La proclamació de la República el 14 d’abril de 1931, aguditzà les tendències centrífugues de les nacionalitats històriques. El govern de conjunció republicano-socialista fou incapaç de solucionar els problema nacional a través de la concessió del dret a l'autodeterminació, al temps que es mostrà impotent per a trencar amb el poder dels grans capitalistes i terratinents i solucionar els més urgents problemes de les masses oprimides. Les demandes democràtiques no podien ser resoltes en els marc del dèbil i reaccionari capitalisme espanyol, precisament perquè qualsevol reforma d’aquesta naturalesa, fos en el terreny de la qüestió agrària, fos en el terreny de les nacionalitats, o en la modernització econòmica del país i en la millora de les condicions de vida de la classes obrera i els camperols pobres, xocava contra les bases en què es cimentava el capitalisme espanyol.

La qüestió nacional durant la Segona República

La revolució social que s’estengué a l’Estat Espanyol durant la dècada dels anys trenta despertà, amb més força que mai, la qüestió de les nacionalitats. En els anys trenta, els nacionalistes bascos afirmaven que amb el 5 % de la població total de l’Estat, concentraven el 24% del capital bancari, el 42% de tots els dipòsits bancaris, el 33% de tots els estalvis personals, el 78 i 74% de tota la producció de ferro i acer respectivament i el 71% de la indústria de paper i naval. Catalunya, per la seva part, amb el 12% de la població total de l’Estat, disposava del 34% de tots els estalvis personals, el 31% de tota l’electricitat, el 19,5% del capital bancari i el 28% del capital industrial. Aquestes estadístiques donen una idea de l’abisme que separava el desenvolupament econòmic entre ambdues nacionalitats i la resta de l’Estat, i per tant, la importància de la qüestió nacional en el posterior procés revolucionari en la lluita contra Franco.

Aquestes xifres oculten, no obstant això, les condicions d’extrema penúria en què vivien les masses de la classe obrera i de la pagesia basca i catalana, que sofrien, com la població de la resta de l’Estat, els efectes cada cop majors de l’atur i de la crisi econòmica.

La proclamació de la República el 14 d’abril de 1931, aguditzà les tendències centrífugues de les nacionalitats històriques. El govern de conjunció republicano-socialista fou incapaç de solucionar els problema nacional a través de la concessió del dret a l'autodeterminació, al temps que es mostrà impotent per a trencar amb el poder dels grans capitalistes i terratinents i solucionar els més urgents problemes de les masses oprimides. Les demandes democràtiques no podien ser resoltes en els marc del dèbil i reaccionari capitalisme espanyol, precisament perquè qualsevol reforma d’aquesta naturalesa, fos en el terreny de la qüestió agrària, fos en el terreny de les nacionalitats, o en la modernització econòmica del país i en la millora de les condicions de vida de la classes obrera i els camperols pobres, xocava contra les bases en què es cimentava el capitalisme espanyol. Les reformes democràtiques sols podien assolir-se amb la revolució socialista, expropiant la banca, la propietat capitalista, els monopolis imperialistes i als terratinents. D’aquesta manera, en el marc d’un règim de democràcia obrera i economia planificada, es podrien establir les bases per a una Federació Socialista de les Nacionalitats Ibèriques que donés solució definitiva al problema nacional.

Tota l’experiència de la República demostrà que no hi havia possibilitat de governar en benefici dels capitalistes i de les masses oprimides al mateix temps. La renúncia del govern de conjunció republicano-socialista a aplicar una política anticapitalista recolzant-se en la mobilització de la classe obrera i la pagesia, preparà definitivament el terreny per a l’enfortiment de la reacció de  dretes.

La instauració de la República en Madrid fou anticipada per la proclamació de la República Catalana. Però com es pot apreciar pel text del Ban de la proclamació, allò que preocupava sobretot a la burgesia catalana era, front al creixent moviment vaguístic de la classe obrera, poder mantenir el poder en les seves pròpies mans aixecant la bandera del nacionalisme català. El Ban, publicat el 14 d’abril de 1931 i signat per Francesc Macià diu així: “Catalans, interpretant el sentiment i els anhels del poble que acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica. Preguem que cada català, així com tot ciutadà resident en Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que pesa en aquests moments sobre nosaltres. Tot aquell doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República catalana serà considerat un agent provocador i un traïdor a la Pàtria”.

Lògicament, l’ordre sagrat, que no s’havia de tocar, era el de la pròpia burgesia i els destinataris d’aquest missatge eren les masses, cenetistes principalment, que ompliren a vessar les presons catalanes.

En les setmanes posteriors a la formació del govern  de conjunció republicano-socialista, una comissió d’aquest es traslladà a Barcelona i combinaren promeses d’un estatut d’autonomia amb amenaces extremes de repressió. El resultat final donà a Catalunya una autonomia molt restringida que deixà als polítics nacionalistes catalans molt insatisfets, fet que, unit al descontent de les masses per les tímides reformes del govern republicà, pogué ser utilitzat profitosament per aquells per a mantenir el seu suport social.

L’estatut d’autonomia català fou sotmès a plebiscit el 2 d’agost de 1931, i l’aprovaren el 99% dels votants i més del 75% del cens electoral. En Barcelona, on d’un milió de votants, 370.000 no eren catalans, sols es registraren 3.000 vots en contra, la qual cosa reflexa com fins i tot una part important de la base de la CNT votà a favor de l’Estatut. Josep Costa, obrer de la indústria tèxtil que era cenetista de tota la vida, simpatitzava amb el concepte d’autonomia catalana: “No vaig ser l’únic. En Catalunya amplis sectors de la CNT eren més o menys catalanistes”. Igual com va ocórrer en els anys setanta del segle passat, la lluita per l’alliberament social es vinculava a la defensa dels drets democràtics nacionals oprimits per la burgesia centralista durant decennis. El nou Estatut reconeixia el català com llengua oficial al costat del castellà i donava a la Generalitat competències en ensenyament, serveis interns de policia, transports ferroviaris, marítims i per carretera, obres públiques, justícia i certs aspectes de la recaptació d’impostos.

Malgrat tot, la situació de les masses continuà deteriorant-se producte d’una crisi econòmica cada cop més aguda. Quan en setembre de 1932 li fou concedit l’Estatut a Catalunya, Costa, l’obrer cenetista, s’endugué una sorpresa. De sobte s’adonà que encara que Catalunya tenia el seu propi Govern, els interessos econòmics romanien on es trobaven anteriorment: “El meu patró era catalanista. Va seguir fotent-me a mi i a la resta d’obrers igual que abans. Vaig comprendre que havia de veure on estaven els meus vertaders interessos... cosa que en aquell moment no oferia massa dubtes...”10. Els treballadors i camperols bascos no pogueren passar per aquesta experiència.

La qüestió nacional en les províncies basques tingué conseqüències encara més serioses. Per a la burgesia basca de 1931, l’autonomia significava la defensa del catolicisme, de l’ordre social i de les tradicions forals. El 14 de juny, es presentà l’Estatut basc. En Estella (Lizarra), els representants de 480 municipis bascos (sobre un total de 520), inclosa Navarra, aprovaren un projecte d’Estatut general de l’Estat basc que seria autònom dintre de la totalitat de l’Estat espanyol però que es reservaria la funció de les relacions entre l’església i l’Estat.

En les eleccions generals a Corts Constituents el 28 de juny d’aquell mateix any, el PNB es presentà aliat amb els carlistes amb l’objectiu de frenar el moviment obrer i la possibilitat d’una revolució. Aconseguiren 15 dels 24 escons de les 4 províncies basques (7 nacionalistes, 5 carlistes i 3 catòlics independents), El moviment nacionalista, controlat pels clericals i conservadors, conformà un bloc de diputats reaccionaris en les Corts Constituents.

En aquells moments, sota el pretext de que el moviment nacionalista basc era reaccionari, la coalició republicano-socialista es negà a recolzar l’Estatut d’autonomia, atorgant així als nacionalistes bascos, amenaçats per l’auge del moviment obrer, una nova influència entre les masses petitburgeses del camp i de la ciutat.

Les contradiccions entre els nacionalistes bascos i els seus aliats carlistes s’aguditzaren fins arribar a la ruptura el 9 de desembre de 1931. A partir d’aquest moment, els carlistes aprofundiren un gir a la dreta de tipus feixista iniciant el seu armament amb l’ajuda de Mussolini.

Les tímides reformes realitzades en els terreny de la qüestió nacional provocaren la ira immediata en els sectors més reaccionaris, vinculats a l’exèrcit i a la burgesia centralista. Aquestos sectors veien amb aprensió l’escalada del moviment obrer i jornaler, que exigia amb vagues i ocupacions de terra reformes efectives per a millorar les seves miserables condicions de vida. Al mateix temps, s’espantaven davant la possibilitat de divisió de la nació espanyola i les concessions “intolerables” realitzades als “separatistes” catalans. La dreta espanyola reaccionà revoltant-se militarment amb el pretext de l’autonomia catalana. La rebel·lió monàrquico-militarista de Sanjurjo, que tingué lloc en Sevilla en agost de 1932, fou un intent de restaurar la monarquia i impedir que el Projecte de Llei de l’Estatut Català fos aprovat en les Corts. Quatre mesos abans, Calvo Sotelo, líder monàrquic, havia qualificat el projecte de llei “d’expropiació de la sobirania i robatori del patrimoni”. L’oligarquia basca pressionà el PNB per a què recolzés el cop de Sanjurjo. Molts cognoms bascos, com Urquijo i Zubiría, es trobaven entre els conjurats, a més de March, Goicoechea i José Félix de Lequerica, que actuava com el principal agent polític dels industrials de Bilbo i del Banc de Biscaia, lligat als jesuïtes. Però la Sanjurjada fou esclafada per la classe obrera sevillana amb mètodes revolucionaris.

En juny de 1932 es presenta un nou projecte d’Estatut Basc amb el recolzament del PSOE. Els carlistes s’hi oposen i aquest Estatut és rebutjat a Navarra per 123 municipis contra 104.

El 23 d’abril de 1933 es produeixen les primeres eleccions municipals republicanes. PNB i ANB (una escissió per ”l’esquerra” del PNB) aconsegueixen els dos tercis dels escons. La coalició republicano-socialista perd suport popular després que amplis sectors de les masses vegin frustrades les seves aspiracions i comprovin la incapacitat del govern per acabar amb la tirania dels empresaris i terratinents. La República burgesa mostra els seus límits per a resoldre els problemes de la majoria de la població.

El 5 de Novembre de 1933 s’aprova l’Estatut Basc d’Autonomia per 411.756 contra 14.196, amb un 87% de participació, els més alt de la Història. Tanmateix, les tensions entre les distintes províncies basques es reflecteixen en les resultats: en la província d’Araba la participació es situà al voltant del 42% i hi hagué un 11’9% de vots en contra. El 22 de desembre de 1933, 57 governs municipals dels 77 existents en Araba es pronuncien contra el projecte autonòmic.

Paral·lelament, la situació política es deteriora per moments en tot l’Estat. Mentre l’esquerra perd terreny per l’efecte de la frustració que causa la política del Govern republicano-socialista, la dreta guanya posicions i s’enforteix fins i tot a Euskadi. En les eleccions de novembre de 1933, de 24 escons electes a Euskadi, el PNB en treu 12, principalment en Guipúscoa i Biscaia, els carlistes i els seus aliats 10, mentre que l’esquerra en treu 2 en Bilbao.

La reacció, el bienni negre i els nacionalistes burgesos

La victòria de la dreta en les eleccions de novembre de 1933 suposà una escalada en l’ofensiva contra les tímides reformes que el govern republicano-socialista havia intentat aplicar en el camp, contra els salaris i les conquestes socials de la classe treballadora i contra els drets democràtics, inclòs el de  les nacionalitats històriques, el que minvava la capacitat del moviment obrer de defensar-se davant l’agressivitat dels empresaris i terratinents. La majoria parlamentària de la Confederación de Derechas Autónomas (CEDA) de Gil Robles, implicà l’inici d’una política que intentava donar els primers passos cap a un règim autoritari de tipus feixista que acabés definitivament amb l’amenaça de revolució i amb el poder de les organitzacions obreres.

Tal i com explica Juan Ignacio Ramos: “Les intencions de la coalició liderada per Gil Robles eren bastant cristal·lines, encara que després la historiografia oficial hagi intentat llavar la seva imatge”. “Necessitem el poder”, afirmava Gil Robles en un míting de la CEDA en el cine Monumental el 15 d’octubre de 1933... “Volem una pàtria totalitària i em sorprèn que se’ns convidi  a sortir fora per a buscar novetats quan la política unitària y totalitària la tenim en la nostra gloriosa tradició”11.

Des del diari El Debate, òrgan catòlic i portaveu oficiós del CEDA, es manifestaven obertes simpaties per l’obra de Hitler, especialment pel que fa a la prohibició de les organitzacions obreres i la legislació laboral. Paral·lelament, la patronal i els terratinents, amb el suport d’un parlament majoritàriament de dretes, procedien a eliminar les petites reformes i avenços impulsats per l’anterior govern. Es designaren governadors provincials especialment reaccionaris que utilitzaren tota la força repressiva que podien contra les organitzacions obreres i les vagues. S’aprovà una llei d’amnistia que incloïa la llibertat amb tots els seus drets dels militars revoltats en 1932 a les ordres de Sanjurjo, amb l’exclusió, òbviament, dels anarquistes detinguts per la insurrecció cenetista del 8 de desembre de 1933. Aquest aixecament, impulsat per la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), a la qual pertanyien la majoria dels membres del Comitè Nacional de la la CNT, tingué com a resultat una repressió aferrissada per part de la dreta amb més de cent morts i milers de ferits i detinguts.

En els girs que protagonitzà durant tot el Bienni Negre, podem apreciar clarament el caràcter dual dels moviments del nacionalisme basc (PNB). Quan el nacionalisme espanyol reaccionari amenaçava amb retallar els seus privilegis optà per oposar-se, amb el recolzament de la seva ala “esquerrana”, però si l’oposició de les masses amenaçava de desbordar el règim  del qual el propi PNB formava part, els seus dirigents es llançaven als braços de la reacció. Mentre que en juliol i agost de1934 el PNB s’alineava amb l’oposició contra els atacs de la dreta, en esclatar les mobilitzacions obreres en el mes d’octubre gira en sentit contrari. Amb la declaració de la vaga general, el PNB es col·loca en la reraguarda de Gil Robles i de l’exèrcit comandat per Franco des del ministeri de Guerra, que ofega en sang la insurrecció obrera asturiana i basca amb un saldo de centenars de morts i una repressió ferotge.

Però mentre la burgesia basca gira cap a la dreta per por a la revolució, la derrota del proletariat alemany en 1933 i de l’austríac en 1934 sotragaren les organitzacions socialistes provocant un profund gir cap a l’esquerra de Largo Caballero i de les Joventuts Socialistes. En les pàgines de Leviatán, Luis Araquistain trauria conclusions d’aquests fets: “la República és un accident, hem de tornar a Marx i a Engels, no de boqueta, sinó amb la intel·ligència i la voluntat. El socialisme reformista està fracassat. Ens equivocàrem quasi tots i és hora de reconèixer-ho (...) No confiem sols en la democràcia parlamentària, fins i tot si alguna vegada el socialisme aconsegueix la majoria; si no empra la violència, el capitalisme el derrotarà en tots els terrenys amb les seves formidables armes econòmiques”12.

La lluita de classes en l’Estat espanyol adquirí ràpidament les formes d’un xoc revolucionari quan la nit del 4 d’octubre de 1934 s’anuncià l’entrada de la CEDA en el govern. Largo Caballero i les Aliances Obreres donaren l’ordre de la insurrecció, però el moviment demostrà no estar prou preparat excepte en Astúries.

En Euskadi la vaga general del cinc d’octubre convocada pel PSOE i UGT fou secundada per la CNT i el PCE. El sindicat nacionalista ELA-STV ordenà (Solidaridad de Trabajadores Vascos, afí al PNB) es dividí, i en aquelles províncies on la classe obrera era major i estava afectada per la pressió del moviment socialista, com en Biscaia, es posicionà en favor de la vaga, però sense cap fervor. En Biscaia, el PNB proposà  “l’abstenció absoluta de participar en moviment de cap tipus, prestant atenció a les ordres que, en cas necessari, seran donades per les autoritats”. En contrast ELA-STV ordenà que “allà on es pugui treballar sense perill, acudiu tots els treballadors a les vostres feines, però si per algun motiu trobaren cap dificultat o perill, retireu-vos sense participar en cap activitat no ordenada per l’agrupació”.

Malgrat l’abstencionisme propugnat pel PNB i de la “prudència” de la direcció de l’ELA-STV, les bases obreres d’ambdues organitzacions secundaren la vaga general amb entusiasme. La insurrecció armada adquirí una major dimensió, especialment en Èibar, Mondragón i la coca minera de Gallarta, La vaga fou pràcticament general en totes les localitats de Guipúscoa i Biscaia (amb Bilbo, primer centre siderometal·lúrgic del país, al capdavant) i pràcticament imperceptible en Vitòria (Gasteiz). En el cas de les zones  mineres de Biscaia i Èibar (principal nucli de producció d’armes de l’Estat espanyol amb més d’una trentena de fàbriques), la vaga s’estengué fins el dilluns 15 d’octubre. En la zona minera, 3.000 vaguistes prengueren el control de la situació i resistiren les arremeses de l’exèrcit durant dies. En Èibar i Mondragon, on la insurrecció armada triomfà en un primer moment, es proclamà la República Socialista. La postura del PNB fou d’oposició a la vaga general i per descomptat a les pretensions d’establir la revolució proletària. No obstant això, durant les jornades insurreccionals d’octubre no hi hagueren manifestacions en favor de l’alliberament nacional basc per part dels obrers revolucionaris. L’actitud de la direcció del nacionalisme basc i els seus vincles declarats amb la patronal i els sectors clericals provocaren un profund rebuig entre el moviment obrer. I malgrat tot, com formant part d’una història recurrent, el PNB es veu obligat a nedar entre dues aigües.

Per primer cop en la història de l’Estat espanyol, el proletariat revolucionari s’enfrontava amb les armes en la mà a l’exèrcit de la burgesia per a establir el seu propi govern, si bé el seu aïllament impedí qualsevol possibilitat de victòria. Tot l’aparell de l’Estat es concentrà en la tasca d’esclafar el proletariat revolucionari asturià. En la campanya militar contra la insurrecció participaren uns 25.000 homes. Sense cap direcció conseqüent, el moviment s’anà dissolent poc a poc, excepte en Astúries, on es transformà en poder obrer, un poder que s’estengué durant quinze dies dominant a vida econòmica, política i social de la regió fins la rendició de les columnes mineres el 18 d’octubre. Aquesta experiència demostrà la necessitat de lluitar units en tot l’Estat i de comptar amb una direcció revolucionària, suficientment provada, per assolir la victòria.

Després de la derrota de la insurrecció, la repressió es ceba igualment en Euskadi sense que el PNB oposi resistència: “Davant la repressió governamental, el PNB respongué replegant-se, amb un major apropament al govern i repudiant públicament els “revolucionaris”. Participà en l’homenatge oficial a les víctimes d’octubre, atribuïdes als vaguistes i votà a favor de la moció de confiança presentada el 6 de novembre de 1934 per Lerroux. Era el primer cop que el Partit votava expressament la investidura d’un cap de Govern espanyol”13. Aquest fou el paper de la burgesia basca en els esdeveniments revolucionaris del 34. I mentre, què féu la burgesia catalana?

En Catalunya, l’Aliança Obrera dominada pel Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Maurín es limità a desencadenar la vaga i esperar que la Generalitat de Companys prengués la iniciativa. No hi hagueren plans militars ni intents seriosos per a guanyar la base de la CNT, els líders de la qual en Barcelona s’oposaren a la vaga. La política  de Maurín era purament nacionalista: “L’èxit o el fracàs depèn de la Generalitat (...) és molt probable que la petita burgesia desconfiï de la causa dels treballadors. S’ha de procurar tot el possible que aquest temor no sorgeixi, per tal cosa, el moviment obrer es col·locarà al costat de la Generalitat per a pressionar-la  i prometre-li ajuda, sense posar-s’hi davant...”14. A mitja tarda del 5 d’octubre, Companys realitzà per ràdio una crida a la calma: “El Govern es fa càrrec de les seves responsabilitats i del seu deure i en cada moment marcarà la direcció dels esdeveniments amb la insistència i disciplina del poble que el Govern ha de conservar per a millor eficiència de la defensa de les llibertats de Catalunya i de les essències democràtiques de la República”. Però, qui anava defensar les llibertats de Catalunya i les essències democràtiques”, l’ala esquerra de la burgesia catalana que ocupava el poder (Esquerra Republicana de Catalunya) o el proletariat?

Es tenien notícies de que en Sabadell, sota la direcció d’Aliança Obrera, els treballadors havien paralitzat la ciutat. En Vilanova i la Geltrú, Sitges i altres localitats hi havia una situació insurreccional. En Manresa i Tarrassa la vaga era també unànime. Mentre els joves, responent a la crida de l’Aliança Obrera desfilaven per Catalunya demanat armes, Companys tornà a intervenir advertint que calia “abstenir-se de violències que el Govern es veuria en la dolorosa obligació de reprimir”. Tanmateix, quan ja la pressió de les masses es féu insuportable i el moviment amenaçava de desbordar-se i escapar-se del seu control, la burgesia, en nom de la “República Catalana” reclama el seu dret al poder exigint a les masses una “obediència absoluta”. Aquest fou el paper d’ERC. Pressionat per la situació i superat pels esdeveniments, Companys proclamà l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola. “Catalunya enarbora la seva bandera i crida tothom a l’acompliment del deure i a l’obediència al Govern de la Generalitat... el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya... i a establir i enfortir la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els convida a establir a Catalunya el Govern provisional de la República”. Com podem apreciar un cop més, la burgesia catalana, davant els esdeveniments revolucionaris, reclama en nom de Catalunya el poder per a ella mateixa, a causa de la por que té de perdre’l.

La reacció no es feu esperar. Acomplint les ordres de Madrid, el general Batet, cap de la Quarta divisió de l’exèrcit, es disposà a proclamar l’estat de guerra a Catalunya. Quan els seus artillers obriren foc contra el palau de la Generalitat, el president Companys telefonà al general Batet per a comunicar-li que es rendia. ERC, en representació de la burgesia “radical” catalana, capitulà en 24 hores. Companys es rendí sense oferir pràcticament resistència, d’una forma ignominiosa. La bandera blanca substituí les catalanes hissades en els balcons principals de la Generalitat i de l’Ajuntament. Companys i els membres del Govern  foren arrestats i l’Estatut d’autonomia fou suspès.

Les burgesies catalana i basca demostraren, en els fets, el seu temor a l’espenta del proletariat. Malgrat la seva verbositat desafiant front a l’Estat centralista, mai lideraren conseqüentment la lluita pels drets democràtics de les nacionalitats històriques. El seu nacionalisme suposava un embolcall eficaç per a amagar els seus autèntics objectius, que no eren altres que mantenir subjugats i dividir els treballadors per al seu propi benefici. Així, mai transgrediren els límits marcats per la República i per les relacions de producció capitalistes.

L’experiència històrica tornà a confirmar que la qüestió nacional sols podia trobar alguna solució vinculant-se amb un programa socialista de ruptura amb el capitalisme. En aquestes circumstàncies, la defensa per part dels dirigents obrers de la democràcia burgesa sota la forma de “República democràtica” contribuí a desarmar políticament el moviment obrer i crear les condicions per al triomf de la contrarevolució feixista. Al feixisme no se li podia oposar la “democràcia parlamentària”, perquè aquell sorgeix precisament de la incapacitat de la burgesia i el capital per a mantenir la seva dominació social a través de les formes democràtiques. En un període d’ascens revolucionari com el que es registrà en l’estat espanyol entre 1931 i 1936 la burgesia tragué la conclusió de que devia recórrer a mètodes de cop d’Estat i la guerra civil per a esclafar el moviment obrer i les seves organitzacions. En aquest context no cabia la possibilitat d’estabilitzar el domini burgés en un marc “democràtic”. Sols amb el programa de la revolució socialista i amb una perspectiva internacionalista es podia combatre el feixisme amb èxit.

El proletariat català estava situat en l’avantguarda del moviment revolucionari, especialment les masses anarquistes. Però per a tenir èxit, el proletariat català devia anar necessàriament de la mà de la resta dels treballadors de l‘Estat espanyol i el seu objectiu no podia ser una república burgesa en Catalunya. Una consigna així representava un abandó total de les tasques del moviment obrer per part dels seus dirigents, que es plegaven d’aquesta manera al nacionalisme burgès renunciant a un programa de classe independent. En la pràctica, sense una política que suposés un trencament definitiu amb les relacions econòmiques capitalistes i la superestructura política que d’elles es deriva, era impossible assolir el vertader alliberament nacionals i social.

Tant els drets democràtics de les nacionalitats històriques com la solució al problema de la terra, l’atur i les condicions de vida de la gran majoria de la societat sols es podien resoldre mitjançant la presa del poder per part del proletariat en tot l’Estat, escombrant a la burgesia fos de Madrid, Barcelona o Bilbo. Entregar la iniciativa a qualsevol d’ells suposava una traïció al moviment obrer i a la causa de l’alliberament nacional.

Trotsky, des de principi dels anys trenta, alertà els comunistes de la necessitat d’unir fèrriament el moviment obrer en tot l’Estat: “Catalunya està a l’avantguarda, però si aquesta avantguarda no marxa al mateix pas que el proletariat o fins i tot, que els camperols de tota Espanya, el moviment català, a tot estirar acabarà com un episodi grandiós, a l'estil de la Commune de París. La posició especial de Catalunya pot provocar resultats semblants. El conflicte nacional pot agreujar-se de tal manera que l'explosió catalana es produeixi molt abans que Espanya, en el seu conjunt, estigui madura per a una segona revolució. Seria una grandíssima desgràcia històrica, si el proletariat català, cedint a l'efervescència, a la fermentació del sentiment nacional, es deixés arrossegar en una lluita decisiva abans d'haver pogut lligar-se estretament a tota l'Espanya proletària. L’activitat de l'Oposició d'esquerra, tant a Barcelona com a Madrid, podria i hauria de consisitir a elevar totes aquestes qüestions a la seva dimensió històrica” (La cuestión catalana. Carta a  Nin. 23 de abril de 1931)

10 Fraser, R. Recuérdalo tú y recuérdalo a otros, ed Grijalbo, 1979, pàg 330.

11 Ramos, J. I. “La comuna asturiana de 1934. La insurrección proletaria y la República”, en Marxismo Hoy nº 13, Madrid, Fundación Federico Engels, 2005, pág 16.

12 Íbid, pàg. 18.

13 Lorenzo Espinosa, J. M. op. Cit pàg 55..

14 Maurín, J. Hacia la Revolución, 1935.