L'imperialisme occidental més dividit que mai!
El brutal enfrontament que es va viure a la reunió de la Casa Blanca entre Trump, el seu vicepresident Vance i el president ucraïnès Zelenski, s'ha convertit en la certificació oficial de la completa derrota d'Ucraïna, dels EUA i de la UE a la guerra lliurada contra Rússia. Una bronca retransmesa en viu i en directe, en què tant Trump com Vance han menyspreat públicament Zelenski, acusant-lo de voler provocar la Tercera Guerra Mundial per la seva negativa a cedir davant de Rússia.
El president ucraïnès, que en tots aquests anys no ha estat més que una titella de l'imperialisme nord-americà i europeu va intentar defensar-se patèticament, però Trump, com un pinxo que té la paella pel mànec, el va comminar diverses vegades a cuidar les seves paraules. Li va assenyalar que no té cap possibilitat d'aconseguir res, “no tens cap carta”, i encara menys de continuar una guerra per a la qual no té efectius humans i que depèn completament de l'ajuda militar nord-americana.
Finalment, la roda de premsa prevista, i que havia de servir per fer públic l'acord pel qual se cedien la meitat dels recursos minerals, de terres rares, gasístics i petroliers ucraïnesos als Estats Units va ser cancel·lada abruptament. Trump va declarar que només tornarà a rebre Zelenski quan “estigui preparat per a la pau”. És el llenguatge de l'amo colonialista sobre l'obedient cipai.
L'espectacle, produït enmig d'una negociació entre els EUA i Rússia per acabar la guerra, no té precedents a la història. La diplomàcia té una funció política molt rellevant: mentir les masses, enganyar-les amb idees i arguments altruistes per amagar els fins més depredadors. Però ara l'escola diplomàtica s'ha acabat. Els multimilionaris d'extrema dreta al poder volen deixar clar que només manen ells i, si troben resistències, les aixafen sense contemplacions. Una bona mostra del desenvolupament bonapartista del règim trumpista.
El xoc que aquesta reunió ha provocat als cercles de la classe dominant europea ha estat espectacular: ha col·locat la UE capitalista en la posició real d'irrellevància que té en les relacions internacionals. A Brussel·les estan entenent que el president nord-americà no els deixarà ficar la cullera en les negociacions de pau, és a dir en el repartiment del botí, i els considera amb tot el menyspreu possible. Els ha enviat un missatge clar: està disposat a dinamitar la UE per assegurar àrees d'influència en països específics, i compta amb els seus aliats de l'extrema dreta europea.
En aquest quadre podrit, però que reflecteix el salt que ha fet la lluita interimperialista amb la debilitat de la unitat del bloc occidental, cal emmarcar els missatges lamentables dels líders europeus. Macron, Von Der Leyen o el mateix Pedro Sánchez, han reiterat el seu suport a Ucraïna i lloat la valentia de Zelenski. Però això no canvia la correlació de forces: sense l'ingent suport militar nord-americà, que suposa més del 50% de la despesa en defensa ucraïnesa, en municions, sistemes de defensa i assessorament d'intel·ligència imprescindibles, Ucraïna pot patir una ensulsiada calamitosa.
En tot cas, hem d'aclarir l'escenari de propaganda i plantejar les qüestions fonamentals que són a sobre de la taula. Amb quina capacitat de maniobra poden acudir els negociadors nord-americans a les reunions amb els representants de Moscou? Quin tipus de credibilitat tindran quan han reconegut davant del món que Ucraïna està totalment derrotada? I quina moral es respirarà a Kíev i entre les tropes ucraïneses, ja molt tocades moralment des de fa mesos, per continuar la guerra?
Sens dubte, hi haurà sectors de l'imperialisme nord-americà estirant-se els cabells. En aquestes dues setmanes, Trump ha acusat Zelenski de ser responsable de provocar el conflicte i de ser un dictador que “perdrà el país”. Els representants dels EUA han votat una resolució al Consell de Seguretat de l'ONU amb Rússia i la Xina, amb la patètica abstenció de Gran Bretanya i França, per “posar fi a la guerra i construir una pau duradora”. I Trump pretén fer aparèixer Zelenski, que no és més que un simple ninot de l'imperialisme nord-americà, com el responsable de la derrota. Però aquest intent de desviar l'atenció no pot amagar la realitat crua: que els EUA perden a Ucraïna, mentre Rússia i la Xina s'han reforçat qualitativament.
Encobrir amb mentides i propaganda la decadència de Washington també és l'objectiu de l'Administració Trump. Però l'estrèpit no pot amagar les cares de circumstància dels negociadors nord-americans a l'Aràbia Saudita, encapçalats pel secretarid'Estat Marc Rubio, davant d'uns representants russos plens de confiança. Comença bé l'estratègia MAGA: un fracàs militar, polític i econòmic de més transcendència que el de l'Iraq o l'Afganistan.
Qui va provocar la guerra d'Ucraïna i per què?
Trump vol reescriure la història, i esborrar les empremtes d'aquest desastre complet. Per començar cal assenyalar el que és obvi: la guerra d'Ucraïna la va provocar, sens dubte, l'imperialisme nord-americà. Tal com hem explicat a les nostres declaracions[1], després de la caiguda de l'URSS i el col·lapse dels règims estalinistes a Europa de l'Est, Washington va tenir una influència molt important en els cercles dirigents de Rússia, aquests buròcrates provinents del vell PCUS que van saquejar la propietat estatal privatitzant-ho tot. Ieltsin i els seus sequaços van liderar la restauració capitalista a Rússia. Però l'Administració nord-americana, aprofitant aquesta feblesa evident, no va cessar en les seves provocacions militars expandint agressivament les fronteres de l'OTAN cap a l'Est, malgrat la promesa de no fer-ho.
Nombrosos països de l'antic Pacte de Varsòvia es van sumar a l'OTAN, i es va cercar Rússia amb bases militars i sistemes de míssils en aquests països fronterers. Ucraïna era una peça clau en aquesta estratègia agressiva i militarista, fins al punt que Washington i Brussel·les van posar tota la carn a la graella promovent el cop d'Estat del Maidan el 2014, recolzant-se en elements nazis supremacistes i provocant una guerra civil contra les províncies russòfiles de Donetsk i Lugansk. Els EUA van empènyer molt conscientment cap a la guerra, boicotejant els acords de pau de Minsk, i assenyalant insistentment que permetria a Ucraïna entrar a l'OTAN. Una línia vermella que Moscou ja havia assenyalat que no permetria creuar.
D'altra banda, com també expliquem, la guerra d'Ucraïna tenia un altre objectiu decisiu: donar un cop sobre el tauler europeu, trencar les relacions de UE amb Rússia, especialment en el cas d'Alemanya, i frenar la penetració econòmica creixent de la Xina. Els EUA van volar el Nord Stream, sabotejant la indústria alemanya, la competitivitat de la qual depenia del gas i petroli rus barats, i van colpejar de passada un dels seus principals competidors al mercat mundial. Això és també el que es pretén amb la humiliació, no només de Zelenski, sinó els servils socis europeus. Trencar la UE i crear regnes de taifes on es pugui imposar sense discussió l'imperialisme nord-americà. Però aquest pas, sens dubte, no serà senzill.
Siguem concrets. La guerra d'Ucraïna, i les sancions contra Rússia, no han impedit que les relacions de la UE i la Xina continuïn enfortint-se, aconseguint les importacions de béns xinesos rècords entre el 2022 i el 2024, mentre el dèficit comercial europeu augmenta respecte a la potència asiàtica[2]. El 2024 l'intercanvi comercial de la UE amb la Xina va continuar creixent fins als 785.000 milions de dòlars, davant dels 941.000 milions amb els EUA. Unes xifres que posen en evidència la impossibilitat pràctica del desacoblament amb la Xina, malgrat la insistència dels propagandistes occidentals.
És cert que la Xina ha estat el major soci comercial d'Alemanya entre el 2016 i el 2023, però el 2024 ha perdut aquesta posició a favor dels EUA. Tot i això, aquesta dinàmica, conseqüència més de la crisi industrial i econòmica alemanya que de les maniobres nord-americanes, ha suposat un increment del dèficit comercial nord-americà amb Alemanya, que ha passat de 63.000 a 70.000 milions de dòlars l'any passat[3]. És a dir, els EUA segueixen enfrontant serioses dificultats a Europa, i no frenen l'avenç de la Xina al vell continent.
Els EUA comencen la negociació acceptant els objectius de Putin... És a dir, es rendeixen
L'imperialisme nord-americà ha fracassat en tots els objectius econòmics i polítics que es va plantejar a l'inici de la guerra a Ucraïna, i ha deixat també al descobert les debilitats serioses que travessa la seva indústria militar incapaç d'igualar l'esforç militar rus, tot i obtenir beneficis multimilionaris. D'altra banda, com a superpotència, ha esdevingut un aliat molt poc fiable.
La derrota no és cap sorpresa. S'ha larvat des de fa mesos, i ha obligat l'Administració Trump i un sector de la classe dominant a buscar ara un acord “acceptable” abans que córrer el risc de patir un col·lapse desordenat com ja els va passar a l'Afganistan. El pintin com ho pintin, és una catàstrofe per a ells i un triomf de Putin i Xi Jinping.
El punt d'inici de les negociacions ja és una confessió oberta de la magnitud del desastre. El nou secretari de Defensa, Pete Hegseth, va remarcar durant la reunió de l'OTAN a Brussel·les que no seria realista la tornada d'Ucraïna a les fronteres del 2014, ni la seva entrada a l'aliança. Així les coses, el Govern de Putin, demostrant que no té pressa en aquesta negociació, ha explicat que no n'hi haurà prou amb la simple negativa a acceptar Ucraïna a l'OTAN, sinó que cal una completa retractació respecte al compromís de Bucarest del 2008, que plantejava l'adhesió a l'OTAN tant d'Ucraïna com de Geòrgia. Putin i l'oligarquia capitalista de Rússia estan camí d'aconseguir tots els objectius polítics, territorials i militars, i ho volen posar en evidència.
La raó d'aquest gir decisiu no és ni la suposada bogeria de Trump, ni una estratègia per guanyar-se la simpatia de Putin, sinó la constatació de la derrota militar malgrat els recursos ingents invertits. Els EUA han aprovat paquets d'ajuda a Ucraïna, en tan sols 3 anys, per valor de 175.000 milions de dòlars, als quals se sumen 130.000 milions més per part de la UE i els països europeus. Més de 400.000 milions! L'ajuda militar nord-americana ha assolit prop del 0,5% del seu PIB, i ha superat la desplegada a l'Afganistan entre el 2001 i el 2010, amb la diferència que en aquest últim cas es va produir una invasió i una ocupació militar[4]. És a dir, l'aposta ha estat enorme i els resultats ínfims.
Amb aquesta vasta ajuda militar, els EUA i Europa van desplegar una agressiva estratègia de sancions contra Rússia per aïllar-la i enfonsar la seva economia. I no només no ho han aconseguit, sinó que el règim de Putin s'ha enfortit. Un règim capitalista i imperialista que no té res de progressista i que és completament aliè a l'URSS i al comunisme. La seva economia, enmig d'una guerra, creix de manera robusta, per sobre del 4% el 2024, superant els EUA i deixant molt enrere la UE i Alemanya, estancada i en recessió respectivament. Aquest creixement ha impulsat a més una potent indústria de guerra que li permet produir tres vegades més projectils d'artilleria que els EUA i Europa junts!
Alhora, la cohesió social i el suport al Govern s'han enfortit, amb Putin assolint un nivell d'aprovació sense precedents del 87% segons l'Institut prooccidental Levada. Una de les raons d'això és la millora dels salaris reals i, per tant, del nivell de vida: un increment del 5,3% el 2023 i un 9,2%! els set primers mesos de 2024[5].
La derrota resulta tan evident que Trump ha hagut de treure's de la butxaca arguments que justifiquin aquesta rendició per encobrir-la davant la seva fanatitzada base social nacionalista. D’aquí venen les seves declaracions sobre com els EUA aconseguiran immenses quantitats de terres rares d’Ucraïna que li permetran enfrontar l’amenaça xinesa. Però la realitat és que Ucraïna no produeix en aquest moment terres rares, i tampoc no se sap quantes podria albergar. Pura propaganda, una cortina de fum.
Ucraïna, una colònia nord-americana
Trump ha posat les seves cartes sobre la taula, i ha desemmascarat les fal·làcies de la propaganda occidental. Aquells que plantejaven que ens trobàvem davant d'una guerra d'alliberament nacional, per la llibertat d'Ucraïna i per la seva independència, inclosos sectors amplis de l'esquerra reformista i algunes sectes que es declaren “marxistes”, han topat amb la crua realitat.
Les propostes presentades pel secretari del Tresor de Trump, Scott Bessent, a Zelenski, plantejant que els EUA obtinguin el 50% dels beneficis per l'explotació dels recursos naturals del país, ens retrotrau al model colonialista del segle XIX. Trump ha arribat fins i tot a exigir compensacions de fins a 500.000 milions de dòlars, gairebé tres vegades el PIB ucraïnès, i que suposaria hipotecar el país durant dècades[6]. Zelenski, la marioneta trencada de Washington, malgrat les seves protestes inicials qualificant la iniciativa d'humiliació nacional, finalment va passar pel l’aro, encara que l'acord encara no s'ha signat per la bronca ocorreguda a la Casa Blanca.
En qualsevol cas, aquest pla, com va assenyalar el secretari del Tresor al Financial Times de manera més dissimulada[7], pretén crear un “fons conjunt dels EUA i Ucraïna”, perquè l'imperialisme nord-americà es pugui beneficiar no només de l'explotació dels recursos naturals, sinó també d'infraestructures i de la reconstrucció mateixa. L'acord és tan humiliant que ni tan sols recull, com demanava Zelenski, garanties concretes de seguretat davant de Rússia.
Cal assenyalar, per aclarir l'assumpte de fons que ha venut Trump a so de bombo i platerets, que les suposades terres rares ucraïneses són per ara una completa entelèquia[8], i molts dels altres recursos minerals a explotar, o bé estan en zona russa, (es calcula que un 50%[9]), o bé, com suggereixen nombrosos estudis, no resulten rentables de cara a iniciar grans inversions per a la seua explotació.
En el cas de les terres rares, a més, el control del mercat per part de la Xina és imponent: produeix dos terços de les mateixes i posseeix les majors reserves conegudes del món, i a més té capacitat per refinar el 85% del total. Dades que fan encara més difícil el pla dels EUA per obtenir rendibilitat. Ja abans de la guerra, empreses mineres, algunes nord-americanes, van rebutjar iniciar projectes en subsòl ucraïnès ja que requerien enormes inversions i anys per posar-se en marxa, i la seva rendibilitat no estava garantida.
Pel que fa al gas, Ucraïna és el 39 productor mundial, necessita importar-ne per cobrir les seves pròpies necessitats internes i el 90% de la seva producció es troba a zona russa. Pel que fa al petroli, la seva producció i reserves conegudes són irrisòries: és el 61 productor mundial. La principal funció d'Ucraïna en aquestes indústries ha estat el país de trànsit d'oleoductes que transporten el gas i el petroli russos a Europa.
Tots aquests plans d'explotació només es podrien dur a terme després d'una vasta reconstrucció del país, tant de la seva indústria elèctrica, molt copejada i decisiva al sector miner, com dels transports. En les circumstàncies actuals de devastació, els inversors s'ho pensaran dues vegades [10].
Dit això, queda molt clar que aquest colonialisme que Trump expressa sense embuts és el que ha prevalgut des del començament del conflicte, tant per part de l'Administració Biden com per part dels governs de la UE. Però els mentors d'aquesta guerra es troben ara amb un escenari que havien descartat arrogantment: Ucraïna ha perdut un 20% del territori, incloses les riques regions mineres i industrials del Donbàs i pràcticament la totalitat de la costa. En aquests anys de guerra la seva economia ha col·lapsat, depenent exclusivament per a la seva supervivència del finançament americà i europeu.
L'esgotament de la població ucraïnesa i l'esfondrament de la moral combatent és difícil d'amagar per la propaganda. 10 milions d'ucraïnesos han fugit del país, 800.000 es troben a la clandestinitat per evitar el reclutament i les desercions al gener van registrar un pic de 90.000. Tot això ha generat nombrosos problemes militars però també enormes dificultats econòmiques per l'escassetat de mà d'obra.
La majoria de la població rebutja ja continuar amb la guerra i es mostra favorable a negociar: segons les enquestes més del 50% a les províncies occidentals i més del 70% a les províncies que limiten amb el front i amb una important població rusòfona[11]. En aquestes condicions, continuar la guerra és impossible.
Guerra imperialista i revolució socialista
La guerra d'Ucraïna, igual que el brutal genocidi sionista a Gaza, ha tornat a posar en evidència fins on ha arribat la crisi orgànica del sistema capitalista. La batalla per l'hegemonia entre les potències imperialistes, entre la Xina i els Estats Units, com va passar a principis del segle XX, ens aproxima dia a dia a un escenari d'absoluta barbàrie. Tots aquells que llancen prediques sobre la necessitat d'un món amb regles i de respecte a l'anomenat dret internacional, on impere la diplomàcia i les bones formes, especialment les organitzacions reformistes de l'esquerra, estan completament superats per una realitat que els copeja a la cara.
Sota el capitalisme, no ara, sempre, la lluita per l'hegemonia mundial es lliura mitjançant la coacció, la força, l'explotació i la mentida, tal com explicava Lenin. Però en períodes com l'actual, tota la propaganda legalista i humanitària que intenta encobrir aquesta manera de funcionament s'enfonsa. La guerra d'Ucraïna és una guerra imperialista atroç que paguen amb la vida els treballadors i els oprimits ucraïnesos, i russos, i el seu objectiu és el repartiment del món entre els capitalistes.
Tot i que els EUA i Europa tenen un paper central en haver provocat aquesta guerra, i que tots dos ostenten un historial sense comparació de brutals intervencions imperialistes, de suport a dictadures i cops militars, i de crims de lesa humanitat al llarg dels últims cent anys, el darrer dels quals ha sigut el suport absolut al salvatge genocidi sionista contra el poble palestí en Gaza, seria un error no entendre el paper imperialista de Rússia i Xina.
Totes dues són potències que han experimentat un notable ascens a la darrera dècada, sota un règim de capitalisme d'Estat. En el cas de Putin estem parlant d'un furibund anticomunista, que a l'inici de la guerra, en un discurs públic a la nació, va denunciar Lenin i els bolxevics per la defensa del dret d'autodeterminació d'Ucraïna, i que combat l'esquerra militant i comunista, el feminisme o el movimentLGTBI, alineant-se amb ultradreta trumpista i europea en la defensa de la família i els valors tradicionals. Un xovinista gran rus, d'aquells que va combatre Lenin a mort, i que defensa una classe capitalista que va fer les seves fortunes saquejant els recursos i les indústries nacionalitzades de l'antiga URSS.
El comportament de Rússia i de la Xina respecte al genocidi a Gaza és un altre bon reflex del seu caràcter imperialista, en negar-se, més enllà dels discursos, a prendre mesures serioses i efectives per frenar l'holocaust contra el poble palestí. Avui dia les dues potències continuen mantenint totes les seves relacions econòmiques, militars i diplomàtiques amb Israel, del qual la Xina és el seu segon soci comercial.
Des d'Esquerra Revolucionària defensem que l'única manera d'acabar amb la guerra imperialista, amb tota mena d'opressió nacional, és tornar les nostres armes contra els nostres explotadors, denunciar els nostres propis governs capitalistes, i impulsar moviments de masses aixecant la bandera de la revolució socialista internacional que uneixi tots els oprimits contra els bandits imperialistes.
La guerra a Ucraïna és un capítol més de la barbàrie a què ens enfrontem cada dia. I després d'aquesta guerra és inevitable que en vinguin d'altres. El repartiment del món continuarà, i hem de dir alt i clar que els oprimits, els treballadors i la joventut mundial no tenen cap opció si se subordina a qualsevol dels bàndols imperialistes en conflicte.
Hem de defensar una política internacionalista i independent de classe. Cal tornar amb força al programa de Marx i de Lenin, construir la unitat de la classe per sobre de fronteres nacionals contra l'enemic comú. I tenir clar que el missatge de Karl Liebknecht, el comunista revolucionari alemany assassinat per la socialdemocràcia i els freikorps, continua estant més vigent que mai: ¡L'enemic principal és a casa!
Prou guerra imperialista!
Per l'internacionalisme proletari! Treballadors del món, uniu-vos!
Per la revolució socialista!
Notes:
[1] Alto a la guerra imperialista en Ucrania
[2] Trade balance of the European Union with China from 2013 to 2023 China-EU cooperation vital for inclusive global growth
[3] US wins out over China as Germany's biggest single trading partner last year
[4] How Much U.S. Aid Is Going to Ukraine? Foreign support to Ukraine: Evidence from a database of military, financial, and humanitarian aid
[5] Russia's Real Wages Surpass Expectations With July's 8.1% Increase Russia's Soaring Wartime Salaries Are Bolstering Working-Class Support for Putin
[6] Revealed: Trump’s confidential plan to put Ukraine in a stranglehold
[7] Economic partnership will protect the Ukrainian people and the US taxpayer
[8] El Govern ucraïnès ha assenyalat que posseeixen el 5% de les reserves mundials, però es tracta d'una completa falsificació ja que no hi ha estudis i prospeccions sobre això. El mateix Govern ucraïnès infla les seves dades respecte a les terres rares i altres minerals de cara a intentar obtenir avantatges en la negociació d'ajuda.
[9] Ukraine’s resources mostly hard to access or needed at home
[10] Las claves tras el pacto de los minerales: Ucrania tiene metales críticos, pero no tantas tierras raras como cree Trump
[11] Half of Ukrainians Want Quick, Negotiated End to War
