La segona volta de les eleccions franceses ha suposat un gir de cent vuitanta graus respecte al que plantejaven les enquestes i ha generat una enorme consternació en els cercles dominants. El Nou Front Popular, liderat per Jean Luc Mélenchon i la seva França Insubmisa, assoleix una victòria contundent i l'extrema dreta pateix una derrota demolidora. La majoria presidencial macronista pateix també un fort retrocés.
Els pupils de Le Pen tenien unes perspectives tan felices i veien Bardella ja al capdavant d'un Govern ultradretà duent a terme atacs salvatges contra la classe obrera i els drets democràtics i una agenda trufada de racisme supremacista, masclisme i xovinisme, s'han trobat amb una resposta contundent. Milions de treballadors i joves els han colpejat durament utilitzant la papereta de l'NFP.
Les cares i les declaracions dels dirigents de Reagrupament Nacional durant la nit electoral ho diuen tot i contrasten molt amb l'ambient de força, combativitat i confiança que es vivia en les concentracions que van sorgir espontàniament per tot París per celebrar la victòria de l'esquerra, destacant la que es va celebrar a la Place de la République, i que va congregar milers persones, especialment joves.
Derrota de la ultradreta i caiguda del macronisme, però no està tot fet
Aquest resultat ha enfurismat tots els politòlegs de la classe dominant i els mitjans capitalistes. Els periodistes del règim han mobilitzat el seu arsenal dialèctic per clamar contra la "ingovernabilitat" que aquests resultats sembla que impliquen, i llançar una andanada de desqualificacions i insults contra Mélenchon. És evident que estarien molt més contents amb el triomf de la ultradreta que donaven gairebé per descomptat i pel qual han treballat tan intensament.
El Nou Front Popular avança en mig milió de vots respecte al que l'esquerra va obtenir el 2022, passant de 6.555.984 a 7.005.499 vots, tot i que, a causa de l'augment en la participació, especialment en el rural i a la retirada de nombrosos candidats, retrocedeixen 6 punts percentuals (de 31,6 a 25,7 %). Això no ha impedit que hagi experimentat una pujada espectacular en escons en concentrar el vot que en la segona volta permet el sistema electoral francès: l'esquerra guanya 50 diputats, passant dels 131 amb els quals comptava la coalició NUPES als 181 obtinguts ara. D'aquests, 75 correspondran a La França Insumisa, 64 al PS, 33 als Verds i 9 al PCF.
Igual que a la primera volta, l'NFP arrasa a les grans ciutats, els centres clau de la lluita de classes, i que han estat l'escenari de les grans mobilitzacions de masses dels últims anys. A París guanya en 12 dels 18 districtes electorals, en alguns d'ells imposant-se amb més del 70% dels sufragis. A Lió, el NFP assoleix el 46,6%, a Toulouse el 56,1%, a Estrasburg el 58,8 % o a Nantes el 51,7%.
Els candidats més a l'esquerra i més vinculats als moviments socials han obtingut resultats molt potents, cosa que demostra el caràcter classista del vot a l'NFP. A la 1a circumscripció d'Isère (ciutat de Grenoble), el dirigent de l'Union Étudiante, Hugo Prévost, assoleix un 42,35% de vots, batent els candidats de l'RN i del macronisme. A la 1a circumscripció de Vaucluse (Avignon), Raphaël Arnault, dirigent de la Jove Guàrdia Antifeixista, derrota l'RN amb un 55% dels sufragis. Especialment destacable és el resultat a la ciutat de Lille, on l'insubmís Aurélien Le Coq, dirigent de les joventuts insubmises, obté un espectacular 84,25% davant una candidata ultradretana.
A Nova Caledònia, que va viure recentment una rebel·lió popular contra Macron [1], el Front Popular arrasa a les zones amb majoria kanaka presentant un candidat molt vinculat històricament al moviment independentista que assoleix un 41,4 %.
A Iparralde, el FHB (Fronte Herritar Berria) assoleix la victòria en les 3 circumscripcions en disputa, i un candidat d'EH Bai, la marca d'EH Bildu a l'Estat francès, obté l'escó. És la primera vegada que l'Assemblea Nacional comptarà amb un diputat abertzale. A Bayona, la capital d'Iparralde, la coalició s'alça amb una important victòria, aconseguint un 67% dels vots. A Maule i Donibane Garazi també venç la coalició esquerrana amb contundència (55,2 i 53,7 % respectivament).
La mobilització massiva del jovent precari, obrer i racial·litzat a les banlieues de les grans ciutats, i que ha protagonitzat importants rebel·lions contra la repressió policial i la marginació social en l'última dècada, és una altra de les claus per explicar aquests resultats. De les 56 circumscripcions que composen la petita corona, la banlieue més propera a París, l'NFP guanya en 35 d'elles i l'RN només en 2. Al departament de Seine-Saint Denis, el més precaritzat i sotmès al racisme policial i institucional, l'esquerra guanya en el conjunt de les seves 12 circumscripcions.
Amb tot, aquest sonat triomf no ha d'ocultar el que és una seriosa advertència per al conjunt de la nostra classe. L'extrema dreta, en les seves diferents agrupacions, aconsegueix un avenç molt important respecte als resultats del 2022.
Fa dos anys, les candidatures de Le Pen van aconseguir 3.589.269 sufragis en segona volta, mentre que ara avancen fins als 10.110.088, gairebé tres vegades més. Són la primera força en vots, amb el 37,05% (sumant el 32,05 del mateix RN i el 4 % dels seus aliats, com Ciotti i altres candidats vinculats a l'extrema dreta) quan el 2022 van ser la tercera, amb un 17,30 %. Un avanç de gairebé 20 punts percentuals en tan sols dos anys. Això els fa passar dels 89 seients amb què comptaven a l'Assemblea Nacional als 126 que tindran ara, que ascendiran a 142 tenint en compte els assolits per la plataforma d'Èric Ciotti.
Cal reflexionar sobre aquest fet, que no podem minimitzar, i entendre que les concessions polítiques al macronisme, en nom d'un suposat "Front Republicà", no han ajudat ni ajudaran en res a combatre l'RN. Al contrari, com ja hem vist en el passat, les polítiques procapitalistes que una part de l'esquerra del sistema segueix disposada a donar suport, ajudaran a enfortir i consolidar el seu avanç.
La patacada de Macron és tremenda. Perd un 22 % dels seus vots i retrocedeix de 8.002.407 a 6.314.609, d'un 38,57 % a un 23,15 %. Pel que fa a diputats electes cau de 246 a 168, perdent-ne 76, un terç dels diputats amb els quals comptaven.
La lluita de classes i la victòria de l'esquerra. Continuar la lluita als carrers contra les polítiques capitalistes
Igual que els dirigents de l'RN, la burgesia estava encantada amb les perspectives. Entenien que un Govern de Bardella significava una oportunitat d'or per continuar exprimint la classe treballadora: augmentar l'edat de jubilació als 66 anys, privatitzar encara més els serveis públics, donar una nova volta de rosca als drets laborals, sindicals i democràtics i col·locar una espasa de Damocles sobre els caps dels nostres germans i germanes immigrants.
Tanmateix han confós les polítiques dòcils i timorates dels dirigents sindicals i de l'esquerra governamental amb l'estat d'ànim dels treballadors i el jovent. I aquesta és una gran lliçó. El que passa en els cercles dirigents del Partit Socialista i les cúpules sindicals té poc a veure amb el que viu la classe obrera i el jovent.
I és que la lluita massiva contra la reforma de les pensions ha deixat un pòsit evident. Mesos de vagues, de manifestacions multitudinàries, d'ocupacions de fàbriques, instituts i universitats i d'enfrontaments contra una policia cada dia més salvatge i feixista, s'han lligat en la consciència a la necessitat de no deixar passar Le Pen. La classe dominant ha comès un groller error de càlcul, que ha tingut com a resultat una derrota molt important. I el que és encara més preocupant per a la burgesia: els treballadors i el joventt s'han omplert d'ànim i confiança només conèixer els resultats.
La mobilització als carrers, gairebé permanent des que es van conèixer els resultats de les europees, ha elevat la determinació antifeixista. I aquest impuls des de baix, aquesta acció directa de milers d'activistes i no les declaracions desmoralitzants dels líders del PS o del PCF obrint la porta a pactes amb Macron, han estat la clau a l'hora de frenar l'extrema dreta.
Els atacs i les desqualificacions a Mélenchon i altres dirigents de la FI responen precisament a aquesta situació. L'aparell reformista, prosionista, i estretament vinculat al gran capital del PS, i també dels Verds, no té cap problema a governar amb Macron com han deixat clar en nombroses declaracions.
Però la mobilització del vot juvenil i obrer cap a l'NFP és a les antípodes d'aquesta posició. Els milions de vots assolits per l'esquerra a les grans ciutats, els barris obrers i les banlieues es deuen també a l'autoritat que una sèrie de candidats de la FI han guanyat durant aquests anys de batalles sense caserna contra Macron i els Governs de la majoria presidencial.
Per combatre aquesta estratègia de reeditar un Govern que a la pràctica faci una política en benefici dels capitalistes, Mélenchon i els dirigents de la FI han de cridar a la lluita als carrers, a la mobilització obrera i juvenil per combatre el blanqueig del macronisme. El vot a l'NFP no ha estat per formar un bloc amb aquesta mateixa dreta macronista que defensa l'augment de l'edat de jubilació, la repressió contra la mobilització social i un discurs racista i xenòfob que es diferencia molt poc de l'utilitzat per Le Pen. Els i les dirigents insubmises han de plantar cara al Cavall de Troia que representen el PS i Els Verds en el grup de l'NFP amb l'arma que s'ha demostrat més útil: la mobilització social.
Si la França Insubmisa vol portar a la pràctica les seves propostes d'augment de salaris i prestacions, de reducció de l'edat de jubilació, de defensa de l'educació i la sanitat pública, de ruptura de relacions amb Israel... haurà d'enfrontar els atacs i el boicot salvatge de la dreta i la patronal, però també de tots aquells que, dins del mateix NFP, defensen posicions a favor de pactar amb el macronisme.
És impossible quadrar el cercle. La burgesia no farà concessions si no és mitjançant una lluita ferotge. La decadència del capitalisme francès i de l'imperialisme occidental estreny el marge per a les reformes socials. Conquerir avenços econòmics i drets socials, a França i en qualsevol altra nació capitalista, implica defensar un programa de transformació de la societat, que advoqui sense complexos per l'expropiació de tots els recursos en mans dels grans banquers i empresaris i els posi sota el control democràtic dels i les treballadores.
S'obre un període ple d'incertesa per a la burgesia francesa. Però una cosa està molt clara, mourà el cel i la terra per escamotejar aquesta victòria electoral als treballadors, i mitjançant la utilització dels ressorts parlamentaris i institucionals, controlar la situació. Podria comptar amb el suport del PS i Els Verds, i fins i tot dels dirigents del PCF, disposats a salvar la cara de Macron amb els arguments ja coneguts. Mélenchon i LFI no han de caure en aquesta trampa, no han de mirar cap a la cúspide de la política podrida del parlamentarisme, sinó cap avall, cap a la decisió que han mostrat les masses explotades a França.
Aquestes eleccions han deixat clar que és urgent tornar aixecar amb força la bandera del socialisme i la revolució.
El potencial per prendre el cel per assalt és aquí. Mans a l'obra.
Notes:
[1] La insurrecció popular posa contra les cordes l'imperialisme francès a Nova Caledònia
