20 anys de guerra i intervenció imperialista, amb prop de 250.000 morts, s'han saldat amb una derrota humiliant dels EUA i els seus aliats internacionals. Malgrat tota la demagògia abocada durant aquest temps, ni la democràcia ni la llibertat eren part de l'equipatge que les potències occidentals van portar a aquesta nació martiritzada. Per contra, els bilions de dòlars enterrats en aquesta intervenció han fet d'or al complex industrial-militar i a una elit corrompuda de polítics afganesos que han fugit amb el botí, provocant un complet col·lapse del funcionament del país i l'enfonsament de les condicions de vida del poble.
La suposada guerra contra el terrorisme només ha servit per a arrasar l'Afganistan, de la mateixa manera que paral·lelament van devastar l'Iraq, Síria, el Iemen o Líbia. Aquest monstre Frankenstein que és el fonamentalisme islàmic, i que tots els governs dels EUA van alimentar en la seva lluita contra el bloc soviètic des de Carter i Reagan, s'ha cobrat la factura.
La caiguda de Kabul, després d'una ofensiva llampec de dues setmanes després de l'anunci de la sortida de l'exèrcit d'ocupació nord-americà, ha portat novament els talibans al poder. Es podria pensar que es tracta d'una derrota conjuntural o d'un episodi circumstancial. Però no és res d'això. La derrota humiliant de les forces imperialistes no només és un revés enorme per a l'Administració Biden i el seu antecessor Donald Trump: és la constatació del caràcter irreversible de la decadència dels EUA i de la profunda modificació de forces que han experimentat les relacions internacionals en aquesta època de crisi orgànica del capitalisme.
L'imperi nord-americà no deixa de collir fracàs rere fracàs. Totes les seves apostes han estat fallides. Va perdre a l'Iraq, va perdre a Síria, va perdre davant l'Iran, els seus plans per a Palestina han estat un complet fiasco. Però en aquesta estratègia fracassada, que també és compartida per la burgesia europea, han deixat un saldo de destrucció i barbàrie que no té precedents.
El poble, les dones, el jovent i els oprimits de l'Afganistan s'enfronten a una nova volta de rosca en una hecatombe que dura dècades. Res poden esperar de l'anomenada comunitat internacional. Aquesta banda de criminals que s'emparen en la legalitat de l'ONU i de les institucions capitalistes són els principals responsables d'aquest sofriment.
La barbàrie militarista d'Occident ha sembrat conscientment el malson talibà. Només la classe obrera internacional i la joventut combativa poden oferir la solidaritat que el poble afganès necessita ara, i això requereix aixecar un moviment de protesta antimperialista, amb un programa de classe i socialista.
Desintegració d'un govern titella
El diumenge 15 agost el president afganès, Ashraf Ghani, abandonava el país abans que pogués ser capturat pels talibans que ja eren amos de Kabul. La fugida d'aquest sequaç multimilionari reflecteix a la perfecció el caràcter del govern que presidia. Però és evident que el seu instint de supervivència s'havia aguditzat en els últims dies. Ghani no es va creure els informes de la CIA que parlaven de tres mesos abans que els talibans prenguessin la capital afganesa, i va preferir evitar la situació que en aquests moments viuen milers de funcionaris del seu règim i centenars d'empleats i assessors de les ambaixades occidentals que esperen per a ser evacuats enmig del caos.
Aquest escenari dantesc, que els mitjans de comunicació estan descrivint en temps real, es produeix un mes després que Joe Biden afirmés: “Els talibans no són l'exèrcit del Vietnam del Nord. Sota cap circumstància es veurà a gent pujada a la teulada de l'ambaixada dels EUA a l'Afganistan” (discurs pronunciat el 8 de juliol). Però les imatges que arriben de Kabul són precisament allò que l'imperialisme volia evitar: gent en la teulada de l'ambaixada evacuada en helicòpters, com va ocórrer a Saigon el 1975, mentre les columnes de fum dels documents cremats de pressa i corrents s'eleven al cel.
L'aeroport de Kabul, l'última sortida possible del país, és una metàfora del que pot oferir avui l'imperialisme. Els vols civils han estat suspesos i només es permeten vols militars estatunidencs fins que completin els seus plans d'evacuació. Després els toca als europeus. Mentrestant, centenars d'afganesos es concentren desesperadament en les pistes amb la intenció de fugir del país; ja hi ha almenys set morts: els marines estatunidencs han disparat i han estat diverses les persones que s’han agafat com han pogut al fuselatge dels avions militars i han caigut al buit estavellant-se contra el terra.
Els talibans han pres totes les capitals provincials del país sense cap resistència en poc més de dues setmanes. Com ha estat possible això? L'Administració Biden no ha deixat de lloar les capacitats de l'exèrcit afganès, els seus 300.000 membres, el seu armament i ensinistrament... Però aquest col·lapse ha revelat que la propaganda imperialista, com en tantes ocasions, no era més que mentida i ficció.
Després de la victòria estatunidenca sobre els talibans el 2001, l'imperialisme va recuperar els antics senyors de la guerra als que havia donat suport per a combatre els soviètics en la dècada dels vuitanta i que després es van enfrontar entre si entre 1989 i 1996. En aquests vint anys, les successives administracions nord-americanes han destinat a la guerra de l'Afganistan almenys un bilió de dòlars. La major part cobria el cost de les seves tropes i per descomptat els multimilionaris contractes amb empreses de mercenaris i amb les multinacionals de la indústria militar. Però el capítol destinat a la formació de les “forces de seguretat” afganeses va empassar prop de 100.000 milions de dòlars. D'aquests, milers de milions han anat directament a les butxaques d'aquests senyors de la guerra, mentre que cap dels problemes de les masses afganeses s'han resolt. Ara que ha caigut el govern, en tots els mitjans de comunicació es parla dels “batallons fantasma”, d'inexistents unitats de l'exèrcit per les quals els comandaments sí que rebien els seus salaris, o de la manca de tota mena de subministraments per als soldats.
Això és el que hi ha darrere del col·lapse de l'exèrcit afganès: els soldats no estaven disposats a donar la vida per un grapat de mafiosos. De la mateixa manera que la població, que no simpatitza amb els talibans, no ha mogut un dit per defensar el govern titella de Ghani. Això ha estat especialment evident en el cas de Kabul. Després de setmanes especulant sobre la cruenta batalla que es produiria, la capital va caure sense disparar un sol tir.
Aquesta derrota no només ha revelat la podridura del règim afganès, és abans de res una fita decisiva en la prolongada decadència del règim capitalista estatunidenc, sacsejat per una crisi domèstica social i política sense precedents, i que no deixa de collir revés rere revés en la seva política internacional des de l’Amèrica Llatina fins a l’Orient Mitjà.
La prova del que afirmem és el propi discurs que Joe Biden va pronunciar des de la Casa Blanca el dilluns 16, intentant donar una explicació a la seva patètica retirada: "Les forces estatunidenques no poden i no han de lluitar i morir en una guerra que no és seva. Les tropes dels EUA no lliurarien pas una guerra que ni les pròpies forces afganeses no n’estaven disposades a lluitar. No repetiré els errors del passat. L'error de quedar-nos indefinidament. En un conflicte que no és part dels interessos nacionals dels EUA. No podem continuar repetint aquests errors perquè tenim interessos significatius en el món que no podem permetre'ns ignorar. Una vegada més, pregunto als que diuen que hem de quedar-nos: quantes generacions més d'estatunidencs han de lluitar en la guerra afganesa? Quantes vides més cal malgastar-ne allà?”.
Paraules que retraten fidelment l'aspecte moral de la classe dominant nord-americana. Però és que potser no va ser l'Administració dels EUA la que va iniciar la guerra en 2001? No han estat governs republicans i demòcrates els que han dedicat recursos colossals a aquesta intervenció quan pensaven que podien fer el que els vingués en gana després del col·lapse de l'estalinisme a l'URSS?
És difícil recórrer a un mètode més vergonyós per a descarregar-se de responsabilitat, falsificar la història i culpar el poble afganès dels crims imperialistes. Aquest és Joe Biden, un mesquí servidor de Wall Street, presentat com un model per la socialdemocràcia internacional i els seus companys de viatge de la nova esquerra reformista.
El paper de la Xina
El nou escenari que s'obre marca un punt d'inflexió. És la coronació d'un procés que porta incubant-se l'última dècada i que ha permès a la Xina erigir-se en una potència econòmica, tecnològica i militar que planta cara sense complexos al vell imperi. La guerra a l'Afganistan i el seu resultat són part d'aquest nou escenari i obren al govern capitalista de Pequín grans oportunitats per a avançar en un territori clau per a les seves aspiracions hegemòniques, tot i que al mateix temps aquest presenta desafiaments plens d'incertesa.
No és cap secret que els dirigents xinesos han encoratjat les forces talibans, proporcionant cobertura política als seus màxims líders, rebuts amb tots els honors a la capital xinesa, contribuint amb suport militar a través de l'Iran, i garantint reconeixement exterior i inversions a canvi que el futur govern integrista mantingui una raonable estabilitat interna i no provoqui una guerra civil.
Per descomptat, el que pot passar no es decideix només a la Xina, però el que sí ha deixat clar el règim de Xi Jing Ping és que la seva política exterior, que al cap i a la fi és una prolongació de la interior, no té gens de comunista ni de proletària. Recolzar els talibans està a les antípodes del marxisme-leninisme. És realpolitik imperialista, pura i dura.
L'interès de la Xina a l'Afganistan té dos eixos: en primer lloc, assegurar els seus interessos en un país amb una posició geoestratègica clau i, en segon, explotar tot el possible la imatge de decadència i incapacitat que està deixant l'imperialisme estatunidenc. Fins ara, malgrat inversions xineses gens menyspreables al país, el govern afganès s'havia negat a participar en la Iniciativa de la Franja i la Ruta de Pequín. La sortida dels EUA i la caiguda del govern han fet desaparèixer aquest obstacle.
Però la situació que s'ha obert a l'Afganistan no serà un camí de roses per a Pequín. La intervenció militar de l'imperialisme estatunidenc feia a Washington responsable en la zona. A partir d'ara, l'estabilitat que busca la Xina l'haurà de garantir pels seus propis mitjans i pels quals aportin els seus socis (Rússia, el Pakistan i l'Iran), que no sempre coincideixen en els seus interessos i objectius.
Els dirigents xinesos han declarat obertament que la seva preferència després de la sortida nord-americana seria un govern de coalició amb participació dels talibans. Però el col·lapse tan demolidor del govern afganès obre un camí diferent, amb els talibans concentrant tot el poder a una escala que no van tenir en el passat. D'una banda, la perspectiva d'una nova i imminent guerra civil podria quedar aparcada, cosa que de totes maneres està per veure tenint en compte els interessos imperialistes en joc, però, per un altre, els talibans no tenen res a oferir a una població que els coneix i no els vol.
La qüestió central per a la Xina serà fins a quin punt la seva “diplomàcia econòmica” i la col·laboració amb el Pakistan, principal patrocinador dels talibans fins ara, els poden proporcionar aquesta anhelada estabilitat tenint en compte que els EUA i la UE no es quedaran de braços plegats a mig termini. L'experiència històrica demostra de manera cruel que la política de terra cremada no deixa de ser una opció.
Només el poble salva el poble
L'imperialisme estatunidenc ha sortit derrotat de l'Afganistan. Això és cert, però qui aixeca el cap és la reacció més fosca i fonamentalista. No es pot oblidar que els talibans van ser fruit d'una operació posada en marxa per l'imperialisme nord-americà, el Pakistan i l'Aràbia Saudita en la lluita contra els soviètics i per a atallar el caos en què s'havia convertit Afganistan per la guerra acarnissada entre els diferents senyors de la guerra després de la retirada de Moscou.
Els talibans només poden oferir al poble afganès el que aquest ja va viure entre 1996 i 2001: opressió despietada, esclavitud per a les dones i una política d'acords amb l'imperialisme per a benefici d'una elit privilegiada. Ho hem vist en les últimes dècades: el fonamentalisme islàmic fa el mateix paper que les bandes feixistes, desarticula els moviments revolucionaris i permet que el capitalisme continuï funcionant.
Els imperialistes i l'integrisme són dues cares d'una mateixa moneda: s'alimenten i es necessiten en aquesta era de crisi global, recessió, pandèmia i descomposició capitalista.
Els que han fet possible l'escenari d'horror a l'Afganistan són els mateixos que ho van fer abans a l'Iraq, a Síria, a Líbia o al Iemen. Sí, d'una banda són els talibans, l'Estat Islàmic, tot tipus de bandes reaccionàries gihadistes…, però darrere es troben els seus patrocinadors, les monarquies reaccionàries del Golf, els mul·làs a l'Iran, l'imperialisme que crea les condicions perquè existeixin, quan no els organitza i enforteix directament.
És possible que ara vegem els talibans arribar a acords amb la Xina. Però en l'actual Xina capitalista, que pugna per sobrepassar els EUA com a principal potència imperialista mundial, tampoc trobaran les masses afganeses, ni de cap país, la solució als seus problemes.
L'imperialisme s'ha cobert de crims contra els pobles de l’Orient Mitjà, Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina. Ara contemplen impassibles la nova tragèdia del poble afganès, i no perdran temps per a escampar el seu verí racista i xenòfob. El president de França ha obert la veda. Macron, aquest representant de l'oligarquia financera, portaveu de la més menyspreable moralitat burgesa, ja s'ha avançat i promet... protegir Occident dels refugiats afganesos!: "Hem d'anticipar-nos i protegir-nos d'importants fluxos migratoris irregulars".
Només hi ha un camí per a resoldre el caos al qual aboca el capitalisme a un país rere l'altre: la revolució socialista, la presa del poder per part de la classe obrera al capdavant de les masses oprimides, amb un programa per a enderrocar l'oligarquia i a l'imperialisme, que expropiï les palanques fonamentals de l'economia i les posi sota el control democràtic de la població.
D'aquesta manera sí que es podria començar a enfrontar la catàstrofe que viu una part decisiva de la humanitat, posar fi a la devastació i a les guerres imperialistes, a la crisi permanent de milions de refugiats privats de tot, a la infància exclosa a la que s'arrabassa qualsevol possibilitat de futur, i crear les bases per a un autèntic renaixement de la societat. No hi ha opció, no hi ha sortida sota l'ordre capitalista. Socialisme o barbàrie!
