L'imperialisme occidental és còmplice de dècades d'opressió i extermini! Visca la lluita del poble palestí!
Punxa aquí per a descarregar-te el full que estem distribuint
El Ministre de Defensa israelià, Yoav Gallant, ha deixat molt clara l'estratègia assassina del seu govern: “He ordenat un setge complet de la Franja de Gaza. No hi haurà electricitat, no hi haurà menjar, no hi haurà combustible. Res entrarà i res sortirà. Estem lluitant contra animals i actuarem en conseqüència”. Són les paraules d'un feixista consumat, que compta amb el suport incondicional de Washington i Brussel·les.
Els atacs de les milícies de Hamàs durant el passat cap de setmana han provocat una resposta feroç del govern sionista, neofeixista, racista i colonialista de Benjamin Netanyahu. Una nova massacre a Gaza i en els territoris palestins ocupats està en marxa sense que cap potència mogui un sol dit per a impedir-ho. Després de la declaració de l'estat de guerra i la mobilització de milers de reservistes, els durs bombardejos sobre la Franja ja han deixat centenars de víctimes, moltes d'elles nenes i nens, milers de ferits i barris sencers reduïts a enderrocs. Unes xifres que es dispararan en els pròxims dies, especialment si es produeix una invasió militar per a la qual Israel ja ha concentrat 100.000 soldats i centenars de vehicles blindats a la frontera.
Aquesta resposta bèl·lica sense límits, brutal, completament desigual, amb una invasió terrestre que només pot dur-se a terme amb la major de les violències contra els més de dos milions de palestins i palestines que s'amunteguen a la Franja de Gaza, compta amb el beneplàcit dels EUA i la Unió Europea. L'espectacle és vergonyós. Ja sigui Joe Biden i el Partit Demòcrata estatunidenc, Ursula von der Leyen, Macron, el primer ministre britànic o el govern espanyol encapçalat per Pedro Sánchez i en el qual participa el PCE, Podemos i IU… els representants governamentals de l'imperialisme occidental han tancat files en suport a Netanyahu i al seu govern ultradretà.
Tots ells parlen de terrorisme (!) per a qualificar la incursió militar de Hamàs. Però guarden un silenci repugnant davant el terrorisme d'Estat, sistemàtic i criminal, del govern sionista d'Israel, justificant-lo sempre que massacra el poble palestí. Aquests “demòcrates” d'Occident, protagonistes d'una llarga història d'extrema violència colonial i imperialista, fan costat al govern de Netanyahu integrat per organitzacions ultraortodoxes obertament feixistes que exigeixen esborrar definitivament Gaza del mapa i una neteja ètnica contra els palestins.
No és cap casualitat que Netanyahu fa tan sols uns dies culpés del genocidi nazi no a Hitler, sinó als àrabs!, sense que s'aixequessin a penes crítiques per part dels seus aliats otanistes. Aquesta és l'anomenada “democràcia” israeliana encapçalada per feixistes que tant defensen els EUA i els seus aliats europeus.
Quin cinisme i quina hipocresia. Els mateixos que han armat fins a les dents el govern ucraïnès, plagat d'ultradretans i nazis, i que parlen del seu dret a defensar-se, són còmplices i responsables de la salvatge ocupació sionista de Palestina. Una ocupació assentada sobre una política racista d'apartheid, com la que va patir la població negra a Sud-àfrica, i en crims i violacions sistemàtiques dels drets humans. La seva doble moral és menyspreable. Per això no ens hem de deixar enganyar per la propaganda occidental. Les reiterades declaracions sobre el dret d'Israel a defensar-se són una crida oberta a què es massacri la població civil palestina.
El poble palestí té dret a defensar-se enfront de l'extermini sionista
L'operatiu de Hamàs no sorgeix d'un cel blau, ni és una cosa inesperada. Dècades d'opressió insuportable i que no ha deixat d'agreujar-se en els últims anys, saldada amb milers de morts palestins per les incursions militars i la repressió quotidiana, és la responsable.
L'escalada de provocacions durant els últims mesos, amb un govern l'agenda del qual la marquen els grups ultraortodoxos més fanàtics, no ha cessat: accions repressives en la mesquita d'Al-Aqsa, símbol dels palestins a Jerusalem; assassinats de civils palestins, inclosos nens, per part dels grups paramilitars de colons que són protegits per la policia i la justícia sionista; destrucció de cases i collites, expulsió de centenars de famílies palestines de les seves llars i expansió de les colònies sionistes; bombardejos a mesquites, escoles, hospitals i edificis d'ONG internacionals com a Metges sense Fronteres o la UNRWA[1]; desenes d'incursions militars a Cisjordània i Gaza, i gairebé 700 assassinats en el que va d'any, sense comptar els morts pels actuals bombardejos, els milers de presos i les tortures sistemàtiques contra civils innocents. Aquest és el dia a dia del poble palestí.
I a tot això se suma la situació desesperada que es viu a la Franja, convertida en el major camp de concentració del món, en el gueto de Varsòvia dels palestins, amb més de 2 milions de persones amuntegades en l'extrema pobresa fruit d'una política genocida. És impossible sortir del territori ni rebre menjar, medicines o recursos més que amb comptagotes; gairebé la meitat de la seva població s'enfronta a una situació de fam; milers d'edificis destruïts, inclosos hospitals que va bombardejar Israel i que no poden reconstruir-se per la falta de materials; i a penes hi ha electricitat, ara tan sols quatre hores al dia després de noves restriccions del Govern israelià. Un setge militar i econòmic en tota regla que només es pot qualificar com a crim de guerra i de lesa humanitat, i davant els quals callen els EUA i els governs europeus.
En aquest context intentar igualar la resistència palestina o les accions de Hamàs amb la violència de l'Estat d'Israel és un autèntic frau. Per a milers de palestins a Gaza, que no tenen cap perspectiva de futur, que sofreixen un horror quotidià, lluitar és la seva única alternativa, ja que no tenen res a perdre. Des d'Esquerra Revolucionària Internacional defensem el dret del poble palestí a combatre amb totes les seves forces contra l'Estat assassí i colonialista sionista, a les mobilitzacions de masses, a la vaga general i, per descomptat, a l'autodefensa armada. No ens posem de perfil ni som equidistants. La qüestió, com explicarem, és sota quin programa polític es pot donar aquesta lluita per a enderrocar la burgesia sionista i el seu aparell repressiu i militarista. I és aquí on l'estratègia integrista i burgesa de Hamàs i de les milícies islamistes es demostra, en última instància, completament impotent.
Ningú sabia res? A qui afavoreix aquest nou escenari?
Aquesta ofensiva de Hamàs ha suposat el major atac en territori israelià des de la Guerra del Yom Kippur, fa justament 50 anys, causant ja més de 700 morts entre la població i els militars israelians. Centenars de milicians han penetrat a Israel per terra, mar i aire, ocupant ciutats frontereres de colons, aquests colons que tenen carta blanca per a disparar i matar palestins i que gaudeixen i victoregen des de les seves cases els bombardejos criminals sobre Gaza. Les forces de Hamàs han assaltat una base militar, fent-se amb material bèl·lic, han pres comissaries i han segrestat més de 100 ostatges, inclosos alguns comandaments militars de l'exèrcit israelià, que pretenen utilitzar per a negociar. Però és molt dubtós que així sigui. Com ja estem veient, l'Estat sionista es prepara per a una sagnant venjança en el que han qualificat com el seu particular 11S.
En aquest context, nombrosos analistes i mitjans de comunicació no deixen d'assenyalar que ens trobem davant un fracàs històric de la intel·ligència israeliana, probablement una de les millors del món. És això cert? De veritat el Mossad i la CIA no van tenir cap informació sobre una operació d'aquesta envergadura per part de Hamàs, en la qual a més indiquen que ha participat l’Iran? De veritat una de les fronteres més militaritzades del món, amb una barrera de seguretat recentment finalitzada amb tecnologia punta capaç de detectar qualsevol moviment[2], no estava preparada per a evitar un assalt així?
La realitat és que aquesta explicació manca de credibilitat, tal com han posat en evidència experts militars com Kobi Lavie, tinent coronel en la reserva i excap de la branca d'assumptes palestins (COGAT) del Ministeri de Defensa: “És impossible organitzar una operació d'aquesta envergadura a Gaza sense que Israel ho sàpiga. La informació d'intel·ligència existia. El que ha fallat és la comprensió d'aquesta informació. Fa tres o quatre mesos que es ve parlant d'una guerra”. A això se suma el fet que van moure tres batallons de la frontera de Gaza a Cisjordània, deixant-la encara més desprotegida. No sembla, per tant, que ens trobem simplement davant una cadena d'errors i falles de seguretat.
Aquesta ofensiva per part de Hamàs es produeix en un moment crític a Israel. La reforma judicial que l'oposició denuncia acabarà amb la “independència” del sistema de justícia, i que, entre altres coses, cerca exculpar Netanyahu dels nombrosos escàndols de corrupció que l'assetgen[3], ha provocat una fractura profunda en la societat i divisions dins de la classe dominant.
Netanyahu està construint un règim totalitari i bonapartista recolzant-se en els fanàtics ultraortodoxos que busquen imposar un Estat semblant, en el referit a la reglamentació social i la repressió de les llibertats, a l'Iran dels mul·làs. Volen acabar amb qualsevol element de laïcisme i retrotreure la societat a l'edat mitjana. El règim polític d'Israel és extremadament reaccionari i es basa en l'opressió contra el poble palestí, però centenars de milers d'israelians no estan disposats a un retrocés d'aquesta envergadura. La situació ha arribat a tal punt que el president d'Israel, un càrrec purament simbòlic, va advertir fa uns mesos sobre un seriós perill de guerra civil.
Al juliol d'enguany, 10.000 reservistes van signar una carta amenaçant amb negar-se a ser desplaçats als territoris ocupats davant la deriva autoritària del govern. Una divisió creixent i tan perillosa a l'exèrcit que ha portat antics comandaments militars, com el general Amiram Levin, a denunciar públicament l'ocupació de Cisjordània com a “crims de guerra” similars als practicats per l'Alemanya nazi[4]. Ara, després de la incursió de Hamàs, els reservistes ja estan manifestant el seu suport incondicional al govern, tancant-se de moment les fractures a l'exèrcit.
L'ofensiva de Hamàs s'ha convertit, independentment de les seves intencions, en un mitjà perquè Netanyahu recompongui la seva malparada situació, pugui cridar a la “unitat de la nació” per a afrontar una guerra “llarga i difícil” i compti amb més marge per a la seva política totalitària i militarista. El seu govern taparà qualsevol recerca sobre les suposades falles de seguretat de la intel·ligència i l'exèrcit israelià, faltaria més, i amb la declaració de l'Estat de Guerra, que no es va decretar en conflictes anteriors, limitaran encara més els drets democràtics, evitant possibles manifestacions i protestes contra el govern.
A curt termini s'aconseguirà aquesta unitat nacional i s'enfortiran les tendències més autoritàries i reaccionàries en el govern i la societat. No obstant, l'extrema polarització que recorre Israel i que té la seva base en la seva decadència com a potència regional i en la decrepitud del seu capitalisme, que ha causat un increment visible de la desigualtat i la pobresa, no desapareixerà.
D'altra banda, el caràcter feixista i integrista dels socis de Netanyahu, i de l'oposició d'extrema dreta que no està al govern[5], que criden obertament a l'extermini dels palestins, a entaular una batalla oberta al Líban contra Hesbol·là i a anar a una guerra fins i tot contra l'Iran, continuarà sent una font d'inestabilitat no només a Israel, sinó a tota la regió. D'aquí que el principal dirigent de l'oposició, Yair Lapid, hagi condicionat l'entrada a un govern d'unitat nacional al fet que Netanyahu trenqui amb els seus socis més extremistes. Però no perquè plantegi una política de diàleg respecte a Palestina, sinó per a garantir una intervenció militar igual de brutal que pugui contenir-se a uns certs objectius.
Una dinàmica amb molts riscos per a Netanyahu i l'imperialisme occidental
En aquest context de fanatisme xovinista, Netanyahu i l'oligarquia israeliana es preparen per a llançar una ofensiva militar sobre Gaza que serà devastadora, i que combinaran amb una dura campanya a Cisjordània potenciant els assentaments i la violència dels colons. Mentre es redacten aquestes línies ha estat aprovada una legislació especial per a dotar de més armes a la població civil, és a dir, principalment a les milícies paramilitars de colons, i a les xarxes socials ja es poden trobar vídeos dels primers pogroms contra àrabs i palestins.
Una dinàmica cap a posicions dictatorials que enfortirà encara més els fonamentalistes sionistes i que tindrà al punt de mira, en primer lloc, a la població àrab que viu dins d'Israel, i després als sectors laics, a les dones o al propi moviment obrer. Després de mesos de mobilitzacions de masses contra Netanyahu i l'extrema dreta, i de posar-los contra les cordes, ara tindran una oportunitat per a venjar-se. Per això mateix, qualsevol política d'unitat nacional amb Netanyahu per part de l'esquerra o el moviment sindical suposa un autèntic suïcidi.
En tot cas, com ja estan assenyalant molts analistes[6], l'ofensiva a Gaza també presentarà problemes. El primer, la resistència armada palestina, que incorporarà nous efectius que no tenen res a perdre i que s'enfrontarà a la invasió causant baixes significatives a l'exèrcit israelià, especialment en una lluita poble a poble i casa per casa. Però fins i tot després de la “victòria”, quin és el pla? Mantenir una ocupació militar de Gaza a un altíssim cost? Matar desenes de milers de palestins i la resta tirar-los al mar? Tractar de reinstaurar a Gaza a l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), perquè actuï com una força col·laboracionista tal com ja està fent a Cisjordània? Res d'això funcionarà a mitjà termini.
La brutalitat sionista despertarà, ja ho està fent, un moviment de solidaritat a tot el món àrab des de baix, generant pressió sobre tots aquests governs reaccionaris i corruptes que fa temps van abandonar la causa palestina. D'aquí els comunicats de condemna a Israel de Qatar o l'Aràbia Saudita i la pròxima reunió de la Lliga Àrab. Una situació que pot generar una perillosa escalada, en primer lloc amb Hesbol·là al Líban, i que podria resultar en xocs militars d'envergadura a la regió. Les acusacions contra l'Iran van en aquesta línia, encara que es faran tots els esforços per part de les potències imperialistes, regionals i mundials, àrabs i no àrabs, alienes a la lluita i sofriment del poble palestí, perquè el conflicte quedi reduït a la destrucció de Gaza.
En aquest escenari, no només Netanyahu vol treure profit d'aquesta situació. Centrar tots els esforços propagandístics a Israel és també una necessitat política de primer ordre per a l'imperialisme nord-americà i els seus aliats de la UE, ocultant així el desastre cada vegada més evident que enfronten a Ucraïna. Per això la seva ofensiva diplomàtica a l'ONU exigint suport incondicional a Israel, que no ha aconseguit la unanimitat del Consell de Seguretat, i les seves posteriors acusacions contra Rússia i especialment contra la Xina per no fer costat cegament a Israel i no condemnar a Hamàs.
Aprofitant la conjuntura, els EUA han decidit moure un dels seus principals portaavions al Mediterrani, en una operació d'advertiment contra qualsevol mostra de suport a la causa palestina dels països de la zona i de complet suport al dovern israelià. La Unió Europea tampoc no vol ser menys, i ja ha deixat clar que posarà de genolls la població palestina. D'entrada ha suspès tots els pagaments que ha de realitzar a les autoritats palestines amb càrrec al pressupost comú de la UE, segons ha anunciat Oliver Varhelyi, comissari europeu d'Ampliació i Política de Veïnatge: “Com a major donant dels palestins, la Comissió Europea posa en revisió tota la seva cartera de desenvolupament, per un valor total de 691 milions d’euros”, ha escrit aquest canalla a X, abans Twitter.
Només una alternativa revolucionària i socialista pot acabar amb la guerra i la barbàrie
El conflicte bèl·lic a Palestina té una naturalesa totalment desigual. Per això, plantejar la qüestió des d'un punt de vista estrictament militar és un gran error. Malgrat la seva enorme valentia, decisió i capacitat de resistència, el poble palestí no pot lliurar una guerra victoriosa contra la màquina militar israeliana si no es basa en el moviment de masses, en la solidaritat de classe i en una perspectiva revolucionària internacional.
Conquistar el suport de la classe treballadora i els moviments socials d'Israel, que enfronten també l'amenaça del feixisme ultraortodox, és decisiu per a la victòria de la causa palestina. Així s'ha vist aquests mesos i en el passat quan van esclatar forts moviments de protesta a Israel i es van enfortir els corrents favorables a les aspiracions del poble palestí. Tal com va ocórrer en 2021 durant els bombardejos massius sobre Gaza, va ser la vaga general a Palestina i Israel el que va frenar en sec l'escalada[7]. I així també va ocórrer durant la primera i segona Intifada. La lluita revolucionària amb mètodes de classe, i no l'integrisme religiós, és el que pot unir les masses oprimides de Palestina amb les d'Israel i soscavar el suport a les idees sionistes i reaccionàries entre el poble jueu.
L'acció de Hamàs suposa un cop propagandístic en una situació de completa desesperació a Gaza. Un cop que reforça la seva influència enfront d'Al-Fatah, que actua des de fa anys com el braç executor de la política colonialista d'Israel a Cisjordània, on també estan perdent posicions i l'escassa autoritat que els podia quedar. Aquest és el trist llegat de l'OLP i dels famosos Acords d'Oslo que des de nombrosos sectors de l'esquerra, fins i tot revolucionària, van saludar com el camí a seguir per a resoldre la qüestió palestina.
No obstant això, més enllà d'aquest cop propagandístic temporal, com ja ha ocorregut en altres ocasions, l'integrisme religiós de Hamàs no és cap alternativa. Hamàs és un instrument de Teheran, d'un règim que és una dictadura teocràtica i que ha banyat en sang els aixecaments populars que han sacsejat Iran en aquests anys. No tenen una política revolucionària, ni de classe, ni internacionalista, sinó religiosa i proburgesa.
Com han demostrat a Gaza, la direcció de Hamàs s'ha recolzat en un ampli sector de la burgesia compradora i comercial palestina, que fa bons negocis amb els capitalistes israelians, i ha permès l'enriquiment d'una elit mentre s'ha mostrat incapaç d'enfrontar i resoldre els greus problemes quotidians que pateixen les masses palestines. El seu integrisme obscurantista repel·leix a més els sectors d'esquerres i combatius, tant a Israel com internacionalment. Una acció militar aïllada, que planteja com a enemic a tot el poble d'Israel, sense cap diferenciació de classe, per molta envergadura que tingui es tornarà en el seu contrari. No afeblirà el sionisme, sinó que l'enfortirà, donant oxigen als seus elements més ultradretans.
L'alliberament nacional palestina no només passa per enfrontar el govern assassí de Netanyahu, sinó també a la burgesia palestina i àrab. La classe dominant palestina és còmplice de l'ocupació i va ser partidària dels acords de Camp David i d'Oslo. Són un apèndix de la burgesia àrab corrupta i venuda. Han actuat sota les directrius de Washington i Brussel·les en nombroses ocasions i com a carcellers del seu propi poble.
El poble i les masses oprimides de Palestina han estat traïts en innombrables ocasions. Cal reconèixer-ho honestament i és necessari treure les conclusions d'això. L'alternativa no és l'Iran dels mul·làs, no és l'integrisme fonamentalista, sinó una estratègia i una política revolucionària que es basi en la lluita de masses, en la vaga general i en la insurrecció, defensant un programa socialista capaç d'unir els oprimits de Palestina i Israel i expropiar els capitalistes israelians i palestins, que fan negocis junts gràcies a l'ocupació. Un programa així connectaria les aspiracions de les masses palestines amb les creixents batalles de les masses israelianes.
És l'hora de la solidaritat internacionalista amb els pobles oprimits per l'imperialisme, de donar suport al combat de les masses palestines contra dècades d'ocupació i extermini i d'una política que faci possible la derrota de la maquinària sionista. I això serà possible només amb el programa i els mètodes de la revolució socialista.
Visca la lluita del poble palestí!
Visca la Revolució Socialista Àrab!
--
Notes
[1] Agència de Nacions Unides per a la població refugiada de Palestina a Orient Pròxim
[2] Israel announces completion of security barrier around Gaza
[3] Israel: Explosión social contra el Gobierno de extrema derecha de Netanyahu
[4] Ex-IDF general likens military control of West Bank to Nazi Germany
[5] Israeli Opposition Party Leader Lieberman: I’m Ready to Join Government if There’s a Commitment to Destroy Hamas
[6] Four Bad Options Face Israel in the Gaza Strip
[7] Israel bombardeja Gaza i les masses s'aixequen contra l'ocupació
