La Revolució portuguesa va posar el capitalisme contra les cordes. El proletariat i les masses oprimides van estar molt a prop de prendre el poder. Però cap revolució es pot fer a mitges. El novembre de 1975, la classe dominant va aconseguir restaurar el seu ordre, i en les següents dècades va buscar, amb tots els mitjans de què disposa, induir la classe obrera a una completa amnèsia històrica. Els seus èxits no van poder ser sinó temporals.
El capitalisme està avui submergit novament en una crisi sense fi a la vista, i les seves institucions estan cada vegada més desacreditades a ulls de les masses. Les grans promeses de prosperitat i desenvolupament infinit s'han convertit en una realitat d'atacs als drets democràtics, masclisme, racisme, pobresa, malalties, guerres i destrucció ambiental.
Negant-se a continuar en aquest descens cap a la barbàrie, els treballadors i el jovent s'aixequen contra els governs burgesos país rere país. El socialisme torna a estar en l'horitzó de tota una generació i, com en el bienni de 1974-75 a Portugal, no apareix com una utopia o ideal moral, sinó com una necessitat objectiva, com una resposta concreta als problemes que causa la decadència capitalista. Per tant, recuperar les lliçons d'aquesta revolució no només és un exercici de memòria històrica, és una tasca fonamental per il·luminar l'acció dels revolucionaris avui.
El capitalisme portuguès, en un carrer sense sortida
Tot i que en diversos aspectes era un país extremadament endarrerit, el Portugal dels anys 70 del segle passat es trobava en la fase superior del capitalisme —l'imperialisme—, on l'economia està dominada pels monopolis, i el capital industrial i el capital bancari es fonen, donant lloc al capital financer, amb el seu caràcter parasitari i especulatiu.
El país estava controlat per set famílies. A principis de la dècada, els set bancs més grans posseïen el 83% de tots els dipòsits i les carteres comercials, i el 0,4% de les empreses concentraven el 53% de tot el capital del país. El 1972, el 16,5% de les empreses eren responsables del 73% de la producció industrial portuguesa. Només el grup Companhia União Fabril (CUF), el major grup financer, posseïa més de cent empreses de tots els sectors d'activitat.
Tanmateix, la protecció de l'Estat a certs grups econòmics a través de la regulació de l'activitat productiva i de la competència es va convertir, sobretot a partir de la dècada de 1960, en un obstacle a la lliure expansió dels monopolis. El règim estava travessat per una contradicció irresoluble: no podia afavorir els grans grups econòmics sense perdre una part fonamental de la seva base social entre la petita burgesia i fins i tot entre les capes inferiors de la burgesia.
De la mateixa manera, la política autàrquica seguida fins aleshores per la burgesia portuguesa es convertia en un destorb per als monopolis. El desenvolupament del capitalisme lligava cada vegada més l'economia nacional amb el mercat mundial. El sector de la burgesia que temia la competència del capital estranger i es beneficiava dels obstacles a la inversió estrangera xocava frontalment amb el sector interessat a estrènyer llaços amb el capital imperialista europeu.
Entre 1970 i 1973, la inversió estrangera va passar de 826.000 milions d'escuts a 2,7 bilions. El gran capital portuguès, com tots els capitals, requeria una expansió infinita, però xocava amb els límits del mercat nacional i colonial, que estaven en estancament i fins i tot en contracció. Els mercats dels països avançats d'Europa eren l'única possibilitat de continuar en el procés d'acumulació. Aquests van ser els interessos que van estar darrere de l'entrada de Portugal a l'EFTA [1] el 1960.
Aquesta contradicció es va aprofundir per la "qüestió colonial". El sector més reaccionari de la burgesia somiava amb un colonialisme etern. L'ala liberal, per la seva banda, veia clarament la irrealitat d'aquest somni, que s'expressava amb evidència en els costos d'una guerra prolongada. El 1973, la guerra colonial, iniciada dotze anys abans, consumia més del 40% del pressupost públic, convertint-se en un obstacle titànic per a l'acumulació de capital i la inversió.
Cal assenyalar que, fins i tot en aquestes circumstàncies, l'ala liberal era incapaç de concebre la independència "pura i dura" de les colònies. Tota la burgesia temia la pèrdua dels mercats colonials i, sobretot, l'efecte que la victòria de les revolucions a l'Àfrica pogués tenir en les masses explotades a Portugal.
Els autodenominats liberals somiaven amb una Commonwealth portuguesa que preservés i desenvolupés els mercats colonials. En resum, pretenien substituir el colonialisme, amb la seva ocupació militar directa i crua, pel neocolonialisme, amagat darrere d'independències nacionals que no toquessin els interessos del capital portuguès.
La coincidència fonamental entre les dues ales de la burgesia no era només la política cap als pobles africans, sinó també cap a la classe obrera portuguesa. Ambdues ales havien apostat per un model de desenvolupament basat en la repressió del moviment obrer i en els baixos salaris. Això és el que també explica el desinterès dels capitalistes portuguesos per invertir en maquinària i tecnologia, que era accentuat per la por a una obertura brusca del mercat nacional al capital estranger, que amb la seva tecnologia obtenia una productivitat molt més gran de la força de treball.
Finalment, en un context de crisi mundial del capitalisme, la taxa de guany en la indústria estava caient, reduint la inversió productiva. Entre 1966 i 1969, el creixement de la inversió productiva portuguesa va passar del 17,3% al 0,9%. El 1971, la burgesia mundial reacciona liquidant el sistema monetari de Bretton Woods que, en establir el patró-or, representava una barrera a l'especulació necessària per compensar els minvants guanys industrials, cosa que va desencadenar una crisi financera mundial que la crisi del petroli del 1973 va venir a agreujar.
Així, cada vegada més capital es canalitzava cap a l'especulació financera. En els primers cinc mesos de 1973, les cotitzacions borsàries van augmentar tant com en els set anys anteriors, sent el seu valor nominal 32 vegades més gran que el seu valor real. La inflació es va disparar fins al 19,2%. El capitalisme havia entrat en la major crisi de sobreproducció de la postguerra.
La classe obrera s'aixeca
A principis de 1974, la base social del règim estava completament erosionada. Com ja vam dir, la burgesia estava dividida i paralitzada. La petita burgesia no només es proletaritzava amb l'avenç de la crisi econòmica, sinó que encara tenia els seus fills morint en una guerra que cada vegada era més obvi que estava perduda. Finalment, la classe treballadora, que entregava el major nombre de vides per a la guerra, va veure que no tenia res a perdre sinó les seves cadenes.
El 25 d'abril va mostrar quant d’aïllat estava el règim. Quan els chaimites [2] del Moviment de les Forces Armades (MFA) van envoltar la caserna del Carmo i van exigir la rendició del dictador Marcelo Caetano, el règim va caure com un castell de cartes.
Però les masses no es van limitar a aplaudir els militars. Amb la seva mobilització, no només van garantir l'èxit gairebé immediat del cop, sinó que van anar molt més enllà. De poc van servir les contínues crides perquè es mantinguessin a casa. En poques hores, els treballadors van superar el programa del MFA, que es limitava a exigir la fi de la guerra i un sistema "democràtic" que no toqués el poder econòmic dels monopolis. La idea peregrina que és possible passar del feixisme a la democràcia parlamentària burgesa amb un cop militar quirúrgic va ser completament destrossada.
Per als treballadors i joves que es van mobilitzar per la caiguda del feixisme, la llibertat era molt més que el dret a triar, cada quatre anys, quin representant de la classe dominant anava a organitzar l'explotació. La llibertat era la fi de l'explotació. Ara que l'estructura repressiva de l'Estado Novo [3] estava en ruïnes, ara que la classe treballadora sentia que els militars estaven del seu costat, era hora de prendre aquesta llibertat.
Les ocupacions de cases van començar aviat, el dia 26, una lluita que va partir de les barriades pobres dels cinturons industrials de Lisboa, Setúbal i Oporto, i que es va estendre i intensificar durant tot el període revolucionari. Per organitzar la lluita per l'habitatge, es creaven comissions de veïns, els primers òrgans del poder proletari, que van desafiar les estructures d'un Estat burgès sobtadament suspès a l'aire.
Els primers dies de la revolució van veure també el començament de la major onada vaguística de la història portuguesa. A cada centre de treball, la ira acumulada va explotar contra els partidaris del vell règim. S'exigia la depuració dels feixistes a totes les empreses i a l'Administració pública. S'exigia la creació d'un salari mínim nacional que respongués a la inflació, la jornada laboral de 8 hores, el dret al cap de setmana, les vacances pagades i l'extra de Nadal. S'exigia un salari igual per un treball igual, el dret a l'habitatge, la salut, l'educació. Quan un patró no cedia, la seva empresa era posada sota control obrer.
Aquesta primera ofensiva de la jove classe treballadora portuguesa va obtenir importants victòries. Sense el vell aparell repressiu, la patronal no tenia forma de reaccionar. El Primer Govern Provisional va perdre el control de la situació i va caure en menys de dos mesos. El seu projecte presidencialista i neocolonial, que buscava posar el poder en mans del general Spínola, elevat a la presidència de la República pel cop del MFA, va ser completament derrotat. La vida del Segon Govern no seria més fàcil.
El proletariat va avançar també en organització. Per tot arreu brollaven òrgans de poder obrer. Comissions de veïns als barris, comissions de treballadors a les empreses, sindicats i comissions sindicals per als treballadors de les ciutats i del camp. Les principals parts d'esquerres, el Partit Socialista (PS) i el Partit Comunista Portuguès (PCP), es van convertir en organitzacions de masses per la irrupció de la classe obrera en la vida política del país.
Entre el 25 d'abril de 1974 i el 25 de novembre de 1975, el PS i PCP van passar d'uns pocs cents o milers de membres a prop de 60.000 i 100.000 respectivament, ¡un creixement mitjà setmanal de 2.000 militants! La classe treballadora era als sindicats, als partits, a les manifestacions i les assemblees; llegia, debatia, qüestionava; caminava ―o corria— cap a un enfrontament decisiu amb el capitalisme.
El fuet de la contrarevolució
Comprenent que la integració de les direccions reformistes dels partits d'esquerres no era suficient per frenar el moviment —malgrat els esforços d'aquestes direccions—, la classe dominant va intentar mobilitzar les capes mitjanes. Spínola va començar una campanya contra el "gir a l'esquerra" de la revolució, cridant la "majoria silenciosa" a mostrar la seva força als carrers. Es va convocar una manifestació "pacífica" de suport al president Spínola per al 28 de setembre. L'objectiu era provocar xocs violents i justificar la declaració de l'estat de siti, que posaria tot el poder en mans del president.
Va ser un fracàs. No només la majoria de la petita burgesia no va respondre a la crida, sinó que el proletariat va posar en evidència la veritable correlació de forces. Els ferroviaris i els conductors es van negar a transportar manifestants. Els partits d'esquerres i la Intersindical [4] no van cridar els treballadors a sortir als carrers fins a la vigília, però, malgrat aquest retard, el jovent treballador va respondre immediatament, aixecant barricades.
La matinada del 28 de setembre, a Lisboa i Porto, desenes de milers de treballadors van prendre els carrers contra el cop feixista. La resposta va ser tan poderosa que va arrossegar els soldats. Marx va explicar com "per avançar, la revolució necessita de vegades el fuet de la contrarevolució". El pas en fals de la burgesia li va costar la caiguda del Segon Govern Provisional, la dimissió de Spínola, l'expulsió dels oficials més antics i, sobretot, un salt en la radicalització de les masses.
Tanmateix, això no es va reflectir en un canvi estructural en la política del MFA, que, com a moviment interclassista que era, oscil·lava entre les diferents classes. El Tercer Govern Provisional va continuar sent incapaç de proporcionar respostes a l'avanç de la crisi econòmica, perquè també es negava a "qüestionar les relacions de producció als països d'Europa Occidental". [5]
Amb la revolució accelerant-se, es presenta el Pla Melo Antunes, un pla triennal recolzat per PS i PCP, que no era més que una tímida imitació dels programes socialdemòcrates a la França o la Itàlia de la postguerra. Al mateix temps que el PCP cridava els treballadors a tenir un diumenge de feina per la nació, la burgesia apostava al sabotatge econòmic. Una vegada més, la resposta no vindria de les direccions reformistes, sinó del magnífic moviment obrer.
Al desembre, van ser els latifundistes els qui van empunyar el fuet de la contrarevolució: intentant derrotar la revolució mitjançant la fam, ja que les armes havien fracassat, els terratinents van barrar els camps als treballadors. En resposta, van començar les primeres ocupacions de terres.
Simultàniament, esclatava la segona onada de lluites en defensa de les conquestes de maig-juliol de 1974 —les llibertats democràtiques, el salari mínim nacional, la jornada diària de 8 hores, el cap de setmana, el dret al divorci, etc. —, que els empresaris es negaven a acceptar. Les ocupacions d'habitatges i de terres es van intensificar. A les empreses, els treballadors van respondre amb el control obrer, exigint nacionalitzacions.
Cada vegada més desesperada, la burgesia va ser incapaç de confiar en el Govern i esperar a les eleccions a l'Assemblea Constituent. Excitat per un gir a la dreta a la cúpula del MFA, i basant-se en el suport de les altes finances, Spínola va voler mobilitzar l'exèrcit contra un imaginari cop d'Estat que estaria preparant el PCP seguint directrius de Moscou, la matança de Pasqua, com la va anomenar el general.
Amb aquesta confabulació es va justificar un nou intent de cop reaccionari l'11 de març de 1975, derrotat fins i tot de forma encara més humiliant que el del 28 de setembre. Aquest nou error de la dreta va tenir una resposta fulminant de la classe obrera. Per tot el país es van convocar mobilitzacions de masses i els colpistes van haver de fugir a l'Estat espanyol.
Els treballadors de la banca es van posar en vaga, van ocupar les oficines i van exigir la seva nacionalització. El mateix va succeir en desenes d'empreses, incloent-hi la CUF, Correus i els transports. Adonant-se que l'èxit del cop els hauria costat la vida, i empesos per un moviment engrescador, els oficials d'esquerres van netejar l'exèrcit de dretans, van arrestar els oficials colpistes i, en l'anomenada Assemblea Salvatge, van modificar l'estructura del MFA, creant el Consell de la Revolució, que "dirigiria i duria a terme el procés revolucionari a Portugal". Amb la banca i les assegurances nacionalitzades, més del 70% de l'economia estava ara en mans de l'Estat. Per fi el MFA declarava que l'objectiu de la revolució era el socialisme!
Una classe sense direcció revolucionària
Després de la derrota de l'11 de març, el profund desànim de la burgesia mundial va quedar palès en el cèlebre editorial de la revista Times, titulat "El capitalisme ha mort a Portugal". Les eleccions a l'Assemblea Constituent van confirmar l'hegemonia de l'esquerra. La correlació de forces era tal, que tots els partits que van obtenir diputats van jurar defensar una societat sense classes, fins i tot el PPD (avui PSD) i el CDS!
El capitalisme semblava estar condemnat de facto.
Com va ser possible salvar-lo? Quan la burgesia es va veure sense eines pròpies per aixafar la revolució, no va tenir cap altra opció que fer servir eines del proletariat. El capitalisme va ser salvat per la política dels dirigents de les principals organitzacions d'esquerres: PS i PCP.
L'anomenada extrema esquerra, al seu torn, es va lliurar al sectarisme i a les vacil·lacions més estèrils, incapaç de seguir una política que es guanyés les bases del PS i del PCP, i en diverses ocasions fins i tot alineant-se amb la dreta contra els dos partits de masses de l'esquerra.
Els treballadors que ocupaven barris sencers, estenien el control obrer a cents d'empreses i prenien els latifundis eren els mateixos que s'unien en massa al PS i el PCP, els mateixos que van donar la victòria a l'Assemblea Constituent al PS —el partit del "socialisme en llibertat"—, els mateixos que van encomanar la direcció dels seus sindicats i comissions a aquests partits. L'extrema esquerra, sense una política de front únic amb aquests treballadors, es va entregar a la inutilitat.
Des de l'inici del procés revolucionari, els dirigents del PS i del PCP van mantenir una política d'aliança amb la burgesia, plasmada en el seu suport i participació en el Primer Govern Provisional, dominat pels spinolistes, per dur a terme la "revolució democràtica i nacional". El socialisme quedava per a un futur llunyà, i qui el reclamava per al present era acusat d' "aventurisme", de "saltar-se etapes", de fer-li el joc a la reacció.
En tots els moments decisius, la prioritat dels reformistes va ser mantenir, a qualsevol preu, la seva aliança interclassista. El millor representant d'aquesta aliança era el mateix MFA, que, tenint una base de soldats —obrers i pagesos uniformats—, estava dominat per oficials burgesos i petitburgesos.
Per mantenir la seva aliança amb el MFA, els partits d'esquerres mai van defensar l'organització independent dels soldats, lligant-los orgànicament als òrgans de poder obrer —les comissions de treballadors i de veïns—, és a dir, mai van defensar una democratització real de l'exèrcit sota control de la classe treballadora.
L'estiu del 1975, esgotades totes les altres opcions, la burgesia va apostar pel PS, guanyador de les eleccions a la Constituent. El PS intensificava aleshores la seva virulenta campanya anticomunista. Tot i que el PCP estava sent acusat de voler instaurar una "dictadura comunista" i patia atemptats amb bombes al nord del país, la seva direcció no feia més que cridar a la reconstrucció de l'aliança governamental i a la "unitat del MFA".
Però el "socialisme" que els oficials del MFA pretenien construir no tenia res a veure amb el genuí socialisme, amb el poder proletari que es trobava embrionari en les comissions de veïns, d'obrers i de soldats. No. El "socialisme" del MFA, que estava dirigit per la cúpula militar del Consell de la Revolució, no va ser més que bonapartisme. El suport del PCP a aquest bonapartisme sui generis del MFA i el seu conegut vincle amb els règims estalinistes donava oxigen a la propaganda anticomunista del PS i tenia un enorme impacte entre una classe treballadora nouvinguda d'una dictadura de gairebé mig segle.
El proletariat no tenia un partit revolucionari i, per tant, mancava de l'instrument per prendre el poder. La petita burgesia, cansada de mesos de revolució, mirava cada vegada amb més simpatia al PS, valorant l'oposició de Mário Soares al que aquest qualificava d'"estratègia anarco-populista". Quan, finalment, un grup d'oficials va organitzar el cop d'Estat del 25 de novembre per "normalitzar la democràcia", el PCP i la CGTP només es van preocupar a la pràctica per assegurar-se que continuarien sent legals en el nou règim. Als militants comunistes se'ls va aconsellar que se n'anessin a casa "amb confiança en el futur".
Després d'aquesta traïció de les direccions reformistes, la classe obrera portuguesa va viure més de quatre dècades de "llibertat" en democràcia burgesa. En aquestes quatre dècades va veure desmantellar totes les conquestes de la Revolució.
Per això, entre les lliçons que es poden treure de la Revolució Portuguesa de 1974-75 en destaca una: la necessitat de construir un partit revolucionari que estigui a l'altura de la tasca de la presa del poder, que no deixi la revolució a mitges. Perquè avui, com fa mig segle, les contradiccions del capitalisme engendren crisis i explosions revolucionàries, i el socialisme continua sent l'única solució per deslliurar-nos de la barbàrie d'aquest sistema.
Notes.
[1] Sigles en anglès de l'Associació Europea de Lliure Comerç, formada per Gran Bretanya, Dinamarca, Suècia, Noruega, Suïssa i Àustria.
[2] Vehicles blindats usats per l'exèrcit portuguès en les guerres colonials.
[3] Nom del règim dictatorial que va governar Portugal de 1933 a 1974.
[4] Confederació General dels Treballadors Portuguesos - Intersindical Nacional (CGTP-IN), el principal sindicat de classe portuguès, dirigit políticament pel PCP.
[5] Paraules de Melo Antunes, ministre sense cartera del MFA.
