Prop de 12.000 persones en dues-centes embarcacions arribaven a Lampedusa aquest setembre, la majoria procedents del port tunisià de Sfax, a menys de 200 quilòmetres de l'illa italiana. Les imatges de la policia emprant-se a fons per allunyar els vaixells de la costa, dels centres d'acollida completament desbordats o les autoritats decretant cínicament l'estat d'emergència han tornat a mostrar el tracte inhumà que el Govern de la ultradretana Geòrgia Meloni i les institucions europees els ofereixen.
El viatge exprés de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i la roda de premsa posterior amb Meloni, així ho van demostrar. Un acte polític que va servir d'altaveu al programa xenòfob i militarista de la primera ministra italiana, que va clamar per “repatriar, no redistribuir els migrants”, i va anunciar l'ampliació fins a 18 mesos del període d'internament als centres de detenció dels que esperen ser expulsats. Meloni també va advocar per crear “una missió europea naval” que pugui “aturar la sortida de les barcasses” d’origen, una proposta que va comptar amb el suport explícit de von der Leyen: “Nosaltres decidirem qui arriba a Europa i en quines circumstàncies. No els traficants”.
I tota aquesta vergonya passa mentre els vint-i-set governs de la Unió Europea negocien un nou Pacte Migratori i d'Asil l'eix del qual consisteix a blindar encara més les fronteres, dificultar l'asil i perfeccionar els mecanismes d'expulsió exprés dels migrants.
Milions de vides que no valen res
Lampedusa no és res més que el penúltim capítol de l'infernal dia a dia que viuen centenars de milers d'éssers humans. Al febrer d'aquest any més de 90 morts al bolcar una barcassa a Calàbria; al juny, un naufragi davant de les costes del sud de Grècia va acabar amb la vida de més 80 persones i 600 més van desaparèixer; a l'agost, després d'un mes d'agònica travessia intentant arribar a les Canàries, es rescatava a Cabo Verde una piragua amb cadàvers a bord al costat de diversos supervivents... Un macabre suma i segueix que mai no acaba.
Segons el Projecte Migrants Desapareguts de l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), sense comptar les desenes de milers de desaparicions que no es poden documentar, des del 2014 han mort 57.573 persones migrants, 27.845 a la Mediterrània (2.096 des de començaments d'any). Aquesta matança té una causa evident: les polítiques migratòries racistes de la UE, l'únic objectiu de les quals és evitar l'entrada al continent, al preu que sigui, dels que tracten de trobar una vida i un futur fugint del malson de les guerres, la misèria i el caos que han provocat aquestes mateixes potències europees que fa dècades que exploten i saquegen les riqueses dels seus països, ja sigui a l'Àfrica o a l'Àsia.
En un escenari de despietada disputa interimperialista, de crisi climàtica, d'empobriment general i degradació de les condicions de vida i d'ascens de règims autoritaris, els fluxos migratoris són una altra cara inevitable de la barbàrie d'aquest sistema. Lluny de frenar-se, s'intensificaran.
Segons l'agència europea de fronteres i costes, Frontex, en els primers set mesos d'aquest any, es va registrar un 13% més d'entrades irregulars a Europa (176.000) respecte al mateix període de l'any anterior, el número més alt des del 2017, i les peticions d'asil també pugen, un 28% més que l'any passat, superant el primer semestre el mig milió. Unes xifres que s'assemblen a les que hi ha als màxims del 2015 i 2016, durant l'anomenada “crisi dels refugiats”.
Els “acords de la vergonya” es multipliquen
Aleshores es va signar el tristament conegut com “Acord de la Vergonya”. El règim d'Erdogan va rebre de la Unió Europea 6.000 milions d'euros a canvi de segellar les seves fronteres i retenir al seu territori els refugiats, principalment sirians, que pretenien arribar a Europa a través de Grècia. Aquesta infame política de “subcontractar” el treball brut amb dictadures com la turca, regant-los amb generosos recursos econòmics perquè controlin les fronteres, reprimeixin i esclavitzin éssers humans i es converteixin en els gendarmes de la “civilitzada” Europa, no ha fet més que ampliar-se: Marroc, Mauritània, Egipte, els senyors de la guerra a Líbia…
Aquest mateix estiu, i enmig de la dramàtica escalada de morts —entre altres coses per la negativa a prestar-los auxili a la Mediterrània—, la Unió Europea signava un altre acord “estratègic” per externalitzar la vigilància de les seves fronteres, aquesta vegada amb Tunísia.
Brussel·les lliurarà 105 milions d'euros al règim dictatorial del president tunisià, Kais Said, que després d'haver dissolt el Parlament el 2021 governa a cop de decret i ha reprimit amb acarnissament la protesta social. L'objectiu és clar: impedir el moviment de persones migrants cap a Europa i accelerar les repatriacions finançant generosament la formació d'equips de repressió i de vigilància. Donaran 150 milions més en ajuda directa al pressupost i la promesa de 900 més, si se signa un crèdit amb l'FMI que, com ja sabem, es tornarà a costa d'empitjorar la vida i les condicions de treball de la majoria de la població. Un negoci rodó.
En un flagrant i recurrent exercici de cinisme Von der Leyen –juntament amb Meloni i el primer ministre dels Països Baixos, Mark Rutte, responsables de l'operació– reivindicava el pacte com “una inversió en la prosperitat i estabilitat comuns, i en les generacions futures”, mentre el ministre de l'Interior de l'Estat espanyol, Grande-Marlaska, aquest gran “demòcrata” defensor i co-responsable de la massacre policial que va deixar una reguera de morts a la tanca de Melilla, se sumava a celebrar que s'abordés el “ desafiament” de la migració “d'una manera sostenible”.
De veritat? Això és el que ha passat, per exemple, a Líbia? Primer, la devastadora intervenció militar de l'imperialisme europeu i nord-americà sota el paraigües de l'OTAN va deixar un país en ruïnes, dividit i governat per diferents senyors de la guerra que són la veu dels seus amos. Després, després de sembrar aquest caos, tornen a imposar la màxima violència als que en fugen.
Aquest és el brou de cultiu per a l'apogeu de les màfies i el tràfic de persones, un negoci a l'alça i molt lucratiu alimentat i patrocinat per les polítiques migratòries de la UE. “La guàrdia costanera líbia i altres entitats estatals finançades per la UE estan profundament implicades en crims contra la humanitat (...) al contraban, el trànsit i l'esclavatge. Mantenen detingudes les persones. Les torturen per obligar els seus familiars a pagar-los (…) i obtenen enormes beneficis del contraban, són les entitats que solen estar finançades per la UE”. Així de clar ho denuncia una missió de recerca de la pròpia ONU al seu informe de maig de 2023.
Ni “prosperitat”, ni “sostenibilitat”, ni “responsabilitat col·lectiva”. Només mentides i simulació per amagar l'essència de la seva política: perseguir, criminalitzar i utilitzar com a boc expiatori de la crisi i barbàrie que genera el sistema als migrants. I aquestes són les polítiques que donen ales a l'extrema dreta i al neofeixisme a tot el món, inclòs Tunísia.
Gràcies al suport europeu, el dèspota tunisià no es talla un pèl en utilitzar un agressiu discurs racista contra els migrants subsaharians i de l'Àfrica occidental: parla d'un pla criminal per substituir la població àrab per hordes de negres —reproduint les tesis de l'extrema dreta europea del gran reemplaçament— i ha atiat una onada de violència i pogroms contra ells, amb la connivència i el suport de les forces de seguretat. També ha amenaçat amb tot el pes de la justícia els qui “allotgin migrants il·legals a casa seva, se les lloguin o els hi ofereixin feina”. Al juliol, en plena signatura de l'acord amb la UE, més de mil subsaharians eren deportats i abandonats sense menjar ni aigua al desert fronterer amb Líbia o amb Algèria, i centenars van morir en circumstàncies atroces.
Veiem aquí una conseqüència demolidora d'aquestes polítiques per a la població africana: com denunciava l'informe marc 2022 de CEAR, la UE està “instituint fronteres dins l'Àfrica”. I és que no en tenen prou per contenir la misèria que han generat amb els 2.048 quilòmetres de tanques aixecades a Europa des del 2016.
El jardí europeu és una presó
La Unió Europea i els seus diferents governs capitalistes, siguin del signe que siguin, no només col·laboren i miren cap a una altra banda amb el que passa fora de les seves fronteres per molt cruel que sigui. La brutalitat de les mesures que apliquen als que malgrat tot aconsegueixen entrar és cada vegada més gran. Devolucions en calent, detencions massives, maltractaments, vexacions, trets, filats i tanques com la de Melilla, centres d'internament i camps de refugiats similars a camps de concentració nazis…
És el cas de Grècia, que ja compta amb 42 macrocampaments de refugiats, entre ells el de Moria, on van arribar a amuntegar-se 20.000 persones en un espai per a 3.500.
De Bulgària, on els sol·licitants d'asil, tractats com a autèntiques bèsties, són reclosos en gàbies construïdes de taulons de fusta, reixes rovellades i plenes d'escombraries. Human Rights Watch ha denunciat la brutalitat de la policia que no només copeja, sinó que roba, nua i azuza gossos per atacar els migrants. Actuacions similars a les d'Hongria o Croàcia, i que Amnistia Internacional denuncia com a “sistemàtiques”, on les “tortures i el tracte inhumà i degradant” és habitual.
És el cas de Gran Bretanya i el reaccionari Govern de Sunak, que ostenta el menyspreable honor de posar en marxa una “presó flotant” amarrada a la costa on retenir els migrants sense les mínimes condicions de salubritat i massificats. Aquests tories, classistes i racistes, han llançat la campanya Stop The Boats, en referència al que qualifiquen “d’invasió” des del Canal de la Manxa, anunciant mesures punitives per a qui allotgi o doni feina a immigrants il·legals i una dura llei migratòria que empara la deportació exprés dels “irregulars”.
El Govern britànic pretén també —igual que el dels Països Baixos i el socialdemòcrata de Dinamarca, que ja va aprovar una llei permetent a les autoritats confiscar els diners i objectes de valor als immigrants— acabar a la pràctica amb el dret a l'asil, externalitzant les fronteres. La Gran Bretanya ja té un acord amb Rwanda per expulsar i recloure-hi els immigrants “il·legals”, i l'actual ministra de l'Interior, Suella Braverman, no es talla a l'hora d'expressar les seves intencions d'agilitzar les deportacions: “Voldria veure a la portada de The Telegraph un avió enlairant-se cap a Rwanda, aquest és el meu somni, la meva obsessió”.
La complicitat de la socialdemocràcia
Meloni, Orbán, Le Pen, Macron, Sunak, AfD, el PP o Vox, i tota la dreta i extrema dreta europea i internacional, diuen sense pèls a la llengua el que realment pensa la burgesia.
No ens sorprèn que demanin i prenguin mesures contra els qui se suposa que ens “envaeix” i posa en perill “la nostra cultura i valors”, ni que utilitzin —en moments de profunda crisi com l'actual— la demagògia i propaganda neofeixista per aglutinar la seva base social, rentar-se les mans de la seva responsabilitat i, sobretot, per enfrontar i aixecar un mur entre la classe treballadora nativa i estrangera, que impedeixi identificar i lluitar conjuntament contra l'enemic real: el capitalisme.
Però tot això, amb discursos pretesament més sensibles i humanitaris que només busquen enganyar l'opinió pública, és el que fa la socialdemocràcia allà on governa, aplanant el camí per a l'ascens de la ultradreta i el feixisme. O és que potser un discurs com el de l'alt representant de la UE i socialdemòcrata Josep Borrell, alertant que “Europa està en perill”, comparant-la amb “un jardí” i la resta del món amb una “jungla que podria envair el jardí ” no legítima a la reacció més extrema?
Al l’Estat espanyol passa igual. El doble llenguatge i la doble moral és la norma de la governança. Pedro Sánchez intenta erigir-se, especialment arran de les darreres eleccions, com l’abanderat del combat contra la ultradreta. Tot i això, entre moltes altres coses, el persegueix la massacre de Melilla del 2022 —per la qual a dia d'avui ningú ha respost—, i de la qual va arribar a dir que va estar “ben resolta” per part dels policies espanyols i de la dictadura de Mohammed VI. No oblidem que l'Estat espanyol és pioner a arribar a acords amb estats que no respecten els drets humans més mínims per impedir l'entrada d'immigrants. El Marroc és, des del 2019, el beneficiari més gran de les ajudes espanyoles.
El mateix passa a Alemanya. En les darreres setmanes, el president del país alertava sobre el “punt de fallida” en què es troba el país respecte a la immigració, Els Verds clamaven perquè “s'eviti que segueixi arribant més i més gent” i el socialdemòcrata Olaf Scholz es sumava reivindicant l'enduriment dels controls i vigilància a la frontera, especialment amb Polònia i la República Txeca. Com no creixerà així l'extrema dreta. Si l’AfD té una intenció de vot de més del 20% és perquè tots li compren el discurs i a la pràctica actuen igual.
Sota la presidència de l'Estat espanyol i abans de les eleccions europees del 2024, la UE pretén aprovar un Pacte Migratori i d'Asil. Els postulats de l'extrema dreta són els que imposen l'agenda.
Sota eufemismes com a “procediments d'asil i retorn més àgils” i “cooperació amb països tercers, per a la qual cosa Espanya posarà sobre la taula la seva experiència”, es posen traves a les sol·licituds d'asil i s'amplien les possibilitats d'expulsió a països diferents del d'origen, incentivant la signatura d'acords de cooperació en matèria de retorn i readmissió amb països tercers. S'introdueix, per increïble que sembli, l'orwelliana "ficció d'entrada": es considerarà que una persona no ha creuat la frontera fins que els funcionaris decideixin tramitar la sol·licitud. Com denuncien els experts, això “inhibeix la mobilitat dels sol·licitants d'asil, l'accés als drets i augmenta el risc de devolució”.
També s'estableix la “solidaritat obligatòria però flexible” dels estats membres amb les zones més afectades per repartir-se immigrants. Els països que rebutgin l'acollida hauran d'aportar 20.000 euros per cada reubicació no admesa, que aniran a un fons per continuar finançant les polítiques de repressió i expulsió de la UE. A més, es planteja que en situacions de “crisi i força major” cada Estat pugui saltar-se les normes comunes i fer el que consideri oportú, fins i tot es podria derogar la llei d'asil europea mateixa.
Per un antifeixisme revolucionari i internacionalista
No només la socialdemocràcia, també des de sectors suposadament a la seva, han anat sorgit veus que, amb arguments del tipus “abans d'acollir els de fora cal vetllar pel benestar dels de dins”, pretenen competir electoralment amb la mateixa demagògia racista i xenòfoba a què recorre l'extrema dreta, revestint-la de “progressisme” i “obrerisme” en defensa de “l'Estat del benestar”. El cas més conegut és el de la dirigent alemanya de Die Linke, Sahra Wagenknecht.
En lloc de combatre els prejudicis racistes, els hi donen un vernís suposadament progressista facilitant que penetrin encara més entre la classe obrera. No només renuncien a unir els treballadors —independentment del seu origen nacional i de la seva raça— amb un programa de classe, sinó que alimenten el xovinisme nacionalista i la divisió entre els oprimits. Amb la repressió als immigrants el que s'aconsegueix és debilitar, ideològicament i organitzativament, la classe obrera en conjunt davant dels seus veritables enemics, els capitalistes, facilitant la seva tasca d'assetjament i enderrocament contra els drets socials i laborals de tots els oprimits.
És la desmobilització i el pacte social permanent, fruit de la política de col·laboració de classes, quelcomn que permet al gran capital i a les patronals de tot el planeta imposar condicions salarials de misèria, estendre la seva agenda de privatitzacions i austeritat, i amassar beneficis rècord. Defensar plens drets per als immigrants forma part d´un programa de classe que ha d´anar lligat a una ofensiva generalitzada contra els capitalistes. Són els nostres aliats, no els nostres adversaris ni competidors, però per donar sentit a aquesta unitat de classe cal passar a l’acció i trencar amb la pau social.
El suposat “realisme” de les tesis rojipardas només serveix per estendre una catifa vermella a l'extrema dreta. És una completa capitulació ideològica davant la reacció, i mostra com han arribat lluny aquests dirigents, i els seus imitadors, en la seva degeneració política.
L'arma més poderosa de la classe obrera davant la rapacitat de la burgesia i l'extrema dreta és la unitat, la de tots els oprimits, per sobre de les fronteres i per sobre de diferències nacionals, de raça o de religió. Davant el racisme i els atacs a la immigració: unitat i internacionalisme contra els nostres veritables enemics!
Ni els controls i els tancaments de fronteres, ni els murs i concertines, ni finançar dictadures criminals, ni les “devolucions en calent”, ni les lleis d'estrangeria, ni l'enduriment de les polítiques d'asil… acabaran amb les polítiques d'austeritat, amb les retallades socials ni els atacs als drets democràtics que estem patint.
El desmantellament de l'Estat del benestar, la brutal devaluació salarial, la desigualtat social rampant... ja existien abans de l'anomenada crisi dels refugiats. Tampoc són els immigrants els responsables de la privatització dels serveis públics, dels rescats a la banca i al capital financer, encara menys de les guerres imperialistes… És la burgesia internacional i el seu sistema, basat en l'obtenció del màxim benefici a costa de el que sigui, el que fa retrocedir dècades el rellotge de la història.
Per a la classe dominant, les formacions populistes nacionalistes i d’extrema dreta són una eina molt important per a la defensa dels seus interessos. Com va passar als anys trenta, l'Estat capitalista protegeix, finança i arma aquestes organitzacions. Ho fan de manera legal i il·legal. Poden incrementar o limitar aquest suport en funció de les circumstàncies, però mai no en prescindiran d’elles.
Per això és completament erroni deixar la lluita contra l'extrema dreta en mans de l'Estat capitalista, de les institucions, de la policia o del poder judicial. Els treballadors i el jovent, nadius i estrangers, ens hem de basar en les nostres pròpies forces. Cal impulsar una àmplia resposta als carrers i crear comitès antifeixistes i antiracistes a cada centre de treball, barri, escola i universitat per respondre amb la nostra força organitzada a la violència ultradretana.
Davant les crides abstractes i buides que apel·len a la “democràcia”, els “valors europeus” i al “pacifisme”, cal oposar un programa revolucionari d'acció per combatre els plans d'austeritat i les retallades socials. Que defensi obertament i públicament la nacionalització, sota control democràtic de la classe treballadora, de la banca i dels grans monopolis per resoldre les necessitats socials que ens apressen i assegurar una vida digna a totes i tots. I, per descomptat, explicar que derogar totes les lleis bonapartistes i reaccionàries que cerquen els drets democràtics és una qüestió de vida o mort per al moviment obrer.
La virulència racista del sistema no s'apaivagarà. Al contrari. Per això, lluitar contra l'opressió racista és part inseparable del combat per la revolució socialista.
