La lluita del poble kurd en un moment decisiu
Síria és l'escenari d'un nou exemple d'aquest comportament escandalós i manipulador al qual ens tenen acostumats els mitjans informatius occidentals.
Els terroristes que enarboraven les banderes del gihadisme s'han convertit, de la nit al dia, en honorables “rebels” amants de la “democràcia liberal” que vesteixen com el teu afable veí i propaguen en to suau, tal com els han indicat els seus mentors de la CIA, la idea que poden construir un oasi de tolerància i respecte dels drets humans.
Una farsa nauseabunda, perquè és impossible ocultar que aquests titelles de Washington, Ankara i Tel Aviv són feixistes integristes procedents de l’ISIS i Al-Nusra (branca siriana d'Al-Qaeda), i porten anys perpetrant matances per a imposar una dictadura fonamentalista, sotmetent les dones a una opressió brutal a les regions que controlen, i desfermant el terror sistemàtic contra la població xiïta i les comunitats cristianes i alauites.
Tan sols han passat unes setmanes perquè sigui evident el repartiment territorial que s'està negociant a tres bandes (els EUA, Israel i Turquia) amb el consegüent cop que han sofert els seus adversaris (l'Iran, Rússia i la Xina). Però a més existeix una altra operació en marxa i que suscita enormes temors després de veure les massacres genocides del sionisme a Gaza, Cisjordània i al Líban.
Ens referim al futur de la lluita heroica del poble kurd i a la supervivència de l'enclavament de Rojava, un dels objectius de guerra més preuats del règim bonapartista i reaccionari d'Erdogan. Després de resistir una dècada aconseguint triomfs militars importants contra els gihadistes, les organitzacions kurdes de Rojava i el Partit dels Treballadors Kurds (PKK), que és la seva font d'inspiració política, es troben en un moment històric de gran transcendència. I no és gens clar com es resoldrà el desafiament.
Amb aquesta declaració volem presentar un balanç general del moment i traçar les possibles perspectives tenint en compte la complexitat de l'escenari i les enormes contradiccions que s'han anat entreteixint.
El Gran Joc imperialista a Síria
Després de la presa d'Alep per Hayat Tahrir al-Shar (HTS), l'Exèrcit Nacional Sirià (ENS) teledirigit des d'Ankara anunciava l'Operació Alba de la Llibertat, ocupant militarment les ciutats kurdes de Tell Rifaat i Manbij a més d'altres poblacions pròximes. Aquesta operació no oculta la seva pretensió de portar fins al final les ofensives del 2018 i 2019, quan l'aviació i tropes turques, al costat dels seus peons sirians, van causar milers de morts i el desplaçament de més de 200.000 civils a Afrin i altres regions kurdes.[1] En aquella ocasió Erdogan ja va comptar amb l'autorització del govern estatunidenc de Donald Trump per cometre la massacre.
Però l'ofensiva sobre Tell Rifaat i Manbij forma part d'un pla polític i militar d'un abast molt major: liquidar l'Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (AANES), més coneguda com a Rojava, un enclavament en el qual viuen més de dos milions de persones, majoritàriament kurdes però també minories àrabs, turcmanes, iazidites, armènies i d'altres nacionalitats.
Erdogan ha deixat clar el que espera: “No creiem que, a curt termini, cap potència continuï col·laborant amb organitzacions terroristes. Els líders d'organitzacions terroristes com l'Estat Islàmic i el PKK-YPG seran aixafats al més aviat possible”.[2] La identificació d'una organització integrista tan odiada en el món àrab i internacionalment com l'Estat Islàmic amb la guerrilla kurda del PKK, que continua mantenint una poderosa influència al sud de Turquia, i amb els seus aliats sirians del PYD, que dirigeixen les Unitats de Protecció del Poble (YPG) i de les Dones (YPJ), no és casual.
Aquest nacionalista podrit, que porta anys recorrent a la demagògia populista i que oscil·la entre les potències mundials, no ha dubtat a posar en marxa una intervenció sagnant a Síria que li permet desviar l'atenció dels greu problemes que pateix la societat turca.
D'una banda, planifica una massacre contra els kurds a Síria i envia un missatge contundent als entre 15 i 20 milions de kurds (gairebé el 20% de la població) que viuen a Turquia. La suposada lluita contra el “terrorisme kurd” li va com anell al dit per a colpejar l'esquerra i eixamplar la seva base fanàtica i nacionalista. D'altra banda, esgrimeix la idea que l'economia turca podria sentir un alleujament important si el problema dels 2,9 milions de refugiats sirians que encara romanen en territori turc es resol amb la seva expulsió massiva.
Ambdós arguments serveixen de cimbell per a encobrir les ambicions expansionistes d'Erdogan i de la burgesia turca on consideren que és la seva àrea d'influència immediata, i els permet ventar una severa puntada al seu adversari més important a la zona: la dictadura iraniana dels mul·làs.
Erdogan ha aprofitat amb habilitat el context internacional i particularment els esdeveniments al Líban i Gaza. Durant dos anys ha jugat al gat i a la rata amb les potències occidentals a les quals està vinculada per múltiples pactes. Turquia és membre de l'OTAN, però ha exercit un paper molt qüestionable per a Washington i Berlín permetent a les empreses russes establir-se al país i teixir una xarxa d'intermediaris comercials per a eludir les sancions occidentals. Durant un temps va vetar l'entrada dels països escandinaus a l'OTAN amb l'argument que eren santuaris del PKK. I les seves relacions amb la Xina també s'han enfortit en aquests anys.
Com a bonapartista experimentat, Erdogan ha jugat en diferents fronts per a sobreviure. La qualitat de la democràcia turca fa aigües per tot arreu, però constitueix un actor polític que cap potència amb interessos a la zona pot defugir. La UE finança generosament Erdogan perquè el seu aparell militar i policial contingui dins de les fronteres turques milions de refugiats provinents d'Orient Mitjà i Àsia, sense importar-los res que es trepitgin els drets humans més elementals.
Aquest pragmatisme podrit al qual ens tenen acostumats els EUA i la UE, també el domina molt bé Erdogan. Els seus discursos a favor de la causa palestina han estat sonats, però mentre els pronuncia manté excel·lents relacions comercials i militars amb Netanyahu, i ara ha vist una finestra d'oportunitat a Síria per a fer-se amb el control del nord del país i assestar un cop demolidor a les forces kurdes.
No fa tant alguns il·lusos a l'esquerra, que en lloc de realitzar una anàlisi de classe seriosa jugaven al càlcul geoestratègic, veien Erdogan com un aliat perquè feia costat a Putin. Avui estan amagats sota la taula, sense saber què dir.
Erdogan ha restablert la seva aliança militar i política amb els EUA per a permetre que Washington enderroqui el règim d’Al-Assad i al mateix temps observar amb silenci còmplice l'envestida de les forces sionistes en territori sirià. Una gran lliçó per a tots aquells que es fien dels gestos i les paraules de personatges com el president turc, i pensen que la causa palestina es pot veure beneficiada d'aquesta mena de demagògia.
L'Administració Demòcrata (EUA) sabia perfectament que el règim sirià no tenia base social i que les possibilitats que Rússia desviés grans recursos militars estaven limitades pel conflicte ucraïnès. Els comandaments estratègics de l'imperialisme estatunidenc no van dubtar a planificar, amb els seus aliats turcs i israelians, una operació que els permetés recuperar posicions i autoritat després de les derrotes sofertes a l'Iraq, l'Afganistan, la mateixa Síria des de la irrupció militar de Rússia en 2015 i, òbviament, a Ucraïna. Tenen aliats sobre el terreny, a més de recursos d'intel·ligència considerables, per a apreciar cada canvi rellevant. I evidentment l'ofensiva sionista al Líban i el derrocament de Hesbol·là, li oferia una oportunitat d'or.
Tots guanyaven amb això, els EUA i per descomptat Israel, que ja ha estès el seu control més enllà dels Alts del Golan. Per la seva part, Turquia es reafirma com a potència regional i, prenent Tell Rifaat i Manjib, “ha consolidat el seu control sobre àrees clau a l'oest de l'Èufrates i ha creat una nova zona d’amortiment al llarg dels seus límits territorials”.[3]
La lluita d'alliberament kurd i Rojava
La intervenció a Síria obre una greu perspectiva bastant seriosa perquè Erdogan pugui fer-se amb un dels botins de guerra més preuats: l'enclavament de Rojava, un símbol internacional de la resistència kurda i on el PKK i els seus aliats han aixecat tota una administració política, social i econòmica.
No ens estendrem en el fet ben conegut que el règim turc oprimeix des de la seva fundació als kurds, negant-los el dret a l'autodeterminació, prohibint el seu idioma i cultura i, fins i tot, rebutjant la seva existència com a poble en adjudicar-los l'apel·latiu de “turcs de les muntanyes”. El poble kurd és la major nació sense Estat del planeta. El Kurdistan, amb una superfície similar a la Península Ibèrica i gairebé 40 milions d'habitants, roman dividit entre Turquia (15-20 milions), l'Iran (aproximadament 10 milions), l'Iraq (8,5) i Síria (3), a més dels 2 milions de kurds en la diàspora i emigrats, molts dels quals a Alemanya.
L'opressió nacional i la discriminació que pateixen les minories kurdes han provocat nombrosos aixecaments i insurreccions que sempre han estat aixafades per les oligarquies burgeses dels països en els quals es troben disperses, i per la col·laboració activa que han rebut de l'imperialisme occidental. La lluita armada del PKK a Turquia es ve desenvolupant des de finals dels vuitanta del segle passat, i ha estat el conflicte més sagnant per a l'Estat turc en dècades.
En qualsevol cas la situació va experimentar un canvi a partir de les intervencions militars a l'Iraq i Síria per part dels EUA.
En el cas de l’Iraq, el derrocament de Sadam Hussein i la invasió de les forces militars dels EUA, Gran Bretanya i els seus aliats no van estabilitzar la situació, ni molt menys. Les forces invasores van intentar construir una administració política a la seva mesura, que va quedar reduïda a la capital Bagdad i a algunes grans ciutats, mentre l'activitat militar contra les forces ocupants es multiplicava pel país. L'Iran va intervenir forjant les seves pròpies milícies, i també organitzacions integristes com Al-Qaeda van sorgir amb força. En aquest context les forces kurdes de l'Iraq, dominades per una elit burgesa amb interessos econòmics molt definits, es van embarcar en una operació per al control dels amplis jaciments de petroli que estaven en els seus territoris i van arribar a amplis acords amb empreses estatunidenques per a treure il·legalment el cru del país. Evidentment res d'això es va realitzar sense la supervisió política de Washington.
A Síria, l'esclat de la crisi revolucionària al llarg del 2011, com a part de la Primavera Àrab, va col·locar l'odiada dictadura d’Al-Assad contra les cordes. L'aixecament de la població siriana, amb vagues generals i manifestacions de masses, ocupacions de fàbriques i ciutats i, finalment, la lluita armada dirigida per centenars de comitès revolucionaris contra els sicaris i les tropes del règim va alarmar totes les potències que tenien interessos a la zona, des dels EUA fins a Israel, i per descomptat a Rússia i la Xina.
En aquella crisi revolucionària el poble kurd va realitzar un paper d'avantguarda lluitant exemplarment. Va ser la brutal repressió desfermada per Assad a tot el país la que va accelerar una sagnant guerra civil a partir de 2012-2013, i va crear unes condicions caòtiques que van aprofitar els Estats Units, Israel, Turquia, l'Iran i la mateixa Rússia per a intervenir. La revolució popular va ser definitivament aixafada i descarrilada.
Com és conegut, el suport de Teheran, i sobretot de Moscou, va ser determinant per a sostenir Assad i derrotar l'Estat Islàmic. Per la seva part Washington, Tel Aviv i Ankara van finançar i armar l’ISIS i Al-Qaeda i posteriorment a les seves escissions HTS i ENS. El resultat va ser una espiral de destrucció, violència reaccionària i sectària que en 2022 havia provocat ja gairebé mig milió de morts; 6,8 milions de desplaçats interns i 5,2 milions de refugiats a altres països.
En aquest context va cristal·litzar un acord militar i polític sense precedents entre l'imperialisme nord-americà i les Unitats de Protecció del Poble (YPG) i de les Dones (YPJ), que són la part fonamental de les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), una denominació acordada amb Washington des del 2014 per a combatre militarment l'Estat Islàmic. En aquells moments l’ISIS estava escapant al control de Washington, el seu creixement en influència i capacitat militar era una amenaça per als seus antics mentors, i tenia una agenda política pròpia: estendre el seu “califat” per Síria, l'Iraq i el conjunt de l’Orient Mitjà.
Aquesta nova aliança es va forjar en el moment que prenia força el gir ideològic del PKK, i quan el seu màxim dirigent, Abdullah Öcalan, condemnat a cadena perpètua per la justícia d'Erdogan, va plantejar la possibilitat d'obrir negociacions de pau amb el règim turc. Aquestes últimes van fracassar davant la intransigència manifesta d'Ankara i la seva exigència d'un desarmament sense condicions del PKK, cosa que equivalia a la completa rendició. A partir d'aquesta data l'activitat armada es va reprendre, encara que amb una intensitat molt més baixa dins de les fronteres turques, mentre l'activitat fonamental es concentrava dins de Síria.
És un fet reconegut internacionalment que les milicianes i milicians de les YPG i de les YPJ van combatre valerosament contra l'Estat Islàmic, derrotant-lo en diverses batalles i guanyant el control d'una franja de 50.000 km al nord-est de Síria. Aquestes victòries van obrir noves perspectives per a la lluita d'alliberament del poble kurd i van generar una gran solidaritat internacionalista per tot el món.
Les lleis declarant una confederació democràtica laica, amb igualtat de gènere i respecte a totes les ètnies i religions van fer de Rojava un far d'esperança per a milions d'oprimides i oprimits a Síria, l’Orient Mitjà i també a la mateixa Turquia.
En 2015 i 2016, el front unitari dels kurds i sectors de l'esquerra turca (HDP) va aconseguir un suport històric en les eleccions. Les possibilitats que el PKK i els seus aliats utilitzessin tota aquesta força per a aixecar una alternativa revolucionària, comunista, cridant a tots els treballadors de Turquia i de l’Orient Mitjà a la lluita pel socialisme, estaven madurant. Rojava podria haver passat de ser un símbol heroic a una palanca formidable per a estendre la revolució i combatre eficaçment el sionisme, l'integrisme i tots els seus patrocinadors occidentals. Però les coses no s'han desenvolupat d'aquesta manera, ni molt menys.
El parany mortal dels pactes amb els EUA
L'evolució política des de l'estalinisme cap a un “socialisme llibertari i confederal” que ha protagonitzat Abdullah “Apo” Öcalan, ha tingut conseqüències importants que no podem tractar en profunditat en aquest article. Però la incorporació de la lluita per l'alliberament de la dona al programa del partit i de les milícies armades, o les conquestes socials i democràtiques de Rojava, contrasten eloqüentment si les comparem amb experiències com les de Hamàs a Gaza, l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) a Cisjordània, o Hesbol·là al Líban.
És evident que amb la intervenció de Rússia a Síria i el restabliment de l'autoritat temporal d’Al-Assad, Washington necessitava comptar amb tropes sobre el terreny amb capacitat de combat per a contenir dins d'uns límits els fonamentalistes. Un altre detall que tampoc passava desapercebut per als càlculs de l'imperialisme nord-americà és que els kurds eren enemics d'Erdogan, i maniobrar utilitzant el seu suport podria servir per a negociar amb el règim turc i pressionar-lo si anava massa lluny en els seus acords amb Rússia.
La col·laboració de les milícies kurdes i Washington s'ha saldat negativament per a les forces de Rojava. Mentre 11.000 milicians i milicianes han caigut en els diferents fronts de batalla, els militars dels EUA que combatien al seu costat només han sofert 8 baixes. Però el pitjor són les concessions polítiques que ha comportat: la primera i més important renunciar a mesures socialistes i fins i tot antiimperialistes conseqüents. Les reformes econòmiques han estat molt limitades i, com es consideren els comerciants i propietaris de terres i negocis com a aliats fonamentals, les condicions d'explotació i opressió s'han mantingut per a centenars de milers de persones.
L'acumulació capitalista i l'enriquiment privat no ha desaparegut, per molt que vulguin presentar la Constitució de Rojava aprovada en 2014 com una prova del triomf de les comunes autònomes i autogestionades.[4]
Però existeixen més problemes. A canvi d'armes i diners, els nord-americans han aconseguit que a Rojava s'instal·lin presons i camps de concentració com el d'al-Hol, on inicialment hi havia uns pocs milers de combatents de l’ISIS fets presoners i avui malviuen més de 60.000 homes, dones i nens, creant un focus de malestar i fins i tot ressorgiment del fonamentalisme.[5]
A més, com a l'Iraq, els dirigents kurds de Rojava han arribat a acords molt beneficiosos amb empreses estatunidenques per a exportar cru dels camps petrolífers que controlen.[6] Òbviament no té sentit negar que el poble de Rojava té dret a obtenir recursos econòmics, però la qüestió no és aquesta. L'aliança econòmica amb empreses nord-americanes no és gratis: la garantia és el manteniment de l'aliança militar amb els EUA i la subordinació política als interessos del Departament d'Estat nord-americà. I aquests poden canviar en qualsevol moment, com està quedant clar.
Com tantes vegades ha ocorregut a la història, la perspectiva de la revolució socialista s'ha vist truncada pels càlculs tàctics basats en un suposat “realisme geoestratègic”. I les conseqüències d'això han estat molt negatives. Amb la finalitat de garantir la supervivència de Rojava, els dirigents kurds han fet dels seus pactes amb Washington l'eix fonamental de la seva acció. Però en realitat era un miratge. Els EUA han utilitzat les milícies kurdes per als seus objectius, i ara les sacrificarà sense cap contemplació permetent Erdogan i els seus militars fer una escabetxada.
Aquest error, de col·locar l'acció militar per sobre de qualsevol altra consideració, té més conseqüències. La política internacionalista i socialista és substituïda pels acords diplomàtics per a no incomodar la potència imperialista que garanteix el teu armament. En definitiva, substituir una política revolucionària i internacionalista per maniobres per dalt amb els imperialistes només sembrarà desmoralització a les files kurdes.
Mentre els feixistes integristes de HTS i ENS formen un nou govern a Damasc que implicarà un malson per a les masses, i actuarà en les qüestions decisives com a peó dels EUA, Israel i Turquia, el líder militar de Rojava, Mazloum Abdi, ha defensat públicament participar en aquest govern i dissoldre les milícies kurdes en un exèrcit sirià unificat sota control fonamentalista i imperialista:
“Estem disposats, en el marc d'un alto-el-foc, a retirar les nostres forces de Kobane i deixar pas a forces de seguretat sota la supervisió d'entitats com els Estats Units. Estem discutint aquesta qüestió amb els estatunidencs, i ells estan discutint aquesta proposta amb Turquia. Encara no sabem quina política seguirà la nova Administració estatunidenca a Síria. Estem en constant comunicació amb diversos representants electes de tots els bàndols als Estats Units. Els demanem ajuda per a pressionar els turcs perquè detinguin la seva ofensiva. Però no sols parlem amb els estatunidencs, també estem en contacte amb els nostres altres socis i amics de la coalició internacional. Finalment, demanem al nou govern central de Damasc que compleixi amb el seu deure treballant per un alto-el-foc a tota Síria.
(...) Fins ara, les declaracions de la nova Administració de Damasc són positives i les acollim amb satisfacció. HTS no vol establir un règim autoritari, com ocorria amb els Al-Assad, ni volem un règim federal, ni la partició del país. Volem formar part de Síria, i volem que els representants d'aquesta província i d'aquesta regió participin plenament en el procés polític perquè junts puguem construir una nova Síria.”[7]
Per molt que es vulguin disfressar, aquests arguments són una completa capitulació. Mai el Kurdistan sirià serà lliure de la mà de les forces gihadistes que controlen Damasc, dels EUA o d'Israel. Pensar que amb aquestes mostres de subordinació podran convèncer Washington perquè freni l'ofensiva militar de Turquia sobre Rojava és una completa insensatesa, per dir-ho suaument.
Tampoc no és casual que aquestes declaracions dels màxims líders militars de Rojava es produeixin en el moment en què una delegació es va entrevistar, per primera vegada en una dècada, amb Öcalan a la presó de l'illa d’Imrali, al mar de Màrmara, a uns 50 quilòmetres d'Istanbul.
Öcalan va rebre el dissabte 28 de desembre els diputats Sirri Süreyya Önder i Pervin Buldan, dues figures històriques del partit DEM (abans conegut com HDP) que ja van formar part de la delegació del partit prokurd (llavors conegut amb les sigles BDP) que el 2013 es va reunir amb ell i al qual van representar en les negociacions de pau posteriors.
La trobada a la presó es produeix després que el dirigent de la formació ultranacionalista i d'extrema dreta MHP, Devlet Bahçeli, principal aliat del governant AKP del president Erdogan, proposés convidar Öcalan al Parlament turc per a anunciar “la dissolució del PKK”.
En el comunicat que van emetre els dos diputats kurds s'assenyalen amb precisió les paraules de Öcalan. Ho reproduïm textualment:
“A la Premsa i al públic,
El 28 de desembre de 2024, hem dut a terme una reunió exhaustiva amb el Sr. Abdullah Öcalan a l'illa d’Imrali. La seva salut és bona i la seva moral és bastant alta. Les seves valoracions sobre la cerca d'una solució permanent a la Qüestió Kurda van ser de vital importància.
En la reunió, en la qual també es van avaluar els recents esdeveniments a l’Orient Mitjà i Turquia, el Sr. Öcalan va presentar propostes de solució positives per a contrarestar els foscos escenaris futurs imposats.
El marc general de les seves reflexions i plantejaments és el següent:
L'enfortiment de la germanor turcokurda no és només una responsabilitat històrica, sinó que ha adquirit una importància crítica i urgent per al destí de tots els pobles. Per a l'èxit d'aquest procés, és essencial que tots els cercles polítics de Turquia prenguin la iniciativa sense deixar-se atrapar per càlculs estrets i a curt termini, actuïn de manera constructiva i contribueixin positivament. Sens dubte, una de les plataformes més importants per a aquestes contribucions serà la Gran Assemblea Nacional de Turquia (TBMM).
Els esdeveniments de Gaza i Síria han demostrat que aquesta qüestió, que les intervencions exteriors han intentat exacerbar fins a convertir-la en una crisi crònica, no pot ajornar-se per més temps. Les aportacions i propostes de l'oposició també són valuoses per a aconseguir una solució proporcionada a la gravetat d'aquest assumpte.
Tinc la competència i la determinació per a aportar la contribució positiva necessària al nou paradigma reforçat pel Sr. Bahçeli i el Sr. Erdoğan.
La delegació compartirà aquest enfocament meu amb els cercles estatals i polítics. En vista d'això, estic disposat a fer el pas positiu necessari i fer la crida.
Tots aquests esforços elevaran al país al nivell que li correspon i serviran també de guia molt valuosa per a la transformació democràtica.
Aquesta és l'era de la pau, la democràcia i la fraternitat per a Turquia i la regió.
Amb respecte al públic, Pervin Buldan i Sırrı Süreyya Önder, 29 de desembre de 2024”.[8]
El comunicat deixa poc lloc a l'especulació. Sembla que el màxim dirigent del PKK està disposat a realitzar les majors concessions polítiques a Ankara.
Durant anys sectors de l'esquerra i grups que es declaren anarquistes i trotskistes han idealitzat els dirigents de Rojava, tancant els ulls davant el perill mortal que representava la seva política de posar el destí de la lluita kurda en mans d'una força tan criminal i reaccionària com l'imperialisme estatunidenc.
Si els EUA volen (i poden) convèncer Erdogan d'acceptar la rendició que proposa Abdi, el resultat només pot ser la subordinació total de les forces kurdes a l'imperialisme i una degeneració i corrupció com les que veiem a l'Autoritat Nacional Palestina. O pitjor: acabar en el mateix terreny que el règim reaccionari kurd controlat per la família Barzani al nord de l'Iraq, que no va dubtar a ser còmplice de la sagnant ocupació estatunidenca i continua ballant al so que marquen els EUA, Israel i fins i tot el règim turc. En definitiva, una derrota que no mereixen les generacions de lluitadors i màrtirs de la causa kurda.
El gran joc imperialista a Síria i el cèrcol sobre Rojava també responen contundentment als qui des de l'esquerra fomenten il·lusions en la “multipolaritat” i el suposat paper dels “imperialistes amics” xinesos i russos com a contrapès als Estats Units, Israel o Turquia. Què ha fet la Xina —segon soci comercial d'Israel— per a impedir el genocidi del poble palestí? Absolutament res. I Rússia? El mateix. Pequín i Moscou no carreguen amb l'historial de mort i destrucció de Washington, però l'única cosa que els interessa és mantenir els seus negocis i àrees d'influència. I tracten la qüestió kurda amb aquest mateix enfocament.
Sota el domini capitalista i imperialista. pobles oprimits com el kurd o el palestí només poden esperar barbàrie, guerres i opressió. Qualsevol pacte o compromís amb les burgesies podrides de la zona i els seus mentors imperialistes serà lletra morta i només sembrarà desmoralització i divisió, preparant noves massacres i derrotes. L'alliberament nacional del poble kurd, el dret a comptar amb un territori propi i a la independència, està lligat estretament a la revolució socialista i a la defensa d'un programa internacionalista.
L'acció de les armes és important. Però la lluita armada es mostra completament impotent si es desvincula de l'acció de masses, si no està subordinada a un programa de classe i de transformació social. Acabar amb el malson de tanta destrucció, amb el sionisme genocida, amb la utilització de les diferències ètniques, nacionals i religioses en guerres reaccionàries que només serveixen interessos imperialistes, implica abraçar amb força les idees que mai han fallat als oprimits, les de l'autèntic comunisme revolucionari, i batallar per una Federació Socialista de l’Orient Mitjà.
--
Notes
[1] ¡No a la agresión imperialista contra el pueblo kurdo!
[2] Erdogan asegura que las milicias kurdas serán “erradicadas” de Siria y ofrece ayuda para redactar la nueva Constitución
[3] No hay paz para Siria: Turquía e Israel redibujan el mapa con ofensivas al norte y al sur
[4] Especial: Texto completo de la Constitución de las comunidades autónomas kurdas de Rojava
[5] Al Hol: una sombra que ahoga
[6] Siria afirma que una petrolera de EEUU ha firmado un acuerdo con los rebeldes kurdos
[7] Para el comandante en jefe de las FDS, “la guerra no ha terminado en Siria”
[8] Encuentro de responsables del partido DEM con Abdullah Öcalan en la prisión de Imrali
