Què serveix i què no en la lluita contra el sionisme i l'imperialisme?
La fulminant caiguda del règim d'Al-Assad a mans de les milícies gihadistes d’HTS, finançades, armades i secundades per Turquia i els EUA, ha sacsejat el tauler d'Orient Mitjà i descarregat un dur cop sobre l'Iran, Rússia i la Xina. La possibilitat que aquest país clau, dessagnat per una guerra civil afavorida des d'Occident, oscil·li finalment cap a l'òrbita d'influència de Washington, Ankara i Tel-Aviv, subratlla el caràcter acarnissat de la batalla per l'hegemonia mundial.[1]
A ningú se li escapa el blanquejament mediàtic que ha tingut lloc a Síria. En una operació de propaganda dissenyada per la CIA i la resta de les agències d'intel·ligència occidentals, i comptant amb el suport actiu dels mitjans de comunicació que hi han posat al seu servei a tots els seus ardits per a la manipulació, les antigues milícies fonamentalistes escindides d'Al-Qaeda, i que fins fa molt poc estaven incloses en la llista d'organitzacions terroristes dels EUA i la UE, han passat a ser lloades com a forces “insurgents” que han alliberat Síria d'una dictadura feroç, i ara es disposen a emprendre el camí de la normalització política.
D'aquesta manera el líder de l’HTS, Abu Mohammed al-Julani, ha canviat la seva estètica integrista per a reciclar-se en una espècie de guerriller de la llibertat, que llueix vestits occidentals sense el menor problema, i concedeix entrevistes a la CNN, la BBC i tota mena d'agències de confiança en les quals proposa un full de ruta de moderació i cerca de consensos: des de la convocatòria d'una “Assemblea Constituent” i la redacció d'una nova constitució, fins a la formació d'un exèrcit que respecti la diversitat religiosa del país i on totes les minories nacionals estiguin representades.
Un conte de fades per a consum de l'opinió pública internacional amb la finalitat de mantenir allunyada la mirada del que realment succeeix entre bastidors: el repartiment territorial del país en diferents zones d'influència sota el control dels EUA, de Turquia, i també d'Israel, la potència sionista i colonialista que ha realitzat centenars d'operacions militars per a destruir el 80% de les capacitats militars sirianes, consolidar la seva ocupació il·legal dels estratègics Alts del Golan i assegurar-se el domini d'una franja de territori dins de les fronteres sirianes.
En definitiva, es tracta d'un desenllaç profundament reaccionari que res té a veure ni amb la Primavera Àrab ni amb qualsevol indici de revolució. És absolutament demencial que s'intenti considerar que els esdeveniments actuals tinguin alguna cosa de progressista, per molt que condemnem la dictadura sagnant d'Al-Assad i el seu règim totalitari. Pensar que l'avanç dels EUA, Israel o Turquia és una cosa que hàgim de celebrar no té el més mínim sentit. És una completa abominació des del punt de vista del comunisme revolucionari.
El gran joc imperialista a l’Orient Mitjà
Òbviament, també hi ha sectors a l'esquerra provinents del naufragi de l'estalinisme, que no fan més que lamentar la caiguda d'Al-Assad i cuidar-se molt d'intentar aprofundir en les causes del col·lapse del seu règim i el paper que els seus aliats i patrocinadors internacionals han jugat. O millor dit, que no han jugat, perquè és més que evident que ni des de Moscou, ni des de Pequín, s'ha mogut un sol dit per a mantenir-lo en el poder. I això ens porta a realitzar altres consideracions de fons, sense les quals és molt difícil entendre què ha succeït.
La caiguda del règim sirià ha posat en evidència, de manera molt rellevant, que el paper de potències com la Xina, Rússia o l'Iran no és ajudar als pobles al seu alliberament. Per contra, el corc del règim sirià i la seva caiguda han estat contemplades com un mal inevitable. Un col·lapse que tira per terra el discurs d'una part de l'esquerra estalinista, i d'algun grupuscle que es diu marxista, sobre l'anomenat “Eix de la resistència”, al qual caracteritzen com a antiimperialista i fins i tot revolucionari, i al qual donen suport acríticament, perquè, en aquest context geopolític diuen, representa una alternativa per a vèncer el sionisme i l'imperialisme estatunidenc.
Els intents d'embellir els interessos imperialistes del capitalisme d'Estat xinès i rus han sofert un dur contratemps a Síria, així com la demagògia dels mul·làs de Teheran també s'ha vist molt compromesa.
Darrere de la burgesia russa i xinesa, dels grans monopolis que determinen les relacions de producció de tots dos països, dels privilegis d'una casta burocràtica, política i militar, que controla amb mà de ferro l'aparell de l'Estat a Moscou i Pequín, no hi ha el menor indici d'estendre ni de propiciar la revolució socialista internacional. Només hi ha interessos econòmics i geoestratègics pel domini de les matèries primeres essencials, la tecnologia, els mercats emergents de l'agroalimentació, la mineria, el cotxe elèctric i molts altres més, i, per descomptat, el sector financer, les rutes comercials i les cadenes globals de producció i subministraments.
És a dir, en les decisions de totes dues potències només existeix el càlcul fred en funció d'objectius econòmics i polítics. I tenint en compte els acreditats crims de l'imperialisme estatunidenc, la seva determinació a l'hora d'envair països i reduir-los a cendres, de donar suport a cops militars i dictadures sagnants, de saquejar continents sencers i esclavitzar-los econòmicament, o de teixir una aliança criminal amb l'ens sionista per a perpetrar un genocidi sense parangó contra el poble palestí… el recurs a la retòrica antiimperialista és també una arma política que tant Putin com Xi Jinping saben utilitzar a fons i de la qual en treuen un profit evident.
Quan contemplem el martiri del poble palestí, l'heroïcitat indiscutible dels milicians palestins i libanesos, molts d'ells en les files de Hamàs o Hesbol·là, quan entenem que el legítim dret a l'autodefensa armada enfront de l'ocupant sionista és indiscutible, es fa encara més necessari mirar la realitat de cara si volem treure les conclusions adequades.
Fa un any, quan es va desfermar el genocidi a Gaza, ningú hauria pogut imaginar que el govern de Netanyahu podria arribar tan lluny. Avui assistim a un holocaust amb més de 50.000 assassinats, la majoria nens i nenes, dones i gent gran, xifra que entre víctimes directes i indirectes s'elevaria a 200.000 segons la revista The Lancet. Per si no n'hi hagués prou, els neonazis supremacistes que piloten el govern de Tel-Aviv, després de reduir a enderrocs el 80% dels habitatges, la gairebé totalitat de les infraestructures hospitalàries, destruir el subministrament d'aigua i qualsevol servei públic digne de tal nom, han imposat l'embargament total d'ajuda humanitària per a generar una fam devastadora.
En les setmanes que ha durat la seva intervenció militar al Líban han sembrat el terror causant 5.000 morts i 20.000 ferits, destruint milers de cases i provocat el desplaçament intern d'un milió de persones, al mateix temps que han colpejat durament Hesbol·là escapçant la seva direcció i atemptant covardament contra centenars dels seus combatents.
Però aquesta barbàrie no és fruit de la bogeria de Netanyahu i els seus socis nazisionistes, com alguns afirmen de manera simplista, sinó part d'una estratègia en la qual l'imperialisme nord-americà ha realitzat un paper decisiu. La lluita contra la seva pròpia decadència i per continuar mantenint el seu estatus de potència dominant, expliquen el suport criminal de l'Administració Biden a aquest genocidi. I amb Trump les perspectives continuen sent les mateixes. Res del que ha succeït a Gaza, Cisjordània o el Líban hagués estat possible sense el ferm suport de la Casa Blanca.
I malgrat aquesta destrucció, de la retransmissió d'un genocidi en viu i en directe, el poble palestí i el poble libanès han estat abandonats a la seva sort.
En primer lloc, pels corruptes governs àrabs d'Egipte, Jordània i les monarquies absolutes del Golf. També per la Turquia d'Erdogan, lloada per alguns des de l'esquerra com a defensor del poble palestí per les seves declaracions contra Netanyahu i l'Estat sionista, però que ara ha fet un paper decisiu de connivència amb els EUA i Israel per a donar la puntada al règim sirià i massacrar el poble kurd.
En segon lloc, ni la Xina, ni Rússia, ni la dictadura dels mul·làs a l'Iran, més enllà de proclames o discursos de cara a la galeria, han adoptat mesures decisives, en els fets, per a frenar la massacre a Gaza o contenir els supremacistes nazisionistes.
En aquests mesos d'agressió sense precedents contra el poble palestí, les forces integrants de l'anomenat “Eix de la resistència” —llevat dels huthis al Iemen— han mantingut una sorprenent contenció sobre el terreny fins i tot quan sofrien dures agressions per part d'Israel. Cap crida a la mobilització popular per a enderrocar els règims reaccionaris del món àrab. Cap intent seriós de basar-se en la lluita de classes per a modificar la correlació de forces. Cap boicot econòmic contra Israel des d'aquestes suposades potències “antiimperialistes”, cap ruptura de relacions diplomàtiques amb Tel-Aviv, cap mesura per a cessar l'intercanvi comercial.
Què hi ha darrere d'aquesta política tan calculada? Les raons són múltiples, algunes d'elles de caràcter intern, però la primera i més rellevant, és el gran joc entre les grans potències imperialistes, entre els EUA i la Xina, en una zona tan decisiva com l’Orient Mitjà, on s'acumulen les majors reserves mundials de petroli i gas.
Tal com Lenin va desenvolupar en el seu brillant text sobre l'imperialisme, les grans potències es reparteixen el món en una lluita a mort mitjançant la violència i la força, la màxima expressió de la qual és la guerra. No és l'interès dels pobles i les seves necessitats, ni la democràcia o els drets humans el que mou la seva acció, sinó el control dels recursos naturals, el comerç i les zones d'importància geoestratègica, sense importar les conseqüències que pugui implicar per a la classe obrera i els pobles oprimits.
La Xina i Rússia mantenen les seves relacions amb l'Estat sionista
És evident que els règims capitalistes de la Xina i Rússia no tenen l'historial de crims contra la humanitat que acumula l'imperialisme occidental, però la barbàrie desfermada contra el poble palestí sí que ha posat en evidència que el seu paper com a potències en què els oprimits poden confiar és absolutament qüestionable.
Tots els seus discursos i propaganda contra l'agressió sionista, i sobre l'actitud còmplice dels EUA i l'imperialisme occidental, s'han quedat en això, en meres paraules que han estat desmentides en la pràctica. La sang vessada a Gaza no els ha impedit mantenir les seves relacions militars, diplomàtiques i econòmiques amb el govern supremacista de Tel-Aviv.
El cas de la Xina és paradigmàtic, en tractar-se del segon soci comercial de l'Estat sionista. Les relacions de Xi Jinping amb el govern de Netanyahu no han deixat d'aprofundir-se. El comerç bilateral s'ha incrementat un 57% entre el 2019 i 2022, arribant a la xifra rècord de 24.500 milions de dòlars, i convertint-se ja en 2021 en el seu primer soci comercial des del punt de vista de les importacions.[2]
Amb una influència tan significativa en l'economia israeliana, Xi Jinping i el seu govern podien haver fet molt més que donar discursos, votar resolucions a l'ONU o aparèixer com a mediador en el conflicte. Però són governants d'una potència imperialista i la seva única preocupació és garantir els interessos de la seva pròpia burgesia.
I així ho han fet: la participació d'empreses xineses en l'estratègic port de Haifa, el lideratge xinès en l'expansió del port d’Ashdod, la construcció del tren lleuger a Tel-Aviv, així com la col·laboració en nombrosos projectes tecnològics, especialment en un sector tan decisiu com el de la vigilància, control i ciberespionatge[3], estan per sobre de la causa palestina. I en el cas de Rússia, malgrat unes relacions econòmiques molt més modestes, ocorre en essència el mateix.
La Xina i Rússia estan patrocinant nombroses reunions de les diferents faccions palestines de cara a preparar el terreny per a un acord a Gaza amb l'ens sionista. L'última es va celebrar a Pequín. Es pactà agrupar totes les organitzacions, inclosa Hamàs, sota el paraigua de l'Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), és a dir, de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), amb la finalitat de propiciar un govern d'aquesta última a la Franja de Gaza en el qual Hamàs ocupi un lloc residual i subaltern. Una estratègia que podria culminar amb el restabliment de relacions diplomàtiques entre l'Aràbia Saudita i Israel.
Però aquesta solució seria un nou avortament que no impediria el control absolut d'Israel dels territoris palestins que ja ocupa militarment. El paper menyspreable de l'ANP a Cisjordània, actuant com a subcontractista polític i policial dels diversos governs sionistes, i la seva subordinació als dictats de Washington en la seva estratègia fraudulenta dels dos Estats, es tornaria a repetir però aquesta vegada en unes condicions de vassallatge encara més punyents. I aquesta és la solució que ofereixen Pequín i Moscou a la causa nacional palestina? Aquest és el seu “internacionalisme” i el seu “paper dirigent” en la lluita contra l'ocupació sionista, el genocidi i l'agressió nord-americana a l’Orient Mitjà?
Tant la burgesia russa com la xinesa estan jugant a la diplomàcia més hipòcrita, proposant que sigui l'ANP la que lideri una pau igual de sagnant i opressiva que la guerra d'extermini que el poble palestí ha sofert. És una proposta per a acceptar una derrota que aquestes potències han afavorit amb la seva inacció política. Exactament igual que quan van secundar i van empènyer l'esquerra palestina i les seves faccions armades, i al conjunt de l'esquerra àrab, a donar suport als Acords d'Oslo i que ha donat com a resultat un complet desastre per al poble palestí.
El col·lapse del règim d'Al-Assad
Dèiem més a dalt que la primera raó de la calculada i continguda política del nucli de l’“Eix de la resistència” respecte de la salvatge agressió sionista, és el gran joc entre les grans potències imperialistes, entre els EUA i la Xina, en una zona geoestratègica tan decisiva com l’Orient Mitjà.
El segon factor que explica aquesta contenció per part dels actors que integren l'“Eix de la resistència” són les seves pròpies febleses i contradiccions internes. El millor exemple d'això ha estat l'ocorregut a Síria, amb un règim podrit que s'ha enfonsat en menys d'una setmana, i que va demostrar mancar de qualsevol mena de suport social.
És evident que tant l'imperialisme nord-americà com el sionisme no han deixat de conspirar contra el règim d’Al-Assad, i que van aprofitar i van alimentar la brutal guerra civil desfermada al país per a tractar d'enderrocar un dels seus principals adversaris. La criminal intervenció de l'imperialisme nord-americà al Pròxim Orient, a l'Iraq, Líbia o la mateixa Síria, i sobretot les seves maniobres per a descarrilar els processos revolucionaris de la Primavera Àrab, han estat una realitat, però no basten per a explicar el complet col·lapse del règim.
Determinats sectors de l'esquerra estalinista han continuat enaltint el règim d'Al-Assad com una continuació de l'anomenat socialisme panaràbic. No obstant, aquesta posició fa molt temps que va deixar de tenir sentit. L'esclat de la Primavera Àrab a Síria, a Egipte, Tunísia o Líbia, no va ser fruit de cap conspiració imperialista, sinó de l'enfonsament de les condicions de vida de la població. Van ser aixecaments revolucionaris contra governs capitalistes autoritaris que aplicaven dures polítiques d'austeritat i privatitzacions, i van estar encapçalats per una avantguarda de treballadors i joves militants.
Bashar al-Assad, que va heretar el règim del seu pare Hafiz al-Assad al més pur estil d'una monarquia absoluta, va accelerar des de la seva arribada al poder les negociacions amb l'FMI i el Banc Mundial de cara a aprofundir les privatitzacions de les empreses nacionalitzades, desmantellar els serveis públics i acabar amb els subsidis que encara existien per a productes bàsics o per a accedir a un habitatge. Unes polítiques obertament neoliberals que van multiplicar la pobresa extrema, que colpejava el 30% de la població, i van incrementar les desigualtats enriquint la cort de familiars, buròcrates i empresaris de l’entorn d'Al-Assad i els seus lucratius negocis amb Occident.
Si bé és cert que en la dècada dels 50 i 60 del segle XX els processos revolucionaris en el món àrab van arrencar importants conquestes a països com Egipte, l'Iraq o Síria, tots ells van ser finalment descarrilats i alguns dels règims resultants van ser influenciats per la burocràcia estalinista de Moscou, la mateixa que a principis dels noranta va protagonitzar el desmantellament de l'URSS i va restablir el capitalisme a Rússia transformant-se en la nova burgesia russa.
Tant Hafiz al-Assad (pare), com Nasser a Egipte anys abans, va arribar al poder en 1970 amb un cop d'estat que va frenar el procés revolucionari que s'havia desenvolupat durant els anys seixanta a Síria, i que havia culminat amb la nacionalització de gran part de l'economia, amb una profunda reforma agrària que va expropiar els terratinents, i amb la declaració del país com a socialista.
Després del cop, Hafiz al-Assad va consolidar un règim bonapartista que, encara que en un primer moment va mantenir algunes de les conquestes revolucionàries com les empreses nacionalitzades, va eliminar ràpidament als sectors d'esquerra tant en el partit Baas com en el Partit Comunista i en els sindicats. Això va implicar distanciar-se del moviment armat palestí, negant qualsevol ajuda a l'OAP durant l'aixecament revolucionari del Setembre Negre a Jordània (1970) o, posteriorment en 1976, atacant militarment els campaments de l'OAP al Líban en connivència amb Israel.
En el pla econòmic va advocar progressivament per l'abandó del socialisme d'Estat, fomentant una economia mixta en defensa de la propietat privada i el restabliment dels llaços amb la burgesia comercial sunnita de Damasc. Una política que va suposar la liberalització progressiva de l'economia siriana, l'impuls definitiu de la qual es va donar a partir del 1985 sota la direcció del tecnòcrata Muhammad al-Imadi com a ministre d'Economia.
Malgrat l'aura revolucionària que alguns intenten atorgar al règim sirià enderrocat, com a la Rússia de Putin o la Xina de Xi, la realitat és que des de fa dècades ens trobem davant d’una dictadura bonapartista que recorre a la repressió contra el seu poble, i la camarilla governant de la qual ha realitzat negocis multimilionaris amb les burgesies àrabs. Res més aliè a qualsevol idea de socialisme.
Fonamentalisme islàmic, capitalisme i socialisme
La resta d'integrants de l'“Eix de la resistència”, tant el règim dels mul·làs, com les organitzacions fonamentalistes Hesbol·là i Hamàs, han manifestat en aquests esdeveniments com de lluny es troben de ser una alternativa revolucionària i antiimperialista conseqüent. Qualsevol idea de presentar-los així és una caricatura que no resisteix una anàlisi seriosa.
Un dels arguments utilitzats per a defensar al règim d'Al-Assad ha estat presentar-lo com una alternativa “laica”. Però aquest enfocament oculta que la Constitució siriana del 1973 consagra la primacia de l'Islam, i que des de fa dècades mantenia una aliança amb el fonamentalisme xiïta encapçalat per la dictadura capitalista dels mul·làs, que ha deixat clar el seu caràcter anticomunista en desenes d'episodis de repressió sagnant contra el moviment obrer, els sindicats, les dones que lluiten pels seus drets i les organitzacions militants de l'esquerra.[4]
I quelcom molt similar podem dir respecte al paper polític de Hesbol·là al Líban. El 2019, davant el col·lapse de l'economia i el sistema bancari, i enfront d'una oligarquia sectària corrupta que no ha deixat de saquejar el país i de la qual forma part la cúpula de Hesbol·là, es va produir un aixecament revolucionari, amb vagues generals, barricades als carrers i enfrontaments tant amb la policia com amb les milícies fonamentalistes.
Aquesta crisi revolucionària del 2019[5] va posar en evidència per a centenars de milers de treballadors i joves libanesos el paper procapitalista de Hesbol·là per a garantir l'estabilitat de l'elit de plutòcrates que domina el país. A això no és aliena la seva dependència dels mul·làs iranians, que mai no han dubtat en emprar-se a fons per a desbaratar qualsevol amenaça revolucionària a l’Orient Mitjà que pogués contagiar-se a la seva població. Sens dubte, la seva pèrdua de prestigi entre les masses libaneses després de l'envestida militar del govern sionista, ha estat un aspecte que ha tingut molt en compte tant l'imperialisme nord-americà com Netanyahu per a colpejar Síria.
L'Iran és una potència regional amb ambicions imperialistes, per descomptat en una escala inferior a altres potències amb major pes que operen a la zona. Però el seu paper en els esdeveniments polítics i militars que han sacsejat l’Iraq, el Líban o els territoris ocupats a Gaza i Cisjordània està fora de dubte. La burgesia iraniana té la seva pròpia agenda econòmica i militar, i no està disposada a ser un espectador passiu mentre altres potències de la seva mateixa entitat, com Turquia, continuen la seva expansió.
L'actitud de Teheran en aquests esdeveniments revela dos fets.
El primer, que la seva dependència econòmica de la Xina s'ha engegantit en els últims anys, i això ha portat a què les seves decisions enfront d'Israel estiguin molt condicionades pels interessos de Pequín. La contenció del govern iranià s'explica pel rebuig frontal de la Xina a una guerra regional que pugui afectar de manera negativa als múltiples llaços i nombrosos acords econòmics que ha signat a la zona, i que podria implicar una recessió global.
I aquesta raó també es complementa amb una altra. La dictadura dels mul·làs no està segura que la seva implicació en una guerra amb Israel no aguditzés el descontentament i la ira popular dins de les seves pròpies fronteres. És molt significatiu que les mobilitzacions propalestines a l'Iran han estat molt més limitades que en altres països de l'entorn. La identificació de Hamàs amb el règim teocràtic no ha estat vista amb simpatia per una secció important de la classe obrera i el jovent, que sofreix una repressió despietada.
Tal com va insistir Lenin en nombrosos escrits, i tal com va ser la pràctica del bolxevisme en els seus anys heroics abans de la degeneració estalinista, pensar que l'alliberament dels pobles oprimits pot venir de la mà d'aliances amb potències imperialistes secundàries, o que estan en pugna amb les potències imperialistes dominants en una determinada fase històrica, és una traïció oberta al socialisme i condueix inevitablement a la derrota.
La història està plena d'exemples de com els imperialistes poden apel·lar als més elevats sentiments dels pobles oprimits per als seus objectius polítics i econòmics. Els pobles balcànics saben molt bé d'això: van ser utilitzats per ambdós bàndols de bandits imperialistes com a peons en el gran joc que va conduir a la Primera Guerra Mundial. L'imperialisme britànic va saber fer el mateix durant la lluita per la independència a l'Índia, provocant una guerra civil sagnant en línies religioses i que va acabar en la participació del país i la formació del Pakistan. I ara el poble kurd està sofrint a Rojava la mateixa amarga experiència després dels pactes militars i polítics dels seus dirigents amb l'imperialisme estatunidenc.
A una escala superior va succeir amb el naixement de l'Estat sionista d'Israel, després de l'experiència terrible de l'holocaust jueu a mans dels nazis. El 1948 la major part de l'esquerra internacional, socialdemòcrates i estalinistes, va estar a favor de la fundació de l'Estat d'Israel amb el patrocini de l'URSS de Stalin. De fet, David Ben-Gurion sempre va reconèixer el paper essencial que van jugar les armes subministrades per l'URSS i Txecoslovàquia en la primera guerra arabo-israeliana en la qual culminà la Nakba.[6] Ara veiem les terribles conseqüències d'aquests errors polítics.
L'únic camí per a escombrar l'opressió sionista i imperialista a l’Orient Mitjà és aixecar una veritable solidaritat internacionalista de classe, defensant un programa socialista que posi en el punt de mira a les corruptes burgesies àrabs, lligades per milers de negocis amb el sionisme, els EUA i la UE, però també a aquestes forces fonamentalistes que utilitzen la retòrica antiimperialista i que en els seus propis països defensen un capitalisme igual de salvatge.
Una alternativa comunista que mai no renunciarà a l'autodefensa armada, però que supeditarà l'acció legítima de les armes a una política revolucionària basada en la mobilització de masses, en les vagues generals, en els comitès d'acció i en la insurrecció, i que uneixi a tots els oprimits per sobre de qualsevol diferència ètnica, nacional o religiosa amb l'objectiu de derrotar i expropiar l'enemic comú: les burgesies locals i els seus amos imperialistes. No serà fàcil, però tot el suposat pragmatisme que ens han venut ha acabat en un riu de sang per als nostres, tant a Palestina com a Síria.
L'opció és clara: cap confiança en l'imperialisme, ni en les potències en decadència amb una reguera de crims a la seva esquena, ni en les que ara disputen la supremacia. Per una política d'independència de classe, pel derrocament de l'Estat sionista supremacista, per acabar amb els règims capitalistes a tota la regió, pel ple alliberament del poble palestí en una Federació Socialista d'Orient Mitjà.
--
Notes
[1] Una primera anàlisi dels esdeveniments a Síria a: La caiguda d'Al-Assad a Síria. Una nova fase en la lluita per l'hegemonia mundial
[2] La intrincada postura de China respecto al conflicto palestino-israelí
[3] China’s ties with Israel are hindering the Palestinian struggle for freedom
[4] El règim iranià ha aixafat sense contemplacions successius aixecaments de treballadors, joves i dones contra la repressió i per condicions de vida dignes enfront de la corrupció i privilegis galopants de l'elit clerical capitalista que domina el país des de fa més de quaranta anys. Les últimes foren el 2022, davant el salvatge assassinat de la jove kurda Mahsa Amini per la Policia de la Moral per portar un "hijab inadequat".
Iran. Els treballadors i el jovent responen a la repressió estenent l'aixecament popular
[5] Revolució al Líban. Les masses posen el Règim contra les cordes
[6] Per a conèixer una anàlisi en profunditat del sorgiment de l'Estat sionista i la qüestió nacional palestina, consultar l'article de la revista Marxismo Hoy El genocidio sionista en Gaza y la cuestión nacional palestina.
