Publiquem la intervenció que va fer Gerry Ruddy, membre del Partit Socialista Republicà Irlandès, a Barcelona l'1 d'agost de 2007 en un acte que va reunir a marxistes de tot el món.
"He fet el que he pogut per provocar aquesta manifestació dels treballadors anglesos a favor de fenianisme (republicanisme)... Acostumava a pensar que la separació d'Irlanda d'Anglaterra era impossible. Ara crec que és inevitable, si bé després de la separació pot venir una federació".
Carta de Marx a Engels. 2 de novembre de 1867.
"Està en interès directe i absolut de la classe obrera anglesa que aquesta es lliuri del seu actual vincle amb Irlanda... La classe obrera d'Irlanda mai farà res mentre no es lliuri d'Irlanda".
Carta de Marx a Engels. 10 de desembre de 1869.
Al gener de 1967, es va crear l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord (NICRA) i així va començar tota la cadena d'esdeveniments coneguts habitualment entre la població irlandesa com a "problemes". És important tenir una visió general de l'ocorregut aquests últims quaranta anys, estudiar els errors, les idees equivocades, les equivocacions i els èxits. Dividiré aquesta època en tres fases àmplies:
1) La fase democràtica
2) La lluita armada
3) L'etapa reformista
Encara que reconec que és una divisió molt general, sí és una eina útil per a assolir un quadre global dels últims quaranta anys i, per descomptat, aprendre unes lliçons valuoses d'aquest període de lluita.
En 1967, Irlanda, igual que ara, estava dividida en dos Estats. Irlanda del Nord amb el seu propi govern local sota el domini complet unionista que discriminava als catòlics/nacionalistes i la seva classe dominant local, que es veia a si mateixa co,m a fidels britànics, amb una economia basada en la indústria pesada vinculada directament a l'economia britànica. No obstant això , aquesta classe es va sentir inquieta quan el Partit Laborista britànic va arribar al poder en 1964. Sectors de la direcció del Partit Unionista reconeixien que haurien de fer algunes reformes petites per a satisfer les reivindicacions democràtiques. També admetien que entre la República d'Irlanda i Gran Bretanya les relacions començaven a desgelar-se, una conseqüència directa de la decisió de la burgesia irlandesa d'abandonar el proteccionisme.
"La inversió estrangera, en particular la indústria exportadora, era benvinguda. En 1956, les exportacions dels nous inversors van aconseguir beneficis gràcies un període de quinze anys lliures d'impostos. Es van eliminar progressivament les restriccions a la propietat estrangera de la indústria, fins que no en va quedar cap en 1964 . Es reconeixia la importància de les importacions a baix cost per a les indústries exportadores, van començar a reduir-se les barreres aranzelàries. Encara fora del Mercat Comú, Irlanda va entrar en un acord de lliure comerç amb Gran Bretanya en 1965". (James B. Burnham. Why Ireland Boomed. The Independent Review. v . VII. Nº 4. Primavera 2003. ISSN 1086-1653, pàg. 537-556).
De fet, en 1973, tant Gran Bretanya com Irlanda van entrar en la CEE [Comunitat Econòmica Europea] i va marcar un canvi fonamental en les relacions entre els dos països. A partir d'aquest moment, era imperatiu eliminar els obstacles que impedien millorar les relacions entre les dues classes dominants. La major causa de fricció era la situació a Irlanda del Nord. Els dos grans partits de la República d'Irlanda tenien arrels en el moviment republicà abans de la partició en els anys vint i consideraven que tenien un paper com guardians dels nacionalistes del nord, més en un sentit teòric que pràctic.
La discriminació en el nord era la norma per part de les empreses unionistes i també dels òrgans de l'Estat. Els seguidors del Partit Unionista eren recompensats per la seva lleialtat a l'Estat amb habitatges, ocupació, etc., Exercien el control a través d'organitzacions com l'Ordre d'Orange, un cos reaccionari dissenyat per a crear una aliança de totes les classes que mantingués als treballadors protestants allunyats dels treballadors catòlics. Però, altres sectors de la classe dominant no veien la necessitat de canviar res i en 1967 es van prohibir els clubs republicans, d'aquesta manera, es deixava als republicans sense mitjans democràtics per a expressar les seves idees. Fou en aquesta època quan l'IRA, gairebé inexistent, i els republicans van donar un pas cap a l'activitat purament política.
El republicanisme irlandès va experimentar llavors diversos canvis importants. Després de l'absolut fracàs de la campanya de l'IRA de 1956-1961, el moviment republicà va girar a l'esquerra sota la influència de gent propera al Partit Comunista de Gran Bretanya i a l'Associació Connolly, amb base a Gran Bretanya. A pesar de l'oposició dels tradicionalistes i els voluntaris fortament influenciats pel catolicisme, "l’esquerra" en 1967 va aconseguir el control del moviment republicà. Semblaven un partit populista radical fent campanya sobre qüestions socials i nacionalistes.
Però, per descomptat, les aparences poden enganyar. Sota la superfície dintre del republicanisme irlandès existien tot tipus de contradiccions. Existien tendències nacionalistes fortes i una pro-catòlica que veia el protestantisme, la masoneria lliure i el judaisme com els enemics a témer. En el context del partit governant dels 26 comtats/Irlanda del Sud, el Fianna Fail, després d'haver abandonat la política nacionalista proteccionista introduïda pel seu fundador Eamon de Valera en els anys trenta, el Sinn Fein es va veure a si mateix com el veritable guardià dels republicans irlandesos i considerava la introducció del lliure comerç tant una capitulació davant les forces del capitalisme internacional com una obertura a la perspectiva aterridora dels comunistes arribant al poder a Irlanda, per a apoderar-se de les ocupacions irlandeses i com una amenaça per a "la nostra forma de vida cristiana".
"Si ens convertim en membres de la CEE no haurà cap restricció a l'entrada a Irlanda dels comunistes d'Itàlia, França o de qualsevol altre país del Mercat Comú". (Thomas MacGiolla. Nation or Province. Ireland and the Common Market. Dublín. 1963).
La direcció del moviment republicà era incapaç de comprendre que l'intent de construir una economia basada en el proteccionisme, sempre estaria condemnada al fracàs a causa de la cada vegada major internacionalització del capitalisme.
El Fianna Fail, com a representant de la burgesia nativa, veia que els seus interessos futurs estaven vinculats als del capital internacional. Durant els anys cinquanta, van emigrar més de 800.000 persones, la pobresa i l'atur eren elevats i el moviment republicà ignorava aquests mals socials, i es concentrava exclusivament en la campanya armada en el nord. En 1967, la classe dominant del sud va renunciar a la qüestió nacional en veure les seves perspectives econòmiques futures lligades a la CEE, a més d'estrènyer llaços polítics i econòmics amb el Regne Unit.
En un intent d'aconseguir suport del moviment republicà, davant el creixent interès en el socialisme arreu del món durant els anys seixanta, influenciats per la Guerra de Vietnam i la Revolució cubana, van començar a parlar el llenguatge del socialisme. Durant un cap de setmana, uns pocs membres de la direcció de l'IRA, sense un debat seriós entre la base, simplement van declarar que l'objectiu a partir d'aquell moment seria l'establiment d'una república socialista.
Aquesta decisió no es va prendre per raons ideològiques, sinó per pur pragmatisme. No obstant això, cal assenyalar que el model socialista del moviment republicà s’importava tot dels Partits Comunistes oficials, és a dir, d'aquells lleials a la burocràcia estatal de la URSS. No és coincidència que aquest fos el camí escollit, perquè el moviment republicà era molt militarista i considerava perfecte el model stalinista. No existia la discussió democràtica seria dintre de l'organització, la direcció del consell militar de l'IRA, es considerava a si mateixa per dret el govern legítim de la República d'Irlanda, proclamada en 1916 i aprovada en les eleccions generals de 1918.
En la pràctica, la unió del control stalinista i militarista va funcionar bé en el moviment republicà. Es va ordenar als voluntaris de l'IRA entrar en les organitzacions de masses, votar pels individus nominats i portar a terme lleialment el que dictés la direcció. Aquells que dissentien eren etiquetats de catòlics de dretes o trotskistes sabotejadors.
Tomas MacGiolla, anteriorment en l'ala de dretes i president del Sinn Fein, va abraçar incondicionalment la nova direcció. Aquests girs d'orientació ideològica són característics del corrent dominant del republicanisme.
"El Sinn Fein va començar com una organització petit burgesa de dretes. En els anys trenta, el moviment era socialista de nom. En els quaranta era corporativista i professional. En els anys seixanta de nou s’inclinà cap al socialisme i en els setanta va tornar al corporativisme, fins que en 1982 una vegada més es va convertir en socialista. Malgrat de tots aquests canvis en la perspectiva social, la seva naturalesa com a ala militant del nacionalisme irlandès va romandre inalterable". (Irish Republicanism and Socialism. Pat Walsh. Athol Books. Juny 1944. p. 255).
Durant el conflicte armat, el moviment Provisional va girar diverses vegades de dreta a esquerra, depenent de les circumstàncies del moment. La direcció republicana sabia que adoptant una posició d'esquerres absorbiria l'energia de l'esquerra i recuperaria les seves files, a més d'aconseguir credibilitat internacional entre els moviments revolucionaris en el món. En 1967, a pesar del lent gir cap a una orientació esquerrana, aleshores el moviment republicà es definia sobretot per la seva èmfasi en la lluita armada, el rebuig al parlamentarisme i el menyspreu pels no republicans. Per descomptat, existien excepcions com Seamus Costello, que més tard va fundar el Partit Socialista Republicà Irlandès i va construir una base forta per al republicanisme entre la classe obrera amb una lluita de classes militant en la seva zona, Bray, al sud d'Irlanda.
En 1967, dintre de l'esquerra creixia l'interès pels escrits de James Connolly, el marxista i republicà, dirigent de la Insurrecció de Pasqua de 1916, a més es commemorava el cinquanta aniversari d'aquesta rebel·lió. Fins i tot el Partit laborista, conservador catòlic i servil, va començar a permetre dintre de les seves files el socialisme, va arribar a dir que "els anys setanta seran socialistes". Però també cal aclarir, que el Partit Laborista Irlandès no és un partit de masses de la classe obrera, és més una unió de partits basats en la personalitat dels membres triats en els ajuntaments i comparteixen una perspectiva social conservadora.
En el nord, l'estratègia es va desenvolupar amb una àmplia aliança de comunistes, republicans i liberals per a defensar la lluita pels drets democràtics dintre d'Irlanda del Nord. Això va dur a la fundació del Moviment de Drets Civils (NICRA), que va treure a milers de persones als carrers per a reivindicar els drets democràtics. La seva alternativa era: primer l'etapa democràtica que implicava la lluita per la democràcia en el nord, després el desenvolupament d'aquesta lluita duria al final de la partició i l'establiment d'un govern nacional per a tota la illa. Després, i només després, es plantejaria la qüestió del socialisme. En essència, aquesta posició suposava la defensa d'una Irlanda capitalista i, per descomptat, no feia cap crida als treballadors protestants pro-britànics ni, en realitat, als treballadors i desocupats que havien emigrat des d'ambdues parts de la illa durant totes aquestes dècades a causa de la pobresa i a l'atur existents. Hem de recordar que el denominat "tigre cèltic", així es qualifica el període de creixement econòmic de la República d'Irlanda, no va arribar fins a mitjans dels anys noranta.
Mentre els republicans participaven en la lluita pels drets civils, no necessàriament la controlaven i els republicans més de dretes consideraven les reivindicacions de drets per als ciutadans britànics com un anatema i antirrepublicà. La posició del NICRA era defensar dues etapes clarament separades en la qüestió nacional d'Irlanda. Després, es van trobar amb pèrdues inevitables degut al fet que les seves estretes reivindicacions "democràtiques" ja no podien satisfer l'ànsia general d'una Irlanda unida. Però en aquesta etapa, la direcció del moviment republicà estava molt lligada a la teoria de les etapes i això va permetre que l'ala de dreta republicana aconseguís influència en la seva militància dintre de les zones nacionalistes.
Naturalment, existien altres perspectives. Les idees de Trotsky van començar a circular més àmpliament en els anys seixanta i el moviment estudiantil radicalitzat, Democràcia Popular, estava molt influenciat pel trotskisme. Dels debats d'aquella època sorgirien dues idees claus separades, la primera, que la campanya pels drets civils si no es convertia en una campanya pels drets econòmics, allunyaria a la classe obrera protestant de la lluita pels drets civils, que es convertiria en la pràctica en una lluita exclusiva dels catòlics. Per tant, si els catòlics guanyaven, la classe obrera protestant sentiria amenaçats els seus treballs i habitatges. Aquesta línia argumental, correctament, defensava que a menys que no es defensessin totes les qüestions de classe, era inevitable que la lluita acabés en un enfrontament sectari. Desgraciadament, alguns grups que van adoptar aquesta posició van arribar a qualificar com a sectària la lluita pels drets civils. Mentre que sobre el paper defensaven la lluita pels drets democràtics, mai van fer una campanya seria al·ludint a cada pas al perill de degeneració sectària. No van aconseguir reconèixer que Lenin, com va fer Marx, considerava que l'avantguarda necessitava estar en primera línia del front en totes les manifestacions de descontent de la societat i que això incloïa les reivindicacions democràtiques.
"Un tribú del poble, capaç de reaccionar davant cada manifestació de tirania i opressió, no importa on ocorri aquesta ni a quin estrat o classe de la població afecti; ha de generalitzar totes aquestes manifestacions per a produir una sola imatge de violència policial i explotació capitalista; ha de ser capaç d'aprofitar cada esdeveniment, encara que sigui petit, per a explicar a tots les seves conviccions socialistes i reivindicacions democràtiques, per a explicar a tots i a cadascú el significat històric mundial del proletariat en la lluita per l'existència". (Lenin. Què fer).
Altra visió separada però relacionada, defensava que era necessari vincular la lluita pels drets civils, la lluita de classes i la qüestió de l'imperialisme a Irlanda. Aquesta línia de pensament finalment va aparèixer en el Partit Socialista Republicà Irlandès.
1. L'etapa democràtica
L'etapa democràtica de la lluita va durar des de 1967 fins a aproximadament 1972, i al mateix temps es poden distingir en ella tres períodes separats.
Primera. L'etapa liberal
En aquesta etapa els trets clau del NICRA sota la influència del Partit Comunista influïen en la població, en les direccions del moviment sindical i buscaven ajuda dels parlamentaris laboristes britànics. No obstant això, en un context de gairebé indiferència total per part de la classe dominant unionista, va augmentar la pressió i el NICRA va decidir passar a la segona etapa amb manifestacions als carrers.
Segona. Les protestes als carrers
Tot va canviar, tots els mitjans de comunicació mundial tenien posada la seva vista en la policia (el RUC), com copejava als manifestants, inclosos membres "respectables" de la població nacionalista. Això va galvanitzar no sols a la població estudiantil sinó també a molts dintre de la classe obrera nacionalista, a un nivell no vist abans, va mostrar la rellevància de la fase democràtica de la lluita. Van sortir per centenars, després per milers, als carrers amb una ràbia justificable per anys d'opressió.
La direcció del NICRA va atreure l'atenció de la classe mitjana nacionalista que durant molt temps havia evitat la lluita política. Es va apuntar al bàndol guanyador i va intentar dur la lluita al terreny purament reformista amb manifestacions pacífiques, a pesar de la violència del RUC i dels seus seguidors lleialistes en les zones obreres. En estimular el temor de la classe obrera protestant, la direcció unionista va tenir fàcil la seva política de demanar que la classe obrera unionista tingués prioritat en les ocupacions i l'habitatge. Molts d'ells pot ser que estiguessin en millors condicions que els treballadors catòlics, però també havia uns altres que estaven pitjor. No obstant això, creien que tenien més en comú amb els seus capdavanters capitalistes que amb els treballadors. Així que va començar la lluita política pel control del moviment pels drets civils entre els elements conservadors i el sector més militant, orientat cap als estudiants republicans i els socialistes, d'aquesta manera es va iniciar la tercera i última etapa.
Tercera. La lluita de masses
En aquesta etapa, la consciència política de la classe obrera nacionalista va arribar el seu nivell més elevat a causa de l'enorme pressió de les zones obreres que sofrien xarxades regulars, els gasos lacrimògens i l'Estat utilitzava diàriament la tortura i la brutalitat com a part de la seva arma de fustigació.
La gent va començar a prendre el control de les seves zones i va establir zones lliures fora del control de les forces estatals. Dintre d'aquestes zones lliures es va desenvolupar el debat i discussió política entre els republicans i els socialistes, i es va arribar a un alt nivell teòric. No obstant això, també va haver lluita pel control d'aquestes zones i algunes vegades va esclatar en violència dintre del camp republicà. Van sorgir tensions a causa del fracàs de l'IRA en 1969, que no va ser capaç de defensar les zones nacionalistes quan els RUC/B Especials i les bandes lleialistes van iniciar un pogrom contra els nacionalistes, aquests atacs van dur al major moviment de la població civil des de la Segona Guerra Mundial. A pesar dels pocs voluntaris que van defensar les zones nacionalistes on tots els membres de l'IRA Oficial van seguir lleials a aquesta organització, el format feia poc IRA Provisional va manipular habilidosament els fets per a presentar-se com els defensors de la població nacionalista. Molts treballadors catòlics es van unir a ells i molts també motivats pels desitjos de venjança sectària contra les bandes protestants que atacaven les zones catòliques. Per aquest motiu sorgí una lluita política i militar aferrissada, que va començar quan acabava la lluita de masses, la qual va arribar el seu punt culminant després que les forces britàniques d'ocupació massacressin 14 manifestants civils en Derry, el 30 de gener de 1972 en el conegut com Diumenge Sagnant. L'efecte d'aquests fets va ser l’impuls de l'afiliació a l'IRA-P que semblava més militant enfront de la resta. Els Provisionals van iniciar una campanya de bombes que va deixar moltes baixes civils, cosa va allunyar encara més als protestants del republicanisme i va portar el descens de la lluita de masses.
La campanya guerrillera també va intensificar la reacció lleialista, que va adoptar la forma d'assassinats de catòlics. De totes formes, no hem d'oblidar que qualsevol avanç democràtic per als nacionalistes del nord sempre s'ha trobat amb una violenta reacció lleialista. La forma popular d'expressar-se llavors, com ara, es pot resumir en el que s'escrivia en les parets: Assassinar als Taigs, és a dir, catòlics. Des de 1972 centenars van ser assassinats i les forces de seguretat de l'Estat van donar armes i entrenar parcialment a aquests assassins lleialistes, negant al mateix temps que fossin assassinats sectaris i en el seu lloc els van qualificar de "d’assassinats sense motiu". Era evident que l'Estat britànic donava suport a aquesta campanya d'assassinats, els agents britànics els lliuraven armes, els entrenaven i dirigirien la seva campanya terrorista contra la població nacionalista/catòlica. Encara avui es neguen a reconèixer aquesta col·laboració. Els republicans irlandesos necessitem treure lliçons del "terrorisme" d'Estat britànic.
La lluita armada
En 1974 havien acabat les manifestacions de masses i l'IRA Provisional seguia amb la seva campanya d'atemptats, mentre la població unionista va restar al costat del campanya d'assassinats dirigida pels paramilitars lleialistes sota la influència, direcció i control de les forces de seguretat britàniques i el RUC. Això per la seva banda va dur als republicans pel camí de les accions sectàries i cal admetre que totes les organitzacions republicanes foren per igual culpables d'aquest error.
El nostre propi moviment es va desil·lusionar amb l'alto el foc de l'IRA Oficial i també pel seu gir cap a la política reformista de trencar amb l'IRA, per la qual cosa es va establir l’IRSP i dos mesos més tard l’INLA.
Estàvem ja en aquesta fase de lluita dominada per l’enfrontament armat. Intentaré deixar el més clar possible la meva posició personal. Encara que jo tenia dubtes i vacil·lacions sobre algunes tàctiques utilitzades durant el curs de la lluita tant de l'IRA com de l’INLA, vaig donar suppot a aquesta lluita armada. En la primera fase de la lluita democràtica, jo i molts altres, practicàvem la no violència: manifestacions, etc., tan prompte com vaig arribar als carrers i vaig veure les forces de la reacció, vaig girar cap a la classe obrera. Després de tot va ser Trotsky qui va escriure:
"Trobem violència a tot arreu ... no inventàrem la violència ni el terrorisme... vam néixer al si de la violència capitalista... vivim i morim en el terrorisme imperialista... és el nostre ‘pa quotidià'".
No obstant això, la resistència armada té un temps límit que quan es traspassa la converteix en improductiva. Alguns republicans han elevat la lluita armada com a l'estratègia per a aconseguir els seus objectius. No tenen en compte les condicions existents, l'ambient de les masses ni les forces polítiques, socials i econòmiques en joc. En divorciar la lluita armada de la lluita de masses, eleven la lluita armada a l'única manera de derrotar l'imperialisme, en això el republicanisme irlandès va fracassar. Aparegué l'elitisme. En tots els grups armats apareix aquest tipus d'elitisme: un dels nostres companys, Ta Power, va fer una anàlisi excel·lent d'aquest procés en un document del IRSP que fou l'inici del nostre llarg camí d'allunyament del militarisme i apropament al socialisme.
No sols la població de les zones nacionalistes a poc a poc es va desil·lusionar amb la lluita, ja que es veia reduïda al paper de petits jugadors que sols servien per a ser mobilitzats al senyal d'ordre d'un consell militar, sinó que molts activistes, tant en el terreny polític com militar, també es van desmoralitzar. No va haver un intent de vincular les lluites quotidianes de la població amb una lluita antiimperialista global. En lloc de girar-se cap a la classe obrera organitzada del nord i el sud, el republicanisme provisional es va trobar en un atzucac . Desesperats, van recórrer a les esglésies i les classes dominants de Gran Bretanya i Irlanda perquè els rescatessin del forat on es trobaven.
El procés de reducció progressiva de la lluita armada i arribar a un acord amb l'imperialisme, va costar un temps perllongat; ara està clar que la direcció republicana provisional estava en contacte tant amb els serveis britànics d'intel·ligència com amb el govern britànic, fins i tot quan els voluntaris de l'IRA/INLA agonitzaven a causa de les vagues de fam de 1981. En lloc de buscar el suport de masses que tenien els vaguistes per a convertir-lo en una lluita antiimperialista, el republicanisme va utilitzar l'emoció que provocava la situació per a emprendre passos lents cap al parlamentarisme. Al mateix temps, la lluita armada continuava, però a part d'èxits ocasionals espectaculars en termes militars, aquesta cada vegada es tornava més ineficaç i contraproduent.
La lluita armada no és cap camí romàntic o heroic per a canviar el món. La realitat és diferent i brutal: enviar a un home desarmat que té una gran família, amb una bomba en un camió perquè l’estavelli contra un establiment militar; anar darrere d'un policia i disparar-li al cap; posar una bomba en un restaurant on poden morir nens; muntar-te en un autobús i disparar a aquells que professen una religió que no t'agrada; posar una bomba sota un cotxe sense saber qui serà el conductor
Aquests actes, al mateix temps que tenen conseqüències devastadores sobre les víctimes, també tenen conseqüències sobre els voluntaris que les realitzen. Llargs anys de presó, allunyats dels seus fills i parelles, vides trencades, alcoholisme... per a què? Per a compartir el poder en un Estat del nord amb Ian Paisley com a primer ministre i administrant el domini britànic.
Es pot dir que la violència republicana és la resposta política legítima a la violència estatal. Quan l’INLA va assassinar a un dirigent tory, jo personalment vaig sentir que era un exercici legítim pressionar en les zones nacionalistes assetjades d'Irlanda del Nord. Però quant a la solució a llarg termini dels problemes de la classe obrera, aquest no és el camí perquè "l'Estat capitalista no es basa en els ministres del govern i no desapareix amb ells. Les classes a les que serveix sempre trobaran noves persones, el mecanisme roman intacte i continua funcionant". (Liev Trotsky. Per què els trotskistes s'oposen al terrorisme individual).
Cap socialista, cap marxista ni ser humà que es preocupa pel futur de la humanitat i del planeta on vivim pot permetre's ésser un pacifista. Hi ha moments en què la violència és l'única resposta justificable davant una injustícia. Però també hi ha altres en què s'ha de detenir la resistència armada si aquesta és contraproduent. No podem permetre que la ràbia dicti les nostres accions. Sí, podem insistir amb les víctimes de la violència estatal, podem comprendre la ràbia dels oprimits, podem compartir les frustracions dels desposseïts. Però tenim el deure històric de no doblegar-nos davant les emocions del moment. Tenim el deure, com a militants de la classe obrera, de proporcionar una anàlisi clara de la situació, tenir la comprensió teòrica dels esdeveniments que ocorren i donar una direcció a la nostra classe, tant en la teoria com en els fets.
En 1994, el llavors dirigent del nostre moviment Gino Gallagher, va explicar clarament la postura republicana socialista en un discurs davant uns estudiants:
"Per aquesta raó, davant els altos el foc i l’anomenat procés de pau, el moviment socialista republicà va prendre la decisió conscient de no realitzar cap acció que pogués ser interpretada com un suport a aquest procés. En realitat, vam obrir moltes vies de comunicacions amb altres grups per a què, des del nostre punt de vista, es pogués donar a conèixer el més àmpliament possible la perspectiva socialista del nostre moviment. Però he de dir que, encara que no estàvem preparats per a encoratjar el procés actual ni el volíem, seguíem convençuts i, mai ho vam estar més, de la veritable intenció del govern britànic. Dubtem si després de tot, la bandera onejant i el desplegament de xovinisme que hem vist recentment i que veurem demà (visita del president Clinton a Belfast), la posició de la classe obrera, a part de l'absència de violència política, en essència canviarà. L'atur, els baixos salaris, els guetos en l'habitatge, la deterioració del sistema educatiu, l'extrema situació sanitària i la pobresa, la població dividida per la religió i el verí del prejudici, totes aquestes coses romandran. I seguiran, creiem que no importa quantes reunions hi hagi entre els representants del capitalisme irlandès i l'imperialisme britànic. Major o Bruton no resoldran els problemes fonamentals de la població d'aquestes illes".
Dos anys més tard, Gino va ser assassinat per agents de l'Estat britànic infiltrats en el nostre moviment, però la seva anàlisi, tretze anys després, encara és vàlida. Prenent aquesta anàlisi com a guia del nostre moviment, l’INLA va declarar l'alto en foc en 1998 i avui intentem convèncer a altres republicans que l'únic camí és el socialista.
L'etapa reformista
La direcció provisional va utilitzar la lluita armada durant els anys vuitanta i noranta per a aconseguir concessions del govern britànic, però ara estava preparada per a entrar en l'etapa reformista. L'èxit electoral del Sin Fein després de les vagues de fam de 1981, va convèncer Adams i la direcció del Sin Fein de la creació d'un front ampli nacionalista amb nacionalistes de classe mitjana del nord, i amb la classe dominant del sud, com el millor camí per a avançar en les reivindicacions nacionalistes. Passada la fase radical de principis dels vuitanta, es van oblidar les referències al socialisme i en lloc de les reivindicacions antiimperialistes d'una Irlanda unida, va aparèixer la consigna de la "igualtat".
El moviment republicà provisional es preparava per a aconseguir la igualtat entre els nacionalistes irlandesos dintre de l'Estat britànic. Així va començar les converses Adams Hume amb el govern irlandès i, finalment, les converses que van dur als alto el foc de 1994/1997 , l'Acord de Divendres Sant, l'Acord de Saint Andrews i ara l'Assemblea Nacional d'Irlanda compromesa fermament amb un programa econòmic neoliberal. Per a aconseguir tot això, el moviment provisional, sense armes, va reconèixer la pretensió britànica de governar el nord d'Irlanda, va desmantellar el seu exèrcit i ara estem dirigits per una força policial.
Cal dir amb claredat que no és una victòria per al republicanisme. No és una victòria per al socialisme. La lluita armada republicana ha estat clarament derrotada. Una Irlanda unida està ara més lluny que en 1967. Les divisions entre els treballadors catòlics i protestants mai han estat tan àmplies. Els atacs sectaris violents encara es produeixen, les comunitats obreres estan separades pels anomenats murs de la pau, molts dels quals es van aixecar després del final del conflicte armat.
S'ha institucionalitzat el sectarisme en els sis comtats. Mentre, els especuladors compren propietats i cobren lloguers exorbitants a les famílies obreres que entren en el mercat de la propietat immobiliària; el primer ministre britànic vol reduir el salari mínim en el nord i l'administració local es prepara per a imposar impostos sobre l'aigua i altres taxes; la policia continua desmantellant béns públics i venent-los a la indústria privada.
Tot en un context de creixent inestabilitat econòmica, no solament nacional sinó també internacionalment. L'economia de la resta d'Irlanda ha crescut ràpidament en aquests últims catorze anys però ha començat ja a perdre impuls. La construcció que ajuda al denominat tigre cèltic ara s'enfronta a una crisi, probablement es perdran 35.000 ocupacions en aquest sector durant els pròxims divuit mesos, segons Davy Stockbrokers. Totes les evidències indiquen que hi haurà una recessió econòmica. Aquesta crisi tindrà un impacte major en les famílies obreres, però tindrà poc efecte en els 33.000 milionaris.
"Segons Davy, la construcció d'habitatges començarà a caure a partir d'ara i fins a final d'any, a la fi de 2007 l'atur arribarà al 5 per cent i en 2008 al 6 per cent". (Irish Times. 24/7/07).
Si el republicanisme irlandès no es torna irrellevant llavors nosaltres diem que el socialista tampoc. La lluita armada ha acabat. L'última vegada que vaig fer el recompte hi havia 6 IRA (IRA Provisional, IRA Autèntic, IRA de Continuïtat, Oglaigh na Eireann, IRA Oficial (ORM) i IRA Oficial (WP)) i nombroses organitzacions que pretenien ser republicanes o socialistes. Per descomptat és una situació ridícula i gens útil per a la classe obrera irlandesa. En lloc d'aquest desgavell per als veritables socialistes i republicans, aquells que volen realment canviar la societat irlandesa, necessiten tornar a allò bàsic, al socialisme i marxisme bàsics.
Jo no pretenc que el IRSP sigui el vehicle perfecte per a portar a terme la lluita revolucionària a Irlanda. Està lluny de ser perfecte. Però té una tradició revolucionària, una base ferma en la classe obrera nacionalista, una anàlisi correcta del procés actual a Irlanda, una perspectiva internacionalista i la capacitat d'aprendre dels errors. Han passat vint-i-un anys de l'assassinat de Ta Power; ell va escriure un document en el qual analitzava el nostre moviment: va assenyalar el camí i les seves paraules avui són tan rellevants com llavors. Si cada socialista republicà, dintre o fora, de la nostra pròpia organització seguís el consell de Ta, aleshores tindríem una organització revolucionària creïble amb una influència creixent dintre del moviment de la classe obrera.
"Un partit revolucionari ha de tenir una ideologia revolucionària, una ideologia que ens permeti analitzar el món, la força motriu que governa el món, un pla i una campanya basada en l'anàlisi.
"Una campanya que és consistent, de principis i arriscada en la seva implantació, la màxima com a guia per a l'acció és una ideologia, representa els interessos històrics de la classe obrera, que a través del partit revolucionari, pretén enderrocar l'ordre capitalista i començar la construcció del comunisme".
No obstant això, avui hi ha tasques que són necessàries afrontar ja. Necessitem estar al costat dels treballadors del sector públic, en el nord i en el sud, que sofreixen les retallades dels seus serveis. Necessitem una campanya per a aconseguir un gran augment de l'habitatge social, lluitar contra totes les manifestacions de sectarisme. Necessitem seguir la lluita contra la injustícia de la partició i el sofriment dels presoners polítics allí on estiguin. Necessitem acabar amb "tota manifestació de tirania i opressió, no importa on ni quin estrat de la població afecti".
Han passat quaranta anys des del principi de la lluita pels drets civils, la qüestió nacional segueix sense resoldre i ens enfrontem a una nova situació. L'esquerra a Irlanda és feble, està dividida i plena de sectarisme polític. El republicanisme ha estat derrotat i està terriblement dividit. Està clar que les postures habituals tant de republicans com de socialistes durant més de quaranta anys han fracassat, no han aconseguit avanços significatius dintre del moviment de la classe obrera. Necessitem aprendre les lliçons i recordar les paraules de Ta Power:
"Hem d'estar atents per a no caure en el pantà del sectarisme, la mesquinesa, etc., No hem de participar en vulgars disputes sense escrúpols, prenent posicions que són sectàries, antirevolucionàries, moralment perjudicials, que ajuden a l'enemic i confonen i divideixen a la classe obrera.
"Marx, Lenin, etc, van afrontar tots els temes bàsics d'una manera valenta, infrangible, incansable. Per què nosaltres no? És quelcom inherent a nosaltres? No estem preparats per a aquesta tasca? Manquem del coratge i la maduresa per a fer-ho? Som aficionats o professionals? Hem d'aprendre les lliçons de la Història, conèixer els errors i actuar en conseqüència o si no col·lapsarem. La salvació està en la claredat i el coratge per a dur a terme el canvi!"
Companys, aquesta és l'única sortida per a l'esquerra irlandesa.
