D'aquí a dos mesos es compliran tres anys de guerra a Ucraïna. Malgrat tota la propaganda occidental, la realitat és concloent: l'imperialisme occidental, amb Washington al capdavant, no ha pogut doblegar Rússia.

Convertit en una bèstia ferida, els EUA es regiren contra la seva pròpia decadència. Àfrica, Taiwan, Corea del Sud, l'Orient Mitjà… Allà on intenta resistir-se atira la inestabilitat i el caos. La retirada de l'Afganistan va ser un cop dur per a Washington. Tot el món va poder veure en directe una imatge molt gràfica del declivi de la superpotència. El malson que enfronta ara és encara més gran: una derrota a Ucraïna amb unes conseqüències incalculables en el desenvolupament de la pugna per l'hegemonia mundial.

Situació al camp de batalla

Al front purament militar els avenços de Rússia han pres impuls. Tot i que Ucraïna manté encara una porció del territori que va ocupar a Kursk, aquest es veu reduït dia a dia. Més important encara, Washington i Kíev van comprometre part de les seves millors tropes i vehicles en aquesta incursió. Cosa que no ha servit per mantenir el territori a Kursk, però que ha debilitat clarament les seves posicions al llarg de la línia del front a Ucraïna.

Els mapes i informes mostren que els avenços russos a tot el front del Donbàs s'han accelerat precisament des del setembre. A l'octubre van conquistar Vuhledar, ara estan a punt de prendre Kurájove i intensifiquen la pressió sobre altres localitats importants per a la defensa ucraïnesa, com Velyka Novosilka. Tot això amb Pokrovsk al punt de mira, un important node del sistema defensiu ucraïnès, del qual alguns informes els situen ja a només tres quilòmetres.

Ningú ja no recorda el famós Pla de la Victòria presentat amb més pena que glòria per Zelenski després de l'estiu. Però la derrota de Kíev i Washington no només és un fet a les trinxeres.

Ucraïna s'apropa a l'abisme

La situació d'Ucraïna és senzillament desastrosa. Per començar, no queda gens clar el nombre d'habitants que té actualment. Hi ha un ball de xifres alimentat pel secretisme del Govern. La població abans de la guerra estava entre els 36 i els 44 milions (de 52 que hi havia el 1991). Algunes estimacions situen ara aquesta xifra en uns 28 milions, després de la sortida de més de 10 milions de persones, i els informes a la premsa burgesa coincideixen que cada vegada menys refugiats d'aquests 10 milions tenen intenció de tornar-hi.

Segons el Financial Times, uns 800.000 homes ucraïnesos en edat militar han “passat a la clandestinitat” a la mateixa Ucraïna, amb un canvi de domicili, sense sortir al carrer o ocupats en negre per eludir la mobilització.

Washington ha pressionat repetidament Zelenski perquè baixi l'edat de reclutament dels 25 anys actuals als 18. Estan entestats a combatre “fins a l'últim ucraïnès”. Evidentment, Zelenski no ho té tan clar; en aquest aspecte s'imposa novament la realitat. També el Financial Times informa que el 2024 la Fiscalia General d'Ucraïna ha obert uns 60.000 expedients per deserció, gairebé el doble dels tramitats el 2022 i el 2023 junts. Segons aquest diari, “la manca de claredat sobre el final de la guerra i la precarietat de les condicions de vida han fet que molts abandonin les seves posicions”.

La mitjana d'edat dels soldats és de 45 anys, i entre el 50 i el 70% dels nous reclutes només sobreviuen dos dies al front. Els informes sobre el seu exercici són molt ombrívols, parlen d'abandó de posicions, d'una instrucció molt deficient que es tradueix en reclutes paralitzats al primer xoc, que no disparen ni executen maniobres bàsiques… Ja fa més d'un any els reportatges a la premsa burgesa diferents ho explicaven molt bé: “els voluntaris motivats dels primers mesos de guerra ja es van allistar, els reclutats per força d'ara no tenen res a veure amb aquells”.

Després de buidar els arsenals europeus i bona part dels nord-americans, el problema ja no és només enviar més armes, sinó que cada cop hi ha menys mans disposades a empunyar-les. Enviar a l'escorxador joves d'entre 18 i 25 anys no resoldrà la situació al front i, per contra, sí que agreujarà la crisi demogràfica que comença a adquirir una dimensió existencial per al futur de l'Estat ucraïnès, o del que en quedi .

Alhora, el rebuig als reclutadors es fa cada cop més públic als carrers ucraïnesos, i s'ha transformat en oberta hostilitat. Es multipliquen els vídeos a les xarxes socials que mostren la població enfrontant-se a aquests militars, i des de l'estiu s'han repetit incidents en què són cremats a la nit els vehicles que utilitzen.

Ucraïna pot continuar llançant atacs puntuals més o menys espectaculars per intentar aixecar la moral però no passen de propaganda. Els esperats atacs amb els famosos míssils ATACMS, les operacions de sabotatge en territori rus o l'enviament d'alguns drons contra Moscou no canviaran el curs de la guerra. O hi ha un acord pactat o Ucraïna s’enfrontarà a la perspectiva d?un col·lapse intern.

Divisions i incertesa a Occident

Trump va prometre resoldre amb Putin la guerra d'Ucraïna “en 24 hores”. De moment ha nomenat Keith Kellogg com a enviat especial per a Ucraïna i Rússia. Aquest general retirat forma part del nucli dur de Trump i va ser coautor aquest any d'un document titulat Estats Units primer, Rússia i Ucraïna després. Hi proposa cedir a Rússia els territoris ucraïnesos ocupats i que Ucraïna quedi fora de l'OTAN. A canvi, continuaria l'enviament d'armes a Kíev per neutralitzar l'amenaça de Moscou.

Posar això en pràctica significaria reconèixer d'una manera clara la victòria de Rússia, i això encara s'ha de veure. Però el que és evident és que Trump i l'imperialisme nord-americà s'enfronta a buscar una sortida tan humiliant com sigui possible. Ho necessita per apuntalar la seva posició internacional i també per mantenir l'autoritat davant de la base social. De la mateixa manera que Biden va haver de pagar la factura de la retirada a l'Afganistan, Trump haurà de pagar la factura de la derrota a Ucraïna.

No només els EUA volen resoldre la guerra d'Ucraïna. La política de Washington ha tingut profundes conseqüències a Europa, econòmiques i polítiques. Han enfonsat l'economia alemanya i han provocat una divisió a la classe dominant europea. Les pressions per arribar a un acord creixen per tot el continent.

El govern alemany ha saltat pels aires abans d'acabar el primer mandat. Les eleccions es poden saldar amb una pujada important de les posicions contra Washington ia favor d'un acord, que abandera l'extrema dreta. A Itàlia, Meloni va fer aquest estiu una visita de cinc dies a Beijing per recompondre les relacions després d'abandonar la Ruta de la Seda ara fa un any.

Aquesta és una cara de la moneda. L’altra és que, malgrat les conseqüències del seguiment cec a Washington, el vassallatge més lamentable dels dirigents europeus continua. El 19 de novembre passat els ministres d'Afers Estrangers d'Espanya, Alemanya, França, Itàlia, Polònia i el Regne Unit van emetre un comunicat conjunt, un text ple de retòrica bel·licista que bàsicament crida a preparar-se per a la guerra per dissuadir Putin. Una maniobra a què ens tenen acostumats els lacais més propers a Washington, però a la qual no han dubtat a sumar-se els governs de Scholz, Macron o Pedro Sánchez.

Mentrestant, a tot Europa de l'Est estem assistint a un procés que la propaganda de la premsa burgesa intenta amagar sota l'etiqueta de la “desinformació i la guerra híbrida” russa. El nombre de països que tornen a virar cap a Moscou no deixa de créixer. Primer va ser Hongria, després Eslovàquia i Sèrbia. L'onada ha arribat a Geòrgia i Romania, on es percep clarament la mà de Washington en els esforços perquè no culmini el triomf electoral de candidats pro Moscou. En el primer cas, amb unes protestes al carrer que recorden el Maidan ucraïnès de 2013-14 i, en el segon, anul·lant directament el resultat de la primera volta electoral.

Com emergeix Rússia de la guerra?

A l'imperialisme nord-americà li ha sortit molt malament la jugada de la guerra contra Rússia. L'objectiu de Biden amb la seva política de màxima pressió i provocació era debilitar i aïllar Rússia i la Xina i mantenir el control d'Europa. Tres anys després aquesta política s'ha revelat com un fracàs total.

Rússia no només no surt més debilitada, sinó més enfortida, internament i externament. Ja no és el salvatge oest que va ser a l'última dècada del segle passat. La naturalesa del règim avui és més clara: un capitalisme d'Estat més fort, que ha après de dues dècades de desastre econòmic. Més important encara, s'ha basat en l'experiència de la Xina dels darrers vint anys, i ha aconseguit un acord estratègic amb Beijing, que ha jugat un paper clau en aquesta recomposició.

El comerç entre la Xina i Rússia va assolir un rècord de 240.000 milions de dòlars el 2023, un augment de més del 64% des del 2021, abans de la invasió russa d'Ucraïna. L'objectiu que tenien era arribar als 200.000 milions el 2024. Més de la meitat de les importacions russes vénen de la Xina, el doble que abans de la pandèmia. Moscou ha establert cadenes de subministrament sòlides amb Beijing, que són claus tant per sostenir l'economia de guerra com per mantenir l'estabilitat.

La mateixa economia de guerra que ha aixecat Moscou ha estat un element organitzador. Aquest ordre s'ha traduït en la capacitat per suportar les sancions imposades per Washington i Brussel·les. El primer any de guerra, els pronòstics apocalíptics d'Occident afirmaven que l'economia russa s'enfonsaria un 10%. Finalment, la caiguda es va reduir a un 2,1%. El 2023 va créixer un 3,6% i aquest any s'espera un creixement del 3,3% —enfront d'un 0,8% a la zona euro, per exemple—. A sobre, aquest estiu el Banc Mundial va incloure Rússia al grup d'economies d'alts ingressos.

La taxa d'atur es troba en un mínim històric del 2,3%, amb l'ocupació en xifres rècord a causa de la guerra, per l'augment de la producció industrial per una banda i la mà d'obra més baixa per l'altra. Tot i que la inflació ha oscil·lat entre el 4% i el 10%, els salaris reals —excloent-ne la inflació— han augmentat un 33,2% en sis anys. Lluny dels anys de recessió i estancament econòmic que pronosticava la propaganda occidental, aquesta és la base material perquè Putin mantingui una aprovació del 80% a les enquestes.

A l'exterior, Rússia és un poder imperialista amb més projecció que abans de la guerra. Antics aliats de primer ordre de Washington estan avui alineats amb els interessos de Moscou i Beijing o han resultat claus en l'esforç de guerra rus: Aràbia Saudita, Unió dels Emirats Àrabs, Índia, Pakistan, Brasil, etc.

Negociacions a l'horitzó

Estem assistint a un punt d´inflexió històric. No està escrit com es desenvoluparà tot. Els EUA no volen reconèixer la derrota a Ucraïna, però les reserves que li permetien resistir-se s'estan esgotant, mentre que els elements que empenyen algun tipus d'acord es multipliquen. Encara no és clar en què es concretarà l'agenda de Trump. Cal no oblidar, per exemple, que l'acord amb els talibans per sortir de l'Afganistan es va produir sota el Govern anterior.

No es pot establir una perspectiva acabada de les línies en què es desenvolupin les futures negociacions, ni allò que es puguin sostenir en el temps els futurs acords. El que passi les properes setmanes i mesos a Síria, aliat clau a l'Orient Mitjà per a Putin, també afectarà. És obvi que Washington farà servir aquest cop a Moscou en les negociacions sobre Ucraïna. Però fins i tot comptant amb les dificultats que pot causar a Rússia amb les seves maniobres al vesper sirià, Washington surt perdent. En les inevitables negociacions a Ucraïna, potser la caiguda d'Al-Assad a Síria faci menys humiliant la derrota per als EUA, però els durs revessos que l'imperialisme nord-americà acumula, no només a Ucraïna, subratllen la seva profunda decadència.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

lenin

banner ffe

bannerafiliacion2 01