Fora l'Estat capitalista sionista!
Divendres va entrar en vigor un alto el foc entre Israel i Hamàs que ha posat fi a 11 dies d'atac salvatge sobre Gaza. Les xifres de víctimes i danys són brutals: 243 morts, dels quals 66 són nens i 39 dones; 2.000 ferits; 90.000 desplaçats que han perdut les seves llars; hospitals i ambulatoris bombardejats, bloqueig de l'ajuda humanitària...
Aquest nou embat de l'Estat sionista és part de la política de càstig aplicada als territoris ocupats, especialment a Gaza, que s'ha traduït en el col·lapse de les condicions de vida de la població. A l'escassetat d'electricitat, aigua potable o sistema sanitari s'ha sumat en els últims mesos la negativa de subministrar vacunes a la població palestina per part del Govern israelià.
A més, com a resultat de la repressió a les protestes cal afegir al menys 29 morts més a Cisjordània i un nombre sense aclarir a Jerusalem i altres ciutats israelianes per part de la policia i de les bandes sionistes d'extrema dreta.
Encara que aquest xoc podria semblar un altre més entre Israel i Hamàs, hi ha fets que estableixen un canvi qualitatiu en la situació. No és la primera vegada que Netanyahu organitza una provocació per bombardejar Gaza, però en aquesta ocasió les contradiccions acumulades durant dues dècades s'han posat sobre la taula.
Una baula fonamental de la crisi capitalista
El que està passant a Palestina és un reflex de la situació mundial en tots els àmbits. Aquí es poden veure les característiques que defineixen aquesta etapa de la lluita de classes: la crisi a tots els nivells, les tendències bonapartistes i autoritàries dins els Estats o les conseqüències de l'enfrontament dels EUA amb la Xina en el terreny de les relacions mundials. I, també, l'entrada de les masses en acció.
En l'últim període els EUA volen sortir de l'Orient Mitjà per fer front a la Xina en el Pacífic. Però la seva pròpia debilitat i el paper cada vegada més gran de la Xina estan tenint unes conseqüències molt determinades a la regió: ruptura de les velles aliances, una inestabilitat total i cada potència regional pugnant per enfortir-se a costa de les altres, navegant entre les dues superpotències.
Israel no és aliena a aquest procés. En els últims anys s'han multiplicat les inversions xineses al país, cosa que s'ha traduït en divisions dins la burgesia sionista respecte a les aliances amb la Xina. La profunda crisi política que travessa Israel és també part d'aquestes tensions.
Després de quatre eleccions en dos anys segueix sense haver-hi un Govern estable i el moviment de protesta contra Netanyahu ha complert els deu mesos. El mateix Netanyahu no ha pogut formar Govern i la perspectiva de ser desallotjat, enfrontar-se als seus judicis i acabar a la presó començava a semblar molt real. L'atac a Gaza li ha donat el respir que buscava: la coalició d'extrema dreta Yamina s'ha retirat del bloc anti-Netanyahu i el país s'encamina a unes cinquenes eleccions.
El paper de l'imperialisme
Israel és l'aliat clau a la zona per a l'imperialisme occidental i ho demostren amb un suport total a les seves accions. Però fins i tot en aquest cas, l'imperialisme nord-americà mostra les seves debilitats. El context actual és més volàtil que fa una dècada i Netanyahu és un Bonaparte que té en part una agenda pròpia, com Erdogan. Poques hores després que comencés el bombardeig de Gaza, en les primeres rodes de premsa, diversos portaveus de la Casa Blanca van quedar en evidència entre titubejos sobre la seva pròpia posició, i diferents fonts han explicat les diferències de criteri entre funcionaris de l'administració i el cercle més proper a Biden.
Però no cal oblidar que va ser Biden qui va dir: "Si no existís Israel, els EUA haurien d'inventar-lo". Com els negocis són els negocis i com no poden perdre terreny amb Israel, l'imperialisme tant nord-americà com europeu ha fet pinya amb l'argument del seu "dret a defensar-se". Aquesta mostra d'hipocresia s'ha traduït en les majors manifestacions de suport a Palestina des de fa anys a tot el món.
Unes manifestacions que s'han repetit durant el cap de setmana posterior a l'alto el foc, amb exemples com el de Londres, on 200.000 persones es van reunir en la major demostració de solidaritat amb Palestina de la història britànica.
Un aixecament unificat a Palestina
L'element més important que ha emergit en les últimes setmanes és sens dubte el moviment de masses que s'ha estès des de Jerusalem fins als territoris ocupats, passant per totes les ciutats israelianes amb població palestina.
Abans de l'inici dels bombardejos es van succeir les provocacions sionistes a la Jerusalem ocupada: el tancament d'accessos a la mesquita d'Al-Aqsa, l'increment dels desallotjaments de famílies palestines a favor de colons israelians al barri de Sheikh Yarrah i una presència constant de manifestants d'extrema dreta fustigant i atacant els palestins.
Les protestes contra aquestes provocacions van créixer fins a convertir-se en les majors mobilitzacions de la població palestina a les ciutats israelianes en anys. A la Mesquita d'Al-Aqsa a Jerusalem, convertida en un dels epicentres de la protesta, la policia israeliana va carregar en repetides ocasions al seu interior, causant més de 200 ferits el divendres 7 de maig i més de 300 el dilluns 10.
L'inici dels bombardejos va esperonar unes manifestacions que ja existien, que es van estendre a Cisjordània i a totes les ciutats amb població àrab. Alhora, les bandes sionistes d'extrema dreta van sortir als carrers organitzant autèntics pogroms al crit de "mort als àrabs". Tot això mentre la policia es mantenia al marge o col·laborava obertament.
En pocs dies, la consciència va donar un salt i dues dècades d'experiències es van traduir en un aixecament de masses que avançava per tota la geografia del país. Van començar a formar-se comitès d'autodefensa als barris i localitats per a enfrontar els atacs de les bandes sionistes.
El següent pas va ser la convocatòria d'una vaga general per al dimarts 18. Aquesta vaga no va partir dels territoris ocupats, sinó dels activistes i organitzacions de les ciutats mixtes israelianes, agrupats en una coordinació on també participen els partits palestins d'Israel. I això és un canvi molt significatiu, perquè no havia passat en les anteriors operacions de càstig a Gaza.
Fatah i Hamàs es van sumar a la vaga. De fet, aquesta ha estat l'única activitat de Fatah, que s'ha vist totalment superada pel moviment. Dimarts 18 es va produir la vaga palestina més important al menys des de la Intifada de 1987. Molts la comparen, pel que ha significat de punt d'inflexió, amb la vaga general de 1936 contra el Protectorat Britànic.
Després de dècades on Israel va imposar diferents nivells d'ocupació i de drets (interior d'Israel per una banda, Cisjordània per una altra i Gaza per l’altra) el moviment ha imposat una resposta unificada i ha comprovat en la pràctica la seva força.
Com ha passat en altres països, aquestes mobilitzacions han sorgit des de baix, amb la joventut a l’avantguarda i han desbordat les diferents ales de l'anomenat lideratge palestí. Ara, qui està capitalitzant en un primer moment tota aquesta força és Hamàs. Lògicament pot mantenir aquesta autoritat un temps. Ha sostingut un combat amb l'Estat sionista no només en defensa de Gaza, sinó de tots els palestins, els de Cisjordània, Jerusalem i les ciutats israelianes. Ha aprofitat una oportunitat en el moment apropiat, just després que Abbas cancel·lés les eleccions palestines –les primeres en 15 anys, previstes per al 22 de maig– perquè quan se celebrin les perdrà. Abbas i Fatah no han realitzat cap paper en aquests esdeveniments.
Però Hamàs no pot oferir una estratègia per a l'alliberament del poble palestí, no té un programa revolucionari i està més lligada que mai als seus patrocinadors estrangers, enemics declarats de la classe obrera i de la causa dels oprimits. L'administració de Hamàs a Gaza depèn literalment dels maletins plens de dòlars que arriben de Qatar, el pas dels quals és permès per Israel. De la mateixa manera que depèn en el pla militar del suport de l'Iran, amb qui va recompondre relacions en l'últim període.
Una alternativa revolucionària
Els bombardejos a Gaza han acabat, però les causes de l'aixecament palestí no han desaparegut. La política de colonització salvatge, la fustigació de les bandes d'extrema dreta, la repressió policial, la falta de drets... continuarà. El divendres que entrava en vigor l'alto el foc la policia israeliana va tornar a carregar a l'esplanada d’Al Aqsa causant desenes de ferits.
L'aixecament palestí que s'ha desenvolupat aquestes setmanes ha posat el DEP als Acords d'Oslo, al lideratge d'Abbas, a la col·laboració amb Israel disfressada de "negociacions". Ha despullat els anomenats Acords d'Abraham amb el Golf i la hipocresia de les oligarquies àrabs. I ha tornat a posar damunt de la taula la qüestió de l'alliberament de Palestina, quan molts volien simplement certificar la derrota.
La generació que va viure la Primera Intifada el 1987 va comprovar sobre la base de la seva experiència que l'alliberament del poble palestí va avançar més en unes setmanes de lluita de masses que en 30 anys de guerrillerisme i terrorisme individual de l'OAP. Ara estem veient quelcom similar. Les accions de masses, amb el jovent palestí a primera línia resistint la repressió policial, van aconseguir una sèrie de victòries que contribuïen a impulsar i eixamplar la base del moviment. I van aconseguir en només 48 hores que una vaga general unifiqués la lluita com no ha passat en dècades. Aquesta nova generació també ha vist com l'acció de les masses va fer trontollar els règims de l'Iraq o el Líban fa poc més d'un any.
Netanyahu pot presentar l'operació a Gaza com una victòria. En un sentit, per a ell ho és: ha aconseguit mantenir-se en el càrrec uns mesos més. Però, fins i tot obviant el moviment de masses que ha despertat, no han quedat gens clars els èxits militars ni polítics aconseguits.
La burgesia israeliana i el seu Estat es troben en una profunda crisi, es basen cada vegada més en la repressió i en els elements més a l'extrema dreta de l’aparell estatal i de la societat. Ara tenen al davant un moviment palestí de masses rejovenit. Les bases objectives per al seu enderrocament revolucionari s'han aprofundit.
El moviment de la classe obrera i el jovent contra Netanyahu s'ha desenvolupat des del juliol de l'any passat. En ell, jueus i àrabs israelians han compartit els carrers i han patit la repressió dels mateixos antiavalots i policia militaritzada de les fronteres que ara ataca els palestins i permet les accions de l'extrema dreta.
Com una continuació lògica d'aquest moviment, el dissabte 22, un dia després de l'alto el foc, es va celebrar a Tel Aviv una manifestació amb milers d'assistents àrabs i jueus per la convivència, contra els bombardejos i l'ocupació. En un moment en què Netanyahu vol crear la major sensació de xoc, les accions de masses són el major obús contra la seva estratègia, de la mateixa manera que ho són les manifestacions a la resta del món davant l'estratègia de l'imperialisme occidental.
Contra l'ocupació i la guerra cal aixecar un moviment revolucionari palestí de resistència i autodefensa, armat amb el programa de l'internacionalisme proletari i la unitat de la classe obrera, i basat en l'organització i la lluita de masses.
L'esquerra i el moviment obrer en la resta del món hem d'ajudar a impulsar aquest moviment, per acabar d'una vegada per totes amb les causes de l'opressió i la guerra a l'Orient Mitjà: el domini de l'imperialisme i l'existència de governs titelles que salvaguarden els interessos de les oligarquies capitalistes a tot l’Orient Mitjà.
Visca la lluita de el poble palestí per la seva llibertat! Per una federació socialista de l'Orient Mitjà!
