EL MARXISME I LA QÜESTIÓ NACIONAL

Alan Woods i Ted Grant

Introducció

La qüestió de les nacionalitats —l'opressió de les nacions i les minories nacionals— és una de les característiques de l'imperialisme des del seu naixement fins a l'actualitat i sempre ha ocupat un lloc central en la teoria marxista. En particular, els escrits de Lenin s'ocupen amb gran detall d'aquest problema tan important, i encara ens segueixen proporcionant una base sòlida per a abordar aquest tema tan explosiu i complicat. Si els Bolxevics no haguessin tractat el tema correctament mai haurien aconseguit prendre el poder el 1917. Només situant-se al capdavant de les capes oprimides de la societat van aconseguir unir al proletariat sota la bandera del socialisme i reunir les forces necessàries per a enderrocar el domini dels opressors. Si no haguessin apreciat correctament els problemes i aspiracions de les nacionalitats oprimides de l'imperi tsarista, la lluita revolucionària del proletariat no hauria triomfat.

Les dues barreres per al progrés humà són per una banda la propietat privada dels mitjans de producció i per l'altra l'Estat nacional. Però mentre que la primera part d'aquesta equació està suficientment clara, a la segona no se li ha prestat la deguda atenció. Avui en l'època de decadència imperialista, quan les contradiccions latents d'un sistema socioeconòmic moribund han arribat a uns límits insuportables, la qüestió nacional sorgeix una vegada més a tot arreu, amb conseqüències encara més tràgiques i sagnants. Lluny de solucionar-se, ha tornat als seus orígens, a una fase antiga del desenvolupament humà i ha adquirit una forma particularment virulenta i verinosa que amenaça amb arrossegar a totes les nacions a la barbàrie. Resoldre aquest problema és una condició prèvia i necessària per al triomf del socialisme a escala mundial.

Cap país —ni els Estats més grans i poderosos— poden resistir l’aclaparador domini del mercat mundial. El fenomen que la burgesia descriu com globalització, previst per Marx i Engels fa 150 anys, ara es revela gairebé en condicions de laboratori. Des de la Segona Guerra Mundial, en particular durant els últims vint anys, s'ha intensificat de manera colossal la divisió internacional del treball i s'ha produït un enorme desenvolupament del comerç mundial, arribant a un grau que ni Marx ni Engels van poder imaginar. La interpenetració de l'economia mundial ha arribat a un nivell mai vist abans en la història humana. En si mateix aquest és un esdeveniment progressista que reflecteix l'existència de les condicions materials per al socialisme mundial.

El control de l'economia mundial està en mans de les dues-centes empreses internacionals més grans. La concentració de capital ha arribat a proporcions sorprenents. Cada dia les transaccions internacionals mouen en el món 1,3 bilions de dòlars, el setanta per cent d'aquestes es realitzen entre les multinacionals. Es gasten vastes sumes de diners per a concentrar un poder inimaginable en cada vegada menys empreses. Es comporten com caníbals ferotges i insaciables, devorant-se els uns als altres a la caça d'un benefici cada vegada major. En aquesta orgia caníbal la classe obrera sempre perd. Només produir-se una fusió, la direcció anuncia nous acomiadaments i tancaments, una pressió implacable sobre els treballadors per a incrementar els marges de benefici, els dividends i els salaris dels executius.

En aquest context el llibre de Lenin, L'imperialisme: fase superior del capitalisme, té cada vegada més vigència i actualitat. Lenin explicava que l'imperialisme és el capitalisme de l'època dels grans monopolis i els trusts. Però el grau de monopolització dels dies de Lenin sembla un joc de nens comparat amb la situació actual. El 1999 el nombre d'absorcions internacionals va ser de 5.100. El valor de les transaccions va arribar el record de 798.000 milions de dòlars. Amb aquestes sorprenents sumes es podrien resoldre els problemes més apressants del planeta, la pobresa, l'analfabetisme i les malalties. Però això pressuposa l'existència d'un sistema racional de producció en el qual les necessitats de la majoria tinguin preferència sobre els beneficis d'una minoria. El poder colossal de les gegantesques multinacionals, cada vegada més fusionades amb l'estat capitalista, creen un fenomen que el sociòleg americà Wright-Mills qualifica de "complex industrial-militar", i que exerceix un domini sobre el món mai vist a la història.

Aquí veiem una gran contradicció. Els apologistes burgesos del capitalisme i els de la petita burgesia en particular, afirmen que la globalització ha aconseguit que l'Estat nacional manqui ja d'importància. Això no és nou. És el mateix argument de Kautsky durant la Primera Guerra Mundial (la denominada teoria de “l’ultraimperialisme”), i defensava que el desenvolupament del capitalisme monopolista i de l'imperialisme de mica en mica eliminaria les contradiccions del capitalisme. Ja no hi hauria més guerres perquè el propi desenvolupament del capitalisme convertiria l'Estat nacional en quelcom superflu. La mateixa teoria que avui defensen teòrics revisionistes com Eric Hobsbawn a Gran Bretanya. Aquest antic estalinista que ara està a l'ala dretana del laborisme diu que l'Estat nacional va ser un període transitori de la història humana i que ja està superat. Els economistes burgesos sempre han defensat aquest argument. Intenten eliminar la contradicció inherent al sistema capitalista senzillament negant la seva existència. I és precisament ara, en el moment que el mercat mundial s'ha convertit en la força dominant del planeta, quan els antagonismes nacionals a tot arreu estan adquirint un caràcter més violent i la qüestió nacional lluny de desaparèixer, adopta un caràcter particularment verinós i intens.

Amb el desenvolupament de l'imperialisme i del capitalisme monopolista, el sistema capitalista ha aconseguit superar els estrets límits de la propietat privada i l'Estat nacional que avui juguen pràcticament el mateix paper que van jugar els petits principats i estats locals en el període previ al sorgiment del capitalisme. Durant la Primera Guerra Mundial Lenin escrivia: "L'imperialisme és la fase superior de desenvolupament del capitalisme. En els països avançats, el capital va sobrepassar els marcs dels Estats nacionals i va col·locar al monopoli en el lloc de la competència, creant totes les premisses objectives per a la realització del socialisme". (Lenin. La revolució socialista i el dret de les nacions a l'autodeterminació. Pequín. Edicions en Llengües Estrangeres. 1974. Pàg. 1). Qui no comprengui aquesta veritat elemental no només serà incapaç de comprendre la qüestió nacional, sinó que tampoc comprendrà la resta de les característiques més importants de l'època actual.

La història dels últims cent anys s'ha caracteritzat per la rebel·lió de les forces productives contra els estrets confins de l'Estat nacional. Després arriba l'economia mundial —i amb ella les crisis i les guerres mundials—. Veiem llavors que el quadre pintat pel professor Hobsbawn, un món en el qual s'han eliminat les contradiccions nacionals, és pura imaginació. La realitat és exactament la contrària. Amb la crisi general del capitalisme la qüestió nacional no només afecta als països ex – colonials, també comença ja a pertorbar als països capitalistes desenvolupats, fins i tot en llocs on ja semblava estar solucionat. Bèlgica ― un dels països més desenvolupats d'Europa― , pateix el conflicte entre Balons i Flamencs, i aquest ha adquirit un caràcter tan violent que en determinades circumstàncies pot dur a la ruptura del país. A Xipre els antagonismes nacionals entre grecs i turcs amplien el conflicte arribant fins i tot a Grècia i Turquia. Fa poc la qüestió nacional als Balcans ha dut a Europa al caire de la guerra.

Als EEUU està el problema del racisme contra els negres i també els hispans. A Alemanya, França i altres països presenciem la discriminació i els atacs racistes contra els immigrants. A l'antiga Unió Soviètica la qüestió nacional ha originat un caos sagnant de guerres en un país rere un altre. A Gran Bretanya , país on el capitalisme duu més temps d'existència, el problema nacional segueix sense resoldre’s, no només a Irlanda del Nord, sinó també a Gal·les i Escòcia. A l'Estat espanyol tenim la qüestió d'Euskadi, Catalunya i Galícia. Però el cas més extraordinari és que més de cent anys després de la unificació d'Itàlia, la Lliga del Nord defensa la consigna reaccionària de dividir Itàlia i per a això es basen en l'autodeterminació del Nord ("Padania"). La conclusió és inexorable. Ignorar el problema nacional és perillós. Per a transformar la societat és imperatiu mantenir una postura escrupolosa, clara i correcta sobre aquest tema. Amb aquest objectiu ens dirigim als joves i treballadors, a tots els qui volen lluitar contra l’opressió nacional i social del capitalisme, a la base dels Partits Comunistes i Socialistes que desitgin comprendre les idees del marxisme per lluitar per a canviar la societat. A ells va dedicada aquesta obra.

PRIMERA PART

LA QÜESTIÓ NACIONAL EN LA HISTÒRIA

"Si prescindim de la lluita dels Països Baixos per la seva independència i del destí de l'Anglaterra insular, l'època de la formació de les nacions burgeses a Europa Occidental comença amb la gran Revolució Francesa i en els trets essencials conclou gairebé un segle després, en constituir-se l'Imperi Alemany". (Trotsky. Història de la Revolució Russa. Madrid. zyx. Pàg. 315. Vol. 1)

Encara que la majoria de les persones creuen que l'Estat nacional és una cosa natural, i per tant arrelat en un passat llunyà o en la sang i en l'ànima d'homes i dones, en realitat és una creació relativament moderna, en concret dels últims dos-cents anys. Les úniques excepcions serien Holanda, on la revolució burgesa del segle XVI va adoptar la forma d'una guerra d'alliberament nacional contra Espanya, i Anglaterra a causa de la seva posició única com un regne insular on el desenvolupament capitalista va esdevenir abans que a la resta d'Europa (des de finals del segle XIV en endavant). Abans no existien nacions, només tribus, ciutats–Estat i imperis. Des d'un punt de vista científic és incorrecte qualificar a aquests últims com "nacions", una cosa que es fa amb freqüència. Un autor nacionalista gal·lès fins i tot parlava de la "nació gal·lesa" ―abans de la invasió romana de Gran Bretanya!― . Els gal·lesos en aquella època era una aglomeració de tribus, no diferents a altres tribus que habitaven en el que ara es coneix com Anglaterra. És un tret perniciós dels escriptors nacionalistes que intenten donar la impressió que "la nació" (especialment "la seva nació") sempre ha existit. En realitat l'Estat nacional és una entitat que evoluciona històricament. No sempre va existir, ni sempre existirà.

L'Estat nacional és un producte del capitalisme. El va crear la burgesia perquè necessitava un mercat nacional. Necessitava trencar les restriccions locals, l'existència de petites àrees locals amb els seus impostos, peatges, sistemes de monedes, pesos i mesures separats. El següent extracte de Robert Heilbroner il·lustra gràficament aquest fet, en el qual descriu un dia a la vida d'un comerciant alemany el 1550:

"Adreas Ryff, un comerciant barbut i amb abric de pells, tornava a casa seva a Gual; escrivia a la seva esposa i li deia que havia visitat trenta mercats i estava preocupat. Fins i tot li preocupaven encara més les molèsties de l'època; quan viatja s'ha d’aturar cada deu milles aproximadament, per a pagar els peatges habituals; entre Basle i Colònia ha hagut de pagar trenta-un impostos.

I aquí no acaba tot. Cada comunitat que ell visitava tenia la seva pròpia moneda, les seves pròpies lleis i regles, la seva pròpia llei i ordre. Només en l'àrea circumdant a Gual existien 112 mesures de longitud diferents, 92 mesures de superfície de cereals i 123 de líquids, 63 de licors, i 80 de pes". (R. Heilbroner. The Worldly Philosophers. Pàg. 22).

L'eliminació d'aquests particularismes locals va ser un pas de gegant en aquesta època. La unificació de les forces productives en un Estat nacional va ser una tasca històrica progressista de la burgesia. La base d'aquesta revolució ja estava present a la fi de l'Edat Mitjana, en el període de declivi del feudalisme i ascens de la burgesia, les ciutats a poc a poc aconseguien fer valer els seus drets. Els reis medievals necessitaven diners per a les seves guerres i per això es veien obligats a recolzar-se en la naixent classe de comerciants i banquers, com els Fuggers o els Médicis. Però encara no havia arribat l'hora de l'economia de mercat. Només existia la forma embrionària del capitalisme caracteritzada per la producció a petita escala i mercats locals. Encara no es podia parlar pròpiament del mercat o Estat nacional. A grans trets ja estaven presents els elements que farien possible el sorgiment d'alguns Estats europeus moderns, però encara estaven en una etapa embrionària. França pren forma a poc a poc, fruit de la Guerra dels Cent Anys contra Anglaterra, però aquestes lluites encara tenien un caràcter més feudal i dinàstic que nacional. Els soldats que lluitaven en aquesta guerra tenien més lleialtat cap al seu senyor local que al rei de França, i a pesar de l'existència d'un territori i idioma comú, es consideraven bretons, borgonyesos o gascons en lloc de francesos.

A poc a poc en un període que va durar diversos segles sorgeix l'autèntica consciència nacional. Aquest procés transcorre paral·lel a l'ascens del capitalisme, l'economia monetària i el sorgiment gradual del mercat nacional, representat en el comerç de llana a Anglaterra a la fi de l'Edat Mitjana. La decadència del feudalisme i l'ascens de les monarquies absolutistes que, en el seu propi interès estimulaven a la burgesia, van accelerar aquest procés. Com assenyala Robert Heilbroner:

"Primer va ser el sorgiment progressiu de les unitats polítiques nacionals a Europa. A causa de les guerres camperoles i de conquesta Real, el primitiu feudalisme aïllat donaria lloc a les monarquies centralitzades. I amb les monarquies va arribar el sorgiment de l'esperit nacional; al seu torn això comportava la protecció reial de les indústries afavorides, com va ocórrer amb els grans centres tapissers francesos, i el desenvolupament d'armades i exèrcits amb totes les seves indústries satèl·lits necessàries. La infinitat de lleis i regulacions que turmentaven a Andreas Ryff i als comerciants viatgers del segle XVI es van transformar en les lleis nacionals, mesures comunes i més o menys patrons monetaris". (Ibíd. Pàg. 34).

La qüestió nacional des d'un punt de vista històric, està relacionada amb el període de revolució democràtica burgesa. En el sentit estricte de la paraula, la qüestió nacional no forma part del programa socialista, la burgesia en la seva lluita contra el feudalisme hauria d'haver-la superat. Va ser la burgesia la que primer va crear l'Estat nacional. La formació de l'Estat nacional en el seu moment, va ser un esdeveniment tremendament revolucionari i progressista. No es va aconseguir per mitjans pacífics i sense lluita. La primera nació europea com a tal ―Holanda― , es va formar en el segle XVI fruit d'una revolució burgesa que va prendre la forma d'una guerra revolucionària d'alliberament nacional contra l'imperialisme espanyol. EEUU sorgeix com a nació en el segle XVIII basant-se en una guerra revolucionària d'alliberament nacional i es consolida com a tal en una guerra civil sagnant en la dècada de 1860. A Itàlia també es va aconseguir amb una guerra d'independència nacional. La unificació d'Alemanya ―una tasca progressista en la seva època― la va dur endavant el Junker* Bismarck per mitjans reaccionaris, basant-se en una guerra i una política de "sang i ferro".

La Revolució Francesa

La formació dels Estats nacionals europeus moderns (excepte Holanda i Anglaterra) va començar amb la Revolució Francesa. Fins aquest moment la noció d'Estat nacional era idèntica a la de monarquia. La nació era propietat del sobirà regnant. Aquesta forma legal antiquada, herència directa del feudalisme, entra en conflicte amb les noves relacions sorgides de l'ascens de la burgesia. Per a conquerir el poder la burgesia va haver de posar-se al capdavant com representant del poble, és a dir, la Nació. Com va dir Robespierre: "En els Estats aristocràtics la paraula pàtria [nació] manca de significat excepte per a les famílies patrícies que mantenen segrestada la sobirania. Només amb la democràcia, l'Estat es converteix realment en la pàtria de tots els individus que ho componen". (Citat per E. H. Carr. The Bolshevik Revolution. Vol. 1. Pàg. 414).

El primer principi de la Revolució Francesa va ser la centralització implacable. Va ser la condició prèvia per arribar a l'èxit en la seva lluita de vida o mort contra l'antic règim que contava amb el recolzament de tota Europa. Sota la bandera de "una República unida i indivisible", la revolució va unir per primera vegada a França en una nació, va eliminar tots els particularismes i separatismes locals de Bretons, Normands i Provençals. L'altra alternativa era la desintegració i la mort de la revolució. La lluita sagnant a la Vendée, no només va ser una guerra contra el separatisme, també ho va ser contra la reacció feudal. El derrocament dels Borbó va donar un poderós impuls a l'esperit nacional en tota Europa. Al principi, l'exemple d'un poble revolucionari que havia aconseguit enderrocar a la vella monarquia feudal va ser la inspiració i l'exemple de les forces progressistes i revolucionàries de tota Europa. Després, els exèrcits revolucionaris de la república francesa es veurien obligats a la lluita ofensiva contra la unió de totes les forces europees dirigides per Anglaterra i el tsarisme rus que volien acabar amb la revolució. Amb les armes en la mà, van aconseguir una feta prodigiosa, les forces revolucionàries van fer retrocedir a la reacció en tots els fronts, i van revelar al sorprès món el poder d'un poble revolucionari i una nació en armes.

Els revolucionaris van dur l'esperit de la revolució a tots els racons del continent, i a més duien el missatge revolucionari als territoris que ocupaven. En la fase ascendent de la revolució, els exèrcits de la Convenció Francesa apareixien davant els pobles d'Europa com els alliberadors. Per a triomfar en aquesta lluita titànica contra el vell ordre, havien d'apel·lar a les masses perquè duguessin endavant les mateixes transformacions revolucionàries que a França. Aquesta era una guerra revolucionària; fins llavors no havia succeït res semblant. En les colònies franceses es va abolir l'esclavitud. El missatge revolucionari de la Declaració de Drets de l'Home va arribar a tot arreu anunciant la fi de l'opressió feudal i monàrquica. Com assenyala David Thompson:

"A ells [els francesos] els ajudaven els natius i amb això aconseguien que sovint fos benvingut l'aspecte destructiu de la seva tasca. Només quan els pobles veien als seus mestres francesos igual d'exigents que els seus antics governants, s'adonaven de la necessitat de l'autogovern. La idea que la "sobirania" del poble hauria de dur a la independència nacional era el resultat directe de l'ocupació francesa; de la idea d'eliminar els privilegis i drets universals, sorgia aquesta nova demanda com a resultat de les conquestes. Els revolucionaris francesos volien estendre el liberalisme, però al final només aconseguien crear el nacionalisme". (David Thompson. Europe since Napoleon. Pàg. 50).

L'esgotament i la decadència de la Revolució Francesa va desembocar en la dictadura de Napoleó Bonaparte, de la mateixa forma que la degeneració de l'Estat obrer rus aïllat, va acabar en la dictadura bonapartista proletària de Stalin. El missatge revolucionari i democràtic original, va ser deformat per les ambicions dinàstiques i imperials de Napoleó, que resultaria fatal per a França. No obstant això, fins i tot sota Napoleó, encara que de forma distorsionada, persistien algunes de les conquestes de la revolució i s'estenien als territoris europeus de França, amb resultats revolucionaris, especialment a Alemanya i Itàlia.

"Els seus èxits més destructius es trobaven entre els més permanents. Napoleó va estendre i va perpetuar els efectes de la Revolució Francesa, va acabar amb el feudalisme als Països Baixos i en la major part d'Alemanya i Itàlia. El feudalisme estava acabat com a sistema legal ―la jurisdicció nobiliària sobre els camperols― , i com a sistema econòmic ―els camperols pobres havien de pagar rendes feudals als nobles― , encara que sovint va ser compensat i indemnitzat. Les pretensions de l'Església mai van ser admeses i es va adaptar a aquesta reorganització. Les classes mitges i els camperols, igual que els nobles, eren súbdits de l'Estat, tots subjectes per igual a pagar impostos. La lleva, la recaptació d'impostos eren més equitatius i eficients. Els vells gremis i oligarquies urbanes van ser abolides; els aranzels interns es van eliminar. A tot arreu existia major igualtat (...). A tota Europa va començar una època de modernització arran de les conquestes napoleòniques. Els seus intents violents de conquerir Europa occidental i crear un bloc servil de territoris annexionats o satèl·lits va tenir èxit, almenys, al sacsejar i alliberar-se dels antiquats privilegis i jurisdiccions, de les cansades divisions territorials. La majoria de les que es van eliminar no van ser restaurades". (Ibíd. Pàg. 67).

Però el domini napoleònic també va suposar inconvenients. Per a no imposar durs impostos a França, Bonaparte els imposava als territoris conquerits. I a pesar de tots els avanços socials, el domini francès era el domini estranger. Robespierre tenia raó al dir que a ningú li agraden els missioners amb baionetes. La invasió francesa inevitablement va generar una oposició que va adoptar la forma de guerra d'alliberament nacional que acabaria per soscavar els primers triomfs. La derrota de Napoleó en les gelades estepes de Rússia i la destrucció de l'exèrcit francès va servir de senyal per a una onada d'alçaments nacionals contra els francesos. A Prússia tota la nació es va aixecar i va obligar a Frederic Guillem III a declarar la guerra contra Napoleó. Del caos sagnant de les guerres napoleòniques i la subsegüent divisió dels vencedors van sorgir la majoria dels Estats moderns d'Europa que avui dia coneixem.

La qüestió nacional després de 1848

L'any 1848 va marcar el punt d'inflexió de la qüestió nacional a Europa. Enmig de les flames de les revolucions, van aparèixer bruscament les ofegades aspiracions nacionals d'alemanys, txecs, polonesos, italians i magiars. Si hagués triomfat la revolució, hauria obert el camí per a solucionar per mètodes democràtics el problema nacional a Alemanya i a tot arreu. Però com Marx i Engels van explicar, la burgesia contrarevolucionària va trair la revolució de 1848. La derrota de la revolució obligava a resoldre el problema nacional per altres mitjans. Per cert, una de les causes de la derrota va ser precisament la manipulació del problema nacional (per exemple els txecs) per a finalitats reaccionàries.

A Alemanya la qüestió nacional es pot resumir en una paraula: unificació. Després de la derrota de la revolució de 1848, el país estava dividit en petits Estats i principats. Aquesta situació era un obstacle insuperable per al lliure desenvolupament del capitalisme a Alemanya ―i també de la classe obrera― . La unificació era una demanda progressista. Però el més important era qui unificaria Alemanya i amb quins mitjans. Marx esperava que la tasca de la unificació vingués des de baix ―la classe obrera amb mètodes revolucionaris―. Però no va ser així. El 1848 el proletariat no va aconseguir resoldre aquesta qüestió, i ho faria amb mètodes reaccionaris el Junker conservador prussià Bismarck.

Per aconseguir aquest objectiu primer era necessari posar fi a la guerra. El 1864 els Austríacs i els Prussians es van unir per a derrotar als Danesos. Dinamarca va perdre la província de Schleswig – Holstein que, després d'una lluita entre Àustria i Prússia es va unir a Alemanya el 1865. Bismarck va maniobrar per a mantenir a França fora del conflicte, i després va formar una aliança amb Itàlia per a lluitar contra Àustria. Quan Àustria va ser derrotada en la batalla de Königgrätz el juliol de 1866, va quedar ja garantit el domini prussià d'Alemanya. La unificació alemanya es va aconseguir amb mètodes reaccionaris, amb el militarisme prussià. Això va enfortir la posició del militarisme prussià i del règim bonapartista de Bismarck, i sembraria les arrels per a noves guerres a Europa. Veiem que per a la classe obrera sí té importància de quina forma es resol la qüestió nacional, quina classe i amb quins interessos. Amb això n’hi ha prou per a explicar per què és inadmissible actuar victorejant la burgesia i petita burgesia nacionalista ―fins i tot quan duen endavant una tasca objectivament progressista― . Sempre cal mantenir una postura de classe.

Objectivament la unificació d'Alemanya va ser un esdeveniment progressista, per això Marx i Engels ho recolzaren. Però això no pressuposava el suport dels socialistes alemanys a Bismarck. Marx sempre es va oposar al reaccionari Bismarck, però quan va aconseguir unificar Alemanya, de mala gana Marx i Engels van donar suport a aquest esdeveniment perquè suposava un pas endavant, ja que facilitava la unificació del proletariat alemany. Engels escrivia a Marx el 25 de juliol de 1866: "Aquest fet simplifica la situació; facilita la revolució, deixarà a un costat els conflictes entre els capitals insignificants i en qualsevol cas accelerarà el desenvolupament... El moviment absorbirà tots els Estats minúsculs, cessaran les pernicioses influències locals i els partits seran no només locals sinó nacionals... Des del meu punt de vista hem d'acceptar el fet, sense justificar-lo, i utilitzar tant com sigui possible les majors facilitats per a l'organització i unificació nacional del proletariat alemany".

La unificació italiana

A Itàlia va ocórrer una situació anàloga. A la fi de la dècada de 1850, a pesar dels reiterats intents d'aconseguir la unificació, Itàlia encara estava totalment dividida i subjugada a Àustria, que s'havia annexionat els seus territoris del nord. A més, diversos Estats més petits, incloent el regne Borbó de Dues Sicílies (el sud d'Itàlia i Sicília) estava protegit contra la revolució per les tropes austríaques disposades a intervenir. Els Estats Pontificis del centre d'Itàlia estaven sota "protecció francesa". Només el petit regne de Sardenya ―dels Saboya – Piemont― , estava lliure del domini austríac. Sota la direcció de l'hàbil diplomàtic i home d'Estat el Conde Cavour, la dinastia conservadora dominant va estendre a poc a poc les seves esferes d'influència i territoris, i va expulsar als austríacs d'una zona rere un altra.

Juntament amb l'oposició conservadora dinàstica a Àustria ―els Piemontesos― , també va esclatar un moviment nacionalista revolucionari radical, en ell van participar una barreja heterogènia de republicans, demòcrates i socialistes. Aquestes forces estaven presents en cada Estat d'Itàlia i a l'exili. El representant més visible d'aquesta tendència era Mazzini, les seves idees confuses i amorfes corresponien a la naturalesa del moviment que ell representava. En contrast Cavour, que romania al capdavant de l’Estat independent de Piemont al Nord d'Itàlia, era un astut i maniobrer sense principis. Amb la típica intriga diplomàtica, primer es va unir a Gran Bretanya i França en l'expedició a Crimea contra Rússia el 1855. Després en secret va prometre a l'emperador francès ―Napoleó III― , la concessió dels territoris de Niça i Saboya, Cavour va aconseguir un tractat en el qual comprometia als Francesos a ajudar al Piemont en cas d'hostilitats amb Àustria. La guerra va esclatar el 1859 i va ser el punt de partida de la unificació italiana. Van esclatar insurreccions a tots els ducats italians i Estats pontificis. Juntament amb les francesos, les tropes piemonteses van aconseguir una senyal de victòria contra Àustria a Solferino. La unificació d'Itàlia semblava imminent. Però no es corresponia amb els interessos de Lluís Bonaparte, que ràpidament va signar un armistici amb els exèrcits austríacs en retirada, abandonant a la seva sort als piemontesos i als revolucionaris.

Al final la guerra d'alliberament italià es va salvar a causa d’un alçament a Sicília que saludada el desembarcament de la força expedicionària de Garibaldi composta per mil voluntaris amb camises vermelles. Després de guanyar la batalla de Sicília, la força rebel de Garibaldi va envair el sud d'Itàlia i va entrar triomfalment a Nàpols. La unitat italiana s'aconseguiria des de baix amb mètodes revolucionaris. Cavour, el constant intrigador, va convèncer a Londres i París perquè acceptessin el domini del Piemont conservador sobre una Itàlia unida, que esperar que Itàlia caigués sota el control de revolucionaris i republicans. L'exèrcit de la reacció dinàstica piemontesa va marxar cap a Nàpols sense cap oposició. Garibaldi en lloc de lluitar contra ells, els hi va obrir les portes i va rebre al Rei de Piemont, Victor Enmanuel, el 26 d'octubre, aclamant-lo com "Rei d'Itàlia". D'aquesta manera el poble d'Itàlia només va aconseguir mitja victòria sobre el vell ordre.

En lloc d'una república, Itàlia es va convertir en una monarquia constitucional. En lloc de democràcia van aconseguir el sufragi limitat que excloïa al 98% de la població. Al Papa se li va permetre continuar dominant els Estats Pontificis (una concessió de Lluís Bonaparte). A pesar d'això, la unificació d'Itàlia va ser un pas de gegant. Tota Itàlia estava unida, excepte Venècia que romania sota el control austríac i els Estats Pontificis. El 1866 Itàlia es va unir a Prússia en la guerra contra Àustria i va rebre Venècia en recompensa. Al final després de la derrota de França en la Guerra franc–prussiana (1871) les tropes franceses es van retirar de Roma. L'entrada de l'exèrcit italià en aquesta ciutat va marcar la victòria final de la unificació italiana.

A la fi del segle XIX semblava haver-se solucionat la qüestió nacional a l’Europa Occidental. El 1871 després de la unificació alemanya i italiana, semblava que la qüestió nacional a Europa estava limitada a Europa de l'Est, i amb un caràcter més explosiu als Balcans, immers en les ambicions territorials i les rivalitats entre Rússia, Turquia, Austro–Hongria i Alemanya, aquestes durien inexorablement a la Primera Guerra Mundial. En el primer període ―aproximadament des de 1789 a 1871― la qüestió nacional jugava encara un paper relativament progressista a Europa Occidental. Però en la segona meitat del segle XIX el desenvolupament de les forces productives sota el capitalisme començava ja a superar els estrets límits de l'Estat nacional. Es manifestava en el desenvolupament de l'imperialisme i la irresistible tendència cap a la guerra entre les principals potències. Les guerres balcàniques de 1912-13 van marcar el punt i final de la creació d'Estats nacionals a Europa sudoriental. La Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles (amb l'excusa de defensar el "dret de les nacions a l'autodeterminació") va acabar la tasca desmantellant l'Imperi Austro–Hongarès i garantint la independència de Polònia.

SEGONA PART

MARX, ENGELS I LA QÜESTIÓ NACIONAL

La qüestió nacional té una història molt llarga en l'arsenal teòric del marxisme. Ja als escrits de Marx i Engels podem trobar alguns comentaris molt penetrants i interessants sobre la qüestió nacional. Lenin després es basaria en aquests escrits per elaborar la seva pròpia teoria clàssica sobre les nacionalitats. Per exemple, Marx va estudiar amb gran detall la qüestió polonesa i irlandesa que durant tot el segle XIX ocuparia l'atenció del moviment obrer europeu. És interessant observar que Marx aborda la qüestió nacional no com si fos quelcom estàtic, sinó d'una forma dialèctica.

La diferència entre la dialèctica revolucionària i el pensament abstracte va quedar demostrada contundentment als debats sobre la qüestió nacional entre Marx i Proudhon en els temps de la Primera Internacional. Proudhon, socialista francès i precursor de l'anarquisme, negava l'existència de la qüestió nacional. En la història del moviment obrer sempre han existit sectaris que presenten una concepció abstracta de la lluita de classes. Ells no parteixen de la realitat concreta de la societat, sinó de les abstraccions del seu propi món imaginari. Els Proudhonistes en el Consell General de la Primera Internacional consideraven que les lluites d'emancipació nacional de polonesos, italians i irlandesos mancaven d'importància. L'única cosa necessària era una revolució a França i tot seria perfecte: tot havia d'esperar. Però els pobles oprimits no podien esperar i no esperarien. El 1866 Marx escrivia a Engels denunciant a la "camarilla proudhoniana" a París: "...diu que la nacionalitat és absurda, ataca a Bismarck i a Garibaldi. Com a polèmica amb el xovinisme, les seves tàctiques són útils i explicables. Però quan els partidaris de Proudhon (entre els quals es troben els meus bons amics Lafargue i Longuet) creuen que tota Europa pot i ha de romandre tranquil·la, amb les seves natges pegades a la cadira fins que els senyors de França suprimeixin "la misèria i la ignorància"... resulten ridículs". (Marx a Engels, 7/6/1866. En l'edició anglesa)

En el Consell General de la Primera Internacional o en l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), Marx havia de lluitar en dos fronts: d'una banda contra els nacionalistes petit burgesos com Mazzini, i per l'altra contra els seguidors semianarquistes de Proudhon que negaven l'existència del problema nacional. El 20 de juny del 1866 Marx escrivia: "Ahir en el Consell de la Internacional vam tenir un debat sobre la guerra actual... El debat, com era d'esperar, es va limitar a la qüestió de les "nacionalitats" en general i a la nostra posició... Els representants de la "jove França" (no obrers) defensaven la postura que tota nacionalitat i la pròpia nació eren "prejudicis caducs". Stirnearianisme, proudhonià... ha d’aturar-se la història de la resta dels països i tot el món ha d'esperar que els francesos estiguin madurs per la revolució social..." (En l'edició anglesa). Però encara que Marx i Engels donaven la importància deguda a la qüestió nacional, enfront de Proudhon sempre la subordinaven a la "qüestió obrera", és a dir, sempre la consideraven exclusivament des del punt de vista de la classe obrera i la revolució socialista.

La qüestió polonesa

Igual que Lenin, Marx tenia una postura molt flexible sobre la qüestió nacional, sempre la va abordar des del punt de vista dels interessos generals del proletariat i la revolució internacional. En les dècades de 1840, 1850 i 1860, Marx defensava no només el dret d'autodeterminació per a Polònia, també la seva independència, a pesar que el moviment independentista polonès en aquell moment estava encapçalat pels aristòcrates polonesos reaccionaris. Marx va adoptar aquesta posició no per una inclinació sentimental cap al nacionalisme, i menys encara perquè considerés el dret a l'autodeterminació com una panacea universal.

En unes de les seves últimes obres, La política exterior del tsarisme rus, Engels destacava com el poble polonès amb les seves lluites heroiques contra la Rússia tsarista, en diverses ocasions havia salvat la revolució a la resta d'Europa, com al 1792-1794 la derrota de Polònia per Rússia va salvar la Revolució Francesa. Però hi ha un altre aspecte sobre la qüestió polonesa. "Abans que res Polònia estava desorganitzada totalment, era una república de nobles, basada en l’espoliació i l'opressió dels camperols, amb una constitució que impedia qualsevol actuació nacional, i això convertia al país en una presa fàcil per als seus veïns. Des de principis de segle havia existit només, com deien els propis polonesos, per mitjà del desordre.... tot el país estava ocupat per tropes estrangeres, utilitzant-lo com una casa de menjar i beure... en la qual normalment s'oblidaven de pagar". (Marx i Engels. Obres Completes. Vol. 27. Pàg. 18. Edició en anglès).

Durant el segle XIX la qüestió polonesa va ocupar un lloc central en la política europea i també va afectar profundament al moviment de la classe obrera. Al gener de 1863 els polonesos una vegada més es van rebel·lar. La insurrecció es va estendre per tota Polònia i va dur a la formació d'un govern nacional. Però la direcció de la insurrecció va quedar en mans de la noblesa menor que va ser incapaç de mobilitzar a les masses perquè participessin en la rebel·lió. Quan el poder va passar a les mans dels grans terratinents, aquests esperaven una intervenció diplomàtica de França i Gran Bretanya, per arribar a un acord amb el tsar ―aquest el va trencar immediatament― . Els russos van aixafar el moviment. Per descomptat britànics i francesos no van moure un dit. La rebel·lió polonesa va aixecar la simpatia i la solidaritat dels treballadors d'Europa. La creació de la Primera Internacional el 1863, va ser el resultat directe d'una iniciativa internacional destinada a ajudar al moviment revolucionari polonès. Engels deia que l'única esperança de la insurrecció polonesa era la classe obrera europea. "Si aconsegueixen mantenir-se un temps", escrivia a Marx l’11 de juny del 1863 , "podran incorporar-se al moviment general europeu, que els salvaria. Però si no ho aconsegueixen, Polònia quedarà fora de combat durant deu anys; una insurrecció com aquesta esgota la capacitat de lluita de la població durant un llarg període". (Carta d’Engels a Marx. 11/6/1863. En l'edició anglesa).

L'actitud de Marx cap a la qüestió polonesa estava determinada per l'estratègia revolucionària general de la revolució mundial. En aquesta època la Rússia tsarista era el principal enemic de la classe obrera i la democràcia ―una força reaccionària monstruosa a Europa, particularment a Alemanya― . Ja que en aquest temps no existia classe obrera a Rússia, no hi existia la possibilitat immediata d'una revolució. Com Lenin diria més tard: "Rússia estava encara inactiva i Polònia estava en ebullició". (Lenin. El dret de les nacions a l'autodeterminació). Marx donava suport a la independència polonesa com un mitjà d’intentar de fer un cop a l'enemic principal, el tsarisme rus. Però el 1851 Marx havia tret conclusions pessimistes sobre la "cavalleresca i indolent" Polònia, era escèptic davant les perspectives d'èxit de la insurrecció encapçalada per l'aristocràcia polonesa.

Queda absolutament clar que tant per a Marx com per a Lenin, la demanda de l'autodeterminació i la qüestió nacional sempre estava subordinada a la lluita de classes i a la perspectiva de la revolució proletària. Mai va ser una fi absoluta per als marxistes donar suport a tots i cadascun dels moviments d'autodeterminació. Per exemple Marx en un principi va donar suport a la independència polonesa, i al mateix temps s'oposava a la independència dels txecs i als moviments d'alliberament als Balcans de finals del segle XIX. Aquestes dues postures aparentment contradictòries en realitat estaven motivades per les mateixes consideracions revolucionàries. Marx entenia que, mentre una victòria dels polonesos representaria un cop contra el tsarisme rus i tindria implicacions revolucionàries, el tsarisme utilitzava el moviment nacional dels eslaus del sud com un instrument per a la seva política expansionista cap als Balcans. Com tantes vegades ocorre en la història, les lluites de les petites nacions van servir de moneda de canvi per a les maniobres d'una gran potència reaccionària. Qui no comprengui aquest aspecte de la qüestió nacional inevitablement caurà en un parany reaccionari.

Al final de la seva vida, Engels amb una extraordinària visió de futur, va pronosticar aixecaments revolucionaris a Rússia: "I aquí arribem al moll de la qüestió. El desenvolupament intern de Rússia des de 1856, promogut pel mateix govern, ha complert el seu objectiu. La revolució social ha donat grans passos endavant. Rússia cada dia està més i més occidentalitzada; manufactures modernes, vapor, ferrocarrils, la transformació de tots els pagaments en espècie en pagaments en moneda, i amb això el desmantellament dels antics fonaments de la societat cada vegada adquireix una velocitat major. En la mateixa mesura implica la incompatibilitat del despòtic tsarisme amb la nova societat en formació. S'estan creant els partits de l'oposició ―constitucional i revolucionària― i el govern només pot dominar amb mètodes més brutals. La diplomàcia russa veu amb horror el dia que el poble rus exigeixi que se l’escolti, i quan la preocupació pels seus propis assumptes interns no els deixi temps ni desigs d'ocupar-se de puerilitats com la conquesta de Contastinopla, l'Índia o la supremacia del món. La revolució de 1848 es va aturar a la frontera polonesa, i ara crida a la porta de Rússia, ara té dintre molts aliats que només poden esperar el moment en que s'obri la porta". (Marx i Engels. Obres Completes. Vol. 27. Pàg. 45. En l'edició anglesa).

Quines paraules tan extraordinàries!. En el 1890 ―quinze anys abans de la primera Revolució Russa i vint-i-set abans d'Octubre― Engels ja predeia aquests grans esdeveniments, i vinculava la destinació de la qüestió nacional a Europa a la revolució russa. Els esdeveniments van demostrar que Engels tenia raó. Com més tard va explicar Lenin, des de 1880 en endavant la consigna de la independència polonesa no era correcta, a causa del desenvolupament de la classe obrera a Rússia que posava en perspectiva la revolució a la pròpia Rússia.

La Guerra franc-prussiana

Sota la influencia de Marx i Engels la Primera Internacional va prendre una postura internacionalista en tots els temes fonamentals. La posició de la Internacional no era simplement teòrica sinó també pràctica. Per exemple durant una vaga en un país, membres de la Internacional agitaven i explicaven els temes en altres països per a evitar l'ús d’esquirols estrangers.

Com ja hem vist, un dels problemes centrals als quals s'enfrontava la classe obrera en la primera meitat del segle XIX va ser la unificació d'Alemanya. Marx i Engels es van veure obligats a donar un suport crític a la unificació d'Alemanya, encara que en si mateixa era un fet objectivament progressista, Bismarck la va realitzar per mitjans reaccionaris. Però en cap sentit això significava capitular enfront Bismarck o abandonar una posició de classe. La Primera Internacional al principi considerava la guerra Franc–Prussiana de 1870-71 com una lluita defensiva d'Alemanya. Això sens dubte va ser correcte. El règim bonapartista reaccionari de Napoleó III volia bloquejar la unificació nacional d'Alemanya per l'ús de la força. Però va calcular malament. L'exèrcit Prussià va passar a través de les desmoralitzades forces franceses com un ganivet a la mantega.

La guerra Franc–Prussiana és un bon exemple de la posició flexible i revolucionària de Marx sobre la qüestió nacional. Va donar un suport crític a Prússia en la primera fase de la guerra, quan tenien un caràcter estrictament defensiu. La posició de Marx no estava motivada per consideracions superficials o sentimentals (odiava al reaccionari Prussià Bismarck), sinó estrictament des del punt de vista dels interessos del proletariat i la revolució internacional. La victòria de Prússia portaria amb si la unificació d'Alemanya ―una tasca històricament progressista―. D'altra banda la derrota de França suposaria el derrocament del règim bonapartista de Lluís Bonaparte, obrint la perspectiva d'esdeveniments revolucionaris a França. També representaria un cop contra el tsarisme rus que es basava en el govern bonapartista de París per a mantenir a Alemanya feble i dividida. Per això Marx al principi donava suport a Prússia en la seva guerra amb França, a pesar del fet que la victòria prussiana tindria l'efecte d'enfortir a Bismarck ―almenys durant un temps―.

Aquesta explicació general no esgota la qüestió de l'actitud marxista cap a la guerra. És necessari abordar la qüestió nacional sempre des d'un punt de vista de classe. Fins i tot quan una lluita nacional concreta té un contingut progressista, sempre és necessari per al proletariat mantenir la seva independència de classe de la burgesia. En el decurs de la guerra Marx va canviar la seva postura. Una vegada enderrocat Lluís Bonaparte (octubre de 1870) i declarada la república a França, el caràcter de la guerra a Prússia va canviar d'una guerra d'alliberament nacional a una campanya agressiva dirigida contra el poble francès. Va deixar de tenir un caràcter progressista i Marx la va denunciar. La presa de la Alsàcia-Lorraine per Prússia va ser també un acte reaccionari injustificable pel caràcter progressista de la unitat Alemanya. Només servia per a fomentar els odis nacionals entre França i Alemanya i preparava el terreny per a la carnisseria imperialista de 1914-18.

La derrota de l'exèrcit francès va dur immediatament a la revolució a França i al gloriós episodi de la Comuna de París. Marx va avisar als treballadors de París perquè esperessin, però una vegada el proletariat va entrar en acció no van dubtar a defensar la Comuna de París. En aquest moment es va transformar la naturalesa de la guerra. La qüestió nacional per a Marx sempre va estar subordinada a la lluita de classes (la "qüestió obrera"). La correcció d'aquesta postura va quedar clara amb la conducta de la classe dominant a cada guerra. No importa com de grans siguin els antagonismes nacionals entre la classe dominant dels Estats adversaris, sempre s'uniran per a derrotar als treballadors. En aquesta ocasió els generals prussians es van apartar mentre que els seus enemics, les reaccionàries forces de Versalles atacaven París i mataven als comuners.

Marx i la qüestió irlandesa

Igual que a Polònia la postura de Marx sobre Irlanda també estava determinada per consideracions revolucionàries. Naturalment que simpatitzava amb l'oprimit poble irlandès, però alhora Marx sempre va criticar implacablement als dirigents nacionalistes petit burgesos. Des del principi, Marx i Engels van explicar que l'alliberament nacional d'Irlanda estava unit a la qüestió de l'emancipació social, en particular a una solució revolucionària al problema de la terra. Aquesta anàlisi guarda molta relació no només amb Irlanda sinó amb la lluita d'alliberament nacional en general.

En una carta a Eduard Bernstein del 26 de juny de 1882, Engels assenyalava que el moviment irlandès constava de dues tendències: el moviment radical agrari que va esclatar en l'acció directa espontània de la pagesia i trobava la seva expressió política en la democràcia revolucionària, i "l'oposició liberal nacional a la burgesia urbana". Això és aplicable al moviment camperol en tots els períodes. Només pot tenir èxit en la mesura que trobi una direcció als centres urbans. En les condicions modernes, això significa que o és la burgesia o és el proletariat. Però la burgesia ha demostrat en tota la història la seva incapacitat per resoldre qualsevol dels problemes fonamentals plantejats en la revolució democràtica burgesa ―inclòs el problema de la independència nacional― . Irlanda n’és un exemple clàssic.

L'eix central de la posició de Marx i Engels era la perspectiva d'una federació voluntària d'Irlanda, Anglaterra, Escòcia i Gal·les. I aquesta perspectiva sempre va estar unida a la perspectiva que els treballadors prenguessin el poder. Això al seu torn, exigia la defensa incondicional de la unitat de la classe obrera. Engels escrivia al gener de 1848: "El poble irlandès ha de lluitar vigorosament, i associar-se estretament amb la classe obrera anglesa i els Cartistes, per guanyar els sis punts de la Carta del Poble ―parlament anual, sufragi universal (...) salari dels parlamentaris i la formació de districtes electorals― . Només després d'aquests sis punts i ja a partir d'aquí seran els representants del poble, és a dir, la Nació. Com deia Robespierre: ‘en els Estats aristocràtics la paraula pàtria [nació] no té significat excepte per a les famílies patrícies que s'han apoderat de la sobirania. És només sota la democràcia quan l'Estat és veritablement la pàtria de tots els individus que la componen". (Citat per E. H. Carr. La revolució Bolxevic. Vol. 1. pàg. 414).

Des del principi Marx i Engels van lliurar una lluita implacable contra els nacionalistes liberals de la classe mitja irlandesa com Daniel O’Connell, a qui van denunciar com un xarlatà i un traïdor del poble irlandès. Després van donar un suport crític, per una vegada, als Fenians petit burgesos. En aquest moment va ser correcte, ja que encara no existia a Irlanda el moviment obrer, fins als primers anys del segle XX la societat irlandesa era una societat fonamentalment agrària. Però Marx i Engels mai van actuar victorejant els Fenians sinó van adoptar una posició de classe independent. Van criticar severament les tàctiques aventureres dels Fenians, les seves tendències terroristes, la seva estretor de mires nacionalista i la seva negativa a acceptar la necessitat de la unitat amb el moviment obrer anglès. A pesar que els Fenians eren l'ala més avançada del moviment democràtic revolucionari irlandès, fins i tot arribaven a mostrar inclinacions socialistes, Marx i Engels no van dipositar cap il·lusió en ells. El 29 de novembre de 1867 Engels escrivia a Marx: "En quant als Fenians estàs en el correcte. La brutalitat anglesa no ens ha de fer oblidar que els dirigents d'aquesta secta són en la seva major part ases i en part explotadors i no devem de cap manera fer-nos responsables de les estupideses que ocorren a cada conspiració."

Aviat va quedar demostrat que Engels tenia raó. Dues setmanes després, el 13 de desembre de 1867, un grup de Fenians va posar una bomba a la Presó Clerkenwell a Londres en un intent infructuós d'alliberar als seus companys empresonats. L'explosió va destruir diverses cases veïnes i va ferir a 120 persones. Com era de preveure l'incident va desfermar una onada antiirlandesa entre la població. A l'endemà Marx escrivia indignat a Engels: "L'última gesta dels Fenians a Clerkenwell és una estupidesa monumental. Les masses de Londres, que havien demostrat gran simpatia cap a Irlanda, s'irritaran ara i seran llançades als braços del partit governamental. No es pot esperar que els proletaris de Londres es deixin fer volar per l'aire per major glòria dels emissaris Fenians.". (Correspondència Marx-Engels. Barcelona. Grijalbo. 1976. Pàg. 406).

Pocs dies després, el 19 de desembre Engels responia el següent: "L'estupidesa de Clerkenwell va ser clarament obra d'uns fanàtics miops; l'inconvenient de tots els complots és que condueixen a semblants estupideses, perquè "cal fer alguna cosa, cal emprendre alguna cosa". Particularment a Amèrica es va parlar molt d'explosions i incendis, i ara uns ases cometen semblants absurds. A més, aquests caníbals són en la seva majoria uns covards tremends, com el Sr. Allen, qui, pel que sembla, ha tingut temps de convertir-se en testimoni de l'acusació. Fora de tot això, quina idea és aquesta d'alliberar Irlanda incendiant les sastreries de Londres?". (Ibíd. Pàg. 408)

Si Marx i Engels escrivien en aquests termes sobre els Fenians caldria imaginar que haurien dit avui de les tàctiques terroristes de l'IRA en els últims trenta anys, que comparades amb "l’atrocitat de Clerkenwell" aquesta última era un simple joc de nens. La característica més reaccionària del terrorisme individual, és que no afebleix a l'Estat burgès, l’enforteix, i serveix per a dividir a la classe obrera i afeblir-la enfront dels explotadors.

Per descomptat Marx i Engels defensaven als presoners Fenians enfront dels maltractaments de l'Estat anglès. Sempre van defensar el dret del poble irlandès a decidir el seu propi destí. Però ho van fer des d'un punt de vista socialista, mai nacionalista. Com a revolucionaris i defensors de l’internacionalisme proletari, Marx i Engels sempre van subratllar el vincle entre el destí d'Irlanda i la perspectiva de la revolució proletària a Anglaterra. En les dècades dels quaranta i cinquanta, Marx creia que Irlanda podria aconseguir la independència només amb la victòria de la classe obrera anglesa. Després en la dècada dels anys seixanta va canviar de parer i pensava que el més probable era que una victòria a Irlanda fos l'espurna que encengués la revolució a Anglaterra. Fins i tot una lectura molt superficial dels escrits de Marx sobre la qüestió irlandesa demostra que la seva defensa de la independència irlandesa després de 1860, estava determinada exclusivament pels interessos generals de la revolució proletària, sobretot a Anglaterra, per a Marx el país clau per l'èxit de la revolució mundial. En una comunicació confidencial als membres del Consell General, escrit al març de 1870 Marx explica així la seva postura: "Encara que amb tota probabilitat la iniciativa revolucionària vindrà de França, només Anglaterra pot servir de palanca per a una revolució econòmica seriosa. És l'únic país on hi ha menys camperols i on la propietat de la terra està concentrada en menys mans. És l'únic país on la forma capitalista ―el treball combinat a gran escala sota control capitalista― abasta pràcticament tota la producció. És l'únic país on la gran majoria de la població està formada per treballadors assalariats. És l'únic país on la lluita de classes i l'organització de la classe obrera en sindicats, ha adquirit major grau de maduresa i universalitat. És l'únic país on a causa del seu domini del mercat mundial, cada revolució en matèria econòmica afectarà immediatament a tot el món. Si el capitalisme i el sistema d'arrendament de terra són exemples clàssics a Anglaterra, d'altra banda les condicions materials per a la seva destrucció estan ja més madures". (Actes del Consell General de la Primera Internacional. 1868-70. En l'edició anglesa).

Des d'aquest punt de vista, la qüestió nacional irlandesa era només una part d'un dibuix més ampli de la perspectiva de la revolució socialista mundial. És impossible comprendre fora d'aquest context, l'actitud de Marx sobre Irlanda. La raó per la qual Marx era partidari de la independència irlandesa després de 1860, era que havia arribat a la conclusió que els interessos dels terratinents anglesos, la seva base més important estava a Irlanda, es podrien derrotar més fàcilment amb un moviment revolucionari, basat en la pagesia irlandesa i en el qual la reivindicació de l'autodeterminació nacional estigués indissolublement unida a una solució radical de la qüestió de la terra. En el mateix memoràndum, Marx explicava: "Si Anglaterra és el baluard de l'arrendament i el capitalisme europeu, l'únic punt on es pot copejar amb força a Anglaterra és Irlanda."

"En primer lloc, Irlanda és el baluard del sistema d'arrendament anglès. Si aquest cau a Irlanda cauria a Anglaterra. A Irlanda és cent vegades més fàcil ja que la lluita econòmica està concentrada exclusivament en la propietat de la terra, a més aquesta lluita al mateix temps té un caràcter nacional, el poble és més revolucionari i està més furiós que a Anglaterra. L'arrendament a Irlanda es manté solament gràcies a l'exèrcit anglès. Una vegada acabi la unió forçosa entre els dos països, esclatarà immediatament una revolució social a Irlanda. Els terratinents anglesos no només perdrien una gran font de riquesa, també la seva major força moral, que prové del domini d'Anglaterra sobre Irlanda. "

"En segon lloc, la burgesia anglesa no només explotava la pobresa irlandesa per controlar a la classe obrera a Anglaterra amb la immigració obligatòria dels pobres irlandesos, també divideix al proletariat en dos camps hostils. El foc revolucionari del treballador cèltic no congenia molt bé amb la naturalesa del treballador anglosaxó, sòlid però lent. Al contrari, a tots els grans centres industrials a Anglaterra existeix un profund antagonisme entre el proletariat irlandès i l'anglès. El treballador mig anglès odia al treballador irlandès perquè el veu com un competidor que redueix els salaris i el nivell de vida. Sent antipatia nacional i religiosa per ell. És una mica similar a com consideren els pobres blancs dels Estats del sud d'Amèrica als esclaus negres. Aquest antagonisme entre el proletariat d'Anglaterra està nodrit i recolzat per la burgesia. Sap que en la divisió està el veritable secret per mantenir el seu poder". (Ibíd.).

I com conclou Marx: "Les resolucions del Consell General sobre l'amnistia irlandesa serveixen només com introducció a altres resolucions que confirmaran que, a part de la justícia internacional, aquesta és una condició prèvia per l'emancipació de la classe obrera anglesa i per transformar l'actual unió forçosa (l’esclavització d'Irlanda) en una confederació lliure i igualitària, si és possible, i si fos necessari la total separació". (Ibíd.).

Observem amb quanta cura Marx tria les paraules, i com expressa escrupolosament la postura proletària sobre la qüestió nacional. En primer lloc la qüestió irlandesa no es pot veure aïllada de la perspectiva de la revolució socialista mundial, de la qual n’era una part integral. Més concretament, calia veure-la com el punt de partida de la revolució socialista a Anglaterra. I després? Marx no anticipa que la lluita d'alliberament nacional a Irlanda necessàriament acabi amb la separació de Gran Bretanya. Diu que hi ha dues possibilitats: o una "confederació lliure i igualitària" ―el que ell considerava preferible ("si és possible")―, o la "separació total", el que considerava possible no vol dir que fos el resultat mes desitjat. Quina de les dues variants triomfaria depenia sobretot, de la conducta i actitud del proletariat anglès i la perspectiva d'una revolució socialista triomfant a la pròpia Anglaterra.

Les idees de Marx sempre van ser la revolució i l’internacionalisme proletari. Això, i només això, era el que determinava la seva actitud sobre la qüestió irlandesa, i en cadascuna de les diferents manifestacions del problema nacional. Per a Marx i Engels, la "qüestió obrera" sempre va ser central. Mai se'ls va ocórrer reduir la seva propaganda i agitació sobre la qüestió irlandesa a una consigna simple com "tropes fora!", o actuar com assessors no retribuïts dels nacionalistes. Al contrari van lliurar una dura batalla contra la perjudicial demagògia de la burgesia i dels nacionalistes petit burgesos irlandesos, i per la unitat revolucionària de la classe obrera irlandesa i anglesa.

La història ha demostrat que Marx i Engels sempre van estar encertats en la seva apreciació de la burgesia i els nacionalistes petit burgesos a Irlanda. El 1922 la burgesia nacionalista irlandesa va trair la lluita d'alliberament nacional en arribar a un acord per a dividir el Nord i el Sud del país. Fins i tot després els petit burgesos nacionalistes han demostrat la seva total incapacitat de resoldre el "problema de la frontera". La tàctica del terrorisme individual, tan criticada per Marx i Engels, ha demostrat ser contraproduent i impotent. Després de 30 anys de "lluita armada" a Irlanda del Nord, la unificació d'Irlanda està més lluny que abans. L'única forma de resoldre la qüestió nacional a Irlanda és amb una política de classe, socialista i internacionalista ―la política de Marx, Lenin i d’aquest gran revolucionari i màrtir proletari, James Connolly―.

Només la classe obrera pot resoldre el problema de la unitat amb un programa de classe i dirigir una lluita implacable contra la burgesia a Londres i Dublín. La condició prèvia per a l'èxit és la unitat de la classe obrera. Això mai es podrà aconseguir en línies nacionalistes. El nacionalisme petit burgès ha causat un dany inenarrable a la causa de la unitat dels treballadors a Irlanda del Nord. Les ferides persisteixen i cal guarir-les. Però només es pot fer trencant amb el nacionalisme i adoptant una política de classe, recuperant l'esperit de les idees de Larkin i Connolly. La qüestió nacional a Irlanda o es resol amb la transformació socialista de la societat, o mai es resoldrà.

La Segona Internacional

El 1889 es crea la Internacional Socialista, a diferència de la Primera Internacional, la Segona estava formada per organitzacions de masses, sindicats i partits socialdemòcrates. La desgràcia de la Segona Internacional va ser néixer en un període de perllongat auge capitalista. En el període de 1870 a 1900 la producció mundial de petroli va augmentar en dues vegades i mitja. Els ferrocarrils es van expandir dues vegades i mitja. Alemanya i EEUU començaven a desafiar l'hegemonia de Gran Bretanya. Existia una lluita ferotge que va començar a dividir el món en esferes d'influència i colònies. El ràpid creixement de la indústria al mateix temps suposava un creixement paral·lel de la classe obrera i les seves organitzacions en els països capitalistes desenvolupats. En els últims trenta anys del segle XIX la classe obrera a EEUU i Rússia es va triplicar. A Gran Bretanya entre 1876 i 1900 l'afiliació sindical es va quadruplicar. A Alemanya la militància sindical va passar de desenes de milers a milions. Al mateix temps que creixia la seva militància, també augmentaven els vots i la influència de masses dels Partits Socialdemòcrates.

Però des del principi, encara que en teoria defensaven el marxisme, la nova internacional mancava de la claredat teòrica que garantia la presència de Marx i Engels. Un exemple d'això va ser la seva actitud sobre la qüestió nacional. La Segona Internacional no comprenia aquest tema, i va rebre un tracte poc satisfactori en el seu congrés. Al 1896 el congrés de Londres de la Internacional va aprovar la següent resolució: "El Congrés es declara a favor de la plena autonomia de totes les nacionalitats i la seva simpatia amb els treballadors de qualsevol país que en l'actualitat sofreixin el jou militar, nacional o altres despotismes; i demana als treballadors de tots aquests països que segueixin la línia, juntament amb els treballadors conscients del món, per organitzar el derrocament del capitalisme internacional i la creació d'una democràcia social i internacional". (Citat per E. H. Carr. La Revolució Bolxevic. Vol. 1. Pàg. 423).

No obstant això la postura de la Segona Internacional sobre la qüestió nacional era ambigua i vaga. L'esquerra solia defensar una posició anticolonialista, però també hi havia qui estava disposat a justificar el colonialisme al·legant una "missió civilitzadora". En els debats sobre la qüestió nacional en el congrés d’Amsterdam de 1904, el delegat holandès, Van Kol, defensava el colonialisme. Va presentar una resolució en la qual deia: "Les noves necessitats que se'ns plantejaran després de la victòria de la classe obrera i la seva emancipació econòmica, serà la possessió de les colònies necessàries, fins i tot sota el futur sistema socialista de govern". I preguntava al congrés: "Hem d'abandonar a la meitat del planeta al capritx dels pobles que encara en la seva infància, que deixen l'enorme riquesa del subsòl desenvolupat i les parts més fèrtils del nostre planeta sense conrear?". (La lluita de Lenin per un partit revolucionari. Pàg. 5. En l'edició anglesa).

El congrés va donar la benvinguda entusiasta a Dadabhai Naoroji, fundador i president del Congrés Nacional Indi, però en la seva resolució sobre l'Índia, mentre demanava l'autogovern, especificava que l'Índia havia de seguir sota sobirania britànica. Ni aprovava ni rebutjava les opinions de Van Kol. En el debat sobre la immigració, es va presentar una resolució racista per part de l'americà Hillquit i va rebre el suport dels austríacs i holandesos. Però per les protestes que va originar al final van haver de retirar-la. Però el simple fet que una resolució com aquesta es presentés en un congrés de la Internacional era un símptoma de la pressió de les idees nacionalistes i burgeses en els partits socialistes.

La Revolució Russa de 1905 va ser un impuls poderós per la revolució colonial, va inspirar a les masses per actuar en defensa de les seves aspiracions nacionals a Pèrsia, Turquia, Egipte i l'Índia. Va servir per aprofundir la diferències en les files de la Internacional Socialista en relació amb la qüestió nacional i colonial. Al Congrés d’Stuttgart de 1907, on Lenin i Rosa Luxemburg van presentar les seves famoses esmenes sobre la guerra, es va donar una dura lluita sobre la qüestió nacional, entre els esquerrans (en realitat centristes) representats per Lebedour i la dreta, encapçalada pel revisionista, Eduard Bernstein. Els delegats holandesos, típics imperialistes petit burgesos, una vegada més van ser els portaveus del colonialisme. L'esquerra era una minoria. En el curs d'un acalorat debat Bernstein va fer els següents comentaris: "Hem de fugir de la noció utòpica d'abandonar sense més les colònies. Les últimes conseqüències d'aquesta opinió seria retornar als Estats Units Les Índies (tumult). Les colònies estan allí, hem d'adaptar-nos a això. Els socialistes haurien també de reconèixer la necessitat que els pobles civilitzats actuïn com els guardians dels incivilitzats. (Ibíd.. Pàg. 10).

El delegat polonès, Karski (J. Marchlewski), respondria de la següent forma als arguments sobre el paper "civilitzador" del colonialisme: "David ha defensat el dret d'una nació a exercir tutelatge sobre una altra. Els polonesos coneixem el significat real d'aquest tutelatge, tant el tsar rus com el govern prussià han actuat com els nostres guardians ("Molt bé!").... David cita a Marx per donar suport a la seva posició que tota nació ha de passar pel capitalisme. El que Marx va dir era que els països que ja havien començat el desenvolupament capitalista haurien de continuar el procés fins el final. Però mai va dir que aquesta fos una condició prèvia absoluta per a totes les nacions...

"Els socialistes comprenem que hi ha altres civilitzacions a més de l'Europa capitalista. No tenim cap fonament per creure que la nostra denominada civilització, s'imposarà sobre els pobles asiàtics i sobre la seva antiga civilització. ("Bravo!"). David pensa que les colònies s'enfonsarien en el barbàrie si les deixem soles. En el cas de la Índia això sembla poc probable. Més aviat tinc la impressió que l'Índia independent continuaria beneficiant-se de la influència de la civilització europea en el seu futur desenvolupament i evolucionaria així fins aconseguir el seu màxim potencial." (Ibíd. Pàg. 11). Al final no es va passar a votació la resolució sobre l'Índia.

Encara que els líders de la Internacional van intentar tapar les esquerdes amb tot tipus de diplomàcia, el resultat final d'això va ser la catàstrofe d'agost de 1914 quan cadascun dels partits de la Segona Internacional ―amb l'excepció dels russos i serbis― van trair els principis de l’internacionalisme i van donar suport a la guerra imperialista. L'absència d'una política internacionalista i revolucionària absolutament exposada a l'estiu de 1914 quan la Segona Internacional va col·lapsar en línies social xovinistes.

"Autonomia nacional – cultural"

Una variant peculiar de la qüestió nacional a la Segona Internacional va ser la que van plantejar els socialdemòcrates austríacs abans de la Primera Guerra Mundial. Defensaven la teoria de ‘l’autonomia nacional –cultural’. A Rússia el Bund* jueu defensava la mateixa posició. A la Conferència de Brünn dels socialdemòcrates austríacs (1899) els eslaus del sud van rebutjar ‘l’autonomia nacional – cultural’ defensada pels austríacs. En el seu lloc, la Conferència va aprovar la consigna d'autonomia territorial, que encara que insuficient era millor. Més tard sota la influència del teòric centrista Otto Bauer i el seu company Karl Renner (que escrivia sota el pseudònim de Rudolf Springer), el partit va canviar la seva posició i va adoptar ‘l’autonomia nacional–cultural’.

En rebutjar el vincle entre nació i territori, Bauer definia una nació com "un caràcter de comunitat familiar". (Otto Bauer. Due Nationalfrage and die Sozialdemokratie. Viena 1924. Pàg. 2). Però què és el caràcter nacional?. Bauer ho defineix com "la suma total de característiques que distingeixen a les persones d'una nacionalitat dels d'una altra ―les característiques complexes i espirituals que distingeixen a una nació d'una altra―". (Ibíd. Pàg. 6) La naturalesa deslluïda d'aquesta definició és enlluernadora. És una pura tautologia: un caràcter nacional és el que fa a una nació diferent de l'altra!. Què fa a una nació diferent d'una altra?. "El caràcter d'un poble està determinat exclusivament pel seu destí.... Una nació no és res sinó una comunitat de destí [determinada] per les condicions en les quals les persones produeixen els seus mitjans de subsistència i distribueixen els productes del seu treball". (Ibíd. Pàg. 24).

Una nació segons Bauer, és "l'agregat de persones lligades a una comunitat de naturalesa per un destí col·lectiu". (Ibíd. Pàg. 135). Renner la va definir com segueix: "Una nació és una unió de persones que parlen i pensen de la mateixa manera [això és] una comunitat cultural de persones modernes no lligada ja a la terra". (R. Springer. Das Nationale Problem. Leipzig. Viena. 1902 . Pàg. 35). Aquesta forma d'abordar la qüestió nacional no era científica, sinó subjectiva i "psicològica" per no dir mística. Era un intent oportunista i infructuós de buscar una solució a la qüestió nacional en l'imperi austrohongarès fent concessions al nacionalisme burgès. Per contra, el marxisme aborda la qüestió nacional des d'un punt de vista històric i econòmic.Al contrari que els Bolxevics, que buscaven una solució al problema nacional en el derrocament revolucionari del tsarisme, els socialdemòcrates austríacs tractaven la qüestió amb l'esperit de les petites reformes i el gradualisme. Bauer escrivia: "Per tant hem d'acceptar primer que la nació austríaca romandrà en la mateixa unió política, en la qual coexisteixin junts al mateix temps i preguntar com les nacions dintre d'aquesta unió arreglaran les seves relacions entre elles i l'Estat". (Citat per Stalin. La qüestió nacional i el marxisme. Pàg. 23).

Una vegada trencat el vincle entre nació i territori, la reivindicació és l'agrupació de les diferents nacionalitats que viuen en diferents àrees, en una unió nacional interclassista. Els membres dels diferents grups nacionals es reunirien en una conferència i votarien per decidir a quina nacionalitat volien pertànyer, alemanys, txecs, hongaresos, polonesos, etc., després triarien el seu propi Consell nacional ―un "parlament cultural de la nació"―, a l'estil de Bauer. D'aquesta forma els socialdemòcrates austríacs intentaven evitar un xoc obert amb l'Estat Habsburg i reduïen la qüestió nacional a un assumpte purament lingüístic i cultural. Bauer va arribar tan lluny com per afirmar que l'autonomia local de les nacionalitats seria una passarel·la al socialisme que "dividiria a la humanitat en comunitats delimitades nacionalment" i "presentarien un dibuix accidentat d'unions nacionals de persones i empreses".

Aquesta filosofia és totalment contrària a la posició de classe i als principis internacionals del marxisme. Representa el nacionalisme petit burgès amb frases "socialistes". Per aquesta raó Lenin va ser molt mordaç amb ella, i en particular era molt hostil amb la idea d'escoles separades per a les diferents nacionalitats. Sobre això Lenin escrivia: "‘L’autonomia nacional – cultural’ significa precisament el més refinat i, per tant, el més nociu nacionalisme, significa la corrupció dels obrers amb la consigna de la cultura nacional, la propaganda de la divisió de l'escola per nacionalitats, idea profundament perniciosa i fins i tot antidemocràtica. En una paraula, aquest programa està en pugna, sens dubte , amb l’internacionalisme del proletariat, responent únicament als ideals dels petits burgesos nacionalistes". (Lenin. Problemes de política nacional i internacionalisme proletari. Moscou. Progrés. 1981. Pàg. 7).

En cap altra part l'efecte nociu d'aquesta teoria petit burgesa és més evident que en el camp educatiu. Lenin s'oposava a qualsevol situació privilegiada per al llenguatge, en contraposició amb Otto Bauer i la defensa de ‘l’autonomia nacional – cultural’, s'oposava vehementment a crear escoles separades pels nens de les diferents nacionalitats. "Duent a la pràctica, el pla d'autonomia ‘extraterritorial’ (és a dir, no lligat al territori on viu tal o qual nació) o ‘cultural-nacional’ només significaria una cosa: dividir l'ensenyament escolar per nacionalitats, és a dir, establir cúries nacionals a l'ensenyament escolar. N’hi haurà prou amb imaginar-se clarament aquesta veritable essència del cèlebre pla bundista per comprendre tot el seu contingut reaccionari, fins i tot des del punt de vista de la democràcia, sense parlar ja del punt de vista de la lluita de classe del proletariat pel socialisme". (Lenin. Notes crítiques sobre la qüestió nacional. Moscou. Progrés. 1974 . Pàg. 24).

Aquí veiem la diferència fonamental entre leninisme i nacionalisme petit burgès. Els marxistes lluitaran contra qualsevol forma d'opressió nacional, inclosa la lingüística. No es pot permetre que un home o dona sigui privat del dret a parlar en la seva llengua, a pensar en ella o a utilitzar-la en un jutjat o en qualsevol altra funció oficial. En general, no hi ha raons particulars per a l'existència d'un idioma "oficial", o qualsevol privilegi especial d'un idioma sobre un altre. Separar als nens sobre bases nacionals, lingüístiques o religioses és totalment reaccionari i retrògrad. La segregació de les escoles va jugar un paper reaccionari a Sud-Àfrica i EEUU. La separació de nens catòlics i protestants a Irlanda del Nord en les anomenades escoles religioses juga un paper perniciós. La religió no té lloc en el sistema educatiu i se l’hauria d’eliminar. Si les esglésies desitgen ensenyar les seves doctrines, han de fer-lo en el seu temps i amb els seus diners, finançat per la seva congregació, no per l'Estat. I mentre les escoles satisfan les necessitats de diferents grups lingüístics, i els diners sigui per aquest objectiu, és totalment inacceptable separar als nens en línies nacionals o lingüístiques i d'aquesta forma crear la base per a posteriors prejudicis i conflictes.

L'hostilitat cap als francesos entre la població flamenc a Bèlgica és el producte de generacions de discriminació de la llengua flamenca i la imposició del francès. No obstant això, existeixen en aquesta qüestió tot tipus de contracorrents. A Sud-Àfrica l'ensenyament de les llengües natives a les escoles (en lloc de l'anglès) va ser una mesura d'opressió nacional. Els representants de les nacionalitats no russes es van esforçar per ensenyar als seus fills el rus. Per exemple en les escoles religioses d'Armènia, als nens se'ls ensenyava en rus a pesar de no ser obligatori. Els Bolxevics s'oposaven a la discriminació contra qualsevol llengua, a l'assimilació forçosa i la imposició per força d'un idioma i cultura dominants. Però no hi ha cap raó perquè qualsevol idioma tingui el monopoli. A Suïssa no hi ha un, sinó tres llengües oficials. Ara amb la tecnologia moderna, no existeixen motius per a què les persones no puguin rebre una educació i comunicar-se en un parlament o en un jutjat en el llenguatge que triïn. Però el que és inacceptable és la introducció del verí religiós i nacionalista en les escoles.

"Els marxistes, benvolgut socialnacionalista, tenen un programa escolar general, que reclama, per exemple, una escola absolutament laica. Des del punt de vista dels marxistes, en un Estat democràtic no és admissible, mai i en cap cas, apartar-se d'aquest programa general (la població local és qui determina les matèries "locals", els idiomes, etc., que han de completar aquest programa). En canvi, el principi de "retirar de la incumbència de l'Estat" l'ensenyament escolar per a lliurar-la a les nacions significa que nosaltres els obrers, vam permetre que les "Nacions" del nostre Estat democràtic gastin els diners del poble en escoles clericals!. Sense ell mateix adonar-se, el senyor Libman ha posat en evidència el caràcter reaccionari de ‘l’autonomia nacional–cultural’!". (Lenin. Notes crítiques sobre la qüestió nacional. Moscou. Progrés. 1974. Pàg. 31)

En aquest i en cadascun dels aspectes de la qüestió nacional, mentre combatien resoludament totes les manifestacions d'opressió i discriminació sense excepció, els marxistes tenien una posició de classe. A Bèlgica on els nacionalistes flamencs i balons han intentat ―per desgràcia amb cert èxit― dividir la societat belga i el moviment obrer en línies nacionals utilitzant la qüestió de l'idioma, els marxistes van plantejar reivindicacions de transició en relació a l’idioma. Per exemple si un empresari obligava a un treballador a aprendre flamenc o francès, ells exigirien que se'ls ensenyés dintre del seu horari laboral sense reducció salarial i sota el control de les organitzacions obreres i a més a més tindrien dret a rebre una paga extra per aprendre nova qualificació.

Veiem com Lenin sempre va insistir en la necessitat d'abordar la qüestió nacional estrictament des d'un punt de vista de classe. "La consigna de la democràcia obrera", escrivia Lenin, "no és la ’cultura nacional’, sinó la cultura internacional de la democràcia i el moviment obrer mundial (...) El programa nacional de la democràcia obrera exigeix: cap privilegi per a qualsevol nació o idioma; solució absolutament lliure i democràtica del problema de l'autodeterminació política de les nacions, és a dir, de la seva separació com Estat; promulgació d'una llei general per a tot el país, declarant il·legal i sense efecte tota mesura (dels zemstvos, municipis urbans, comunitats, etc.,) que estableixi qualsevol privilegi per a una de les nacions i soscavi la igualtat de drets de les nacions o els drets d'una minoria nacional; qualsevol ciutadà de l'Estat té dret a exigir la revocació de tal mesura per anticonstitucional i que es castigui com a delinqüents als qui tractin de dur-les a la pràctica.". (Ibíd.. Pàg. 8)

La naturalesa divisòria de ‘l’autonomia nacional–cultural’ va demostrar els seus efectes perniciosos en la unitat dels treballadors a Àustria. Després del Congrés de Wimberg, el Partit Socialdemòcrata Austríac va començar a dividir-se en partits nacionals. En lloc d'un partit de treballadors unit en el qual estiguessin representades totes les nacionalitats, es van formar sis partits separats ―alemany, txec, polonès, ruteni, italià i iugoslau― . Això va estimular l'extensió del sentiment xovinista i els antagonismes nacionals en el moviment obrer, amb resultats negatius: el Partit Txec no volia fer res amb l'Alemany, etcètera.

Com sempre passa, les denominades polítiques pràctiques dels reformistes van aconseguir resultats contraris dels que pretenien. Van adoptar el programa de l'autonomia cultural-nacional per evitar la ruptura de l'imperi Austro – Hongarès, però va passar precisament el contrari. El derrocament dels Habsburg podria haver dut a una revolució proletària, com va ocórrer al febrer a Rússia. Però el fracàs de la classe obrera en prendre el poder va dur directament a la desintegració d’Austro–Hongria en línies nacionals, mentre que la política de Lenin del dret de les nacions a l'autodeterminació va tenir l'efecte d'unir als treballadors i camperols de les nacions més oprimides, i crear les condicions per una federació soviètica. Això no és separatisme, era la posició del Bolxevisme. Brillantment reivindicada després de 1917.

TERCERA PART

LENIN I LA QÜESTIÓ NACIONAL

"Mentre que en els Estats de nacionalitat homogènia la revolució burgesa desenvolupava poderoses tendències centrípetes, que actuaven sota el signe de la lluita contra el particularisme, com a França, o la fragmentació nacional, com a Itàlia i Alemanya, en els Estats heterogenis, com Turquia, Rússia, Àustria-Hongria, la revolució burgesa desferma un moviment de caràcter centrífug". (Trotsky. Història de la Revolució Russa. Madrid. Zyx. 1974. Vol. 2. Pàg. 316).

Rússia abans de la revolució era un país endarrerit i semifeudal, depenent de l'imperialisme estranger. Una situació similar a la que tenen avui els països del Tercer Món. El problema de les nacionalitats ocupava un lloc central en la vida política russa. Encara que a la Rússia tsarista li agradava emmascarar la seva política expansionista sota la disfressa de la protecció de les petites nacions oprimides dels Balcans, en realitat era una presó per a totes les nacionalitats. El 43% de la població pertanyia a la Gran Rússia (la nacionalitat dominant), i l'altre 57% estava format per ucraïnesos, georgians, finlandesos i altres nacionalitats oprimides.

Setanta milions de russos dominaven a noranta milions de no russos, i al seu torn tots eren dominats i oprimits per l'Estat tsarista. Per a empitjorar les coses el nivell cultural i econòmic (almenys en els territoris occidentals) dels pobles subjugats en general era més alt que en la mateixa Rússia. Mentre que podria dir-se que l'expansió de Rússia cap al Caucas, en particular cap a l’Àsia Central, jugava un paper relativament progressista, no ocorria el mateix amb Polònia, Finlàndia i altres Estats Bàltics. En torn a això Engels comentava el següent: "Finlàndia és finesa i sueca, Bessaràbia romanesa, el regne de Polònia polonès. En aquest cas no es tracta de la unió de races disperses però emparentades perquè totes duguin el nom de russos, el que tenim aquí és la descarada conquesta per la força de territori estranger, simplement això". (Marx i Engels. Obres Completes. Vol. 27. Pàg. 28. Edició en anglès).

En relació a la qüestió nacional, el Partit Bolxevic des del principi va mantenir una postura molt escrupolosa. Era essencial per guanyar a les masses i en particular a la pagesia. La qüestió nacional per regla general afecta menys a la classe obrera que a les masses de la petita burgesia, i especialment a la pagesia, des d'un punt de vista històric la qüestió nacional i la qüestió agrària estan unides estretament. En algunes ocasions marxistes amb molta formació tracten el problema incorrectament. Per arribar a les masses de la petita burgesia i guanyar-los a la causa de la revolució, era absolutament necessari utilitzar demandes democràtiques i parcials, per exemple el dret a l'autodeterminació. Però aquestes consignes només tenen sentit si formen part de la lluita del proletariat i el seu partit per guanyar la direcció de les masses en la seva lluita directa contra la burgesia, els partits i tendències petit burgeses. La condició prèvia per a l'èxit de la revolució és sostenir una lluita implacable contra la burgesia i petita burgesia nacionalista. I per dirigir aquesta lluita és necessari mantenir una postura clara en relació a la qüestió nacional.

Trotsky, igual que Lenin, va escriure també molt sobre la qüestió nacional. És d'interès especial el meravellós capítol de La Història de la Revolució Russa, dedicat a la qüestió nacional, és el millor resum de la posició del Partit Bolxevic sobre aquesta qüestió. Però va ser fonamentalment Lenin qui va desenvolupar la postura marxista sobre la qüestió nacional. Trotsky resumeix així la postura Bolxevic:

"Lenin havia previst amb suficient temps el caràcter inevitable dels moviments centrífugs nacionals a Rússia, i durant anys sencers va lluitar de forma obstinada, especialment contra Rosa Luxemburg, pel famós paràgraf 9 del vell programa del Partit, que formulava el dret de les nacions a disposar de si mateixes, és a dir, a separar-se completament de l'Estat. Això no significa que el Partit Bolxevic prengués sobre si la propaganda separatista. L'única cosa que prometia era resistir amb fermesa tot tipus d'opressió nacional, inclosa la retenció forçada d'una nacionalitat en els límits d'un Estat comú. Només d'aquesta manera va poder el proletariat rus conquerir gradualment la confiança de les nacionalitats oprimides.

Però aquest és solament un aspecte de l'assumpte. La política Bolxevic en el problema nacional tenia un segon aspecte, que a pesar de la seva aparent contradicció amb l'anterior, en realitat el complementava. En els marcs del Partit i, en general, de les organitzacions obreres, el Bolxevisme aplicava el centralisme més rigorós, combatent sense treva el menor contagi nacionalista que enfrontés als obrers els uns als altres o que pogués dividir-los. Negant categòricament a l'Estat burgès el dret d'imposar a una minoria nacional una residència forçada i fins a una llengua oficial, el Bolxevisme considerava un deure sagrat vincular estretament en un gran tot als treballadors de les diverses nacionalitats, apel·lant a la seva voluntària disciplina de classe. Per aquest motiu, es negava rotundament a organitzar-se com una federació de seccions nacionals. Una organització revolucionària no és un prototip de l'Estat futur sinó l’instrument per a la seva creació, i tot instrument ha de ser adequat per fabricar el producte, però no ha d'assimilar-se a ell. Només una organització centralitzada permet el triomf revolucionari, encara que es lluiti contra la centralització opressiva de les nacions". (Ibíd. Pàg. 316-317).

Què és una nació?

En el període anterior a la Primera Guerra Mundial, Lenin va dedicar una gran part del temps a la qüestió nacional, i en concret a respondre les teories revisionistes d’Otto Bauer. Entre 1908 i 1910, Lenin va estar a l'exili i pràcticament aïllat. A causa de l'absència de contactes amb Rússia i l'escassesa de col·laboradors, va rebre amb entusiasme l'arribada d’Stalin, un jove georgià gairebé desconegut per a ell. Com era habitual Lenin va passar molt temps animant al nouvingut, una cosa que feia habitualment amb els joves camarades. A més Stalin era georgià, pertanyia a una nacionalitat oprimida. Lenin va veure l'oportunitat d'instruir al seu pupil (que va demostrar ser extremadament diligent) en les idees fonamentals de la seva política sobre la qüestió nacional. El resultat va ser un llarg article que va aparèixer a finals de 1912 en les pàgines de la revista Prosveshcheniye ("Il·lustració") titulat La qüestió nacional i el marxisme.

El 1914 l'article va aparèixer com a pamflet amb el títol La qüestió nacional i el marxisme. Apareix en el segon volum de les obres de Stalin. Durant anys va ser considerat el manual del partit sobre la qüestió nacional, realment a pesar de la seva presentació una mica formalista no és un mal article. Però en cap cas va ser el resultat del geni teòric de Stalin. En realitat aquest article no va ser obra d’Stalin. E. H. Carr ho comenta: "L'evidència interna i externa demostra que va ser escrit sota la inspiració de Lenin". (E. H. Carr. La Revolució Bolxevic. Vol. 1. Pàg. 425-6). Les idees d'aquest article són de Lenin.

La introducció d’aquest article, escrita en el moment àlgid de l'agitació antisemita amb el cèlebre cas Beyliss, advertia: "l’onada de nacionalisme avançava més i més, amenaçant embolicar a les masses obreres". I afegeix: "En aquest moment difícil, incumbia a la socialdemocràcia una alta missió: plantar cara al nacionalisme, protegir a les masses contra "l’epidèmia" general. Doncs la socialdemocràcia, i solament ella, podia fer-ho contraposant al nacionalisme l'arma provada de l’internacionalisme, la unitat i la indivisibilitat de la lluita de classes. (Stalin. La qüestió nacional, el marxisme i la lingüística. Madrid. Akal. 1977. Pàg. 15).

La qüestió central era com definir una nació, que no és tan fàcil com sembla. És com definir el temps. San Agustín va dir que ell sabia què era el temps, però si algú li demanava que ho definís era incapaç de fer-ho. Ocorre el mateix amb una nació. Tots creuen saber que és, però si demanem la definició, trobaríem grans diferències. El pamflet publicat amb la signatura de Stalin intenta donar una definició. El resultat probablement sigui el més proper a una formulació satisfactòria. Enfront de la definició subjectiva de Bauer, una nació es defineix aquí amb un sentit científic marxista: "Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta en la comunitat de cultura". (Ibíd.. Pàg. 20).

Una nació ha de tenir una llengua i territoris comuns, una història i cultura compartida, i també estar unida per poderosos llaços econòmics. És una definició tan general, que sens dubte és correcta i en qualsevol cas infinitament superior a la forma "psicològica" d'abordar el tema per part d’Otto Bauer i els seguidors de ‘l’autonomia nacional – cultural’. En la vida real sempre es troben variants que contradiuen aquesta definició en un o més aspectes. Respondre a què és una nació és una cosa notòriament relliscosa i ha dut a més d'una anàlisi al desastre.

Per exemple prenguem el cas de l'idioma. La importància de l'idioma per una nació és evident. Sembla ser la marca més indistingible de la nacionalitat. En La Història de la Revolució Russa, Trotsky expressa la importància de l'idioma de la següent forma: "La llengua és l'instrument més important de vinculació entre els homes i, en conseqüència, de vinculació en l'economia. Es converteix en llengua nacional quan la victòria de la circulació mercantil unifica una nació. Sobre tal base s'erigeix l'Estat nacional, que és el terreny més còmode, corrent i avantatjós per al desenvolupament de les relacions capitalistes. (Trotsky. Història de la Revolució Russa. Vol. 2. Pàg. 315).

Hi ha excepcions fins i tot per a aquesta regla tan important. Pocs per exemple negarien que Suïssa és una nació. La identitat nacional suïssa ha estat forjada durant segles de lluita per conservar una identitat nacional individual, principalment enfront d'Àustria. Els suïssos no tenen un idioma comú, com correctament va destacar Lenin: "A Suïssa existeixen tres idiomes oficials, però durant els referèndums els projectes de llei s'imprimeixen en cinc idiomes, és a dir, en els tres oficials i en dos dialectes ‘romanços’. Segons el cens de 1900, dels 3.315.443 habitants que té Suïssa, 33.651 parlen aquests dos dialectes, o sigui, poc més de l'u per cent. A l'exèrcit els oficials i suboficials ‘tenen absoluta llibertat per dirigir-se als soldats en el seu idioma matern’. En els cantons de Valais i Els Grisons (cadascun amb poc més de cent mil habitants), ambdós dialectes gaudeixen de plena igualtat de drets. " (Lenin. Notes crítiques sobre la qüestió nacional. Pàg. 29).

La clau per comprendre la qüestió es troba en la proposició inicial, una nació és una entitat "històricament formada". La dialèctica no procedeix de les definicions abstractes formals sinó de l'aproximació concreta als processos vius, a l'evolució, al canvi i desenvolupament de les coses. Una nació no és una cosa fixa i estàtica. Pot canviar i evolucionar. Es poden crear nacions on no n’existien abans. Això és precisament com els Estats nacionals moderns arriben a sorgir. Aquest va ser el cas de França, Itàlia i Alemanya. Més tard l'imperialisme britànic va crear la consciència nacional de l’Índia (sense voler-ho). Ara amb la decadència del capitalisme i la incapacitat de la burgesia índia d'oferir una sortida, existeixen símptomes evidents de debilitat i fragmentació d'aquesta consciència nacional que s'està convertint en un perill per al futur de la Índia.

Històricament les nacions es poden formar per la matèria prima creada per les guerres, invasions i revolucions que dissolen els antics vincles i fronteres per a crear-ne d’altres de nous. Aquest procés després es pot tornar en el seu contrari. El que ahir era una nació oprimida o una colònia esclavitzada es pot transformar en l'Estat imperialista més monstruós i opressiu. El millor exemple són els EEUU, abans una colònia britànica i ara l'Estat imperialista mes poderós i reaccionari del món. El mateix passa amb els Estats burgesos que fa poc s'alliberaven de la dominació estrangera i romanen en una posició subordinada pel que fa a les grans potències imperialistes, però que juguen el paper de potències imperialistes locals, oprimint i explotant als països més febles pròxims a ells. L'Índia juga un paper imperialista en relació al Nepal, Assam i Caixmir. Rússia era una de les principals potències imperialistes abans de 1917, encara que no exportava capital i era un país endarrerit i semifeudal que mantenia una relació semicolonial amb Gran Bretanya , França i altres països capitalistes desenvolupats.

Una qüestió de classe

La qüestió nacional, com les altres qüestions socials, en el fons és una qüestió de classe. Aquesta va ser la postura de Lenin, i és la de qualsevol marxista autèntic. En la seva obra Notes crítiques sobre la qüestió nacional, Lenin explica amb gran claredat aquesta proposició elemental del Marxisme: "En cada cultura nacional existeixen, encara que no estiguin desenvolupats, elements de cultura democràtica i socialista, doncs en cada nació hi ha una massa treballadora i explotada, les condicions de vida de la qual engendren inevitablement una ideologia democràtica i socialista. Però en cada nació existeix així mateix una cultura burgesa (i, a més en la majoria dels casos, ultrareaccionària i clerical), i no simplement en forma d’elements, sinó com a cultura dominant. Per això, la ‘cultura nacional’ en general és la cultura dels terratinents, dels cures i de la burgesia". (Lenin. Notes crítiques sobre la qüestió nacional. Pàg. 10).

És ABC per un marxista que les idees dominants de cada nació són les idees de la classe dominant. Lenin insisteix que acceptar una "cultura nacional" no és ni més ni menys que acceptar el domini de la burgesia de cada nació. La qüestió nacional és una qüestió de classe. Els marxistes no han d'encobrir les contradiccions de classe, tot el contrari, han de treure-les a la llum. És igual en el cas d'una nacionalitat oprimida com en el d'una nació opressora. Com explica Lenin: "En les societats anònimes tenim junts i completament fosos a capitalistes de diferents nacions. En les fàbriques treballen junts obrers de diferents nacions. En tota qüestió política realment seriosa i realment profunda els agrupaments es realitzen per classes i no per nacions". (Ibíd. Pàg. 23).

En un altra obra escriu: "Els interessos de la classe obrera i de la seva lluita contra el capitalisme exigeixen una completa solidaritat i la més estreta unió dels obrers de totes les nacions, exigeixen que es rebutgi la política nacionalista de la burgesia de qualsevol nació".

"(...) A l'obrer assalariat tant li dóna que el seu principal explotador sigui la burgesia russa més que la al·lògena, com la burgesia polonesa més que l’hebrea, etc., A l'obrer assalariat que hagi adquirit consciència dels interessos de la seva classe li són indiferents tant els privilegis estatals dels capitalistes russos com les promeses dels capitalistes polonesos o ucraïnesos d'instaurar el paradís en la terra quan ells gaudeixin de privilegis estatals".

"(...) En tot cas, l'obrer assalariat seguirà sent objecte d'explotació, i per a lluitar amb èxit contra ella s'exigeix que el proletariat sigui independent del nacionalisme, que els proletaris mantinguin una posició de completa neutralitat, per dir-ho així, en la lluita de la burgesia de les diverses nacions per la supremacia. Quan el proletariat d'una nació qualsevol recolzi en el més mínim els privilegis de ‘la seva’ burgesia nacional, aquest suport provocarà inevitablement la desconfiança del proletariat de l'altra nació, afeblirà la solidaritat internacional de classe dels obrers, els desunirà per a gaubança de la burgesia. I negar el dret a l’autodetertminació, o a la separació, significa indefectiblement, en la pràctica, donar suport als privilegis de la nació dominant". (Lenin. El dret de les nacions a l'autodeterminació. Moscou. Progrés. 1980. Pàg. 33).

L'element principal en la posició de Lenin era la necessitat d'unir als treballadors i a les masses oprimides contra la burgesia. Lenin assenyala que: "La cultura nacional de la burgesia és un fet (amb la particularitat, repeteixo, que la burgesia es confabula a tot arreu amb els terratinents i els cures). El nacionalisme militant de la burgesia, que embruteix, enganya i divideix els obrers per a fer-los anar a remolc dels burgesos, és el fet fonamental de la nostra època.

Qui vulgui servir al proletariat haurà d'unir als obrers de totes les nacions, lluitant invariablement contra el nacionalisme burgès, tant contra el "propi" com contra l'aliè". (Ibíd. Pàg. 11).

Sobre aquesta qüestió Lenin sempre va ser implacable. Es podrien reproduir dotzenes de cites similars dels seus articles i discursos.

Independència de classe

Les demandes nacionals tenen un caràcter democràtic, no socialista. L'opressió nacional no afecta només a la classe obrera, encara que la pateix més, com les altres formes d'opressió. La qüestió nacional afecta a tota la població, a les masses i en particular a la petita burgesia. No obstant això, com hem vist, Lenin sempre va abordar el tema des d'un punt de vista de classe, i nosaltres ho abordem de la mateixa manera.

Que impactants resulten els escrits de Lenin, i amb quina profunditat i claredat expressa la qüestió nacional. Per descomptat aquesta qüestió tenia una llarga història en el moviment obrer de Rússia, començant pels debats amb el Bund jueu en el Segon Congrés del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus (PSDOR) en el 1903. Com va tractar Lenin la qüestió nacional?. En realitat, tenia una posició negativa sobre aquesta qüestió. Els Bolxevics Russos, va explicar en centenars d'ocasions, estaven en contra de totes les formes d'opressió nacional. No es tracta de què estàs a favor sinó de què estàs en contra. N’hi ha prou dient que ens oposem a això. Ens oposem a totes les formes d'opressió nacional, lingüística i racial i lluitarem contra totes les formes d'opressió nacional. Això és suficient per una tendència proletària que desitja presentar una política democràtica consistent, mentre manté la seva independència de classe.

El que Lenin mai va dir és que els Marxistes haurien de donar suport a la burgesia nacional o a la petit burgesia nacionalista. Al contrari, la premissa fonamental de la posició de Lenin sobre la qüestió nacional va ser l'absoluta independència de classe. El primer principi del leninisme va ser sempre la necessitat de lluitar contra la burgesia (tant de les nacions opressores com de les oprimides) . En tots els escrits de Lenin sobre la qüestió nacional hi ha una crítica implacablement no només a la burgesia nacionalista, també a la petita burgesia nacionalista. Això no és casualitat. Lenin pensava que la classe obrera havia de posar-se al capdavant de la nació per a dur a les masses a la transformació revolucionària de la societat. En les Notes crítiques sobre la qüestió nacional podem llegir el següent:

"És progressiu el despertar de les masses després de la letargia feudal; és progressiva la seva lluita contra tota opressió nacional, la seva lluita per la sobirania del poble, per la sobirania nacional. D'aquí, l'obligació incondicional per a tot marxista de defensar la democràcia més resolta i més conseqüent en tots els aspectes de la qüestió nacional. És aquesta una tasca fonamentalment negativa. Però més enllà de cert límit el proletariat no pot donar suport al nacionalisme, doncs més enllà comença l'activitat ‘positiva’ de la burgesia en el seu afany de consolidar el nacionalisme" (Lenin. Notes crítiques sobre la qüestió nacional. Pàg. 21. El subratllat en l'original).

I més tard afegeix amb gran èmfasi: "Sí, indiscutiblement hem de lluitar contra tota opressió nacional. No, indiscutiblement no hem de lluitar per qualsevol desenvolupament nacional, per la "cultura nacional" en general". (Ibíd.. Pàg. 22. El subratllat en l'original).

De nou a El dret de les nacions a l'autodeterminació Lenin escrivia: "Per això el proletariat es limita a la reivindicació negativa, per dir-ho així, a reconèixer el dret a l'autodeterminació, sense garantir res a cap nació ni comprometre's a donar res a costa d'un altra nació". (Lenin. El dret de les nacions a l'autodeterminació. Pàg. 20. El subratllat en l'original)

En un altra obra Lenin escriu sobre la perniciosa influència en el moviment obrer: "Qualsevol nacionalisme liberal–burgès duu la major corrupció als mitjans obrers i ocasiona un enorme prejudici a la causa de la llibertat i a la lluita de classe proletària. I això és encara més perillós quan la tendència burgesa (i feudal burgesa) s'encobreix amb la consigna de "cultura nacional". Els ultrareaccionaris i clericals, i després d'ells els burgesos de totes les nacions, fan els seus retrògrads i bruts negocis en nom de la cultura nacional (gran russa, polonesa, hebrea, ucraïnesa, etc.,). Aquesta és la realitat de la vida nacional dels nostres dies si s’aborda des del punt de vista marxista, és a dir, des del punt de vista de la lluita de classes, si es comparen les consignes amb els interessos i amb la política de les classes i no amb els "principis generals", les declamacions i les frases mancades de contingut". (Lenin. Notes crítiques sobre la qüestió nacional. Pàg. 9. El subratllat en l'original).

Ha quedat clar?. Els treballadors tenen el deure d’oposar-se a totes les formes de discriminació i opressió nacional. Però també tenen el deure de negar-se a donar suport al nacionalisme en qualsevol de les seves formes. Quin contrast amb aquests suposats marxistes que no perden l'oportunitat d'actuar com portadors de la bandera de l'IRA, ETA o l’ELK en la creença equivocada que persegueixen una política leninista!. Desdibuixar la línia divisòria entre marxisme i nacionalisme és una violació de tot el que Lenin va defensar.

Per combatre les pernicioses il·lusions divulgades pels nacionalistes Lenin avisava que: "El proletariat no pot donar cap suport al fiançament del nacionalisme; per contra, recolza tot allò que contribueixi a esborrar les diferències nacionals i a derrocar les barreres nacionals, tot el que serveixi per a estrènyer més i més els vincles entre les nacionalitats, tot el que condueixi a la fusió de les nacions. Obrar d'una altra manera equivaldria a passar-se al costat del reaccionari filisteisme nacionalista". (Ibíd. Pàg. 22)

Aquesta és l'autèntica posició del leninisme en relació al nacionalisme. Quina diferència amb la vulgar deformació que busca reduir tot a una "simple" consigna "d’autodeterminació"!. Aquí és precisament on cau el filisteísme nacionalista reaccionari i abandona el punt de vista marxista (el del proletariat). Lluny de glorificar el nacionalisme i la creació de noves barreres separatistes, Lenin, igual que Marx, tenia una opinió molt pobra de la "estretor de mires de la petita nació". Ambdós sempre estaven a favor dels Estats més grans possibles (amb la resta de qüestions ocorria el mateix). Defensava suprimir les fronteres, no erigir-ne d’altres noves. Estava a favor de la barreja de les poblacions i fins i tot l'assimilació (sempre que fos voluntària) i en absolut estava a favor de la glorificació de l'idioma i la cultura d'una nació enfront d'una altra. Deixem a Lenin parlar per si mateix: "El proletariat, en canvi, lluny de prendre la defensa del desenvolupament nacional de cada nació, posa en guàrdia a les masses en contra d’aquestes il·lusions, defensa la llibertat més completa de l’intercanvi econòmic capitalista i celebra qualsevol assimilació de nacions excepte la que es porti a terme per la força o es basi en privilegis".

"(...) Nacionalisme burgès i internacionalisme proletari: aquestes són les dues consignes antagòniques irreconciliables, que corresponen als dos grans camps de classe del món capitalista i expressen dues polítiques (és més, dues concepcions) en el problema nacional.". (Ibíd. Pàg. 13)

No hi ha dubte sobre això. El nacionalisme burgès i l’internacionalisme proletari són dues polítiques totalment incompatibles, la incompatibilitat es concreta en la perspectiva mundial de dues classes hostils. És inútil divagar i intentar emmascarar aquesta realitat òbvia. Lenin defensava fermament l’internacionalisme proletari enfront el nacionalisme. El fet que s'oposés a totes les formes d'opressió nacional, i demostrés simpatia pels pobles oprimits, no ha de servir per ocultar l'indiscutible, Lenin era enemic del nacionalisme.

Lenin i Rosa Luxemburg

Igual que Marx, Lenin va haver de lluitar en dos fronts. Va lluitar contra la influència d'idees oportunistes i revisionistes com les d’Otto Bauer, que reflectien la pressió de la burgesia i petita burgesia nacionalistes sobre l'avantguarda proletària. Però al mateix temps va haver de lluitar contra aquells que negaven la importància de la qüestió nacional. Lenin durant molts anys va mantenir una dura polèmica sobre aquesta qüestió amb Rosa Luxemburg, per aconseguir que el partit adoptés una posició correcta. Més tard, durant la Primera Guerra Mundial va haver de lliurar una lluita contra Bujarin i Piatakov que també pensaven que la qüestió nacional era ja quelcom irrellevant i eren contraris a l'autodeterminació. Rosa Luxemburg (una gran revolucionària i una internacionalista), encara que desgraciadament el seu internacionalisme posseïa un caràcter una mica abstracte. Per exemple negava el dret del poble polonès a l'autodeterminació i descrivia la idea de la nacionalitat ucraïnesa com un invent dels intel·lectuals.

Encara que els socialdemòcrates polonesos mantenien una posició equivocada i abstracta, eren autèntics internacionalistes i estaven motivats per la necessitat de combatre el nacionalisme petit burgès reaccionari de Pulsudski i el Partit Socialista Polonès. El PSP en realitat no era un partit socialista sinó un partit nacionalista petit burgès fundat el 1892. Defensava el separatisme i conscientment lluitava per dividir els treballadors polonesos i russos. Com tots els moviments nacionalistes petit burgesos de masses, existia una ala de dretes i una altra d'esquerres. En el 1906 les dues ales es van escindir. Més tard en la Primera Guerra Mundial, l'esquerra s'apartaria del nacionalisme i es va fusionar el desembre de 1918 amb el Partit Socialdemòcrata Polonès, per fundar el Partit Comunista Obrer Polonès. L'ala de dretes continuava defensant una postura xovinista. En la Primera Guerra Mundial van organitzar la Legió Polonesa per lluitar en el bàndol de l'imperialisme Austro–Alemany.

Lenin era rus, i per tant membre de la nació opressora, la Gran Rússia. Rosa Luxemburg era polonesa (i jueva). Lenin comprenia la necessitat de ser molt sensible amb els pobles oprimits pel tsarisme rus. Es dirigiria en els següents termes als companys polonesos: "Mireu, comprenc la vostra posició. Sou socialdemòcrates polonesos. El vostre primer deure és lluitar contra els nacionalistes polonesos. Per descomptat, heu de fer-ho. Però els companys russos no us diem que elimineu del vostre programa la consigna del dret a l'autodeterminació del poble polonès perquè, com socialdemòcrates russos, el nostre primer deure és lluitar contra la nostra pròpia burgesia, la burgesia russa i el tsarisme. Només d'aquesta forma els Socialdemòcrates russos podem demostrar als polonesos que no desitgem oprimir-los, en això resideix la unitat d'ambdós pobles en la lluita revolucionària".

D'una forma dialèctica i brillant, la posició de Lenin del dret de les nacionals a l'autodeterminació no significava dividir als treballadors russos i polonesos, tot el contrari, representava la unió.

La unitat de les organitzacions obreres

Per què Lenin recolzava el dret de les nacions a l'autodeterminació?. Ho feia exclusivament des del punt de vista de fer avançar la lluita de classes, d'unir a la classe obrera. Pels Bolxevics, la qüestió nacional representava no només un problema i un obstacle, sinó també un potencial revolucionari. Sense una posició correcta sobre la qüestió nacional, la Revolució d'Octubre mai s’hauria dut a terme. Però una part integral de la política de Lenin sobre la qüestió nacional va ser la insistència des de 1903 en endavant, en la necessitat de mantenir la sagrada unitat de la classe obrera i les seves organitzacions per sobre de qualsevol distinció de nacionalitat, llenguatge, raça o religió. Es va oposar implacablement als intents del Bund jueu d’organitzar els treballadors jueus en organitzacions separades.

"Als enfrontaments nacionals dels diferents partits burgesos entorn les qüestions de l'idioma, etc., la democràcia obrera oposa la reivindicació d'unitat incondicional i fusió completa dels obrers de totes les nacionalitats en totes les organitzacions obreres: professionals, cooperativistes, de consum, culturals i demés contrapès a tot nacionalisme burgès. Només aquesta unitat i aquesta fusió poden salvaguardar la democràcia, els interessos dels obrers enfront el capital (que té i tindrà més cada dia un caràcter internacional) i els interessos del desenvolupament de la humanitat cap a un nou règim de vida, lliure de tot privilegi i de tota explotació". (Lenin. Notes crítiques a la qüestió nacional. Pàg. 9. El subratllat en l'original).

Com correctament assenyala Trotsky, el dret a l’autodeterminació només és la meitat de la posició de Lenin sobre la qüestió nacional. L'altra cara de la moneda era l'oposició implacable a qualsevol divisió del moviment obrer en línies nacionals. Cal distingir clarament entre aquests dos elements. El dret a l’autodeterminació és una demanda democràtica (o més correctament, una demanda democràtic burgesa) . Aquesta meitat del programa guarda relació amb la nació en el seu conjunt. Però al proletariat no li interessa dividir les organitzacions obreres en línies nacionals. Encara que Lenin ho tenia molt clar, avui cadascuna aquestes miserables sectes que s'autoanomenen "trotskistes" no només han donat suport, fins i tot han defensat i posat en pràctica una política criminal de divisió de les organitzacions obreres en línies nacionals, cap a un costat o l’altre.

Dividir els sindicats en línies racials és una absoluta monstruositat que no té res en comú amb el leninisme. Avui les sectes a Gran Bretanya participen activament en la formació de seccions de negres en els sindicats i en el Partit Laborista. A Escòcia van donar suport a la formació d'un sindicat escocès separat dels treballadors del petroli, el que és una violació dels principis més elementals del marxisme. Es poden citar exemples similars a tots els països. Cal deixar-ho ben clar: la creació d'organitzacions separades per diferents grups nacionals o racials és un acte criminal que només pot servir per dividir i afeblir el moviment obrer. Una cosa és combatre el racisme i el xovinisme de la nacionalitat majoritària, i una altra ben diferent és dividir la classe obrera en línies nacionals, lingüístiques, religioses o racials.

Aquesta mai va ser la posició del Partit Bolxevic o prèviament del PSDOR. Cap de les tendències de la Socialdemocràcia Russa (si excloem als dirigents del Bund jueu) estaven a favor de dividir el moviment en línies nacionals. Els Menxevics defensaven la mateixa posició que els Bolxevics. Aquest tema es va discutir a fons des del principi, quan els socialdemòcrates jueus demanaven una organització separada dintre del PSDOR. El Bund (l'organització Socialdemòcrata jueva) amb gran força a Rússia Occidental i Lituània (on existia una gran població jueva), i deia que no només tenien el dret a parlar en nom dels treballadors jueus, sinó que també deien tenir el dret a formar una organització socialdemòcrata jueva. Lenin i els marxistes russos van rebutjar categòricament aquesta pretensió i insistien que només hi havia d'haver un partit i un sindicat obrer. Avui seguim defensant el mateix. L'arma més important en mans de la classe obrera és la unitat, i cal defensar-la costi el que costi. Estem radicalment en contra de la divisió de la classe obrera en línies de nacionalitat, raça, idioma, religió o coses per l'estil. En altres paraules, tenim una posició de classe.

La qüestió jueva

Amb tediosa freqüència, aquells que estan a favor de dividir el moviment obrer en línies nacionals, de raça o sexe intenten justificar la seva posició recorrent a la descarada demagògia o el sentimentalisme lacrimogen, apel·lant a la difícil situació dels oprimits o les monstruoses injustícies que sofreixen, com a "prova" de la "impossibilitat" d'unir en organitzacions comunes als blancs i als negres, a home i dones, a protestants i catòlics, i coses per l'estil. La pròpia història del Bolxevisme demostra que no és així, n'hi ha prou veient l'actitud de Lenin cap al Bund jueu. Els jueus a Rússia eren oprimits i discriminats sistemàticament, se'ls obligava a viure en barris a part, i eren sotmesos a pogroms sagnants. Només un percentatge limitat de jueus era acceptat en el servei de l'Estat i en les escoles d'ensenyament superior que pertanyien a l'Estat. El 1917 existien 650 lleis que restringirien els drets dels jueus. Aquest era un exemple d'opressió nacional en la seva forma més brutal.

Lenin sempre va explicar que el deure dels treballadors era lluitar contra la seva pròpia burgesia. Això significa tots els treballadors (fins i tot els més oprimits). Per aquesta raó els socialdemòcrates russos sempre van rebutjar les demandes del Bund. El fet que els jueus patissin una opressió terrible no era raó. El Bund defensava la consigna de ‘l’autonomia cultural nacional’, robada del programa d’Otto Bauer i els marxistes austríacs. Però aquesta consigna tenia encara menys sentit en el cas dels jueus russos que a Àustria–Hongria. Amb la població dispersa, vivien fonamentalment en ciutats, els jueus no es concentraven en un territori clarament definit (una de les condicions per a l'existència d'una nació). La idea de ‘l’autonomia nacional cultural’ suposava la unió de la dispersa població jueva en escoles i institucions exclusivament jueves. Aquesta demanda, que Trotsky va caracteritzar com una utopia reaccionària, només serviria per aprofundir l'alienació dels jueus de la resta de la població i augmentar les tensions racials i les friccions

Els jueus no posseïen ni un territori ni un idioma comú. Encara que molts jueus a Rússia i Europa de l'Est parlaven el Yiddish, en altres punts no ho feien. En els països capitalistes avançats els jueus parlaven l'idioma del país on vivien. Els jueus sefardites originaris d'Espanya durant segles van mantenir l'espanyol com la seva llengua materna. Després de ser expulsats d'Espanya es van escampar per tot el Mediterrani, i allà on els jueus tenien l'oportunitat, s'integraven en la població del país on residien. Però el fanatisme i l'obscurantisme de l'Església Catòlica medieval ho va evitar. Els jueus van ser exclosos i alienats de la societat. Se'ls prohibia tenir terra, se'ls obligava a viure d'altres sustentacles als marges de la societat feudal, incloent el comerç i el préstec de diners. L'alienació forçosa dels jueus va ser fins i tot més descarada en la Russa tsarista endarrerida.

Fins i tot Lenin tenia dificultats per classificar els jueus. La definició més pròxima va ser definir-los com una casta especial oprimida, com veiem en el següent passatge: "El mateix podem dir de la nació hebrea, la més oprimida i perseguida. La cultura nacional hebrea és una consigna dels rabins i dels burgesos, és una consigna dels nostres enemics. Però en la cultura hebrea i en tota la història del poble hebreu hi ha també altres elements. Dels deu milions i mig d'hebreus que existeixen en el món, poc més de la meitat viuen en Galitzia i a Rússia, països endarrerits i semisalvatges, on els hebreus són mantinguts per la força en una situació de casta. L'altra meitat viu en el món civilitzat, on els hebreus no estan aïllats com a casta. Allà s'han manifestat amb tota evidència els grans trets progressistes, de significació mundial, de la cultura hebrea: el seu internacionalisme i la seva capacitat de fer-se ressò dels moviments avançats de l'època (el tant per cent d'hebreus que participen en els moviments democràtics i proletaris és, a tot arreu, superior al seu percentatge general en la població)." (Lenin. Notes crítiques sobre la qüestió nacional. Pàg. 12).

Encara que els jueus mancaven dels atributs que caracteritzen una nació, i Lenin no els considerava com a tal, no obstant això després de la Revolució d'Octubre, els Bolxevics van oferir l'autodeterminació als jueus, els garantien una pàtria a la qual podrien emigrar si ells ho desitjaven (Biribaidjan) encara que pocs van triar aquesta possibilitat. Això era infinitament preferible a la creació d'un Estat jueu a Palestina, una terra que ocupaven els àrabs des de feia milers d'anys, i que va ser l'origen d'interminables i sagnants guerres a l’Orient Mitjà. La creació de l'Estat d'Israel va ser un acte reaccionari al que es van oposar en el seu moment els marxistes. Trotsky va advertir que seria un parany cruel pel poble jueu. I la història de l'últim mig segle ha demostrat que era veritat. No obstant això ara Israel existeix com Estat, i no es pot donar marxa enrere al rellotge de la història. Israel és una nació i no hem de demanar la seva desaparició. La solució al problema nacional palestí (del que ens ocuparem més tard) només es pot aconseguir amb la creació d'una Federació Socialista d'Orient Mitjà en la qual àrabs i israelians puguin coexistir amb les seves pròpies pàtries autònomes i amb total respecte per tots els drets nacionals.

Els partidaris del sionisme a Rússia sempre van ser una minoria. Un nombre considerable de quadres del moviment obrer rus eren d'origen jueu, els intel·lectuals jueus més avançats i els treballadors comprenien que el seu futur depenia de la reconstrucció revolucionària de la societat. I era veritat. A Rússia després de la Revolució d'Octubre, el poble jueu va aconseguir l'emancipació civil i la igualtat. Estaven satisfets amb això i per aquesta raó molt pocs van acceptar l'oferta d'una pàtria dintre de les fronteres de l'Estat soviètic.

L'autodeterminació

Reconèixer el dret de les nacions a l'autodeterminació és l'eix central de la posició de Lenin sobre la qüestió nacional. En general això se sap, però com deia Hegel el que és conegut no necessàriament és comprès. Lenin va escriure extensament sobre la qüestió nacional, i els seus escrits recullen la postura del marxisme sobre aquest tema i que desenvolupa d'una manera rica, completa i dialèctica. Fins i tot una ullada a la literatura dels grups que avui pretenen ser hereus de Lenin és suficient per a convèncer-nos que cap d’ells ha llegit a Lenin, i si l’han llegit no han comprés ni una sola paraula. En concret, treuen de context la consigna del dret a l’autodeterminació (sens dubte un dels elements importants del pensament de Lenin en la qüestió nacional) i la presenten d'una forma mecànica i parcial, com si fos l’única cosa que preocupava a Lenin.

La defensa del dret a l’autodeterminació de Lenin és ABC per un marxista. Però després de l’ABC, l'abecedari té més lletres, i un nen que repeteixi constantment "ABC" no demostrarà molta intel·ligència. La dialèctica, com Lenin va explicar moltes vegades, tracta el fenomen en la seva totalitat. Abstreure un sol element d'una equació complexa, i contraposar-lo a la resta dels elements, és fer un ús infantil de la dialèctica, en la història de la filosofia a això se li denomina sofisma. Abusos com aquests duen a errors i al tipus més bast de lògica. En política, i en particular en la qüestió nacional, duen directament a la defensa del nacionalisme reaccionari i l'abandó del socialisme. La qüestió nacional és un camp de mines, per a creuar-lo és necessària una brúixola de confiança. En el moment que t'apartes un centímetre d'una posició de classe, estàs perdut. D'aquesta manera molts d'aquells que avui intenten citar la defensa de Lenin del dret a l’autodeterminació cauen en el parany de capitular enfront la insistent pressió del nacionalisme petit burgès que és justament el contrari del que defensava Lenin. Però que parli ell mateix: "L'objectiu del socialisme no consisteix només en acabar amb el fraccionament de la humanitat en Estats petits i amb tot aïllament de les nacions, sinó també en fondre-les." (Lenin. Problemes de política nacional i internacionalisme proletari. Moscou. Progrés. 1981. Pàg. 118). Lenin no recolzava en tots i cadascun dels casos el dret de les petites nacions a l'autodeterminació. Ho explica amb molta cura: donem suport a les unitats nacionals més grans enfront les més petites, i la centralització sobre bases democràtiques, enfront la descentralització. Però totes les altres condicions no són necessàriament iguals. El fet de l'opressió nacional d'una nació per una altra obliga al proletariat i a les seves organitzacions a lluitar contra l'opressió nacional i defensar el dret de les nacions a l'autodeterminació.

El dret de les nacions a l'autodeterminació és una demanda democràtica i els marxistes li donem suport, com recolzem altres demandes democràtiques. Però el suport de les demandes democràtiques en general mai ha estat considerat pels marxistes com un tipus d'imperatiu categòric. Aquestes demandes sempre estan subordinades als interessos de la classe obrera i la lluita pel socialisme, com Lenin explica amb tota claredat: "A la pràctica, el proletariat només pot conservar la seva independència si subordina la seva lluita per totes les reivindicacions democràtiques (sense excloure la de República) a la seva lluita revolucionària pel derrocament de la burgesia." (Ibíd. Pàg. 120).

Això no és particularment nou o alarmant. Està en la línia de la posició general marxista sobre les demandes democràtiques. Per exemple, el dret al divorci és una demanda democràtica, a la que també donem suport. En què consisteix aquest dret?. Significa que un home i una dona poden viure junts tant temps com ells siguin feliços. Però si la relació entre dues persones es trenca, llavors tenen el dret a separar-se. Ningú els pot obligar a viure junts. O per exemple el dret a l'avortament. En què consisteix?. Una dona té el dret a decidir si té un fill o no, és vident el dret d'una dona a disposar del seu cos com li sembli apropiat. Defensem aquests drets democràtics, però això significa que el divorci i l'avortament en si mateix sigui una cosa bona?. Volem dir que totes les dones han d'avortar o totes les parelles divorciar-se?. Això seria absurd. El divorci i l'avortament no són coses bones, però en determinades circumstàncies és un mal menor. No defensem el divorci o l'avortament, sinó el dret al divorci o a l'avortament. Ocorre el mateix amb el dret a l’autodeterminació. Hi ha una gran diferència entre donar suport al dret a l’autodeterminació i donar suport a l'autodeterminació com a tal. És la diferència entre una política marxista i el nacionalisme petit burgès. Lenin va ser sempre molt clar en aquest punt. "Per això ‘per a no conculcar el dret a l'autodeterminació’, no hem de ‘votar per la separació’, com suposa el perspicaç senyor Semkovski, sinó votar per que es faculti a la regió que desitja per a què ella mateixa decideixi aquesta qüestió". (Lenin. Problemes de política nacional i internacionalisme proletari. Pàg. 8).

Això és l'essencial del tema. Per a Lenin el dret a l’autodeterminació no significa que els treballadors "tinguin el deure de votar per la separació", sinó exclusivament oposar-se a totes les formes d'opressió nacional i oposar-se a la retenció obligatòria de qualsevol nació dintre de les fronteres d'un altre Estat (és a dir, deixar a les persones triar-ho lliurement). Això és un dret democràtic elemental defensat pels Bolxevics. Però fins i tot llavors mai es va considerar el dret com una cosa absoluta, sempre va estar subordinat als interessos de la lluita de classes i la revolució mundial. La política de Lenin no era la separació, sinó la unió voluntària. La consigna del dret a l’autodeterminació, lluny d'implicar el suport a la separació, era una part integral de la lluita contra la separació. Lenin continua: "El reconeixement del dret a l'autodeterminació ‘li fa el joc’ al ‘més rabiós nacionalisme burgès’, assegura el senyor Semkovski. Això és una puerilitat, doncs el reconeixement d'aquest dret no exclou de cap manera que es faci propaganda i agitació contra la separació i es denunciï el nacionalisme burgès. En canvi, el que sí està fora de tot dubte és que la negació del dret a la separació ‘li fa el joc’ al més rabiós nacionalisme gran rus de les centúries negres". (Ibíd. Pàg. 10)

Prenguem un exemple modern. La població francòfona de Quebec se sent oprimida nacionalment pel Canadà. Els nacionalistes quebequesos demanen la separació. Un marxista els diria: sí teniu el dret a l’autodeterminació. Defensaríem aquest dret. Però considerem que la separació només anirà en detriment dels quebequesos i tot el poble de Canadà. Si hi ha un referèndum faríem propaganda en contra de la separació. Defensem un Quebec socialista i un Canadà socialista amb ple respecte pel dret nacional com l'única solució als nostres problemes. Aquesta era la posició de Lenin sobre la qüestió nacional.

De cap manera Lenin considerava el dret a l’autodeterminació com una panacea, aplicable universalment en totes les circumstàncies. Després molts grups van cometre aquesta estupidesa i van prestar un flac servei al marxisme i al leninisme sense tenir la més mínima noció del que era. Lenin no considerava el dret a l’autodeterminació com un dret absolut, fora del temps i l'espai, sinó només com una part de la lluita del proletariat pel poder, i ho subordinava estrictament a aquesta lluita. En l'article de Stalin, La qüestió nacional i el marxisme, pràcticament elaborat per Lenin, i que sense cap dubte expressa les seves opinions sobre la qüestió, s'expressa molt bé la idea: "La nació té dret a determinar lliurement els seus destins. Té dret a organitzar-se com li plagui, naturalment, sempre que no usurpi els drets d'altres nacions. Això és indiscutible." (Stalin. Op. Cit. Pàg. 35). I continua: "Però quina solució seria la més compatible amb els interessos de les masses treballadores?. L'autonomia la federació o la separació?. La solució de tots aquests problemes depèn de les condicions històriques concretes que envolten a la nació de què es tracti. Més encara: les condicions, com tot, canvien i una solució encertada per a un moment donat pot resultar completament inacceptable per un altre moment" . (Ibíd. Pàg. 36).

Això és absolutament correcte. La posició que prendran els marxistes en relació a la reivindicació del dret a l’autodeterminació no es pot tenir per endavant. Depèn de les circumstàncies concretes en cada cas i les seves implicacions en la causa del proletariat i la revolució socialista mundial. Aquesta va ser sempre la postura de Lenin: "No es tracta de què els marxistes de qualsevol país redactin el seu programa nacional sense tenir en compte totes les condicions històriques generals i les concretes de l'Estat". (Lenin. El dret de les nacions a l'autodeterminació. Pàg. 15).

En una polèmica amb els socialdemòcrates polonesos que tenien una posició ultraesquerrana sobre la qüestió nacional i negaven per principi l'autodeterminació, Lenin explica entre altres coses que no és el deure de la socialdemocràcia donar suport a totes i cadascuna de les lluites per l'autodeterminació. Lenin diu la següent. "Des del punt de vista de la teoria general, aquest argument resulta indignant sens dubte, doncs és clarament il·lògic. Primer, no hi ha ni hi pot haver una sola reivindicació parcial de la democràcia que no engendri abusos si no es supedita el particular al general; nosaltres no estem obligats a donar suport ni a ‘qualsevol’ lluita per la independència, ni a ‘qualsevol’ moviment republicà o anticlerical." (Lenin. Problemes de política nacional i internacionalisme proletari. Pàg. 151).

Hi ha un cas en el que Lenin deixa ben clar que no dóna suport al dret de les nacions a l'autodeterminació quan això significa arrossegar als treballadors a la guerra. Considerava monstruós donar suport a l'autodeterminació (fins i tot si estava justificada en i per si mateix), si significava arrossegar a les grans potències a una guerra. Si els Bolxevics donaven suport a la lluita nacional en un cas determinat depenia de les circumstàncies concretes, i en cada cas Lenin abordava la qüestió, no des del punt de vista de l'estret nacionalisme, sinó des del punt de vista de la revolució mundial. En el mes de juliol de 1916 Lenin deia als polonesos que no emprenguessin una lluita per la independència nacional. Els va explicar que el destí de la lluita del poble polonès estava unida inseparablement a la perspectiva de la revolució a Rússia i Alemanya: "Plantejar avui la qüestió de la independència polonesa tenint en compte les relacions existents entre la potències imperialistes veïnes, és realment perseguir una utopia, caure en l'estretor de mires nacionalista i oblidar-se de la premissa necessària, una revolució europea o almenys a Rússia i Alemanya". (Ibíd. Pàg. 350).

Veiem com en aquesta situació concreta, Lenin recomanava als polonesos subordinar la seva lluita per l'autodeterminació a la perspectiva de la revolució a Rússia i Alemanya. En aquest cas Lenin tenia raó. Només la revolució russa va crear les condicions per a la formació d'un Estat independent polonès, qualsevol altra temptativa hauria acabat en desastre. A això feia referència Lenin quan parlava de "perseguir utopies" i "caure en l'estretor de mires nacionalista". Quin bon consell de Lenin al poble polonès!. I quina monstruosa caricatura de la posició de Lenin la defensa de la ruptura de Iugoslàvia amb l'excusa de l'autodeterminació!. Això si era precisament perseguir utopies (i en aquest cas reaccionàries) i descendir a l'estretor de mires del nacionalisme del pitjor tipus.

Lenin i el "practicisme"

Un dels trucs que amb freqüència utilitzen aquells crítics petit burgesos del marxisme que han capitulat al nacionalisme, és acusar als marxistes d'utòpics. "Unir als treballadors és una utopia". "La idea de la federació socialista no és pràctica". "Hem de fer alguna cosa ara!" i coses per l'estil. Com responia Lenin a aquests arguments que coneixia molt bé?: "Què significa la reivindicació de "practicisme" en el problema nacional?

"O un suport a totes les aspiracions nacionals, o el "si o no" a la disjuntiva de separació de cada nació o, en general, la "possibilitat de satisfacció" immediata de les reivindicacions nacionals.

"Examinem aquestes tres interpretacions possibles de la reivindicació del "practicisme".

"La burgesia, que actua, com és natural, en els començaments del moviment nacional com a força hegemònica (dirigent) del mateix, anomena labor pràctica al suport a totes les aspiracions nacionals. Però la política del proletariat en el problema nacional (com en els altres problemes) només dóna suport a la burgesia en una direcció determinada, però mai coincideix amb la seva política. La classe obrera només dóna suport a la burgesia en nom de la pau nacional (que la burgesia no pot donar plenament i és viable només si hi ha una completa democratització), en benefici de la igualtat de drets, en benefici de la situació més favorable possible per a la lluita de classes. Per això, precisament contra el practicisme de la burgesia, els proletaris propugnen una política de principis en el problema nacional prestant a la burgesia sempre un suport només condicional. En el problema nacional, tota burgesia desitja o privilegis per a la seva nació o avantatges exclusius per aquesta; precisament això és el que es diu "pràctic". El proletariat està en contra de tota classe de privilegis, en contra de tot exclusivisme. Exigir-li "practicisme" significa anar a remolc de la burgesia, caure en l'oportunisme." (Lenin. El dret de les nacions a l'autodeterminació. Pàg. 19).

Quan Lenin escrivia aquestes línies el 1914, encara tenia la perspectiva de la revolució democràtic burgesa a Rússia. Els Bolxevics lluitaven contra l'ala d'extrema esquerra del camp democràtic burgès. El seu objectiu era mobilitzar a les masses sota la direcció del proletariat, no per a transferir el poder a la classe obrera (Lenin només va arribar a aquesta conclusió en el 1917), sinó per a dur endavant la revolució democràtic burgesa més típica a Rússia i d'aquesta forma crear condicions més favorables pel desenvolupament del capitalisme i la lluita de classes. Per descomptat la perspectiva de Lenin no acaba aquí. Concebia que un triomf de la revolució democràtic burgesa a Rússia donaria un impuls a la revolució socialista a Europa Occidental, i d'aquesta forma, permetria als treballadors russos (juntament amb els treballadors d'Europa) transformar la revolució democràtica burgesa en socialista. Però les tasques immediates de la revolució eren democràtic burgeses, i les centrals n’eren la revolució agrària i la qüestió nacional.

Fins i tot quan Lenin encara tenia la perspectiva de la revolució democràtic burgesa insistia en la necessitat de la independència total del proletariat de la burgesia. En la qüestió nacional els treballadors havien de ser independents de la burgesia nacionalista. Ells havien de lluitar contra l'opressió nacional, però havien de fer-ho sota la seva pròpia bandera, amb la seva política i mètodes. Quant la burgesia nacional donés un pas endavant en la lluita contra la nació opressora, la classe obrera hauria de donar-li suport, per descomptat. Però en primer lloc, aquest suport era molt condicional, i en cap cas suposava que els treballadors estaven obligats a recolzar en tots els casos a la burgesia nacional. Lenin va advertir de la traïció de la burgesia nacional, les seves tendències reaccionàries i egoisme, i urgia als treballadors a no subordinar-se a la demagògia nacionalista de la "unitat".

"Contestar ‘sí o no’ pel que fa a la separació de cada nació?. Sembla una reivindicació summament "pràctica". Però, en realitat, és absurda, metafísica en teoria i condueix a subordinar el proletariat a la política de la burgesia en la pràctica. La burgesia planteja sempre en un primer plànol les seves reivindicacions nacionals. I les planteja d'una manera incondicional. El proletariat les subordina als interessos de la lluita de classes". (Ibíd. Pàg. 19).

"La burgesia de les nacions oprimides acudirà al proletariat per a què li doni suport incondicionalment a les seves aspiracions. El més pràctic és dir un ‘sí’ categòric a la separació de tal o qual nació, i no al dret de totes les nacions, qualsevol que siguin, a la separació!.

"El proletariat s'oposa a tal practicisme: en reconèixer la igualtat de dret i el dret igual a formar un Estat nacional, aprecia i col·loca per sobre de tot la unió dels proletaris de totes les nacions, avalua tota reivindicació nacional i tota separació nacional amb la mira posada en la lluita de classes dels obrers. La consigna del practicisme no és, en realitat, sinó la d'adoptar sense crítica les aspiracions burgeses". (Ibíd. Pàg. 21).

Després de llegir aquestes línies està absolutament clar que Lenin no considerava que el proletariat tingués el deure donar suport a totes i cadascuna de les demandes d'autodeterminació, ell demanava als treballadors resistir els intents de la burgesia (i hem d'afegir a la petita burgesia) nacionalista que volia obligar als treballadors a recolzar el nacionalisme apel·lant les seves simpaties naturals amb un poble oprimit nacionalment; la qüestió nacional sempre està subordinada als interessos generals del proletariat i la lluita de classes, i és necessari defensar l'autodeterminació exclusivament quan promou la causa del proletariat i la lluita pel socialisme en un cas concret. En qualsevol altre cas el proletariat no està obligat a donar-li suport, l’ha de rebutjar.

En qualsevol cas, la posició de Lenin sobre la qüestió nacional va evolucionar amb el temps, igual que la seva visió general del canvi de naturalesa de la Revolució Russa. Després de la Revolució de Febrer Lenin va abandonar la seva primera idea que la revolució russa tindria un caràcter democràtic burgès ("la dictadura democràtica del proletariat i la pagesia") i va passar a defensar la postura que Trotsky defensava des de 1904-5. Trotsky explicava que, encara que objectivament les tasques de la revolució russa tenien un caràcter democràtic burgès, la revolució només la podria dirigir el proletariat en una aliança amb els camperols pobres. La burgesia russa havia entrat massa tard a l'escena de la història com per a jugar un paper progressista. En determinades circumstàncies, les tasques de la revolució democràtica només podrien dur-les endavant la classe obrera una vegada tingués el poder a les seves mans. Però aquesta no era la "dictadura democràtica del proletariat i la pagesia", sinó la dictadura del proletariat. Aquestes perspectiva va ser confirmada de manera brillant a l'octubre de 1917.

Fins i tot abans d'això, com hem vist, Lenin en cap cas era partidari de donar suport a la burgesia nacional (o almenys només concebia un suport molt limitat i condicional en determinades circumstàncies) , mentre que sempre va insistir en la necessitat de que el proletariat mantingués la seva independència de les maquinacions de l’anomenada burgesia progressista. Però després de 1917 va comprendre que l’anomenada burgesia nacional en un país endarrerit i semicolonial com la Rússia tsarista era completament incapaç de jugar un paper progressista. En el Segon Congrés de la Internacional Comunista, Lenin va canviar la seva actitud respecte a la burgesia nacional. Des d'aquest moment considerava que la burgesia nacional en els països colonials era incapaç de jugar un paper progressista. La història posterior demostra que tenia raó.

QUARTA PART

LA QÜESTIÓ NACIONAL DESPRÉS D'OCTUBRE

"Les diferents reivindicacions de la democràcia, incloent la de l'autodeterminació, no són una cosa absoluta, sinó una partícula de tot el moviment democràtic (avui socialista) mundial. Pot succeir que, en un tot, llavors cal rebutjar-la. És possible que en un país, el moviment republicà no sigui més que un arma de les intrigues clericals o financer – monàrquiques d'altres països; llavors, nosaltres no hauríem de donar suport a aquest moviment concret. Però seria ridícul excloure per aquest motiu del programa de la socialdemocràcia internacional la consigna de la República" (Lenin. Problemes de política nacional i internacionalisme proletari. Moscou. Progrés. 1981 . Pàg. 151).

Aquestes paraules demostren que el dret a l’autodeterminació és només un dret relatiu. Que la classe obrera doni suport a la reivindicació del dret a l’autodeterminació depèn de les circumstàncies concretes de cada cas. És una qüestió concreta. No és possible tenir una postura general, vàlida per a tots els casos. Lenin mai ho va considerar així. És necessari examinar cada cas concret i distingir amb molta cura entre el que és reaccionari i el que és progressista. D'altra manera acabaríem fets un embolic. I la posició de Lenin va demostrar la seva validesa en la pràctica de 1917. La qüestió nacional es va resoldre a Rússia, no per la burgesia, sinó per la revolució socialista. Aquest és un fet que tots els calumniadors del Bolxevisme es neguen a reconèixer. És d'enorme importància des del punt de vista d'aquells que desitgen comprendre realment la postura marxista sobre la qüestió nacional.

Com Lenin havia previst, els polonesos només van aconseguir la independència com a resultat d'una revolució a Rússia. La revolució d'Octubre va crear les condicions per la ruptura de Polònia. L'ala de dretes del PSP es va veure propulsada al govern, on es va donar pressa per lliurar el poder a la burgesia polonesa. Aquesta última va incitar a França i Gran Bretanya a declarar la guerra contra Rússia en el 1920. Els Bolxevics no només es van defensar contra la reaccionària burgesia polonesa, sinó que van lliurar una guerra amb Polònia. Significava això que negaven el dret a l’autodeterminació polonès?. Lenin va respondre a la pregunta:

"Si la situació concreta davant la qual es trobava Marx en l'època de la influència predominant del tsarisme en la política internacional tornés a repetir-se sota altra forma, per exemple, si diversos pobles iniciessin la revolució socialista (com en el 1848 van iniciar a Europa la revolució democràtica burgesa), i altres pobles resultessin ser els pilars principal de la reacció burgesa, nosaltres també hauríem de ser partidaris de la guerra revolucionària contra ells, advocar per ‘aixafar-los’, per destruir tots els seus llocs d'avançada, fossin quins fossin els moviments de les petites nacions que hi sorgissin". (Ibíd. Pàg. 150).

Aquestes línies expressen perfectament la veritable actitud de Lenin cap a l'autodeterminació. La qüestió nacional (inclosa l'autodeterminació) sempre està subordinada als interessos generals del proletariat i la revolució mundial. El proletariat ha de donar suport a les lluites d'alliberament nacional de les nacions oprimides, en la mesura que vagin dirigides contra l'imperialisme i el tsarisme. En aquest sentit el moviment nacional igual que la pagesia han de ser aliats del proletariat. Però quan aquests moviments nacionals van dirigits contra la revolució, quan les petites nacions són utilitzades com instruments de l'imperialisme i de la reacció (com ocorre amb freqüència en la història), llavors l'actitud del moviment obrer ha de ser de total hostilitat, fins al punt de lliurar fins i tot una guerra contra aquests moviments. Això està perfectament clar en les paraules de Lenin.

El programa Bolxevic de la qüestió nacional estava destinat a unir els treballadors i camperols de totes les nacionalitats de la Rússia tsarista pel derrocament revolucionari del tsarisme. Una vegada van prendre el poder els treballadors russos, van oferir el dret a l’autodeterminació a les nacionalitats oprimides, però en la gran majoria dels casos els pobles van decidir romandre junts i participar voluntàriament en la Federació soviètica. És veritat que Polònia i Finlàndia es van separar, i ambdós van establir dictadures reaccionàries hostils al poder soviètic. Ucraïna va caure sota el control alemany. Els Bolxevics no van intervenir contra Finlàndia o Polònia, no pel seu dret a l'autodeterminació, sinó perquè eren massa febles per a fer-ho. Més tard si que van haver d'intervenir a Polònia, Ucraïna i Geòrgia.

Després de la Revolució d'Octubre en més d'una ocasió el govern Bolxevic es va veure obligat a declarar una guerra contra moviments nacionalistes reaccionaris, per exemple el Dashnaks Armeni i la Rada Ucraïnesa, que eren simplement una tapadora de la intervenció imperialista estrangera contra la República Soviètica. En el 1920, Lenin estava a favor de lliurar una guerra revolucionària contra Polònia, Trotsky es va oposar a aquesta guerra, no per raons de principi, ni per l'autodeterminació polonesa (el reaccionari règim de Pilsudski a Polònia simplement actuava com una titella de l'imperialisme francès i britànic que estimulava la seva postura agressiva cap a la Rússia Soviètica), sinó només per raons pràctiques.

Quan la burgesia nacionalista finlandesa, per les seves pròpies raons reaccionàries, va trencar després de la revolució amb Rússia, els Bolxevics no van intervenir, en aquest moment era el reflex de la debilitat de l'Estat soviètic*. El govern obrer estava lliurant una lluita de vida i mort en molts fronts. Trotsky va haver d’improvisar l'Exèrcit Roig del no-res. A Finlàndia va esclatar una guerra civil sagnant entre la burgesia nacionalista els Guàrdies Blancs i els treballadors. Si els Bolxevics haguessin tingut l'Exèrcit Roig, haurien intervingut per donar suport als treballadors finesos contra la contrarrevolucionària burgesia nacionalista finlandesa. La intervenció era materialment impossible, però no tenia res veure amb el "dret a l’autodeterminació" que, com Lenin va explicar una vegada i una altra, només era una part (una part relativament petita) de l'estratègia general de la revolució proletària mundial. El primer sempre estava subordinat a l'objectiu final, la revolució proletària mundial, de la mateixa forma que la part sempre està subordinada al tot.

* El procés a Finlàndia va ser el següent: durant el procés revolucionari de Febrer a Octubre la burgesia finesa va augmentar la seva influència utilitzant un discurs nacionalista, que es veia reforçat per la incapacitat del govern provisional de reconèixer si més no l'autonomia.

Quan va triomfar la revolució aquesta influència estava present, indubtablement potenciada per l'imperialisme com forma de soscavar els bolxevics. No obstant això aquí no acabava el problema. El que aquest sentiment i la independència de Finlàndia estiguessin encapçalades per la contrarevolució era un fet que no es podia solucionar per la força militar. Precisament com a mecanisme per atreure a les masses fineses i contrarestar el pes del nacionalisme burgès, el govern soviètic va reconèixer la independència el desembre de 1917. Només amb fets, després de dècades d'opressió tsarista, podien els comunistes demostrar que ells eren diferents dels tsars. Lenin ho va explicar en repetides ocasions, fins i tot temps després de la guerra civil que va aniquilar als comunistes finesos. Sobre aquest punt va polemitzar amb Bujarin, que defensava que com la revolució havia triomfat i el dret d'autodeterminació era una reivindicació de tipus democràtic burgès calia obviar-la i substituir-la per la fórmula abstracta d'autodeterminació dels treballadors. Lenin era clar: “Vegi's Finlàndia: país democràtic, més desenvolupat, més culte que el nostre. En ell té lloc el procés de separació, de diferenciació del proletariat, té lloc d'una forma peculiar, molt més dolorosa que en el nostre. Els finesos han patit la dictadura d'Alemanya, ara pateixen la de l’Entente. Però gràcies a que nosaltres hem reconegut el dret de les nacions a l'autodeterminació, el procés de diferenciació ha estat allí facilitat. Recordo molt bé l'escena de l’Smolny, quan vaig haver de lliurar l'acta a Svinhufvud (traduït al rus significa cap de porc), representant de la burgesia finesa, el qual va jugar el paper de botxí. Em va encaixar la mà amablement i vam canviar uns compliments. Que desagradable va ser allò! Però calia fer-ho, perquè llavors la burgesia finlandesa enganyava al poble, enganyava a les masses treballadores dient que els moscovites, els xovinistes, els russos volien ofegar als finesos. Era forçós fer-ho (...) Admetem fins i tot que els bashkires enderroquessin els explotadors i que nosaltres els ajudéssim a fer-ho. Però això és possible únicament si la revolució ha arribat a la plena maduresa. I cal fer-ho amb cura, per a no frenar amb la nostra intervenció aquest mateix procés de diferenciació del proletariat que hem d'accelerar” (Lenin, VIII Congrés del PC(b) de Rússia, 18- 23 de març de 1919. De l'Informe “Sobre el programa del partit”, pronunciat el 19 de març en La lluita dels pobles de les colònies i països depenents contra l'imperialisme, Moscou, Editorial Progrés, pàg. 327- 328). En un altre text insistia: “Precisament per haver reconegut la independència dels Estats polonès, letó, lituà, estoni i finès ens guanyem lenta, però infaliblement, la confiança de les més endarrerides masses dels petits Estats veïns, les més enganyades i subjugades pels capitalistes. Aquest és, precisament, el camí més segur per a arrencar-les de la influència dels seus capitalistes nacionals, el més encertat per a conquerir la seva completa confiança i per a conduir-les cap a la futura República Soviètica Internacional única” (Lenin, Carta als obrers i camperols d'Ucraïna a propòsit de les victòries sobri Denikin, desembre 1919, op. cit., pàg. 356).

D'aquesta manera, la política bolxevic havia possibilitat acostar a amplis sectors a la revolució, contrarestant el nacionalisme burgès.

La situació era diferent quan es plantejaven la possibilitat d'intervenir militarment en suport dels treballadors d'aquestes nacions. El 1922 en el seu llibre La socialdemocràcia i les guerres d'intervenció (també conegut com Entre l'imperialisme i la revolució) Lev Trotsky desenvolupava aquestes idees:

“(...) El desenvolupament econòmic de la humanitat actual té unes característiques profundament centralistes. El capitalisme ha creat les premisses essencials per a la constitució d'un sistema econòmic mundial únic. L'imperialisme no és més que l'expressió rapaç d'aquesta necessitat d'unitat i de direcció per a tota la vida econòmica del globus. Cadascun dels grans països imperialistes està constret en els quadres de la seva economia nacional i aspira a estendre els seus mercats. La seva fi, més o menys ideal, és el monopoli de l'economia universal. La rapacitat i el lladronici capitalistes són ara expressió de la tasca essencial de la nostra època: la coordinació de la vida econòmica de totes les parts del món i la creació, en interès de tota la humanitat, d'una producció mundial harmònica, penetrada del principi de l'economia de forces i mitjans. Això també és tasca del socialisme. És un fet que el principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos, no pot estar per sobre de les tendències d'unificació característiques de l'economia socialista. En aquest sentit, ocupa en el curs del desenvolupament històric el lloc subordinat que té la democràcia. El centralisme socialista no pot, per tant, ocupar immediatament el lloc del centralisme imperialista. Les nacions oprimides han de, per tant, tenir la possibilitat de revitalitzar els seus membres anquilosats sota les cadenes de la subjecció capitalista. Quant temps durarà el període que Finlàndia, Txecoslovàquia, Polònia, etc.., se sentiran satisfetes amb la seva independència nacional és un problema la solució del qual depèn abans de res del curs general del desenvolupament de la revolució social. (...)

“La revolució del proletariat no podria tenir com tasca o com mètode la supressió mecànica de les nacionalitats i la fonamentació forçada dels pobles. La lluita en el domini del llenguatge, de la instrucció, de la literatura, de la cultura li és completament aliena, perquè el seu principi rector no és la satisfacció dels interessos professionals dels intel·lectuals o els interessos nacionals dels comerciants, sinó la satisfacció dels interessos fonamentals de la classe obrera. La revolució social victoriosa deixarà a cada grup nacional la facultat de resoldre com estimi convenient els problemes de la seva cultura nacional, però la revolució unificarà —en profit i amb l’assentiment dels treballadors— les tasques econòmiques la solució racional de les quals depèn de les condicions històriques i tècniques naturals, però no de la naturalesa dels grups nacionals. La Federació Soviètica crearà una forma estatal extremadament mòbil i àgil, que unirà les necessitats nacionals i les econòmiques de la manera més harmònica.

“Entre l'Occident i l'Orient, la República soviètica va sorgir amb dos lemes: dictadura del proletariat i dret dels pobles a disposar d'ells mateixos. En certs casos, aquests dos estadis poden quedar separats l'un de l'altre per alguns anys o potser per alguns mesos. Per a l'immens Orient, aquest interval de temps s'amidarà segurament per desenes d'anys. (...) “Per a nosaltres, la independència nacional ha estat i segueix sent encara l'etapa històrica, inevitable en molts casos, cap a la dictadura de la classe obrera que, en virtut de les lleis de l'estratègia revolucionària, manifesta, encara en el curs de la guerra civil, tendències profundament centralistes, oposades al separatisme internacional i en concordança amb les necessitats de l'economia socialista racional, metòdica del futur.

“Quant temps necessitarà la classe obrera per a alliberar-se de les seves il·lusions d'independència nacional i dedicar-se a la conquesta del poder? Heus aquí una pregunta la solució de la qual depèn de la rapidesa del desenvolupament revolucionari (que ja hem assenyalat), així com de les condicions internes i externes peculiars de cada país. A Geòrgia la independència nacional fictícia va durar tres anys. Era veritablement necessari tres anys o eren bastants tres anys perquè les masses treballadores de Geòrgia es desembarassessin de les seves il·lusions nacionals? (...) Per a nosaltres, la qüestió no es resol pels mètodes de l'estadística democràtica, sinó pels mètodes de la dinàmica revolucionària, en suma, de que es tracta en aquest cas? De fet, que la revolució soviètica georgiana, victoriosa amb la indubtable participació de l'Exèrcit Vermell (hagués estat una traïció el no ajudar als obrers i camperols de Geòrgia amb la força armada, ja que disposàvem d'aquesta força a la nostra disposició), es va produir després d'una experiència política de tres anys d'independència nacional, en unes condicions que li asseguraven no sol èxit militar temporal, sinó el veritable èxit polític, és a dir, la facultat d'engrandir i consolidar els fonaments soviètics a la mateixa Geòrgia. (...)

“Tal com els seus mentors a les cancelleria diplomàtiques burgeses, els polítics de la Segona Internacional fan iròniques ganyotes quan ens escolten parlar del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos. Entabanadors, paranys de l'imperialisme vermell! exclamen, en realitat, aquests paranys les posa la història mateixa, que no resol els problemes en línia recta. En tot cas, no som nosaltres els que transformem en paranys els ziga-zaga del desenvolupament històric, perquè, reconeixent de fet el dret dels pobles a disposar d'ells mateixos, vam ensenyar sempre a les masses la seva significació històrica restringida i no li subordinem, en cap cas, els interessos de la revolució proletària. (..)

“La República Soviètica no es disposa a substituir amb les seves forces armades els esforços revolucionaris del proletariat d'altres països. La conquesta del poder del proletariat ha de ser el fruit de la seva pròpia experiència política. Això no significa que els esforços revolucionaris dels treballadors (de Geòrgia, per exemple) no puguin trobar ajuda armada de l'exterior, aquesta ajuda ha d'arribar en el moment que la necessitat s'hagi consolidat pel desenvolupament anterior i hagi madurat en la consciència de l'avantguarda revolucionària sostinguda per la simpatia de la majoria dels treballadors. Aquestes són les normes de l'estratègia revolucionària i no el ritual democràtic” (...) (Trotsky, Entre l'imperialisme i la revolució, Barcelona, Edicions R. Torres, 1976, pàg. 129-134). (NE)

L’any 1922 en el seu llibre La Socialdemocràcia i les Guerres d'Intervenció (també conegut com Entre el Roig i el Blanc), Trotsky escrivia el següent: "El desenvolupament econòmic de la societat actual té un caràcter enormement centralista. El capitalisme ha establert les bases preliminars per l'economia organitzada a escala mundial. L'imperialisme és només l'expressió capitalista rapaç d'aquest desig de tenir el paper dirigent en la direcció de l'economia mundial. Tots els països imperialistes poderosos senten que no tenen espai suficient dintre dels estrets límits de l'economia nacional, i busquen mercats més amplis. El seu objectiu és el monopoli de l'economia mundial...

"La tasca fonamental de la nostra època consisteix en establir relacions més pròximes entre els sistemes econòmics de les diferents zones del món, en benefici dels interessos de tota la humanitat, la coordinació de la producció mundial basada en l'ús més econòmic de totes les forces i recursos. Això és precisament la tasca del socialisme. És evident que el principi d'autodeterminació en cap cas suplanta la unificació de tendències de la construcció econòmica socialista. Referent a això, l'autodeterminació ocupa en el procés del desenvolupament històric, la mateixa posició subordinada que s'assigna a la democràcia en general. El centralisme socialista, no pot reemplaçar el centralisme imperialista, sense una transició, les nacionalitats oprimides han d'estirar els músculs rígids fins ara per les cadenes de coerció capitalistes.

"La tasca i els mètodes de la revolució proletària no consisteixen en l'eliminació mecànica de les característiques nacionals o la introducció per força d'una amalgama. La intromissió en l'idioma, l'educació, la literatura i la cultura de les diferents nacionalitats és quelcom aliè al proletariat. Això està relacionat amb altres coses que els interessos professionals dels intel·lectuals i els interessos ‘nacionals’ de la classe obrera. La revolució social triomfant donarà plena llibertat a tots els grups nacionals per a resoldre per si mateixos totes les qüestions de la cultura nacional, mentre centralitzen (per al bé comú i amb el consentiment dels treballadors) les tasques econòmiques, que requereixen manejar correctament i d'una manera commensurada les condicions naturals, històriques i tècniques dels agrupaments nacionals. La Federació Soviètica representa la forma d'Estat més adaptada i flexible per la coordinació nacional de les necessitats econòmiques.

"Els polítics de la Segona Internacional, en harmonia amb els seus mentors de la burgesia, els diplomàtics, reien amb sorna davant el nostre reconeixement dels drets d'autodeterminació nacional, hem d'explicar a les masses el seu significat històric limitat i no posar-lo per sobre dels interessos de la revolució proletària".

Lenin i el nacionalisme ‘Gran Rus’

Lenin coneixia i estimava les tradicions nacionals, la història, la literatura i la cultura de Rússia. Era un internacionalista de cor, però fermament unit a la vida i cultura russa. Lenin mai va fer la més mínima concessió al xovinisme Gran Rus, enfront el qual va lliurar una lluita sense pietat durant tota la seva vida. La victòria de la revolució proletària no significa la desaparició immediata dels vells prejudicis i costums mentals, o la liquidació de la tradició, que en paraules de Marx pesen sobre la consciència humana "com un forest elevat". No es canvia la ment dels homes i dones de la nit al dia simplement eliminant el domini dels explotadors i nacionalitzant els mitjans de producció. La societat encara suporta les cicatrius i les deformacions de l'antic ordre, no només sobre l'esquena sinó sobre la ment.

La creació de veritables relacions humanes entre homes i dones, entre les antigues nacions oprimides i les opressores, requereix un període la durada del qual estarà determinada pel nivell de desenvolupament de les forces productives, la durada de la jornada laboral i el nivell cultural de les masses. Aquest és precisament el significat del període de transició entre el capitalisme i el socialisme. En el cas de Rússia, on la revolució es trobava aïllada en condicions d'endarreriment horribles, els problemes que afrontava el poder soviètic eren immensos. Això afectà directament a la qüestió nacional. En vigílies de la Primera Guerra Mundial Lenin va escriure: "La democràcia proletària ha de tenir en compte el nacionalisme dels camperols russos (no en el sentit de concessions, sinó en el sentit de lluita). (...)

"Aquest estat de coses planteja al proletariat de Rússia una doble tasca, o millor dita, bilateral: lluitar contra tot nacionalisme i, en primer terme, contra el nacionalisme rus; reconèixer no només la completa igualtat de drets de totes les nacions en general, sinó també la igualtat de drets respecte l'edificació estatal, és a dir, el dret de les nacions a l'autodeterminació, a la separació; i, al mateix temps, i precisament en interès de l'èxit en la lluita contra tota classe de nacionalismes de totes les nacions, propugnar la unitat de la lluita proletària i de les organitzacions proletàries, la seva més íntima fusió en una comunitat internacional, a despit de les tendències burgeses a l'aïllament nacional.

"Completa igualtat de drets de les nacions; dret a l’autodeterminació de les nacions; fusió dels obrers de totes les nacions: tal és el programa nacional que ensenya als obrers el marxisme, que ensenya l'experiència del món sencer i l'experiència de Rússia." (Lenin. El dret de les nacions a l'autodeterminació. Pàg. 61).

Lenin sempre va demostrar una gran sensibilitat en les seves relacions amb les nacionalitats de l'Estat soviètic. Els Bolxevics van complir amb totes les seves obligacions amb les nacions oprimides de l'antic imperi tsarista. Al principi va desaparèixer el nom de Rússia de tots els documents oficials, i el van substituir per "Estat Obrer". Més tard van formar la Unió de Repúbliques Soviètiques. Mentre òbviament estava a favor d'una federació voluntària, formada immediatament després de la Revolució d'Octubre, Lenin també estava ansiós per evitar donar l'efecte a les nacionalitats no russes que els Bolxevics simplement desitjaven reconstituir l'antic imperi tsarista amb un nom nou. Exigiria cautela i paciència. No obstant això Stalin, que era Comissari de les Nacionalitats perquè era georgià, tenia unes altres idees. És un fet conegut que els membres de les petites nacions que arribaven a posicions dirigents en el govern d'una nació majoritària opressora tendeixen a convertir-se en els pitjors xovinistes. Per exemple Napoleó Bonaparte encara que era cors, es va convertir en el més destacat fanàtic del centralisme francès.

Stalin, la criatura de la burocràcia, es va convertir en un rabiós xovinista Gran Rus, a pesar que parlava un rus bastant pobre i amb un destacat accent georgià. El 1921 malgrat les objeccions de Lenin, Stalin va organitzar la invasió de Geòrgia, que era (teòricament) un Estat independent. Presentada com un fet consumat a Lenin no li va quedar més remei que acceptar-ho. Però va insistir a tractar als georgians amb cautela i sensibilitat, i així evitar qualsevol referència a la fanfarroneria russa. En aquesta època Geòrgia, un país predominantment camperol i petit burgès, estava governat pels Menxevics. Lenin estava a favor d'una política conciliadora, amb la intenció de guanyar la confiança dels georgians. Donava molta importància al manteniment de relacions fraternals entre les nacionalitats, i insistia en el caràcter voluntari de qualsevol unió o federació. Stalin, per contra, desitjava costi el que costi empènyer a Geòrgia a la Federació Socialista Russa (RSFSR) amb la Federació Transcaucasiana, el SSR Ucraïnesa i la Bielorussa. Quan Stalin va passar el seu esborrany al Comitè Central, Lenin el va criticar amb duresa i va proposar una alternativa diferent a l'esborrany d’Stalin. Lenin insistia en la igualtat i la naturalesa voluntària de la federació: "Reconeixem la igualtat amb la RSS Ucraïnesa i les altres, al costat d'elles en termes d'igualtat, formar una nova unió, una nova federació". (Lenin. Qüestions de política nacional i internacionalisme proletari. Pàg. 223. En l'edició anglesa).

Mentre, al marge de la direcció del partit, Stalin amb l'ajuda del seu sequaç Ordzonikidze (un georgià russificat com ell), i Dzerzinski (polonès) van organitzar un cop a Geòrgia. Van purgar als menxevics georgians, i quan els líders bolxevics georgians van protestar, se'ls va apartar a un costat sense cap pietat. Stalin i Ordzonikidze van trepitjar totes les crítiques. En altres paraules, van dur endavant una política que era precisament la contrària a la que Lenin defensava a Geòrgia. Van intimidar als bolxevics georgians i fins i tot van arribar a utilitzar la violència física, Ordzonikidze va arribar a copejar a un bolxevic georgià. Quan Lenin, incapacitat per la seva malaltia, finalment es va assabentar dels fets es va horroritzar, i va dictar una sèrie de cartes a les seves secretàries en les quals denunciava la conducta de Stalin en els termes més durs possibles i exigia un càstig sever para Ordzonikidze.

En un text dictat el 24-25 de desembre de 1922, Lenin qualificava a Stalin com "un autèntic nacional socialista i un vulgar rufià Gran Rus". (Buranov. El testament de Lenin). Va escriure el següent: "Temo també que el camarada Dzerzinski, que va viatjar al Caucas per a investigar els ‘crims’ d'aquests ‘social xovinistes’ s'hagi també distingit en això, només per un sentiment autèntic rus (se sap que la gent russificada d'altres nacionalitats exagera sempre la nota del sentiment autènticament rus), i que la imparcialitat de tota la seva comissió es caracteritzi en un alt grau per les ‘vies de fet’ d’Ordzonikidze." (Lenin. Contra la burocràcia. Buenos Aires. Segle XXI. 1974. Pàg. 142).

Lenin va culpar d'aquest incident a Stalin: "Penso que aquí hi va jugar un paper fatal l’apressament d'Stalin i la seva posició administrativa, així com el seu xoc contra el famós "socialisme nacionalista". En general la rancúnia ocupa en política un paper d'allò més desastrós." (Ibíd.)

Lenin unia el comportament de Stalin a Geòrgia directament al problema de la degeneració burocràtica de l’aparell de l'Estat soviètic en condicions d'horrible endarreriment. Va condemnar particularment la pressa de Stalin a forçar l'entrada a la Unió de Repúbliques Soviètiques, sense tenir en compte l'opinió dels pobles implicats, amb el pretext de la necessitat de tenir un "aparell de l'Estat unit". Lenin s'oposava a aquest argument, i el caracteritzava com el podrit xovinisme Gran Rus que emanava de la burocràcia, i que en gran mesura era una herència del tsarisme: "S'afirma que era necessària la unitat de l'aparell. D'on emanaven aquestes afirmacions? No provenien si de cas del mateix aparell de Rússia, que, com ja ho vaig dir en un número anterior del meu diari, vam prendre del tsarisme, limitant-nos a recobrir-lo lleugerament amb vernís soviètic?

"Sens dubte, hauríem hagut d’haver esperat en aquesta mesura fins el dia que poguéssim dir que responem del nostre aparell perquè és nostre. Però ara, en consciència, hem de dir el contrari: que denominem el nostre a un aparell que, en els fets, ens és fonamentalment estrany i que representa una mescla de supervivències burgeses i tsaristes; que ens va ser en absolut impossible transformar-lo en cinc anys, ja que no contàvem amb l'ajut d'altres països i predominaven les "ocupacions" militars i la lluita contra la fam.

"En aquestes condicions és molt natural que ‘la llibertat de sortir de la unió’, que ens serveix de justificació, aparegui com una fórmula burocràtica incapaç de defensar els membres d'altres nacionalitats de Rússia contra la invasió de l'home autènticament rus, del xovinista gran rus, d'aquest canalla i aquest opressor que és en el fons el buròcrata rus. No és dubtós que els obrers soviètics i sovietitzats, que es troben en proporció ínfima, arribin a ofegar-se en aquest oceà de xusma gran russa xovinista, com una mosca en la llet". (Ibíd. Pàg. 141).

Després de l'assumpte de Geòrgia, Lenin va utilitzar tot el pes de la seva autoritat en la lluita per treure a Stalin del seu lloc de Secretari General del partit, càrrec que ocupava des de 1922, després de la mort de Sverdlov. No obstant això, Lenin temia ara més que abans una escissió oberta en la direcció, que en les condicions existents podria dur a la ruptura del partit en línies de classe. Per tant va intentar mantenir la lluita en els confins de la direcció, i no es van publicar les notes ni cap altre material. Lenin escrivia en secret als Bolxevics Leninistes de Geòrgia (enviant còpies a Kàmenev i Trotsky) i va prendre la causa contra Stalin "amb tot el seu cor". Com no podia seguir l'assumpte en persona, va escriure a Trotsky para demanar-li que s'encarregués de la defensa dels georgians al Comitè Central.

La prova documental de l'última lluita de Lenin contra Stalin i la burocràcia durant dècades va estar prohibida per Moscou. Es va ocultar a la base del Partit Comunista Rus i a la resta del món els últims escrits de Lenin. L'última carta de Lenin al Congrés del partit, malgrat les protestes de la seva vídua, mai es va llegir en el Congrés i va romandre tancada amb pany i clau fins el 1956 quan Kruschev i companyia la van publicar juntament amb altres cartes sobre Geòrgia i la qüestió nacional. D'aquesta forma la lluita de Lenin per defensar l'autèntica política del Bolxevisme i l’internacionalisme proletari va estar destinada a l'oblit.

"El socialisme en un sol país"

El nacionalisme i el marxisme són incompatibles. Però el nacionalisme és el siamès inseparable de l’estalinisme en totes les seves variants. En el fons de la ideologia estalinista està la teoria del socialisme en un sol país. Aquesta noció antimarxista mai hauria estat recolzada per Marx o Lenin. A finals de 1924 Stalin encara donava suport a la posició internacionalista de Lenin. El mes de febrer d'aquest any en el seu Fonaments del Leninisme, Stalin resumia les opinions de Lenin sobre la construcció del socialisme:

"Acabar amb el poder de la burgesia i formar un govern proletari en un país no és garantia per a la completa victòria del socialisme. La tasca principal del socialisme (l'organització de la producció socialista) segueix pendent. Es pot dur endavant aquesta tasca amb la victòria del socialisme en un país, sense comptar amb l'esforç i suport del proletariat dels diferents països desenvolupats?. No, això és impossible. Per enderrocar a la burgesia no en són suficients els esforços d'un sol país, la història de la nostra revolució ho confirma. Per la victòria final del socialisme, per l'organització de la producció socialista, no en són suficients els esforços d'un país, en particular d'un país camperol com Rússia. Per aquesta tasca es requereixen els esforços del proletariat dels països desenvolupats. Aquesta és la característica principal de la teoria leninista de la revolució proletària".

Aquesta és precisament "la característica principal de la teoria leninista de la revolució proletària", era el que Lenin havia repetit en centenars de discursos, articles i documents des de 1905. Però a finals de 1924 es va revisar el llibre d’Stalin i en el seu lloc es va posar exactament la idea contrària. En el mes de novembre de 1926 Stalin afirmava exactament el contrari: "El partit sempre pren com a punt de partida la idea de la victòria del socialisme en un país, i que aquesta tasca pot ser duta a terme amb les forces d'un sol país".

Aquestes línies suposen una ruptura total amb la política de Lenin de l’internacionalisme proletari. Stalin mentre Lenin vivia mai s'hauria atrevit a dir aquestes paraules. En un principi la "teoria" del socialisme en un sol país reflectia l'ambient de la casta ascendent de buròcrates que havien prosperat amb la Revolució d'Octubre i ara desitjaven posar fi al període de vendaval revolucionari. Era l'expressió teòrica d'una reacció petit burgesa contra Octubre. Sota la bandera del socialisme en un país, la burocràcia estalinista va lliurar una guerra civil unilateral contra el Bolxevisme que va finalitzar amb la destrucció física del partit de Lenin i la creació d'un règim totalitari monstruós.

El règim edificat sobre els ossos del Partit Bolxevic finalment va destruir tots els vestigis de la Revolució d'Octubre. Però això no es podia preveure. Després de la Revolució Russa, la Internacional Comunista de nou defensava una posició correcta sobre la qüestió nacional. Però amb el desenvolupament de l’estalinisme i la degeneració de la Tercera Internacional es van perdre totes les idees bàsiques. La majoria dels dirigents dels Partits Comunistes estrangers van seguir cegament la línia de Moscou. Aquells que van intentar mantenir una posició independent van ser expulsats. La Komintern va passar de ser un vehicle de la revolució proletària mundial a ser un instrument passiu de la política exterior d’Stalin. Quan ja no era útil, Stalin desdenyosament en el 1943 la va dissoldre, sense cap congrés.

Només un home va ser capaç d'anticipar on duria la teoria del socialisme en un sol país. A principis de 1928, Trotsky va avisar que si la Komintern adoptava aquesta teoria, no hi hauria cap dubte de què començaria un procés que només duria a la degeneració reformista nacional de tots els Partits Comunistes del món, estiguessin o no en el poder. Tres generacions després, la URSS i la Internacional Comunista s'han fet a miques, i els Partits Comunistes han abandonat qualsevol pretensió de defensar una política autènticament leninista.

Trotsky i la qüestió ucraïnesa

Per a Trotsky, igual que per a Lenin, la qüestió de com donar suport a la demanda del dret a l’autodeterminació era una qüestió concreta, la resposta estava totalment determinada pels interessos del proletariat i la revolució mundial. Un bon exemple del mètode de Trotsky va ser la seva actitud cap a Ucraïna en els anys trenta. El monstruós comportament de la burocràcia estalinista cap a Ucraïna va danyar seriosament els vincles de solidaritat entre Rússia i Ucraïna creats amb la Revolució d'Octubre.

Com Geòrgia, Ucraïna era un país predominantment agrícola amb una esclafadora majoria de població camperola. Un país gran, amb una població i grandària comparable a França, que tenia una importància estratègica pels Bolxevics. L'èxit de la revolució a Ucraïna era crucial per estendre la revolució a Polònia, els Balcans i el més important de tot, a Alemanya. El gener de 1919 Christian Rakovsky, President dels Comissaris de la República Soviètica d'Ucraïna declarava: "Ucraïna és realment el punt nodal estratègic del socialisme. Crear una Ucraïna revolucionària significaria desencadenar la revolució als Balcans i donar al proletariat alemany la possibilitat de resistir la fam i l'imperialisme mundial. La revolució ucraïnesa és el factor decisiu en la revolució mundial". (Christian Rakovsky. Obres Escollides. Pàg. 24. En l'edició anglesa).

El poder soviètic es va establir a Ucraïna amb algunes dificultats. La major dificultat era l'aclaparador predomini de la pagesia. La situació es va agreujar per la qüestió nacional. Encara que l'idioma ucraïnès és molt semblant al rus, i són dos pobles amb una història de segles en comú (Kíev va ser al principi la capital de l'antic Imperi Rus), no obstant això, els ucraïnesos formen un poble separat amb el seu pròpia idioma, cultura i identitat nacional, un fet no sempre reconegut pels xovinistes russos que tradicionalment es referien als ucraïnesos com "petits russos".

La divisió nacional a Ucraïna coincidia amb la divisió de classes en la societat ucraïnesa. Mentre que el 80 per cent de la població eren camperols que parlaven ucraïnès, una gran part de la població urbana eren russos. Els Bolxevics tenien una base forta a les ciutats, però eren molt febles en el camp. De la resolució d'aquest problema depenia el destí de la revolució ucraïnesa. La debilitat dels Bolxevics es devia al fet que es presentaven com un partit "rus i jueu". No obstant això com la revolució va arribar inevitablement a Ucraïna, forçosament va aparèixer la diferenciació de classe entre la pagesia que es va reflectir en escissions en les antigues organitzacions tradicionals ucraïneses. L'esdeveniment més important va ser l'evolució dels Borot’bits (l'equivalent ucraïnès als Socialrevolucionaris d'Esquerre russos). Durant la Guerra Civil, els Borot’bists es van unir amb els Bolxevics para lluitar contra els Blancs. A pesar dels dubtes dels Bolxevics Ucraïnesos, Lenin exigia insistentment que s'unifiquessin amb els Borot’bists. Després de moltes dificultats, els Borot’bists finalment es van fusionar amb el Partit Comunista, que van donar al partit per primera vegada una base de masses entre la pagesia ucraïnesa. Això va ser decisiu per la victòria de la revolució a Ucraïna.

És veritat que després van existir molts problemes amb la desviació "nacionalista" en el partit ucraïnès. Però es van superar amb la paciència i el tacte que sempre van caracteritzar la política de Lenin i Trotsky sobre la qüestió nacional. No obstant això, l'arribada d’Stalin i la degeneració burocràtica de l'Estat soviètic va exacerbar el creixent descontent a Ucraïna. En el Vint Congrés del partit el 1923, Rakovsky va dirigir la lluita contra la creixent tendència cap a la burocràcia i el xovinisme Gran Rus. En un discurs valent al Congrés, Rakovsky va identificar clarament les arrels del problema, Lenin es faria ressò d'això: "Stalin només ha donat mitja explicació. Existeix una segona explicació més important, la diferència d'una banda entre el nostre partit i el nostre programa, i per l'altre costat el nostre aparell de l'Estat. Aquesta és la qüestió central i crucial". (Ibíd. Pàg. 33).

"Les nostres autoritats centrals comencen a veure l'administració del país des del punt de vista de la conveniència. Naturalment que és avorrit administrar vint repúbliques i seria més útil que tot el país estigués unit. Des del punt de vista burocràtic això seria més simple, fàcil i agradable". (Ibíd..).

La concentració de poder en mans d'una nova aristocràcia privilegiada de buròcrates va tenir un efecte desastrós sobre la qüestió nacional a la URSS. L'aventura burocràtica de la col·lectivització forçosa va tenir conseqüències devastadores a la Unió Soviètica, però sobretot a Ucraïna. Les purgues de Stalin van començar abans a Ucraïna que en la resta del país a causa de l'oposició dels camperols ucraïnesos a aquesta bogeria. Al seu torn es reflectia l'oposició existent en les pròpies files del Partit Comunista Ucraïnès. Entre 1933 i 1936, el Partit ucraïnès va ser delmat per Stalin. En un sol any, 1933, més de la meitat de tots els secretaris regionals del Partit van ser purgats. Molts eren partidaris d’Stalin, com Skrypnik, el vell Bolxevic i destacat dirigent del Partit ucraïnès que es va suïcidar el 1933, per protestar per les purgues. Això va ser només el primer cop. El 1938, en el punt àlgid de les Purgues de Moscou, gairebé la meitat de tots els secretaris de les organitzacions del partit van ser de nou purgats. Això era un advertiment perquè comprenguessin que només es toleraria la completa servitud a la burocràcia de Moscou.

Des del seu exili Trotsky seguia aquests esdeveniments amb gran alarma. Va observar que les Purgues havien copejat més durament a Ucraïna que a cap altra república, i va assenyalar que les mesures opressives de la burocràcia russa posarien una tensió intolerable en els llaços entre Ucraïna i la resta de la Unió Soviètica. El perill d'una ressorgiment del nacionalisme burgès contrarrevolucionari ucraïnès era evident per a ell. En aquestes circumstàncies aquesta tendència trobaria un poderós ressò en la pagesia. Trotsky també advertia de la inevitabilitat d'una nova guerra mundial si Hitler intentava conquerir la Unió Soviètica. En aquestes circumstàncies la qüestió ucraïnesa adquiria una importància fonamental per al futur del món.

Va ser en aquestes condicions específiques en les quals Trotsky va anticipar la consigna d'una Ucraïna Soviètica Socialista i independent. La seva intenció era clara: tallar el terreny sota els peus dels nacionalistes burgesos ucraïnesos que volien la separació d'Ucraïna de la URSS sobre bases reaccionàries, i que inevitablement significaria lliurar Ucraïna amb el seu colossal potencial agrícola i industrial a Hitler. Trotsky comprenia que una revolució política a Ucraïna inevitablement situaria en l'ordre del dia la qüestió nacional. I comprenia que les coses havien arribat massa lluny per a evitar que Ucraïna se separés d'una unió forçosa que ara en les ments dels camperols estava associada a la violència, el sofriment i la humiliació nacional. La tasca dels Bolxevics–Leninistes ucraïnesos era per tant donar al moviment nacional ucraïnès un contingut socialista i no burgès.

Una revolució triomfant a Ucraïna tindria un gran impacte a Rússia i en els Estats veïns (sobretot a la Ucraïna occidental) que es retorçaven sota la roda de la dictadura bonapartista de Pilsudski a Polònia. La reunificació d'Ucraïna sobre la base d'un règim socialista soviètic independent hauria dut a la caiguda de Pilsudski i el principi de la revolució socialista a Polònia. Això alhora hauria animat a la classe obrera alemanya a aixecar-se contra Hitler. El 1919 per aquesta raó es considerava a Ucraïna la "clau de la revolució mundial". Si la classe obrera hagués arribat al poder, fins i tot separada de Rússia, ja que la porta per a una federació amb Rússia s'obriria més tard. No obstant això les coses van sortir de forma diferent a com esperava Trotsky. La Segona Guerra Mundial va tallar aquestes perspectives.

Quan Stalin el 1939 va signar el cèlebre Pacte amb Hitler i va enviar a l'Exèrcit Roig a ocupar part de Polònia, inclosa la Ucraïna Occidental, Trotsky va avisar que Hitler trencaria el seu acord i atacaria la URSS. En aquesta situació el descontent nacional a Ucraïna seria una amenaça mortal per la Unió Soviètica. "Amb això Hitler compleix dos objectius: primer, arrossegar la URSS a la seva òrbita militar; segon, avançar un pas més en la solució del seu programa d'una ‘Gran Ucraïna’. La política de Hitler és la següent: establir un ordre determinat per a les seves conquestes, una després de l'altra, i crear, amb cada nova conquesta, un nou sistema ‘d’amistats’. En l'etapa actual Hitler concedeix la ‘Gran Ucraïna’ al seu amic Stalin com a dipositari interí. En la pròxima etapa plantejarà el problema de qui és el propietari d'Ucraïna, ell o Stalin." (Trotsky. Escrits. Buenos Aires. Ploma. 1976. Tom XI. Vol. 1. Pàg. 125).

Trotsky va advertir que l'opressió nacional d'Ucraïna per la gran burocràcia estalinista russa empenyeria als ucraïnesos als braços de Hitler. Precisament per aquesta raó, i en un context històric en particular, Trotsky va avançar la consigna d'una ‘Ucraïna soviètica i independent’, com una forma de combatre el reaccionari nacionalisme burgès ucraïnès i guanyar als treballadors i camperols ucraïnesos a la idea del poder soviètic. En vigílies de la Segona Guerra Mundial escrivia:

"L'orientació proalemanya d'un sector de l'opinió ucraïnesa es mostrarà ara en el seu caràcter reaccionari i en la seva utopia. Només queda l'orientació revolucionària. La guerra farà marxar el procés a pas redoblat. Perquè aquest no ens agafi desprevinguts cal adoptar una posició clara i oportuna sobre la qüestió ucraïnesa". (Ibíd. Pàg. 117).

El 1941, exactament un any després que Trotsky fos assassinat per un agent d’Stalin, Hitler va envair la Unió Soviètica, tal com Trotsky havia pronosticat. I com ell temia, molts ucraïnesos, especialment els camperols, al principi van mirar cap a Alemanya amb un cert grau d'esperança, o almenys resignació. Però aviat va canviar fruit de la dement política racista dels nazis, amb la seva bogeria de "races inferiors". Si la Unió Soviètica hagués estat envaïda per tropes americanes amb mercaderies americanes el resultat hauria estat diferent. Però les tropes de Hitler no van arribar amb mercaderies barates sinó amb cambres de gas. El resultat va ser que la població, no només la ucraïnesa sinó arreu de la URSS es va aixecar per lluitar contra els invasors nazis. Al final el nombre de col·laboradors era molt petit, fins i tot a Ucraïna. A pesar de tots els crims de l’estalinisme, el veien com el mal menor.

És important comprendre que Trotsky veia a Ucraïna com un cas especial. Va llançar la consigna provisional d'una "Ucraïna socialista soviètica" independent per raons especials. No va ocórrer igual amb les altres repúbliques de la URSS. És més, aquesta consigna ja no és aplicable a Ucraïna. Després del col·lapse de la URSS, Ucraïna (juntament amb les altres antigues repúbliques) ha aconseguit la independència. Però deu anys després l'experiència de les benediccions tant de la independència com del capitalisme, les masses a Ucraïna ara no tenen res. Han extret les conclusions del col·lapse espantós de la seva economia i la seva cultura. Ara hi ha un ambient cada vegada més important a favor de la reunificació de la Unió Soviètica. Per descomptat, els ucraïnesos volen els drets democràtics, entre ells l'autonomia per gestionar els seus propis assumptes i el respecte a les seves justes aspiracions nacionals, l'idioma i la cultura. Volen ser tractats com iguals, no com "petits russos" de segona classe. En altres paraules, volen una autèntica Federació Socialista, basada en els principis leninistes. Aquest és també el nostre programa. En aquestes circumstàncies concretes plantejar l'antiga consigna d'una "Ucraïna soviètica independent" seria ridícul. Aniríem per darrere de l’ucraïnès mig que comprèn que la independència no ofereix cap solució.

Més estúpid encara és intentar aplicar l'antiga consigna de Trotsky d'una forma mecànica a Kosovo, com les sectes intenten fer. Han ensopegat amb una frase dels escrits de Trotsky dels anys trenta, i la repeteixen com papagais, sense la més mínima comprensió de per quina raó Trotsky va plantejar aquesta consigna i quin era el seu significat. El mètode dialèctic, utilitzat tant per Lenin com per Trotsky, parteix de la proposició elemental de què "la veritat és sempre concreta". Ja hem explicat les raons específiques per les quals Trotsky en aquest cas particular (i només en aquest cas) defensava una consigna particular. Però el cas de Kosovo, més de mig segle després, no guarda cap relació amb aquest cas.

Explicarem en una altra part la nostra actitud cap a la qüestió de Kosovo (ja l'hem explicat moltes vegades abans). La dissolució de Iugoslàvia (com la de la URSS) va ser un esdeveniment totalment reaccionari, al qual no podem donar suport. I com sempre als Balcans, darrere de cada moviment nacional hi ha una gran potencia movent els fils. Per a les grans potències les petites nacions són una petita moneda que pot ser utilitzada i tirada a la seva voluntat. L'element decisiu en l'equació van ser les maniobres de l'imperialisme USA, disfressat amb la bandera de l'OTAN. L’ELK és un moviment completament reaccionari que, en aquest cas, va actuar com una agència local de l'imperialisme americà. En les circumstàncies donades, com hem repetit una vegada i una altra, des del principi la guerra a Kosovo (en teoria sota la bandera de "l’autodeterminació" de Kosovo) només podia acabar amb la creació d'un protectorat americà a Kosovo. I això és el que ha ocorregut. Si encara hi ha algú que està tan cec que és incapaç de veure això ho sentim per ell.

Ens agradaria saber què té a veure això amb l'autodeterminació?. De quina forma l'actual abominació ajuda a la causa de la classe obrera i del socialisme?. L’ELK, que és una organització fonamentalment de gàngsters, involucrada en el tràfic de drogues, estafes i l'assassinat sistemàtic de serbis, gitanos i altres minories nacionals, està intentant instal·lar-se en el poder amb l'esperança d'aconseguir la independència després. Però això és impossible. Un Kosovo independent significaria una guerra als Balcans, en la que estaria involucrada no només Iugoslàvia, sinó també Albània, Macedònia, Grècia, Bulgària i Turquia. Per això els imperialistes americans s'oposen a ella. Però com continua el refrany: "els bojos corren ràpids allà on els àngels temen trepitjar". Els sectaris diuen: Què importa si això condueix a una guerra balcànica?. El que importa és un Kosovo independent!. Això seria una bogeria. Però llavors uns altres sectaris, encara més bojos, afegirien un nou gir encara més original: "Independència, sí, però ha de ser soviètica i socialista".

És una llàstima que els escrits d'aquests saberuts no estiguin disponibles per la caserna general de l'OTAN que sens dubte necessita una mica de llum i diversió de tant en tant. L’ELK no té res a fer sense l'exèrcit americà darrere. En realitat, és un braç auxiliar de l'exèrcit americà. Com a tal, no té un significat independent. Només sobre els lloms de l'exèrcit USA "l’heroic" ELK va entrar a Kosovo. I només amb el consentiment americà poden funcionar. Si (com és possible) l’ELK se surt de la ratlla, aviat s'ocuparan d'ells. La realitat és que l'imperialisme ara domina Kosovo, i que romandrà allà per molt temps, perquè no es pot retirar fàcilment. Aquesta és la realitat concreta a Kosovo. Aquesta és "l’autodeterminació" que han portat les bombes americanes. Esperar una cosa diferent era una estupidesa. Aquells que s'autoanomenen marxistes que van recolzar aquesta actuació, i fins i tot la van exigir. Un d'aquests cavallers (un "teòric marxista") va escriure a Robin Cook, el Ministre d'Exteriors britànic, exigint que l'OTAN bombardegés Iugoslàvia. Ells estaven a favor de "l’autodeterminació", de la "independència" i fins i tot d'un Kosovo "socialista independent". Però ara quan s'enfronten a la realitat concreta d'un nou enclavament imperialista als Balcans i l'horrible espectacle d'una nacionalitat oprimida antigament assassinant i oprimint a altres nacionalitats, què poden dir?.

La qüestió nacional precisament és un parany per aquells que no pensen les coses fins al final. Tret que mantinguis una posició ferma de classe, sempre acabaràs canviant una opressió per una altra. Kosovo n’és un altre exemple d'això.

La qüestió nacional i l’estalinisme

Lenin explicava que la qüestió nacional, en el fons, és una qüestió de pa. El ràpid desenvolupament econòmic de la URSS, que va ser possible gràcies a l'economia nacionalitzada i planificada, va significar un augment important del nivell de vida i cultura de tots els pobles de la Unió Soviètica. Les majors conquestes es van assolir en les repúbliques més endarrerides del Caucas i l’Àsia Central. Entre 1917 i 1956, la producció industrial a la URSS va augmentar en més de 30 vegades. Però Kazakhstan ho va fer 37 vegades, Kirghizia 42 vegades i Armènia 45 vegades. El mateix va ocórrer a Uzbekistan, Tadzhiskistan, etc., I a pesar d'aquests assoliments impressionants, l'opressió nacional encara existia a la Unió Soviètica. Les ostentacions de la burocràcia no tenien fonament. El següent passatge és típic de l'època: "La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, és un tipus d'Estat multinacional mai abans conegut en la història, està fundada sobre els principis de la cooperació fraternal i l'ajuda mútua. Està formada per nacions socialistes (?) (russos, ucraïnesos, georgians, uzbecs i altres). Aquestes són nacions d'una classe nova (?) sense paral·lel en la història. Són nacions de persones treballadores lliures de qualsevol tipus d'opressió i explotació. Estan unides per la unitat moral i política, i per l'autèntica amistat dels pobles per construir una nova societat. Aquestes nacions tenen una nova moral i un maquillatge polític que es manifesta en una cultura comuna, en un contingut socialista i en una forma nacional. Han estat educats pel Partit Comunista amb l'esperit del patriotisme, l'amistat entre els pobles i el respecte pels drets dels altres pobles, amb l'esperit de l’internacionalisme". (Introducció a les Qüestions de Política Nacional i Internacionalisme Proletari de Lenin. Pàg. 11.).

Els mites edulcorats per la burocràcia que presentava les relacions entre els pobles de la URSS d'una forma idealitzada guardava poca relació amb la situació real. Aquest no és el lloc on tractar en detall l'evolució de la Unió Soviètica després de la mort de Lenin. Remetem al lector al llibre Rússia: de la revolució a la contrarevolució de Ted Grant, on es tracta amb gran detall la qüestió nacional a la URSS. N’hi ha prou dient que el xovinisme monstruós de Stalin i la burocràcia va servir per minar la solidaritat que existia entre els diferents pobles de la Unió Soviètica, i va preparar el camí per a la ruptura de la URSS en detriment de tots els pobles. És impossible explicar el ràpid col·lapse de la URSS si s'accepta la propaganda estalinista de què tot era perfecte. La veritat és molt diferent.

Sota Stalin es van cometre els actes més monstruosos contra les minories nacionals a la URSS. Les purgues van acabar la tasca començada per Stalin en el 1922 (la liquidació del que quedava del Partit Bolxevic). A mitjans de 1937 van llançar un atac contra els Partits Comunistes de totes les repúbliques nacionals. Es van incloure dirigents dels partits nacionals en el famós judici a Bujarin el març de 1938. Els dirigents eren amb freqüència acusats de "nacionalisme burgès" i executats. Després començava l'arrest de masses i les deportacions. El nombre exacte de les Purgues de Stalin amb tota probabilitat mai es coneixerà, però la veritat és que va sumar milions. A ucraïnesos, armenis i georgians no els servia de consol veure que el poble rus patia de la mateixa forma. L'extrem nacionalisme rus d’Stalin es resumeix en un discurs reeditat per Pravda el 25 de maig de 1945, on declarava que el poble rus era "la nació més excepcional de totes les nacions de la Unió Soviètica... La guia i la força de la URSS". Per implicació totes les altres nacionalitats eren pobles de segona categoria que havien d'acceptar la "guia" de Moscou. Aquesta concepció viola la lletra i l'esperit de la política leninista sobre la qüestió nacional.

El crim més monstruós comès per Stalin va ser la deportació de masses de les nacionalitats posada en pràctica durant la Segona Guerra Mundial. En el transcurs de la guerra com a mínim set pobles van ser deportats a Sibèria i l’Àsia Central en condicions molt inhumanes. Aquest va ser el destí dels Tàrtars de Crimea, els Germans del Volga, els Kalmyks, Quarachais, Balcars, Cherkeses (i els txetxens). La NKVD (la policia secreta de Stalin) els envoltava (homes, dones, nens, ancians, malalts, comunistes i sindicalistes) i els ordenava entrar als vagons a punta de pistola amb les poques possessions que els donava temps a agafar. Un gran nombre van morir en el trajecte o en l'arribada, de fred, fam i esgotament. Els soldats que lluitaven en el front, fins i tot aquells condecorats per la seva valentia, eren arrestats i deportats. El llegat d'amargor creat per aquests actes de crueltat, barbàrie i opressió nacional persisteixen avui dia. Es va expressar en la ruptura de la Unió Soviètica i el malson de Txetxènia.

La russificació dels pobles no russos també es va comprovar en la composició dels òrgans de direcció dels Partits "Comunistes" de les Repúbliques. El 1952, només la meitat dels oficials dirigents a les Repúbliques Bàltiques i de l’Àsia Central eren de la nacionalitat local. En altres parts la proporció era encara pitjor. Per exemple en el Partit de Moldàvia només el 24,7 per cent eren moldavs, mentre que només el 38% dels reclutes del Partit Tadjik en el 1948 eren tadjiks.

Una de les característiques més repulsives de l’estalinisme va ser l'antisemitisme. El Partit Bolxevic sempre havia lluitat contra l'antisemitisme. Conseqüentment els jueus van mirar cap a la Revolució d'Octubre com la seva salvació. Els Bolxevics van concedir als jueus els mateixos drets i plena llibertat. El seu idioma i cultura van ser estimulats. Fins i tot van formar la seva pròpia república autònoma, els jueus que volien una pàtria separada la tindrien. Però amb Stalin tota l’antiga porqueria racista va ressorgir. Els jueus van començar de nou a convertir-se en bocs expiatoris. Ja en els anys vint, Stalin va utilitzar l'antisemitisme contra Trotsky. Com els jueus formaven una part important dels antics Bolxevics, van sofrir desproporcionadament les purgues. Després de la Segona Guerra Mundial, l’acusació d’intentar enverinar a Stalin va ser el senyal per començar una campanya antisemita contra els metges, que eren en gran part jueus. Després de formar l'Estat d'Israel el 1948 (al principi recolzat per Moscou), la cultura jueva, fins llavors tolerada, va ser prohibida. Totes les publicacions en Yiddish es van tancar, el mateix va succeir amb els teatres yiddish. El 1952, l'any abans de la mort de Stalin, van assassinar a pràcticament tots els líders de la cultura jueva, i un gran nombre de jueus van ser arrestats. Només la mort d’Stalin va evitar una nova purga. Fins i tot avui, estan presents elements d'antisemitisme en l’anomenat Partit "Comunista" de Zyugànov. Això en si mateix és suficient per demostrar l'abisme que separa l’estalinisme (i el neo estalinisme) de l'autèntic leninisme.

La URSS ha col·lapsat en una barreja de guerres i conflictes. "La vida ensenya", li agradava dir a Lenin. I la vida ha ensenyat als pobles de la Unió Soviètica algunes lliçons molt cruels. El fracàs del socialisme en un sol país ha esclatat davant els nassos de la burocràcia que ara està ocupada transformant-se en una nova classe d'explotadors capitalistes. Ningú pot ignorar el fet que en l'època moderna l'economia mundial és el factor determinant. "El socialisme en un sol país" ha quedat com una utopia reaccionària.

L'actual malson del col·lapse econòmic, les guerres i els conflictes ètnics són l'herència enverinada de dècades de domini burocràtic totalitari de Moscou. No obstant això el capitalisme no ofereix cap sortida a les antigues repúbliques de la URSS. La independència formal no ha solucionat res. Tot el contrari. La ruptura dels llaços que les connectaven a un pla comú de producció ha dut al col·lapse del creixement econòmic i comercial, amb resultats terribles per a les masses. La reconstrucció de la URSS seria un pas progressista (però el retorn a l'antic sistema burocràtic no seria una solució de llarga durada). Totes les antigues contradiccions sortirien a la llum i el resultat seria una nova crisi. És necessari retornar a les idees i programa originals de Lenin i Trotsky: un règim democràtic de poder obrer (soviètic) en el qual la classe obrera de totes les repúbliques formi una Federació Socialista basada en la genuïna igualtat i fraternitat i no en el predomini d'una nació sobre les altres.

Malgrat tot, la perspectiva per la transformació socialista encara roman. A pesar de l'espantós col·lapse del període passat, Rússia ja no és el país camperol endarrerit i analfabet de 1917. Una vegada la classe obrera prengui el poder en les seves mans es mourà en direcció al socialisme, encara que la victòria final només es pot assolir a escala mundial. No obstant això, Rússia i els països que componien la URSS tenen un potencial productiu gegantesc i una força laboral poderosa i educada (un factor clau pel desenvolupament d'una tecnologia basada en la nova informació). El capitalisme ha demostrat que és incapaç d'aprofitar aquest potencial. Però una economia planificada i nacionalitzada pot transformar ràpidament tota la situació.

Sobre la base d'una economia moderna, on la classe obrera és ara l’aclaparadora majoria de la societat, un pla socialista i democràtic de la producció aprofitaria els immensos recursos naturals, humans i tecnològics d'un territori que produirà tal abundància que en un període de temps relativament curt totes les antigues rivalitats i sospites quedarien en insignificances, com un mal record del passat. El camí s'obriria per la barreja dels pobles en una mancomunitat socialista, que significaria un pas endavant de gegant en el desenvolupament de la humanitat. Aquesta visió de futur és molt més inspiradora que les idees misantròpiques del nacionalisme.

CINQUENA PART

L'ESTAT NACIONAL AVUI

En el període clàssic de la revolució burgesa a Europa —aproximadament des de 1780 a 1871— la formació dels Estats nacionals va jugar un paper relativament progressista, acabant amb els particularismes locals, amb el romanent del feudalisme i creant les bases per al desenvolupament de les forces productives mitjançant la creació del mercat nacional. Però en l'època actual, la situació ha canviat. Els mitjans de producció fa temps que van superar els estrets límits de l'Estat nacional. En l'actualitat l'Estat nacional ha deixat de jugar un paper progressista: en lloc de desenvolupar-los, representa un enorme fre per als mitjans de producció. Els propis burgesos en són conscients. Amb la formació de la Unió Europea la burgesia europea reconeixia que els petits Estats europeus no podrien competir amb dos gegants com l'imperialisme USA i la poderosa Rússia estalinista. Però la formació de la Unió Europea no va eliminar l'Estat nacional a Europa. Tot el contrari. Els antics antagonismes nacionals continuen existint. En l'actualitat l'imperialisme alemany domina Europa amb França anant a la saga. Els antagonismes nacionals existeixen i amb una futura recessió mundial aquests s'intensificaran.

Els apologistes del capitalisme els agrada fer un dibuix rosa de la globalització, un món lliure de contradiccions, que s'encamina feliç cap a una major llibertat i liberalització. Però la realitat és molt diferent. El món no s'ha globalitzat en la forma que ells pretenen. D'una banda tendeix a trencar-se en tres blocs imperialistes rivals. EUA controla Canadà i Amèrica del Sud. A Àsia està el bloc més feble del ien dominat per Japó. La Unió Europea, amb Alemanya al capdavant, també domina una gran part del món colonial a Àfrica, Orient Mig, Europa de l'Est i el Carib. Els antagonismes entre aquests blocs imperialistes rivals són ara més intensos que en qualsevol altre moment de la història. En qualsevol altre període històric haurien dut a una guerra entre aquests blocs. Ara sembla estar descartada una guerra mundial a causa dels terribles mitjans de destrucció existents —armes nuclears, bacteriològiques i químiques —, el que a la pràctica suposa que les grans potències corren el risc de aniquilació mútua. Però existeix una lluita ferotge pels mercats, que inevitablement conduirà a guerres en una regió del món després d'una altra. Ni ha prou amb esmentar la lluita per esferes d'influència, mercats i l'accés a la fabulosa riquesa mineral a Àfrica Central. Aquestes guerres se solen presentar com resultat del tribalisme i la barbàrie dels africans, però a la pràctica, darrere de la majoria d'aquests conflictes podem veure els efectes de la lluita entre EUA, França i Gran Bretanya per a posar un peu ferm a Àfrica utilitzant les seves titelles en un camp o altre.

El món descrit per Lenin en L'imperialisme, fase superior del capitalisme és un reflex precís de l'actual situació mundial. Existeix una intensa lluita pels mercats entre les potències imperialistes, fins i tot pel mercat més petit. És molt diferent a la imatge acollidora d'un món agradable globalitzat en el qual no existeixen contradiccions. En realitat les potències imperialistes estan lluitant com gossos per un os. N’hi ha prou amb donar una ullada al mapa d'Àfrica i veure com els crims de l'imperialisme han distorsionat brutalment la vida i l'evolució de milions d'éssers humans. Aquí les fronteres són línies rectes traçades en un mapa amb l’ajut d'una regla. The Economist descriu perfectament el que va ocórrer: “Els buròcrates europeus van aglomerar potser a 10.000 tribus diferents i nacions en només una dotzena d'Estats gairebé colonials”. Les guerres actuals a Àfrica Central són, en part, l'herència d'un repartiment monstruós que va fragmentar totes les divisions geogràfiques, lingüístiques i tribals naturals. En tota una sèrie de països existeix l'horror sense fi: Congo, Rwanda, Burundi, Sierra Leone, amb l'existència d'elements de barbàrie. En un article a The Economist podem llegir el següent en relació a Sierra Leone: “Nens que assassinen als seus pares, colles de caníbals vagant pel país, caos, barbàrie... Sierra Leone és l'últim país d'Àfrica en dissoldre's en un caos sagnant. I el resultat podria ser pitjor encara”.

El repartiment imperialista d'Àfrica va ser una monstruositat. Però ara, cent anys després, existeixen tot un seguit d'Estats nacionals a Àfrica. La tasca de donar un caràcter genuïnament progressista, democràtic i racional als diferents Estats de l'Àfrica postcolonial és una tasca que només la pot dur endavant el proletariat, acabant amb el domini de l'imperialisme i els seus lacais locals. La veritable independència i la capacitat d'aixecar-se enfront dels intents de la dominació estrangera només es pot aconseguir amb la unió del cos seccionat d'Àfrica sobre la base d'un pla socialista comú de producció. L'explotació dels enormes recursos naturals del continent, el seu vast potencial agrícola i de recursos minerals, poden transformar la vida dels pobles i posar fi al malson tribal i a la lluita ètnica. No obstant això, la solució capitalista alterant les fronteres existents mitjançant la guerra, només pot tenir resultats més destructius i fins i tot dur directament a la barbàrie. Oferir a milions de persones desesperades la perspectiva que només amb alterar les fronteres és possible resoldre els seus problemes més immediats, és un vil engany.

Enlloc és més evident la naturalesa reaccionària de l'abús de la consigna de l'autodeterminació que a Àfrica. La consigna de l'autodeterminació aquí s'ha manipulat en infinitat d'ocasions per a fins reaccionàries, per a afeblir els Estats, dividir províncies segons els seus recursos minerals perquè les potències estrangeres i les multinacionals poguessin dominar-les millor. Sempre estan implicats els imperialistes. Els imperialistes americans i francesos lliuren a Àsia o Àfrica una lluita titànica pels mercats.

Darrere de tots els discursos bonics sobre la liberalització i la democràcia, s'amaga el fet que l'imperialisme està duent endavant l'opressió i explotació més despietada dels pobles excolonials. Un factor important del creixement econòmic a Occident en els últims cinquanta anys va ser el baix preu de les matèries primeres. Aquí es veuen els límits de l'Estat nacional. Sota el capitalisme van conquerir la independència formal, això en si mateix és un esdeveniment progressista, però que no va resoldre res. Les nacions colonials, mestres teòricament en la seva pròpia casa, en la pràctica estan subordinades al mercat mundial —a l'imperialisme—.

Després de la Segona Guerra Mundial hem vist un auge enorme de la revolució colonial. Potser el moviment més gran dels pobles oprimits en la història de la humanitat va ser el despertar colossal dels pobles colonials de Xina, Àfrica, Orient Mig, Indonèsia, Índia o Pakistan, un moviment inspirador en el qual milions d'antics esclaus colonials es van aixecar contra els seus amos i van lluitar per la seva emancipació nacional. Les raons per les quals els marxistes donem suport la revolució colonial són òbvies. Era un moviment revolucionari, un cop contra l'imperialisme que va aixecar a les masses i va permetre avançar a la lluita de classes. Cinquanta anys després, si prenem l'Índia o Pakistan, què ha solucionat la burgesia? Van aconseguir la independència formal, però sota el capitalisme no és independència. Els països ex colonials estan encadenats al carro de l'imperialisme mundial a través dels mecanismes del mercat mundial. En realitat, estan més esclavitzats avui que fa cinquanta anys. L'única diferència és que en lloc del domini burocràtic i militar existeix un domini indirecte, a través dels termes del comerç —l'intercanvi de més treball per menys— i l'endeutament.

La caiguda del preu de les mercaderies i el deute

El col·lapse a Àsia es va reflectir en els mercats mundials amb una caiguda general dels preus de les mercaderies, inclòs el petroli. Només el 1998 el preu del barril de petroli va passar de 20 a 10 dòlars. Aquesta és una recepta acabada per a la revolució a tots els països productors de petroli. És veritat que el preu del petroli s'ha recuperat a causa de la restricció de la producció de països com Aràbia Saudita. Però l'efecte no pot durar molt temps, especialment perquè la majoria dels ingressos per exportació d'aquests països depenen del petroli. No tenen altra font d'ingressos. La història dels càrtels demostra que, tard o d'hora , un país començarà a treure profit venent més petroli i tot s'enfonsarà El mateix ocorre amb la resta de matèries primeres.

Els països excolonials estan subjectes a una doble explotació. A través del deute els països metropolitans també espremen al món colonial. Fa deu anys el deute acumulat del món colonial era aproximadament de 800.000 milions de dòlars. Ho han pagat tot. Des de 1990 a 1997 només en concepte del servei del deute —interessos— el món colonial va pagar 1,8 bilions de dòlars. Més de dues vegades la suma que devien. Què ha passat amb el deute acumulat? El 1994 devien 1,4 bilions de dòlars i en 1997 2,1 bilions. Mai la podran pagar.

A Nigèria el petroli suposa el 95% dels ingressos per exportacions. El 1997 Nigèria va guanyar 12.000 milions de dòlars de la venda de petroli. El 1998 només 6.800 milions. Aquest descens no s'ha pogut compensar posteriorment amb l'augment dels preus del petroli. La inestabilitat creada pel violent vaivé del preu del petroli es tradueix en inestabilitat social i política. En qualsevol cas, els sectors més pobres de la societat no obtenen cap benefici de l'augment dels preus del petroli i, quan baixen, sí sofreixen les pitjors conseqüències. Nigèria que era un dels països més rics d'Àfrica, segons l'ONU ara és un dels més pobres del món. En aquesta situació les conseqüències tan calamitoses troben expressió en els creixents antagonismes entre les diferents regions i grups ètnics.

Si els treballadors no aconsegueixen prendre el poder i transformar Nigèria en línies socialistes hi haurà un malson. Existeixen aproximadament 120 grups ètnics a Nigèria, incloses les tres principals nacions —la dominant hausa en el nord i que practiquen la religió islàmica, els yorubes i els ibos en el Sud i Est del país—. La guerra de Biafra en la qual estaven implicats els imperialistes, va intentar dividir la zona ibo i va originar un terrible bany de sang. Si Nigèria es divideix en línies nacionals pot representar una carnisseria major, que deixaria la guerra de Biafra en un joc de nens. En aquesta situació és una gran irresponsabilitat reivindicar l'autodeterminació, no només de les principals nacions de Nigèria, sinó també dels grups tribals.

A Indonèsia també la qüestió nacional és molt important i és necessari que els marxistes indonesis mantinguin una posició correcta com van fer els bolxevics a Rússia. Si el proletariat d'Indonèsia no té èxit a dur endavant una revolució socialista, la ruptura d'Indonèsia serà una possibilitat real. Donada la barreja explosiva de races i religions les conseqüències seran horribles. Els esdeveniments sagnants a Timor Oriental van ser un avís per a tots els pobles d'Indonèsia. Ara veiem el sorgiment de lluites interètniques a Aceh, Moluques i altres illes. Les forces de la reacció en la cúpula de l'exèrcit, els terratinents, capitalistes i membres de l'antic règim, s'enfronten a la pèrdua del seu poder i privilegis, i davant això no dubtaran a enfonsar a Indonèsia en un malson de caos i sang per a dividir i desorientar al moviment. Només pot oferir una sortida la combinació hàbil d'un programa que reconegui els drets i aspiracions nacionals de tots els pobles de l'Arxipèlag, i la unificació dels treballadors i camperols pobres de totes les nacionalitats i religions per a expropiar als terratinents i capitalistes.

La revolució colonial avui

La raó per la qual la revolució colonial ha pres aquesta forma tan distorsionada, amb aberracions monstruoses, com el bonapartisme proletari, es deu, d'una banda , al retard de la revolució proletària a Occident i, per l'altra, a l'absència de partits marxistes forts. Si existissin aquests partits, hauria estat totalment possible dur endavant la revolució en línies clàssiques. Després de tot, Rússia el 1917 era un país endarrerit, semicolonial i semifeudal i al mateix temps una potència imperialista. En un país de 150 milions de persones només havia 3,5 milions de treballadors industrials, deu milions si contem tots els sectors de la classe, transport, mineria, etc., I malgrat tot Lenin es va basar en la classe obrera per a dur endavant una revolució clàssica a Rússia.

No hi ha dubte que quan es construeixin partits marxistes forts en països com Pakistan o Mèxic el moviment no es veurà arrossegat al guerrillerisme o al bonapartisme proletari. La guerra camperola en els països subdesenvolupats seria un apèndix de la revolució proletària, però mai el seu substitut. No obstant això les masses en els països subdesenvolupats no poden esperar fins que es creïn aquests partits de masses, o fins que els treballadors francesos o britànics prenguin el poder. Per tant són inevitables onades violentes, insurreccions, fins i tot guerres d'escamot, com veiem a Colòmbia a l'actualitat. Davant l'absència d'un Partit Bolxevic, la revolució colonial pot prendre tot tipus de formes peculiars. No cal dir que els marxistes donarem suport a qualsevol moviment dels pobles oprimits contra l'imperialisme, especialment on vagin dirigits a posar fi al capitalisme i latifundisme. Però l'única manera de resoldre els problemes dels pobles colonials és amb el sistema soviètic implantat per Lenin i Trotsky a Rússia en 1917. Amb el capitalisme no hi ha sortida. La classe obrera ha de prendre el poder en les seves mans. Ha de nacionalitzar els mitjans de producció sota el control i administració democràtics de la classe obrera, un principi que resoldrà immediatament els problemes més urgents de la societat.

No obstant, en les condicions modernes amb això no n’hi ha prou. El requisit fonamental és una política internacionalista. El nacionalisme no ofereix cap sortida. Per exemple, si els treballadors i camperols d'Equador prenen el poder —i és possible com vam veure en el magnífic moviment de gener de 2000—, l'imperialisme nord-americà no romandrà de braços creuats. Washington no vol veure's embolicat en una guerra terrestre a Amèrica Llatina (i enlloc) per temor als efectes a casa. Però faria tot el possible per sabotejar i destruir la revolució. No només organitzaria un bloqueig econòmic i donaria suport a les forces contrarevolucionàries a l’Equador, sinó que incitaria als estats veïns a intervenir contra la revolució. En el passat, Equador i Perú van entrar en guerra. Si fos necessari, l'imperialisme nord-americà no dubtaria a empènyer a Fujimori a un nou conflicte armat contra la revolució equatoriana.

La clau per a l'èxit és una política correcta. Això pressuposa una direcció bolxevic ferma en l’internacionalisme proletari. Els fundadors del socialisme científic van assenyalar en El Manifest Comunista que, encara que nacional en la seva forma, la revolució proletària en essència sempre és internacional. Això significa que encara que els treballadors d'un país particular puguin i han d’ajustar, abans de res, els comptes amb la seva pròpia burgesia, no poden mantenir la revolució sobre bases estrictament nacionals. Han de donar passos endavant per a estendre la revolució més enllà de les seves fronteres, o s'enfrontaran a la perspectiva de la derrota i la destrucció. Per aquesta mateixa raó, el nacionalisme i la revolució socialista són coses diametralment oposades i són conceptes mútuament excloents.

L'única forma de que un Equador revolucionari pugui plantar cara als seus enemics seria amb una crida immediata als treballadors i camperols de Perú, Veneçuela, Colòmbia i del conjunt d'Amèrica Llatina per a què surtin en el seu ajut. Aquesta crida tindria ressò! Tota Amèrica Llatina sofreix una profunda crisi. És una expressió gràfica del caràcter reaccionari de la propietat privada dels mitjans de producció i l'Estat nacional. Una vegada comenci la revolució en qualsevol país d'Amèrica Llatina s'estendrà. Els Estats nacionals d'Amèrica Llatina tenen un caràcter artificial, creats per a perpetuar la divisió de persones que, amb l'excepció de Brasil, comparteixen una història, llengua i cultura comunes. Presenciem la balcanizació d'Amèrica Llatina, és a dir, la condició prèvia per a la esclavització de milions de persones i el saqueig d'un continent, en potència pròsper i ric, per part dels lladres imperialistes.

Fa temps, Simón Bolívar va avançar la perspectiva d'una Amèrica Llatina unida. Sobre bases capitalistes aquesta idea és un somni inassolible. Però amb el poder obrer, una Federació Socialista d'Amèrica Llatina uniria els vasts recursos del continent per a benefici de tots els seus pobles. Això al seu torn tindria un efecte electritzant entre els treballadors d'Amèrica del Nord, on el 20% de la població d'EUA ara és hispana. Crearia les bases per a la victòria del socialisme al nord i al sud de Rio Grande i, per tant, a escala mundial.

La qüestió palestina

La qüestió nacional a l’Orient Mitjà és crucial, sobretot el problema palestí. Després de dècades d'opressió nacional a les mans de l'imperialisme israelià, les masses palestines tenen un sentiment d'injustícia, que s'expressa en el desig de tenir la seva pròpia pàtria. És el seu dret inalienable que els marxistes hem de defensar i lluitarem per ell. No obstant això, l'experiència dels últims trenta anys ens proporciona algunes lliçons necessàries. Els dirigents de la petita burgesia nacionalista de l’OLP han defensat la idea que era possible aconseguir l'autodeterminació amb la lluita armada contra Israel. En la pràctica són actes de terrorisme individual, bombes, segrests, etc. Aquests actes no han afeblit gens ni mica a Israel. Tot el contrari. En certa forma han convençut als israelians normals que la seva intenció era “tirar als jueus al mar”, i han empès a la població en braços de la reacció. Lluny d'afeblir l'Estat d'Israel l’han enfortit.

La tàctica dels líders de l’OLP ha dut als palestins a una derrota rera l’altra. Primer van ser aixafats pel rei Hussein de Jordània el 1970, quan podien haver pres fàcilment el poder. Posteriorment es va repetir la mateixa història all Líban: van ajudar a provocar una guerra civil sagnant i la intervenció d'Israel i Síria. I mentre continuaven amb les desastroses tàctiques del terrorisme individual, mancaven d'estratègia per a una insurrecció de les masses a Cisjordània. Quan al final va esclatar la Intifada, Arafat i la direcció de l’OLP no van jugar cap paper. La joventut palestina va haver d'enfrontar-se, amb pals i pedres, a la poderosa maquinària militar israeliana. A pesar d'això, el moviment de masses a Cisjordània va fer més per la causa palestina en pocs mesos, que Arafat i companyia en trenta anys.

Les concessions fetes per Tel Aviv no van ser fruit de les accions dels exiliats de l’OLP. En part va ser resultat de la Intifada, que va sacsejar a la societat israeliana i va despertar la simpatia i atenció de tot el món. Però també eren un reflex de la nova situació mundial. L'equilibri mundial de forces va canviar a causa del col·lapse de l’estalinisme. EUA ha aconseguit un domini aclaparador del món. Això significa que Washington ja no depèn d'Israel com passava durant la Guerra Freda. L'imperialisme USA té interessos estratègics i econòmics vitals a l’Orient Mitjà i això suposa apuntalar a règims àrabs com Aràbia Saudita i mantenir l'estabilitat a la regió. Per tant Washington ha pressionat a Tel Aviv per arribar a un compromís amb els palestins i els Estats àrabs veïns. I Arafat, espantat, va acceptar el que li oferien. Després de dècades de fracàs en la causa palestina, els líders de l’OLP han degustat els fruits dels despatxos conquerits pel poble. El que han acceptat significa una traïció de la lluita nacional dels palestins.

Washington esperava estabilitzar la zona amb un compromís. No obstant això la qüestió nacional és molt volàtil i complexa i les situacions explosives que l'imperialisme ha creat en el passat, no sempre es poden calmar fàcilment només amb un canvi d'actitud. De la mateixa forma que l'imperialisme britànic va crear un monstre de Frankenstein a Irlanda del Nord, i ara no poden controlar-lo, els imperialistes americans han creat un Estat client a Israel, i la titella ara no sempre obeeix el moviment dels fils. La classe dominant israeliana té els seus propis interessos, i aquests poden correspondre o no amb els interessos d'EUA D'aquesta forma els anomenats Acords de Pau a l’Orient Mitjà travessen serioses dificultats. No han resolt cap dels problemes fonamentals.

Com vam dir els marxistes, l'acord signat per Arafat amb els israelians era un parany pel poble palestí. Això no és autodeterminació, només una miserable caricatura i un frau. La nova entitat palestina és un avortament truncat: Gaza, separada de Cisjordània i Jerusalem, encara controlada fermament per Israel. A més inclou tot un seguit de condicions humiliants. Per a empitjorar les coses, gran part dels colons jueus romanen i provoquen contínuament els palestins. En realitat, l’anomenada Autoritat Palestina és un instrument d'Israel, que en la pràctica és qui domina. Les condicions de les masses àrabs a Cisjordània i Gaza són probablement ara pitjors, amb un atur de masses, sobretot entre la joventut. Israel pot tancar la frontera en qualsevol moment i amb això impedir als palestins treballar a Israel i augmentar l'atur. Per a empitjorar les coses, Arafat i la seva colla s'han convertit en una elit burocràtica privilegiada que actua com policia de Tel Aviv, mentre omplen les seves butxaques a costa dels palestins del carrer.

L'acord anunciat amb fanfàrria i trompetes a causa de la pressió de Washington està completament trencat. Amb la caiguda de Netanyahu i l'elecció d'un govern laborista, Washington esperava que al final aconseguiria imposar la seva voluntat. Però la pressió dels colons jueus, com ja vam dir, ha dut a una crisi rera l’altra. El govern de Tel Aviv no ha aconseguit cap progrés amb els palestins, i ha intentat negociar un acord amb Síria sobre els Alts del Golan. Però aviat la qüestió de retornar els Alts del Golan va provocar manifestacions de masses a Israel. Les converses amb Síria es van trencar, provocant una nova escalada de les hostilitats al sud del Líban.

El més preocupant és el creixent descontentament de les masses a Cisjordània i a Gaza que amenaça amb provocar una nova Intifada. Això està implícit en la situació. Una nova Intifada tindria un potencial revolucionari però amb una condició: que tingui una direcció revolucionària ferma que defensi una solució internacionalista. Amb el nacionalisme no hi ha solució possible. Una direcció previsora vincularia el moviment revolucionari dels palestins amb la classe obrera israeliana. Explicaria que l'enemic comú tant de la classe obrera àrab com la israeliana són els banquers i capitalistes israelians. Deixaria clar que els punts de suport palestins en la societat israeliana es troben entre els estudiants i joves progressistes, en les fàbriques i barracots de l'exèrcit. La idea central ha de ser la necessitat de transformar la societat, no només a Palestina sinó també a Israel, és l'única sortida a l'actual atzucac.

El destí dels palestins és una tragèdia terrible. Durant més de trenta anys els palestins han lluitat per l'autodeterminació i a on han arribat amb el nacionalisme? A una completa catàstrofe i la traïció. La lliçó és evident i cal aprendre-la: el problema nacional a Palestina no es pot resoldre sobre bases capitalistes. L'única manera de resoldre el problema seria per mitjans revolucionaris, amb la revolució socialista a Israel i les revolucions socialistes a la resta de països àrabs, començant per Jordània on l’OLP va poder haver pres el poder fa trenta anys, però els seus dirigents van trair la revolució. L'única forma de resoldre el problema és amb una Federació Socialista de l'Orient Mitjà amb completa autonomia per als palestins i els israelians.

Els cínics de la petita burgesia diran que això no és pràctic. Però ja hem vist suficients solucions pràctiques d'aquests elements durant els últims trenta anys, i no només a l’Orient Mitjà. A tot arreu sense excepció, aquesta política “pràctica” —que es redueix a la bogeria del terrorisme individual i a l'estupidesa nacional— només ha creat desastres i traïcions. N’hi prou en veure la capitulació dels nacionalistes kurds del PKK i la traïció de Mandela i Mbeki a les aspiracions del proletariat negre a Sud-àfrica. Lenin tenia raó quan denunciava aquestes polítiques “pràctiques” dels nacionalistes. La realitat és que l'única sortida per als palestins és amb una política de classe revolucionària i internacionalista. Qualsevol altra solució durà a nous desastres. L'únic programa realment pràctic és el programa de la revolució socialista.

El dret a l’autodeterminació com a consigna reaccionària

El marxisme no té res en comú amb el pacifisme. No ens oposem per principi a totes les guerres, i reconeixem que algunes guerres són progressistes. Però no totes les guerres que es lliuren sota la bandera de l'autodeterminació tenen un caràcter progressista. En cada cas particular, els marxistes hem d'examinar curosament el contingut de classe d'una guerra, o d'una lluita nacional, determinar quins interessos subjeuen i quines implicacions tenen per a la causa de la classe obrera i el socialisme mundial.

En la guerra civil americana hauria estat correcte donar suport a la Confederació al·legant el dret d'autodeterminació? La resposta és òbvia. En determinades condicions la lluita de la Unió tenia un caràcter progressista i semirevolucionari. Per a imposar la voluntat al Sud, els Estats del nord sens dubte van violar el dret del Sud a decidir el seu destí lliurement. Però aquestes consideracions eren totalment secundàries quan les comparem a les qüestions fonamentals, és a dir, la qüestió de classe. En aquest cas què s'amagava rera el dret a l’autodeterminació? Els propietaris esclavistes del Sud. La classe obrera havia de donar suport al Nord, perquè el manteniment de la Unió estimularia el desenvolupament capitalista i per tant del proletariat. L'alliberament dels esclaus negres era un pas necessari i progressista en aquesta direcció. Aquest exemple és molt evident. Però n’hi ha d’altres en els quals la reivindicació d'autodeterminació té propòsits reaccionaris, i cal rebutjar-los categòricament. Per exemple, la reivindicació de la Lliga Nord a Itàlia que demana el dret a separar-se per a constituir un nou Estat, aquest cas té un caràcter clarament reaccionari.

Aquests exemples són suficients per a deixar clar que les aspiracions nacionals i el dret d'autodeterminació no són, ni poden ser una cosa absoluta. Aquesta reivindicació en un context històric determinat pot tenir un caràcter progressista. Però en un altre pot ser totalment reaccionari i retrògrad. És necessari en cada cas examinar el contingut concret, determinar quins interessos de classes estan implícits, i valorar els efectes del moviment en particular per als interessos generals de la classe obrera i la lluita pel socialisme mundial. Encara que la qüestió nacional és molt complicada, normalment n'hi ha prou amb plantejar la qüestió en termes concrets per a arribar a la conclusió correcta. El 1991 al principi del col·lapse de Iugoslàvia, els autors de l'actual document van participar en un debat amb alguns suposats marxistes, en el transcurs del qual un sectari va interrompre a Ted Grant i va cridar: “Què opines de l'autodeterminació a Croàcia?”. Ted ràpidament va respondre: “Què vols dir? Si donem suport a la ushtasi o als chetniks?”. (Als feixistes croats o als feixistes serbis). No va tornar a fer cap altra pregunta.

Qualsevol que tingui un mínim coneixement d'història de la guerra i la diplomàcia (les dues coses estan molt relacionades), sabrà que és necessari obrir-se pas a través de la boira de mentides i mitges veritats, amb les quals cada bàndol intenta manipular l'opinió pública, i una vegada buidada la boira serà possible arribar als objectius reals de la guerra de cadascuna de les parts en lluita. Pobre d'aquell que intenti abordar una guerra des del punt de vista de les consignes diplomàtiques. La consigna de l'autodeterminació com va explicar Lenin pot tenir un caràcter progressista i revolucionari. Però no en tots els casos. En molts la consigna de l'autodeterminació ha estat utilitzada per a propòsits reaccionaris, com disfressa apropiada de les intrigues imperialistes. En la Primera Guerra Mundial l'imperialisme britànic va enviar al seu agent, Lawrence d'Aràbia a aixecar als àrabs contra Turquia, i per a això els va prometre l'autodeterminació. Londres va prometre Palestina als àrabs, i al mateix temps als jueus per a després trair a ambdós. El monstruós Tractat de Versalles que va esclavitzar Europa i va preparar les condicions per a una nova guerra mundial, també va inscriure en la seva bandera el dret de les nacions a l'autodeterminació. Més tard Hitler va utilitzar la consigna del dret d'autodeterminació dels alemanys dels Sudetes, dels croatas, albanesos i altres per a la seva política d'expansió imperialista i esclavització dels pobles. El seu cap de policia, Heinrich Himmler escrivia: “Al tractar amb els pobles estrangers en l'Est hem de fomentar tants grups nacionals com sigui possible: polonesos, jueus (sic), ucraïnesos, russos blancs i quantes altres petites nacionalitats trobem”.

Tot això no és nou. Els romans fa molt temps van utilitzar aquesta senzilla fórmula que després va utilitzar brillantment la classe dominant britànica: divide et impera (divideix i venceràs). La política de dividir Estats, crear una nacionalitat o una raça, instigar una contra altra, ja fa molt temps que es va convertir en una eina indispensable de l'imperialisme. En contrast, els revolucionaris s'han esforçat a unir a la classe obrera i a tots els pobles oprimits contra els explotadors.

La qüestió nacional avui és més complicada que en els temps de Lenin, que solia utilitzar l'exemple de Noruega que es va separar de Suècia el 1905. Noruega va ser cedida a Suècia com part d'un acord reaccionari arribat al Congrés de Viena de 1815 després de la derrota de Napoleó. No va ser una unió voluntària. Els noruecs s'oposaven a ella i l'exèrcit suec va haver d'obligar-los per força. Encara que els idiomes d'ambdós països són molt semblants, i els noruecs gaudien d'una autonomia considerable, encara romanien sota el domini suec. A l'agost de 1905, el parlament noruec va decidir que el rei de Suècia ja no era el rei de Noruega i la població va votar majoritàriament en un referèndum per la separació de Suècia. Lenin escrivia sobre això: “Aquest exemple ens demostra en quin terreny són possibles i es produeixen casos de separació de nacions, mantenint-se les relacions econòmiques i polítiques contemporànies, i quina forma pren de vegades la separació en un ambient de llibertat política i democràcia” (Lenin, El dret de les nacions a l'autodeterminació, pàg. 36).

El fet que els treballadors suecs defensessin el dret democràtic del poble noruec a secessionar-se, va desarmar als reaccionaris suecs que després d'algunes vacil·lacions inicials van decidir no intervenir. Això va servir per a consolidar la solidaritat entre els treballadors suecs i noruecs. Però encara que Lenin considerava aquest cas com un exemple de com es pot resoldre la qüestió nacional, en realitat és una excepció històrica. La forma que la qüestió nacional es presenta en l'actualitat té un caràcter totalment diferent. I el mateix Lenin amb freqüència assenyalava que els marxistes prenen una posició en relació amb aquesta qüestió segons les condicions concretes de cada cas. El que va ocórrer a Noruega el 1905 va ser senzill, un joc de nens en comparació amb la situació actual d'Irlanda del Nord, Líban o els Balcans. Noruega era un país ètnicament homogeni amb escasses complicacions. Els noruecs ho van aprovar en el parlament i van obtenir la independència. No guarda cap relació amb la situació a Irlanda del Nord, on la població està dividida i la retirada de les tropes britàniques suposaria una guerra religiosa entre catòlics i protestants. I un exemple encara més clar és, com veurem, la història recent dels Balcans.

La qüestió nacional i els Balcans

L'exemple més espantós de les conseqüències d'una posició equivocada sobre la qüestió nacional és el destí de l'antiga Iugoslàvia. El pantà sagnant de guerres, bogeria xovinista i neteja ètnica en el qual està immers el que una vegada va ser un Estat europeu avançat i desenvolupat, hauria de servir per a aquells que constantment utilitzen la “autodeterminació” com una panacea universal. Per desgràcia sembla que algunes persones són orgànicament incapaces de pensar altra cosa. Nosaltres expliquem des del principi que no hi havia un àtom de progressisme en la ruptura de l'antiga Iugoslàvia. En contrast, cadascuna de les sectes que van donar suport o als croats, o als serbis o a la petita i pobra Bòsnia, igual que a la petita i pobra Bèlgica, o al ELK, en tots i cadascun dels casos han mantingut una posició reaccionària.

La propaganda occidental —sigui en relació amb Àfrica, Rússia o els Balcans— intenta presentar aquestes lluites com el producte del caràcter nacional, endarreriment, raça, etc., Es diu que serbis, croatas, bosnis... no poden viure junts, que s'odien mútuament, i coses per l'estil. Això és una mentida. Durant la Segona Guerra Mundial va haver un conflicte terrible entre serbis i croats. En aquest conflicte els serbis van ser les víctimes, perseguits per la Ushtasi feixista croata, la seva violència va suscitar fins i tot les protestes dels nazis alemanys. Sota Tito, el problema nacional a Iugoslàvia es va solucionar. Amb l'economia nacionalitzada i planificada i el desenvolupament de les forces productives i la política intel·ligent de Tito, que va donar autonomia a cadascuna de les repúbliques i així va evitar que una nacionalitat tingués més poder que una altra, el problema va quedar relegat a un segon pla. Els pobles es van barrejar, serbis i croats van reduir les seves tensions. Això es va aconseguir amb taxes de creixement econòmic del 10-11% anuals i el consegüent augment de nivell de vida. Com Lenin va explicar, en última instància la qüestió nacional és una qüestió de pa.

Amb la crisi de l’estalinisme, el sorgiment de l'atur de masses a Iugoslàvia i la inflació dels anys setanta, tots els vells dimonis van començar a ressorgir. Ara si es mira la història dels últims cinquanta anys es treu la conclusió que ni la burgesia ni els estalinistes poden resoldre la qüestió nacional. Tito ho va aconseguir momentàniament, però el xovinisme és una part integral de l’estalinisme, és el taló d'Aquil·les dels règims estalinistes com el d'Etiòpia, on el règim de Mengistu va col·lapsar precisament sobre la base de la qüestió nacional. Ells no poden resoldre-la.

Tito va establir diferents repúbliques, cadascuna amb la seva pròpia burocràcia nacional que va utilitzar la qüestió nacional com un mitjà de reforçar el seu poder i privilegis. Hi ha una lògica ineludible en això, que sorgeix directament de la teoria del socialisme en un sol país. Aquesta teoria antimarxista, nacionalista en el fons, va jugar un paper nefast en la desintegració de Iugoslàvia. Les tendències nacionalistes de serbis croats, eslovens i altres burocràcies rivals van abraçar amb entusiasme aquesta teoria —per a les seves pròpies repúbliques—. Deliberadament van atiar les diferències nacionals, si pots tenir socialisme rus, socialisme xinès, i altre, per què no tenir socialisme a Eslovènia, Croàcia i Macedònia? Amb la crisi econòmica del règim burocràtic a Iugoslàvia, van créixer les tensions entre les repúbliques. Cada camarilla regional ho va utilitzar per a millorar la posició de “la seva” república a costa de les altres. Això va sembrar les llavors de la ruptura de Iugoslàvia.

Particularment monstruós va ser el paper de les burocràcies reaccionàries i privilegiades de Croàcia i Eslovènia. Encara que la seva indústria es deu al treball i recursos col·lectius de tota Iugoslàvia, volien quedar-se-la per a n’ells. Però això va ser només un element en l'equació. La història de Iugoslàvia, i els Balcans en general, demostra que una o altra potència han estat involucrades en totes les lluites nacionals per l'autodeterminació que han tingut lloc des del segle XX. El tsarisme rus, l'imperialisme alemany, el francès, el britànic, tots van utilitzar les lluites de les petites nacions per a les seves intrigues.

Trotsky i els Balcans

Quin va ser la posició dels marxistes en les Guerres als Balcans de 1912-1913? A pesar que, almenys inicialment, la lluita dels eslaus balcànics per l'emancipació nacional contra els turcs tenia un caràcter semiprogressista, es pot buscar en debades en els escrits de Lenin i Trotsky per a trobar el més mínim suport a qualsevol d'aquestes nacions. Trotsky, que estava en els Balcans com corresponsal de guerra, va escriure molts articles sobre les Guerres als Balcans en els quals denunciava la conducta monstruosa de totes les potències bel·ligerants. Però en cap moment va donar suport a una dels grups nacionalistes rivals. Aquestes eren guerres reaccionàries, depredadores, es mirés per on es mirés. I si aquest va ser el cas llavors què hauria dit Lenin de l'actual situació de Iugoslàvia?

Les sectes que es declaren marxistes sembla que sofreixen d'un tic nerviós. Tan prompte com esclata la guerra pregunten: “A qui dónes suport?”. Com si els marxistes tinguéssim l'obligació de prendre partit en els conflictes entre les camarilles dominants! La posició del marxisme sobre la guerra ja la va explicar clarament Lenin. La guerra és la continuació de la política per altres mitjans. Si en una guerra donem suport a una part o a una altra depèn de si la guerra té un contingut progressista o reaccionari. Aquesta decisió està determinada, no per les proclames generals a favor del “dret d'autodeterminació”, sinó exclusivament pels interessos generals del proletariat i la revolució mundial.

La posició dels marxistes en les Guerres Balcàniques de 1912-13 no va ser prendre part per un grup o altre, sinó lluitar per una federació democràtica dels Balcans. Aquesta va ser la posició de Lenin, Trotsky i aquest gran marxista i internacionalista balcànic, Christian Rakovski, que es va convertir en un dirigent trotskista i va ser purgat i afusellat per ordre d’Stalin el 1941. Rakovski tenia una llarga història com figura dirigent en el moviment socialista balcànic. El 1903, el mateix any que el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus es dividia en bolxevics i menxevics, va haver una escissió similar en el Partit Búlgar entre les tendències “àmplia” i “estreta”. L'ala d'esquerres (tesnyakí) estava dirigida pel veterà marxista Blagoev, juntament amb Rakovski. Després de la Revolució d'Octubre la Internacional Comunista defensava una Federació Socialista dels Balcans. Aquesta idea va ser desenvolupada per Rakovski fins i tot abans de 1917. Els marxistes sempre van lluitar contra la divisió dels Balcans en petits Estats que inevitablement es convertirien en l'instrument d'una o altra potència imperialista. Lluitaven contra la balcanització i a favor de la federació. Abans de la Segona Guerra Mundial, quan Trotsky era corresponsal als Balcans, va seguir de prop la situació i escrivia: “No és la seva diversitat nacional el que pesa com una maledicció, sinó la seva divisió en molts Estats [els Balcans]. Les fronteres els divideixen artificialment. Les maquinacions de les potències capitalistes estan entrellaçades amb les intrigues sagnants de les dinasties balcàniques. Si continuen aquestes condicions la Península Balcànica serà una caixa de Pandora” (Trotsky, Les Guerres Balcàniques, pàg. 12, edició en anglès).

Quan l'Imperi Austro-hongarès va ocupar Bòsnia i Hercegovina i Sèrbia va clamar sed de venjança, la socialdemocràcia sèrbia es va mantenir ferma enfront de la histèria xovinista. Igualment els socialdemòcrates búlgars es van oposar a la seva pròpia camarilla dominant i a la intromissió de Rússia en els Balcans. Es va celebrar un Congrés dels partits socialistes balcànics a Belgrad al gener de 1910, amb representants dels partits socialdemòcrates de Sèrbia, Romania, Bulgària, Turquia i el Partit Socialdemòcrata Iugoslau d'Àustria-Hongria i un petit grup de socialdemòcrates de Montenegro. En el seu programa el Congrés va acordar els objectius de la socialdemocràcia balcànica: “Alliberar-se del particularisme i l'estretor de mires nacionalista, eliminar les fronteres que divideixen pobles que comparteixen una cultura i un idioma similar, vincular-los econòmicament i, finalment, escombrar qualsevol forma de domini estranger tant directe com indirecte, que priva als pobles del seu dret a decidir per si mateixos el seu propi destí” (Ibíd.).

“Les necessitats del desenvolupament capitalista topen contínuament amb els límits dels particularismes als Balcans... El govern tsarista, incapaç de jugar un paper independent en la Península, intenta presentar-se com l’instigador i patrocinador de la lliga búlgara-serbo-turca, dirigida contra Àustria-Hongria. Però aquests són només plans difusos per a una aliança temporal de les dinasties balcàniques i partits polítics que per la seva pròpia naturalesa són incapaces de garantir la llibertat i la pau en els Balcans. El programa del proletariat no té gens en comú amb tot això. El seu objectiu va en contra de les dinasties balcàniques i camarilles polítiques, contra el militarisme dels Estats balcànics i contra l'imperialisme europeu; contra la Rússia oficial igual que contra l'Àustria dels Habsburg. El seu mètode no són les maniobres diplomàtiques sinó la lluita de classes, no les guerres balcàniques sinó les revolucions balcàniques” (Ibíd., pàg. 30).

Quina vigència tenen aquestes línies! I que reveladora la crisi actual als Balcans!

Els Balcans estaven dividits en minúsculs Estats aixafats per la bota del militarisme. En el seu article La qüestió balcànica i la socialdemocràcia, Trotsky escrivia:

“L'única sortida del caos estatal i nacional i la confusió sagnant de la vida balcànica és la unió de tots els pobles de la Península en una sola entitat econòmica i política, basada en l'autonomia nacional de les parts constituents. Només dintre del marc d'un sol Estat Balcànic poden serbis, macedonis, sanjak, i montenegrins unir-se en una sola comunitat nacional i cultural, gaudint al mateix temps de l'avantatge d'un mercat comú balcànic. Només la unitat dels pobles Balcànics poden frenar les pretensions descarades del tsarisme i l’imperialisme europeu”.

I continua amb una avís profètic: “La unitat estatal de la Península Balcànica es pot aconseguir de dues formes: o des de dalt, amb l'expansió d'un Estat Balcànic, qualsevol que demostrés ser el més fort, a costa dels més febles —aquest és el camí de les guerres d'extermini i l'opressió de les nacions febles, un camí que consolida la monarquia i el militarisme—; o des de baix, la unió dels mateixos pobles —és a dir, el camí que suposa enderrocar a les dinasties balcàniques i desplegar la bandera de la República Federal Balcànica—” (Ibíd., pàg. 40).

Aquesta va ser sempre la posició dels marxistes en relació amb la qüestió balcànica. No la posició de donar suport a una o altra camarilla nacional sobre la suposada autodeterminació sinó el programa revolucionari d'una federació balcànica. Cadascun dels grups nacionals en els Balcans sempre li agrada presentar-se en el paper de víctima i part perjudicada, lluitant contra la injustícia per uns supòsits drets nacionals i la sobirania. En realitat darrere de la consigna dels drets nacionals s'amaguen els interessos creats de la camarilla dominant, que només està interessada a adquirir territoris d'altres Estats i oprimir a les nacions més febles. És a dir el que són drets nacionals per a alguns, sempre per a la resta es converteix en opressió nacional. És més, darrere de cada camarilla dominant nacional sempre està un que altre gran germà. Així que la suposada lluita per la sobirania nacional sempre significa la subordinació de la nació a una de les grans potències estrangeres.

“La política de cadascuna d'aquestes monarquies balcàniques, amb els seus ministres i partits dominants, té com objectiu aparent la unificació de la zona més gran de la Península Balcànica baix un sol rei. La Gran Bulgària, la Gran Sèrbia, la Gran Grècia són consignes típiques d'aquesta política. Encara que avui dia ningú pren aquestes consignes de debò, són mentides semioficials que només intenten guanyar popularitat entre la gent. Les dinasties balcàniques, instal·lades artificialment per la diplomàcia europea i que manquen de bases històriques, són massa insignificants i estan tan insegures en els seus trons que no poden aventurar una política exterior com la de Bismarck quan va unificar Alemanya a sang i foc. El primer cop seriós escombraria als Karageorgevich, Coburg i altres corones liliputienses dels Balcans. La burgesia balcànica com en tots els països que han arribat massa tarda al camí del desenvolupament capitalista, políticament és estèril, covard, sense talent, i xovinista. Les masses camperoles estan massa disperses, ignorants, indiferents a la política per a qualsevol iniciativa política, per tant, la tasca de crear relacions normals d'existència estatal i nacional en els Balcans cau pel seu pes històric sobre les espatlles del proletariat balcànic” (Ibíd., pàg. 40).

La qüestió nacional als Balcans només la pot resoldre el proletariat, amb un programa d'independència de classe, revolució socialista i internacionalisme. Com assenyala Trotsky: “La garantia històrica de la independència dels Balcans i de la llibertat de Rússia resideix en una col·laboració revolucionària entre els treballadors de Sant Petersburg i Varsòvia i els treballadors de Belgrad i Sofia” (Ibíd., pàg. 41-42). “Com a Rússia el principal pes de la lluita contra el règim burocràtic patriarcal recau sobre les espatlles del proletariat, en els Balcans només el proletariat té la tasca immensa d'establir les condicions normals per a la coexistència i col·laboració entre els molts pobles i races de la Península” (Ibíd., pàg. 30).

Per una Federació Socialista dels Balcans!

L'experiència de Iugoslàvia confirma totalment la posició marxista que hem descrit. N'hi ha prou amb plantejar la qüestió concretament per a arribar a la resposta correcta. Vuit anys després del començament de les hostilitats, quin és el balanç real del desmembrament de Iugoslàvia? Ha enfortit a la classe obrera i al moviment revolucionari? Ha acostat els pobles? Ha solucionat algun dels problemes? Ha desenvolupat els mitjans de producció? Les preguntes es responen per si mateixes. La ruptura de Iugoslàvia és una catàstrofe absoluta i un desastre des del punt de vista de la classe obrera. I aquest crim contra la classe obrera no pot justificar-se per les referències al dret de qualsevol nació a l'autodeterminació. I ara tenim la nova lluita a Kosovo. Per descomptat donem suport a l'autodeterminació dels kosovars. Tenen el dret al seu propi territori, tenen el dret a no ser oprimits i assassinats. Però la cosa no és tan simple com això. Sempre cal dir la veritat. I la veritat és aquesta: que una vegada més s'ha manipulat la destinació d'un petit poble i l'imperialisme ho ha explotat per als seus propòsits. Com vam dir des del principi, una vegada han utilitzat als kosovars, l'OTAN els abandonarà i trairà. Sempre ha ocorregut i sempre ocorrerà.

Si es permet a Kosovo ésser independent, seria inevitable la tendència a unir-se amb l'Estat albanès, i crearia el monstre de la Gran Albània —seguint els passos de la Gran Croàcia, Gran Sèrbia, Gran Bulgària, Gran Grècia—. El petit Estat de Macedònia és molt fràgil, i té una important minoria albanesa. Si Macedònia s'esquerda, inevitable en aquestes circumstàncies, llavors hauria una guerra. Seria una guerra diferent de la qual hem vist fins a ara als Balcans. La guerra a Iugoslàvia va ser una guerra entre milícies. Si Macedònia es trenca, serbis, albanesos, búlgars, grecs i finalment turcs, tots es veurien implicats. Una guerra entre Grècia i Turquia —dos membres de l'OTAN- seria una catàstrofe per a tots els pobles i un malson per als americans. Això és una cosa que Washington no pot tolerar. Va Intentar pressionar a Milòsevic perquè fes concessions. Quan va fracassar, va deslliurar una guerra sense plans o perspectives. La CIA va convèncer a Clinton que la guerra posaria en pocs dies a Milòsevic de genolls. Aquest pla va fracassar i la posició d'EUA només es va salvar per la pressió de Rússia a Milòsevic, que va aconseguir arribar a un acord. Amb quins resultats?

Els kosovars tenen el dret d'autodeterminació, com els serbis, bosnis, kurds, macedonis i palestins. Però hi ha un petit problema. Com s'aconsegueix el dret d'autodeterminació? Com s'exerceix aquest dret en la pràctica? Els serbis no van a renunciar voluntàriament al control de Kosovo, ho consideren una part inalienable del territori serbi. El problema és que els kosovars —o almenys l’ELK —miraven a l'imperialisme americà perquè els ajudés. Què va solucionar l'aventura militar de l'OTAN a Kosovo? Res. Va empitjorar la situació, va sembrar les llavors de noves guerres i malsons. El nacionalisme i el xovinisme als Balcans, com sempre, juga un paper perniciós i dirigeix a l'atzucac d'enfrontaments sagnants. Els dirigents reaccionaris de l’ELK, estan instal·lats en posicions de poder per l'imperialisme USA, i ara juguen un paper més monstruós. Mentre assassinen i oprimeixen els treballadors i camperols serbis, intenten ocupar totes les posicions clau, mentre omplin les butxaques amb el saqueig, l'extorsió, el tràfic de drogues i altres crims. Però hi ha límits perquè l’ELK aconsegueixi el que vulgui. Els albanesos de Kosovo viuran per a penedir-se d'haver dipositat la seva bona fe en els imperialistes.

Encara que Washington està desesperat per sortir de Kosovo, haurien de seguir allí durant bastant temps. Ara hi ha un altre ‘gran germà’ amagat en la part del darrere, Rússia, que també té interessos en aquesta zona. Les contradiccions entre Rússia i Amèrica creixen amb el temps. Conseqüentment Moscou està estimulant a Milòsevic per a plantejar la qüestió del control serbi de Kosovo. A més, segons el compromís arribat entre Belgrad i l'OTAN , Kosovo és formalment part del territori de Iugoslàvia. Per la seva banda l'OTAN (és a dir l'imperialisme nord-americà) no vol un Kosovo albanès independent, perquè tem (no sense raó) que duria a la formació de la Gran Albània, que immediatament desestabilitzaria Macedònia i Montenegro, escampant de nou guerres encara més destructives. Aquesta contradicció significarà inevitablement que els albanokosovars entraran en conflicte amb les forces de l'OTAN. Això ja ho vam dir fa temps, i ja des del principi s'han produït xocs a Mitrovica. D'aquesta forma no s'ha resolt res i s'ha convertit en un malson que preocupa a tots. Una vegada més l'intent de resoldre el problema nacional sobre bases capitalistes ha acabat en desastre.

Fa temps Engels va explicar que la condició prèvia per a resoldre el problema nacional als Balcans era l'eliminació de la ingerència de les potències estrangeres. En aquest moment pensava principalment en Rússia. Més tard Alemanya i Itàlia van jugar el mateix paper perniciós. Ara són EUA i Alemanya. Només enderrocant al capitalisme és possible trencar el domini complet de l'imperialisme als Balcans i permetre una alternativa genuïnament democràtica a la coneguda monstruositat de la història en nom de la “balcanizació”. Només d'aquesta forma es pot arribar a una posició on, com va escriure Engels: “Magiars, romanesos, serbis, búlgars, arnauts (el nom turc dels albanesos), grecs, armenis i turcs puguin almenys arribar a una posició que calmin les seves diferències mútues sense la interferència de potències extraguessis, establir entre ells vincles segons les seves pròpies necessitats i desitjos”.

Només hi ha una sortida i és tornar a la posició de Lenin. Ell no va tenir por a dir als polonesos en 1916 que la independència no era la solució, que era una utopia, que l'única sortida per a aconseguir una independència genuïna era la revolució a Rússia i la revolució a Alemanya. El mateix es pot dir avui als kosovars. L'intent de resoldre els seus problemes en bases nacionalistes no duu enlloc. L'única sortida consisteix en la formació d'un poder obrer a Sèrbia i al conjunt de l'antiga Iugoslàvia. Això només es pot aconseguir amb la lluita unitària dels treballadors i camperols de Iugoslàvia.

Els treballadors i camperols de Sèrbia, Croàcia, Macedònia —i fins i tot Kosovo — han de mirar ara enrere amb nostàlgia al període de Tito, que sembla un somni en comparació a l’actualitat. La restauració d'una federació de tots els pobles, basada en l'economia nacionalitzada i planificada és una necessitat absoluta. Però aquesta federació ha d'estar controlada democràticament i administrada per la pròpia classe obrera, i no per les camarilles de buròcrates privilegiats amb interessos creats a estimular les diferències nacionals en el seu propi benefici —és a dir una Federació Socialista dels Balcans—. Tan sols la classe obrera no té interès a oprimir a altres nacionalitats. Per això Lenin repetia amb freqüència que la solució a la qüestió nacional només la pot arribar a el proletariat prenent el poder en les seves mans. Qualsevol altra solució durà, en el millor dels casos, a un pas parcial i inestable i, en el pitjor, a una completa catàstrofe. El destí de l'antiga Iugoslàvia és un avís ombrívol per a tots els treballadors.

Una falsificació maliciosa del marxisme

Com hem vist des del punt de vista de la teoria marxista, la qüestió nacional no és una tema nou. Existeix molta literatura sobre la qüestió nacional en els escrits de Marx, Engels, Lenin i Trotsky. Resulta paradoxal que és la part de la teoria marxista menys compresa i més maliciosament malinterpretada. Per no parlar dels estalinistes amb la seva teoria del socialisme en un sol país que, en si mateixa, significa un abandonament del marxisme. L'increïble és veure avui a cadascun dels grups sectaris que s’autoanomenen marxistes i trotskistes mantenint una postura totalment equivocada sobre la qüestió nacional.

En el cas dels Balcans gairebé totes les sectes donaven suport a un o altre grup de gàngsters, i en cada cas amb l'excusa de mantenir la postura de Lenin sobre la qüestió nacional. En particular el seu suport a l'autodeterminació de Kosovo, que els va dur a capitular davant l'imperialisme americà i que els va convertir en els més entusiastes seguidors de l’ELK. Des del principi vam advertir que aquesta postura inevitablement duria a conclusions reaccionàries. Vam predir que, lluny de l'autodeterminació, la guerra reaccionària de l'OTAN contra Iugoslàvia només acabaria amb la creació d'un “protectorat” a Kosovo. Avui convidem a tots aquells que donaven suport de manera entusiasta al ELK que diguin, públicament, si consideren que la situació actual és un pas endavant en la causa del socialisme en els Balcans. Des d'un punt de vista marxista no hi ha un àtom de contingut progressista. No només l'imperialisme nord-americà ha establert una base ferma en els Balcans, sinó que l’ELK s'ha encarregat de dur endavant la neteja ètnica i pogroms contra els indefensos serbis.

Res d'això és nou. En el cas d'Irlanda aquests suposats marxistes han donat suport a l'IRA en la seva campanya de terrorisme individual durant els últims trenta anys. Va representar una abjecta capitulació davant el nacionalisme, i una violació dels principis més elementals del leninisme. I a on els ha conduït? Després d'una generació de lluita armada amb més de 3.000 morts, l'IRA no ha aconseguit ni un sol dels seus objectius. La classe obrera a Irlanda del Nord està més dividida ara que abans. Els nens catòlics i protestants viuen i estudien separats. Les dues comunitats estan separades per murs i filats. I la perspectiva de la reunificació d'Irlanda està ara més lluny que abans.

A l’Afganistan, aquestes mateixes persones que defensaven escandalosament als muyahidins —lluitadors per la llibertat—, en la seva guerra contra el règim estalinista de Kabul, utilitzaven l'excusa del dret d'autodeterminació del poble afganès. Aquest mateix dret que també van defensar l'imperialisme americà i Pakistan, que van armar i van finançar a aquests gàngsters contrarevolucionaris. Ara tot ha dut a la victòria de la reacció fonamentalista islàmica en la seva forma més terrible. De quina manera la victòria de la reacció talibana pot justificar el dret d'autodeterminació?

Aquests són només uns pocs exemples d'on duu abandonar la teoria marxista en la qüestió nacional. La suma total de la saviesa de les sectes és igual a un papagai que repeteix la mateixa frase: “Després de tot, no defensava Lenin l'autodeterminació?”. Després de llegir un parell de línies de Lenin aquests sectaris es creuen grans genis. És inevitable recordar el vell proverbi anglès: “Una mica de coneixement és una mica perillós”. Són com aquests alumnes molt brillants que presumeixen de coneixements repetint constantment l’abecé. Però després de l’abecé vénen altres lletres a l'alfabet. Lenin com veurem, lluny de recolzar en cada cas el dret d'autodeterminació, distingia curosament entre el que és progressista i reaccionari, pel que estudiava curosament les condicions concretes.

És increïble que aquells que durant molt temps han defensat aquesta posició, i que han deixat a un costat la posició de classe internacionalista de Marx i Lenin en favor del nacionalisme petitburgès, ara critiquin als autèntics marxistes. A aquestes crítiques responem que: estem orgullosos que només la tendència marxista representada per Socialist Appeal i In defence of marxism s'hagi mantingut ferm en la seva posició de classe, marxista, en relació amb aquesta qüestió. No ens vam avergonyir de publicar avui tot el que hem escrit en els últims quinze anys. El problema és que aquells que parlen en nom de Lenin sobre aquest tema simplement demostren la seva ignorància de la posició del Partit Bolxevic sobre la qüestió nacional. El propòsit d'aquest document és posar el registre correcte, i per descomptat no està dirigit a les sectes que han demostrat ser incapaces d'aprendre alguna cosa.

Els marxistes i la qüestió irlandesa

Igual que en la qüestió dels Balcans, en la qüestió d'Irlanda del Nord estem orgullosos dels nostres escrits. Durant trenta anys hem defensat una posició de classe. No es pot dir el mateix dels altres. Quan els problemes van explotar el 1969 a Irlanda del Nord, el Partit Comunista, el SWP, els mandelistes de l’IMG i les altres sectes van recolzar l'enviament de tropes britàniques al nord d'Irlanda, perquè protegissin als catòlics. Avui dia tots ho han oblidat. Els marxistes del Partit Laborista vam ser els únics que ho vam denunciar. Vam ser els únics que vam presentar una resolució a la Conferència del Partit Laborista a la tardor de 1969 oposant-nos a l'enviament de tropes britàniques. En el seu moment vam dir que l'exèrcit britànic no jugaria cap paper progressista, que les tropes només defensarien els interessos de l'imperialisme.

Aquestes mateixes persones que van recolzar l'enviament de tropes a Irlanda del Nord més tard van passar a l'altre extrem, van formar el Moviment Tropes Fora. Tots van capitular davant el terrorisme individual de l'IRA. Aquesta lluita armada ha durat tres dècades. El 1970 l'IRA creia que podria derrotar a l'imperialisme britànic amb les armes i les bombes, i forçar la unió amb el sud. En aquest moment vam dir que era impossible. Sobre aquestes bases mai es podria aconseguir la unitat d'Irlanda, perquè els protestants estaven armats i amatents a lluitar. Si s'hagués arribat a una guerra entre catòlics i protestants, haurien derrotat a l'IRA i expulsat als catòlics. El resultat hauria estat un nou dibuix de la frontera. Hauria suposat una terrible carnisseria, com hem vist a Iugoslàvia. Hauria acabat amb el cent per cent de la població protestant vivint en el nord i els catòlics al sud. En aquestes circumstàncies tant Nord com Sud probablement haurien acabat en dictadures militars. Aquest seria l'únic resultat possible d'intentar resoldre la qüestió irlandesa sobre bases capitalistes.

Les lliçons de Iugoslàvia són una confirmació terrible d'això. Precisament per aquesta raó, Londres no ha retirat les seves tropes del nord. És una ironia de la història que l'imperialisme britànic ara no tingui interès a mantenir el seu control a Irlanda del Nord. A diferència de 1922, la retirada només provocaria un caos sagnant que desbordaria a la resta de Gran Bretanya. Aquest és l'escenari tràgic que Londres no pot permetre que succeeixi. Per tant estan condemnats a quedar-se. I si l'IRA continua la lluita durant trenta anys més, tindran el mateix resultat. La política de l'IRA ha dut a un total impasse amb resultats negatius per a la classe obrera i el socialisme. Quin és el resultat? Tres mil morts, tota una generació perduda, la classe obrera totalment dividida en línies religioses. Els mitjans de comunicació occidentals parlaven molt de la caiguda del Mur de Berlín, però ningú parla del mur que divideix Belfast entre protestants i catòlics. Aquesta anomenada “línia de la pau”, és l'expressió més monstruosa de la bogeria de les divisions nacionals. Això va ser el resultat directe de la campanya de l'IRA de terror individual.

La tendència marxista manté una base de classe i lluita per la unitat de la classe obrera. I això és possible. Per exemple, el 1969 va sorgir en les fàbriques l'instint d'unitat dels treballadors i haurien tingut èxit si hagués existit una direcció conscient. Exigim la formació d'una milícia de treballadors basada en els sindicats —les úniques organitzacions que encara uneixen a catòlics i protestants—. Per descomptat, en aquestes circumstàncies concretes, haurien d'estar armats per a defensar-se dels llunàtics sectaris d'ambdues parts. La nostra consigna era revolucionària: “Per una força de defensa armada de treballadors!”. Aquesta era l'única forma de combatre als sectaris. Els ultraesquerranistes es sorprenen. Sempre troben la posició leninista graciosa. Quan Lenin vivia, els nacionalistes petitburgesos també ridiculitzaven la seva posició sobre la qüestió nacional i la qualificaven d'utòpica. Lenin responia a aquests “pràctics” com es mereixen.

I què diuen ara sobre la situació d'Irlanda del Nord? L'IRA ha declarat la treva perquè la lluita armada no ha arribat enlloc. La idea que podrien expulsar a l'exèrcit britànic per aquests mitjans era totalment utòpica, com vam assenyalar des del principi. I ara a on han arribat? Com els líders de la OLP a Palestina, Mandela i Mbeki a Sud-àfrica, els dirigents del Sinn Fein han canviat les bombes i les armes per la política és a dir una còmoda butaca i un salari de ministre. Estan disposats a abandonar la causa per la qual els seus seguidors van sacrificar tot, en nom d'una carrera i respectabilitat burgeses. Aquí acaba sempre la lluita armada (terrorisme individual). Els marxistes russos sempre van caracteritzar als terroristes com “liberals amb bombes”. Ara podem veure que la seva afirmació és correcta. Trenta anys després, l'IRA no ha donat un pas endavant en direcció a la unitat d'Irlanda. Els líders del Sinn Fein (el braç polític de l'IRA) van signar l'Acord del Divendres Sant que ratifica l'estatus d'Irlanda del Nord com part del Regne Unit. La concessió del “Acord sobre la Frontera” amb el sud, va ser simplement una concessió a les aspiracions republicanes, ja que l'organisme Nord-Sud no té cap poder.

Fins i tot aquest acord era massa per als unionistes, que al final van donar un cop de taló al terra a causa de la “lliurament de les armes” (en la pràctica el desarmament de l'IRA). Això ha originat una crisi perquè l'IRA no té cap intenció de desarmar-se. Les armes són necessàries, a part d'altres consideracions, perquè el moviment republicà té una llarga tradició de divisions i lluites internes en els quals els líders d'ahir es converteixen en els clients de demà per a les cases de pompes fúnebres. Grups dissidents de l'IRA com l'IRA Continuïtat han posat bombes. Exigir el desarmament immediat era evidentment una provocació dels unionistes, sabien que l'IRA es negaria. Això ha dut a la ruptura de l'Acord i la suspensió de l'Assemblea d'Irlanda del Nord i la reintroducció del domini directe de Londres.

Si hi ha un tema on les sectes han jugat un paper especialment perniciós, aquest és la qüestió irlandesa. Van posar a pràctica la seva política pràctica donant suport a l'IRA, per a abandonar una política de classe i convertir-se en portaveus sense sou del terrorisme. A la pràctica era la capitulació davant el nacionalisme petitburgès i el terrorisme individual, que en tots i cadascun dels casos han dut al desastre en la qüestió nacional. La vida ha demostrat que la política pràctica de capitular davant la petita burgesia té poc de pràctica. És una traïció vergonyosa a la classe obrera i sempre porta al desastre. Hem de deixar clar que els marxistes estem a favor de la reunificació d'Irlanda. Però la unificació d'Irlanda ara està més lluny que en tota la història, i aquesta situació és el resultat del terrorisme individual i el nacionalisme petitburgès dels últims trenta anys.

En el moment d'escriure aquest document, la situació és molt inestable. És possible que al veure's al costat de l'abisme ambdues parts facin marxa enrere. Podrien arribar a algun tipus d'acord que impliqués el lliurament d'algunes armes per part de l'IRA. Després de trenta anys sagnants tant catòlics com protestants estan cansats de la guerra. L'IRA corre el risc de perdre suport. Però acceptar un compromís tampoc resoldrà res fonamental. La pregunta inevitable en les files republicanes és: “Per què hem lluitat aquests últims trenta anys?”.

Sens dubte estem al principi de la descomposició entre les files del republicanisme. Els elements més conscients, crítics amb la política de la direcció i que no volen tornar a l'atzucac del terrorisme individual, estaran més oberts a una política i alternativa de classe. L'única sortida és tornar a les idees de James Connolly, a la bandera del socialisme. Aquesta és l'única bandera que pot unir a la classe obrera, Taronja i Verda, Nord i Sud, i creuar el Mar d'Irlanda a Anglaterra, Escòcia i Gal·les, en la lluita contra un enemic comú: els bancs, els monopolis i l'imperialisme britànic. No és tornar a la “lluita armada” sinó a les millors tradicions del laborisme irlandès, al marxisme. En el passat deien: “Primer resoldre la qüestió de la frontera, després parlarem del socialisme”. Però l'experiència d'aquestes tres dècades ha demostrat que era un camí equivocat. Ara podem dir: la solució de les tasques ajornades de la revolució democràtica burgesa d'Irlanda —reunificació irlandesa—, només es pot resoldre amb la presa del poder pel proletariat tant a Irlanda com a Gran Bretanya. La burgesia irlandesa ha demostrat ser incapaç de resoldre la qüestió. És moment de prendre una direcció totalment diferent. Marx fa molt temps va explicar que la destinació de la revolució a Irlanda i Gran Bretanya estaven intrínsecament unides. Aquesta afirmació és avui més correcta que mai.

Euskal Herria

A l'Estat espanyol està la qüestió nacional de bascos, catalans i gallecs. Durant dècades, sota la dictadura de Franco, les llengües i els drets i aspiracions nacionals d'aquests pobles van ser aixafats. Era natural que l’enderrocament de l'antic règim donés un impuls poderós als moviments nacionals. Trotsky va dir que el nacionalisme de les nacionalitats oprimides era només la pela exterior d'un bolxevisme immadur. Amb la política, tàctica i mètodes correctes, és possible guanyar als millors joves nacionalistes per al marxisme. Però la condició prèvia és mantenir una posició ferma. Mentre es defensa a la nacionalitat oprimida, és necessari criticar les idees confuses del nacionalisme.

Una gran part del problema és el col·lapse de l'autoritat moral del marxisme a escala mundial. Marx, Engels, Lenin i Trotsky tenien una posició correcta sobre la qüestió nacional i podrien trobar fàcilment recolzament en les files dels militants nacionalistes. Però a la joventut nacionalista li repugna la política dels dirigents reformistes de les organitzacions obreres que, inevitablement, adopten la línia de la classe dominant sobre la qüestió nacional.

La Segona Internacional, com hem vist, tenia una posició molt confusa sobre la qüestió nacional. Vam veure els resultats el 1914. A l'Estat espanyol, el PSOE, fins i tot en el seu millor període, comprenia molt poc la qüestió nacional, a pesar de tenir una sòlida base de recolzament al País Basc. Ara l'ala de dretes del PSOE ha abandonat qualsevol intenció de mantenir una posició socialista sobre la qüestió nacional, com l'han abandonat en la resta dels temes. Felipe González i altres dirigents socialistes, quan estaven al poder, protegien activament la guerra bruta dels serveis secrets de l'Estat espanyol contra ETA. No és sorprenent que a la joventut basca li repel·leixi aquest socialisme.

En el passat hauria estat natural que els joves militants nacionalistes gravitessin al voltant del Partit Comunista. La bandera revolucionària d'Octubre i el Partit Bolxevic van donar una sortida en línies revolucionàries. Però, fruit dels crims de l’estalinisme, el moviment va donar un pas enrere. La decadència ideològica de l’estalinisme ha produït tot tipus de distorsions grotesques i confuses —maoísme, castrisme, guerrillerisme— que han enterbolit l'aigua i introduït un confusionisme espantós en les ments dels joves radicalitzats. Ara, davant el col·lapse de l’estalinisme, la confusió és encara major, amb l'extensió de tot tipus de comportaments anarquistes. Les idees que pertanyien a la prehistòria del moviment, i que fa molt temps van ser respostes per Marx, Lenin i Trotsky, han ressorgit disfressades de teories “noves i modernes”.

A tot això hem d'afegir la monstruosa degeneració de l’anomenada Quarta Internacional després de la mort de Trotsky. L’abandonament total de les idees més elementals de Lenin i Trotsky pels anomenats trotskistes és més evident en la qüestió nacional. Les sectes han flirtejat amb tots els grups petitburgesos nacionalistes del món, i actuat com portaveus sense sou de l'IRA, ETA, OLP o ANC. En aquells casos (afortunadament pocs) on han aconseguit alguna influència, simplement han servit per a reforçar els prejudicis de la joventut i els ha dut al desastre. Aquest va ser el cas, per exemple, a Argentina i Uruguai en els anys setanta, quan aquests elements van jugar amb el terrorisme individual i el “guerrillerisme urbà”. El resultat d'aquestes aventures va ser la destrucció del moviment i la victòria de dictadures militars. Conseqüència: la mort d'un gran nombre de quadres i l'ajornament durant anys de la revolució.

Donada l'absència total d'autoritat del marxisme, és lògic que els joves al País Basc, fastiguejats de l’estalinisme i la socialdemocràcia, busquin una alternativa en l'esquerra abertzale. Hi ha joves heroics en les seves files. La nostra tasca és establir un diàleg amb ells i convèncer-los que l'única forma d'aconseguir el seu objectiu és lluitant per la revolució socialista. Inevitablement, els millors elements arribaran a aquesta conclusió. Hem d'ajudar-los a fer-ho, amb arguments pacients, a través de l'acció en totes les qüestions on arribem a acords, mentre insistim en la necessitat d'unir la lluita dels treballadors i joves de tot l'Estat espanyol.

Sembla ser una llei que els moviments nacionalistes de masses, com Herri Batasuna, quan arriben a una grandària determinada sempre tendeixen a escindir-se en línies de classe. Aquests moviments sempre tenen una composició heterogènia. D'una banda hi ha elements de l'ala de dretes —amb freqüència encara que no sempre associats amb l'ala militarista—, però a l'ala esquerrana hi ha molts militants honestos, lluitadors i revolucionaris en potència. Fa aproximadament trenta anys, en el sisè congrés d'ETA es va originar una escissió per l'esquerra. Davant l'absència d'una alternativa real marxista, els mandelistes de la LCR-LKI es van orientar cap a ETA i van guanyar a molts d'ells. Milers de bons lluitadors van girar al trotskisme. Amb una política i perspectiva correctes una autèntica organització marxista de 10.000 persones a l'Estat espanyol hauria jugat un paper crucial. Però amb la política equivocada dels mandelistes, van perdre aquesta posició. Aquests petitburgesos van deixar escapar l'oportunitat i van pagar per aquest crim. Avui ja no existeixen, han estat liquidats juntament amb les altres sectes. El camí està obert per al desenvolupament d'una genuïna tendència marxista a Euskadi. És evident que molts dels millors quadres vindran de les files i perifèria de l'esquerra abertzale.

Amb la signatura de la treva alguna cosa va canviar a Herri Batasuna. Fins i tot ha modificat el seu nom per Euskal Herritarrok (Ciutadans Bascos). És un moviment important. Existia autèntic entusiasme en EH. Però ara les coses han començat a canviar. Els dirigents polítics d'EH d'una forma oportunista s'han aliat amb el partit de la burgesia basca, el PNB. Com sempre els dirigents nacionalistes petitburgesos actuen com un mecanisme per a subordinar la classe obrera a “la nostra” burgesia. Però tot treballador basc sap que els banquers i industrials bascos són tan dolents com els capitalistes espanyols. No hi ha res a triar entre ells. Tots els militants honests d'EH han d'estar fastiguejats d'aquest bloc monstruós amb el PNB.

Per a empitjorar les coses ara s'ha trencat la treva. Existeix la perspectiva de més atemptats terroristes, que conduiran a més repressió de l'Estat i més presoners polítics. La tornada a l'antic cicle infernal que va enverinar la vida social i política basca durant dècades sense aconseguir cap dels seus objectius. Per aquest camí no hi ha sortida per a Euskal Herria! Després de la ruptura de la treva hi ha inquietud entre les bases. Sens dubte buscaran una explicació i una sortida. És necessari explicar d'una manera ferma i amistosa que no pot haver independència per al País Basc sobre bases capitalistes. Per a tenir èxit és necessària una revolució tant en l'Estat espanyol com a França. I per a aconseguir-ho, hem d'adoptar una posició de classe i internacionalista, abandonar l'atzucac del terrorisme individual.

Els marxistes de l'Estat espanyol poden estar orgulls de mantenir una posició de classe ferma. Han defensat conseqüentment els drets nacionals dels bascos —inclòs el dret d'autodeterminació—. Fa poc van elaborar un document molt bo sobre la qüestió nacional en euskera i castellà. Els nostres llibres traduïts al castellà van ser rebuts molt bé per Egin, el periòdic de l'esquerra abertzale. Això demostra que hi ha una capa de nacionalistes bascos que busquen les idees del bolxevisme.

Des del punt de vista del marxisme, el problema nacional és un desafiament, però també una meravellosa oportunitat. Trotsky va dir una vegada que el nacionalisme dels pobles oprimits era només el “closca exterior del bolxevisme immadur”. Si prenem una posició ferma sobre els problemes als quals s'enfronten els pobles oprimits nacionalment; si lluiten enèrgicament contra totes les formes d'opressió nacional, mentre vinculen fermament la solució del problema a la perspectiva de la transformació socialista de la societat, serà possible guanyar als millors elements per al marxisme i construir una Tendència Marxista Internacional forta que pugui oferir una solució real al problema nacional d'Euskal Herria sobre bases socialistes revolucionàries.

Per una política internacionalista!

Només té pàtria qui posseeix la propietat o en

qualsevol cas té la llibertat i els mitjans per a

aconseguir-la. Qui no té això no té pàtria

Weitling

Els obrers no tenen pàtria

El Manifest Comunista

La qüestió nacional és un tema tan ampli que l'actual document no pretén fer altra cosa que resumir els principals punts de la posició marxista. Pretén ser el punt de partida per a un debat més ampli sobre aquesta qüestió per a què el moviment obrer pugui arribar a una posició clara. A través de la discussió seriosa de la qüestió nacional es pot elevar el nivell dels treballadors i joves avançats, podem tenir un gran impacte a escala mundial, i crear les bases per a la formació d'un moviment internacional sobre la sòlida base de la teoria marxista. En El Manifest Comunista, Marx i Engels van assenyalar que la primera tasca del proletariat és “acabar primer amb la seva pròpia burgesia” —enderrocar a la burgesia del seu propi país i posar-se al capdavant de la nació—. Però, a més afegien: “Per la seva forma, encara que no pel seu contingut, la lluita del proletariat contra la burgesia és primerament una lluita nacional. És natural que el proletariat de cada país hagi d'acabar en primer lloc amb la seva pròpia burgesia” (Marx i Engels, El Manifest Comunista, Madrid, Ed. F. Frederic Engels, 1996, pàg. 50). Què significa? És obvi que la classe obrera ha de primer conquerir el poder en el seu propi país. “Però, en la mesura que el proletariat deu en primer lloc conquerir el poder polític, elevar-se a la condició de classe nacional, constituir-se en nació, encara és nacional, encara que de cap manera en el sentit burgès” (Ibíd., pàg. 56).

D'acord amb Marx, això és només la forma i no el contingut de la revolució socialista. Una vegada conquerit el poder en un país els treballadors s'enfrontaran a l'oposició de la burgesia de la resta de països. El significat intern de la revolució proletària no és nacional, sinó internacional, i no pot tenir èxit fins a la seva extensió als principals països del capitalisme.

“L'aïllament nacional i els antagonismes entre els pobles desapareixen de dia en dia amb el desenvolupament de la burgesia, la llibertat de comerç i el mercat mundial, amb la uniformitat de la producció industrial i les condicions d'existència que li corresponen.

El domini del proletariat els farà desaparèixer més de pressa encara. L'acció comuna, almenys dels països civilitzats, és una de les primeres condicions de la seva emancipació.

En la mateixa mesura que sigui abolida l'explotació d'un individu per un altre, serà abolida l'explotació d'una nació per una altra. Al mateix temps que el antagonisme de les classes en l'interior de les nacions, desapareixerà l'hostilitat de les nacions entre si” (Ibíd., pàg. 56).

Per descomptat per als marxistes la teoria és una guia per a l'acció. És una obligació elemental per a lluitar contra cada manifestació d'opressió nacional, racisme, discriminació i injustícia. És necessari elaborar en cada país un programa concret de reivindicacions en relació en això. Sense la lluita diària sota el capitalisme, la revolució socialista serà una utopia. Les masses només poden entrenar-se i preparar-se per a la lluita final participant en totes les batalles parcials —vagues, manifestacions...—. Òbviament, és correcte i necessari lluitar per cada pas endavant, no importa que sigui parcial, que tendeixi a millorar les condicions de les masses. Això s'aplica no només a les reformes socials —educació, salut i habitatge, pensions, etc.—, sinó també a les demandes democràtiques mentre aquestes conservin la més mínima vitalitat entre els treballadors.

A Gran Bretanya per exemple, és necessari lluitar per l'abolició de la monarquia i la Cambra dels Lors —relíquies reaccionàries del feudalisme—. A cada país tenim els drets de les dones i lluitarem per la legislació més avançada en casos com l'avortament i el divorci. També s'aplica a la qüestió nacional. Els marxistes britànics donem un suport crític a l'autonomia d'Escòcia i Gal·les. És una reivindicació democràtica elemental, i és obligació dels marxistes donar suport qualsevol reivindicació democràtica que tingui el més mínim contingut progressista. La creació dels parlaments de Gal·les i Escòcia no resoldrà res fonamental, però és una reforma democràtica parcial a la qual no ens oposem.

Però no és suficient. En les condicions modernes, cap reforma, sigui econòmica, social o democràtica, pot durar molt si no condueix a un canvi fonamental de la societat. El 1920, al II Congrés de la Internacional Comunista, Lenin deia que la qüestió nacional només es podia resoldre amb la victòria del proletariat, i va proposar eliminar del programa de la Internacional la consigna del moviment democràtic burgès, i substituir-la per l'expressió “moviments d'alliberament nacional”. El seu significat sembla que s'ha perdut amb el temps per a aquells marxistes que han capitulat a la pressió dels dirigents nacionalistes burgesos i petitburgesos, que exigeixen a la classe obrera que deixin a un costat la lluita pel socialisme i la subordinin a la lluita nacional. Trotsky resumia la posició leninista de la següent forma: “El dret a l'autodeterminació nacional és per descomptat, un principi democràtic, no socialista. Però només el proletariat revolucionari en la nostra època dóna suport els principis genuïnament democràtics; per aquesta raó els entrellaça amb les tasques socialistes” (Trotsky, Escrits, 1939-40, pàg. 45, edició en anglès).

Aquesta és la posició del genuí marxisme que nosaltres defensem. És necessari en cada etapa, en les condicions actuals, unir fermament la lluita per les reivindicacions democràtiques, a la perspectiva de la transformació socialista de la societat —l'expropiació dels banquers i capitalistes—. I la condició prèvia per això és la unitat incondicional de la classe obrera i les seves organitzacions. La nostra consigna de lluita no és “nació contra nació”, sinó “classe contra classe”. El nostre objectiu no es limita a una nació, és el socialisme mundial. Aquesta va ser la posició de tots els grans marxistes del passat. El 1916, en un període de fosca reacció, quan Europa estava enmig d'una guerra catastròfica, Lenin escrivia el següent: “L'objectiu del socialisme no només és posar fi a la divisió de la humanitat en minúsculs estats i a l'aïllament de les nacions en totes les seves formes, també l'acostament de les nacions i la seva fusió” (Lenin, El dret de les nacions a l'autodeterminació).

A pesar de totes les evidències, els apologistes del capitalisme no volen reconèixer el que cada vegada és més evident: l'Estat nacional en si mateix juga ara el mateix paper retrògrad que van jugar els antics particularismes feudals, fronteres locals i peatges. El progrés de la cultura i civilització humanes només serà possible amb la destrucció total d'aquestes arcaiques barreres i la seva substitució pel desenvolupament planificat i harmoniós de les forces productives a escala mundial. No el nacionalisme passat de moda, sinó l’internacionalisme socialista és l'única esperança per a la raça humana. Com va explicar Lev Trotsky, l'objectiu dels socialistes no és la formació de noves fronteres —noves fronteres en el camí del progrés humà—, sinó l'eliminació de totes les fronteres i la creació d'un nou ordre mundial socialista.

“Totes les fronteres estatals són només grillons de les forces productives. La tasca del proletariat no és mantenir l’statu quo —la preservació de les fronteres— tot el contrari, treballar per a la seva eliminació revolucionària amb l'objectiu de crear els Estats Units Socialistes d'Europa i de tot el món” (Trotsky, Escrits, 1935-36).

25 de febrer de 2000