
L'única forma d'unir el proletariat català amb els altres pobles ibèrics era a través de la defensa dels seus drets democràtico-nacionals i, en primer lloc, del dret a l'autodeterminació. La defensa d'aquest dret, que òbviament suposava que les nacionalitats històriques decidissin el grau de vinculació que volien mantenir amb la resta de l'Estat, inclosa la independència, no suposava que els revolucionaris fessin obligatòriament agitació a favor de la separació. Per contra, els marxistes conseqüents lluitaven per aquest dret democràtic al mateix temps que defensaven la unitat del proletariat en una Federació socialista dels pobles ibèrics.
En Euskal Herria la CNT va apostar per una posició diferent a la federació catalana donant-li un “marge de maniobra” al Govern del PNB en 1936, ja que, segons els anarquistes bascos, el federalisme que aquest promulgava era un factor “progressiu”. Aquesta postura és encara més sorprenent si cap perquè la postura del PNB, que va reprimir als anarquistes bascos i va censurar les seves publicacions, lluny de tenir gens de progressisme, estava dictada pel fred càlcul de mantenir el control de la situació i apartar al proletariat basc del camí de la revolució. La CNT basca es feia eco de la postura dominant en l'esquerra que era millor tenir al PNB “aquí que allà”, sense comprendre que la burgesia basca, en la defensa dels seus interessos de classe, representava la cinquena columna de la reacció, el seu cavall de Troia a Euskal Herria.
La idea que el PNB representa l'ala “progressista” de la burgesia basca segueix present en l'actualitat, a pesar que els fets històrics han posat en evidència una vegada i una altra que, més enllà de la seva fraseologia, el Partit Nacionalista Basc és el partit de la classe dominant basca. La postura dels stalinistes era encara més centralista que la de la CNT catalana, com es veu en la declaració del Comitè Central del PCE de gener de 1937: “AL mateix temps que els més conseqüents internacionalistes som els més fidels lluitadors i defensors de la República espanyola; els més entusiastes defensors de la Pàtria espanyola; els més fidels ardents patriotes de l'Espanya democràtica; els més decidits enemics de tota tendència separatista; els més convençuts partidaris de la unitat nacional, del Front Popular, de la unitat popular (...) Les qüestions particulars nacionals dels catalans, bascos i gallecs estan lligades vitalment amb la qüestió nacional de tota Espanya (...) Els interessos nacionals específics, la petita Pàtria dels catalans, bascos i gallecs, s'ha convertit en part inseparable dels interessos generals de la gran Pàtria de tots els pobles d'Espanya”.
Els stalinistes exigirien la renúncia a la defensa dels drets democràtics de les nacionalitats oprimides, el mateix que exigirien renunciar a la lluita pel socialisme, amb el pretext de la defensa d'una república amb un caràcter netament burgès i centralista. No obstant això, aquesta postura es combinava de forma oportunista amb la consigna de “fer seu” el moviment nacionalista i “integrar al Partit Comunista” en aquest moviment.
Per la seva banda, la posició de la direcció del Partit Socialista fou plegar-se al dictat de la burgesia republicana. En general, el PSOE va defensar el nacionalisme espanyol a ultrança aigualint l'autonomia catalana i negant-se-la al País Basc en instaurar-se la República. Indalecio Prieto, líder dels socialistes bascos, afirmava en 1931: “El nacionalisme de dretes és un instrument de la reacció”, la qual cosa era totalment correcte; no obstant això, era necessari distingir entre els mòbils reaccionaris de la burgesia nacionalista i les bases d'aquest nacionalisme, que, entre camperols, obrers i petita burgesia, expressava la seva indignació social i per tant era un fenomen netament progressista. L'actitud hostil del PSOE cap als drets democràtico-nacionals va ajudar enormement a la burgesia basca durant els anys que el Partit Socialista necessitava enfortir-se per a enfrontar-se a la reacció. I finalment, quan va esclatar el conflicte a mort entre el socialisme i la reacció, la direcció del PSOE, oblidant les seves pròpies paraules, en lloc de corregir un error, va cometre altre major en donar tot el seu recolzament en el moment decisiu al PNB.
Aparentment, la incongruència va presidir l'actitud dels dirigents obrers respecte a la qüestió nacional, caracteritzada per contínues bandades, des del suport al nacionalisme espanyol més estret, a la subordinació als nacionalistes burgesos. En realitat, la seva postura respecte a aquesta qüestió, com la qüestió agrària, estava subjecta a la seva orientació estratègica de no espantar a la burgesia donant contínues mostres de “sensatesa” als seus aliats burgesos. En el text Lliçó d'Espanya: últim advertiment, escrit al desembre de 1937, mostrant els tremends errors de direcció dels socialistes, stalinistes, anarquistes i del POUM, Trotsky explica com “la negativa a conquistar el poder llança inevitablement a tota organització obrera a la tolla del reformisme i de fet la converteix en una joguina de la burgesia. No pot ser d'una altra manera donada l'estructura de classe de la societat”.
L’estalinisme va ser qui va dur aquesta tàctica contrarevolucionària de forma més conseqüent, convertint-se en el principal suport de la burgesia per a tallar els caps dels revolucionaris a través de la GPU. A pesar que el PCE inicialment era un petit grup, va elevar la seva autoritat davant les masses gràcies als proveïments militars provinents de la URSS però el Govern soviètic va posar com condició de la seva col·laboració una sèrie de mesures decisives contra els revolucionaris, desfent-se així dels adversaris perillosos. Com explica Trotsky: “La GPU es va fer ama de la situació només perquè va defensar més conseqüentment que els altres, és a dir, amb més ardits i crueltat, els interessos de la burgesia contra el proletariat”25 .
En el context de l'esquerra revolucionària de l'època, tan sols l'Oposició d'Esquerres, influenciada per Liev Trotsky, que en l'Estat espanyol adoptaria el nom d'Esquerra Comunista, tenia una posició de classe conseqüent davant el problema nacional. En 1931, el grup trotskista va aprovar la següent tesi sobre la qüestió nacional que va ser publicada en el nombre 2 de la revista Comunismo, del mes de juny: “L'emancipació nacional no pot ser obra més que de les grans masses populars. En elles es va recolzar la burgesia en tot el transcurs del segle XIX. Avui, això no és possible, perquè ha sorgit una força nova, el proletariat, el paper del qual en la vida econòmica el col·loca enfront de la burgesia i li impulsa a exercir l'hegemonia en tots els grans moviments populars. Per això, la burgesia, en tots els moments decisius retrocedeix, traint el moviment. L'emancipació nacional és una de les reivindicacions de la democràcia i, per això, el proletariat no pot desentendre's d'ella, adoptant una actitud d'inhibició, escudant-se en un internacionalisme abstracte, que es converteix, de fet, en una sustentació de la política del centralisme reaccionari, d'opressió d'unes nacionalitats per unes altres. ‘Concebre que la revolució social és possible —deia Lenin— sense la insurrecció de les petites nacions en les colònies i a Europa sense explosions revolucionàries per una banda de la petita burgesia amb tots els seus prejudicis, sense els moviments de les masses proletàries i semiproletàries conscients contra els terratinents, el jou clerical, monàrquic, nacional, etc. Pensar així significa renunciar a la revolució social... Qui esperi una revolució social “pura” no la veurà, és un revolucionari verbal que no comprèn la revolució veritable”26 .
La posició marxista, comunista, sempre havia estat donar suport incondicionalment tot el que hagués de democràtic i de lluita contra l'opressió en el moviment d'emancipació nacional; com assenyalava Lenin, els comunistes som “els enemics més decidits i conseqüents de tota opressió”. Però al fer-ho, els marxistes evitem per tots els mitjos identificar-nos amb el nacionalisme de la burgesia de la nació oprimida, que tendeix a subordinar els interessos de classe del proletariat al principi nacional, al mateix temps que combatem les aspiracions espoliadores de la burgesia de la nació dominant, que explotant els legítims sentiments de solidaritat supranacional dels obrers, pretén convertir a aquests en còmplices de la seva política d'opressió nacional.
El principi que els comunistes espanyols han de defensar amb tota energia és el reconeixement del dret indiscutible de les nacionalitats a disposar lliurement de les seves destinacions, sense excloure el dret a la separació, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. Cap demòcrata sincer —i no hi ha partidaris més sincers de la veritable democràcia que els comunistes— pot pronunciar-se contra aquest principi. Però una cosa és defensar aquest dret i una altra la cosa en si . Com deia Lenin: “El reconeixement del dret al divorci no exclou l'agitació contra el divorci”.
Tan important és tenir una posició política correcta com trobar el camí per a arribar a les més àmplies masses i guanyar-les al programa de la revolució i per a això fa falta una tàctica i una estratègia adequada. L'Esquerra Comunista, liderada per Andreu Nin, es va negar a guanyar a les Joventuts Socialistes quan aquestes estaven girant cap a postures leninistes, permetent així que fossin atretes pels stalinistes. Guanyar als sectors més avançats de la joventut hauria estat la clau per a influir en el PSOE, en la UGT i per tant passar de ser un petit grup a una opció de masses determinant per a garantir el triomf de la revolució. No va ser aquest el seu únic error. La formació del POUM, que en teoria donava suport la fórmula de la revolució permanent, en la pràctica va dur la mateixa política de col·laboració de classes, participant en el Front Popular i en el Govern de Catalunya. “En comptes de mobilitzar a les masses contra els caps reformistes, inclosos els anarquistes, el POUM tractava de convèncer a aquests senyors dels avantatges del socialisme sobre el capitalisme”. (...) “Per a no separar-se dels caps anarquistes es van abstenir d'organitzar les seves pròpies cèl·lules en la CNT i en general no van fer cap treball en ella. Per a eludir conflictes aguts van renunciar a realitzar cap treball en l'Exèrcit republicà. En lloc d'això van edificar els seus ‘propis sindicats’ i ‘les seves pròpies milícies’, que defensaven els seus propis edificis i s'ocupaven dels seus propis sectors del front. A l'aïllar a l'avantguarda revolucionària de la classe, el POUM afeblia a l'avantguarda i deixava a les masses sense direcció. Políticament el POUM ha romàs més prop del Front Popular —com ala esquerra— que del bolxevisme. Si el POUM ha estat víctima d'una repressió sagnant i fal·laç, ha estat perquè el Front Popular solament podia complir la seva missió d'acabar amb la revolució socialista destrossant, tros a tros, el seu propi flanc esquerre” (27)
L'experiència de la Guerra Civil va demostrar que la qüestió nacional hauria pogut haver-se resolt, igual que a la Unió Soviètica, mitjançant la presa del poder per part de la classe obrera i la creació d'una Federació Socialista de Nacionalitats Ibèriques. La política de pactes afavorida pel front Popular amb el que era realment l'ombra de la burgesia, la burgesia republicana, “progressista, proeuropea, moderna” i la subordinació de l'acció revolucionària de les masses de treballadors i camperols pobres a la defensa de l’anomenada “república democràtica” sense afectar en res les bases de dominació del capitalisme, va crear totes les condicions polítiques i militars per al triomf de la contrarevolució burgesa en la forma de la dictadura franquista. El saldo final va ser una horrible derrota per al moviment obrer de tot l'Estat, la pràctica desaparició de les seves organitzacions a les mans de la repressió despietada de l'exèrcit franquista i les forces de xoc falangistes i, finalment, l'acceleració dels preparatius de la Segona Guerra Mundial.
La heroïcitat dels treballadors, dones i joves de tots els racons del territori ibèric ha quedat gravada en la memòria històrica del proletariat mundial. Totes les condicions objectives per al triomf de la revolució socialista estaven madures en l'Estat espanyol en els anys trenta. Però faltava el factor conscient, el partit revolucionari, l'Estat Major de la revolució que, amb una política autènticament socialista, pogués liderar amb èxit l'ofensiva del proletariat revolucionari. Faltava un partit bolxevic com el qual va existir a Rússia durant el procés revolucionari de 1917. Aquesta absència es va pagar amb sang, presó i repressió per part del feixisme. Gairebé quaranta anys de negra dictadura cobririen la història posterior del país.
(27) Trotsky, Lliçó d'Espanya: últim advertiment, a Espanya 36-39, pàg. 139
