El règim de Bashar Al-Assad s'ha ensorrat en pocs dies com un castell de naips. El rapidíssim avanç del grup integrista HTS (Organització per a l'Alliberament del Llevant) i l'Exèrcit Nacional Sirià (ENS) no només ha evidenciat la podridura del Govern d'Al-Assad i la seva falta de suport social, sinó que sobretot ha posat en evidència la determinació de l'imperialisme estatunidenc, de l'ens sionista israelià i del seu aliat a Ankara, el president turc Recep Tayyip Erdoğan, de respondre amb la màxima contundència a Rússia, l'Iran i, en conseqüència, a la Xina.
El control polític d'Orient Mitjà, una àrea d'importància cabdal en la batalla per l'hegemonia, col·loca la lluita entre els blocs imperialistes en un nou pla. Per començar, la majoria dels observadors polítics més seriosos no oculten la seva sorpresa per aquest moviment fulminant. Tots aquells que veien Rússia i l'Iran com a aliats de la causa dels treballadors i oprimits del món s'han emportat també una bona lliçó. La substitució d'una anàlisi de classe seriosa pel raonament geopolític els ha jugat una mala passada altre cop. La descomposició del règim de Damasc i el fet que els seus patrocinadors l'hagin deixat caure d'aquesta manera, posa moltes coses al seu lloc.
En primer lloc, que Putin, igual que Xi Jinping, tenen la seva pròpia agenda política i econòmica, que per damunt de tot protegeix els interessos de la burgesia i els monopolis imperialistes dels seus respectius països. Que Putin sigui un reaccionari anticomunista gran rus és una cosa de calaix que s’ha emmascarat a la vista de l'agressivitat imperial de Washington. Un cop més, es fa patent que l'oligarquia russa no se situa en la barricada de la lluita pel socialisme, ans al contrari. Igualment, tots aquells que han idealitzat el règim dels mul·làs, que recorre a la demagògia "antiimperialista", però reprimeix amb mà de ferro els treballadors iranians en benefici d'una oligarquia depredadora, s’han de rendir a l'evidència.
En segon lloc, i molt important. Aquest esdeveniment demostra que l'imperialisme estatunidenc no estalviarà esforços per lliurar una batalla aferrissada per mantenir-se com a primera superpotència. L'ordre mundial de Washington, nascut del col·lapse de l'URSS, ha patit duríssims revessos els últims anys. Tant l'auge de la Xina, que ha modificat per complet la correlació de forces mundial, despullant la decadència econòmica i social dels EUA i la UE, com les derrotes militars a l'Iraq, a l'Afganistan i, molt especialment, a Ucraïna, han empès la seva classe dominant a una estratègia molt clara: escampar el caos i la inestabilitat per reafirmar la seva posició i advertir els seus adversaris que no afluixaran la corda.
No és cap casualitat que la presa de Síria per les milícies salafistes, fins fa molt poc qualificades de "terroristes" per Occident, s'hagi produït immediatament després que Israel arribés a una treva amb el Govern libanès. En aquell moment, totes les forces es van activar per a una operació llampec, que tenia al seu favor el debilitament de les milícies de Hezbol·là, durament colpejades pels sionistes, i l'oportunitat per al Govern turc, otanista i fidel aliat en els assumptes essencials de Washington, d'assestar un cop decisiu contra l'Iran i aconseguir una posició d'avantatge a Síria, una zona prioritària per a les seves aspiracions imperialistes regionals i on s' agrupa una part significativa de la resistència kurda.
Tan sols en aquests dies, l'exèrcit israelià ha desencadenat més de 300 operacions militars contra l'arsenal i les defenses terrestres i navals de Síria, fent incursions de més de 15 quilòmetres a la frontera sud. Mentrestant, els seus avions de combat han realitzat centenars d'hores de vol per bombardejar a rampells tots els objectius que ha volgut. El cop assestat per l'imperialisme estatunidenc i els seus aliats a la zona té un destinatari molt clar, i col·loca un signe d'interrogació encara més gran en una àrea ja de per si explosiva.
El Gran Joc a Síria
Els mitjans de comunicació occidentals, fidels propagandistes dels governs de la UE i de l'amo nord-americà, no han dubtat a qualificar els combatents d'HTS com a "insurgents" o "rebels". En realitat, es tracta de forces gihadistes provinents d'Isis i Al-Nusra, branca d'Al-Qaeda a Síria, feixistes integristes amb les mans tacades de sang que han pretès durant anys establir una dictadura fonamentalista basada en la sharia.
En aquests dies de combats han desfermat el terror contra la població xiïta, atacat a les comunitats cristianes i, evidentment, imposat la seva moral de capellans rabiosos contra les dones. Bé, doncs aquesta gossada de doctrinaris, que és presentada ara com a llibertadors, era qualificada fa poc temps pels seus mentors occidentals com a organitzacions terroristes. Així són els imperialistes d'aquesta part del món: si serveixen als seus interessos, es transformen ràpidament de salvatges terroristes en amants de la democràcia liberal!
El cinisme occidental no té límits. Els mateixos que financen i armen fins a les dents els supremacistes sionistes neonazis, que han perpetrat un genocidi atroç contra el poble palestí, van ser els que van crear Osama Bin Laden i els Talibans a l'Afganistan per lluitar contra els soviètics, i recorren a Síria a aquestes milícies per assegurar els seus objectius. No podem oblidar aquesta veritat.
És molt important subratllar que res del que està passant a Síria suposa una continuïtat de l'anomenada Primera Àrab, aquella formidable crisi revolucionària que el 2011 va posar contra les cordes les dictadures del món àrab, amb aixecaments populars país rere país en què la classe obrera i el jovent van ocupar un paper d'avantguarda.
Aquella onada revolucionària va derrocar dictadors i va col·locar l'imperialisme occidental, l'FMI i les burgesies àrabs en una situació absolutament crítica. Malauradament, aquesta revolució va mancar d'una direcció comunista i internacionalista a l'altura del desafiament que plantejava, i va poder ser descarrilada i aixafada a sang i foc per l'imperialisme nord-americà i les oligarquies locals que, recolzant-se novament en les forces integristes i les d'Israel, van provocar el caos i la fragmentació de Líbia, una guerra reaccionària brutalment destructiva a Síria, o juntes militars i dictadures com en els casos d'Egipte i Tunísia.
El règim d'Al-Assad no té res a veure amb el socialisme com alguns pretenien. Realment Rússia va sostenir la camarilla d'Assad perquè Síria ha estat una base tradicional, i fonamental, per als seus interessos a Orient Mitjà, però l'han deixat caure quan han sigut conscients de la impossibilitat de contenir l'envestida militar dels agents de Washington i Israel en el moment que els seus esforços estan centrats a consolidar els seus guanys territorials a Ucraïna. Ara negocien a contrarellotge amb les noves faccions que dominen el país, inclosos els integristes d'HTS, de cara a conservar les seves bases militars i aconseguir que els seus interessos no es vegin completament afectats. Però no és fàcil preveure el que passarà i si ho aconseguiran.
Una cosa ha quedat clara. L'anomenat "eix de la resistència", que alguns a l'esquerra van glorificar com una alternativa revolucionària a l'imperialisme occidental, ha demostrat la seva impotència per frenar el genocidi sionista a Gaza, per impedir la intervenció israeliana al Líban i el debilitament militar de Hezbol·là, o per sostenir un Govern clau per a ells com el sirià.
Potser el fet que la Xina i Rússia continuïn mantenint relacions diplomàtiques i comercials amb Israel, i no hagin realitzat cap moviment significatiu per imposar embargaments econòmics o de subministrament de petroli a l'ens sionista de Tel Aviv, o realitzat una crida enèrgica als pobles àrabs perquè s'aixequin contra els seus Governs i les seves oligarquies, és un senyal bastant clar que els seus interessos no són els de l'emancipació i l'alliberament nacional i social, sinó els que marca l'agenda dels seus interessos econòmics i geoestratègics. En definitiva, els seus objectius com a potències imperialistes no passen per estimular la lluita de classes ni enllestir la revolució.
Òbviament la penetració de la Xina en el que anys enrere havia estat un espai ple d'aliats segurs per a Washington està darrere d'aquests moviments. La "reconciliació" patrocinada per Beijing entre l’Aràbia Saudita i l'Iran va suposar una duríssima patacada. Riad no només va ser durant el segle XX l'aliat decisiu d'EUA al món àrab, sinó que es va convertir en una peça fonamental del seu ordre econòmic americà amb la instauració del "petrodòlar".
El fet que la monarquia es rebel·li contra Washington a l'OPEP i segueixi l'estela de Rússia, o que s'hagi transformat en un soci estratègic de la Xina signant acords històrics per subministrar petroli a Beijing i que aquest intercanvi comercial es pagui en iuans, és un gripau gens fàcil de tragar.
Tot això, col·locat en un context de derrotes militars d'EUA a l'Iraq, que únicament va servir per reforçar el règim dels Ayatolás generant serioses complicacions a les monarquies del Golf, i especialment, la fugida desordenada i amb la cua entre cames de les tropes nord-americanes de Kabul, van posar en evidència la debilitat de l'imperialisme nord-americà i la seva falta de fiabilitat com a potència.
De fet, el 2023 l’Aràbia Saudita va fomentar el retorn de Síria a la Lliga Àrab, i cinc anys abans Emirats Àrabs Units (EAU) restablia les seves relacions amb el règim d'Al-Assad. Aquell que havia estat enemic acèrrim de les monarquies del Golf, que van intervenir en la guerra civil siriana armant i donant suport a les faccions integristes que se li oposaven, tornava a ser acollit davant les perspectives dels nous i bons negocis que s'estaven ordint amb la Xina.
La millor defensa és un bon atac
La pèrdua accelerada d'influència dels EUA a Orient Mitjà, agreujada pel desastre a què fa front a Ucraïna, després d'invertir centenars de milers de milions de dòlars, és la que va motivar la decisió de l'imperialisme nord-americà de permetre l'operació de Hamàs del 7 d'octubre. Una incursió que, tal com ha desvetllat The New York Times i mitjans de comunicació israelians, coneixien al detall els serveis secrets sionistes i la CIA, però que va permetre a Netanyahu llançar el seu atroç genocidi a Gaza i justificar-ho amb aquesta falòrnia del suposat "dret a l'autodefensa" d'una potència colonial que porta ocupant els territoris palestins i cometent tota mena de crims des de fa dècades.
La deriva militarista d'EUA i de Tel Aviv no cal explicar-la de nou. Tot el que fan Netanyahu i els seus aliats supremacistes al Govern israelià seria impossible sense el vistiplau de l'Administració nord-americana, com ha quedat de manifest. Washington té tacades les mans de sang del poble palestí, i res del que passa a Síria es pot explicar sense el seu concurs. L'oportunitat que s'ha presentat per a l'imperialisme estatunidenc l'han aprofitat a fons. I en aquesta dinàmica, les forces sionistes que atien la neteja ètnica i el "Gran Israel" se senten confiades i decidides.
Tot i que s'estan cuidant molt de provocar una guerra oberta amb l'Iran, que suposaria un desastre per a l'economia mundial, sí que han dissenyat una estratègia per colpejar tots els seus punts de suport. I fins al moment, cal dir-ho, han tingut èxit. Primer Hamàs, després Hezbol·là, i ara el règim sirià.
Tant EUA com Israel es van implicar a fons en la guerra civil siriana donant suport a diverses faccions, inclosos els integristes d'ISIS. Com l'ex-diplomàtic escocès Craig Murray assenyala en el seu recent article La fi del pluralisme a l’Orient Mitjà: "Fa gairebé una dècada hi va haver un testimoni obert al Congrés d'EUA que, fins aquell moment, s'havien gastat més de 500 milions de dòlars en assistència a les forces rebels sirianes, i els israelians han estat proporcionant obertament serveis mèdics i d'un altre tipus als gihadistes i un suport aeri eficaç." [1]
L'altre puntal d'aquesta intervenció ha estat Turquia, aliat històric d'EUA i membre de l'OTAN, que ha finançat i armat els integristes d'HTS i altres faccions durant anys, administrant a la pràctica les regions del nord de Síria on aquests grups mantenien el control. És evident que Turquia no s'ha embarcat en una operació d'aquesta envergadura sense dissenyar-la al detall amb els EUA. Per no esmentar que les relacions comercials d'Ankara amb Tel Aviv s'han reforçat malgrat el genocidi sionista a Gaza i de la demagògia desplegada per Erdogan.
Turquia ha refermat el seu protagonisme com a potència regional en ascens. Alhora que maniobra en l'escena internacional en funció dels seus interessos immediats, per exemple facilitant a Putin canals per evadir les sancions occidentals, una cosa que permet a Ankara dinamitzar la seva economia en un moment de dificultats, s'ha mantingut dins de l'OTAN i no ha trencat els seus vincles històrics amb l'imperialisme estatunidenc.
Erdogan, que afronta un descontentament intern creixent i va aconseguir uns molt mals resultats en les últimes eleccions municipals, en què el Partit Republicà del Poble (CHP) va obtenir una victòria sonada sobre l'AKP del president turc, ha vist l'ocasió de desviar l'atenció dels seus problemes domèstics i aconseguir dos objectius que anhela des de fa temps: expulsar els quatre milions de refugiats sirians del seu territori, i colpejar militarment les comunitats kurdes a Síria i, per tant, el PKK a Turquia. Tot això embolicat del nacionalisme turc més menyspreable.
És evident també que el derrocament d'Al-Assad constitueix una peça de primer ordre en la negociació que s'obrirà, més d'hora que tard, per posar fi a la guerra d'Ucraïna. Tot i que Trump proclami demagògicament que aquesta "no és la lluita d'EUA", Síria és una peça clau no només pels seus recursos naturals o la seva posició estratègica, sinó perquè era un aliat de primer ordre per a Rússia i proporcionava importants infraestructures militars per a les seves intervencions a l'Àfrica.
Tampoc és casualitat que, després d'aquest cop, Trump hagi demanat tant a Moscou com a Beijing un alto al foc a Ucraïna. Les condicions de l'imperialisme nord-americà per a aquesta negociació, tot i que continuen sent molt difícils, han millorat una mica després d'aquests esdeveniments.
Aquest avenç polític de l'imperialisme estatunidenc i els seus aliats tindrà conseqüències, tot i que òbviament pensar que la situació es pot estabilitzar aviat, o que tot anirà rodat és una utopia. De moment els integristes sirians estan patint una transformació d'imatge rellevant, per fer-los passar davant l'opinió pública mundial com a "gent moderada", que és capaç de guiar el país cap a una nova etapa de pau. Però en realitat el que s'està ordint és el repartiment territorial de Síria i el seu saqueig per part de les potències que han propiciat aquest canvi.
Davant la guerra i el caos, lluitar per la Federació Socialista d'Orient Mitjà!
La batalla que es lliura a l’Orient Mitjà, que en poc més d'un any s'ha saldat amb un brutal genocidi contra el poble palestí i la caiguda d'un aliat fonamental de Rússia, l'Iran i la Xina, mostra el caràcter ferotge de la lluita per l'hegemonia mundial.
EUA ha aconseguit donar un cop significatiu i mostra que el camí de Beijing fins al cim no serà de roses. La Xina ha pretès basar-se en el seu poder econòmic per establir una nova correlació de forces a l’Orient Mitjà, però EUA no permetrà que aquesta penetració sigui "tranquil·la". Washington batallarà fèrriament i, com veiem, no dubtaran a sembrar la destrucció a la regió.
En aquesta estratègia del caos, el paper d'Israel és crucial.
Bloomberg, la companyia estatunidenca dedicada a l'assessoria financera, a través del think tank American Enterprise Institute (AEI), publicava un balanç dels esdeveniments a Síria bastant explícit: "Per això Israel és un aliat tan vital per als EUA: perquè les seves victòries són derrotes crítiques per als enemics dels EUA".
El govern nazi-sionista de Netanyahu surt reforçat de la caiguda d'Al-Assad, cosa que evidentment és una terrible notícia per al poble palestí i libanès. Després d'això, Israel no s'aturarà aquí. El somni del "Gran Israel", aquesta aspiració supremacista dels fanàtics sionistes, està en clara sintonia amb els interessos estratègics nord-americans a l’Orient Mitjà.
Al-Assad ha caigut, però per a Israel mantenir la iniciativa és la millor garantia de lidiar amb la inevitable incertesa que s'obre en el curt termini i aprofitar la debilitat dels seus enemics per avançar en els seus objectius. La nova zona que Netanyahu controla als Alts del Golan és rica en aigua i recursos minerals.
Des de l'inici del genocidi a Gaza, Israel ha donat cops molt seriosos que han debilitat les capacitats militars de Hamàs i de Hezbol·là. Tot i que és cert que Israel va trobar dificultats per avançar al Líban i va patir moltes més baixes que a Gaza, cosa que es va reflectir en la resistència d'un major nombre de reservistes a enrolar-se a les FDI, els successos a Síria debiliten més Hezbol·là. La treva assolida és precària i podria trencar-se en qualsevol moment.
Dit això, el panorama a l’Orient Mitjà continua sent molt complicat per a Washington. Abans tenien sòlids aliats, tombaven governs i posaven els seus titelles. Però una tal cosa, en l'actual conjuntura mundial, amb una correlació de forces entre les potències que ha patit profunds canvis, es fa molt difícil. L'imperialisme occidental està perdent molta influència a l’Amèrica Llatina, l’Àfrica, l’Àsia... Estabilitzar la situació no serà gens fàcil.
Les diferents faccions sirianes responen a interessos molt diversos i contradictoris, i l'imperialisme estatunidenc no té aliats tan lleials i forts entre elles com per assegurar els seus interessos a llarg termini. Ara mateix no s'aprecia un recanvi clar per al règim d'Al-Assad, i Síria podria veure's sacsejada en una nova espiral de violència sectària i lluita pel poder entre les diferents milícies, en què Erdogan farà el possible per influir. No podem oblidar que es tracta d'un país devastat per la guerra, amb milions de refugiats, una crisi humanitària lacerant, i l'economia i importants infraestructures destruïdes.
Malgrat aquesta victòria a Síria, els EUA estan recol·lectant derrotes importants per tot el globus, com el recent cop d'Estat fallit a Corea del Sud, o la dinàmica general de la guerra a Ucraïna. Igual que Biden va haver de gestionar el desastre de l'Afganistan, Trump es veurà obligat a quelcom semblant a Ucraïna. Tot i que el nou president parla constantment de centrar-se dins de les seves fronteres per colpejar sense miraments l'enemic interior, les necessitats de la classe dominant nord-americana l'impulsaran una política exterior agressiva.
Vivim una època d'agudització de la lluita interimperialista. Tots els principals conflictes bèl·lics i polítics del món estan relacionats. El nou repartiment del món i l'establiment d'un nou ordre mundial només es poden donar a través de la guerra i la violència més despietada, inclosa la basada en armament nuclear. La Xina sap que els seus greixos econòmics no són suficients per erigir-se com a superpotència mundial indiscutible, i per això en deu anys ha augmentat la seva despesa militar un 60%. Tot i que encara lluny dels EUA, la tendència és clara.
L’Orient Mitjà és un laboratori de proves que concentra l'agressivitat de l'enfrontament entre les grans potències mundials i regionals, amb aliances canviants i un fràgil equilibri.
El capitalisme, en la seva actual fase senil imperialista, empeny els pobles d'Orient Mitjà a la barbàrie més profunda. No hi ha sortida sota l'ordre capitalista i imperialista. Per això mateix l'emancipació dels pobles oprimits per la bota militarista d'Occident, i per les burgesies àrabs corruptes i servils, no pot venir de la mà d'altres potències que, tot i que sense un llegat de matances terribles, només serveixen als interessos econòmics i polítics que marquen els seus monopolis i oligarquies capitalistes.
L'exemple de les formacions kurdes a Síria és clar. La idea que aliant-se amb EUA podrien sacsejar-se el jou opressor del règim d'Al-Assad i resistir l'ofensiva turca, s'ha demostrat la més fal·laç de les quimeres. No, aquest no és el camí.
El poble palestí, el libanès, les masses sirianes i de tot l’Orient Mitjà necessiten un nou lideratge, una nova bandera. La protecció del règim reaccionari dels mul·làs, dels capitalistes de Moscou o Beijing, no és la solució, sinó part del problema. Cal tornar a aixecar novament el programa del socialisme internacionalista, netejant-lo de les deformacions que ha patit aquestes dècades, trencant amb la col·laboració de classes que ha practicat l'esquerra àrab, reconeixent el fracàs de l'estratègia de subordinar-se a les fraccions integristes amb l'argument que elles tenen les armes.
Les masses de l’Orient Mitjà han demostrat el seu enorme compromís amb la causa palestina, la seva valentia i la seva heroïcitat en la lluita contra el sionisme, empunyant les armes i fent tots els sacrificis necessaris. Però cal una política correcta per vèncer, i aquesta política és la de la revolució socialista, la de la lluita de masses, la del derrocament de l'ens sionista i dels governs àrabs còmplices de l'imperialisme. La Federació Socialista d'Orient Mitjà ha de ser l'objectiu d'aquesta lluita titànica, perquè és l'única sortida per acabar amb aquesta orgia de destrucció i patiment.
Notes:
