Per una alternativa d'esquerres de la classe treballadora!
La coalició de Govern semàfor formada per l'SPD, els Verds i els Liberals (FDP) s'ha ensorrat a falta d’un any de les eleccions federals. L'avançament electoral al febrer del 2025 es produeix en un moment de profunda crisi econòmica, amb una situació crítica en el sector industrial alemany, d'enorme inestabilitat internacional amb el retorn de Trump a la Casa Blanca i d'extrema polarització social amb un auge sense precedents de l'extrema dreta d'AfD.
Darrere d'aquest col·lapse hi ha els interessos de diferents sectors de la burgesia alemanya que, des de l'esclat de la guerra d'Ucraïna, han estat debatent-se per una estratègia que els permeti afrontar el conflicte imperialista entre els EUA, d'una banda, i la Xina i Rússia, de l'altra, i respondre a la profunda crisi que travessa el capitalisme alemany.
En les eleccions de Saxònia i Turíngia, la CDU i AfD van aconseguir el 62,5% dels vots mentre els partits que integren el Govern amb prou feines van assolir el 13,3%. Després d'aquests desastrosos resultats, als quals es van sumar els de les eleccions a Brandenburg, una part decisiva del capital alemany va arribar a la conclusió que la coalició semàfor estava morta i que calia reemplaçar-la com més aviat millor.
L'FDP, lligat al capital financer alemany, va presentar un programa de propostes per enfrontar la crisi, disparant deliberadament les tensions en el si de la coalició i posant l'SPD contra les cordes. Finalment, tal com havíem assenyalat en les nostres declaracions [1], només va quedar la sortida de l'avançament electoral.
Un Govern ultramilitarista i bel·licista al servei dels grans capitalistes
L'Executiu de coalició, després de dos Governs d'unitat nacional entre la CDU i l'SPD, va ser un intent d'un sector de la classe dominant de gestionar la greu crisi generada pel covid en benefici dels capitalistes, però sota la promesa de fer polítiques "socials". No obstant això, tot el seu discurs social s'ha convertit en una autèntica farsa.
El desplaçament d'Alemanya com a potència mundial fruit de la lluita interimperialista entre la Xina i els EUA i l'agreujament per això de la crisi del capitalisme alemany no han deixat espai per a cap tipus de reforma.
La mateixa coalició ha reflectit aquesta situació contradictòria, amb partits obertament otanistes com els Verds, els més militaristes, sionistes i favorables al Govern nazi de Kíiv, i amb un SPD dividit, que es recolza en la burocràcia sindical i que, en part, representa aquests sectors vinculats per lucratius negocis amb Rússia i la Xina, els guanys dels quals s'han vist directament afectats per l'augment dels costos de l'energia i la política de sancions imposada pels Estats Units.
Aquest Govern és directament responsable de la catàstrofe social davant la qual ens trobem: enfonsament dels serveis públics, acomiadaments massius i una caiguda salvatge dels salaris davant una inflació disparada. Unes polítiques que han asfaltat el terreny per al creixement d'AfD, la demagògia social de la qual guanya importants sectors desmoralitzats de la classe obrera, especialment a l'Est.
Avui a Alemanya gairebé 14 milions de persones es veuen afectades per la pobresa, un milió més que el 2019 i 2,7 milions més que el 2006. Mentrestant, aquest autodenominat Govern "social" ha reduït a la meitat la despesa neta en assistència social. Si el 2019 aquesta despesa superava els 32.000 milions d'euros, el 2021 i el 2022 va ser de 15.350 i 14.940 milions, respectivament.
Alhora, es va incrementar el pressupost de la Bundeswehr, l'Exèrcit, en 100.000 milions d'euros, arribant al 2% del PIB per primera vegada. Durant aquests tres anys la indústria armamentista alemanya ha obtingut beneficis rècord. En el que portem de 2024 Rheinmetall, el major productor de municions d'Europa, va incrementar les seves comandes en un 48%, assolint un nou rècord de negoci de 52.000 milions d'euros [2]. La Bundeswehr s'ha convertit en un dels exèrcits més ben finançats del món. I tot sota la batuta dels socialdemòcrates, que han convertit el seu Govern en el més militarista des del Tercer Reich!
Després de regar de diners públics les grans empreses amb incentius fiscals i subvencions, i de colpejar durament el sistema sanitari amb retallades pressupostàries i més privatitzacions, ara l'SPD i els Verds parlen de posar fi a les polítiques de límit de deute, introduïdes pel mateix SPD a la Constitució quan governava al costat de Merkel.
Una demagògia desesperada per intentar revertir el seu previsible desastre electoral, però sobretot per garantir nous paquets milionaris a les grans empreses. Res pot disfressar el veritable caràcter d'aquest Govern com un fidel representant del capital financer i les grans empreses.
Enfortiment de la CDU i ascens meteòric de la ultradreta d'AfD
En aquest context assistim a un enfortiment de la CDU i sobretot de la ultradreta neofeixista d'AfD. Segons les últimes enquestes, AfD podria obtenir fins a un 19% dels vots, gairebé duplicant el seu suport, i passar de cinquena a segona força, per sobre de l'SPD! La CDU també obtindria bons resultats, podent guanyar les eleccions amb més d'un 32% de recolzament, però lluny del 40% que va obtenir Merkel el 2013.
Alhora, tots els partits integrants del Govern pateixen un contundent vaccí. L'SPD podria perdre fins a 10 punts, recollint el pitjor resultat de la seva història amb menys del 15%, els Verds perdrien entre 3 i 4 punts i l'FDP reduiria a la meitat els seus vots, quedant-se fora del Parlament.
Una coalició entre CDU i AfD continua sent poc probable, tot i ser l'opció governamental més forta en termes percentuals. I això no és fruit —com ens intenten fer creure— d'un suposat "tallafocs" aixecat per la CDU davant la ultradreta. Al revés, en els darrers anys hi ha hagut un acostament constant a l'AfD, especialment en el tema de la immigració. Una realitat que veiem a tot Europa, i de la qual és digna representant Úrsula von der Leyen, cap de la Comissió Europea i membre de la CDU, que no ha deixat d'elogiar i col·laborar amb Meloni.
El "no" categòric del líder de la CDU a una coalició amb AfD respon, més aviat, a la seva posició militarista a Ucraïna i a la pressió de l'imperialisme estatunidenc. Com a representant encara més agressiu dels interessos imperialistes alemanys i d'aquells lligats al capital nord-americà, Friedrich Merz no defuig una confrontació més directa amb Rússia. D'aquí el seu suport reiterat a l'entrega del sistema de míssils TAURUS a Kíiv. L'AfD, però, està vinculada amb aquells sectors de la burgesia que han fet grans negocis amb Rússia i la Xina, que veuen amb horror una política que està portant Alemanya al desastre convertint-la en un mer peó de l'imperialisme estatunidenc.
En aquest escenari, el soci més probable per a la CDU serà de nou l'SPD o, en cas que assoleixin els escons, els Verds. Tanmateix, això només aprofundirà la crisi de totes dues formacions, donant lloc a un Govern molt feble sotmès a enormes pressions. A més, enmig d'una forta crisi econòmica, una AfD a l'oposició tindrà el camí lliure per créixer i enfortir-se encara més. La crisi de la democràcia burgesa i del parlamentarisme en la principal nació de la UE continuarà aprofundint-se amb enormes conseqüències en tots els terrenys.
La crisi del capitalisme alemany alimentarà una lluita de classes ferotge
El fracàs d'aquest Govern enfortirà aquells sectors del gran capital que veuen com a única sortida atacar durament la classe treballadora. El mateix que veiem als EUA amb la reelecció de Trump i la seva guerra contra el que anomena "l'enemic intern".
No és casualitat que aquest canvi es produeixi alhora que els principals gegants industrials (Volkswagen, ThyssenKrupp, SAP, Bosch, etc.) anuncien milers d'acomiadaments i tancaments de plantes. Una crisi de sobreproducció agreujada per la pèrdua d'energies barates russes decisives per garantir la seva competitivitat internacional.
Al voltant del 30% del PIB alemany depèn del sector industrial. La indústria metal·lúrgica, química, l'enginyeria mecànica i, sobretot, la de l'automòbil han estat a l'avantguarda del mercat mundial durant dècades sent una font d'ingents beneficis per al gran capital. Però el que durant molt de temps va ser un bastió d'estabilitat capitalista s'està convertint en el seu contrari.
La creixent competència de la Xina, convertint-se en una potència tecnològica capdavantera, i l'agressiva guerra comercial i el proteccionisme estatunidenc, que està afectant especialment Alemanya, provocant un augment de la fuga de capitals alemanys cap als EUA de 5.900 milions de dòlars el 2022 a 15.700 el 2023, està colpejant la indústria alemanya molt durament. L'exemple de Volkswagen és eloqüent: en el tercer trimestre del 2024 els beneficis van caure un 64% i el grup perd cada vegada més influència davant la competència xinesa, en particular en el sector del cotxe elèctric.
Volkswagen, emblema de la indústria alemanya, ha anunciat per primera vegada en la seva història el tancament de plantes al país. Això és només la punta de l'iceberg. L'Institut d'Economia Mundial de Kiel preveu un fort declivi de l'economia alemanya per segon any consecutiu, amb una caiguda de la producció industrial entre gener i juny de 2024 que ja assoleix el 10%. Alemanya està sumida en una profunda recessió. Una crisi que és l'expressió de la decadència general del capitalisme mundial i europeu: des de l'any 2000 la participació de la UE en l'economia mundial ha caigut un 28%, i la d'Alemanya fins a un 33%!
Les conseqüències les sentirà la classe treballadora. Al mateix temps que anuncien 30.000 acomiadaments, una retallada salarial del 10% i el tancament de tres plantes de VW, els membres de la seva junta directiva han rebut 40 milions d'euros en salaris el 2023, sent el CEO de VW un dels més ben pagats del món amb 10 milions d'euros.
Segons EY, la remuneració dels alts executius de les empreses dels índexs borsaris alemanys Dax, MDax i SDax augmentarà una mitjana de l'11%, fins als 2,65 milions d'euros anuals el 2023, i la dels directius de les empreses augmentarà fins a un 16%. En empreses com Opel, BASF, Bosch, SAP i Miele han anunciat retallades massives de personal, i a Bayer i Schaeffler volen tancar plantes senceres. Aquesta realitat és la que ha portat que l'1% més ric acapari el 35,3% de la riquesa del país.
Només la lluita als carrers frenarà la patronal i l'extrema dreta. Per una alternativa revolucionària!
Ens hem de preparar per a atacs sense precedents. La resposta dels capitalistes, com sempre, és desindustrialitzar i emportar-se les seves inversions allà on puguin explotar encara més la classe treballadora. La nostra: defensar totes les ocupacions, reduir les hores de treball mantenint tots els salaris i compensacions, obrir els llibres de comptabilitat i nacionalitzar aquestes grans empreses per posar-les al servei de la societat!
No obstant això, des de la direcció dels sindicats, des d'IG Metal, no s'està reaccionant així. A Volkswagen, davant de 30.000 possibles acomiadaments, els dirigents sindicals estan proposant renunciar a les bonificacions durant dos anys [3]. És a dir, noves retallades per als treballadors. De fet, enmig d'aquesta situació, IG Metal ha assolit un acord en la negociació del conveni col·lectiu del sector. I ho fa just quan s'anuncia una ofensiva sense precedents en gairebé totes les grans multinacionals alemanyes.
Ara més que mai cal plantejar una lluita unificada, i no negociar empresa a empresa la dimensió de les retallades o quina fàbrica tancar i quina no. Aquesta tàctica del divide et impera, que tantes vegades hem vist, només beneficiarà la patronal. Necessitem plantejar accions contundents, passant de les vagues d'advertència, completament inofensives, a vagues serioses, militants, democràtiques, des de baix i mitjançant l'acció directa, de 24, 48, 72 hores o d'una setmana, i proposant ocupar les fàbriques per evitar el seu tancament.
Però, sobretot, necessitem una alternativa política. Die Linke, que va sorgir amb força a l'esquerra de l'SPD a causa de les polítiques salvatges de retallades del Govern Schröder, es troba en una crisi sense precedents, podent quedar-se fora del Parlament. Una crisi fruit de les seves polítiques cada vegada més dretanes, de col·laboració governamental, amb posicions obertament sionistes i en favor de continuar armant Netanyahu o donant suport, fins i tot, retallades en els drets democràtics com la il·legalització d'organitzacions de solidaritat amb Palestina com Samidoun.
D'altra banda, l'Aliança Sarah Wagenknecht (BSW), en lloc d'oferir una alternativa genuïnament d'esquerres, anticapitalista i antiracista, s'ha plegat de forma vergonyosa a les posicions més reaccionàries i racistes de l'AfD, posant el focus dels problemes de la classe obrera alemanya en els immigrants. Amb aquest tipus de posicions, com no ha d’avançar l’AfD?
De fet, BSW ha abandonat fins i tot les posicions progressistes que sí que existien a Die Linke, defensant obertament el programa econòmic burgès de la dreta. Rebutgen les nacionalitzacions, es queixen de la càrrega que suposa un salari mínim "massa alt" per a l'economia, i elogien l'esperit innovador i el caràcter progressista de l'empresariat alemany.
Òbviament, molts activistes i antifeixistes, davant el perillós ascens de l'extrema dreta i davant l'absència d'una alternativa electoral, votaran Die Linke i potser alguns, malgrat el seu caràcter reaccionari, fins i tot a BSW, que ha emergit com una escissió de Die Linke.
No obstant això, ambdues formacions han renunciat a un programa que apunti contra el capitalisme, amb la seva explotació despietada, les seves guerres imperialistes depredadores i la seva misèria social que tants de nosaltres experimentem en primera persona. No hi ha sortida sota aquest sistema, i per això és el moment de reivindicar un programa genuïnament socialista, que apunti contra els banquers i els grans capitalistes, i no contra els nostres germans de classe immigrants, que són explotats despietadament per aquests petits empresaris i emprenedors als quals tant elogia Sarah Wagenknecht.
Una autèntica alternativa revolucionària de la classe obrera que abandoni una perspectiva purament parlamentària, intentant gestionar la misèria capitalista, i que es vinculi al moviment sindical i els moviments socials lluitant als carrers, organitzant des de sota tots aquells que volem plantar cara al feixisme.
Un partit així soscavaria la demagògia social d'AfD entre tots aquells que senten la crisi en carn pròpia però miren al futur amb desesperança, i permetria donar una sortida a la crisi genuïnament d'esquerres, anticapitalista, internacionalista i socialista.
Cap vot a la CDU ni a l'AfD!
Cap vot als bel·licistes ultramilitaristes del Govern Scholz!
Per l'expropiació dels capitalistes i la democràcia obrera!
Notes:
[1] L’extrema dreta s'imposa a Turíngia i avança decisivament a Saxònia. Què està succeint a Alemanya?
[2] El grup d'armes alemany Rheinmetal apunta a vendes rècord a mesura que canvia el panorama polític
