Ni AfD, ni CDU, ni els partits del Govern responsables d'aquesta crisi són una opció per a la classe obrera! Cal respondre als carrers!
El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca ha omplert de confiança els partits d'extrema dreta i neofeixistes a tot el món. I Alemanya no ha estat diferent. A poc menys d'una setmana de les eleccions federals, AfD continua creixent i ja té un 22% de suport segons algunes enquestes. Tot i que el guanyador de les eleccions serà gairebé amb seguretat la CDU de Friedrich Merz, que continua descartant pel moment una coalició amb AfD, l'ascens de la ultradreta s'està convertint en un perill cada vegada més real.
AfD passarà de ser el cinquè partit al Bundestag a ser la segona força superant fins i tot l'SPD per primera vegada. El discurs racista impulsat per pràcticament tots els partits després de l'atemptat d'Aschaffenburg, criminalitzant la comunitat musulmana tal com fa Trump en relació als hispans, és un autèntic regal per a l’AfD, adobant-los el terreny per continuar avançant. Si la qüestió és ser racista, ¡l'SPD o Sarah Wagnenknecht no guanyaran en aquesta batalla a l’AfD!
L'altre aspecte important és l'estat d'ànim i les divisions entre la classe dominant. La intervenció d'Elon Musk a la conferència del partit, aplaudida de valent pels líders d'AfD, no és una casualitat ni una actuació estrafolària. L’AfD té vincles molt importants amb la classe capitalista i els grans monopolis alemanys. Pensar que aquests moviments són anecdòtics, i que AfD o Trump són outsiders o polítics antiestablishment és una completa estupidesa. AfD compta amb el suport creixent de sectors de la classe dominant, que per descomptat no els giraran l'esquena si arriben al govern, com hem vist ara amb claredat en la presa de possessió de Trump, que va comptar amb la presència dels CEOs de les principals multinacionals nord-americanes.
Els esdeveniments a Àustria, malgrat totes les diferències, també són una seriosa advertència: durant les setmanes posteriors a les eleccions, després de la victòria de l'ultradretà FPÖ, van estar marcades per un "suposat" cordó sanitari dels partits "democràtics". La crisi és tan profunda que totes les negociacions van fracassar i el president va encarregar a l'FPÖ formar govern amb el suport de l'anomenada dreta "democràtica".
Les tendències més neofeixistes s'imposen al Congrés d'AfD
AfD està lluny de la "moderació". Ans al contrari: cada vegada és més ultradretà. Això no només s'evidencia en campanyes xenòfobes com la dels "bitllets de deportació" distribuïts pel partit a Karlsruhe a famílies amb noms "estrangers" o en les noves propostes per abolir la doble nacionalitat.
En el congrés del partit a Riega, Alice Weidel, elegida per unanimitat com a cap de llista del partit- que el 2017, com a representant de l'"ala moderada", va plantejar la possibilitat d'expulsar Björn Höcke per utilitzar aquesta mateixa retòrica-, va defensar en el seu discurs obertament l'exigència feixista de la "remigració". Fa un any, quan es va revelar la celebració d'una conferència secreta a Potsdam amb aquests mateixos plans, que plantejava l'expulsió violenta de milions d'immigrants, la cúpula d'AfD es va distanciar oficialment d'aquests plans. Ara, però, han estat inclosos en el manifest electoral de la formació i Alice Weidel va ser ovacionada després del seu discurs amb crits d'"Alice per a Alemanya", emulant el lema de les SA nazis "Tot per a Alemanya".
Per no parlar del seu entusiasme cap a Elon Musk, que va realitzar amb orgull la salutació hitleriana fins a tres ocasions públicament després de la presa de possessió de Trump, i que va intervenir en aquest congrés assenyalant que només AfD pot salvar Alemanya de la ruïna, en termes bastant similars als utilitzats pel partit nazi abans de prendre el poder. AfD -Hitler- o el caos! Aquest és el nou lema de campanya.
Però el factor decisiu no són les figures de Weidel, Tino Chrupalla o Björn Höcke, sinó la base social reaccionària sobre la qual es recolza el partit: un sector d'empresariat que està fent sucosos negocis explotant la classe treballadora migrant, especialment al camp, i amplis sectors de les classes mitjanes colpejades per la crisi així com sectors desmoralitzats de la classe treballadora aturats o empobrits.
AfD mobilitza aquestes capes amb un ampli repertori de demagògia, plantejant baixades d'impostos i retallades agressives en benefici dels empresaris, i alhora incubant el verí del racisme culpant la immigració de tots els problemes socials i defensant mà dura, la qual cosa obre el camí de durs atacs als drets democràtics i sindicals. Una política repressiva autoritària que el Govern de Scholz ha impulsat a un nivell sense precedents, especialment contra el moviment de solidaritat amb el poble palestí. Així, com esperen que siguin creïbles les seves patètiques crides a contenir l’extrema dreta?
És obvi que un govern de l'AfD no significa immediatament una dictadura feixista, però les tendències bonapartistes i autoritàries són clares, i els paral·lelismes amb els anys 30 cada vegada més evidents. També en aquells anys l'SPD no dubtà a donar suport a governs bonapartistes sota la República de Weimar, que van implementar una brutal repressió, obrint finalment el camí als nazis.
El capitalisme alemany en una cruïlla
En la nostra declaració després del col·lapse del govern del semàfor [1], explicàvem que una coalició entre la CDU i AfD és poc probable. No per un suposat "cordó sanitari" -que es va ensorrar com un castell de naips després que Merz anunciés que votaria amb AfD polítiques migratòries encara més racistes després dels atemptats d'Aschaffenburg-, sinó per la posició contradictòria de tots dos partits en la lluita interimperialista entre EUA i la Xina. Darrere del rebuig de Merz a una coalició amb AfD hi ha la pressió de sectors clau de l'imperialisme estatunidenc, que no es fien de les actituds contràries a la guerra d'Ucraïna i a favor de mantenir les relacions amb Rússia manifestades públicament per dirigents ultradretans i la seva actitud procliu a mantenir bones relacions amb la Xina.
La guerra a Ucraïna i les sancions contra Rússia no van ser simples capricis de Biden que Trump pugui revertir ara fàcilment. Com hem estat explicant, l'imperialisme estatunidenc, i no Europa, va ser qui va forçar la guerra a Ucraïna. La raó: lluitar pel domini d'Europa contra la creixent influència xinesa. Per això, un dels principals objectius de l'imperialisme estatunidenc era tallar els crucials llaços energètics d'Alemanya amb Rússia, colpejant durament l'economia alemanya i enderrocant la seva poderosa indústria que competeix a més amb els capitalistes estatunidencs. I sembla que pel moment estan assolint els seus objectius.
Però la situació és molt contradictòria, i l'elecció de Trump l'ha complicat encara més. Elon Musk, mà dreta de Trump, ha seguit una agenda completament diferent cridant a votar per AfD, i els seus dirigents ultradretans veuen Trump com el seu model a seguir, amb Tino Chrupalla present en la seva presa de possessió.
Aquesta posició de Musk cridant a votar per AfD, que s'ha oposat a la guerra a Ucraïna i ha denunciat la submissió del Govern de Scholz a l'imperialisme estatunidenc, podria semblar una bogeria. Però té la seva pròpia lògica. Aquest multimilionari neofeixista, que defensa l'eliminació de drets laborals, advocant per jornades de 80 hores setmanals, i que vol erradicar qualsevol dret sindical, expressa els somnis d'importants sectors de la classe dominant alemanya i mundial que volen colpejar l'esquerra radical, els moviments socials i el sindicalisme combatiu. Una cosa no gaire diferent de la simpatia que va despertar Hitler entre la classe capitalista de França, Gran Bretanya i fins i tot els EUA, pel seu combat contra el comunisme, el socialisme o el sindicalisme.
Aquestes contradiccions posen en evidència la complicada situació en què es trobarà el nou govern, independentment de la coalició que es formi. Per descomptat, AfD no pot resoldre-les, igual que Trump no pot fer-ho als EUA. Pel moment, Merz vol, ja sigui amb els Verds, amb l'SPD o amb tots dos com a socis, aprofundir l'agressiva agenda dels EUA a Europa. De fet, ja ha intentat acostar-se a Trump subratllant públicament que veu "més similituds que diferències". Un dels seus primers projectes seria un nou acord de lliure comerç amb els EUA, tot i que va ser Trump qui va frenar l'últim (TTIP) el 2017.
Com va dir Lenin, la política és economia concentrada, i les següents xifres exemplifiquen clarament la situació desesperada del capitalisme alemany. Només en la primera meitat de 2024, la inversió directa alemanya a la Xina va ser un 13% més gran que en tot l'any anterior (7.280 milions de dòlars) i les exportacions xineses a Alemanya van augmentar un 8%. Alhora, Alemanya continua sent el quart soci comercial més important dels EUA i el mercat estatunidenc continua sent el primer per a les manufactures alemanyes. Alemanya s'ha vist durament afectada per la crisi de sobreproducció mundial i es troba atrapada entre dos fronts.
Aquest salt qualitatiu en la crisi capitalista farà que tard o d'hora totes aquestes contradiccions resultin insuportables i donarà a l'AfD, com a única "oposició", encara més impuls. I igual que als EUA, cada vegada més sectors de la classe dominant arribaran a la conclusió que la sortida necessària de cara a defensar els seus interessos és apostar per la ultradreta.
Necessitem aixecar una alternativa genuïnament revolucionària!
En aquesta situació, els dirigents de l'esquerra reformista i parlamentària i dels sindicats només ofereixen a la classe obrera excuses i derrotes. O bé penosos acords salarials com el de Volkswagen (VW), pel qual s'accepten retallades i tancaments de fàbriques, o bé constants oferiments per part de la direcció de Die Linke a l'SPD o Els Verds per participar de la governabilitat. Però el problema no és només l'amenaça de l'extrema dreta, que és molt greu, sinó la crisi capitalista i el constant deteriorament de les nostres condicions de vida i de treball. Tot això requereix d'una resposta conseqüent per part de l'esquerra, una resposta internacionalista, antifeixista i socialista, que confronti la reacció i els capitalistes.
Malgrat totes les afirmacions dels dirigents de Die Linke sobre un nou enfocament basat en "escoltar" i atendre les preocupacions de la ciutadania porta a porta, la realitat és que el partit enfronta una crisi brutal que podria suposar la seva desaparició del Parlament. I ho fa perquè ha abandonat l’element fonamental, la lluita als carrers i un programa genuïnament d'esquerres, per centrar-se en el mer joc parlamentari i en aquestes polítiques "realistes" incapaces de fer front a la reacció. La nova esquerra reformista, Die Linke, Sanders, Corbyn, Syriza o Podem, va pretendre establir un capitalisme de rostre humà, més demòcrata i social, assenyalant-nos que no calia lluitar pel socialisme. Avui els seus plantejaments jauen ferits de mort. Cal treure conclusions.
Per la seva part, BSW, una escissió per la dreta al si de Die Linke, alhora que critica la crisi de l'esquerra, l'enfronta amb un discurs absolutament reaccionari, amb posicions obertament racistes i xovinistes, que fan el joc a AfD, i defensant polítiques capitalistes nacionalistes.
Davant d'aquest buit, cal reconstruir, des de baix, una alternativa revolucionària per a la classe obrera. Això no significa que sectors del jovent i de la classe treballadora no es mobilitzaran a les eleccions contra l'amenaça d'AfD, i que el vot a Die Linke aparegui com la millor opció en aquesta difícil conjuntura. Però allò fonamental és com haurem de donar la batalla després del 24 de febrer.
Tota aquesta situació també està despertant una creixent consciència antifeixista i una creixent indignació entre el jovent i sectors combatius de la classe obrera. Les mobilitzacions contra el congrés del partit AfD o les protestes o fins i tot bloquejos contra els actes de l'AfD a les grans ciutats, tots ells durament reprimits per la policia sota el Govern de l'SPD, en són un exemple. Un moviment que s'ha de construir i créixer des de baix, a través de l'acció directa, impulsant accions de classe i vagues, i enarborant la bandera de l'anticapitalisme, l'internacionalisme i el socialisme.
No hi ha sortida sota el capitalisme. Alemanya té enormes recursos, un sector industrial molt potent, i sectors tecnològics molt avançats, ¡però estan en mans dels grans monopolis, els trusts financers i els bancs! Necessitem expropiar tota aquesta riquesa i posar-la en mans de la classe treballadora, alemanya i immigrant, i utilitzar-la per construir un món millor, un món socialista. És possible! Uneix-te a Ofenssiv per fer-ho!
[1] Eleccions anticipades a Alemanya. El col·lapse del Govern Scholz i l'amenaça de la reacció
