El govern ven “humanitarisme” i “rellevància internacional” per a intentar millorar la seva imatge
L'espectacle organitzat amb motiu de la inauguració del campament de refugiats afganesos de Torrejón de Ardoz – unes frèvoles tendes de campanya que acolliran un màxim de 800 persones durant “un o dos dies” - seria motiu de burla si no fos perquè intenta encobrir i disculpar una història d'anys de sofriment i mort provocats per la intervenció imperialista a l'Afganistan.
En aquesta tràgica crònica comparteixen responsabilitat les autoritats que van participar en el grotesc acte inaugural: Pedro Sánchez, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, i el president del Consell Europeu, Charles Michel.
És repugnant que els mateixos que han secundat durant dues dècades una criminal ocupació militar contra el poble afganès, que ha provocat centenars de milers de morts, arrasat les condicions de vida d'homes, dones i nens, que ha enriquit la indústria armamentista dels EUA, i convertit aquest martiritzat país en una gegantesca plantació d'opi, intentin presentar-se com els protectors internacionals dels refugiats.
Que els que amb la seva política migratòria causen cada any la mort de milers de persones presumeixin de “humanitarisme” i aprofitin la tragèdia del poble afganès per a la seva propaganda política, mereix el repudi públic. Aquest és un exemple acabat del que significa la política burgesa: l'art de la mentida consumada i la hipocresia més feridora.
Milions de persones que intenten desesperadament fugir de la pobresa i les guerres que el colonialisme europeu va deixar com a herència en àmplies parts del món, i que continua alimentant amb les seves intervencions militars i l'explotació despietada dels seus recursos naturals, s'han topat amb un mur impossible de franquejar.
La Unió Europea paga cada any quantitats immenses a Turquia i a altres països encapçalats per règims dictatorials, perquè recloguin els refugiats en condicions inhumanes en autèntics camps de concentració, i ara les seves autoritats, sense cap mena de pudor, posen amb ostentosos somriures davant les càmeres, envoltats d'algunes desenes de refugiats afganesos que han tingut la sort – o els mitjans econòmics – d'abandonar el seu desafortunat país.
Aquesta repugnància aconsegueix cotes màximes en el cas de Pedro Sánchez, que va tenir el desvergonyiment de proclamar en l'acte de Torrejón que “Espanya ha estat exemple dels valors de la UE: solidaritat i humanitat”, a penes unes hores després que les autoritats mauritanes localitzessin i rescatessin una pastera que es dirigia a Canàries en la qual més de 40 immigrants havien mort de fam i set, i al mateix temps que el govern de coalició estava executant una operació d'expulsió dràstica de menors immigrants tan escandalosament il·legal que va haver de ser paralitzada per la fiscalia.
Pedro Sánchez i el PSOE, lacais de l'imperialisme nord-americà
El mateix dia de la inauguració del centre de refugiats de Torrejón, els serveis de premsa de la Moncloa emetien un comunicat explicant que Pedro Sánchez havia mantingut una conversa de 25 minuts amb Joe Biden, president dels Estats Units, per a tractar temes relatius a la retirada de les tropes de l'OTAN de l'Afganistan i de l'evacuació de refugiats.
Els mitjans de comunicació oficials van tractar aquesta notícia de manera triomfal, com si es tractés d'una confirmació del paper transcendental que l'Estat espanyol i el seu govern exerceixen en l'esfera de les relacions internacionals.
De fer cas als informatius de TVE, creuríem que Biden i Sánchez han debatut en peus d'igualtat l'estratègia de retirada de l'Afganistan, i que Biden s'ha desfet en elogis pel “lideratge” de Pedro Sánchez en el “suport a les dones i nenes afganeses” i li ha agraït la seva bona voluntat en oferir les bases militars de Rota i Morón com a centres d'acolliment de col·laboradors afganesos de l'exèrcit estatunidenc.
La realitat és molt més prosaica. Continuant la seva labor de peó de segona fila en l'estratègia de l'imperialisme d’EUA, el govern de Sánchez ha estat requerit per a realitzar labors auxiliars que ajudin el govern estatunidenc a pal·liar el complet desastre provocat per la retirada de les seves tropes de l'Afganistan i, de pas, al fet que la responsabilitat davant l'opinió pública es reparteixi entre els governs que van participar en l'ocupació militar a l'Afganistan.
Empitjorant fins i tot la més pessimista de les previsions, els talibans només han necessitat vuit dies per a ocupar completament el país, dificultant l'evacuació dels nacionals dels països invasors i dels seus col·laboradors afganesos. Les escenes caòtiques a l'aeroport de Kabul, on les allaus humanes i els intents de fugir aferrant-se al fuselatge dels avions han causat diverses desenes de morts, han danyat greument el prestigi de Joe Biden dins i fora dels EUA.
Biden ha hagut d'afrontar crítiques molt dures dels seus aliats en la invasió de l'Afganistan, principalment del Regne Unit.
Els principals socis dels Estats Units, reunits en el G-7, han pressionat Biden perquè ampliï el termini de la retirada de les seves tropes de Kabul, però els seus esforços han estat completament inútils. Els governs aliats es veuen així obligats a enfrontar-se a la indignació de les seves opinions públiques que comproven sorpreses com les ingents quantitats de diners gastats a l’Afganistan (més de 2 bilions de dòlars) i el nombre de víctimes (estimat per Amnistia Internacional en més de 150.000 morts) no han servit per a millorar gens ni mica la situació de la població afganesa, sinó tot el contrari.
La conversa de Biden amb Sánchez i les tasques que li ha encarregat, són part de l'estratègia del president nord-americà de repartir culpes entre els seus aliats per a atenuar l'ona de desprestigi intern que, inevitablement, serà aprofitada per Donald Trump per a tornar al primer pla de l'actualitat política i reforçar les seves opcions per a l'elecció presidencial de 2024.
Ficat en aquesta tessitura, Sánchez ha optat per presentar les seves funcions d'auxiliar de l'imperialisme d’EUA com una demostració de la seva rellevància internacional i, de pas, intentar ocultar l'escàndol del maltractament il·legal dels nens refugiats a Ceuta.
El PSOE és corresponsable del desastre afganès i Podem aplaudeix la seva política
El desastre de l'Afganistan va començar a forjar-se fa més de 20 anys, quan els Estats Units i l'OTAN van decidir envair el país amb l'excusa de la “guerra contra el terror”. En aquell moment a l'Estat espanyol governava el PP i José María Aznar es va sumar amb entusiasme a l'aventura bèl·lica, com dos anys més tard faria en la invasió de l'Iraq. Però el març de 2004, i enmig d'una immensa onada de protestes contra la intervenció imperialista a l'Iraq, el PSOE va guanyar les eleccions i es va mantenir dues legislatures amb Rodríguez Zapatero com a president del govern.
Malgrat la seva xerrameca “pacifista” i anti-bèl·lica, Zapatero i el PSOE no van qüestionar la participació de tropes espanyoles a l'Afganistan, i van acceptar sense dir ni “mu” les tasques que l'alt comandament militar dels Estats Units els assignava en terres afganeses.
Amb un cinisme similar al que ara empra Pedro Sánchez, Zapatero i el PSOE van presentar la invasió de l'Afganistan com una operació completament diferent de la invasió de l'Iraq. Ara es tractava d'un imperialisme “amable”, els objectius del qual eren purament “humanitaris”. Aprofitant sense cap vergonya l'horror que despertava la situació de les dones i nenes afganeses entre l'opinió pública, el govern de Zapatero es va comportar com un perfecte lacai de l'imperialisme d’EUA.
Després de guanyar les eleccions de 2004, Zapatero va complir la seva promesa electoral de retirar les tropes de l'Iraq. Aquesta decisió li va suposar un xoc amb el govern estatunidenc que es va afanyar a compensar permetent que les bases de Rota i Morón es convertissin en una baula decisiva de la intervenció nord-americana a l'Afganistan i augmentant, l'any 2009, el nombre d'efectius desplegats al país asiàtic. En aquells moments els ministres del PSOE, especialment José Bono, s'exhibien a l'Afganistan i utilitzaven els suposats èxits de la “missió de pau” per a reforçar la seva imatge i les seves opcions electorals.
Pedro Sánchez ha estat un fidel continuador d'aquesta política. Dels seus llavis no ha sortit el més mínim qüestionament del desastre que s'estava gestant a l'Afganistan. Fins i tot ara, quan els catastròfics resultats de la invasió de 2001 són innegables, Pedro Sánchez continua fent gala de la contribució de l'Estat espanyol al restabliment de la “pau” a l'Afganistan.
L'actitud de Sánchez no hauria de sorprendre ningú que conegui la trajectòria del PSOE des de la Transició. Però què diu Podem?
A través de la seva portaveu adjunta en el Congrés, Sofía Fernández Castañón, la direcció de la formació morada s'ha afanyat a aplaudir la gestió del govern a l'Afganistan i s'ha vanagloriat que l'Estat espanyol és un "exemple en la comunitat internacional de defensa de la pau". Des d'aquestes mateixes pàgines hem analitzat l'evolució de Podem des de la seva proposta inicial d’ “assaltar els cels” fins a la seva conversió en una força auxiliar del PSOE, que li reserva la poc digna funció de reagrupar el vot que se li escapa per l'esquerra.
Tancant els ulls davant el desastre i l'horror provocat per 20 anys d'intervenció militar directa, actuant com a cobertura per l’ "esquerra" en la política exterior proimperialista del PSOE, els dirigents de Podem tornen a donar l'esquena als seus votants i soscaven encara més les esperances que milions de treballadors i treballadores havien dipositat en ells.
L'esquerra combativa, internacionalista i de classe no pot tancar els ulls. El que està succeint a l'Afganistan i el circ mediàtic de les potències imperialistes per a encobrir els seus crims ha de ser rebutjat i combatut amb decisió. El poble, les dones, la infància afganesa no pot esperar res d'aquests governs i institucions capitalistes internacionals. Només la solidaritat del moviment obrer i el jovent aixecant una protesta antimperialista massiva pot prestar auxili efectiu a la població afganesa.
