Les provocacions de l'imperialisme occidental no canvien el curs de la guerra
El passat 6 d'agost tropes ucraïneses travessaven la frontera russa, iniciant una “invasió” que en pocs dies els va portar a ocupar diversos centenars de quilòmetres quadrats. La propaganda occidental es va redoblar amb la fanfàrria habitual: “audàcia de Kíev”, “la invasió eleva la moral ucraïnesa”, “Zelenski porta la guerra a Rússia”… Quatre setmanes després, a penes queda res d'eixe fals optimisme i tot és preocupació sobre l'abast de l'avanç rus a Ucraïna.
Què hi ha darrere de la “invasió” ucraïnesa?
L'última oferta de negociació russa al juny va ser rebutjada per Kíev. Zelenski va tornar a posar sobre la taula la retirada de les tropes russes de tots els territoris ocupats i la devolució de Crimea. Òbviament, eixes demandes no són creïbles i la idea d'alguna mena de negociació que implique “pau per territoris” porta mesos obrint-se pas a Washington i a més capitals europees —encara que no sempre siga reconegut en públic—.
Zelenski i la seua camarilla saben que el seu futur és més que negre en el moment en què s'acabe la guerra. A Ucraïna, la moral de la població no deixa de caure. Això es reflectix en un rebuig cada vegada major al reclutament, que és contestat pel govern amb una legislació més dura. A l'exterior, una vegada que la guerra acabe, Zelenski estarà més que amortitzat per als seus patrocinadors imperialistes.
En este escenari, necessitaven algun tipus d'acció que presentar com a èxit. Per a aconseguir-ho, han apostat quasi tot a la incursió a Kursk, buscant obligar Rússia a retirar tropes del Donbàs i aconseguir una millor posició en una futura negociació.
Ningú pot creure les excuses de Washington que no sabien res d'este atac. És impossible que una provocació d'este tipus no comptara amb el seu coneixement i autorització. No parlem d'una incursió de “grups russos anti-Putin” sinó de tropes regulars ucraïneses que han envaït territori rus. Este pas ha sigut decidit al més alt nivell, i eixe nivell no està a Kíev.
Ha sigut, a més, una resposta als passos que la Xina ha continuat donant per a presentar-se com un mediador que puga oferir una eixida de la situació. L'últim va ser la visita del ministre d'Exteriors ucraïnès, Dmitro Kuleba, a Pequín a finals de juliol. Washington també ha volgut deixar clar que no tolerarà eixa via.
Avanç rus a Donetsk
És cert que les tropes ucraïneses han penetrat en territori rus, reactivant amb això les tensions entre diferents sectors a Moscou. Hi ha hagut crítiques al comandant en cap Gueràssimov, al general responsable de la defensa de Kursk o a l'acompliment de les tropes txetxenes encarregades d'eixa frontera.
Partint de la base que Rússia és un Estat bonapartista burgès, reaccionari i corrupte, les conseqüències de l'acció ucraïnesa podrien haver sigut molt profundes. No obstant, la reacció de Putin i el comandament rus ha sigut clara. No s'han mogut gens dels seus objectius al Donbàs. Saben que Ucraïna no té tropes ni logística suficient per a sostenir en el temps la seua ocupació, per no parlar de la inexistència de suport aeri.
A finals d'agost Putin va viatjar pel Caucas, amb una escala a Txetxènia on va mostrar la seua bona sintonia amb Kadírov (el seu president). Fins i tot pot ser que hi haja hagut per part de Moscou un element de deixar fer a Ucraïna a Kursk per a explotar-ho després.
Mentre Rússia avançava lenta però constantment al llarg de tot el front en els últims mesos, Kíev ha compromès bona part de les seues tropes més experimentades i dels seus millors vehicles a l'ofensiva de Kursk. Això s'ha traduït en unes condicions encara més favorables per a les tropes russes a Donetsk, que ja superaven en número i armament a les ucraïneses a la regió.
En les últimes setmanes hi ha hagut un salt de qualitat en els avanços russos. La ciutat de Pokrovsk està sent un dels punts centrals de la pressió russa. És un nus logístic fonamental de les línies defensives ucraïneses al Donbàs. La seua conquesta podria obrir la porta a Rússia del que queda de la província de Donetsk.
El saldo de l'aventura a Kursk és molt clar: el territori perdut per Ucraïna al Donbàs serà conservat per Rússia, però Ucraïna no pot conservar Kursk. Putin és plenament conscient d'això i està actuant en conseqüència.
S'aprofundixen les divisions en el bàndol otanista
L'intent de “portar la guerra a Rússia” està provocant més crisi i divisions a Ucraïna i en les capitals occidentals que a Moscou. Els fets parlen per si sols: el 3 de setembre sis ministres, inclòs el d'Exteriors, i diversos alts càrrecs del govern ucraïnès van presentar la seua dimissió en cadena. Un reflex del clima de desesperació, impotència i falta de perspectiva del règim de Zelenski.
Les crítiques a l'aventura de Kursk continuen augmentant. Els sectors més militaristes i els més nazis, com els comandaments d’Azov, denuncien que molts fronts al sud i a l'est estan ara defensats per reclutes poc formats i sense experiència. I creixen les acusacions de traïció i de ser agent de Moscou contra Sirski, responsable de l'acció a Kursk i de la retirada d’Avdíivka al febrer.
A l'escena internacional, Zelenski insistix en la urgència de més armament, avions i permís per a utilitzar míssils de major abast amb l'objectiu d'atacar objectius a territori rus, els famosos ATACMS. Però Europa ja ha buidat els seus arsenals i els EUA bona part dels seus, però ni amb els arsenals combinats de l'OTAN estan podent donar la volta a la situació.
L'única possibilitat de derrotar Rússia seria amb la implicació directa dels exèrcits de l'OTAN en el camp de batalla. Les conseqüències polítiques d'eixe pas són precisament les que els impedix donar-lo. Ara bé, a mesura que s'acosta el moment d'assimilar la derrota d'Ucraïna i de l'OTAN les costures de l'imperialisme esclaten cada vegada per més llocs.
A Washington quasi no queda temps per a res més abans de les eleccions de novembre, mentre la incertesa augmenta davant una possible victòria de Trump. El canvi a un discurs molt més sobri sobre la “invasió” de Kursk en la premsa burgesa estatunidenca és evident. I responent a Zelenski, funcionaris de l'Administració Biden han declarat que l'ús d’ATACMS no tindria molt sentit ara que els russos han reubicat els seus avions a bases més allunyades de la frontera. Alhora, d’altres com el reaccionari Institut per a l'Estudi de la Guerra pressionen perquè es permeta el seu ús contra qualsevol objectiu.
A Europa, les divisions també han avançat este estiu. Agost començava amb la notícia de la reducció dràstica de l'ajuda militar alemanya a Ucraïna, adduint retallades pressupostàries. Pocs dies després, The Wall Street Journal publicava un reportatge revelant l'autoria ucraïnesa del sabotatge al Nord Stream —encara que deslliurant oportunament de tota culpa a Washington—. Geert Wilders, el líder ultra el partit del qual encapçala l'Executiu dels Països Baixos, va plantejar immediatament revisar l'ajuda a Ucraïna, i no és qualsevol ajuda, inclou algun dels F-16 que ja operen a Ucraïna.
Mentre països com Itàlia han negat l'ús de míssils a Ucraïna, els portaveus socialdemòcrates de l'OTAN i la UE han tornat a ser la veu més ardent de l'amo. Tant Stoltenberg com Borrell han legitimat la invasió de Kursk, però ha sigut l'espanyol el que ha realitzat les declaracions més escandaloses: “L'armament que estem proporcionant a Ucraïna ha de tindre ple ús i les restriccions han de ser alçades perquè els ucraïnesos puguen apuntar als llocs des d'on Rússia els està bombardejant; en cas contrari, l'armament és inútil”. Per descomptat, obviant les conseqüències que això tindria amb la possibilitat d'arrossegar a tota Europa a una guerra.
La conclusió fonamental és que les cabrioles tàctiques i les provocacions no poden canviar la dinàmica general del conflicte. I eixa dinàmica és que la guerra més seriosa en sòl europeu des de 1945 s'està saldant amb una derrota per al declinant imperialisme occidental.
